Anar al contingut

Ciberdelincuencia

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Un Delicte informàtic, delicte cibernètic o ciberdelito és tota aquella acció antijurídica que es realisa en l'entorn digital, espai digital o d'Internet. Davant l'estés us i utilisació de les noves tecnologies en totes les esferes de la vida (economia, cultura, indústria, ciència, educació, informació, comunicació, etc.) i el creixent número d'usuaris, conseqüència de la globalisació digital de la societat, la delinqüència també s'ha expandit a eixa dimensió. Gràcies al anonimat i a l'informació personal que es guarda en l'entorn digital, els delinqüents han ampliat el seu camp d'acció i els delictes i amenaces a la seguritat s'han incrementat exponencialment.[1]

Ademés dels atacs que tenen com a objectiu destruir i danyar actius, sistemes d'informació i atres sistemes de computadores, utilisant mijos electrònics o rets d'Internet, es produïxen nous delictes contra l'identitat, la propietat i la seguritat de les persones, empreses i institucions, molts d'ells com a conseqüència del valor que han adquirit els actius digitals per a la big data empresarial i els seus propietaris ben siguen ents jurídics o persones naturals. Existixen també atres conductes criminals que encara que no poden considerar-se com a delicte, es definixen com ciberatacs o abusos informàtics i formen part de la criminalitat informàtica.[2] La criminalitat informàtica consistix en la realisació d'un tipo d'activitats que, reunint els requisits que delimiten el concepte de delicte, són portats a terme utilisant un element informàtic.[3]

Els delictes informàtics són activitats ilícites o antijurídicas que:

  • Es cometen per mig de l'us d'entorns digitals, rets, blockchain, computadores, sistemes informàtics o atres dispositius de les noves tecnologies d'informació i comunicació.
  • Tenen com a objectiu causar danys, provocar pèrdues o impedir l'us de sistemes informàtics (delictes informàtics).

Els ciberdelitos són actituts contràries als interessos de les persones tenint com a instrument o fi (concepte atípic) a les computadores.[4]

En l'actualitat deu parlar-se de ciberdelitos,[5] puix este concepte substantiva les conseqüències que es deriven de la peculiaritat que constituïx la ret digital com a mig de comissió del fet delictiu, i que oferix contorns singulars i problemes propis, com per eixemple la dificultat de determinar el lloc de comissió de tals fets ilícits, indispensable per a la determinació de la jurisdicció i competència penal, per al seu enjuïciament i aplicació de la corresponent llei penal, els problemes per a la localisació i obtenció de les proves de tals fets delictius, l'insuficient regulació llegal dels ilícits que poden realisar-se a través de la Ret o de les diligències processals d'investigació aplicables per al descobriment dels mateixos —normativa igualment desbordada per l'imparable alvanç de les innovacions tecnològiques—, o, en fi, la significativa afectació que l'investigació policial en Internet té sobre els drets fonamentals dels ciutadans.[6]

Per tot això, l'última orientació jurídica és priorisar l'enfocament en la seguritat en les rets i els sistemes d'informació. A tal fi obedix la Directiva de l'Unió Europea relativa a les mides destinades a garantisar un elevat nivell comú de seguritat de les rets i sistemes d'informació en l'Unió Europea,[7] també coneguda com Directiva NIS. Esta Directiva impon, per això, a les entitats gestores de servicis essencials, aixina com als prestadors de certs servicis digitals considerats clau en el funcionament d'Internet, l'obligació d'establir sistemes de gestió de la seguritat de l'informació en les seues organisacions i de notificar a les autoritats els incidents que tinguen especial gravetat. Ademés, obliga als Estats membres a supervisar el compliment d'estes obligacions i a velar per que existixquen equips de resposta a incidents de seguritat en capacitat per a protegir a les empreses de la propagació d'estos incidents. Aixina mateix, impulsa la cooperació entre autoritats nacionals i l'intercanvi d'informació com a mig per a elevar el nivell de seguritat en l'Unió Europea front a les amenaces de caràcter transfronterizo.

