Anar al contingut

Carnestoltes de Barranquilla

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

El carnestoltes de Barranquilla és un event folklòric i cultural celebrat en Colòmbia.[1][2][3][4] El carnestoltes se celebra anualment en febrer o principis de març, entre el dissabte i el dimarts de carnestoltes, dia anterior al Dimecres de Cendra, el qual dona inici a la Quaresma.

Prop de 5.5 millons de persones, entre locals, visitants nacionals, aixina com turistes internacionals, participen anualment de la festa entre l'inici de l'agenda del precarnal i els dies propis oficials del carnestoltes en events públics i privats.[5]

Més de 80 mil hacedores de 845 grups folklòrics actors en escena i 125 artesans, participen en els més de 360 events del Portafolio d'Estímuls del Carnestoltes de Barranquilla, lo que representa una contribució significativa a la diversificada agenda unificada i completa de la festivitat.

El carnestoltes de Barranquilla és organisat pels operadors del Carnestoltes de Barranquilla que són iniciatives ciutadanes que participen en l'organisació de la festivitat tals són: Carnestoltes de Barranquilla S.A.S.,Carnestoltes de la 44, Carnestoltes del Suroccidente, Carnestoltes del SurOriente, Carnestoltes Gai, Fundació Tambó, Fundació Ai Macondo. l'integració i participació de totes les organisacions, comunitats, actors i expressions culturals reflectixen l'essència d'esta important festa cultural.

El carnestoltes de Barranquilla és un acontenyiment en el que s'expressa la varietat cultural i el folclor de la Regió Carib de Colòmbia, aixina com les més variades manifestacions locals, com la música popular i el ball. La seua forma organisada data de finals del sigle XIX, encara que alguns investigadors veuen en algunes de les seues expressions una extensió de tradicions colonials i de les festes tradicionals d'orige rural. També existixen registres de celebracions semblants realisades durant el sigle XIX en Cartagena, Santa Marta i Mompox. [6]


És considerat el segon carnestoltes més multitudinari del món i un dels més coneguts internacionalment, despuix dels que se celebren en Rio de Janeiro (Brasil). En Barranquilla hi ha poc més de 200 hotels, que en els carnestoltes alcancen una ocupació del 100%, que equival estajar a més de 15.000 persones, el 45% estrangers.

En la seua versió 2025, la festa es va convertir en el carnestoltes més visitat de tots els temps, registrant un moviment econòmic de més de $880.000 millons de pesos.[7]

Durant els seus 4 dies, va tindre més de 6 millons 700.000 espectadors que varen assistir als més de 360 events, en la seua majoria gratuïts.

Aixina mateix, la ciutat va rebre casi 800 mil visitants entre nacionals i internacionals que varen aplegar a gojar de l'agenda de precarnaval i carnestoltes.

Per la seua varietat i riquea cultural, el carnestoltes de Barranquilla ha obtingut dos importants reconeiximents: «Patrimoni Cultural de la Nació», en declaració otorgada pel Congrés Nacional de Colòmbia el 26 de novembre de 2001, i «Obra Mestra del Patrimoni Oral i Intangible de la Humanitat», concedida per l'Unesco en París el 7 de novembre de 2003. En 2006, el carnestoltes de Barranquilla va ocupar el tercer lloc en el concurs per a triar el símbol cultural de Colòmbia organisat per la revista Semana en el respal de Caragol TV, el Ministeri de Cultura i Colòmbia és Passió.[8]

Història

Tres senyoretes en el carnestoltes de Barranquilla, ca 1890.

Orige

Des de temps colonials hi havia diferents carnestoltes populars com a carnestoltes en la veïna Cartagena d'Índies. Algunes d'estes celebracions varen ser dutes pels europeus al Nou Món; unes atres varen florir gràcies als cabildos, mandingas, carabalíes congos o mines de negres que va haver en Cartagena. En el passar dels anys, els carnestoltes varen cedir davant les festes de la Candelaria i les Festes de l'Once de Novembre. Des de la década de 1880, les èlits de Barranquilla varen escomençar a interessar-se per l'organisació de la festa. Segons l'historiador Adolfo Meisel Roca, esta situació va donar peu al trasllat a Barranquilla dels carnestoltes per al seu establiment definitiu en el XX, quan la ciutat vivia ple auge econòmic i creixia demogràficament. Atres factors que varen favorir l'arribada del carnestoltes a Barranquilla varen ser l'absència d'un passat colonial i la no prominència d'una festa religiosa, que varen permetre que tots els barranquilleros gojaren d'una celebració sense precedents i sense importar la procedència o creència religiosa dels participants del carnestoltes.

Durant estos mateixos anys, varen escomençar a organisar-se dos de les danses que es mantenen fins a hui: el Congo Gran i el Torito, aixina com els regnats de barris locals, encara que per a 1880 ya hi havia un president per a tota la ciutat, que, ademés, pertanyia al primer Club Barranquilla.[6]

No se sap a ciència certa en quin any es va realisar el primer carnestoltes, no obstant, en 1893 un barranquillero que havia vixcut en Bogotà durant catorze anys, va expressar a la seua tornada:

Les senyes registrades més antics, que fan referència a la celebració del carnestoltes de Barranquilla, es troben no obstant en la correspondència d'un viager nortamericà, Van Rensselaer, en 1829. Esta crònica descriu a una celebració més be modesta d'acort en el tamany de la població barranquillera d'aquell llavors:[9]

"...Vàrem tindre la festa del carnestoltes que en Itàlia dura vàries semanes, pero en este lloc, a on tants depenen de la llabor quotidiana, ha segut prudentemente reduïda a tres dies durant els quals no és del cas treballar perque tot és alegria i travesura. No podria dir ara sobre el motiu que va originar el festival, si va anar el paganisme o algun event eclesiàstic. Ací sembla que el lloc principal ho tenen els aborige del país en els seus trage antics. [...]. Vaig observar que els numerosos disfrassos que passaven en grups es colpejaven uns a uns atres en pals i que la roba vola en péntols quan hi ha bregue al voltant de qualsevol frusilería, pero només en una ocasió vaig vore que algú va perdre el bon humor i el pobre diable li varen cobrar molt cara la seua aspereza. Una flota disfrassada ho va agarrar i, despuix de fregar-li la cara en una yerba urticant, uns ho varen prendre pels turmells fins a posar-ho boca avall i uns atres ho varen colpejar sense misericòrdia en una part innombrable. La lliçó del cas era mostrar que, de la mateixa manera que no s'havia intentat infringir un dany real, ningú devia enfadar-se per les triquiñuelas que sofrira. Vaig recordar esta lliçó quan, en el transcurs del matí, un disfrassat em va llançar un ou que em va colpejar ple en el pit sobre el meu inmaculado lli blanc i es va trencar pero, per a la meua satisfacció, vaig trobar que només contenia aigua pura, l'ull i la clara li l'havien extret precisament en eixe propòsit.[10]

