L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Comportaments de superfície dels cetàceus

(Redirigit des de «Comportaments de superfície dels cetáceos»)

Els comportaments de superfície dels cetàceus o comportaments de eixida a la superfície són un grup de comportaments demostrats per l'infraorden dels cetáceos quan ixen a la superfície de l'aigua a respirar. Els intervals de temps entre els episodis d'eixida a la superfície poden variar depenent de l'espècie, de l'estil d'eixida o del propòsit de l'immersió. És sabut que algunes espècies poden mantindre's baix l'aigua per uns 85 minuts al mateix temps en caçar,[1] i s'han observat immersions de més de tres hores en els zifios de Cuvier en circumstàncies extremes.[2]

Ballena jorobada eixint a la superfície en el Santuari Marí Nacional Stellwagen Bank en la Baïa de Massachusetts
Ballena jorobada eixint a la superfície
Erro al crear miniatura:
Seqüència d'eixida a la superfície d'una ballena jorobada jove

Ademés de fer-ho en l'objecte de respirar, els cetàceus han desenrollat i utilisat comportaments de superfície per a moltes atres funcions tals com el corteig, l'alimentació o la comunicació. Tots els membres de l'orde Cetacea que han segut observats en regularitat, incloent a les ballenes, els delfins i les marsopas, mostren una varietat de comportaments de superfície. Els cetàceus generalment es classifiquen en dos suborden, Odontoceti i Mysticeti, en base en la presència de be dents o barbes en adults, respectivament. No obstant, en relació en el seu comportament, els cetàceus poden dividir-se en ballenes (cetáceos de més de 10 m de llarc, com els cachalotes i la majoria de les ballenes barbadas), per una part, i per l'atra delfins i marsopas (tots els Odontoceti de menys de 10 m de llarc, incloses les orcas[3]), en tant molts dels seus comportaments correlacionan en el seu tamany. Si ben alguns comportaments com els de «spyhopping» («espionage», un ascens vertical a miges fora de l'aigua realisat per a vore l'entorn), «logging» («surar com a troncs») o colpejar l'aigua en les coes ocorren en abdós grups, uns atres com el de «bow riding» («cavalcar» les ones) o els llançaments de pedúnculs són exclusius d'un o un atre grup. Són estos comportaments energètics els que els humans observen en major freqüència, lo que ha donat lloc a una gran cantitat de lliteratura científica sobre el tema, aixina com una popular indústria turística.

Comportaments de superfície durant el viage

Eixida a la superfície (Breaching) i envestida (Lunging)

Una eixida de l'aigua (en anglés, breach) o envestida (en anglés, lunge) és un bot o cresteo (cresting) fora de l'aigua. La distinció entre els dos térmens és prou arbitrària: l'investigador de cetàceus Hal Whitehead definix una eixida de l'aigua com qualsevol bot en el que a lo manco 40% del cos de l'animal ix de l'aigua, i una envestida com un bot en el que menys del 40% ix.[4] En térmens qualitatius, una eixida de l'aigua és un bot genuí en l'intenció d'eixir de l'aigua, mentres que una envestida es referix al resultat d'un nade ràpit en una curva ascendent que té com a conseqüència el que la ballena ixca a la superfície de l'aigua sense intenció. En els rorcuales, este últim comportament de «envestida» és en freqüència resultat dels seus comportaments alimenticis.[5] Les espècies saltadores que s'observen en major freqüència són els cachalotes, ballenes franques i ballenes jorobadas. No obstant, atres ballenes barbadas com les ballenes d'aleta, les ballenes blaves, les ballenes de minke, les ballenes grises i els rorcuales sei també ixen a la superfície. Els delfins oceànics, incloent les orcas, són saltadors molt comuns i, de fet, són capaços d'eixir completament de l'aigua en gran facilitat, encara que hi ha poca distinció entre este comportament i el cridat marsopeo (vore més alvance). Algunes criatures marines no cetàcees també exhibixen comportaments d'eixida de l'aigua, com és el cas de vàries espècies de taburons i de les ralles dels gèneros Manta i Mobula.[6]


