Anar al contingut

Colónia de Nigèria

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

La Colónia de Nigèria va ser l'época en l'història de Nigèria quan la regió d'Àfrica Occidental estava governada pel Imperi britànic des de mediats del XIX fins a 1960. L'influència britànica en la regió va escomençar en la prohibició del comerç d'esclaus als súbdits britànics en 1807. Gran Bretanya es va anexar a Lagos en 1861 i va establir el Protectorat de la Costa del Níger en 1884. L'influència britànica en la zona del Níger va aumentar gradualment durant el XIX, pero els britànics no ocuparien efectivament la zona fins a 1885. Atres potències europees varen reconéixer el domini britànic sobre l'àrea en la Conferència de Berlín de 1885.

Durant els anys 1886 – 1899, gran part del país va ser governat per la Real Companyia Nigeriana, autorisada per George Taubman Goldie. En 1900, el Protectorat de Nigèria del Sur i el Protectorat de Nigèria del Nort varen passar de mans de l'empresa a la Corona. A instàncies del governador Frederick Lugard, els dos territoris es amalgamaron com la Colónia i el Protectorat de Nigèria, mantenint al mateix temps una considerable autonomia regional entre les tres regions principals. Les constitucions progressistes posteriors a la Segona Guerra Mundial preveen un aument de la representació i el govern electoral dels nigerians. El periodo colonial pròpiament dit en Nigèria va durar de 1900 a 1960, despuix del qual Nigèria va obtindre la seua independència.

Visió general

A través d'una seqüència progressiva de règims, els britànics varen impondre el govern de la Colónia de la Corona en l'àrea d'Àfrica Occidental que va aplegar a conéixer-se com Nigèria, una forma de govern que era tant autocràtica com burocràtica. Despuix d'adoptar inicialment un enfocament de govern indirecte, en 1906 els britànics varen fusionar la chicoteta Colónia de Lagos i el Protectorat de Nigèria del Sur en una nova Colónia de Nigèria del Sur, i en 1914 això es va combinar en el Protectorat de Nigèria del Nort per a formar la Colónia i el Protectorat de Nigèria.[1] L'administració i el control militar del territori va ser portat a terme principalment per britànics blancs, tant en Londres com en Nigèria.

Despuix de la conquista militar, els britànics varen impondre un sistema econòmic dissenyat per a traure profit de la mà d'obra africana. La base essencial d'este sistema era una economia monetària—específicament la lliura esterlina britànica—que podia exigir-se per mig d'imposts, pagar-se als natius cooperativistas i cobrar-se en forma de multa.

L'amalgama de diferents grups ètnics i religiosos en una federació va crear una tensió interna que persistix en Nigèria fins al dia d'hui.

Orígens de l'influència britànica

En el XVIII, l'Imperi britànic i atres potències europees tenien assentaments i forts en l'oest d'Àfrica, pero encara no havien establit les colónies de plantació a gran escala que existien en les Américas. Adam Smith va escriure en 1776 que les societats africanes estaven millor establides i eren més poblades que les de les Américas, creant aixina una barrera més formidable per a l'expansió europea.[2][3]

Els elements anteriors relacionats en açò varen ser la fundació de la colónia de Sierra Leona en 1787 com a refugi per als esclaus lliberats, el moviment misionero independent que pretenia dur el cristianisme al Imperi d'Edo, i els programes d'exploració patrocinats per les societats científiques i els grups científics, com l'Associació Africana en sèu en Londres.

Els líders locals, conscients de la situació en les Índies Occidentals, l'Índia i atres llocs, varen reconéixer els riscs de l'expansió britànica. En 1860, un cap de Bonny va explicar que va rebujar un tractat britànic per la tendència a "induir als caps a firmar un tractat que el seu significat no entenien, per a despuix apoderar-se del país".[4]

Comerç esclaviste i abolició

Mapa de Negroland i Guinea incloent la Costa dels Esclaus, 1736, pel cartógrafo londinenc Hermann Moll