Evolució

Comité organisador del carnestoltes, 1908. En esta foto es pot vore Ernesto Cortissoz, empresari colombià, pioner de l'aviació comercial en Colòmbia i Amèrica Llatina, i la seua esposa Esther Rodríguez[11]

En la migració a Barranquilla varen aplegar expressions culturals de diferents regions. Danses, música, escultures i costums es varen mesclar o es varen mantindre intactes fins al dia de hui. Moltes d'estes manifestacions que hui es practiquen en el carnestoltes encara es poden apreciar en poblacions veïnes al riu Magdalena; en atres casos estes danses varen desaparéixer dels seus llocs d'orige. Este intercanvi que es va donar gràcies a la migració va ser un aspecte important per a l'establiment d'algunes costums de l'event, com lo va ser la celebració del Bando del Carnestoltes, acte en el que escomença el precarnaval i el carnestoltes, que té els seus orígens en la llectura al bando públic realisada cada 20 de giner, dia de sant Sebastián, per a autorisar i informar sobre les celebracions que li permetien als esclaus durant la colónia per part de les autoritats del Virregnat en la ciutat de Cartagena. De manera anàloga, la primera llectura del bando del carnestoltes de Barranquilla va tindre lloc en 1865 en el carrer Ample, actual passejada de Bolívar, declarant este dia com "dia zero" per a la celebració del carnestoltes. Est és el primer indici que mostra la institucionalisació del carnestoltes posat que fins al dia de hui es manté intacta la tradició de celebrar la Llectura del Bando cada 20 de giner.[6]

Per una atra part, el croniste i historiador Alfredo de la Espriella conta que segons testimoni orals els cridats "salons burreros" varen aparéixer cap a 1872 en el carrer de les Vaques, que en el pas dels anys serien ocupats per l'antic circ de bous i despuix pel teatre La Bamba. De la Espriella indica que els salons burreros eren:


El nom d'estos salons, anota el croniste, es devia a que moltes persones estacionaven ahí els rucs per a ballar i despuix marchar-se. L'auge d'estos espais es devia a que la societat barranquillera tenia la necessitat de contar en llocs que permeteren el goge colectiu. En un principi el jolgorio en els salons burreros es donava exclusivament el dia dissabte, no obstant es varen estendre al dumenge i despuix al dijous. Estos llocs varen gojar per molt d'èxit, pero en el temps anirien desapareixent a mida que el carnestoltes s'organisava i els salons de ball gratuïts es varen tornar comuns i varen permetre cap a l'últim quarto del XIX en els actuals barris Avall i Rebolo el sorgiment de les primeres danses coreogràfiques del carnestoltes com lo varen ser la dansa del Congo en 1876. Atres espais com el Club Barranquilla, fundat el 12 d'octubre de 1888 i el teatre Emiliano, inaugurat en 1895, es varen convertir en llocs per a la trobada de les classes altes, constituïdes en la seua majoria per estrangers assentats en la ciutat a finals de sigle. L'historiador Alfredo de la Espriella indica:


Madurea

Alicia Lafaurie Roncallo, primera reina del carnestoltes, 1918.

El desenroll del carnestoltes de Barranquilla, vist en funció de contexts urbans i socials que es modifiquen, va representar un fenomen dinàmic en enormes reptes d'adaptació per als barranquilleros. Açò, sumat al sentit de pertinença i acervo colectiu a la tradició folclòrica dels barranquilleros, va significar un motor important per a la construcció de tots els aspectes que tenien que vore en el carnestoltes, convertint-ho en un referent fonamental per a la vida quotidiana dels que varen habitar la ciutat. El carnestoltes es va tornar ràpidament en un espai en el que els pobres, els de classe mija i els rics varen ser capaços de compartir la dansa, la jovialidad i l'orgull de contar en l'event, evidenciat en els events organisats en els que la gent podia participar.

No obstant lo que el carnestoltes realment mostrava era un ilusorio paréntesis en el que es trencava en tota norma social. L'event, no obstant, seguia sent prou segregat. Clubs privats organisaven balls com el Saló Fraternitat, o en l'Escola Pública i el Teatre Emiliano, sempre exclusivament per a socis. En esta época també es va crear el càrrec de "President del Carnestoltes", acompanyat d'una "Junta Organisadora", la missió principal del qual era consolidar els interessos de tots els barranquilleros i recolzar les iniciatives que aportaren a enriquir el carnestoltes, com lo va ser en el seu moment la creació de la "Batalla de Flores", event del Dissabte de Carnestoltes organisat pel general Heriberto Vengoechea, que buscava celebrar de manera simbòlica el final de la Guerra dels Mil Dies, conflicte civil que va esclatar el 17 d'octubre de 1899 i va finalisar l'any de 1903 en la firma dels armisticis de Neerlandia i Wisconsin. De la Espriella nos conta sobre la Batalla de Flores:

A partir de l'any de 1918, en l'elecció de la primera reina del carnestoltes de Barranquilla, la jove barranquillera Alicia Lafaurie Roncallo, es varen obrir les portes per a que chicones pudientes de l'época pogueren ser designades "sobiranes" de les activitats carnavaleras. No obstant esta tradició es conseguix institucionalisar, encara que per vot popular, en l'any 1923 en el nomenament de Reina del Carnestoltes a Toña Vengoechea Vives, despuix de no haver-se presentat elecció durant 5 anys. No va ser sino fins a 1936 quan es va tornar costum nomenar reines del carnestoltes per designació a Lolita Obregón com a reina. Eixe mateix any, el Comité de Carnestoltes de la Societat de Millores Públiques va assumir les regnes de la festa per a realisar la primera Batalla de Flors per l'avinguda Olaya Herrera.[6]

No se sap exactament cóm va ser el trasllat dels events dels salons de ball als carrers de la ciutat, no obstant un dels cronistes del vell carnestoltes, el prelat Pedro María Revollo, descriu en detall les danses del carnestoltes en un eixemplar de 1942 de la revista Millores:

L'any de 1949 es va promulgar "El Somi del Rei Momo", primer bando escrit pel croniste de les festes Alfredo de la Espriella, un de que els seus apartes decreta:


Atres decisions importants que varen aportar durant este periodo varen ser que en l'any de 1967 es va realisar la primera Gran Parada, desfilada de danses folklòriques sense carrosses, en 1969 es va crear del Festival d'Orquestes, competència musical per gèneros que es disputa entre els distints cantants i orquestes que es presenten en el Carnestoltes,[12] i en 1974 per iniciativa de la cantant i compositora Esthercita Forero es va portar a terme la Guacherna, event que rescataria una tradició perduda, la de desfilades, cumbiambas i tamboras nocturnes que alegraven els barris de la ciutat.

Renovació

Chiquets ballarins de la Dansa del Paloteo, any 1959.