Els cetàceus ampren dos tècniques per a eixir a la superfície. El primer método, més comú en cachalotes i ballenes jorobadas, es du a caba nadant verticalment cap a dalt des de la profunditat i eixint en llínea recta de l'aigua.[7] L'atre método comú és el de nadar prop de la superfície i en paralel a ella, i després donar una tirada cap a dalt a tota velocitat en a lo manco tres colps de coa per a realisar una eixida de l'aigua.[8] En tots els tipos d'eixida a la superfície, el cetàceu ix de l'aigua en la major part del seu cos en un àngul agut, per eixemple, en els cachalotes, a 30° respecte a l'horisontal en promig.[9] Després, la ballena es gira per a caure d'esquenes o de costat o, en menor freqüència, caent de «panzazo» en lloc de girar. Per a conseguir traure un 90% del seu cos a la superfície, una ballena jorobada deu eixir de l'aigua a una velocitat de huit metros per segon o 29 quilómetros per hora. Per a un animal que pesa 36 tonellades, açò dona com resultat un momentum de 288.000 kg·m/s. A pesar d'este cost energètic, les eixides de l'aigua solen fer-se en série. La série sostinguda més llarga registrada ha segut la d'una ballena jorobada prop de les Índies Occidentals, en un total de 130 bots en menys de 90 minuts.[10] Les eixides repetides de l'aigua cansen a l'animal, per lo que cada volta que es fan ix de l'aigua una menor proporció del seu cos.[11]


Les raons últimes per les que ocorren les eixides de l'aigua es desconeixen. En tot, existix evidència que respala una varietat de hipòtesis. És més provable que les ballenes ixquen a la superfície quan viagen en grups, lo que sugerix que este comportament servix de senyal no verbal per a atres membres del grup durant el comportament social. Els científics han cridat a esta teoria «senyalisació honesta»: L'immens núvol de bombetes i el destorbament baix la superfície que ocorren despuix d'una eixida no poden fingir-se, de manera que els cetàceus en el veïnat saben que s'ha produït una eixida. Una sola eixida li costa a una ballena a penes al voltant del 0.075% de la seua ingesta diària total d'energia, pero una llarga série d'eixides pot resultar en una despesa energètica important.[11] Per lo tant, una eixida de l'aigua és una senyal de que l'animal es troba en bona forma física per a donar-se el lux de balafiar energia fent tal exhibició acrobàtica, per lo que es creu que podria ser usada per a demostrar domini, per al corteig o per a advertir perill.[7] Aixina mateix, és possible que el fort colp que ocorre en tornar a entrar a l'aigua siga útil per a atordir o esglayar a un assut, de forma similar a un colp de coa. ya que les eixides s'observen en freqüència en mars agitades, és possible també que una eixida li permeta a la ballena respirar aire que no estiga prop de la superfície ni ple de rocío, o que usen les eixides per a comunicar-se entre elles quan el soroll de l'oceà bloqueja les senyals acústiques.[12] Una atra raó possible, àmpliament acceptada, és la de llevar-se paràsits de la pell. És possible també que este comportament siga simplement una forma de joc.

Marsopeo (Porpoising)

El marsopeo (en anglés, porpoising), també conegut com a carrera (running),[13] és un comportament de superfície d'alta velocitat que ocorre entre els cetàceus chicotets i en el que s'alternen bots llarcs i un nade prop de la superfície. A pesar del seu nom, el comportament de marsopeo s'observa tant en delfins com marsopas, aixina com en atres espècies marines com els pingüins[14] o els pinnípedos.[15] Quan els mamífers marins naden a gran velocitat, es veuen obligats a mantindre's prop de la superfície per a mantindre la respiració para tal eixercici vigoroso. A velocitats de travessia baixes, inferiors als 4.6 m/s (16.6 k/h), els delfins naden per baix de la superfície de l'aigua i solament exponen breument els seus espiràculs aixina com fins a un terç del seu cos al mateix temps. Açò resulta en poca salpicadura, en tant tenen una forma molt dinàmica. El marsopeo ocorre principalment quan delfins i marsopas naden a velocitats superiors als 4.6 m/s (16.6 k/h). Ací, la llongitut del bot és aproximadament igual a la distància recorreguda quan els cetàceus es troben sumergits. Açò expon l'espiràcul durant més temps, un aspecte necessari per a obtindre suficient oxigen per a mantindre el metabolisme i, per tant, altes velocitats durant llarcs periodos de temps. Alguns estudis han mostrat que botar és més eficient energèticament que nadar per damunt d'un cert llindar de velocitat. Açò es deu a la reducció de la fricció en viajar per l'aire en comparació a fer-ho per l'aigua, lo que aforra més energia de la que és necessària per a produir el bot. Estos beneficis també superen l'energia gastada com a resultat de la gran cantitat de salpicadura que s'observa a sovint quan els grups estan marsopeando. El marsopeo és, per tant, resultat del nade a alta velocitat que utilisen els cetàceus per a activitats importants de persecució i escape. Per eixemple, es pot vore delfins marsopeando per a alluntar-se dels seus depredadors principals, els taburons[16] o de la ruta de barcos que s'aproximen per a evitar colisions.[17]