Molta informació és almagasenada en un reduït espai, en una possibilitat de recuperació immediata, pero per complexes que siguen les mides de seguritat que es puguen implantar, encara no existix un método infalible de protecció.[8]

La criminalitat informàtica té un alcanç major i pot incloure delictes tradicionals com el frau, el robo, chantage, falsificació i la malversació de cabals públics en els quals ordenadors i rets han segut utilisats com a mig. En el desenroll de la programació i d'Internet, els delictes informàtics s'han tornat més freqüents i sofisticats.

l'Organisació de Nacions Unides reconeix els següents tipos de delictes informàtics:

  1. Fraus comesos per mig de manipulació de computadores; en este es reunix: la manipulació de senyes d'entrada (sostraure senyes), manipulació de programes (modificar programes del sistema o insertar nous programes o rutines), manipulació de les senyes d'eixida (fixació d'un objecte al funcionament de sistemes d'informació, el cas dels caixers automàtics) i frau efectuat per manipulació informàtica (es trauen chicotetes cantitats de diners d'unes contes a atres).[9]
  2. Manipulació de senyes d'entrada; com a objectiu quan s'altera directament les senyes d'una informació computarizada. Com a instrument quan s'usen les computadores com a mig de falsificació de documents.[9]
  1. Danys o modificacions de programes o senyes computarizados; entren tres formes de delictes: sabotage informàtic (eliminar o modificar sense autorisació funciones o senyes d'una computadora en l'objecte d'obstaculisar el funcionament) i accés no autorisat a servicis i sistemes informàtics (ya siga per curiositat, espionage o per sabotage).[9]

Ademés dels delictes mencionats per l'Organisació de Nacions Unides, també és rellevant considerar les següents categories de delictes informàtics:

  1. Hacking: l'hacking es referix a l'accés illegal i no autorisat a sistemes d'informació, rets o bases de senyes. Existixen diferents tipos d'hacking, entre els que destaquen:
    1. Hacking ètic: És el procés d'intrusió en sistemes o rets en l'objectiu d'identificar i reparar possibles punts d'atac. Els hackers ètics utilisen les seues habilitats per a millorar la seguritat i protegir l'informació.
    1. Hacking maliciós o cracker: Este tipo d'hacking té com a objectiu causar dany, furtar informació o guanyar accés no autorisat a sistemes.
  2. Phishing: el Phishing és una tècnica de frau en llínea que s'utilisa per a enganyar als usuaris i fer que revelen informació personal i financera. Els ciberdelincuentes es fan passar per una entitat de confiança i envien mensages o correus electrònics que insten al destinatari a realisar alguna acció.
  3. Ciberdelincuencia: la Ciberdelincuencia és un terme general que es referix a qualsevol delicte que involucre computadores i rets. Açò pot variar des de delictes tradicionals comesos a través d'Internet, fins a delictes que són específics de l'era digital.
  4. Malware: el Malware és un software malintencionat dissenyat per a infiltrar-se, danyar o fer un us no autorisat d'un sistema informàtic sense el consentiment del propietari. El malware és una ferramenta comuna utilisada en la ciberdelincuencia per a conseguir una varietat de fins.

Existixen lleis que tenen per objecte la protecció integral dels sistemes que utilisen tecnologies d'informació, aixina com la prevenció i sanció dels delictes comesos en les varietats existents contra tals sistemes o qualsevol dels seus components o els comesos per mig de l'us de dites tecnologies.

Una mateixa acció dirigida contra un sistema informàtic pot aparellar la violació de vàries lleis penals, alguns autors expressen que el "us de l'informàtica no supon més que un modus operandi nou que no planteja particularitat alguna respecte de les formes tradicionals de comissió".[10] Una clara dificultat per a la persecució d'estos ilícits, ha segut que el ciutadà no considera delinqüent a l'autor d'estos delictes, entre els propis victimarios algunes voltes existix una reivindicació que subyacer a tota la seua activitat, com és el cas dels hackers, els qui conten en tota una "filosofia" preparada per a respalar la seua activitat afirmant que propenden a un món més lliure, que disponga d'accés a totes les obres de l'inteligència, i basant-se en eixe argument divulguen les claus que tenen en la seua activitat.[11]

Generalitats

La criminalitat informàtica inclou una àmplia varietat de delictes informàtics. El fenomen es pot analisar en dos grups:

  1. Informàtica com a objecte del delicte: Esta categoria inclou per eixemple el sabotage informàtic, la pirateria informàtica, el hackeo, el crackeo i el DDNS (Refús de servici de noms de domini).
  2. Informàtica com a mig del delicte: Dins d'este grup es troba la falsificació de documents electrònics, caixers automàtics i targetes de crèdit, robo d'identitat, phreaking, fraus electrònics i pornografia infantil.

