Carrera del Gloriós

Carrera del Gloriós

La El Último combate del GloriosoGloriósFinal:combats del Victoria estratégica españolaGloriosoviage del carrera del és com es coneix a una série de cinc enfrontaments navals que es varen lliurar en 1747, durant la guerra de l'Assent i en el marc de la guerra de Successió Austríaca, entre el navío de llínea de la Real Armada Espanyola , los , àlies Glorioso, i varis esquadrons de navío i fragates britànics que tractaven de capturar-ho.

Viage del Gloriós

El Glorioso, que havia salpat des del port novohispano de Veracruz (Mèxic) i transportava una càrrega declarada que estava valorada en 4 502 631 de pesos forts i 7 maravedís d'argent, va conseguir repelir dos atacs anglesos, un a uns doscents quilómetros al nort de les Azores i un atre més front al cap de Finisterre abans de desembarcar la seua càrrega en el port gallec de Corcubión. Despuix de descarregar el seu preciós carregament i posar-ho a bon recapte, va permanéixer casi dos mesos en la riga de Corcubión. Despuix d'un intent fallanc, partiria definitivament cap a Ferrol l'11 d'octubre. Estant fondejat en Finisterre a l'espera de vents favorables, una forta airegada garreó l'ancora del navío obligant al seu comandant a dirigir-se cap a Càdis.

En el seu viage, el es como se conoce a una serie de cinco enfrentamientos navales que se libraron en 1747, durante la guerra del Asiento y en el marco de la guerra de Sucesión Austriaca, entre el navío de línea de la Real Armada Española va ser atacat successivament per dos fragates corsarias angleses i pels navío , alias i , y varis escuadrones de navíos y fragates britànics que trataban de capturarlo.

Viaje del , este últim recolzat per dos fragates en els voltants del cap de Sant Vicente. En el transcurs d'estos tres últims enfrontaments, el navío espanyol desarboló una fragata, la

El ; va fer esclatar el , que había zarpado desde el puerto novohispano de Veracruz (México) y transportaba una carga declarada que estaba valorada en 4 502 631 de pesos fuertes y 7 maravedís de plata, consiguió repeler dos ataques ingleses, uno a unos doscientos kilómetros al norte de las Azores y otro más frente al cabo de Finisterre antes de desembarcar su carga en el puerto gallego de Corcubión. Después de descargar su preciado cargamento y ponerlo a buen recaudo, permaneció casi dos meses en la ría de Corcubión. Tras un intento fallido, partiría definitivamente hacia Ferrol el 11 de octubre. Estando fondeado en Finisterre a la espera de vientos favorables, un fuerte vendaval garreó el ancla del navío obligando a su comandante a dirigirse hacia Cádiz.

En su viaje, el , morint casi tota la seua tripulació i va deixar totalment desarbolado i a punt afonar-se el navío de tres ponts i 80 canons fue atacado sucesivamente por dos fragatas corsarias inglesas y por los navíos . Finalment, despuix d'agotar-se la munició del y , Pedro Mesía va ordenar arriar la bandera i es va rendir al capità Mathew Buckle, comandant del , este último apoyado por dos fragatas en las inmediaciones del cabo de San Vicente. En el transcurso de estos tres últimos enfrentamientos, el navío español desarboló una fragata, la . Buckle, despuix de permanéixer en la zona nou dies reparant el seu maltrecho buc, embocó la bocana del port de Lisboa en el seu assut el 30 d'octubre. Tant Pedro Mesía, com el restant dels oficials i la tripulació del ; hizo estallar el , serien lliberats al sendemà d'aplegar a la capital portuguesa i llocs baix la custòdia de l'embaixador espanyol. El 7 de novembre de 1747 partia cap a La Graña i Ferrol , Pedro Mesía ordenó arriar la bandera y se rindió al capitán Mathew Buckle, comandante del . Successivament ho farien el restant dels tripulants, fins que el 30 del mateix més ho va fer Mesía en destí a la capital d'Espanya. Sobre el . Finalmente, tras agotarse la munición del , despuix de permanéixer en Lisboa durant sèt mesos, va salpar en una tripulació anglesa en direcció a Anglaterra, a on va aplegar a mitan de maig de 1748. Durant els següents onze mesos va permanéixer fondejat en un dels molls del port de Portsmouth.