Si ben el marsopeo és un resultat útil del nade ràpit, gran part de la variació observada en este comportament no pot explicar-se solament per esta causa, i és per tant provable que haja evolucionat per a complir atres funcions. Per eixemple, la rotació que ocorre durant el marsopeo del delfí girador provoca moltes salpicaduras i és més comuna a velocitats més baixes[13] per lo que no pot atribuir-se-li a un mecanisme d'aforro d'energia. Per lo tant, és més provable que corresponga a una forma de joc o de comunicació a l'interior dels grups o entre ells. Una atra raó podria ser la de remoure percebes o chicotets taburons com les rémoras que, en estar adherits, aumenten la resistència en nadar.[18] Quan els delfins giradores impacten contra l'aigua, la combinació de força centrífuga i vertical sobre estos ectoparásitos pot ser de fins a 700 voltes el seu propi pes i remoure'ls per tant de manera eficient. Atres teories sugerixen que els cetàceus poden marsopear en l'objectiu d'observar objectes distants, per eixemple, menjar, buscant senyals visuals, tals com a pardals zambulléndose en clavat sobre un círcul de peixos.[19] L'investigació sobre funcions adicionals del marsopeo s'ha centrat fins ara en les espècies més acrobàtiques, pero és provable que atres cetàceus l'ampren també per estes mateixes raons i potser també per atres raons desconegudes.

Esmonyida sobre les ones (Wave-riding o bow-riding) i seguiment d'embarcacions

El terme esgolar-se sobre les ones (en anglés, wave-riding) s'usa més comunament per a descriure l'activitat de superfície de cetàceus que s'acosten als pots i que boten repetidament en les ones produïdes per estos. Açò inclou el esgolar-se a proa (bow-riding), en el que els cetàceus es troben en l'ona de pressió front al barco, i la esmonyida en estela, en el que es troben en popa, en l'estela deixada per l'embarcació.[20] Els cetàceus naden usant la propulsió d'aletes cabals quan experimenten una energia de les ones inferior al llindar necessari per a esgolar-se, com ocorre quan els barcos viagen a velocitats inferiors als 3 m/s (11 k/h)[21] o quan es troben fòra de la zona de màxima energia de les ones. No obstant, a velocitats més altes, delfins i marsopas busquen l'ona de pressió i la seua zona de màxima energia per a esgolar-se sobre l'ona mantenint les seues aletes cabals en un pla fix, en sol chicotets ajusts per al reposicionamiento. Esgolar-se en les ones reduïx el cost energètic del nade per al delfí, inclús quan es compara en velocitats de nade més baixes.Per eixemple, la freqüència cardíaca, taxa metabòlica i el cost de transport es reduïxen fins a en un 70% durant les ones en comparació al nade a velocitats 1 m/s (3.6 k/h) més baixes en el delfí nas de botella. El comportament d'esgolar-se en les ones pot ser realisat en duració que van de minuts fins a vàries hores,i és per tant un mecanisme d'aforro d'energia útil per al nade a velocitats més altes.


L'esmonyida sobre les ones és més comuna en odontocetos chicotets. També s'ha observat en cetàceus més grans, com les falses orcas i orcas,[22][23] si be la majoria de odontocetos més grans eviten qualsevol interacció en embarcacions. L'esmonyida a proa és la forma més comuna de comportament interactiu en embarcacions en vàries espècies de odontocetos més chicotetes, com els delfins dels gèneros Stenella i Delphinus.[24] El tipo d'interacció pot dependre en freqüència de l'estat conductual del grup aixina com de l'espècie. Per eixemple, les interaccions en definixes pintats són més provables quan viagen o quan es mouen sense un destí particular, pero menys provables quan socialisen o s'alimenten en la superfície. El comportament interactiu pot dependre també de la composició del grup, puix s'ha observat que tant orcas com a delfins nas de botella interactuen més quan hi ha un crío en el grup.[25] Açò indica que els grups que tenen crío poden acostar-se a les embarcacions a ensenyar-los als jóvens cóm interactuar de manera segura per a evitar colisions. Un atre resultat de que els cetàceus viagen en grups o manades és un aument en la rivalitat per la guanyar l'energia òptima de les ones i, per tant, la posició de major aforro d'energia. La posició dels individus pot reflectir la jerarquia de domini de la manada, i per lo mateix, podria ser usada per a demostrar el domini, com en el cas de orcas mascles dominants permaneixent més prop de la superfície de l'aigua en la proa del barco. És ben sabut també que varis rorcuales, com els rorcuales de minke,[26] sei,[27] bryde,[28] les ballenes jorobadas,[29] i grisos[30] mostren accions de maneres similars.