El comercie d'esclaus europeus procedents d'Àfrica Occidental va escomençar abans de 1650, en persones capturades a un ritme d'unes 3.000 a l'any. Esta taxa es va elevar a 20.000 per any en l'últim quarto de sigle. La tracta d'esclaus va ser més intensa en el periodo 1700-1850, en un promig de 76.000 persones tretes d'Àfrica cada any entre 1783 i 1792. Al principi, el comerç es va centrar en l'Àfrica Centre-Occidental, actualment el Congo. Pero en la década de 1700, la Conca de Benín (també coneguda com la Costa dels Esclaus) es va convertir en el següent centre més important. Ouidah (que ara forma part de Benín) i Lagos eren els principals ports de la costa. Entre 1790 i 1807, els traficants d'esclaus, predominantment britànics, compraven entre 1000 i 2000 esclaus cada any sol en Lagos. Posteriorment, el comerç va continuar baix el domini dels portuguesos. En la conca de Biafra, els principals ports eren el Vell Calabar (Akwa Akpa), Bonny i el Nou Calabar.[5] A partir de 1740, els britànics varen ser els principals traficants europeus d'esclaus d'esta zona. En 1767, els comerciants britànics varen facilitar una notòria massacre de centenars de persones en Calabar despuix d'invitar-els a pujar als seus barcos, aparentment per a resoldre una disputa local.[6]

En 1807, el Parlament del Regne Unit va promulgar la Llei sobre la tracta d'esclaus, que prohibia als súbdits britànics participar en la tracta d'esclaus. Posteriorment, Gran Bretanya va eixercir pressió sobre atres potències europees per a que també posaren fi a la tracta d'esclaus. Va fer tractats antiesclavistas en les potències d'Àfrica Occidental, que va aplicar militarment. Alguns dels tractats contenien prohibicions sobre la diplomàcia portada a terme sense el permís britànic, o atres promeses de complir en el domini britànic.[7] Este escenari va proporcionar una oportunitat per a les expedicions navals i el reconeiximent en tota la regió. Gran Bretanya també va anexar Freetown en Sierra Leona, declarant-la Colónia de la Corona en 1808.[8]

La disminució del comerç va conduir indirectament al colapse d'estats com l'Imperi d'Edo. Gran Bretanya es va retirar del comerç d'esclaus quan era el principal transportiste d'esclaus a les Américas. Els francesos havien abolit l'esclavitut despuix de la Revolució Francesa, encara que la varen restablir breument en les seues colónies caribenyes baix Napoleón. França va vendre Luisiana als Estats Units en 1803, el mateix any en que va deixar d'intentar recuperar Sant Dumenge. Al final de les guerres napoleòniques, va posar fi a l'esclavitut en les seues possessions. Entre ells, els francesos i els britànics havien comprat la majoria dels esclaus venuts en els ports d'Edo. L'economia va sofrir el decliu de la tracta d'esclaus, encara que el considerable contrabando d'esclaus a les Américas va continuar durant anys despuix.

Lagos es va convertir en un important port d'esclaus a finals del XVIII i en la década de 1850. Gran part de la tracta de persones que es va produir allí va ser nominalmente illegal, i els registres d'esta época i lloc no són exhaustius. Segons la Base de Senyes del Viage Transatlàntic d'Esclaus, 308.800 persones varen ser venudes a través del Atlàntic des de Lagos en 1776-1850. Els comerciants britànics i francesos varen fer una gran part d'este negoci fins a 1807, quan varen ser reemplaçats per portuguesos i espanyols. Cap a 1826-1850 la Marina Real Britànica va intervindre de manera significativa en les exportacions d'esclaus de Lagos.[9]

El fet de que la conquista britànica de Nigèria fora el resultat d'un motiu benévolo per a posar fi a l'esclavitut, o de motius més instrumentals de riquea i poder, seguix sent un tema de disputa entre els historiadors africans i europeus.[10] Molts habitants locals no estaven convençuts de l'autoritat de la Corona per a revertir completament els atributs llegals i morals d'una institució social per mig d'un decret.[11] A pesar d'això, l'esclavitut hi havia diezmado la població i alimentat la militarisació i el caos, preparant aixina el camí per a una colonisació més agressiva.[9][12]

Misionero

Els sacerdots catòlics portuguesos que varen acompanyar als comerciants i funcionaris a la costa occidental africana varen introduir el cristianisme en l'Imperi d'Edo en el XV. Es varen construir vàries iglésies per a servir a la comunitat d'Edo i a un chicotet número de convers africans. No obstant, quan es varen retirar els contactes directes dels portuguesos en la regió, l'influència dels misionero catòlics va disminuir. En el XVIII, l'evidència del cristianisme havia desaparegut.