Crims específics

Sabotage informàtic

Implica que el "delinqüent" recupere o busque destruir el centre de còmput en sí (les màquines) o els programes o informacions almagasenats en els ordenadors. Es presenta com un dels comportaments més freqüents i de major gravetat en l'àmbit polític.

Pirateria informàtica

Artícul principal → Infracció de drets d'autor.


La pirateria informàtica consistix en la violació illegal del dret d'autor. Segons la definició que en el seu artícul 51 brinda l'ADPIC (Acorde sobre els aspectes dels Drets de Propietat Intelectual) són aquelles "mercaderies que lesionen el dret d'autor". La pirateria és una de les modalitats de reproducció tècnica (l'atra és la -reproducció burda de l'original l'apariència del qual dista molt de l'autèntica), que implica l'elaboració d'una còpia semblant a l'original, en l'intenció de fer-la passar per tal.

Existixen dos modalitats que s'inclouen com a pirateria informàtica a saber:

  1. El furt de temps de màquina: consistix en l'ocupació del computador sense autorisació, i es pretén aludir a situacions en que un tercer utilisa indegudament recursos de l'empresa en que treballa o un subjecte autorisats es val de tals prestacions informàtiques en un horari no permés, utilisant-les para el seu profit sense contar en permís per a eixe us fòra d'hora.[12]
  1. L'apropiació o furt d'hardware i senyes: en este cas el subjecte accedix a un computador alié o a la sessió d'un atre usuari, retirant archius informàtics, per mig de l'eixecució dels comandos copiar o tallar, per a despuix guardar eixe contingut en un soport propi.

Caixers automàtics i targetes de crèdit

Conductes per mig de les quals es conseguix retirar diners del caixer automàtic, utilisant una targeta magnètica furtada, o els números de la clau per a l'accés a la conta en fondos. L'atac d'ATM Jackpotting és part d'estes conductes. L'atac aprofita les vulnerabilitats en les màquines per a instalar firmware maliciós i retirar efectiu d'un caixer automàtic sense usar un conte bancari autenticada.[13]

El cas Chalmskinn

Es procedix quan s'accedix a ordenadors industrials centrals de la ret per a l'us específic de malgastar fondos per a interrompre els accessos a telefonia mòvil, més conegut com el cas Chalmskinn.

Robo d'identitat

Artícul principal → furte d'identitat.


Despuix d'obtindre els senyes personals d'un individu, es procedix a realisar tot tipo d'operacions per a profit del victimario, fingint ser la persona a la que es va extraure la seua informació sensible. Enquadra com a delicte d'estafa. Si l'actuar del subjecte actiu comporta donar a conéixer senyes personals alienes continguts en base de senyes a les que per la seua ocupació té accés, llavors per expresse mandat llegal la figura aplicable és la de revelació de secret professional.[14]

  • Estafes de l'amor o romanç scam[15]: Dins del robo d'identitat, trobem esta modalitat estesa per tot lo món. Esta estafa consistix en guanyar-se la confiança de la víctima, fingint una relació sentimental en ella. Una volta que la víctima està convençuda de que la relació és estable, l'autor escomença a demanar-li diners, en la promesa de tornar-li-ho, cosa que mai aplega a fer.

Moltes de les voltes, existix este robo d'identitat per part del victimario, ya que solen utilisar images i històries de vida d'atres persones; aixina com l'us de les noves tecnologies per a portar a terme el seu comés de la millor forma possible per a no ser encausats. En Espanya ya es registren alguns casos, com el cas Alacant[16] o Valéncia.[17]

Les autoritats es fan eco i proporcionen una série de consells per a evitar este tipo d'estafes,[18] com per eixemple no deixar el perfil obert, sino que cal filtrar quí lo pot vore i contactar, aixina s'evita que persones desconegudes en perfils falsos puguen contactar.