Galeria

Comportaments de superfície estacionarios

Aguaite o Espionage (Spyhopping)

En fer un aguaite o espionage (en anglés spyhopping), la ballena s'eleva i manté una posició vertical parcialment fora de l'aigua, a sovint exponent la seua rostre i cap sancers. És visualment similar a quan un ser humà manté el cap fòra de l'aigua tractant de no afonar-se. L'aguaite és controlat i llent, i pot durar minuts si la ballena és lo suficientment curiosa sobre lo que siga que estiga veent. Per lo general, per a mantindre la seua posició «empinada» la ballena no sembla nadar per mig de propulsió d'aletes cabals mentres aguaita, sino que depén d'un control excepcional de la seua flotabilitat i del posicionament que fan en les aletes pectorals. De manera típica, els ulls de les ballenes es mantenen llaugerament per damunt o per baix de la superfície de l'aigua, lo que els permet vore lo que es trobe prop en la superfície.[31] El gran taburó blanc i el taburó oceànic de puntes blanques també són coneguts per exhibir este comportament.[32][33]


L'espionage a sovint ocorre durant situacions en les que el foc d'atenció de les ballenes està en un pot, com aquells dels tours d'observació de ballenes, als que a voltes s'acosten i en els que poden interactuar.[34] Per un atre costat, es creu que l'espionage en les orcas es deu a raons de depredaació, en tant li les veu a sovint al voltant de témpanos de gèl per a vore si preses, com les foques, descansen sobre elles.[35] Quan es detecta un assut, l'individu porta a terme una série de asomos des de diferents llocs al seu entorn, i després vocalisa als membres del grup per a que facen lo mateix i possiblement es preparen per a un atac.En este cas, un espionage pot ser més útil que una bot, ya que la vista es manté estable durant un periodo de temps més llarc. A sovint, quan els cetàceus ixen de l'aigua els seus ulls no alcancen a eixir, lo que sugerix que tal volta este comportament no s'utilise per a mirar sino per a sentir. Per eixemple, ballenes grises a sovint aguaiten a escoltar millor quan estan prop de la llínea en a on les ones comencen a trencar en l'oceà, puix açò senyala la seua ruta de migració.[31] Aixina que, es pot dir que el comportament d'espionage s'utilisa per moltes raons diferents en una àmplia gama d'espècies.

Colps de coa (Lobtailing) i palmadas (slapping)

Els colps de coa (Lobtailing) són actes en els que una ballena o un delfí que alça la seua aleta cabal fora de l'aigua i després la deixa caure sobre la superfície de l'aigua de manera forta i ràpida per a donar una sonora galtada. Les ballenes grans tendixen a donar colps de coa ubicant-se verticalment cap a avall en l'aigua i després colpejant la superfície doblant les seues coes. Els delfins, en canvi, tendixen a mantindre's horisontals, sobre la seua pancha o sobre les seues esquenes, i donen la galtada per mig d'un moviment brusc de tot el seu cos.[36] Provablement totes les espècies donen varis colps de coa en una sola sessió. De la mateixa manera que l'eixida de l'aigua, el colp de coa és comuna entre espècies de cetàceus actius com els cachalotes, ballenes jorobadas, ballenes franques i ballenes grises.És menys comú, si be ocorre ocasionalment, entre les atres ballenes grans. Les marsopas i els delfins de riu rara volta donen colps de coa, pero és un fenomen molt comú entre delfins oceànics. El colp de coa és més comuna en espècies que tenen órdens socials complexos que en aquelles en les que els animals tenen més provabilitats de ser solitaris.Els colps de coa a sovint ocorren junt en atres comportaments aéreus, com a eixides.Espècies en aletes grans també poden colpejar-les contra l'aigua per a obtindre un efecte similar, conegut com a galtades pectorals.


