Conca carbonífera de Mequinenza

Aflorament de lignit prop de Mequinenza.

La conca carbonífera de Mequinenza està ubicada en la zona centre-oriental de la depressió de l'Ebre en centre en la localitat homònima de Mequinenza (Saragossa, Aragó). Constituïx la principal àrea carbonífera de la província de Saragossa, i s'estén per territoris catalans i aragonesos. El tipo de carbó que aflora en diferents punts de la conca terciaria es relaciona en depòsits continentals que colmataron la zona oriental de la Conca de l'Ebre entre l'Oligoceno superior i el Mioceno inferior. Això significa que la seua edat s'ubicaria entre els 25-35 millons d'anys. Este territori miner comprén uns 500 km² encara que les principals vetes de carbó afecten fonamentalment a les poblacions de Mequinenza (Saragossa) i Granja de Escarpe (Lleida).

Context geogràfic

Aiguabarreig en Mequinenza.

Ocupa territoris que transiten per la frontera d'Aragó i Catalunya, en el triàngul que conformen les províncies de Saragossa, Osca, Tarragona i Lleida. La conca es desenrolla de nort a sur a lo llarc de 25 quilómetros aproximadament per uns 20 quilómetros de continuïtat lateral, comprenent una superfície de més de 500 quilómetros quadrats siempo una de les conques mineres més importants d'Aragó per la seua dimensió significativa. Geogràficament, pertanyen a esta conca una decena de poblacions encara que la majoria de les explotacions mineres s'han concentrat en Mequinenza i Fayón (en la província de Saragossa) i la Granja d'Escarp i Almatret (en la Província de Lleida).

La presència de cursos fluvials en la zona (els rius Ebre, Segre i Cinca) que travessen la zona, han dotat a la conca d'un relleu suau en barrancs en forts pendents. Entre les províncies d'Osca i Lleida es forma un primer Aiguabarreig ("mescla d'aigües" en català) en els rius Segre i Cinca, que posteriorment duen les seues aportacions fluvials fins a la localitat de Mequinenza a on en un nou Aiguabarreig es fonen les aigües dels tres rius. La zona es concreta en l'aportació del Matarraña, afluent del Ebre a l'altura de Fayón.

Geologia

Vista aérea de la confluència dels rius Ebre, Segre i Cinca en Mequinenza.

L'orige d'esta formació es remonta al Eoceno superior moment en que la conca de l'Ebre pert el seu caràcter marí i es convertix en una zona de naturalea endorreica que favorix l'aparició de les successives etapes llacustres i aluvials. Els materials cenozoicos corresponen a l'acumulació de depòsits continentals que varen cobrir la zona oriental de la depressió de l'Ebre entre l'Eoceno superior i el Mioceno inferior, i una part d'estos varen constituir els depòsits de lignit.

Les montanyes, que s'estaven escomençant a formar per l'orogènia alpina, rodejaven la conca, donant lloc a una conca de caràcter endorreico, sense eixida a la mar, derivant en la formació d'extensos llac tancats.

La major part dels materials sedimentaris varen quedar depositats en el centre de la conca, encara que també va haver sedimentació en els màrgens. D'esta manera es va formar un gran llac en sedimentació carbonatada que posteriorment seria cobert per sistemes aluvials. Durant este hinterland existent fins al Mioceno inferior, l'alvanç i la retracció dels diversos sistemes varen ser alternant etapes de predomini llacustre en atres de reactivació dels sistemes aluvials. Estes alternances es varen produir fins al Mioceno inferior, despuix de lo que no va haver sedimentació significativa fins al Plioceno, moment en que l'Ebre es configura com una ret fluvial en desaiguador al Mediterràneu i comença l'erosió i buidat dels sediment cenozoicos. En les etapes de major extensió, les facies llacustres varen aplegar a ocupar 2000 quilómetros quadrats, mentres que en etapes de retracció l'extensió dels llac es va reduir a pocs centenars de quilómetros quadrats.