L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

Centauro (astronomia)

En astronomia planetària, un centauro és un cos menor del sistema solar en un perihelio o un semieix major entre aquells dels planetes exteriors. Els centauros generalment tenen òrbites inestables perque creuen, o han creuat, les òrbites d'un o més dels planetes jagants; casi totes les seues òrbites tenen vides dinàmiques de solament uns pocs millons d'anys,[1] pero hi ha un centauro conegut, (514107) Kaʻepaokaʻawela, que pot estar en una òrbita estable (encara que retrògrada).[2][3] Els centauros solen mostrar les característiques tant dels asteroides com dels cometes. Reben el seu nom dels centauros mitològics que eren una mescla de cavall i humà. El biaix d'observació cap a objectes grans dificulta la determinació de la població total de centauros. Les estimacions del número de centauros en el sistema solar de més d'1 km de diàmetro oscilen entre 44 000.[1] i més de 10 000 000.[4][5]

Objectes coneguts del cinturó de Kuiper, derivats de les senyes del MPC. Els objectes en el cinturó de Kuiper són de color blau, mentres que els objectes dispersos són de color taronja. Els quatre planetes exteriors són de color roig. Alguns troyanos coneguts de Neptú són de color morat, mentres que els de Júpiter són de color gris. Els objectes dispersos entre l'òrbita de Júpiter i el cinturó de Kuiper, en vert, són coneguts com centauros. L'escala està en UA.


El primer centauro que es va descobrir, segons la definició del Jet Propulsion Laboratory i la que s'usa ací, va ser 944 Hidalgo en 1920. No obstant, no varen ser reconeguts com una població distinta fins al descobriment de (2060) Quirón en 1977. El centauro més gran confirmat és Cariclo, que en 260 quilómetros de diàmetro és tan gran com un asteroide mijà del cinturó principal, i se sap que té un sistema d'anells. Va ser descobert en 1997.

Cap centauro ha segut fotografiat de prop per mig d'alguna sonda espacial, encara que hi ha evidència de que la lluna Febe de Saturn, fotografiada per la sonda Cassini en 2004, poguera ser un centauro capturat que s'hauria originat en el cinturó de Kuiper.[6] Ademés, el telescopi espacial Hubble ha obtingut informació sobre les característiques de la superfície de (8405) Asbolo.

Ceres pugues haver-se originat en la regió dels planetes exteriors,[7] i, de ser aixina, podria considerar-se un antic centauro, pero tots els centauros que es veuen hui en dia es varen originar en atres llocs.

Dels objectes que se sap que ocupen òrbites similars a les dels centauros, s'ha trobat que aproximadament 30 mostren menges de pols similars als d'un cometa, sent tres —Quirón, Equeclo i 29P/Schwassmann-Wachmann 1—, els que tenen nivells detectables de producció volàtil en òrbites completament més allà de Júpiter. Per lo tant, Quirón i Equeclo es classifiquen com centauros i cometes, mentres que Schwassmann-Wachmann 1 sempre ha tingut la designació de cometa. Se sospita que atres centauros, com (52872) Ocírroe, han mostrat menges. S'espera que qualsevol centauro que siga pertorbat lo suficientment prop del Sol es convertixca en un cometa.

Òrbites

editar

Distribució

editar
 
Òrbites dels centauros coneguts. Segons este diagrama, un objecte és classificat com centauro si és el seu semieix major està entre els de Júpiter i Neptú.

El diagrama mostra les òrbites de tots els centauros coneguts en relació en la dels planetes. Els troyanos coneguts de Neptú es mostren en vert. Per als objectes seleccionats l'excentricitat de les òrbites és representada en segments rojos, que s'estenen del perihelio al afelio. l'inclinament és representada en l'eix de les abscisses. Per a ilustrar el ranc dels paràmetros orbitales, tres objectes en òrbites extremadament inusuals han segut dibuixats en groc en el diagrama:

  • 2005 VB 123 té el més alt grau d'inclinament en la seua òrbita (39°); curiosament, la seua òrbita és també casi-circular (la menor excentricitat < 0,01)
  • Asbolo té l'òrbita més excèntrica (excentricitat=0.62)
  • 2001 XZ25 té l'inclinament més baix (<3º).


