Informe King-Crane
El Informe King-Crane, oficialment el Informa de la Comissió Interaliada de Mandats de Turquia de 1919 va ser una investigació promoguda pel president dels Estats Units Woodrow Wilson en 1919, en relació a l'organisació territorial de les àrees no-turques de l'antic Imperi Otomà.
Es tracta d'una série d'enquestes i sondejos en el terreny sobre l'opinió i els desijos de les èlits locals sobre l'administració en Estats d'estos territoris, i de les preferències pel Sistema de mandats establit per la Societat de Nacions. La comissió va visitar part de Palestina, Síria, Líban i Anatolia, i la varen liderar Henry Churchill King i Charles R. Crane.
Informe sobre Síria
Peticions, programes polítics i crítiques
El programa polític més secundat va ser l'establit en el Congrés Siri de Damasc.[1] Dels enquestats, el 80,4% es mostra a favor d'una Síria Unida i independent, sense separació de Palestina ni del Líban, pero en respecte als drets de les minories i dotar a certes regions d'autonomia.
Sobre la forma de govern, casi el 60% de la població sondejada apostava per un regne constitucional democràtic, i un percentage molt semblat volia al emir Faisal com a rei. Mostrava el seu rebuig a l'artícul 22 de la Societat de Nacions (que els posava en un escaló intermig de desenroll, i que per això necessitaven una potencia mandatària), i la preferència per Estats Units (60%) en cas obligat de mandat, mentres que Regne Unit seria la segona opció més preferida per la població (55,3%). També destaca el rebuig a un Mandat francés, que solament prop d'un 15% ho recolzaria.
Més contundent és la postura respecte al sionisme, el programa del qual de crear un Estat judeu en Palestina va rebujar el 72,3% dels enquestats. Atres proyectes polítics són el Programa del Líban, que considerava l'independència del denominat “Gran Líban”, preferit en primer lloc per l'ampar de França (139 peticions). L'alternativa era que fora una província autònoma dins d'un Estat Siri Unit, preferida com a segona opció (49 peticions); i en últim lloc com a independent i sense la tutela de cap gran potència (33 peticions).
Ademés, es registren una série de queixes de fonts cristianes a un govern exclusivament àrap (35 peticions). Una atra protesta que concernix a més de la mitat de les peticions és l'artícul 22 de la Societat de Nacions, a on se subralla la capacitat de “certes comunitats abans pertanyents a l'Imperi Otomà” de poder ser “nacions independents”, baix la “assistència administrativa d'una potencia mandatària”.[2] Aixina mateix, un 52% de les peticions rebuja els acorts secrets per a dividir Síria sense el consentiment de la població.
Geografia de les peticions
El 80,4% de les peticions reclamaven una Gran Síria, que incloguera Cilicia, el desert siri i Palestina. Estaria delimitat “al nort per les Montanyes Taurus, seguint pels rius Éufrates i Khabur, per l'est des d'Abu Kamal fins a A el Ruf, en el sur des de Rafa i des del Juf fins a Akaba, i la mar Mediterrànea en l'oest”.[2]
Prop d'un 17% de peticions anaven destinades a un Gran Líban independent: 203, de les quals 139 preferia a França com potencia mandatària. Una demanda contrastada per les més de mil protestes en contra d'un Líban independent, i per 33 delegacions libaneses (tant cristianes com a musulmanes), demanant un Líban autònom dins de l'Estat siri.
Àrea baix ocupació britànica
En Palestina, els “musulmans constituïxen quatre quintes parts de la població”. Segons els sondejos, la seua postura és pràcticament “unànim a favor de l'independència de Síria Unida”.[2] Entre els cristians, les peticions estan repartides a favor d'un mandat britànic o francés.
Per una atra part, els judeus enquestats estan tots a favor del Programa Sioniste, que contemplava la creació d'una “llar nacional dels judeus” en Palestina, baix l'ampar de Regne Unit, i a favor de la lliure immigració de judeus al nou país.
Referent al custodie dels Llocs Sagrats de Jerusalem, l'informe advoca per una potencia mandatària, la composició de la qual deuria en tot case “assegurar la conservació [dels llocs] i promoure el harmonia”.[2]
Àrea baix ocupació francesa
Tant els musulmans com els drusos varen acceptar assistència americana o britànica, mentres que els catòlics i els maronitas recolzaven a França, la majoria estos últims libanesos. Una opció, esta última, que suscitava rebuig entre suní, chiïtes, grecs ortodoxos i protestants. L'informe senyala respecte a la població del Líban l'aument de la riquea entre les organisacions eclesiàstiques i monacals d'allí, respecte al restant de la regió. Sugerix, en definitiva, “un Líban en més capacitat d'autonomia, pero integrat en la Gran Síria”.[2]
Àrea baix ocupació àrap
La major part de la població es va mostrar conforme a les resolucions del Congrés Siri de Damasc, a favor d'una Síria Unida, i en contra de qualsevol ingerència francesa i del programa sioniste. Els judeus de la zona, per la seua banda, varen solicitar autonomia pròpia, els drusos recolzaven un govern àrap baix mandat britànic, mentres que entre els cristians no va haver una postura més o menys unànim. .