Degut a que la gestió del carnestoltes es va vore intervinguda per múltiples entitats es va creure en el seu moment que el carnestoltes no anava a prosperar degut a que el patrimoni mostrava clares senyals de divisió: per una part es festejava en els clubs de l'èlit; per una atra en les celebracions populars del carrer. A mitan dels anys huitanta del XX es va convocar des de la Cambra de comerç de Barranquilla fòrums ciutadans per a debatre l'esquema de maneig i les alternatives a seguir per al rescat de les tradicions i l'enfortiment del carnestoltes. De la mateixa manera, diferents grups folklòrics es varen associar per a defendre interessos concrets i reclamar un reconeiximent apropiat al seu paper per a en l'event. Com a resultat d'este procés de consulta ciutadana i de busca de solucions es va crear en 1991 una societat d'economia mixta que en calitat de concessió escomençava a manejar els espais públics i l'organisació de l'event: la Fundació Carnestoltes de Barranquilla.


Un dels guanys de la Fundació ha segut crear en l'any de 1995 la desfilada del Rei Momo pel carrer 17, espolsant aixina la figura de Rei Momo, per a que presidira este espectàcul galliponter. Des d'eixe any i fins a la data la Fundació nomena com a Rei Momo a una figura representativa o un personage destacat en la música o el folclor. La desfilada, que es realisa paralel a la Batalla de Flors s'ha consolidat com un homenage als sectors que han segut núcleu històric de les festes i a on sorgixen en major vigor i riquea cultural les manifestacions populars del carnestoltes. Un atre gran guany de la Fundació va ser en l'any 2000 crear la desfilada de Gran Parada de Fantasia, especialment per a l'actuació dels grups que presenten una proposta sobre una temàtica seleccionada en una coreografia lliure i original. Es porta a terme el dilluns de carnestoltes i es fa el mateix recorregut de la Batalla de Flores i la Gran Parada.

Reconeiximent

Quinta edició del Carnestoltes de les Arts.

El XXI ha tingut un gran significat per al carnestoltes posat que a partir d'este moment es va escomençar a reconéixer este espai cultural com a patrimoni ric i divers pròpiament caribeny, que conseguix transcendir les fronteres de la ciutat i fer-se visible en atres contexts. D'esta manera veem com de rebre el reconeiximent de «Patrimoni Cultural de la Nació» per part del Congrés Nacional de Colòmbia en l'any 2001, es convertix en Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de l'Humanitat per declaració de l'Unesco en 2003.

Els esforços per construir la participació d'atres esferes de la societat barranquillera fa que en 2006 la Fundació La Cova realise el primer "Carnestoltes de les Arts", un espai de quatre dies de duració, concebut per a brindar un homenage a les tradicions, estudiar els seus processos de creació i estimular, entre els habitants de la nostra ciutat, la reflexió a fondo sobre els distints elements que habiten i componen l'event i els seus actors.El menjar favorit de les marimondas és l'ou batut.


La salvaguardia de les manifestacions culturals de les carnestolendas cobra importància per a estos temps i és per açò que en 2013 la Fundació Carnestoltes de Barranquilla junt en la Reina del Carnestoltes realisen l'important llabor d'exaltar les danses més amenaçades per la globalisació, realisant la producció d'un disc compacte en les músiques tradicionals que acompanyen dits balls. Es classifiquen aixina les dèu danses "patrimonials" que han representat part essencial del desenroll cultural del carnestoltes, sent estes la dansa del Congo, dansa dels Goleros o Gallinazos, dansa de les Farotas, dansa dels Coyongos, dansa dels Diables Arlequines, dansa del Paloteo, dansa dels Pardals, dansa de Sò de Negre, dansa dels Indis i dansa dels Cucs.[13]

Cronologia

Caraça-capell de diable arlequí.
Any Event
1865 Es realisa la primera Llectura del Bando del Carnestoltes.
1872 Sorgixen els salons burreros.
1881 Es crea la figura del Rei Momo en la qual va ser nomenat José Enrique de la Rosa.
1899 Es crea el càrrec de President del Carnestoltes i una Junta Organisadora per part de ciutadans membres de l'èlit barranquillera
1903 S'organisa la primera Batalla de Flores.
1918 S'elegix per primera volta una Reina del Carnestoltes, resultant elegida Alicia Lafaurie Roncallo.
1930 El Club Barranquilla assumix la direcció de la Junta Organisadora del carnestoltes
1940 La Societat de Millores Públiques assumix la direcció de la Junta Organisadora del carnestoltes
1967 S'introduïx la "Gran Parada de Tradició" al carnestoltes.
1969 Es crea el "Festival d'Orquestes". Este festival s'ha realisat en diferents recints com el Coliseu Humberto Perea, la Plaça de la Pau, l'Estadi Romelio Martinez i el Parell vial de la carrera 50.
1974 S'organisa la primera guacherna moderna per iniciativa de la cantautora Esther Forero. Esta desfilada és realisada des de la carrera 44 fins a la Casa del Carnestoltes.
1992 Naix la Fundació Carnestoltes de Barranquilla, entitat que actualment maneja la festivitat. En eixe any és creat el Carnestoltes dels Chiquets, el qual està baix la direcció del professor Juliol Adán Hernández director del programa radial educatiu Veu Infantil, Hola Joventut. La primera Reina infantil va ser Lorena Heredia Pizarro.
1995 Es recupera la figura de Rei Momo despuix de 114 anys sense ser usada, resultant elegit Enrique Salcedo Rivaldo. En eixe any va ser creat la Desfilada del Rei Momo, el qual es realisa el mateix Sabado de Carnestoltes en el carrer 17.
2001 El carnestoltes de Barranquilla rep el reconeiximent de «Patrimoni Cultural de la Nació» pel Congrés Nacional de Colòmbia.
2003 El carnestoltes és declarat Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de l'Humanitat per la "Unesco". En eixe any és creada la Gran Parada de Fantasia.
2006 S'organisa el primer Carnestoltes de les Arts.
2013 Es declaren dèu danses com a patrimonials i es busca la seua salvaguardia per mig de la producció d'un disc compacte.
2018 S'inclou la figura de la Reina de l'Atlàntic en representació de tots els municipis del departament.
2021 Per primera volta en l'història no es poden realisar els carnestoltes de Barranquilla de forma presencial per motiu de la pandèmia de COVID-19 que ha assotat al món, aixina que es pren la decisió de transmetre's per mijos virtuals.
2022 Es torna a realisar els carnestoltes de manera presencial, pero per un nou pic de la pandèmia per la variant Ómicron de COVID-19 es va decidir postergar la seua realisació un més despuix de la dates originals, sent la primera volta en la seua història que es realisa en mig del temps de Quaresma i posterior al Dimecres de Cendra; ademés varis events com la Llectura del Bando i atres activitats de pre-carnestoltes varen ser suspesos.
2023 Superada la situació sanitària de la pandèmia de COVID-19, es realisa totes les activitats relacionades del Carnestoltes en les seues dates originals.

Precarnaval

Dansa del congo.