Encara que els eclesiàstics de Gran Bretanya havien influït en l'impuls per a abolir el comerç d'esclaus, no es va desenrollar una activitat misionero significativa per a Àfrica fins a la década de 1840. Durant algun temps, els misionero varen operar en l'àrea entre Lagos i Ibadán. Les primeres missions varen ser obertes per la Societat Misionero de l'Iglésia d'Anglaterra (CMS). Atres denominacions protestants de Gran Bretanya, Canadà i Estats Units també varen obrir missions i, en la década de 1860, les órdens religioses catòliques varen establir missions. Els misionero protestants tendien a dividir el país en esferes d'activitat per a evitar la competència entre ells, i les missions catòliques evitaven igualment la duplicació d'esforços entre les diverses órdens religioses que treballaven allí. Els misionero catòlics eren particularment actius entre els Igbo; els CMS treballaven entre els Yoruba.

Inicialment, la SMC va promoure als africans a llocs de responsabilitat en el camp misionero; per eixemple, varen nomenar a Samuel Ajayi Crowther com a primer bisbe anglicà del Níger. Crowther, un esclau yoruba lliberat, s'havia educat en Sierra Leona i en Gran Bretanya, a on va ser ordenat abans de retornar a la seua terra natal en el primer grup de misionero de la CMS. Els anglicans i atres grups religiosos tenien una política conscient de "iglésia nativa" per a desenrollar institucions eclesiàstiques indígenes per a independisar-se dels europeus. Crowther va ser succeït com a bisbe per un clerc britànic. A llarc determini, l'acceptació del cristianisme per part d'un gran número de nigerians depenia de que les diverses denominacions s'adaptaren a les condicions locals. Varen seleccionar una proporció cada volta més alta del clero africà per a les missions.

En gran mida, els misionero europeus varen assumir el valor del domini colonial en térmens de promoció de l'educació, la salut i les mides de benestar, reforçant aixina eficaçment la política colonial. Algunes comunitats cristianes africanes varen formar les seues pròpies iglésies independents.[13][n 1]

Els misionero varen guanyar poder a lo llarc del XIX. Varen provocar grans transformacions en la societat tradicional en erosionar les institucions religioses com el sacrifici humà, l'infanticidi i les societats secretes, que anteriorment havien eixercitat un paper en l'autoritat política i la vida comunitària.[14]

Comercie

Els principals productes bàsics del comerç llegítim eren l'oli i l'anou de palma, que s'utilisaven en Europa per a fabricar sabó i com a lubrificants per a la maquinària, ans que es desenrollaren productes derivats del petròleu en eixe fi. Encara que este comerç va créixer en proporcions significatives -només les exportacions d'oli de palma valien 1.000 millons de lliures esterlines a l'any en 1840- es concentrava prop de la costa, a on les palmeres creixien en abundància. No obstant, poc a poc, el comerç va obligar a grans canvis econòmics i socials en l'interior, encara que a penes va socavar l'esclavitut i el comerç d'esclaus. L'incidència de l'esclavitut en les societats locals va aumentar.

Al principi, la major part de l'oli de palma (i més vesprada les llavors) procedia d'Igboland, a on les palmeres formaven un dosel sobre les zones densament poblades dels ngwa, el regne Nri, els awka i atres pobles igbo. L'oli de palma s'utilisava localment per a cuinar, els grans eren una font d'aliments, els arbres s'aprofitaven per al vi de palma, i les frondas s'utilisaven com a material de construcció. Per a moltes famílies Igbo va ser un ajust relativament senzill transportar l'oli als rius i rieres que conduïen al Delta del Níger per a vendre-ho als comerciants europeus. La ràpida expansió de les exportacions, especialment despuix de 1830, va ocórrer precisament en el moment en que les exportacions d'esclaus es varen derrocar. Els Igbo varen redirigir als esclaus cap a l'economia domèstica, especialment per a cultivar l'aliment bàsic, el ñame, en el nort d'Igboland per a la seua comercialisació en tot el cinturó de palmeres. Com abans, els mercaders de Rogle dominaven el comerç en l'interior del país, incloent els productes de palma cap a la costa i la venda d'esclaus dins d'Igboland.