Consideracions generals
L'informe acordava la separació de “Armènia, Síria, Mesopotamia, Palestina i Aràbia de l'Imperi Otomà”, i reconeix la capacitat de certes comunitats de ser reconegudes com a nacions independents. Que a estos territoris se'ls donara l'oportunitat de desenrollar-se baix la tutela d'una potencia mandatària, i que l'elecció de dit mandat deguera ser a les circumstàncies de cada regió.
Aixina mateix, la comissió americana posa de manifest els seus “dubtes sobre la sinceritat dels Aliats (França i Regne Unit) de contribuir al desenroll com a Estats independents de les porcions àraps de l'antic Imperi Otomà”.[2]
La condició de la regió com a lloc de naiximent de les tres grans religions monoteistes (judaisme, cristianisme i islam), aixina com la posició geoestratégica que ocupa, en el punt d'unió entre Europa, Àsia i Àfrica, donen, segons l'informe, l'oportunitat de “construir en Síria (…) les bases modernes de total llibertat religiosa (…), i especialment de salvaguardar els drets de les minories. És una qüestió de justícia cap als àraps, en reconeiximent de (…) el seu desig d'expressió nacional”.[2]
Per un atre costat, senyala com a obstàculs a l'unitat de Síria la “aparent falta de voluntat” de bregar en esta situació de “els britànics des de Palestina, o els francesos des de Beirut i Líban”; el rebuig al programa sioniste per part de musulmans i cristians; la demanda d'independència del Líban; i una forta oposició dels àraps a qualsevol control francés.
Recomanacions
En primer lloc, que l'administració estrangera no vaja com a potència colonizadora sino com a mandatària, que vele per el “benestar i el desenroll del poble siri”. Este mandat deuria ser d'una duració suficient per a assegurar el futur del nou Estat. Entre les seues prioritats, posar l'émfasis en l'educació, i buscar un “autogovern independent tan pronte com les condicions ho permeten”. Prevé a les potencies mandatàries d'intentar “beneficiar-se de la seua posició o d'establir privilegis”. Ademés, deu assegurar la “llibertat religiosa, i els drets de totes les minories”.
En segon lloc, l'informe recomana preservar l'unitat de Síria, “en resposta als desijos de la majoria de la població”; dotar al Líban de major “autonomia local”, dins d'una Síria en govern descentralisat. Al mateix temps, aconsella garantisar una “autonomia local raonable, per a reduir la fricció entre grups”, pero en un sol mandat per a donar unitat a l'Estat siri. Aconsella també incloure a Palestina dins de Síria, pero, de la mateixa manera que Líban, en un tractament únic, en ser la “Terra Sagrada” per a judeus, musulmans i cristians.
Sobre la forma de govern, es recomana establir una monarquia constitucional democràtica, en l'emir Faisal com a rei, ya que ha segut “expressiva i unànimement demandat pel Congrés de Damasc en nom del poble siri”.[2]
Informe sobre Mesopotamia
Encara que la comissió no va poder visitar Mesopotamia, l'escrit recomana, de la mateixa manera que en Síria, que l'administració forànea acodixca “no com a potència colonial”, sino com a “mandatària” en benefici de el “benestar i desenroll” del poble de Mesopotamia, i que vés-li pels drets de la gent.
De la mateixa manera, propon una monarquia constitucional democràtica. Aixina mateix, l'informe subralla que el “Programa de Mesopotamia expressa la seua elecció d'Amèrica [Estats Units] com a mandatari, i sense segona opció”.
Sobre les fronteres, senyala que deuria incloure les províncies de “Basora, Bagdad i Mossul”, i els “kurdo del sur i els assiris be podrien estar anexionados a Mesopotamia”.
Referències
Bibliografia
- Rogan, Eugene. Els àraps. 2010.
- Ayubi, Nazih N. Política i societat en Orient Pròxim. L'hipertrofia de l'estat àrap. 1998.
- López García, Bernabé. El món arabo-islàmic contemporàneu. Una història política. 2000.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Informe King-Crane» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.