Anar al contingut

Warren G. Harding

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Warren G. Harding

Warren Gamaliel Harding (Blooming Grove, Ohio, 2 de novembre de 1865–Sant Francisco, Califòrnia, 2 d'agost de 1923) va ser el vigèsim nové president dels Estats Units, servint des de 1921 fins a la seua mort en 1923. Va ser membre del Partit Republicà, aixina com un dels presidents nortamericans en funcions més populars. Despuix de la seua mort, varen eixir a la llum una série d'escàndals, com el cas Teapot Dome, ademés d'una relació extramatrimonial en Nan Britton, lo que va fer disminuir la seua reputació. Va accedir a la política despuix d'una exitosa carrera com a editor periodístic, en 1900 en ser elegit senador en l'estat d'Ohio, del que va ser vicegovernador entre 1904 i 1906. En 1915 va ser elegit membre del Senat d'Estats Units per Ohio.[1]

El seu conservadurisme, el tracte afable i la seua estratègia electoral de "no fer enemics" li varen convertir en el candidat elegit en la Convenció Nacional Republicana de 1920. Durant la seua campanya presidencial, en les postrimeries de la Primera Guerra Mundial, va prometre la tornada de la nació a la "normalitat". La seua campanya de "Estats Units primer" va encorajar l'industrialisació i una economia forta i independent de l'influència exterior. Harding es va apartar del moviment progressiste que havia dominat el Congrés des del president Theodore Roosevelt. En les eleccions de 1920, Harding i el seu candidat a vicepresident, Calvin Coolidge, varen derrotar al demòcrata James M. Coix en una àmplia diferència de 60,36 % a 34,19 %.[2]

La seua administració presidencial es va caracterisar per otorgar major llibertat a l'iniciativa privada, reduir al mínim l'intervenció del Estat federal en els assunts econòmics (tarifes altes, baixos imposts per a les grans empreses privades, desreglamentación de tota agència federal acusada de "restringir" elliure mercat, restriccions a l'us del poder eixecutiu en els assunts socials...), i pel aïllacionisme d'Estats Units en la política europea i mundial, postura que es va vore favorida pel periodo de relativa pau que s'havia inaugurat despuix de la resolució de la Primera Guerra Mundial, que evitava donar motius per a l'intervenció nortamericana. En matèria econòmica, Harding va trencar en el que havia segut el programa tradicional dels republicans: proteccionisme i imposts alts. El seu defensa del govern no-intervencioniste, que continuarien els seus successors, ho va fer objecte de crítica per els qui ho acusaven d'haver terminat en el progressisme social, redistributiu, que havien defés els republicans Roosevelt, Taft i continuat pel demócrata Wilson. Un atre aspecte de l'era Harding va ser la restrictiva política antiinmigración, que en 1921 va establir tot tipo de traves per a l'entrada en el país d'orientals i europeus del sur (italians, grecs, serbis, turcs i judeus), conseguint reduir el cabal, encara que la cantitat de persones que aplegaven des d'eixos llocs va seguir sent considerablement alta.[3]

L'atra cara de la moneda de la seua presidència són els numerosos casos de corrupció que varen aflorar sobretot en els últims anys del seu mandat, en la majoria dels quals estaven implicats amics i socis seus (coneguts com la "colla d'Ohio", per ser oriunts de dit Estat, com el president). El principal escàndal de corrupció política va ser el de Teapot Dome, que va sorgir pels soborns rebuts per un estret colaborador d'Harding, en relació en unes concessions petrolíferes. Des d'inicis d'el XX, la marina de guerra d'Estats Units estava canviant el combustible dels seus bucs de carbó a petròleu i els seus derivats, per lo que en l'época del president William Howard Taft es va establir que la marina disponguera de "reserves petrolíferes", que consistien en unes zones productores de petròleu. En 1921 Harding va dictar una norma que transferia el control de tres d'estes "reserves" (Teapot Dome, Elk Hills i Bona Vista) al Departament de l'Interior, retirant-li-ho al Departament de Marina. Al front del Departament d'Interior estava Albert B. Fall, un amic personal d'Harding, qui en complicidad con el secretari de l'Armada, Edwin Denby, es va valdre dels seus contactes per a otorgar les respectives concessions a les companyies d'I. L. Doheny i d'Harry F. Sinclair. A canvi d'otorgar les concessions a les empreses de Dohey i Sinclair sobre les tres "reserves petrolíferes", Hall va rebre soborns per valor d'uns 400.000 dólars (aproximadament 5,6 millons de dólars al canvi del 2012). Finalment les concessions otorgades per Fall varen ser anulades en 1927 i el propi Fall va ser condenat a un any de presó en 1929. També va ser molt sonat l'escàndal que es va produir quan, tres anys en acabant de que en 1921 el govern promulgara una llei per a administrar les pensions dels veterans de guerra, es va descobrir que la majoria d'estos fondos varen ser sostrets pel seu administrador (coronel Charles Forbes), que també traficava en licors i narcòtics. Més encara, l'escàndal va créixer quan es va saber que Forbes havia venut suministraments mèdics sobrers de la Primera Guerra Mundial a hospitals privats, per un valor molt baix, pero cobrant soborns dels compradors privats per estes ofertes. Aixina mateix, el major finançador de la campanya presidencial d'Harding, Harry M. Daugherty, va aprofitar certes informacions privilegiades per a traure grans sumes de diners en la venda de propietats de l'Estat.[3]

