Crisis del sigle XVII
La crisis de el XVII és una crisis general de duració secular que la historiografia aplica, en grau diferent, a l'interpretació del desenroll històric durant eixe sigle en tota Europa i la conca del Mediterràneu. També li la denomina La Crisis General per descriure un supost periodo d'inestabilitat i conflicte regional generalisat que va tindre lloc des de principis de el XVII fins a principis de el XVIII en Europa, i que el historiografia més recent l'estén al món en el seu conjunt.[1] Esta idea, plantejada durant les décades de 1950 i 1960, ha segut, des de llavors, objecte d'un ampli debat historiográfico.
Aspectes de la crisis
[editar | editar còdic]- Crisis climàtica (la menuda Edat del Gèl, és l'única que podem considerar autònoma)
- Crisis econòmica (la Fase B de recessió secular que seguix a la Fase A de auge econòmic i Revolució dels preus de el XVI),
- Desórdens socials i polítics, que duen a desastroses guerres (Crisis de 1640 en Espanya, Fronda en França, Revolució Anglesa, i sobretot la Guerra dels Trenta Anys en Europa Central)
- Crisis demogràfica (aument de la freqüència i gravetat d'hambrunas i epidèmias, despoblació d'Europa Meridional i Central)
- Crisis ideològica (que és com s'ha interpretat el Barroc), tant en Art com en Lliteratura i inclús en mentalitat. La ciència moderna i lo que des de Paul Hazard es convé en cridar Crisis de la consciència europea sorgixen a finals de sigle i preparen el següent Sigle de les Llums.
Monarquia Espanyola
[editar | editar còdic]La Monarquia Espanyola es va caracterisar perque la població va registrar una important reculada. Les causes:
- Migració al nou continent.
- Baixes ocasionades per les guerres.
- Expulsió dels moriscos.
- Conjunt de pesta i epidèmies.
L'agricultura va empijorar provocant la fam i les epidèmies. Molts llauradors varen abandonar les terres per a anar-se a les ciutats per a viure com a ribalts o menics. La ganaderia va vore cóm es reduïa el número de caps de ganado, per la sequetat de les pastures i de la destrucció provocada per les diverses guerres peninsulars. L'indústria i el comerç varen disminuir i l'agotament de moltes mines americanes va reduir l'arribada d'or i argent (el quint real) des de les Índies. La Facenda Real es va declarar en bancarrota en vàries ocasions.
Va haver un model social de tipo nobiliario en el que els capitals es dedicaven a la compra de terres, cases o despeses suntuarios. Front a uns pocs privilegiats existia una enorme massa de població empobrida: els llauradors havien perdut les seues terres, els artesans s'havien empobrit per la competència estrangera i els fidalcs a penes podrien sobreviure en les seues terres i tots acabaven en la mendicitat. Solament la Corona d'Aragó va sofrir menys la crisis.
Interpretació
[editar | editar còdic]La crisis de el XVII pot interpretar-se (Maurice Dobb) com el moment clau en la transició del feudalisme al capitalisme, ya que els països que ixen reforçats d'ella (fonamentalment Anglaterra) s'encaminen al procés que comença en la Revolució burguesa i que en el XVIII els durà a la Revolució industrial; mentres que en els països que ixen en pijors condicions d'ella (fonamentalment Espanya) perden la posició de centralidad que fins a llavors havien tingut en la Civilisació Occidental.
En canvi, Geoffrey Parker fa una interpretació sumament diferent. A través de l'utilisació de fonts molt diverses (quadros, curves, cites de cronistes), Parker dona explicacions culturals i sobretot expon explicacions climatològiques. Per a Parker la crisis de el XVII té que vore en una sinèrgia entre clima, política i religió. Esta sinèrgia, diu l'autor, ya apareix en el Ensaig de les costums de Voltaire. Voltaire va caracterisar a el XVII com un sigle de carestia, de desastres poblacionals, per lo que interpreta que els desastres climàtics varen tindre un gran protagonisme, si li'ls combina monarques que varen voler produir novetats en matèria religiosa o política. Primer front a una historiografia que majorment que treballa estudis de cas, Parker no solament planteja un model generaliste sino que planteja un treball de tipo planetari. Dona eixemples no solament d'Europa, sino que pren casos de China, el cas d'Amèrica, d'Àfrica o de l'Imperi otomà. Treballa, per eixemple, la catàstrofe que es va produir en China en la caiguda de la dinastia Ming. Explica, cóm en China de 1640, hi ha una catàstrofe demogràfica en la que mor la mitat de la població chinenca. També senyala lo que va significar la debacle de l'estat polac en cantitat de morts i de destrucció material. A continuació passa a explicar la crisis de l'Imperi otomà en canvi dinàstic i en el número de destrucció de riquees i de població absolutament inèdits. Despuix, escomença a revisar les fonts lliteràries, als cronistes, utilisa una série de texts com per eixemple, els testimonis dels jesuïtes que donen conte de la catàstrofe demogràfica. I d'ahí passa a les explicacions en Europa. Entre estes les justificacions astrológicas, cóm han aparegut cometes, astres que estan indicant el fi del món. També revisa els arguments sobre la caça de les bruixes, fenomen contemporàneu a esta crisis. De manera que cita a fonts que consideren que les catàstrofe del moment es relacionaven en el complot de bruixos que estan destruint la societat cristiana en la seua totalitat. A partir d'ahí Parker incorpora l'informació que li dona la climatologia actual.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Parker, 2008, p. 1053-1057.
Bibliografia
[editar | editar còdic]- Aston, Trevor ed. (1965). Crisis en Europa 1560-1660, Madrit: Aliança.
- Parker, Geoffrey(2008).American Historical Review.113(4)doi:10.1086/ahr.113.4.1053.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Crisis del siglo XVII» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.