Caura (Còria del Riu)

Caura o Cavra era un oppidum romà citat per el historiador i naturaliste Plinio com a pertanyent al convent jurídic sevillà, situat a la vora del riu Betis. Va ocupar el cerro de Sant Joan de Còria del Riu i posteriorment es va estendre per la falda sur d'eixe cerro. La ciutat, pels restants trobats, sembla va alcançar el seu apogeu en el II d. C. Cal diferenciar-la del homònima ciutat Caura dels vetones, sítia en Extremadura.

Cavra o Caura com a ciutat portuària en l'estuari del Betis, que posava en comunicació ciutats com Corduba, Ilipa Magna i Hispalis en la mar, va tindre gran importància. Prova d'això és que va falcar moneda en imàgens d'un peix, possiblement un sábalo indicant la seua activitat peixquera. La denominació de oppidum, ‘plaça forta’, sembla indicar-nos que en época romana va ser una ciutat amurallada.

Són molt abundants els restants romans trobats en el cerro Alt o Cerro de Sant Joan i el caixco antic de Còria del Riu, destacant un cipo funerari dedicat a una sacerdot flaminica que es conserva en l'Ermita de Sant Joan Batista. En este mateix cerro Alt varen aparéixer restants de sellarés i un peu de fuste estriado que sembla correspondre a l'ubicació d'un temple romà.

Pel que fa a l'actual caixco urbà s'han trobat diversos enterraments corresponents a la necròpolis de la ciutat i estructures urbanes tals com a murs i forns de alfarería (C/ Cervantes front a la bocacalle de C/ Palleres). S'ha descobert una calçada romana en la que superponen estructures de dos époques distintes i que discorre paralela a l'acera dreta de l'actual C/ Sant Joan (confluència d'esta en C/ Méndez Núñez), en el marge dret de la calçada es va descobrir també un mur pertanyent a una vivenda.

Prehistòria final (Calcolítico i Edat del Bronze)

________________________________________________

El primer poblament estable en Còria del Riu , lo que serà l'antecedent de Caura, s'inicia en la segona mitat de el III mileni a. C. En eixe moment, la població es va assentar en els cerros de Cantalobos i de Sant Joan, abdós rodejats hui pel caixco urbà de Còria .

En el 2350- 2200 aC es va produir un repentí periodos de sequia, que entre el 2200-2000 aC encara que de manera llenta s'intensifica, en això es dona final a l'época calcolítica i dona començ al Bronze Antic. El decliu demogràfic que es va produir va ser conseqüència directa del denominat Event Climàtic 4.2 k, que va dur en si una llarga época d'extrema aridez i despoblació de la zona.Entre 2000 aC i 1900 aC aprox el lloc queda deshabitat durant vàries generacions. A pesar d'esta situació la població es restablix, açò es deu al fet de que l'enclavament dominara el vell final del riu va supondre una ventaja sobre moltes atres comunitats locals, lo que li va permetre reinaugurar el poblament en el Bronze Antic. Este moment va representar també una implantació relativament floreciente pero poc duradora. Durant este periodo l'assentament va estar en contacte per via marítima en territoris molt lluntans, frut de la qual cosa va anar l'importació de ceràmica oriental d'orige siropalestino que s'ha trobat . No obstant, la crisis climàtica va acabar també en esta ocupació que va colapsar sobre l'any 1500 aC, (com va fer igualment  la Cultura del Argar). Aixina es despobló de nou el lloc , pero en el IX, s'instala sobre el Cerro de Sant Joan una comunitat fenicia interessada en el control de l'embocadura del Guadalquivir. Estos dos hiats ( circa 2200 aC i 1500- 850 aC) varen implicar les corresponents substitucions poblacionals, fet reflectit en els forts canvis culturals contrastables entre unes époques i unes atres en el registre arqueològic del propi assentament.

Per un costat, es varen assentar gent del Bronze Atlàntic, present ya abans de l'arribada dels fenicios, que s'emparentaven en cultures de l'àmbit atlàntic, caracterisades per tècniques metalúrgiques i tradicions autòctones de l'Edat del Bronze Final (1050-825 a. C.). Estes comunitats varen desenrollar una cultura material en objectes de bronze com a armament, fíbulas i elements decoratius.

Per un atre costat la cultura fenicia duta per fenicios a a partir de el IX va aportar tècniques alvançades d'orfebreria (granulado, filigrana), el torne de alfarero, costums funeràries com l'incineració, elements de religió oriental (deus com Astarté, Baal o Melkart) i va estimular l'urbanisació i la jerarquización social gràcies al comerç de metals preciosos com a or i argent.

Colonisació fenicia

Els antecedents a la Caura romana cal buscar-los en la factoria establida pels fenicios en Còria (sigles VIII-VI a. C.) quan llavors el riu Tartessos desembocava a la mar, precisament a l'altura de Còria del Riu, en una àmplia ensenar marina denominada Golf Tartésico (Tartessii Sinus segons la designació de l'obra Ora Marítima de Avieno). Caura era llavors un important port degut, en tota seguritat, a la riquea agrícola, piscícola i ganadera de tota la zona. Este port marítim-fluvial va ser junt en els de Gadir (Càdis) i Ispal o Spal (Sevilla), centre d'una notable activitat comercial i per ser un port terminal des del riu en les navegació cap al Atlàntic o passant despuix l'estret de Gibraltar cap al Mediterràneu.

En el cerro de Sant Joan de Còria del Riu, els treballs d'acondicionament d'un centre d'ensenyança varen permetre descobrir un temple fenicio dins de l'assentament tartésico datat entre finals del s. VIII-principis del s. VII a. C. (alguna cosa posterior al temple fenicio del Carambolo) . Per tant Caura es tracta d'un dels jaciments més antics a on es detecta la presència fenicia en la regió del Baix Guadalquivir. En l'altar d'eixe temple, dispost en forma de pell de bou, es practicava el cult a Baal Safón, ademés este temple fenicio guarda moltes concordancias en el d'El Carambolo. Este deu dels navegants fenicios oferia protecció a quants marins eixien o tornaven de la mar oberta en viages en punt de destí o d'eixida cap a o des de llocs tan lluntans com Fenicia en l'atre extrem de la mar Mediterrànea. També s'ha estudiat l'orientació del santuari cap a la posada de Venus lo que ha permés conéixer que també estava dedicat a la deesa fenicia Astarté.

Caura tartésica

Estos descobriments, junts en els de el jaciment arqueològic de Donya Blanca en la província de Càdis han permés descobrir l'arquitectura i ideologia religiosa fenicia, que prèviament s'havien considerat tartésicas. S'assumix la presència fenicia en assentaments tartésicos.

Bibliografia

• Escacena Carrasco, José Luis; Gómez Penya, Álvaro; Pérez Aguilar, Luis Gethsemaní (2018). Caura. Arqueologia en l'estuari del Guadalquivir, Sevilla: Editorial Universitat de Sevilla. ISBN 978-84-472-1949-0.