Les chicotetes adició en el gràfic mostren histogrames en els inclinaments de l'òrbita (i) (5º interval), l'excentricitat (i) (interval 0,05) i semi-eix major (a) (interval de 2 UA). Les òrbites dels Centauros es caracterisen per un ample palmito en lo que al grau d'excentricitat es referix, des dels molt excèntrics (Folo, Asbolo, Amicus, Neso) a lo més circulares (Cariclo i els asteroides cronosecantes: Thereus, Ocírroe).

Òrbites canviants

editar

Degut a que els centauros creuen les òrbites dels planetes jagants i no estan protegits per la resonància orbital, les seues òrbites són inestables dins d'una escala de temps de 106 –107 Anys. Els estudis dinàmics de les seues òrbites indiquen que centauros són provablement un estat orbital intermig d'objectes en transició des del Cinturó de Kuiper a la Família de Júpiter de cometes de periodo curt. Estos objectes deuen ser pertorbats des del Cinturó de Kuiper, despuix de lo que es convertixen en Neptú-secantes i interactuen gravitacionalment en este planeta (vore teories de l'orige). És llavors quan són classificats com centauros, pero les seues òrbites són caòtics, evolucionant relativament ràpidament segons el centauro es va acostant repetidament a algun o alguns dels planetes exteriors. Alguns centauros evolucionaran a objectes cronosecantes despuix de lo que els seus perihelios poden aplegar a vore's reduïts el sistema solar interior i reclasificados, per tant com a cometes de la Família de Júpiter actius, sí demostren activitat cometaria. Els centauros chocaran en últim cas en el Sol o un planeta si no són expulsats a l'espai interestelar despuix d'una aproximació excessiva a algun dels planetes, especialment Júpiter.

Característiques físiques

editar
Erro al crear miniatura:
Distribució per colors dels centauros.

El tamany relativament chicotet de centauros impedix les observacions de superfície, pero els índexs del color i els espectres poden indicar la possible composició de superfície i poden proporcionar pistes sobre l'orige dels cossos.[8]

Colors

editar

Demostra una diversitat misteriosa del color que desafia algun model senzill de la composició de superfície. En l'esquema en el dret, l'índex de color són les mides de magnitut aparent d'un objecte per blau (B), visible (V) és dir vert-groc i roig (R) els filtres. L'esquema ilustra estes diferències (en el color aumentat) para tots centauros en índexs coneguts de color. Per a la referència, dos llunes: Salamandra I Febe, i el planeta Mart estan dibuixats (lletres grogues), pero no a escala.

Els Centauros semblen estar agrupats en dos classes:

Hi ha numeroses teories que intenten explicar esta diferència de colors, pero poden ser dividides en dos categories:

  • La diferència de colors és resultat d'una diferència en el propi orige i/o composició del Centauro (vore orige avall)
  • La diferència de colors reflectix un diferent nivell de reacció davant la radiació i/o activitat cometaria.

Com a eixemples de la segona categoria, el color rojós de Folo ha segut explicat com un mant de rojos irradiados orgànics, mentres Quirón degut en part a la seua activitat cometaria periòdica un color gris azulado. La correlació en l'activitat i el color no és segura, no obstant, els Centauros actius comprenen dita gama de colors del blau (Quirón) al roig (166P/NEAT 2001 T4).[9] Per una atra part, Folo, deu haver segut només molt recentment expedit del Cinturó de Kuiper, de manera que eixe procés de transformació de la seua superfície no ha ocorregut encara.

A. Delsanti et al sugerixen processos de competència múltiple: enrogits per la radiació, i colorats per chocs.[10][11]

L'Espectre

editar

L'interpretació dels espectres és a sovint ambigua, relacionat en el tamany de la partícula i atres factors, l'espectre oferix, no obstant, una penetració en la composició de superfície. De la mateixa manera que en els colors, en l'espectre observat poden mostrar varis models de la superfície.

Les marques del pas d'aigua gelada han segut confirmades en varis centauros (incloent (2060) Quirón, (10199) Cariclo i (5145) Folo). Ademés dels restants de gèl, varis atres models han segut presenten:

  • S'ha sugerit que la superfície de Cariclo és una mescla de tolines (com les descobertes en Titán i Salamandra) en carbó amorfo.
  • Folo s'ha sugerit este cobert per una mescla de tolines com les de Titan, carbó negre, olivino1 i gèl de metà.
  • S'ha sugerit que la superfície de (52872) Ocírroe siga una mescla de kerógenos, olivinas i el percentage chicotet de gèl.
  • De (8405) Asbolo es creu que puga ser una mescla de 15% de tolines (com a Salamandra), 8% de tolina (com a Salamandra), 37% de carbó amorfo i 40% de tolinas gelades.