Warren G. Harding va tindre vàries relacions extramatrimonials a lo llarc de la seua vida. Una d'elles, Nan Britton, la relació de la qual en Harding havia permaneixcut amagada i que havia naixcut en Marlon Ohio, la localitat de residència del president, va publicar quatre anys despuix del decés d'est, The President's Daughter, en el que feya públic que Elizabeth Ann Blaesing era filla d'Harding. Ellibre va ser venut de casa en casa d'una manera semiclandestina i el seu contingut va ser considerat pràcticament pornogràfic pels detalls escabrosos que es narraven sobre les relacions sexuals entre Harding i Britton. Encara que la seua família sempre va considerar que Harding era un home estèril, en 2015 i a través dels anàlisis d'ADN realisats per ancestry. com, s'ha pogut establir que Harding era el pare d'Elizabeth Ann Blaesing.

Joventut i inicis de carrera política

[editar | editar còdic]
Casa natal d'Harding en Caledònia

Infància i educació

[editar | editar còdic]

Harding va nàixer el 2 de novembre de 1865 en Blooming Grove, Ohio.[4] La seua família li va posar el diminutiu de «Winnie»; era el major dels huit fills de George Tryon Harding (1843-1928; al que es coneix habitualment com Tryon) i Phoebe Elizabeth Dickerson (1843-1910).[4] Phoebe era partera; Tryon, granger, i ensenyava en l'escola del propenc Mount Gilead. Gràcies a les pràctiques realisades com a aprenenta, a l'estudi propi i a l'assistència durant un any a una escola mèdica, Tryon va obtindre el títul de doctor en medicina i va obrir una chicoteta consulta.[5] Alguns dels antepassats materns d'Harding eren holandesos, i entre ells es contaven la célebre família Van Kirk.[6] Harding tenia també antepassats anglesos, escocesos i galeses.[7]

En Blooming Grove es rumoreaba que una de les besyayes d'Harding havia segut afrodescendiente.[8] La seua tatarabuelo Amos Harding afirmava que el rumor ho havia propagat un lladre al que la família havia capturat quan furtava en la seua casa, en la finalitat de venjar-se de la família o de chantajearla.[9] Inclús despuix del decés d'Harding en 1923, va haver afroamericanos que varen afirmar ser parents del president fallit.[8] El misteri es va resoldre en 2015, quan es varen realisar proves genètiques als descendents del difunt president, que varen demostrar que en les últimes quatre generacions anteriors a Harding no hi havia persones d'orige subsaharià, en un 95 % de provabilitat.[10][11] La família Harding, abolicionista,[11] es va mudar a Caledònia (Ohio), a on Tryon va comprar un periòdic local, The Argus. Va ser en este diari en el que Harding va començar a deprendre els rudimentos del periodisme a partir dels onze anys.[12]

A finals de 1879, en catorze anys, Harding va ingressar en la ànima mater paterna —l'Ohio Central College, ubicat en Iberia— en el que va destacar com a alumne aplicat. Entre ell i un amic varen publicar un chicotet periòdic l'últim any d'estudis en l'Ohio Central, el Iberia Spectator, dirigit tant a l'universitat com a la ciutat que l'albergava. Durant eixe any, la família es va traslladar a Marion, a uns dèu quilómetros de Caledònia; quan Harding es va graduar en 1882, es va instalar allí en el restant de la família.[13]

Editor

[editar | editar còdic]
Harding, entorn a 1882

Quan Harding era jove, la majoria de la població nortamericana vivia en granges i chicotetes ciutats. Ell mateixa va passar gran part de la seua vida en Marion, una chicoteta ciutat del Ohio rural, a la que la seua image pública va quedar associada. Quan va obtindre posats de responsabilitat, va proclamar el seu carinyo per la localitat i la seua forma de vida; contava l'història de la gran cantitat de jóvens de la ciutat que havien triumfat despuix d'emigrar i la confrontava en la de l'home, antic millor alumne de l'escola, que s'havia quedat en Marion i era netejador, pero que era el més feliç de tots ells.[14]