Phreaking

Artícul principal → phreaking.


És la metodologia més antiga dins dels denominats ciberdelitos, consistix en ingressar en les rets de telecomunicacions per a realisar cridades telefòniques a llarga distància utilisant el conte alié. Resulta ser una modalitat primitiva de hacking.

Delictes interns empresarials

Dins de les àmplies possibilitats de conductes delictives dels treballadors dins d'una empresa, estos delictes constituïxen un caràcter difuso i es convertixen en "delictes invisibles", sense víctima aparent i de realisació continuada en el temps. Este caràcter imperceptible impedix traçar una llínea que la separe d'un delicte o una irregularitat, una distinció que podria ser poc rellevant, a lo manco, en relació en els efectes i la repercussió que comporten en l'economia de l'empresa. Estes chicotetes irregularitats continuades en el temps podrien aplegar a desembocar en un dany devastador, irreparable, i inclús, definitiu.

Cibercrimen com a servici

El cibercrimen com a servici o CaaS (de l'anglés cybercrime-as-a-service), és la pràctica de facilitar activitats illegals a través de servicis. És dir, permet que qualsevol persona, independentment de les seues habilitats o coneiximents tècnics, puga adquirir tot lo necessari per a organisar delictes informàtics.[19]

Estes activitats permet als desenrolladors d'amenaces informàtiques una nova forma d'obtindre beneficis venent o llogant els seus servicis cap a un mercat que demanda este tipo de servicis, ya siga per a afectar empreses, indústries, usuaris, o be, governs.[19]

El Cibercrimen com a servici inclou el Frau com a servici o FaaS (de l'anglés Fraud as a Service), el Malware com a servici o MaaS (de l'anglés Malware as a Service), el Atac com a servici o AaaS (de l'anglés Attack as a Service).[19]

Subjectes agent i pacient

Moltes de les persones que cometen els delictes informàtics posseïxen certes característiques específiques tals com l'habilitat per al maneig dels sistemes informàtics o la realisació de tasques laborals que li faciliten l'accés a informació de caràcter sensible.

En alguns casos la motivació del delicte informàtic no és econòmica sino que es relaciona en el desig d'eixercitar, i a voltes fer conéixer a atres persones, els coneiximents o habilitats del delincuent en eixe camp.

Molts dels "delictes informàtics" enquadren dins del concepte de "delictes de coll blanc", terme introduït per primera volta per el criminólogo nortamericà Edwin Sutherland en 1943. Esta categoria requerix que: (1) el subjecte actiu del delicte siga una persona de cert estatus socioeconòmic; (2) la seua comissió no puga explicar-se per falta de mijos econòmics, carència de recreació, poca educació, poca inteligència, ni per inestabilitat emocional. Són individus en una gran especialisació en informàtica, que coneixen molt ben les particularitats de la programació de sistemes computarizados, de forma tal que conseguixen un maneig molt solvent de les ferramentes necessàries per a violar la seguritat d'un sistema automatizado.[20]

El subjecte passiu en el cas dels delictes informàtics pot ser individus, institucions creditícies, òrguens estatals, etc. que utilisen sistemes automatizado d'informació, generalment conectats a atres equips o sistemes externs. La víctima pot ser qualsevol persona física o jurídica que haja establit una conexió a Internet (ya que és la principal finestra d'entrada per a estes conductes), una conexió entre computadores, o que en definitiva conta en un sistema informàtic per al tractament de les seues senyes.[20]

Per a la llabor de prevenció d'estos delictes és important l'aporte dels damnificats que pot ajudar en la determinació del modus operandi, açò és de les maniobres usades pels delinqüents informàtics.

