Comité anglo-americà d'investigació

El Comité anglo-americà d'investigació va ser un comité conjunt britànic i nortamericà reunit en Washington D. C. el 4 de giner de 1946. Se li va encomanar la tasca d'examinar les condicions polítiques, econòmiques i socials en el Mandat britànic de Palestina relacionades en el problema de l'immigració i l'assentament de la població judeua de la zona, consultar en els representants àraps i judeus i fer recomanacions per a una gestió temporal de possibles problemes, aixina com per a la seua solució permanent. L'informe titulat "Informe del comité anglo-americà d'investigació relatiu als problemes dels judeus europeus i Palestina", va ser publicat en Lausana el 20 d'abril de 1946.

La Segona Guerra Mundial va terminar en Europa el 8 de maig de 1945 i en Àsia el 2 de setembre de 1945; en els Estats Units d'Amèrica, Harry S. Truman s'havia convertit en president el 12 d'abril d'eixe any i en el Regne Unit Clement Attlee es va convertir en primer ministre el 5 de juliol. Despuix de l'Informe Harrison, en agost de 1945, el president Truman, va solicitar als britànics l'admissió de 100.0000 sobreviviente del Holocaust, en el Mandat britànic de Palestina i una negociació, el 13 de novembre de 1945, el ministre d'assunts exteriors de Attlee, Ernest Bevin va anunciar la formació de la comissió anglo-americana.

El govern britànic va sugerir l'investigació conjunta en l'intenció d'assegurar la corresponsabilidad d'una política per al Mandat britànic de Palestina, tement la resistència àrap als immigrants judeus. L'informe tracte cinc temes, immigració, terra, forma de govern, desenroll i seguritat. Va recomanar l'admissió de 100.000 judeus desplaçats, l'anulació la Regulació de Transmissió de Terres, que restringien l'adquisició de terres àraps per als judeus, descrita en el Llibre Blanco de 1939 i que el Mandat britànic de Palestina mai fora un estat judeu o un estat àrap exclusivament. En acabant de que el comité anglo-americà emetera el seu informe, es va crear un nou comité per a establir cóm les propostes anglo-americanes podrien portar-se a terme. Estava dirigit pel ministre Herbert Morrison i l'embaixador americà Henry F. Grady. En juliol de 1946, es va propondre que el Pla Morrison-Grady, un pla per a un govern unitari en fideicomiso en el Mandat britànic de Palestina. Províncies judeues i àraps eixercirien autogovern baix supervisió britànica, mentres que Jerusalem i el Néguev seguirien baix control directe britànic. El pla, fallanc, es va convertir en el punt de partida per a una Conferència Palestina convocada pels britànics l'1 d'octubre de 1946. Els àraps varen rebujar el pla basant-se en que això duria a una partició, mentres que els judeus varen rebujar l'assistència. Els àraps varen propondre crear un estat independent. En una reunió posterior a la Conferència, el següent febrer, Gran Bretanya va propondre un pla, conegut com el Pla Bevin, per a una administració fideicomiso de 5 anys. L'administració estaria dirigida establir un assentament permanent en acort de totes les parts. Despuix del fracàs, quan tant àraps com a judeus varen rebujar el pla, Gran Bretanya va remetre l'assunt a Nacions Unides.