Despuix de graduar-se, va treballar breument de mestre i de venedor de segurs i va començar a estudiar Dret, encara que pronte ho va abandonar. Va reunir trescents dólars en alguns inversors per a comprar un periòdic en decadència, el The Marion Star, el de menor tirada dels tres en els que contava la ciutat i l'únic que es publicava diàriament. En tan sol díhuit anys, el jove Harding va amprar l'abonament de ferrocarrils que tenia el periòdic que acabava de comprar per a assistir a la convenció republicana de 1884, en la que es va mesclar en atres periodistes més veterans i va recolzar al candidat a la Presidència, l'antic secretari d'Estat James G. Blaine. Harding va tornar de Chicago i es va trobar que el seu periòdic ho havia seqüestrat el comissari.[15] Durant li campanya electoral, Harding va treballar per al Democratic Mirror de Marion, pero no li va agradar tindre que enaltir a l'aspirant demòcrata, el governador de Nova York Grover Cleveland, que va acabar guanyant les eleccions.[16] Despuix, gràcies a l'ajuda monetària del seu pare, Harding va recuperar el seu periòdic.[15]

En els últims anys de la década de 1880, Harding es va dedicar a millorar la situació del Star. La ciutat de Marion era principalment republicana (com l'estat en general), pero el comtat homònim, pel contrari, era majoritàriament demòcrata. En conseqüència, Harding va adoptar una llínea editorial moderada i va proclamar que el seu periòdic no era partidiste; la seua edició semanal era en realitat moderadament favorable als republicans. Esta actitut va atraure als anunciants i va arruïnar als semanaris republicans. Segons el biógraf d'Harding, Andrew Sinclair:[17]

L'èxit d'Harding en el Star va seguir el model d'Horatio Alger. Va escomençar en el no res i, gràcies a la seua indústria, a us d'artimañas, d'atrassar els pagaments pendents, de farols, d'apropiar-se dels salaris dels empleats com a préstams forçosos i de manipular, va fer d'un periòdic a la vora la ruïna un diari influent de la chicoteta ciutat. Gran part del seu èxit es va deure al seu atractiu, el seu caràcter afable, el seu entusiasme i porfia, pero també a la sòrt. Com Maquiavelo va indicar, l'habilitat val molt, pero de res sense sòrt.

La població de Marion va aumentar de quatre mil habitants en 1880 a huit mil en 1890 i a dotze mil en 1900. Este creiximent va favorir al Star; Harding, a la seua volta, va tractar de fomentar el desenroll de la localitat, comprant participacions en moltes de les empreses del municipi. Encara que algunes varen resultar mals inversions, en generali varen permetre guanyar diners; quan va fallir en 1923, tenia un patrimoni d'huitcents cinquanta mil dólars.[18] Segons el biógraf d'Harding John Dean, antic conseller del president: «l'influència d'Harding era la d'un activiste que amprava l'editorial del seu periòdic per a participar i influir en totes les activitats de la ciutat».[19] Fins a començos d'el Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE), Harding ha segut l'únic president nortamericà que ha treballat de periodiste.[15] Com a tal, va recolzar en vehemència al governador republicà Joseph B. Foraker.[20]

L'esposa d'Harding, Florence Kling, era cinc anys major que ell i filla d'un banquer i promotor local. Amos Kling estava acostumat a manar, pero Harding li criticava acerbamente en el periòdic. Amos havia fet a Florence partícip de les seues activitats des de chiqueta. Enterca com el seu pare, esta va chocar en el seu progenitor quan va terminar els seus estudis en el conservatori.[nota 1] Florence es va fugar en Pete de Wolfe, pero despuix va retornar a Marion sense ell, pero en un chiquet, Marshall; Amos va accedir a criar al chiquet, pero no a mantindre a la seua filla, que va tindre que guanyar-se la vida com a professora de piano. Una de les seues alumnes era la germana d'Harding, Charity. En 1886, Kling s'havia divorciat del seu primer marit i mantenia relacions en Harding, encara que no se sap en certea quí cortejava a quí.[21][22]

La relació entre Florence i Harding va frustrar la reconciliació entre ella i el seu pare, puix Amos creïa que els Harding tenien antepassats africans i estava enujat per les crítiques en els editorials del Star. Amos va començar a difondre els rumors sobre l'orige africà d'alguns antepassats dels Harding i va fomentar el boicotege dels negocis de Warren.[11] Quan este es va enterar, ho va amenaçar.[nota 2] Warren i Florence finalment es varen casar en la seua nova casa en l'avinguda de Mount Vernon de Marion —que havien dissenyat junts en estil regna Ana—[24] el 8 de juliol de 1891.[25] El matrimoni no va tindre fills.[26] Warren Harding cridava carinyosament a la seua esposa «la duquesa», per un personage d'una série que publicava el The New York Sun, en el que esta es dedicava a vigilar tant al duc com els seus diners i s'encarregava de que totes les seues activitats es realisaren en eficiència.[27]