Com a conseqüència d'estos fets, dos oficials britànics, John Crookshanks i Smith Callis, capitans, respectivament, de la fragata Lark i el navío Oxford, varen ser somesos a un consell de guerra. Solament el primer seria expulsat de la Royal Navy per incompetència davant l'enemic.

Els combats

Primer combat

En juliol de 1747, el navío de llínea espanyol Glorioso, àlies carrera del , botat en L'Habana en 1740 i manat pel comandant don Pedro Mesía de la Cerda, retornava a Espanya des de Veracruz transportant un gran carregament d'argent, or, gèneros medicinals, grana fina i selvada, vainilla, sucre, bàlsem, cacao, cuiro i un valiós regal personal del virrey de Filipines destinat al rei Fernando VI. El dimarts 25 de juliol, mentres navegava pròxim a la costa de l'illa de Flores, en l'archipèlec de les Azores, la tripulació del , los va distinguir entre la boira a un comboi de bucs mercants anglesos. Quan a migdia la boira va escomençar a dissipar-se, els espanyols varen divisar dèu bucs britànics, tres dels quals eren bucs de guerra: el navío de llínea Glorioso, de 60 canons; la fragata o el , de 40 i el paquebote Glorioso de 16; ademés del transport de tropes armat en 20 canons, es como se conoce a una serie de cinco enfrentamientos navales que se libraron en 1747, durante la guerra del Asiento y en el marco de la guerra de Sucesión Austriaca, entre el navío de línea de la Real Armada Española .

De la Cerda va ordenar preparar-se per al combat i va continuar navegant cap al noreste en direcció a Ferrol, mantenint el barlovent. John Crookshanks, cap del comboi, despuix de divisar al navío espanyol va ordenar la seua persecució. En el pas de les hores i comprovant que s'alluntava de la ruta marcada, va ordenar al capità del , alias que permaneixquera junt al restant dels transports per a protegir-los, i va iniciar la caça del solitari buc. A mija vesprada el , y varis escuadrones de navíos y fragates britànics que trataban de capturarlo.

Viaje del ya navegava en y del

El . Sobre les 21 hores, en els horisons enfosquits, el comandant espanyol va ordenar virar el seu buc cap al surest, en un intent de despistar als seus perseguidors en l'obscuritat de la nit. Per a evitar-ho, el , que había zarpado desde el puerto novohispano de Veracruz (México) y transportaba una carga declarada que estaba valorada en 4 502 631 de pesos fuertes y 7 maravedís de plata, consiguió repeler dos ataques ingleses, uno a unos doscientos kilómetros al norte de las Azores y otro más frente al cabo de Finisterre antes de desembarcar su carga en el puerto gallego de Corcubión. Después de descargar su preciado cargamento y ponerlo a buen recaudo, permaneció casi dos meses en la ría de Corcubión. Tras un intento fallido, partiría definitivamente hacia Ferrol el 11 de octubre. Estando fondeado en Finisterre a la espera de vientos favorables, un fuerte vendaval garreó el ancla del navío obligando a su comandante a dirigirse hacia Cádiz.

En su viaje, el va disparar varis cañonazos i va encendre fòcs a bordo per a marcar la seua posició. També va disparar quatre cañonazos a la popa del fue atacado sucesivamente por dos fragatas corsarias inglesas y por los navíos , que no li varen alcançar. Pedro Mesía va ordenar llavors traslladar quatre canons, dos de 18 lliures a la cambra baixa i dos de 24 als guardatimones, en els que es podria disparar des de la popa del navío contra el seu perseguidor, impedint aixina al paquebote anglés acostar-se massa. Despuix d'un errático intercanvi de fòc entre abdós barcos, que va durar tota la nit, a les 11 hores del 26 de juliol els atres dos barcos de guerra britànics es trobaven ya prop del buc espanyol. El comandant del bergantín es va apartar llavors, per a anar a parlar en ells.