Les festivitats, que són presidides per la Reina del Carnestoltes i el Rei Momo nomenats l'any anterior, escomencen extraoficialment en els chiulets que anuncien l'arribada del nou any. Els events del precarnaval comencen oficialment en la Llectura del Bando, seguixen en la Pren de la Ciutat, la Coronació de la Reina, el Carnestoltes dels Chiquets i la celebració més important, la Guacherna, desfilada nocturna que es realisa el penúltim divendres abans del dissabte de carnestoltes, instaurat en 1974 gràcies a l'iniciativa de la compositora Esthercita Forero.


Llectura del Bando

És un dels events més importants del carnestoltes de Barranquilla, puix en ella es dona inici oficial als pre-carnestoltes. En este acte que se celebra tradicionalment en la Plaça de la Pau, l'alcalde de la ciutat de Barranquilla fa entrega de les claus de la ciutat a la Reina del Carnestoltes, ‘cedint el seu poder’ per lo que dure la temporada carnavalera.

El "Bando" seria el "decret" que dona via lliure al jolgorio durant les carnestolendas i és llegit per la Reina del Carnestoltes en un acte folklòric junt al rei Momo i els reis del carnestoltes dels chiquets.

El Bando està dividit en artículs que expliquen lo que està permés i lo que està prohibit per als assistents de la festa, servint-se d'acontenyiments contemporàneus que varen ser importants o cridaners.

Entre cada artícul es fa una mostra d'alguna dansa típica del Carnestoltes, com abrebocas de lo que s'aproxima.

A continuació, la transcripció del bando del carnestoltes de Barranquilla de 2016, llegit per la reina Marcela García Cavaller:[14]

Plaça de la Pau, a on actualment es realisa la Llectura del Bando.


Coronació de la reina

Es realisa el dijous anterior a la Batalla de Flores quan, en mig d'una festa en espectàculs musicals i de ball, la reina de l'any anterior li impon la corona a la reina actual en la qual presidirà els events disposts per als quatre dies de carnestoltes. Este event ocorre actualment en l'estadi Romelio Martínez. No obstant, l'acte de coronar a la reina del carnestoltes data de l'any 1918 en el desaparegut Club Barranquilla en la primera reina del carnestoltes, Alicia Lafaurie Roncallo. Des de llavors s'ha mantingut intacta la tradició de triar a les jovencitas dels estrats més alts per a que presidixquen les festes. Açò ha fet que siga comú llegir, escoltar i vore cóm la corona trencada entre uns quants llinages: Gerlein, Donado, Vengoechea, Lafaurie o Abuchaibe.[15] La periodista Tatiana Velásquez Archibold ho explica d'esta manera:[15]


En un carnestoltes cada volta més multitudinari, qui ostenta el títul de reina es convertix en el centre de totes les mirades, gana major exposició mediàtica i encara despuix dels quatre dies d'èxtasis colectiu, seguix actuant com a embaixadora de la tradició en tota Colòmbia i l'exterior, perque fins a mediats d'any aplega la successora. [...] També en tants reflectores damunt, la reina aumenta les seues provabilitats de convertir-se en actriu, relacionista pública o presentadora de televisió, com els ha ocorregut a les exsoberanas dels últims 10 anys. [...] Pero si acàs el principal benefici, per a moltes de les famílies, és el de refrendar la seua posició social. Perque en la mida en que un llinage acumula més reines comença a ser considerat una dinastia de carnestoltes. Encara hui, les sobiranes de fa 10, 25 i fins a 50 anys participen en cocteles i desfilades. [...] Inclusivament, entre algunes famílies aplega a existir competència per quedar en l'imaginari colectiu com la que va tindre el millor regnat de carnestoltes per la opulencia dels vestits: solament el de la nit de coronació pot sobrepassar els 30 millons de pesos.

Gran part de les despeses, per eixemple els relacionats en els trages que deu portar la Reina durant la seua coronació, corren per conte de la família de qui va ser elegida reina, lo que ha desembocat crítiques perque chiques de barris populars no poden aspirar a este títul per les sifres astronòmiques que se supon costera ser Reina del Carnestoltes. Segons el discurs oficial, és coronada com a reina la candidata que més convença en el seu ball i carisma als 11 membres de la junta directiva de Carnestoltes SA., que a porta tancada es reunixen, tots els anys i sis mesos abans del carnestoltes per a definir el seu nom.[15]

Sobre l'espectàcul, este resulta ser tota una marató de danses; per esta raó s'ha convertit any rere any en la prova de fòc per a les reines del carnestoltes els qui tenen que demostrar que sí poden ballar en gran destrea tota la gama de balls típics carnavaleros -com la cumbia, la salsa, el merengue, champeta, etc.- i aixina complir satisfactòriament en les activitats programades durant les carnestolendas. Esta velada està acompanyada per integrants d'algunes de les comparses més importants que participen en el carnestoltes i de músics de talla nacional i internacional. En esta data es presenta ademés la cançó oficial de la reina del carnestoltes.

Carnestoltes gai

Membres de la comunitat LGBT disfrassats de negreta Puloy.

És un event en el que participen comparses compostes per membres de la comunitat LGBT, en el que es calcula que participen més de 12 mil persones.[16] Encara que a partir del 26 de giner de 2002 esta desfilada fa part del programa oficial del carnestoltes -cridat en eixa ocasió Desfile de la Guacherna Gai-, la seua creació data d'anys abans. La possibilitat d'una desfilada gai en el carnestoltes va escomençar a contemplar-se a mitan de la década de 1980. Fins a llavors, solament existien presentacions semiclandestinas en centres nocturns. Eusebio Castro, exrey Momo del Carnestoltes Gai, explica[17]

Un dia nos vàrem posar a pensar que tots eixos disfrassos, la roba de fantasia que sempre nos ha distinguit en els carnestoltes, no devia llimitar-se a les discoteques d'ambient gai.

Per la seua banda, Walter Molano recorda:[17]

Cada any era més notori l'interés de la gent, que averiguava quàn anava a ser la festa i esperaven pacientment en l'entrada de la discoteca per a vore els transformistes.


Anys més tart, la comunitat LGBT es va atrevir a eixir al carrer, pero solament en la quadra a on es trobava la discoteca gai "Troya Inn Bar" (carrer Murillo, carrera 41). El fet va generar la protesta de l'Iglésia catòlica, de l'organisació del carnestoltes i d'un gran sector de la comunitat perque la desfilada anava a passar per la Catedral de Barranquilla, per lo que va intervindre l'alcalde d'eixe llavors, Miguel Bolívar Falca. La Policia va terminar dispersant-los de manera violenta. Castro comenta:[17]

Al principi la resposta de la gent va ser vulgar i indisciplinada. Nos cridaven coses; nos tractaven de palpejar. Pero no desistim, tot lo contrari, nos arrisquem a ampliar en 1991 el recorregut.

