Anar al contingut

Chiste

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Un chiste[1] o chascarrillo és una narració oral o escrita breu, fictícia i humorística que és graciosa i suscita la rialla. A voltes també pot ser satíric, irònic, crític o burlesco. Conté un joc verbal o conceptual fundat en l'humor, capaç de provocar la rialla, i a diferència de l'apólogo, la faula o la paràbola, no pretén moralizar o ensenyar, sino solament divertir o distraure. Moltes voltes es presenta ilustrat per un dibuix (succeït gràfic) i constituïx un dels principals gèneros jocosos.

Per lo general, es considera que els succeïts es beneficien de la brevetat, ya que no contenen més detalls que els necessaris per a preparar l'escena per a l'remat final. En el cas dels succeïts de adivinanzas o d'una sola llínea, l'escenari s'entén implícitament, deixant solament el diàlec i l'remat per a ser verbalizado. No obstant, la subversó d'estes i atres pautes comunes també pot ser una font d'humor: les històries sense ton ni són són una classe pròpia de anti-succeït; encara que es presenta com un succeït, conté una llarga narració del temps, el lloc i el personage, divaga a través de moltes inclusions sense sentit i, finalment, no oferix un remat. Els succeïts són una forma d'humor, pero no tot l'humor és un succeït. Algunes formes d'humor que no són succeïts verbals són: l'humor involuntari, l'humor de situació, les bromes pesades i les anècdotes.

Es deu distinguir de la broma, que consistix en crear una situació còmica a partir d'una persona, una situació o un event real, mentres que un gag diferix del succeït en que l'humor no és verbal, sino visual, com en el cas del tartazo o llançament de pastiços o coques de crema a la cara d'algú, característic de la comèdia de tipo slapsticks.


Història

La més antiga compilació occidental de succeïts és el Philogelos, una antologia en grec de 265 succeïts reunits en un manuscrit del IV o V.[2] En Espanya, les primeres compilació de succeïts es troben en el gènero renaixentiste de les miscelànees del XVI i XVII, d'àmbit especialment cortesano, destacant en especial Pero Mexía, qui els va agrupar per temes, entre molts uns atres entre els que cal mencionar a Juan Timoneda. Alguns poetes varen cultivar especialment este tipo de divertimentos cortesanos, com per eixemple Baltasar de l'Alcázar. Denominats també com ixes o facecias, en el XVIII i XIX solen posar-se en vers i publicar-se en forma de llibre o en la prensa com epigrama, constituint una part molt important de la lliteratura d'entreteniment i ocupant en freqüència una part de la producció dels escritors en vers (per eixemple, el Cementeri de Momo de Francisco Martínez de la Rosa). En el XIX s'estén especialment el cultiu del senar sense anglés. Els primers humoristes professionals del XX varen escriure enormes compilació dels mateixos, com per eixemple les vàries que va imprimir Luis Esteso López d'Haro, qui va aplegar a reunir uns sis mil.


Estructura d'un succeït

La majoria dels succeïts té dos parts: l'introducció (per eixemple, "Un home entra a un bar...") i una gràcia, que unida en l'introducció provoca una situació graciosa que fa riure a l'audiència.


Génesis del succeït

Teories sicològiques de les bromes i el seu estudi

Marvin Minsky
Edward de Bono

Per qué riem ha segut estudiat en numeroses ocasions per experts en el camp de la psicologia, és el cas de:

  • Society of Mind (La societat de la ment), obra de Marvin Minsky. Minsky sugerix que la carcallada té una funció específica que es relaciona en el cervell humà. Opina que els succeïts i la rialla constituïxen mecanismes que utilisa el cervell per a deprendre l'absurt. Per este motiu, argumenta que un succeït, despuix d'escoltar-ho vàries voltes, ya no és divertit.
  • The mechanism of the mind («El mecanisme de la ment») i I am right, you llaure wrong («Yo tinc raó, tu estàs equivocat») d'Edward de Bono. De Bono sugerix que la ment és una màquina que treballa formant patrons, i que funciona reconeixent històries i conductes per a posar-les en patrons familiars. Quan una conexió familiar s'interromp, i alternativament un víncul nou i inesperat es produïx en el cervell per una ruta distinta a l'esperada, s'origina la rialla en la nova conexió. Esta teoria explica prou sobre els succeïts. Per eixemple:
    • Per qué un succeït solament és graciós quan se sent per primera volta: una volta que es va sentir una volta, s'origina el patró de reconeiximent, per lo que no pot haver noves conexions, i per lo tant no hi ha rialla.
    • Per qué els succeïts tenen un inici elaborat i a sovint repetitiu: La repetició establix el patró familiar en el cervell. Un mètoto usual és dir casi la mateixa història dos voltes per a despuix dir la part graciosa la tercera volta que es conta l'història. Les primeres dos voltes de l'història evoquen un patró familiar en el cervell, i d'esta manera preparen el cervell per a la partix còmica.
    • Per qué els succeïts en freqüència recorren a estereotips: l'ús d'estereotips crea un nexe en una conducta familiar esperada, aforrant temps en l'introducció del succeït.
    • Per qué hi ha varietats d'històries ben conegudes (per eixemple, el geni de la llàntia): açò aforra temps en l'introducció i establix un patró familiar.