El sò d'un colp de coa pot escoltar-se baix l'aigua a varis centenars de metros del lloc en el que ocorre. Açò ha dut a que científics especulen que el colpege de coa és, de la mateixa manera que les eixides de l'aigua, una forma de comunicació no vocal. No obstant, estudis en ballenes boreales han demostrat que el soroll d'un colp de coa viaja molt pijor que el d'una cridada vocal o el d'un bot. Per lo tant, el colp de coa és provablement important tant visual com acústicament, i pot ser un signe d'agressió. Alguns sugerixen que el colp coa en les ballenes jorobadas és un mig de forrajeo. El hipòtesis és que el soroll fort fa que els peixos s'esglayen, estretint aixina el seu cardumen, lo que faria més fàcil que les ballenes jorobadas s'alimenten d'ells.[37] En este cas, el comportament d'alimentació per colpege de coa va semblar estendre's de manera progressiva per tota la població, ya que va aumentar del 0 al 50% de la població que ho va usar durant un estudi de 9 anys. En tant no es va observar que cap individu menor de 2 anys ni cap mare utilisaren l'alimentació per colpege de coa, açò sugerix que s'ensenya en grups de forrajeo. La propagació de l'alimentació per colp de coa entre ballenes jorobadas indica el seu èxit com un método nou de forrajeo.

Galeria

Llançament de pedúncul (Peduncle throw)

Un llançament de pedúncul (en anglés, penducle throw), també cridat pedunculeo, és un comportament d'eixida a la superfície exclusiu de les ballenes jorobadas. Durant este comportament, la ballena jorobada convertix el seu impuls cap a avant en una rotació similar a una cinglada, pivotando en els seus pectorals mentres impulsa el seu cap cap a avall i trau tota la seua aleta i pedúncul (la part posterior muscular del tors) fora de l'aigua i cap als costats, abans d'estrelar-la contra l'aigua en una força tremenda. El llançament de pedúncul ocorre entre els animals focals (femelles, escoltes, mascles retadores) en un grup competitiu, segons pareix com un gest agressiu. Les possibilitats inclouen escoltes que intenten alluntar a un mascle desafiant en particular, femelles que semblen agitades en una escolta o un individus que no estan cómodos en la presència de barcos que els observen. Ocasionalment, algunes ballenes realisen dotzenes de llançaments de pedúncul en sério, dirigits al mateix objectiu cada volta.[38]

Palmada pectoral (Pectoral slapping)

La palmada pectoral (en anglés pectoral slapping) ocorre quan un cetàceu es posa de costat, exponent una o les dos aletes pectorals a l'aire i les colpeja contra la superfície de l'aigua. És una forma de comunicació no vocal comunament observada en una varietat d'espècies de ballenes i delfins, aixina com entre les foques. El moviment és llent i controlat, i un mateix individu pot repetir el comportament durant uns minuts. L'aleta pectoral de la ballena jorobada és l'apèndix més gran de qualsevol mamífer i les ballenes jorobadas són conegudes pels seus comportaments extremadament acrobàtics. Les palmadas pectorals varien entre grups de diferent estructura social, en tant no ocorre entre mascles solitaris, mentres que és comú en parelles de mares en crío i també quan estan acompanyades per un escolta. Per lo tant, les raons per a donar palmadas pectorals poden variar depenent de l'edat i el sexe de cada ballena jorobada. Durant la temporada de crío, els mascles adults donen palmadas abans de disociarse d'un grup de mascles que competixen per una femella, mentres que les femelles adultes donen palmadas per a atraure a possibles parelles i indicar que són sexualment receptives. La seua funció entre parelles de mares i les seues crío és menys entesa, pero és provable que siga una forma de joc i comunicació que la mare ensenya a la cria per a que l'utilise quan alcance la madurea sexual. Les palmadas pectorals també s'han observat entre les ballenes franques, pero pel seu menor tamany, el sò que produïxen és molt menor i per lo tant s'utilisa per a comunicació a distàncies més chicotetes, comparades en les ballenes jorobadas. L'exposició de l'aleta pectoral i la consegüent palmada també s'han observat en poca freqüència entre les ballenes blaves, a on este comportament ocorre més a sovint com un subproducte de que envisten per a alimentar-se i després es giren sobre el seu costat.