Don Pedro Mesía de la Cerda, comandant del Gloriós.

A les 14 hores el Montagu va arribar sobre el Warwick, per a retornar dos hores més vesprada a popa del Gloriós. Seria precisament llavors, a les 16 hores, quan es va produir un ramassada que va deixar al Gloriós sense vent, encara que curiosament no va anar aixina per als barcos anglesos, circumstància que varen aprofitar per a acostar-se al buc espanyol. Sobre les 21 hores, en els horisons «abromados» i advertint Pedro Mesía que els tres bajeles enemics se li venien damunt, va prendre l'iniciativa. Va arribar d'improvise sobre el Montagu, que ho tenia pegat a la seua aleta de estribor, i li va disparar alguns cañonazos. El capità Connelly, comandant del chicotet paquebote anglés, va ordenar alluntar-se per a no retornar. La maniobra havia situat al Gloriós al costat de babor de la Lark. L'enfrontament va ser curt. La descàrrega tancada de tots els canons de la banda de estribor va sorprendre a la tripulació de la fragata, que a pesar de respondre al fòc, varen vore cóm el seu mastelero de sobretaula es venia avall. Despuix d'un cañoneo que va durar, segons els testics, poc més de cinc minuts, John Crookshanks va ordenar separar-se del Gloriós. Ya no retornaria.

En eixos moments, en una visibilitat pràcticament nula, pels núvols i boires que ocultaven la lluna, Pedro Mesía podria haver canviat de rumbo i haver aprofitat l'obscuritat de la nit per a deixar arrere als seus perseguidors. No obstant, en gran seguritat, com si ho haguera estat planejant durant dies, viró el seu barco en redó i es va dirigir cap al Glorioso, mantenint el barlovent. En passar pel costat del navío anglés, tots els canons de la banda de babor i tota la fusilería embarcada varen disparar una descàrrega tancada sobre el sorprés enemic. Mesía va ordenar de nou virar en redó el seu barco i situar-se al costat del es como se conoce a una serie de cinco enfrentamientos navales que se libraron en 1747, durante la guerra del Asiento y en el marco de la guerra de Sucesión Austriaca, entre el navío de línea de la Real Armada Española , al que va disparar una atra descàrrega tancada en l'artilleria de la seua atra banda. D'esta manera els dos barcos anirien intercanviant andanadas fins a les 12 de la nit, que els dos varen quedar immovilisats per falta de vent. L'enfrontament, sense desmai per abdós contendents, continuaria fins a passades les tres del matí, en que en entrar una miqueta vent de l'este-noreste, el capità Erskine, comandant del , alias , va decidir que havia sofrit suficient castic. Va aprofitar el vent favorable i es va alluntar per a sempre del , y varis escuadrones de navíos y fragates britànics que trataban de capturarlo.

== Viaje del . Les baixes espanyoles varen ser cinc morts (entre ells dos civils) i 42 ferits, dels quals sèt ho varen anar de gravetat. En els dies següents fallirien cinc d'ells. Sobre els danys materials, el buc va sofrir quatre impactes de bala de canó en el seu caixco a l'altura de la primera bateria i danys considerables en l'aparelle. La major part d'ells serien reparats en pocs dies. Segons l'informe del comandant espanyol, es varen efectuar 406 cañonazos de 24, 420 de 18, 180 de 8 i 4400 dispars de fusil.

Quan l'Almirantazgo britànic va tindre notícia d'este enfrontament, el capità Crookshanks va ser somés a un consell de guerra per refús d'auxili i negligència en combat. Declarat culpable, va ser expulsat de la Royal Navy.