En 1997, la comunitat LGBT va rebre el respal del regidor Orlando Rodríguez, qui va presentar una proposició al Concejo per a que una desfilada realisada per la comunitat LGBT fora acceptat en la programació oficial del carnestoltes. El 30 de juliol de 1997 es va crear la Corporació Autònoma del Carnestoltes Gai de Barranquilla i l'Atlàntic liderada pels estilistes Jairo Pol, Carlos Suárez, Álvaro Gómez, Alfredo Contreras i Carmelo Romero, propietaris de diferents discoteques gai. Pol narra:[17]

La clandestinitat vea la llum de la llegalitat; no més desfilades furtivos a la mijanit. Conseguim protecció de la Policia, patrocinis, permissos de les autoritats, pero encara la Fundació Carnestoltes de Barranquilla tenia dubtes. Seguim caminant i ho conseguim.

En 2015 es realisa per primera volta el Regnat Intermunicipal Gai, a on varen participar els municipis atlanticenses de Sabanalarga, Malambo, Manatí, Port Colòmbia, Sabanagrande, Usiacurí, entre uns atres. “Despuix de la Guacherna es realisarà la coronació de la Reina de Reines i de la reina intermunicipal”, va contar Eusebio Castro, coordinador del Carnestoltes Gai, en l'intenció de fer evident el desenroll de les activitats LGBT dins del carnestoltes. Per esta raó, en 2016 es realisa la primera versió del regnat popular Reina de Reines Gai, en el que varen participar dèu barris de Barranquilla, entre ells Sant Roque, Les Mores, àrea metropolitana, El Bosc, Rebolo 1, Rebolo 2, Montecristo i Costa Bella.[18]

Carnestoltes dels Chiquets

Chiquet disfrassat de garabato.

És una desfilada dedicada als chiquets. Participen comparses colegiales i comunitàries, aixina com els seus respectius reis.

En esta desfilada és comuna vore mini-carrosses adaptades el tamany dels chiquets; hi ha molta alegria i diversos disfrassos tant de cumbia, garabato, i fantasia. Realisada el dumenge de la semana abans d'escomençar el carnestoltes i un dia abans de Llectura de bando i coronació dels Reis del Carnestoltes dels Chiquets. La proposta naix en 1991 en el sí del procés comunicatiu-educatiu Veu Infantil - Hola Joventut, expressada per un chiquet de 12 anys d'edat cridat William Guerrero i recolzada de colp i repent pels seus companyers i el professor Juliol Adán Hernández.

En 1992 és reconegut l'event per l'organisació local que lidera les festes i ho inclou en la programació. A partir d'eixa data la celebració va tindre la coordinació dels chiquets de Veu Infantil i el respal llogístic de la Fundació Carnestoltes.

En el temps l'event va ser assumit per Carnestoltes de Barranquilla SA. Existix un llibre en tota la documentació relacionada en l'orige i evolució del mateix.

Reis Infantils del Carnestoltes dels Chiquets

Esta és una llista dels Reis Infantils del Carnestoltes dels Chiquets:

1992: Lorena Heredia Pizarro (1ª Reina infantil).
1993: Johana Campis.
1994: Vanessa Aycardi.
1995: Kelly Rodriguez.
1996: Aida Penya.
1997: Nataly Lemus.
1998: Yuranis Mercats.
1999: Saray Colmenares.
2000: Lilian Insignares i Jeison Payares (1er Rei Momo infantil).

2001: Laura Garcia i Walter Diaz.
2002: Sandra Rosania i Victor Araujo.
2003: Daniela Gonzalez i Luis Solano.
2004: Diana Milena Granados Serra i Joel David González Castro.
2005: Shirley Carreño Carreño i Jhosimar Rodriguez.
2006: Melanie Molina i Boris Gómez.
2007: Luisa Fernanda Gonzalez i Marlon Arenes Gravier.
2008: Daniela Vallejo Araujo i Jose Luis Manjarrez.
2009: Valeria Pantoja Ochoa i Pedro Martínez.
2010: Keyth Arenes i Juan Sebastian Fontalvo.
2011: Carolina Chiquet i Miguel Angel Segrera.
2012: Vanessa Carreño i Armant Gómez.
2013: Cristina Amortegui Oliver i Daniel Silguero.
2014: Paula Andrea Jurat Collantes i Nickson de Jesús Padilla Cárcamo.
2015: Fabiana Calderon i Juan Diego Gonzales.
2016: Antonella Barris i Ronaldo Sandoval.
2017: Alejandra Santiago Lozada i Gabriel Primera Barreto.
2018: Shadya Londoño Fernández i Samuel Martínez Alcázar "Sammy Quillero".
2019: Miranda Torres Rosers i Isaac Rodríguez Barreto.
2020: Isabella Sofia Chacón Ruiz i Cessar Andrés De la Hoz Padilla.
2022: Victoria Char Warner i Juan José Bermúdez Utria.
2023: Tahíana Rentería De Avila i Diego Andrés Chelia Acosta.
2024: Samia Maloof Habib i Emanuel Angulo Cabarcas.
2025: Victoria Ceballos Cure i Samuel Bermúdez Cepeda i Roca.
2026: Sharon Janeth Acosta Tobón i Joshua Ortíz Melendrez.

La Guacherna

Estàtua d'Esthercita Forero, qui va recuperar la tradició de la guacherna.

La guacherna és una desfilada nocturna i l'event més important dels pre-carnestoltes. Es realisa el penúltim divendres abans del dissabte de carnestoltes. En ella participen grups folklòrics, cumbiambas, tamboras i disfrassos a la llum de veles i farols de colors.

La guacherna va nàixer al començament del XX en el barri Avall. En els seus inicis, durant els dies de pre-carnestoltes, els veïns cridaven als demés, en un guache (instrument de percussió que produïx un sò semblat al de la maraca), per a que escomençaren a preparar les danses al són de tamboras i flauta de millo, sempre acompanyats de mechones i velones per a allumenar la nit, alegrant els barris de la ciutat.

En 1974 es recupera esta tradició gràcies a l'iniciativa d'Esthercita Forero, qui en companyia d'Alicia de Andréis conseguix que la junta organisadora del carnestoltes de Barranquilla ho incorpore en la programació oficial.

La desfilada no va existir realment sino fins a 1974 i se li va donar el nom de Guacherna per la seua creadora, Esther Forero, que hi havia vist una desfilada nocturna en Santiago de Cuba una nit en 1959. Al sendemà va investigar en folcloristas i va saber que havien segut grups chicotets que es varen reunir en tots els llocs de la província i en el transcórrer del temps es va ser donant la tradició de la desfilada de la Conga.

Esther Forero va recordar que en la seua terra d'orige, Barranquilla, no existia una desfilada nocturna per als carnestoltes i quan va retornar a la seua terra, va decidir fer-ho i va utilisar el nom guacherna, que era un recort de la seua chiquea quan els grups de cumbia eixien a practicar els seus ritmes i passaven pels carrers que tenien poques llums i la gent dia que passava una "guacherna".[19]

La cançó insígnia de l'event és "La Guacherna", composició d'Esther Forero, la versió de la qual més coneguda és en ritme de merengue dominicà interpretat per l'orquesta de Milly Quezada i els Veïns.

Events

El carnestoltes se celebra quatre dies abans d'iniciar la Quaresma, de la mateixa manera que els principals carnestoltes del món.