Florence va participar intensament en la carrera del seu marit, tant en el Star com en la política.[21] En la mateixa habilitat que el seu pare per als negocis i el seu mateix caràcter decidit, va coadjuvar per a transformar el Star en un periòdic rendable encarregant-se de la distribució.[28] Es creu que va tindre un paper crucial en la carrera del seu espós i que va poder ser inclús la que ho va impulsar a fer-se president del país.[29]

Començos polítics

[editar | editar còdic]

Poc despuix d'adquirir el Star, Harding va escomençar a interessar-se per la política; va recolzar a Foraker en la seua primera campanya, que li va permetre alcançar el càrrec de governador en 1885. Foraker pertanyia a la generació de la guerra que disputava el poder en l'estat a una generació de polítics de més edat com el senador John Sherman. Harding, sempre lleal al partit,[1] va respalar a Foraker en les lluites intestinas dels republicans d'Ohio. Harding tolerava als demócrates, pero despreciava als republicans que abandonaven el partit per a afiliar-se a atres partits que no anaren el rival tradicional.[30] Va participar com a delegat en la convenció estatal republicana en 1888, en vintidós anys, en representació del comtat de Marion i, a partir de llavors, en casi totes les que les varen seguir fins que va obtindre la Presidència del país.[31] La formació política d'Harding es va donar en un moment, les últimes décades d'el Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE), de gran desenroll econòmic en escassa regulació estatal i gran poder del Parlament i dels estats i no dels presidents, característiques que despuix varen marcar la seua forma de governar.[32]

La dedicació d'Harding al periòdic va acabar per afectar a la seua salut. En cinc ocasions entre 1889 i 1901, va tindre que ingressar en el sanatori de Battle Creek afligit de fatiga, tensió i desórdens nerviosos, segons Sinclair.[33] Dean, pel contrari, afirma que en realitat va ingressar per a tractar-se la maltia cardíaca que va acabar matant-ho en 1923. Durant un dels seus periodos d'hospital, en 1894, el gestor del Star es va despedir i el seu lloc ho va assumir l'esposa d'Harding. Des de llavors, va ser la principal colaboradora del seu marit en els aspectes empresarials del periòdic, fins que el matrimoni es va mudar a Washington en 1915. La seua ajuda i competència li varen permetre a Harding absentar-se per a donar discursos.[34] Florence duya una contabilitat rigorosa i no desperdiciava ni un centau dels guanys del negoci: a voltes, enviava al seu espós en gavetes de monedes per a que els ingressara en el banc.[28] D'est va aplegar a afirmar: «li va be quan em fa cas i mal quan no».[35]

En 1892, Harding va viajar a Washington, a on es va reunir en el diputat demòcrata de Nebraska William Jennings Bryan, a les intervencions del qual en el Congrés va assistir. Harding va visitar ademés l'Exposició Mundial Colombina de Chicago en 1893. Abdós viages els va realisar sense la seua dòna. Els demócrates solien guanyar les eleccions del comtat de Marion; aixina, quan Harding es va presentar a auditor en 1895, va perdre la votació, encara que va quedar millor parat de lo que s'esperava. A l'any següent, va ser un dels molts oradors que varen recórrer l'estat per a fer campanya pel candidat republicà William McKinley, que havia segut governador d'Ohio. Segons Dean, va ser esta campanya la que ho va donar a conéixer en l'estat.[34]

Primers càrrecs polítics (1897-1919)

[editar | editar còdic]

Senador de l'estat

[editar | editar còdic]

Harding estava interessat en tornar a presentar-se a un càrrec públic. Encara que havia respalat des de feya temps a Foraker (per llavors senador nacional), havia mantingut bones relacions en l'atra fracció del partit en Ohio, la que encapçalava el també senador, Mark Hanna, colaborador de McKinley i president del Comité Nacional Republicà (CNR). Tant Foraker com Hanna ho varen recolzar quan es va presentar al Senat estatal en 1899; va ser elegit candidat del partit i va obtindre un escan en facilitat.[36]