Context històric

David Ben-Gurion declarant davant el comité anglo-americà d'investigació

En 1917, Gran Bretanya va redactar la Declaració de Balfour, convertint-se en la primera Gran Potència en recolzar les reclamacions Sionistes d'un "Llar Nacional Judeua" en Palestina. Poc despuix, Gran Bretanya va derrotar al Imperi Otomà en la Primera Guerra Mundial i com a resultat, va prendre el control de Palestina. La Declaració de Balfour va ser reconeguda per les Grans Potències i incorporada al Tractat de Sèvres. Les Grans Potències de nou varen incorporar la declaració en el borrador del Mandat de Palestina que havien remés al consell de la Societat de les Nacions. El Senat dels EE. UU. havia rebujat el Tractat de Versalles 1919 i per tant mai s'unió a la Societat de les Nacions. La Cambra de Representants i el Senat de EE. UU. varen aprovar una Resolució Conjunta HR 360, no vinculant el 30 de juny de 1922 en favor de l'establiment d'una Llar Nacional Judeua en Palestina. El 21 de setembre de 1922, el president Warren G. Harding també va firmar la resolució. Els EEUU havien propost una comissió, en la Conferència de Pau, com un esforç internacional per a determinar si la regió estava preparada per a l'autodeterminació i vore qué nacions, si fora el cas, la població local volguera que eixercira de Poder Mandatari. l'informe de la comissió King-Crane no es va fer públic fins al cap de que el congrés haguera votat la seua resolució conjunta. L'opinió pública es va dividir quan es va saber que la majoria àrap havia solicitat que el mandat fora administrat pels EE. UU. i que tenien intenció d'establir una assamblea constituent de forma democràtica.

El creiximent del nazisme i la tumult àrap en el Mandat britànic en Palestina 1936-1939 va dur als britànics, a revertir la declaració de Balfour en el Llibre Blanco de 1939. Esta política establia el llímit de permetre 75.000 nous judeus al Mandat britànic de Palestina (en 1949) despuix del com es terminaria la migració. Un estat independent en una majoria àrap seria establit cap a 1948. En resposta al Llibre Blanco, les vendes de terra a judeus varen ser severament restringides per una llei de 1940.

El final de la Segona Guerra Mundial i el Holocaust va deixar a Europa en centenars de mils de refugiats judeus desplaçats. L'opinió pública americana recolzava una pàtria judeua en el Mandat Britànic Palestina, i en agost de 1945 el president Truman va solicitar l'admissió de 100.000 sobreviviente del Holocaust en Palestina. No obstant, els britànics persistien en la seua oposició a la migració judeua, tement danyar el seu extens i vulnerable imperi en el Mig Orient. Gran Bretanya controlava Kuwait, ric en petròleu, els Emirats Àraps, Oman i Baréin. També controlaven Jordán i Yemen, tenien tractats en Iraq (a on l'indústria petrolífera era britànica) i Egipte (Gran Bretanya administrava el Canal de Suez). En els judeus en el Mandat britànic de Palestina duent una guerra clandestina contra l'ocupació britànica, la situació dels refugiats era crítica i la política britànica i nortamericana estaven enfrontades.

Comité

Membres

Membres del comité 1946

El comité tenia sis americans i sis britànics. El president del grup americà era el juge Joseph Hutcheson. Estava acompanyat per Frank Aydelotte, William Phillips, Frank W. Buxton (editor, Boston Herald), James G. McDonald, i Bartley Crum. El grup era un conjunt divers de diplomàtics, acadèmics i polítics. La majoria a favor de la proposta d'admetre a 100.000 judeus desplaçats en Palestina. El grup britànic estava presidit per Sir John Singleton. Els atres membres del grup eren Lord Morrison, Sir Frederick Leggett, Wilfrid Crick, Reginald Manningham-Buller i Richard Crossman.

Proves presentades

Evaluació de Palestina, Informe per al comité

Les proves varen ser aportades pel Govern de Palestina, les autoritats judeues i àraps.

Viage

El comité va visitar Washington D. C. i Londres per a evaluar les polítiques oficials americana i britànica i les seues postures cap a Palestina. Varen seguir cap a Viena, a on varen visitar un camp de refugiats de la Segona Guerra Mundial i es varen entrevistar en supervivents del Holocaust. Despuix es varen desplaçar a El Caire per a analisar els sentiments àraps. El comité va visitar despuix Palestina i va estar tres semanes allí. Varen visitar àrees judeues i àraps, varen escoltar testimonis i varen tindre reunions en molts judeus, àraps i oficials britànics. Finalment es varen retirar aLausana per a debatre i redactar conclusions.

Durant la seua estància en Viena varen sondejar als supervivents judeus del Holocaust sobre la seua preferències com a destí. El 98 % va dir Palestina.