Teoria del succeït segons Freud

Sigmund Freud va escriure sobre el significat dels succeïts.
Artícul principal → El succeït i la seua relació en lo inconscient.


Freud senyala que el succeït, junt en els actes fallancs, és una de les formes com les representacions poden emergir al conscient d'una manera desfigurada en fets que transcendixen la nostra vida diària.[3]

Els actes fallancs són accions causals i somàtiques i actes o operacions fallanques que tenen un sentit (duen un mensage) i un propòsit (complixen una funció), resultat d'un conflicte intra psíquic per una lluita de forces, en l'aparat psíquic, de representacions inconscients (reprimides), que volen devindre conscients, contra les representacions conscients (manifestes). Esta lluita de forces produïx una interferència entre la representació conscient (perturbadora) i la representació inconscient (pertorbada), produint-se un refrenament i sofocació. Aixina, se suscita una transacció entre sistemes (Conscient-Inconscient) sense èxit ni fracàs de cap.

Lo anterior produïx molts comportaments apreciables, com ser l'oblit de noms propis, en el que no solament s'oblida, sino que es recorda erròneament i acodixen a la consciència noms substitutius, que persistixen en tenacitat. D'ací que Freud deduïx que existix una determinada conexió en el nom erròneu i l'oblidat. A voltes, el nom és oblidat com a garantia de propòsit. Lo mateixa s'aplica a l'oblit de paraules estrangeres i de séries de paraules. D'igual manera es produïxen les equivocacions orals o lapsus linguae, en els que l'equivocació obedix al destorbament causat per una idea reprimida o semirreprimida, estranya a la que es vol expressar; pot ocórrer per substitució de paraula o per semblança o similicadencia.

En qualsevol cas, el destorbament ocorregut intenta evitar que desperte el recort d'una sensació penosa o desagradable. I lo que mai falta en tota classe d'equivocacions (orals, escrites, de llectura, de noms, d'accions, oblits, etc.) és la paraula o idea perturbadora siga qualsevol la causa de que procedixca, la que impedix a una representació inconscient devindre conscient.

Estos recorts que poden causar displacer es presenten com a substitutius d'atres impressions i comprenen tota la vida de l'individu, no estan presents en la memòria, pero són evocats per successos en l'instant o història de l'individu i és aixina que desigen exteriorisar-se i en eixe procés són pertorbats. Dits recorts són els denominats recorts infantils encobridors, els quals no són exclusivament visuals i en cap s'observa a la pròpia persona.

En el cas del succeït, Freud troba que un fenomen que ocorre és el de condensació, que consistix en la fusió de dos paraules formant una sola, i per eixe motiu, encara que es tracte d'una equivocació, resulta chistosa; com en el cas de Heine i la paraula "familionar", en la que el subjecte vol dir "familiarmente", pero que es pertorba en l'idea de que eixa familiaridad solament li és possible a un "millionario" i això va motivar a la fusió de paraules.

També s'aprecia un atre element en els succeïts: el desplaçament, per ad açò Freud aludix a un sinfín d'eixemples. El desplaçament conduïx, per lo general al sofismo o a la simpleza. Al mateix temps, pot haver succeïts que ampren un material en un atre sentit, joc de paraules de doble sentit en alusió o encobriment d'idea. I la gràcia del succeït no es troba en el pensament expressat, sino en l'idea latent o en el propòsit que du. Tots estos i els de formació verbals subordinen al concepte de formació de substitutius.

El succeït du en si la consecució de plaure, lo que pot deduir-se del fet que obedix a la satisfacció de la tendència (hostilitat o obscenidad). Per això, el succeït produïx regocijo en véncer un obstàcul exterior i un d'interior. En este últim l'aportació de plaure obedix a una economia de despesa psíquica i a l'aforro de la coerció.

Fàcilment pot observar-se, en el succeït, cóm el desig es realisa, disfrassant l'intenció per a burlar a la censura i véncer la coerció. Seguint a Freud, la relació que apareix entre el succeït i el somi és que, en abdós, es presenten els mateixos fenomens: desplaçament, condensació, elaboració inconscient, etc.; encara que una gran diferència entre el somi i el succeït és que sorgixen en dominis diferents de la vida anímica i en llocs del sistema sicològic molt alluntats un de l'atre: el somi busca satisfer una necessitat i aforrar displacer, mentres que el succeït busca conseguir plaure.


Vore també

Referències

  1. ↑
  2. ↑ http://verne.elpais.com/verne/2016/06/02/articulo/1464861930_958076.html
  3. ↑ Freud, Sigmund. Obras completas de Sigmund Freud. Volumen VIII - El chiste y su relación con lo inconsciente (1905). Traducción José Luis Etcheverry. Buenos Aires & Madrid: Amorrortu editores. ISBN 978-950-518-584-9.

Enllaços externs