Quan Harding va ser elegit, era casi completament desconegut, pero quan va concloure el seu mandat, era una les figures més populars del partit en Ohio. Assossegat i humil en públic, es va guanyar el favor dels seus correligionaris, a l'hora que va ser ascendint en el sí de la formació política. Els dirigents del Parlament li consultaven en els assunts espinosos.[37] Encara que lo habitual per llavors era que els senadors d'Ohio solament fungiesen un mandat, Harding va tornar a presentar-se al càrrec en 1901. Despuix del assessinat de McKinley en setembre (li va substituir el vicepresident Theodore Roosevelt), l'interés per la política va decaure en Ohio. En novembre, Harding va ser reelegit, en una majoria superior a que hi havia varen conseguir en l'elecció anterior, 3563 vots.[38]

Com la majoria dels polítics de l'época, Harding acceptava que els favors polítics tenien que pagar-se per mig del patronazgo i el desfalc i també va pecar de nepotisme. Aixina, va nomenar a la seua germana Mary (cega) mestra en l'escola d'Ohio per a invidents, encara que hi havia candidats més aptes per alloc; ademés va oferir publicitat en el seu periòdic a canvi de passes de ferrocarril per a ell i la seua família. Segons Sinclair, és improvable que Harding pensara que estava fent alguna cosa incorrecte en aprofitar les ventages delloc; el patrocini i els favors eren el sistema habitual de recompensar el servici al partit en temps d'Hanna.[39]

Poc despuix d'obtindre elloc de senador estatal, Harding va conéixer a Harry M. Daugherty, que va eixercitar un paper important en la seua carrera. Candidat veterà que havia segut diputat en dos ocasions en la Cambra baixa de l'estat a principis de la década de 1890, Daugherty era expert en els vericuetos polítics de la capital de l'estat, Columbus. Despuix de conéixer a Harding, Daugherty va exclamar: «¡Caramba! Seria un president de lo més atractiu».[40]

Dirigent d'Ohio

[editar | editar còdic]

A principis de 1903, Harding es va proclamar candidat a governador d'Ohio, aprofitant la retirada del favorit, el diputat Charles Dick. Hanna i George Coix creïen que Harding no eixiria elegit per la seua relació en Foraker —al començament de l'época de reformes en els Estats Units, els votants veen cada volta pijor la concessió de favors polítics i les activitats dels dirigents com Foraker—. En conseqüència, varen convéncer al banquer de Cleveland Myron T. Herrick, amic de McKinley, per a que es presentara al càrrec. Herrick també podia llevar-li vots al rival demòcrata, l'alcalde reformiste de Cleveland Tom L. Johnson. Com tenia escasses possibilitats de ser elegit candidat republicà al govern de l'estat, Harding va tractar de que ho elegiren a lo manco aspirant a vicegovernador; finalment Herrick i Harding varen ser elegits per aclamació.[41] Tant Foraker com Hanna (que va morir de febres tifoideas en febrer de 1904) varen fer campanya per la cridada, «candidatura de les quatre haches». Herrick i Harding varen acabar vencent en àmplia majoria.[42]

Despuix de la pren de possessió, Herrick va cometre alguns errors notables que li varen fer perdre el respal d'alguns importants votants republicans; es enemistó en els grangers en opondre's a fundar una escola agrícola.[42] Segons Sinclair, Harding, pel contrari, a penes tenia llabor, pero la va eixercitar en lluentor.[43] Presidia el Senat estatal, lo que li va permetre aumentar els seus contactes polítics.[43] Harding i uns atres pensaven que podria obtindre en lloc de governador en 1905, pero Herrick va refusar retirar-se. A principis de 1905, Harding va anunciar que acceptaria la candidatura a governador si li l'oferien, lo que va disgustar a alguns caps del partit com Coix, Foraker i Dick (el successor d'Hanna en el Senat); a causa d'açò, va decidir no postular-se a cap càrrec públic en 1905. Herrick va perdre les eleccions, pero no aixina el seu companyer de candidatura, Andrew L. Harris, que va obtindre elloc de governador en fallir als cinc mesos el demócrata John M. Pattison. Un funcionari republicà li va preguntar llavors a Harding si no llamentava que Dick no li haguera permés presentar-se a vicegovernador.[44]

El senador Joseph B. Foraker en 1908, el seu últim any en elloc abans de perdre-ho junt en la candidatura a la Presidència del país.