Referències

  1. ↑ «13º Congrés sobre Prevenció del Delicte i Justícia Penal, Doha, del 12 al 19 d'abril de 2015». www. un. org. Consultat el 13 de juny de 2019.
  2. ↑ CORREJA, C. - BATTO, H. - CZAR DE ZALDUENDO, S. & NAZAR ESPECHE, F. (1987). Cap. El dret davant el desafiu de l'informàtica. En "Dret informàtic"(p. 295). Buenos Aires: Depalma. ISBN 950 14 0400 5
  3. ↑ CUERVO, José. “Delictes informàtics: Protecció penal de l'intimitat”. Publicat en http://www. informatica-juridica. com/trabajos/delitos. asp (2008)
  4. ↑ Juliol Téllez (2004). Dret Informàtic, 3.ª edició, Mèxic: McGraw-Hill, p. 7 ud. 7.
  5. ↑ Barri Andrés (2017). «Primer», Ciberdelitos: amenaces criminals del ciberespai, Editorial Reus. ISBN 978-84-290-1972-8.
  6. ↑ Moisés Barri Andrés (2017). Ciberdelitos: amenaces criminals del ciberespai, 1.ª edició, Madrit: Reus, p. 3 i ss..
  7. ↑ Unió Europea. «Directiva (UE) 2016/1148 del Parlament Europeu i del Consell, de 6 de juliol de 2016». Bolletí Oficial de l'Unió Europea. Consultat el 18 de decembre de 2017.
  8. ↑ PECOY, Martín. (2012). Criminalitat informàtica. En "Delictes informàtics"(pp.23-26). Montevideo: Universitat de Montevideo. ISBN 978 9974 8342 4 8
  9. ↑ 9,0 9,1 9,2 «Llegislació i Delictes Informàtics - Tipos de Delictes Informàtics». Archivat des d'el original, el 18 de giner de 2017. Consultat el 2017.
  10. ↑ «[1]». Consultat el 08 d'octubre de 2021.
  11. ↑ PECOY, Martín. (2012). Concepte de delicte informàtic. En "Delictes informàtics"(pp.29-32). Montevideo: Universitat de Montevideo.
  12. ↑ «Delictes Informàtics: Generalitats».
  13. ↑ «Robos a caixers semblen incrementar despuix de pèrdua de 13 millons de dólars» (en és). Notícies de seguritat informàtica, ciberseguridad i hacking. Consultat el 28 d'agost de 2020.
  14. ↑ «Furte d'identitat, delictes financers i delictes cibernètics».
  15. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  16. ↑ «Detingudes dos persona per l'estafa coneguda com a “romanç Scam” clavada de l'amor» (en és). platon. Consultat el 2023-03-06.
  17. ↑ ««Em vaig enamorar per Tinder i em va estafar 150.000 euros. No sé cóm vaig poder caure en la seua trampa, vaig pensar en el suïcidi»» (en és). www. larazon. es. Consultat el 2023-03-06.
  18. ↑ «https://twitter. com/guardiacivil/status/1584228161658552321? ref_src=twsrc%5Etfw%7Ctwcamp%5Etweetembed%7Ctwterm%5E1584228161658552321%7Ctwgr%5Ea98ae5c73b5ee847417d1191de0281bdc077179d%7Ctwcon%5Es1_&ref_url=https://www.20minutos. es/tecnologia/ciberseguridad/cuidado-con-el-romance-scam-el-engany-del-amor-es-la-ultima-estafa-de-moda-5075519/» (en és). Twitter. Consultat el 2023-03-06.
  19. ↑ 19,0 19,1 19,2 El model de negoci del cibercrimen i la seua cadena de valor. Miguel Ángel Mendoza. . welivesecurity. com. 3 de novembre de 2016
  20. ↑ 20,0 20,1 PECOY, Martín. (2012). Aspecte subjectiu. En "Delictes informàtics"(p. 36). Montevideo: Universitat de Montevideo.
  • 36. [Agustina Sanllehí, José Ramón. ¿Cóm previndre conductes abusives i delictes tecnològics en l'empresa? Estudi interdisciplinar sobre polítiques d'us de les TIC, prevenció i gestió de «conflictes» en una mostra d'empreses espanyoles. IDP: Revista d'Internet, Dret i Política, 2013, núm. 16, p. 7-26. Disponible en: <https://idp. uoc. edu/artículs/abstract/10.7238/idp. v0i16.1806/ [2] archivat en Wayback Machine.>. Data d'accés: 15 feb. 2020. DOI: 10.7238/idp. v0i16.1806.]

37. https://news. microsoft. com/cloudforgood/_media/downloads/es/modern-cybercrime-prevention-es. pdf

Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Ciberdelincuencia&oldid=1511102»