Entre 1815 i 1840, les exportacions d'oli de palma es varen multiplicar per 25, passant de 800 a 20.000 tonellades per any. Els comerciants britànics varen liderar el comerç d'oli de palma, mentres que els portuguesos i uns atres varen continuar en el comerç d'esclaus.[2] Gran part d'este oli es va vendre en atres llocs de l'Imperi britànic.[15] Per a produir tot este oli, l'economia de la regió del sur va passar de ser principalment de subsistència a la producció d'oli de palma com a cultiu comercial.[16]

La delta del Níger i Calabar, que en el seu dia varen ser coneguts per l'exportació d'esclaus, es va fer notable per l'exportació d'oli de palma. Les corrents de la Delta varen ser cridades "rius d'oli". Les unitats econòmiques bàsiques de cada poble eren les "cases", entitats familiars que generaven llealtat per als seus empleats. Una "casa" incloïa a la família estesa del comerciant, incloent als criats i esclaus. Com el seu cap, el mestre comerciant cobrava imposts a atres comerciants que eren membres del seu "casa"; mantenia un buc de guerra, una gran canoa de salvament en capacitat per a vàries tonellades de càrrega i dotzenes de tripulants, per a la defensa del port. Sempre que un comerciant tenia el suficient èxit com per a mantindre una canoa de guerra, s'esperava que formara la seua pròpia "casa". La competència econòmica entre estes "cases" era tan feroç que el comerç a sovint esclatava en una batalla armada entre les tripulacions de les grans canoas.

Pels perills del clima i les malalties tropicals per als europeus i a l'absència d'autoritats centralisades en el continent que respongueren als seus interessos, els comerciants europeus amarraven els seus barcos fòra dels ports o en la delta, i els utilisaven com a estacions de comerç i almagasens. En el temps, varen construir depòsits en terra ferma i finalment varen remontar el riu Níger per a establir estacions en l'interior. Un eixemple va ser el d'Onitsha, a on podien negociar directament en els proveïdors locals i comprar productes que provablement generaren beneficis.

Alguns comerciants europeus es varen dedicar a negocis llegítims solament quan el comerç d'esclaus es va tornar massa perillós. Els comerciants sofrien els riscs de la seua posició i creïen que estaven a merced d'els governants costers, a els qui consideraven impredictibles. Per tant, a mida que el volum de comerç aumentava, els comerciants varen solicitar que el Govern britànic nomenara un cònsul per a cobrir la regió. En conseqüència, en 1849, John Beecroft va ser acreditat com a cònsul per a les baïes de Benín i Biafra, una jurisdicció que s'estenia des de Dahomey fins al Camerún. Beecroft va ser el representant britànic davant Fernando Po, a on estava destacat l'esquadró de prevenció de la Marina Real.

En 1850, els britànics varen crear un "Tribunal d'Equitat" en Bonny, supervisat per Beecroft, que s'ocuparia dels litigis comercials. En 1856 es va establir un atre tribunal en Calabar, basat en un acort en els comerciants locals d'Efik que els prohibia interferir en els comerciants britànics. Estos tribunals contenien majories de membres britànics i representaven un nou nivell de presunta sobirania britànica en la Conca de Biafra.[17]

Àfrica Occidental també va comprar les exportacions britàniques, suministrant el 30-40% de la demanda de cotó britànic durant la Revolució Industrial de 1750-1790.[18]

Exploració

Al mateix temps, els científics britànics estaven interessats en explorar el curs i els assentaments relacionats a lo llarc del riu Níger. La delta emmaixquerava la desembocadura del gran riu i durant sigles els nigerians varen optar per no contar als europeus els secrets de l'interior. En 1794 l'Associació Africana en Gran Bretanya va encarregar a Mungo Park, un mege i naturaliste escocés, que buscara les capçaleres del Níger i seguira el riu ric avall. A l'any següent, el parc va aplegar a l'alt Níger viajant cap a l'interior des del riu Gàmbia. Encara que va informar sobre el fluix del Níger cap a l'est, es va vore obligat a retornar quan el seu equip es va perdre a mans dels traficants d'esclaus àraps musulmans. En 1805 va mamprendre una segona expedició, patrocinada pel Govern britànic, per a seguir el Níger fins al mar. La seua missió va fracassar, pero Park i el seu grup varen recórrer més d'1.500 quilómetros, passant per les parts occidentals del Califato de Sokoto, abans d'ofegar-se quan els seus barcos es varen bolcar en els ràpits prop de Bussa.