L'idea dels carnestoltes és gojar abans de la Quaresma, temps catòlic de reflexió, arrepenediment i dejuni. En carnestoltes, els participants s'entreguen a la festa i el jolgorio i disfrassa en un acte de diversió i de desinhibició. Durant esta época, els locals i estrangers que apleguen a la ciutat s'abandonen al goge colectiu, a la tragallada i el ball.[20]

Dissabte de carnestoltes (Dia 1)

Batalla de Flores
Reina del carnestoltes 2019 Carolina Segebre Abudinén en la seua carrossa durant la Batalla de Flores.

El festeig escomença en ferm el dissabte de carnestoltes en la Batalla de Flores, primera de les quatre jornades de celebració, el seu acte central, el més important i el més esperat.

És una gran desfilada de carrosses, que encapçala la Reina del Carnestoltes, seguida de grups folklòrics, disfrassos, cumbiambas i comparses, guanyadores dels concursos del carnestoltes anterior.

La Batalla de Flores és la desfilada més antiga que es realisa en el carnestoltes de Barranquilla i va ser organisat per primera volta en 1903 per iniciativa del general Heriberto Arturo Vengoechea Munive qui buscava celebrar el fi de la Guerra dels Mil Dies.

En este event va retornar el carnestoltes a la ciutat de Barranquillla posat que des de 1900 la celebració havia segut suspesa. Inicialment, la Batalla de Flores era una passejada per l'antic camellón Abello, hui passege Bolívar, que obrien dos bandos conformats per famílies prestantes de la ciutat, a bordo de victòries o carruages decorats en flors.[21]

L'historiador i croniste Alfredo de la Espriella descriu a la primera Batalla de Flores com un joc en el que dos grups de persones s'enfrontaven disparant-se "serpentines, confetis, flors naturals i perfums" durant un recorregut que durava quatre regressos a la poma.

Esta batalla terminava en un gest de pau en el que abdós grups es reconciliaven i s'anaven a celebrar al teatre Emiliano Vengoeachea.

El seu èxit va ser tal que l'any següent es va repetir la Batalla.[22]

Des de 1991 es realisa en la Via 40, despuix d'haver-se realisat per anys en l'avinguda Olaya Herrera, la carrera 43 i la passejada de Bolívar. Hui en dia les carrosses van acompanyades per agrupacions musicals del moments en equips d'altaveus d'alta potència els quals van en tráileres decorats en elements de la festivitat que inviten al públic a celebrar al ritme de cada una de les danses.

Els espectadors varen passar d'estar de peu, a assentar-se en cadira i últimament s'ha popularisat l'ús de nayes. Simultàneament es realisen desfilades per la carrera 44, la Batalla de Flors del Recort "Sonia Osorio", que fa part del carnestoltes de la 44, event gratuït i sense nayes, i la Desfilada del Rei Momo en el carrer 17.

Dumenge de carnestoltes (Dia 2)

Gran Parada de Tradició i Folclor

El segon dia de carnestoltes es porta a terme la Gran Parada de Tradició i Folclor, o simplement Gran Parada, desfilada instituïda en 1967.

En ell solament es presenten grups folklòrics tradicionals, cumbiambas i comparses de tradició.

La Gran Parada també es porta a terme en la Via 40, pero no desfilen carrosses.

Esta desfilada mostra a la dansa i la música en la seua essència més tradicional lloc que ya no hi ha carrosses ni grans equips de sò que les distraguen.

Per a l'any 2013 es varen contabilisar al voltant de 300 comparses i Danses de tradició.


Les danses que fan la seua aparició en esta desfilada són les catalogades danses "populars" com la del Caimà Cienaguero o de les Negreta Puloy i "tradicionals" com la dels Diables Arlequines o de Sò de Negre.

La música per tant també mostra la seua faceta més conservadora sent les cumbias, chandés -associada en la dansa del Garabato- i fandangos -associada en la dansa de les Marimondas- les més escoltades.

Dilluns de carnestoltes (Dia 3)

En la tercera jornada del carnestoltes es realisen dos events, la Gran Parada de Fantasia i el Festival d'Orquestes.

Gran Parada de Comparses
Comparsa durant la Gran Parada de Comparses.

Des de l'any 2003, se celebra una versió més estilisada i internacionalizada de la Gran Parada del dumenge de Carnestoltes, celebrada d'igual forma en la Via 40.

A diferència de la seua homònima, poden observar-se carrosses desfilar, aixina com la mescla dels elements folklòrics tradicionals en noves tendències que busquen reinventar-los. Pel número de participants, i pel seu desplegament de música, colorit i malbarat estètic en disfrassos, dissenys, adorns en lluents, plomes i accessoris, els grups de fantasia, poc a poc, es varen ser convertint en un fenomens popular de participació en el carnestoltes, sobretot entre les noves generacions, lo que, a la postre, va dur a la creació d'este espai en que participen comparses el número de les quals d'integrants pot aplegar a trescents.

D'esta manera es donen a conéixer mixturas coreogràfiques que innoven fluctuant entre lo més tradicional, lo local i lo internacional, s'involucren ritmes de diferents nacionalitats, com el samba, la salsa, el reguetón, la champeta i la música electrònica en uns atres més locals com la cumbia, el porro, el mapalé, el sò de negre i el merecumbé.

Este event atrau propostes renovadores al carnestoltes de Barranquilla que busquen tindre un espai i generar permanència en les carnestolendas.

L'èxit d'una comparsa o dansa de fantasia podria significar la revitalisació del carnestoltes mateix, enriquint-ho i colaborant en el seu desenroll. Poc a poc s'ha convertit en un de les desfilades més concorregudes del carnestoltes.

En el carnestoltes de Barranquilla 2017 es canvia el nom de la desfilada de Gran Parada de Fantasia i s'adopta el de Gran Parada de Comparses per l'inclusió en el passar dels anys de diverses comparses i coreografies adicionals a les de fantasia.[23]

Festival d'Orquestes i Acordeones
Artícul principal → Anex:Guanyadors del premi Congo d'Or.
Festival d'Orquestes 2012, presentació de Fello Zabaleta.

Se celebra el Festival d'Orquestes (creat en 1969),[12] des de les primeres hores de la vesprada fins a la matinada del dimarts.

En el Festival participen en les distintes categories musicals les orquestes i agrupacions que es presenten en els numerosos balls del carnestoltes.

Els guanyadors en cada categoria reben el codiciat Congo d'Or.

Una de les regles més cridaneres del concurs és que es deuen interpretar tres cançons i a lo manco una d'estes deu estar dedicada, en el seu contingut, a la ciutat de Barranquilla, tenint en conte el repertori rítmic del Carib colombià.

