Concessió
En economia i en dret administratiu, una concessió[1] és el otorgament del dret d'explotació, per un periodo determinat, de bens i servicis per part d'una administració pública o empresa a una atra, generalment privada.
La concessió té per objecte l'administració dels bens públics per mig de l'ús, aprofitament, explotació de les instalacions o la construcció d'obres i noves terminals de qualsevol índole, incloent transport marítim, terrestre o aéreu, dels bens del domini públic.
Els objectius d'estos negocis radiquen en proporcionar servicis essencials per al públic, per eixemple electricitat, gas, suministrament d'aigua, depuració d'aigües residuals, ràdio, televisió i unes atres telecomunicacions, gestió de residus, mercats i centrals d'abast, panteones, rastre, carrers, parcs, jardins i el seu equipament. Les concessions públiques afecten a casi tota l'infraestructura dels països desenrollats, ya que requerixen grans rets de distribució integrades, o la coordinació de molts servicis essencials com la ret nacional del tendit elèctric.[2] Moltes concessions públiques tenen una estructura de costs que es beneficia de la gran escala, ya que els costs unitaris cauen a mida que la ret aumenta. No obstant, l'existència d'estes rets sol provocar que les concessions públiques es beneficien d'un monopoli natural per a donar eixe servici en l'àrea a on operen.
La concessió en el dret administratiu
La paraula concessió s'usa en molt diversos significats i en ella es designen diverses institucions. L'ocupació d'este terme ha segut i és tan poc precís, que en justa raó s'ha dit que eixercita en el dret actual la mateixa funció que va eixercitar, en un atre temps, «la gràcia» en el dret canònic. L'ús promiscuo d'este terme es verifica en la pràctica en les lleis i, encara, en els autors.
La concessió no és un acte exclusiu del dret administratiu, la doctrina francesa i l'italiana va entendre que s'assemblava a un contracte com el que celebraven dos persones. Llavors senzillament es dia que la naturalea jurídica de la concessió era la d'un contracte.[3]
La concessió en el dret administratiu espanyol
Des de la perspectiva del dret administratiu espanyol, la concessió presenta una major dificultat en la seua definició tenint en conte el seu caràcter heterogéneu i divers sobre l'objecte. Pot definir-se com el mig per a obtindre la cooperació de subjectes particulars para:
- L'eixecució d'una obra pública, constituint la concessió la forma de retribució.
- La gestió d'un servici públic.
- L'aprofitament d'un patrimoni colectiu com és el domini públic.
Sobre el domini públic
Deu considerar-se lo dispost per l'artícul 84 de la Llei de Patrimoni de les Administracions Públiques 33/2003 de 3 de novembre: «Ningú pugues, sense títul que ho autorise ocupar bens de domini públic ni utilisar-los excedint-se de l'us que a tots correspon.»
Igualment, el art. 86 Lpat 33/2003 que dispon: «Deuran estar amparats per una concessió:
- L'aprofitament especial i l'ús privativo en instalacions desmontables o mobles per més de quatre anys.
- L'ocupació en obres o instalacions fixes.»
D'obra pública
(com senyala Dict. Consell Estat 5 de decembre de 2001) Són aquelles l'objecte del qual consistix en l'utilisació d'una infraestructura per l'usuari, la qual cosa no implica de per sí prestació de servici algun. Per eixemple: Concessió d'autopista de peage en la qual l'usuari de la via no paga pel servici sino per l'utilisació de la via.
De gestió de servici públic
En les quals la gestió del servici públic es realisa a riesgo y ventura de el concessionari. Es regula en el art. 277.a) del text refòs de la Llei de Contractes del Sector Públic, aprovada pel Real Decret Llegislatiu 3/2011, de 14 de novembre. Per eixemple: Relacionat en el supòsit anterior, seria el supòsit d'un autobús titular d'una concessió de transport que circula per l'autopista de peage. Ací la concessió és pel servici que es presta.
Propietat
Donada l'utilitat pública d'este tipo de concessions, solen estar someses al control del Govern, i inclús estar nacionalisades. No obstant, la naturalea monopolística inherent a moltes concessions públiques ha disminuït durant les dos últimes décades, havent-se iniciat en varis continents processos de desregulacó i privatisació. Des de llavors, en algunes àrees existix hui una relativa competència, com en els servicis telefònics de llarga distància, el suministre elèctric, les comunicacions ferroviàries o el suministrament de gas.
En alguns països les concessions públiques pertanyen al Govern o als municipis; est és el cas dels sistemes de depuració i de suministrament d'aigua. L'alcanç que deuen tindre les concessions públiques seguix sent objecte de debat. Per a decidir si la propietat deu ser pública o privada cal considerar tant els costs com l'eficiència en cada cas concret. Les empreses privades a les que se cedix una concessió pública es diferencien d'atres companyies en que estan obligades a atendre a qualsevol persona que requerixca els seus servicis i necessiten una enorme inversió de capital en relació en els ingressos que obtenen. Ademés, solen estar someses a una estreta vigilància econòmica, i a voltes ecològica, per part del Govern.
Regulació
El control de les concessions públiques depén de les comissions de servicis públics, agències creades per a protegir la seguritat de les persones i de les propietats que estan baix el seu jurisdicció. Es poden trobar mides reguladores de les concessions públiques en el dret consuetudinari anglés La raó de ser de la regulació estreba que, ya que l'empresa concessionària sol conseguir un monopoli per a oferir eixe servici en un determinat àrea, els preus i servicis oferits als consumidors no estaran regulats per la lliure competència, per lo que el Govern té que reemplaçar la competència per mig de normes. En teoria, l'objectiu és assegurar un servici adequat i barat als consumidors, permetent que l'empresa concessionària puga obtindre beneficis,part dels quals es podran reinvertir en el servici públic que s'oferix.
Els sistemes de regulació són distints segons els països. En aquells en els que la concessió seguix estant baix control estatal, els preus i el nivell de servici són establits pel Govern. En atres països, els preus i els servicis estan estretament vigilats per supervisors, i només es permet aumentar els preus en funció de l'inflació.
Impacte ecològic
Casi tots els servicis oferits per mig de concessions públiques influïxen sobre el mig ambient (efectes que es denominen externalitats). Per això, molts països exigixen que les llínees telefòniques, telegràfiques i elèctriques estiguen baix terra. També s'ha prestat atenció als efectes destructius d'algunes concessions públiques. Per eixemple, els sistemes de depuració d'aigües estan molt vinculats a la creixent contaminació planetària. La suja i atres emissions provinents de les centrals elèctriques semblen ser responsables de la destrucció de boscs de coníferes en algunes zones del nort d'Europa. Els conflictes entre els defensors i els detractors de l'energia nuclear han dut, per una atra part, a que els programes de construcció d'este tipo de centrals s'hagen anat reduint, o abandonant, en molts països pels perills que comporten la concessió.
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ Fleta-Asín, Jorge; Muñoz, Fernando; Sáenz-Royo, Carlos(03-06-2024).«Unravelling the influence of formal and informal institutions on the duration of public concessions».Socio-Economic Planning Sciences.doi:10.1016/j.seps.2024.101966.Consultat el 09-06-2024.
- ↑ «La concesión se regulaba por las normas del derecho civil, y como si se tratara de un contrato; lo que es más, se pensaba que era un contrato; pero cuando ya se forma en el campo del derecho administrativo la teoría del acto jurídico concesión, se percatan los autores que no puede ser un acto contractual el que el Estado otorgue una concesión.» Gutiérrez y González Ernesto, Derecho de las obligaciones (México, Porrúa, 2002), p. 525.