En una expedició posterior al Califato de Sokoto, l'explorador escocés Hugh Clapperton es va enterar de la desembocadura del riu Níger i d'on aplegava a la mar, pero despuix de sofrir malaria, depressió i disenteria, va morir abans de confirmar-ho. El seu criat, Richard Lander, i el germà de Lander, John, varen ser els que varen demostrar que el Níger desembocava en el mar. Els germans Lander varen ser capturats pels traficants d'esclaus de l'interior i venuts pel riu a un barco europeu que els esperava.[19]

Els primers intents britànics d'obrir el comerç en l'interior a través del Níger no varen poder superar el clima i les malalties com la malaria. Un terç de les persones associades en una expedició fluvial de 1842 va morir. En la década de 1850, s'havia descobert que la quinina combatia la malaria i, en l'ajuda de la medicina, un comerciant de Liverpool, Macgregor Laird, va obrir el riu. Els esforços de Laird varen ser estimulats pels informes detallats d'un explorador alemà pioner, Heinrich Barth, que va recórrer gran part de Borno i el califato de Sokoto, a on va registrar informació sobre la geografia, l'economia i els habitants de la regió.

Notes

  1. ↑ Tota esta secció fins a este punt és de Nigèria: A Country Study (1991) preparat pel personal de la Biblioteca del Congrés dels Estats Units.