En 1908 varen tindre lloc eleccions presidencials i senatorials. El senador Foraker s'hi havia enemistado en el president Roosevelt a causa del escàndal Brownsville. Encara que Foraker tenia escasses possibilitats de guanyar, va tractar de que el partit ho triara aspirant a la Presidència en lloc del secretari de Defensa William Howard Taft, que en principi devia succeir a Roosevelt.[45] El 6 de giner de 1908, el Star d'Harding va proclamar el seu respal a Foraker i va criticar a Roosevelt per tractar de destruir la carrera del senador per un assunt d'ètica. El 22 de giner, el Star va canviar de bando i va respalar a Taft, creent que Foraker seria derrotat en la competició per la candidatura.[46] Segons Sinclair, el canvi de posició d'Harding es va deure a les pressions que va rebre i no va ser voluntari.[47] En tot cas, el canvi de candidat li va permetre a Harding no afonar-se en el seu antic patró: Foraker no solament no va ser candidat a la Presidència, sino que tampoc va poder mantindre el seu escan en el Senat, del que havia gojat en dos llegislatures. La supervivència política d'Harding també es va deure a les simpaties que despertava en la corrent progressista dels republicans, que també li devia favors i que llavors dominava el partit en Ohio.[48]

En 1910 el partit ho va designar aspirant a governador de l'estat. Per llavors la formació estava molt dividida entre les corrents conservadora i progressista i no va poder véncer als demócrates, més cohesionados; Harding va perdre davant el governador Judson Harmon.[49] Harry Daugherty havia dirigit la campanya d'Harding, pero este no ho va culpar de la derrota. Pese a les creixents diferències entre abdós, tant el president Taft com l'expresident Roosevelt varen acodir a Ohio per a participar en la campanya d'Harding, pero les seues desavenències varen dividir al partit i varen aplanar la seua derrota.[50]

Les diferències internes varen aumentar tant que, en 1912, Taft i Roosevelt es varen enfrontar per la candidatura a la Presidència. La convenció del partit va estar molt dividida. Harding va presentar la candidatura de Taft a petició d'est; el seu discurs va ser mal rebut pels delegats. Taft va obtindre la victòria en la convenció, pero no va poder evitar que Roosevelt i els seus seguidors abandonaren el partit. Harding, republicà acérrimo, va respalar a Taft. El vot tradicionalment republicà es va dividir entre les dos candidatures: la de Taft, l'aspirant del partit, i la de Roosevelt, que es va presentar pel Partit Progressiste. Açò li va permetre al candidat demòcrata, el governador de Nova Jersey Woodrow Wilson, véncer en les eleccions.[51]

Senador nacional

[editar | editar còdic]

Eleccions de 1914

[editar | editar còdic]

El diputat Theodore Burton havia segut elegit senador en lloc de Foraker en 1909, i va anunciar que es presentaria a la reelecció en 1914. Per a llavors ya s'havia ratificat la Dessetena Esmena a la Constitució dels Estats Units, que permetia l'elecció directa dels senadors, i Ohio havia instaurat eleccions primàries per a això. Foraker i l'antic diputat Ralph D. Cole s'havien presentat a estes. Quan Burton es va retirar, Foraker va quedar favorit, pero el seu republicanisme de la vella escola havia quedat vetusto, per lo que alguns varen animar a Harding a competir en ell. Daugherty es va atribuir el mèrit d'haver-ho persuadit.[52] Segons Randolph Downes, biógraf d'Harding, est va portar a terme una campanya en la que va evitar tot contacte en els seus rivals republicans, centrant-se en les crítiques als demócrates.[53] Si ben Harding no va atacar a Foraker, sí que ho varen fer els seus partidaris. Finalment Harding va guanyar les votacions primàries en una ventaja de dotze mil vots front a Foraker.[54]

El rival d'Harding en l'estat era el fiscal general d'Ohio Timothy Hogan, que havia obtingut elloc pese a que l'hostilitat als catòlics estava molt estesa en les zones rurals de l'estat. En 1914, el començ de la Primera Guerra Mundial i la possibilitat de que un catòlic es fera en el càrrec de senador en Ohio va accentuar el «nativisme». Panflets en noms com The Menace (L'amenaça) i The Defendre (El defensor) afirmaven que Hogan era part d'una confabulación del papa Benedicto XV per a dominar Ohio per mig de l'us dels Cavallers de Colón. Harding es va abstindre de criticar a Hogan, al que li unia una vella amistat i en el que coincidia en la majoria dels assunts que es discutien en la campanya, pero no va denunciar la xenofòbia que va sofrir el seu adversari.[55][56]

La conciliadora actitut d'Harding en la campanya ho va beneficiar,[56] pese a que un dels seus amics va calificar els seus repetitius discursos com «una mescla altisonante i confusa de tòpics, patriotisme i destarifos».[57] Dean, no obstant, senyala que va véncer gràcies a la seua oratòria i que ho va fer sense granjear massa enemics.[57] Harding va guanyar en una ventaja de més de cent mil vots; l'estat va elegir també a un governador republicà, Frank B. Willis.[57]

Senador novell

[editar | editar còdic]