Quirón, centauro en activitat cometaria coneguda, sembla ser el més complex de tots. L'espectre observat varia depenent del periodo d'observació. Les marques de gèl varen ser detectades en un periodo de baixa activitat i varen desaparéixer durant l'alta activitat.[12]

Semblats en cometes

editar

Les observacions de Quirón de 1988 i 1989 prop de la seua perihelio li va descobrir dibuixant una menge (un gas de núvol i pols que evaporen de la seua superfície). Aixina ara és classificat oficialment com un cometa i un asteroide, encara que siga, en molt, més gran que un cometa típic i existixca alguna controvèrsia persistent. Atres centauros estan sent controlats per a vore si es descobrix aixina mateix activitat cometaria: fins ara dos, Equeclo, i 166P/NEAT 2001 T4 ha mostrat tal conducta. 166P/NEAT 2001 T4 va ser descobert mentres exhibia una menge, i aixina que es classifica com un cometa, encara que la seua òrbita és la d'un Centauro. (60558) Equeclo va ser descobert sense menge pero va aplegar a ser recentment actiu,[13] per lo que consegüentment és classificat també com un cometa i un asteroide.

Referències

editar
  1. ↑ 1,0 1,1 “Simulations of the Population of Centaurs I: The Bulk Statistics” (2004). Monthly Notices of the Royal Astronomical Society 354 (3): 798–810. doi:10.1111/j.1365-2966.2004.08240.x. Bibcode: 2004MNRAS.354..798H.
  2. ↑ “An interstellar origin for Jupiter's retrograde co-orbital asteroid” . Monthly Notices of the Royal Astronomical Society 477 (1): L117–L121. doi:10.1093/mnrasl/sly057. Bibcode: 2018MNRAS.477L.117N.
  3. ↑ Per a una crítica d'esta idea, vore: «Astronomers Espot Potential "Interstellar" Asteroid Orbiting Backward around the Sun».
  4. ↑ Sarid, G.. “29P/Schwassmann-Wachmann 1, A Centaur in the Gateway to the Jupiter-Family Comets”. The Astrophysical Journal Letters 883 (1): 7. doi:10.3847/2041-8213/ab3fb3. Bibcode: 2019ApJ...883L..25S.
  5. ↑ Sheppard, S.. “A Wide-Field CCD Survey for Centaurs and Kuiper Belt Objects”. The Astronomical Journal 120 (5): 2687–2694. doi:10.1086/316805. Bibcode: 2000AJ....120.2687S.
  6. ↑ Jewitt, David. “Irregular Satellites of the Planets: Products of Capture in the Early Solar System”. Annual Review of Astronomy and Astrophysics 45 (1): 261–95. doi:10.1146/annurev.astre.44.051905.092459. Bibcode: 2007ARA&A..45..261J.
  7. ↑ [1]
  8. ↑ D. Jewitt, A. Delsanti The Solar System Beyond The Planets (El sistema solar més allà dels planetes), aparegut en el llibre Solar System Update (Actualisació del Sistema Solar), Springer-Praxis Ed., Horwood, Blondel and Mason, 2006. Preprint versió (pdf)
  9. ↑ Bauer, J. M., Fernández, Y. R., & Meech, K. J. 2003. "An Optical Survey of the Active Centaur C/NEAT (2001 T4)", Publication of the Astronomical Society of the Pacific, 115, 981 [2]
  10. ↑ N. Peixinho, A. Doressoundiram, A. Delsanti, H. Boehnhardt, M. A. Barucci, & I. Belskaya "Reopening the TNVos Color Controversy: Centaurs Bimodality and TNVos Unimodality", Astronomy and Astrophysics, 410, L29-L32 (2003). Preprint on arXiv(pdf)
  11. ↑ Hainaut & Delsanti (2002) "Color of Minor Bodies in the Outer Solar System", Astronomy & Astrophysics, 389, 641 datasource
  12. ↑ Dotto, I; Barucci, M UN; De Bergh, C, "Colours and composition of the centaurs" (Colors i la composició dels centauros), Earth, Moon, and Planets, "92", no. 1-4, les págs. 157-167. (juny de 2003)
  13. ↑ Y-J. Choi, P. Weissman, i D. Polishook "(60558) 2000 EC_98", IAU Circ., "8656" (giner de 2006), 2.


Referències

editar


Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Centauro_(astronomia)&oldid=1372766»