Referències

  1. ↑ Carland, John M. (1985). The Colonial Office and Nigèria, p. 1-2.
  2. ↑ 2,0 2,1 David Richardson, "Background to annexation: Anglo-African credit relations in the Bight of Biafra, 1700–1891"; en Pétré-Grenouilleau, From Slave Trade to Empire (2004), pp. 47–68.
  3. ↑ See Adam Smith, The Wealth of Nations (1776), Vol. 2 p. 112. (Quoted in Richardson, 2004). "Though the Europeans possess many considerable settlements both upon the coast of Africa and in the East Indies, they have not yet established in either of those countries such numerous and thriving colonies as those in the islands and continent of America."
  4. ↑ Isichei, A History of Nigèria (1983), p. 362.
  5. ↑ David Etlis, "African and European relations in the last century of the transatlantic slave trade"; in Pétré-Grenouilleau, From Slave Trade to Empire (2004), pp. 21–46.
  6. ↑ Randy J. Sparks, The Two Princes of Calabar: An Eighteenth-Century Atlantic Odyssey; Harvard University Press, 2004; ISBN 0-674-01312-3; Chapter 1: "A Very Bloody Transaction: Old Calabar and the Massacre of 1767".
  7. ↑ Anietie A. Inyang & Manasseh Edidem Bassey, "Imperial Treaties and the Origins of British Colonial Rule in Southern Nigèria, 1860–1890", Mediterranean Journal of Social Sciences 5.20, September 2014.
  8. ↑ Asiegbu, Nigèria and its British Invaders (1984), p. xxiii. "En acabant de que la Llei d'Abolició de 1807 fera illegal el comerç d'esclaus africans per als súbdits britànics, Gran Bretanya no es va detindre allí: Durant el següent quarto de sigle els successius governs britànics es varen embarcar en una espècie de diplomàcia agressiva, intimidant i sobornant a atres nacions europees, especialment a Espanya i Portugal, per a que seguiren la llínea antiesclavista en Anglaterra. / En la pròpia costa d'Àfrica Occidental la política britànica contra l'esclavitut es va fer molt evident. Els esclaus lliberats eren reasentados en Freetown, convertint-se aixina en súbdits britànics. Un destacament de la todopoderosa Armada Britànica, l'esquadró naval d'Àfrica Occidental, estava estacionat en aigües d'Àfrica Occidental per a patrullar a lo llarc de la costa i interceptar qualsevol barco d'esclaus o embarcacions equipades per a la tracta d'esclaus, i per a dur els barcos d'esclaus capturats per a ser jujats en els tribunals controlats pels britànics en Freetown. Al mateix temps, Gran Bretanya es va embarcar en la tasca d'obtindre dels governants africans, en consideració als pagaments a estos governants, lo que es va conéixer com a tractats contra la tracta d'esclaus. Per mig d'estos tractats, els governants es varen comprometre a detindre el tràfic d'esclaus en els seus respectius territoris. En el procés de fer complir estes polítiques antitrata d'esclaus en la costa oest en la seua poderosa armada, Gran Bretanya va descobrir la debilitat o inferioritat militar dels estats africans en relació en el seu propi poder militar".
  9. ↑ 9,0 9,1 Olatunji Ull, "The Organization of the Atlantic Slave Trade in Yorubaland, ca.1777 to ca.1856", International Journal of African Historical Studies 41.1, 2008. "La producció d'esclaus en l'interior va multiplicar per dèu les exportacions de Lagos, convertint-ho en el principal port d'esclaus d'Àfrica Occidental. Les sifres més exactes del comerç es troben en la base de senyes del viage transatlàntic d'esclaus (TSD), que sifra en 308.800 el número d'exportacions d'esclaus entre 1776 i 1850. D'eixa sifra, només 24.000 esclaus varen ser embarcats abans de 1801, mentres que 114.200 i 170.600 varen ser venuts durant 1801-25 i 1826-50, respectivament. Les exportacions de Badagry varen quedar molt ressagades, en uns 37.400 esclaus venuts durant 1776-1860."
  10. ↑ Asiegbu, Nigèria and its British Invaders (1984), pp. xiv–xv. "Una volta més, els acadèmics europeus i africans han estat en desacort i en els mateixos tipos de conflictes que havien aparegut en les seues interpretacions dels motius principals del moviment britànic contra l'esclavitut i el abolicionisme a mitan del sigle XIX, a saber, l'interés propi britànic o les ambicions imperials per un costat, i el sentiment humanitari britànic per Àfrica per l'atre."
  11. ↑ Tamuno, The Evolution of the Nigerian State (1972), p. 6. "Per als britànics, el tràfic de sers humans despuix de 1807 era tant "incivilizado" com a illegal. A lo llarc del sigle, es va desenrollar un fort sentiment de que el comerç d'esclaus, com un aspecte de la pirateria, estava condenat en el dret internacional i municipal. Este canvi en el to moral sobre la tracta d'esclaus semblava al principi incomprensible per a generacions de persones en el sur de Nigèria que, en un periodo relativament curt, es varen vore confrontades dos conceptes diferents de lo que està ben i lo que està mal. El seu escepticisme sobre la correcció d'estes normes contradictòries va persistir fins a principis del sigle XX."
  12. ↑ Warren Whatley & Rob Gillezeau, "The Impact of the Slave Trade on African Economies", World Economic History Congress, Utrecht, 23 May 2009.
  13. ↑ Helen Chapin Metz, ed. "Influence of Christian Missions", Nigèria: A Country Study, Washington: GPO for the Library of Congress, 1991, accessed 18 April 2012
  14. ↑ Tamuno, The Evolution of the Nigerian State (1972), p. xiv.
  15. ↑ Bouda Etemad, "Economic relations between Europe and Black Africa c. 1780–1938"; en Pétré-Grenouilleau, From Slave Trade to Empire (2004), pp. 69–81.
  16. ↑ Tamuno, The Evolution of the Nigerian State (1972), p. 14. "El desenroll econòmic més significatiu en el sur de Nigèria des de 1807 va ser la transició de l'émfasis precolonial en l'agricultura de subsistència a una creixent concentració en la producció per a la venda."
  17. ↑ Anietie A. Inyang & Manasseh Edidem Bassey, "Imperial Treaties and the Origins of British Colonial Rule in Southern Nigèria, 1860–1890", Mediterranean Journal of Social Sciences 5.20, September 2014.
  18. ↑ Bouda Etemad, "Economic relations between Europe and Black Africa c. 1780–1938"; en Pétré-Grenouilleau, From Slave Trade to Empire (2004), pp. 69–81.
  19. ↑ Kryza, F. T. (2007). The Race for Timbuktu. Harper Collins, New York. ISBN 978-0-06-056064-5.


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Colónia_de_Nigèria&oldid=1581649»