Quan Harding va ingressar en el Senat nacional en 1915,[1] els demócrates tenien majoria en les dos Cambres i el president, Woodrow Wilson, també pertanyia a esta formació política. Com a novell del partit de l'oposició, a Harding se li varen assignar llabors secundàries en els comités del Senat que, no obstant, va eixercitar en esmero.[58] Fidel al partit en les votacions, pertanyia a la seua corrent conservadora.[59][60] Com ya havia succeït durant el seu periodo en el Senat d'Ohio, es va granjear àmplies simpaties.[61]

En dos assunts (el vot femení i la prohibició de les begudes alcohòliques) que podien haver minvat les seues possibilitats de presentar-se a les eleccions presidencials de 1920, Harding va conseguir eixir indemne adoptant una posició intermija. Va afirmar que, com a senador electe per l'estat, no podia recolzar la concessió del dret al sufragi de les dònes fins que ho fera el seu estat. Com l'electorat era cada volta més favorable a otorgar-ho i també ho eren els senadors republicans, per a quan l'assunt es va votar en el Congrés, Harding ya s'havia transformat en un ardent defensor del vot femení. Harding, bebedor,[62] al principi va votar en contra de la prohibició de les begudes alcohòliques. Despuix va votar en favor de la Dihuitena Esmena a la Constitució dels Estats Units despuix de conseguir impondre un temps per a que fora ratificada, condició que s'esperava que l'anulara. Quan es va ratificar, Harding va votar en favor d'anular el vet del president a la Llei Volstead, que servia per a desenrollar l'esmena; aixina es va guanyar el respal de la Lliga Antialcohòlica.[63]

Com gojava del respecte tant dels republicans com dels progressistes, a Harding se li va demanar que presidira temporalment la convenció republicana de 1916 i que donara el discurs principal de la reunió. En ell Harding va instar als delegats a respalar la reunió del partit. La convenció va triar al juge Charles Evans Hughes per a que es presentara a les eleccions presidencials.[64] Harding va tractar de reconciliar a Roosevelt en el partit en acabant de que l'expresident refusara presentar-se pels progressistes, lo que en la pràctica va afonar al nou partit. En les eleccions d'eixe any i a pesar de que els republicans estaven començant a reunir forces novament, Hughes va perdre davant Wilson, encara que per escassa diferència.[65]

Harding va respalar la declaració de guerra propugnada pel president Wilson en abril de 1917, que va fer que el país entrara en la Primera Guerra Mundial.[66] En agost, es va mostrar favorable a concedir al president plens poders,[67] afirmant que la democràcia no era un sistema adequat per a una lluita.[68] Va votar a favor de la majoria de la llegislació relativa a la guerra, inclosa la llei d'Espionage de 1917, que va llimitar els drets civils, encara que es va opondre a l'impost sobre els beneficis obtinguts gràcies a la guerra, que considerava perjudicial per a les empreses. En maig de 1918, quan ya havia perdut part del seu inicial entusiasme per Wilson, es va opondre a concedir-li nous poders.[69] En concloure la lluita, no obstant, va anar dels primers en advocar per l'abolició de les mides extraordinàries de control que s'havien aprovat durant la guerra.[67]

En les eleccions de 1918, celebrades a mitat del mandat de Wilson i just ans que es firmara l'armistici en Europa, els republicans varen obtindre una mínima majoria en el Senat.[70] A Harding li'l va nomenar membre del Comité del Senat per a Relacions Exteriors.[71] No obstant, Wilson no es va fer acompanyar per cap senador quan va marchar a la Conferència de Pau de París,[1] segur de poder aprovar el tractat de pau en el Senat gràcies al respal del poble.[70] En efecte, quan va retornar als Estats Units, la gran majoria de la població estava a favor del tractat de pau, que establia esta i fundava la Societat de Nacions. A molts senadors els disgustava l'artícul X dels estatuts de la Societat, que obligava als Estats membres a defendre a qualsevol nació que pertanyguera a l'organisació i que anara atacada, puix entenien que el país es comprometia aixina a entrar en guerra sense que ho aprovara necessàriament el Congrés. Harding va ser un dels trenta senadors que varen firmar la declaració pública en contra de la nova organisació internacional. Quan el president va invitar al Comité del Senat per a Relacions Exteriors a la Casa Blanca per a tractar oficiosament l'assunt, Harding li va preguntar a Wilson per l'artícul X; este es va llimitar a respondre en evasivas. El Senat va tractar la qüestió del tractat de pau en setembre de 1919; Harding va intervindre per a opondre's a ell. Per a llavors el president havia sofrit un atac mentres es trobava de gira pel país; en el president incapacitat i menor respal popular al tractat, est va ser rebujat per les Cambres.[72]