Flotació (Logging)

El comportament de flotació o flotació com a troncs (en anglés, Logging) és un comportament que mostren les ballenes quan estan en repòs i semblen «troncs» en la superfície.[39] Es definix com yacer sense moviments cap a davant en la superfície de l'aigua en l'aleta dorsal o parts del llom al descobert.[40] Les ballenes solen descansar durant periodos de temps per baix de la superfície per a poder dormir en posicions principalment horisontals, si ben els cachalotes també descansen verticalment.[41] No obstant, en tant necessiten respirar conscientment en la superfície, solament poden descansar la mitat del seu cervell al mateix temps, lo que es coneix com somi unihemisférico d'ones llentes. Este patró de somi ha segut identificat en les cinc espècies de cetàceus que han segut estudiades fins ara.[42] Els cetàceus ixen intermitentement a la superfície a respirar durant estos periodos de somi i mostren un comportament de flotació. La flotació pot ocórrer de manera intercanviable en comportament de descans en superfície quan els cetàceus es desplacen llentament, lo que és particularment comú en parells de mares i ballenatos,[43] puix estos es cansen ràpidament durant la natació. La flotació és comuna, particularment en ballenes franques, cachalotes, ballenes pilot i ballenes jorobadas. Un atre comportament que pot confondre's en el de flotació és el de deambulaació (en anglés, milling), en el que un grup de cetàceus en la superfície mostren poc o cap moviment direccional,[44] sino que socialisen entre sí. Este comportament és particularment comú en grans grups de ballenes pilot.[44]

Referències

  1. ↑ "The Deepest Divers", Oceanus Magazine, Woods Hole Oceanographic Institute.
  2. ↑ «Extreme diving in mammals: first estimates of behavioural aerobic dive limits in Cuvier's beaked whales».The Journal of Experimental Biology.223(18)
    jeb222109.doi:10.1242/jeb.222109.
  3. ↑ [1][enllaç trencat], FAO Marine Mammals of the World, Suborder Odontoceti.
  4. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  5. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  6. ↑ Paul and Michael Albert. «The Flying Mobulas of the Siga of Cortez». Archivat des d'el original, el 4 May 2013.
  7. ↑ 7,0 7,1 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  8. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  9. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  10. ↑ «Whale Behaviour». Animal Corner.
  11. ↑ 11,0 11,1 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  12. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  13. ↑ 13,0 13,1 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  14. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  15. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  16. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  17. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  18. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  19. ↑ [2], "Why do dolphins jump out of the water?", Dolphin World FAQ.
  20. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  21. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  22. ↑ «[3]». Consultat el 2020-11-05.
  23. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  24. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  25. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  26. ↑ «La baleine s'amuse by Gilles Macé». PBase. Consultat el 2018-09-24.
  27. ↑ 橘田佳音利. «クジラの大群». Consultat el 2018-09-24.
  28. ↑ «Boná Island and Panama Canal, Panama». Expeditions.com.
  29. ↑ «Bowriding Humpback Whales – Log Transcript». PBS.
  30. ↑ «2 gray whales catch waves near Mission Beach». FOX5 Sant Diego.
  31. ↑ 31,0 31,1 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  32. ↑ Baldwin. «Elasmobranch Behaviour». Wildlife Online. Consultat el 2020-08-07.
  33. ↑ Keartes. «What is the shark-steps-on-Llec shark actually doing?». Earth Touch News. Consultat el 2020-08-07.
  34. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  35. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  36. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  37. ↑ >Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  38. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  39. ↑ «Howstuffworks».
  40. ↑ «"Whales" Marine Discovery Centre, Henley Beach, S. A.».
  41. ↑ «Stereotypical resting behaviour of the sperm whale.».Current Biology.18(1)
    R21–R23.doi:10.1016/j.cub.2007.11.003.
  42. ↑ «Unihemispheric slow wave sleep and the state of the eyes in a white whales».Behavioural Brain Research.129(1–2)
    125–129.doi:10.1016/S0166-4328(01)00346-1.
  43. ↑ «"Why do the Humpback Whales visit Hervey Bay?" The Oceania Project».
  44. ↑ 44,0 44,1 «Vocalizations of the North Atlantic pilot whale (Globicephala melas) as related to behavioral contexts».Behavioral Ecology and Sociobiology.26(6)
    399–402.doi:10.1007/BF00170896.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Comportaments_de_superfície_dels_cetàceus&oldid=1436832»