Este event se celebra actualment en l'estadi Municipal. Les següents són les modalitats en les que competixen les agrupacions per a conseguir el guardó del Congo d'Or:

  • Tropical. Terme genèric que fa referència a les agrupacions tant de format orquestal popular com de proyecció folclòrica (de chiulets, flautes i tambors) que interpreten gèneros musicals típics de la regió Carib i del carnestoltes barranquillero com lo són la cumbia, el porro, el fandango, la chalupa, el mapalé, entre uns atres.
  • Vallenato. Identifica al vallenato en tots el seu aires tradicionals o variacions (passejada, són, merengue, puya i nova ona), interpretats en acordeón, caixa i guacharaca com a instrumentació base.
  • Salsa. Fa referència als diversos ritmes d'orige afroantillano com lo són el sò cubà, són montuno, pachanga, guaguancó, boogaloo, bomba, plena boricua, mambo, cha-cha-chá, latinjazz i fusions afroantillanas.
  • Merengue. Terme que aglutina als aires musicals oriunts de República Dominicana i de Centroamérica i les Antilles com lo són el merengue típic, el tecnomerengue, el house, el ragga, entre uns atres.
  • Música urbana. Participen aquelles agrupacions de gèneros que responguen a les noves sonoritat o tendències musicals urbanes, com la champeta, el reguetón, el hip hop, el rap, el dancehall, fusions, etc.

Rescat a lo Nostre. Terme genèric que fa referència a les agrupacions de format folklòric que interpreten gèneros musicals típics de la regió Carib i del carnestoltes barranquillero com lo són la cumbia, el porro, el fandango, la chalupa, el mapalé, entre uns atres.

De la mateixa manera, s'otorguen distincions als millors instrumentistes i als millors cantants del certamen.

Dimarts de carnestoltes (Dia 4)

Sepeli de Joselito Carnestoltes

A manera de tancament es porta a terme el sepeli de Joselito Carnestoltes, el qual simbolisa el fi de les festivitats.

En este dia en molts barris de la ciutat es realisen jocosos "sepelis" de Joselito, qui simbolisa l'alegria de les carnestolendas.

Es diu llavors que el personage "resucita" el dissabte de carnestoltes i "mor" l'últim dia cansat i "enguayabado" (en ressaca) per a "resucitar" novament l'any següent en el pròxim carnestoltes. D'esta manera centenars de barranquilleros ixen de les seues cases en cortejos fúnebres per a plorar al difunt en gran histrionisme.

Joselito Carnestoltes pot ser una persona real o un ninot i sol ser transportat dins d'un ataüt o llitera adornat en flors i cintes i rodejat de les seues "viudes" que ho ploren. Les viudes poden ser hòmens disfrassats de dònes. Ademés de les viudes es poden apreciar personages com a sacerdots i els fills òrfens.

El personage i el seu sepeli són una adaptació local del sepeli de la sardina, acte que simbolisa el fi de distints carnestoltes en Iberoamèrica.

Des de 1999, la Fundació Carnestoltes de Barranquilla celebra el concurs "Joselito es va en les cendres" per a incentivar la participació en la celebració i en el que es premia la millor proposta escènica.

En la nit se celebra en el barri Avall o en la plaça de la Pau una trobada de lletanies, en les que es ventilen, critiquen i comenten els temes de l'actualitat local, nacional i internacional. Al sendemà, Dimecres de Cendra, escomença la Quaresma, periodo de recolliment religiós i d'abstenció que precedix a la Semana Santa.[24]

Escenaris

Verbena en el carnestoltes de Barranquilla.

El principal escenari del carnestoltes és la Via 40, avinguda industrial a on es desenrollen la Batalla de Flores (dissabte), la Gran Parada (dumenge) i la Desfilada de Tradició Folklòrica (dilluns). Atres escenaris són el carrer 17 (Desfilada del Rei Momo), la carrera 44 (guacherna, Batalla de Flors del Recort), l'estadi Romelio Martínez (Festival d'Orquestes, Coronació de la Reina), la plaça de la Pau (Llectura del Bando), ademés de les verbenes que són obertes i a l'aire lliure i salons de ball tancats, als que es paga per a ingressar, animats en música gravada o en viu.

Verbenes

Són espais a l'aire lliure i oberts al públic, en la possibilitat de ballar, menjar i recrear-se en diferents activitats. Es presumix que les verbenes varen aparéixer a principis del XX quan es realisaven els assalts amistosos a residències. "Estos assalts devien assumir-se sense dret a negar-se davant la “elecció” de la residència com a lloc de trobada d'amics i parelles que posaven els menages i licors necessaris per al desenroll del jolgorio. Estes trobades bailables carnavaleros s'efectuaven en els estrats mijos alts i alts i va ser costum molt difosa fins a l'aparició oficial d'una programació de balls clubs i hotels."[25] Algunes verbenes populars són:[26]

  • El Bambú, en el barri Olaya.
  • Polvorí, en el barri Sant Josep.
  • A Ple Sol, en el barri L'Unió.
  • La Gustadera, en el barri Les Neus.
  • La Puya Loca, en el barri Els Pins.
  • La Tanguita Roja, en el barri Rebolo.
  • El Va dominar, en el barri Simón Bolívar.

Per la seua banda, han naixcut noves propostes de verbenes que inclouen propostes musicals més contemporànees com lo són:

  • La Carnavalada, front la Casa Moréu en el barri Santa Ana.
  • La Puntica (no més), en el barri Avall.

Salons burreros

Varen ser espais semicerrados d'entrada gratuïta en els que els obrers i artesans es reunien a ballar. El seu nom va provindre de que la gent deixava amarrats els seus rucs fora del recint abans d'ingressar.

Un observador de la década de 1920 dia, en les paraules i punt de vista de la seua época: "Mentres la classe alta es divertia en els clubs, en els barris baixos subsistix l'animat ball dels africans i aborigen, al sò del tambor, la canya de millo i guacharacas".[27]

Com un intent de rescatar esta tradició, en el Carnestoltes 2013 es va incentivar l'apropiació d'este espai com "Palau Real" de la Reina del Carnestoltes.[28]

Música

Canya de millo, instrument comú de la música carnavalera.

Per a començos del sigle XXI, en el carnestoltes de Barranquilla es poden gojar aires del folclor costeño com la cumbia, la puya, el jalao, el garabato, el chandé, el porro, el bullerengue, el pajarito, el mapalé, el merecumbé, la guaracha, el vallenato, la champeta, ritmes provinents d'Àfrica i de la conca del mar Carib, com la salsa i el merengue dominicà.


Segons les fonts històriques, el programa d'un ball de carnestoltes programat pel club ABC durant la década de 1920, durant esta festa es va escoltar en Barranquilla la primera "jazz band" en visitar la regió. Allí en el Club ABC va alternar en una orquesta de catorze músics per a interpretar vals, dansa, foxtor, one step, un passadiç, un passodobles i un charlestó.[29][30]Per a la década de 1930, les comparses del Club Barranquilla incloïen temes com "Una nit en les pampes argentines", "Els disfrassos del charro", "En les vores del Volga", "Una nit en Honolulu", "País del Kongo" i "El tambor de l'alegria" (títul d'un èxit del famós músic cubà Ernesto Lecuona).