"En Polònia, Hongria i Romania, el desig principal era eixir, anar llunt a algun lloc a on existixca una provabilitat de construir una nova vida, de trobar una miqueta de felicitat, de viure en pau i seguritat. En Alemània, a on el número de judeus s'havia reduït d'uns 500.000 en 1933 a uns 20.000 ara, i la majoria del rastre de vida judeua havia segut destruït, hi ha un desig similar en una gran proporció de supervivents de construir una llar en qualsevol atra part, preferiblement en Palestina. En Checoslovàquia, particularment en Bohemio i Moravia, i en Àustria, la postura respecte al restabliment de la població judeua era més esperançadora. La gran majoria de judeus desplaçats i emigrants, no obstant, pensaven que l'únic lloc que oferia un futur era Palestina". (Comité anglo-americà d'investigació, capítul 2, paràgraf 12)

Recomanacions

Judah Leon Magnes i Martin Buber declarant davant el comité anglo-americà d'investigació (1946)

Durant una reunió del comité Bevin va dir al comité que ell acceptaria la seua decisió si esta era unànim. En abril de 1946, les recomanacions varen ser les següents:

Recomanació Nº 1. Devem informar que esta informació, tal com la rebem d'atres països distints a Palestina, no va donar esperances d'un respal notable per a trobar pàtria per als judeus, que desigen o són incitats a abandonar Europa. No obstant, Palestina sola no pot rebre les necessitats d'emigració dels judeus víctimes de la persecució del Nazisme i del Fascisme. El món sancer compartix la responsabilitat cap a ells, i verdaderament, del reasentamiento de tots les "persones desplaçades".

Nosatres, per tant, recomanem als nostres governs en conjunt, i en associació en atres països, que deuen esforçar-se immediatament en trobar noves llars per a tal cantitat de "persones desplaçades", qualsevol que siga el seu credo o nacionalitat. Els seus llaços en les seues anteriors comunitats han segut irremediablement trencades. Encara que l'emigració resoldrà els problemes d'algunes víctimes de persecució, la marejant majoria, inclós un número considerable de judeus, continuaran vivint en Europa. Recomanem, per tant, que els nostres governs s'esforcen en assegurar que tinga efecte immediat a la disposició de la Carta de Nacions Unides reclamant "respecte universal i compliment dels drets humans i llibertats fonamentals per a tots; sense distinció de raça, sexe, idioma o religió".

Recomanació Nº 2. Recomanem (a) que siguen autorisats 100.000 certificats, immediatament per a l'admissió en Palestina de judeus que han segut víctimes de la persecució Nazi i Fascista; (b) Que estos certificats siguen entregats com molt vesprada en 1946 i que l'immigració actual alvanç tan ràpit com ho permeten les condicions.

Recomanació Nº 3. Per a acabar, d'una volta per totes, en les reclamacions judeues i àraps sobre Palestina, considerem essencial que s'emeta clarament una afirmació dels següents principis:

• I. Que els judeus no dominaran als àraps i els àraps no dominaran als judeus en Palestina.
• II. Que palestina no serà ni un estat judeu ni un estat àrap.
• III. Que la forma final de govern a establir, baix garanties internacionals, protegirà completament i preservarà els interessos en la terra santa dels credos cristians, musulmans i judeus.

Aixina, Palestina deurà finalment convertir-se en un estat que guarde els drets i interessos de musulmans, judeus i cristians, per igual; i concorde a en els seus habitants, en conjunt, la completa mida d'autogovern, coherent en els tres principis fonamentals descrits anteriorment.

Jaim Weizmann davant el comité

Recomanació Nº 4. Hem aplegat a la conclusió de que el hostilitat entre judeus i àraps, i en particular, la determinació de cada u d'alcançar la dominació, si és necessari per la violència, és casi cert que, ara i per algun temps, qualsevol intent d'establir un Estat Independent de Palestina o uns Estats Independents de Palestina, terminarien en un conflicte civil tal que podria amenaçar la pau mundial. Per tant, recomanem que, fins que desaparega el hostilitat, el Govern de Palestina, continue com en el present, baix mandat a l'espera de la consecució d'un acort de fideicomiso baix les Nacions Unides.