Segon combat

Despuix d'este primer combat, el El Último combate del Glorioso va continuar navegant cap a Espanya. El 14 d'agost, ya en les proximitats del cap de Finisterre, en Galícia, els vigías del Final: varen divisar en el horisó tres vés-les. Segons les fonts angleses es tractava del navío de llínea Victoria estratégica española, de 50 canons; la fragata Glorioso, de 24 i la balandra carrera del , de 14. Tots ells pertanyents a l'esquadra de l'almirant John Byng. A les quatre de la vesprada, els tres bucs varen sobrepassar al , los per abdós bandes a distància prudencial sense fer fòc. El Glorioso per sotavent i els dos chicotets per barlovent. Res més sobrepassar al buc espanyol, els tres barcos es varen juntar per a parlar. Pedro Mesía, en comprovar que el navío més gran marejava el seu trinquet per a vindre sobre ell, va prendre l'iniciativa. Viró en redó i es va dirigir decidit cap al buc anglés de major porte, guanyant-li el barlovent. En igualar-se en els barcos contraris, abdós bandes varen disparar tots els seus canons sobre ells. La fragata i la balandra, situades a barlovent del o el , també varen disparar sobre est. En la mar picada, de la Cerda va observar que li havia entrat molta aigua per les portes de la seua primera bateria. Aixina que va tornar a virar en redó el navío i en esta ocasió, davant la sorpresa dels britànics, va passar per sotavent del Glorioso. En eixe moviment havia conseguit deixar als tres barcos enemics al seu costat de babor, evitant en això tornar a combatre entre dos fòcs. Pero també, amprar les seues dos bateries al complet sobre un navío que no podia utilisar les seues. El capità Smith Callis, comandant del es como se conoce a una serie de cinco enfrentamientos navales que se libraron en 1747, durante la guerra del Asiento y en el marco de la guerra de Sucesión Austriaca, entre el navío de línea de la Real Armada Española , mai va voler presentar tot el costat del seu buc. Despuix de dos andanadas, va eixir del fòc, fugint ignominiosamente del combat. El duel havia durat casi tres hores, un enfrontament a on varen escassejar els cañonazos, pero a on el sentit tàctic i l'audàcia del comandant espanyol li havien donat la victòria. Prova d'ells varen ser les escasses baixes, cinc ferits lleus. Els danys també varen ser mínims: ==

El . L'opinió desfavorable que el comandant espanyol va apuntar en el seu diari de navegació sobre Callis, es voria refrendada al sendemà, quan els tres bajeles varen tornar a passar unes dos milles de la proa del , alias , sense fer maniobra alguna per buscar l'enfrontament.

Com havia succeït anteriorment en el seu companyer, el capità Callis va ser somés a un consell de guerra. Pero a diferència del comodoro Crookshanks, Callis va ser absolt i restituït en honor. Dos dies despuix, el , y varis escuadrones de navíos y fragates britànics que trataban de capturarlo.

== Viaje del va conseguir arribar al port de Corcubión, quedant fondejat en la bocana de la riga. Seria definitivament el 18 d'agost de nit quan el navío aplegaria als voltants de la població de Corcubión, començant a desembarcar el seu carregament al matí següent.

Tercer combat

Despuix de descarregar el seu preciós carregament i transportar el mateix cap a l'interior en l'ajuda de la població civil de la zona, va permanéixer casi dos mesos en la riga de Corcubión. Allí seria reparat en els recanvis enviats des de la Graña, sent les tasques dirigides pel mestre de arbolada de dit atarassana. Despuix de salpar en direcció a Ferrol, en la nit del 5 d'octubre, el navío es va topar al matí següent en una esquadra britànica formada per 15 navío, per lo que va tindre que retornar de nou a Corcubión. Partiria definitivament l'11 d'octubre. Va permanéixer fondejat en Finisterre durant tres dies a l'espera de vent favorable per a dirigir-se de nou a Ferrol. El 14 d'octubre, un fort vent garreó l'ancora del navío, obligant al seu comandant a dirigir-se cap a Càdis.