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Palmer, 2008, p. 42.
  2. ↑ Sinclair, Andrew (1965). The Available Man: The Life behind the Masks of Warren Gamaliel Harding. MacMillan Co., Retrieved November 30, 2010. Retrieved 2011-10-19.
  3. ↑ 3,0 3,1 [1]
  4. ↑ 4,0 4,1 Russell, 1968, p. 33.
  5. ↑ Russell, 1968, p. 35.
  6. ↑ Russell, 1923, p. 51.
  7. ↑ Scott, 1923, p. 244.
  8. ↑ 8,0 8,1 Gage, 2008, p. 1.
  9. ↑ Russell, 1968, p. 26.
  10. ↑ «[2]». Consultat el 13 d'agost de 2015.
  11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 Baker, 2015, p. 1.
  12. ↑ Dean, 2004, p. 6.
  13. ↑ Dean, 2004, pp. 7-9.
  14. ↑ Sinclair, 1969, pp. 6-9.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 Dean, 2004, pp. 9-13.
  16. ↑ Nevins, 1932, p. 252.
  17. ↑ Sinclair, 1969, pp. 12-13.
  18. ↑ Sinclair, 1969, pp. 14-15.
  19. ↑ Dean, 2004, pp. 13-14.
  20. ↑ Russell, 1968, pp. 56-68.
  21. ↑ 21,0 21,1 «Harding, Florence Kling deWolfe». American National Biography Online.
  22. ↑ Dean, 2004, pp. 14-19.
  23. ↑ Dean, 2004, pp. 18-19.
  24. ↑ Marion Star staff report. «[3]». Consultat el 13 d'agost de 2015.
  25. ↑ Russell, 1968, p. 81.
  26. ↑ Hawley, 2000, p. 1.
  27. ↑ Dean, 2004, pp. 20-21.
  28. ↑ 28,0 28,1 Russell, 1968, p. 90.
  29. ↑ Schlesinger, 1957, p. 50.
  30. ↑ Russell, 1968, pp. 68-70.
  31. ↑ Sinclair, 1969, p. 35.
  32. ↑ Palmer, 2008, pp. 41-42.
  33. ↑ Sinclair, 1969, p. 286.
  34. ↑ 34,0 34,1 Dean, 2004, pp. 21-23.
  35. ↑ Sibley, 2009, p. 20.
  36. ↑ Russell, 1968, pp. 105-108.
  37. ↑ Dean, 2004, pp. 23-24.
  38. ↑ Russell, 1968, pp. 172-173.
  39. ↑ Sinclair, 1969, pp. 40-42.
  40. ↑ Russell, 1968, pp. 108-112.
  41. ↑ Russell, 1968, pp. 147-155.
  42. ↑ 42,0 42,1 Russell, 1968, pp. 155-157.
  43. ↑ 43,0 43,1 Sinclair, 1969, p. 44.
  44. ↑ Russell, 1968, pp. 163-168.
  45. ↑ Sinclair, 1969, pp. 42-45.
  46. ↑ Russell, 1968, p. 188.
  47. ↑ Sinclair, 1969, p. 46.
  48. ↑ Sinclair, 1969, pp. 46-47.
  49. ↑ Russell, 1968, pp. 197, 208-210.
  50. ↑ Sinclair, 1969, pp. 47-49.
  51. ↑ Russell, 1968, pp. 227-235.
  52. ↑ Russell, 1968, p. 246.
  53. ↑ Dean, 2004, pp. 34-35.
  54. ↑ Walters, 1948, pp. 291-293.
  55. ↑ Russell, 1968, pp. 250-251.
  56. ↑ 56,0 56,1 Sinclair, 1969, p. 54.
  57. ↑ 57,0 57,1 57,2 Dean, 2004, p. 35.
  58. ↑ Dean, 2004, p. 44.
  59. ↑ Nevins, 1932, p. 253.
  60. ↑ Palmer, 2008, p. 40.
  61. ↑ Dean, 2004, pp. 38, 44.
  62. ↑ Russell, 1968, p. 141.
  63. ↑ Sinclair, 1969, pp. 63-65.
  64. ↑ Dean, 2004, pp. 37-39.
  65. ↑ Sinclair, 1969, p. 70.
  66. ↑ Russell, 1968, p. 283.
  67. ↑ 67,0 67,1 Palmer, 2008, p. 43.
  68. ↑ Sinclair, 1969, p. 77.
  69. ↑ Russell, 1968, p. 299.
  70. ↑ 70,0 70,1 Sinclair, 1969, p. 82.
  71. ↑ Dean, 2004, p. 47.
  72. ↑ Sinclair, 1969, pp. 91-100.

Referències

[editar | editar còdic]

Bibliografia

[editar | editar còdic]

Plantilla:Identificador


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "nota", pero no es trobà una etiqueta <references group="nota"/>

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Warren_G._Harding&oldid=1359459»