Recomanació Nº 5. Mirant cap a una forma d'autogovern final, d'acort en els tres principis redactats en la recomanació Nº 3, recomanem que el mandat deu proclamar el principi de que L'economia àrap, progrés en educació i economia, en Palestina és d'igual importància que la dels judeus; i deuen preparar-se, de colp i repent, les mides destinades a superar la separació que ara existix, i elevar el nivell de vida dels àraps al dels judeus. Aixina dur als dos pobles una valoració completa dels seus interessos comuns i destí comú, en la terra a la que abdós pertanyen.

Recomanació Nº 6. Recomanem que, pendent de la pronta remissió a les Nacions Unides i de l'eixecució d'un acort d'administració fiduciaria, el mandatari deu administrar Palestina, segons el mandat que declara, referent a l'immigració que "L'administració de Palestina, mentres s'assegure que els drets i situació d'atres sectors de la població no són perjudicats, facilitarà l'immigració judeua, baix condicions apropiades".

El comité en el Mur de les Llamentacions

Recomanació Nº 7

• (a) Recomanem que la Regulació de Transferència de Terres de 1940 siga rescindida i substituïda per regulacions basades en una política de llibertat de venda, lloguer i us de la terra, independent de raça, comunitat o credo, i que proporcione la protecció adequada als interessos dels menuts propietaris i cultivadores arrendataris;

• (b) Recomanem ademés que es prenguen medides per a declarar nuls i prohibir les clàusules en traspassos, lloguers i acorts sobre terres que estipulen que solament membres d'una comunitat o credo poden ser amprats;
• (c) Recomanem que el govern deu eixercir una vigilància pròxima sobre els Sants Llocs i localitats com la Mar de Galilea i els seus veïnats per a protegir-los de profanació o usos que poguera ofendre la consciència religiosa de la població, i que eixa llegislació siga promulgada immediatament.

Recomanació Nº 8. S'han presentat varis plans agrícoles i de desenroll industrial a gran escala en Palestina per al nostre estudi. Estos proyectes, si es realisaren en èxit, podrien, no solament aumentar grandement la capacitat de soportar un aument de població, sino que elevarien el nivell de vida de la població judeua i àrap per igual. No estem en posició d'assegurar la validea d'estos plans específics, pero no podem manifestar rotundament que, encara que tècnicament són possibles, vagen a fallar a no ser que hi haja pau suficient en Palestina. Ademés, el seu èxit requerix la voluntat de cooperació dels estats veïns àraps, ya que no són solament proyectes palestins. Recomanem, ademés, que l'examen, discussió i eixecució d'estos plans siguen dirigits, des de l'inici i en el seu desenroll, en ple assessorament i cooperació, no solament en l'Agència Judeua, sino també en els governs dels estats àraps veïns, directament afectats.

Recomanació Nº 9. Recomanem que, per interés de la conciliació dels dos pobles i de la millora del nivell de vida àrap, el sistema educatiu d'àraps i judeus siga reformat, incloent l'introducció d'educació obligatòria en un determini de temps raonable.

Recomanació Nº 10. Recomanem que si este informe és acceptat, deu quedar clar més allà de tot dubte a judeus i a àraps, que qualsevol intent de qualsevol part, per mig d'amenaces o violència, per terrorisme o per l'organisació o us d'eixèrcits illegals; d'evitar la seua eixecució, serà decididament suprimit. Ademés, expressem l'opinió de que l'Agència Judeua deu immediatament reprendre la cooperació activa en el Mandatari en la supressió del terrorisme i de l'immigració illegal, i el manteniment d'eixa llei o unes atres en Palestina, lo que és essencial pel be de tots, inclosos els nous immigrants.

Bibliografia

• Nachmani, Amikam (2005). Great Power Discord in Palestine: The Anglo-American Committee of Inquiry Into the Problems of European Jewry and Palestine 1945-46, Routledge. ISBN 978-1-135-77940-5.