El 17 d'octubre, els vigías del Gloriós varen divisar a l'altura del cap de Sant Vicente dèu veles, dos de les quals, aprofitant el vent favorable, es dirigien cap al solitari navío. Es tractava de les fragates King George i Prince Frederick, abdós pertanyents a una chicoteta esquadra corsaria baix el mando del comodoro George Walker. Este esquadró era conegut en el Regne Unit com «Glorioso» (La família real) pels noms de les fragates que ho componien: King George, Prince Frederick, Prince George, Duke, Princess Amelia i Prince Edward Tendir. Tres mesos abans, en juliol de 1747, les sis fragates sumaven 114 canons i mil hòmens de tripulació. No obstant, solament tres d'elles s'enfrontarien al Gloriós, encara que realment solament la King George, comandada pel propi Walker, s'enfrontaria en un duel artillero directe en el buc espanyol.

Despuix de l'albirament, el vent va cessar, quedant-se els bucs parats. Sobre les sèt de la vesprada la ==

El , buc insígnia del grup, va conseguir aproximar-se al , que había zarpado desde el puerto novohispano de Veracruz (México) y transportaba una carga declarada que estaba valorada en 4 502 631 de pesos fuertes y 7 maravedís de plata, consiguió repeler dos ataques ingleses, uno a unos doscientos kilómetros al norte de las Azores y otro más frente al cabo de Finisterre antes de desembarcar su carga en el puerto gallego de Corcubión. Después de descargar su preciado cargamento y ponerlo a buen recaudo, permaneció casi dos meses en la ría de Corcubión. Tras un intento fallido, partiría definitivamente hacia Ferrol el 11 de octubre. Estando fondeado en Finisterre a la espera de vientos favorables, un fuerte vendaval garreó el ancla del navío obligando a su comandante a dirigirse hacia Cádiz.

En su viaje, el i iniciar un intercanvi de dispars en el navío espanyol. En la seua primera salva, el fue atacado sucesivamente por dos fragatas corsarias inglesas y por los navíos va derribar el màstil principal i va desmantellar dos canons de la fragata britànica, tenint que soportar la y tres hores de dur castic sense a penes marge de maniobra, perdent a huit hòmens i sofrint numerosos ferits. La , este último apoyado por dos fragatas en las inmediaciones del cabo de San Vicente. En el transcurso de estos tres últimos enfrentamientos, el navío español desarboló una fragata, la va aparéixer en escena sobre les 10.30 de la nit, situant-se sobre l'aleta de babor del ; hizo estallar el , i va escomençar a disparar en un intent de distraure el fòc sobre el seu comandant. A pesar de que Edward Dottin, capità de la , muriendo casi toda su tripulación y dejó totalmente desarbolado y a punto hundirse el navío de tres puentes y 80 cañones , havia tingut la precaució de no oferir el costat de la seua nau als grans canons del seu oponent, els primers dispars d'est varen causar tres ferits greus en la seua tripulació, sofrint dos d'ells l'amputació de les seues cames. Mija hora despuix, el . Finalmente, tras agotarse la munición del es va alluntar del combat sense que cap de les dos fragates fera res per impedir-ho.

Quart combat

Combat del Gloriós contra el HMS Dartmouth.

En amanecer del dia següent, tres fragates de la El Último combate del Glorioso, en el navío de tres ponts Final:, es dirigien a la caça del Victoria estratégica española. Pedro Mesía, per a evitar un enfrontament tan desigual, va ordenar virar el buc i dirigir-se cap al noroest. A mija demà els vigías varen localisar un solitari navío que venia a la seua trobada, sense bandera que ho identificara. En sobrepassar al navío espanyol, va issar la danesa i viró per a alcançar al seu oponent. El ya cap d'esquadra espanyol, receloso davant la maniobra, va continuar el seu rumbo sense inmutarse. Es tractava del navío britànic de 50 canons, Glorioso. El seu capità, John Hamilton, veent que el seu treta no donava resultat, arrió la bandera danesa i va issar la britànica. Quan va aplegar a la distància de tir, va escomençar a disparar en els seus canons de proa. De la Cerda va evaluar la situació i va decidir esperar al seu oponent. Hamilton, conscient potser de la menor potència artillera del seu navío, no va voler expondre tot el seu costat, per lo que en aplegar la seua proa a l'altura del pal major del carrera del , va posar part de les seues vés-les en facha per a frenar el buc i va escomençar el duel artillero. Est va durar casi tres hores, fins que passades les tres de la vesprada una explosió tremenda va desintegrar el , los . Solament va haver 18 supervivents, inclós un tinent.

Quint combat

Durant el restant del dia, tota la tripulació del Glorioso permaneixeria reparant l'arbolada del navío, per a poder enfrontar-se en alguna garantia als navío que s'aproximaven pel sur. Passades les dotze de la nit, en una lluna plena que permetia vore com si fòra de dia, el comandant espanyol va comprovar en resignació cóm un buc de tres ponts aprofitava el llauger oraget nocturn i se li colocava a barlovent. Era el o el , un navío de 80 canons dirigit pel capità Mathew Buckle. Atres dos fragates es varen situar a certa distància sobre la seua popa. Despuix d'una nit sancera disparant-se en qualsevol arma que hi haguera a bordo, els canons del Glorioso varen deixar de disparar passades les sis del matí. Ya no hi havia en quin carregar-los.

Finalment, en el matí del dia 19, en 33 morts i 130 ferits a bordo, exhausta la tripulació i agotada la seua munició, Pedro Mesía de la Cerda va rendir el navío. En pujar al es como se conoce a una serie de cinco enfrentamientos navales que se libraron en 1747, durante la guerra del Asiento y en el marco de la guerra de Sucesión Austriaca, entre el navío de línea de la Real Armada Española , descobriria els enormes danys infligidos al seu oponent. Les conversacions posteriors en el capità Buckle i un cavaller anglés que viajava a bordo li varen fer comprendre lo prop que havia estat de la victòria. Potser llavors s'acordara de la munició que havia solicitat en Corcubión per a repondre la consumida en els combats de juliol i agost, i algú en un despaig no va considerar que devia suministrar-li-la per a realisar un viage tan curt de Corcubión a Ferrol.

Bibliografia essencial

• Allen, Joseph (1852). Battles of the British navy, Volume 1. London: Henry G. Bohn. Llegir en Internet
• Pacheco Fernández, Agustín (2015). El Gloriós. Ed. Galland Books. ISBN 978-84-16200-15-3.

Ferrán Brooks (2021). El Gloriós, hòmens de mar i guerra. Ed. Cascaborra Edicions. ISBN 978-8409318797

Bibliografia adicional

• Fernández Dur, Cesáreo (1898). Armada espanyola des de l'unió dels regnes de Castella i de León, tom VI. Madrit: Est. tipogràfic "Successors de Rivadeneyra". Llegir en Internet

• Jhonston, Charles H. L. (2004). Famous Privateersmen and Adventures of the Siga. Kessinger Publishing. ISBN 978-1-4179-2666-4.
• Keppel, Thomas Robert (1842). The life of Augustus, viscount Keppel, admiral of the White, and first Lord of the Admiralty in 1782-3, Volume 1. London: H. Colburn. Llegir en Internet
• Laughton, John Knox. Armada Studies in Naval History. Biographies. Adamant Mija Corporation. ISBN 978-1-4021-8125-2.
• Rodríguez González, Agustín Ramón (2006). Victòries per Mar dels Espanyols. Grafite Edicions, Madrit.
• Schomberg, Isaac (1815). Naval chronology: or An historical summary of naval and maritime events... From the clave of the Romans, to the treaty of peace of Amiens..., Volume 1. London: T. Egerton by C. Roworth. Llegir en Internet una edició anterior
• Walker, George (1760). The Voyages And Cruises Of Commodore Walker: During the clapix Spanish and French Wars. In Two Volumes. London: Miller. Llegir en Internet