Per a la década de 1930, les fonts mostren que en el Carnestoltes sonaven temes com "En el palau de la mòmia" i "Tamborito Panameny".[6]

Per a començos del sigle XXI, la cumbia és el principal ritme del carnestoltes, especialment en les desfilades com la Batalla de Flores i la Gran Parada.

Ademés de la cumbia, es destaca el mapalé, ritme que es basa en els moviments d'un peix i a on la dòna i l'home es mouen contraent l'abdomen.[31]

El garabato "Et vaig oblidar" del compositor Antonio María Peñaloza Cervantes és considerat l'himne del carnestoltes de Barranquilla.

  • Ensambles musicals tradicionals
    • Grup de millo o de gaites (cumbia, bullerengue, chandé, tambora).
    • Papayera (porro, fandango).
    • Parranda vallenata
  • Ensambles musicals populars
    • Grup de música tropical (salsa, merengue, merecumbé, guaracha)
    • Picós

Cançó del carnestoltes

Va picar el King Night

Des de la primera década dels anys 2000 s'ha fet normal que el poble barranquillero trie la denominada "Cançó del Carnestoltes".

Esta cançó no és determinada per algun jurat, simplement són cançons que el públic carnavalero acull i en l'imaginari es convertix en la cançó que representa l'edició del Carnestoltes de dit any. Ràpidament les emissores, discoteques i verbenes s'aprofiten de la seua popularitat per a difondre-la i alegrar els ànims dels partícips del Carnestoltes.[32] He ací vàries d'estes cançons:

  • 2007: Borracha, de Pipe Peláez en Fernando Echavarria. Gènero: Vallenato.
  • 2008: Ta' Bona, del Rei Tulile. Gènero: Merengue.
  • 2009: El Ñato Mama Ron, de Noel Petro. Gènero: Teràpia.
  • 2010: El Celular, de Temible Zaa & El Yao. Gènero: Champeta.
  • 2011: El Ruc Intelectual, de Juan Samuel. Gènero: Merengue.
  • 2012: Ai Es Eu Et Pegue, de Michel Teló. Gènero: MPB.
  • 2013: La Clau, de Mas i el seu Combo. Gènero: Salsa.
  • 2014: El Serrucho, de Mr. Black. Gènero: Champeta.
  • 2015: La Espelucá, de Twister El Rei i Mr. Steve. Gènero: Champeta.
  • 2016: Materialiste, de Selvat Dangond i Nicky Jam. Gènero: Vallenato.[33]
  • 2017: Mpemba (també cridada "Pemba Laka"), de Dionisio Rocha i revixcut per Hugo Soares per al proyecte social i musical Playing for Change. Gènero: Kuduro.[34][35]
  • 2018: Ai, Mami Ya Pa Quin, de Rei Three Llatí. Gènero: Champeta.[36]
  • 2019: Va tornar Juanita, cantada per Milly Quezada. Gènero: Merengue. (Pels 100 anys del natalici de Esthercita Forero, personalitat del Carnestoltes i escritora d'esta cançó).[37]
  • 2020: Icha (cridada localment com "El Sebastián"), cantada per Syran Mbenza. Gènero: Soukous.[38] (Esta cançó va ser mundialment viralisada per la cantant barranquillera Shakira ya que ella la va utilisar durant l'Espectàcul de mig temps del Super Bowl LIV en Estats Units).
  • 2021: Et Vaig oblidar Remasterizado, cantada per Carlos Vives, Fonseca, Maía, Adriana Lucía, Gusi, Andrés Cepeda, Juan Pinya, Chec Acosta, Giselle Lacouture, Felipe Peláez i Chabuco. Gènero: Chandé.
  • 2022: El Avioncito, de Giblack. Gènero: Champeta.
  • 2023: Arrebatao, del Pepo Show. Gènero: Champeta.
  • 2024: Pluja En Neu, de Mon Rivera. Gènero: Salsa.
  • 2025: El Fadrí Feliç, de Koffee el Cafetero, Keyvin Ce i DJ Jader Trement. Gènero: Champeta.
  • 2026: Chévere (Remix), d'Ària Vega i Ryan Castro. Gènero: Afrobeat.

Cançons de les reines

En els últims anys, s'han llançat cançons en homenage a cada reina del carnestoltes de Barranquilla. He ací algunes d'elles:

  • 2010: Va aplegar La Reina, de Giselle Lacouture. (*)
  • 2013: Reina Del Carnestoltes, de Nicolás Tovar.
  • 2014: Maqui Carnestoltes, de Gustavo Santander.
  • 2015: Muevete i Pegate, de Damian i Chober.
  • 2016: Una Sola Gozadera, de Manuel Ariza, Lisandro Pol i Twister El Rei.
  • 2017: Vacilatela En Fefi, de Bazurto All Stars.
  • 2018: #100tete Més Barranquillero, de Martina La Perillosa, Twister El Rei, Fausto Chatella i Maurici Bernal.
  • 2019: ¡Pura Alegria! d'Eddy Herrera, Chec Acosta, Mr. Black i Chelito De Castro.
  • 2020: Pa Que Ho Vixca La Gent, d'Adriana Lucía, Fausto Chatella, Bazurto All Stars, Caliope i Karen Lizarazo.
  • 2022: La Marimonda, de Tato Marenco, Dolcey Gutiérrez i Rei Three Llatí.
  • 2023: Bailalo Com És, de Donny Cavaller, Mr. Black i Fausto Chatella.
  • 2024: M'Agrada El teu Tumbao de Gusi, Maia i Juanda Carib.
  • 2025: Pa' Passar-la Bacano, de Fausto Chatella, Mery Bella, Chec Acosta i Donny Cavaller.
  • 2026: Aqui Sona Michelle, d'Ària Vega, Juan Carlos Coronel, Koffe El Kafetero i Tato Marenco.

Nota: (*) Única reina en interpretar la seua pròpia cançó

Danses i disfrassos

Artícul principal → Anex:Llista de grups, danses i agrupacions musicals del Carnestoltes de Barranquilla.
Disfràs de guerrer africà

Les danses i els disfrassos són components primordials del carnestoltes barranquillero, lo mateix que la música folclòrica i les lletanies.

Les danses hui en dia es cataloguen en dos grans grups, les tradicionals i les patrimonials, pero també poden ser classificades com:

  • Històriques (farotas)
  • De relació (paloteo)
  • De batalla (garabato, paloteo, congo)
  • D'animals (goleros, cucs, coyongos, caimà cienaguero)
  • De treball (pilanderas)
  • De burla (monocuco, marimondas, nanos, Són de Negre)
  • De llegendes (farotas, caimà cienaguero)
  • De tradició europea (diables arlequines, monocuco)
  • De caraces (marimonda, diables Arlequines, monocuco)
  • Ceremoniales (indis farotos, cumbia, mapalé)

Danses populars

Les següents danses es consideren populars, perque són habituals entre les comparses que participen del carnestoltes barranquillero, per tant el seu risc de desaparéixer és baix.

Vàries d'estes danses s'han convertit en figures essencials per al Carnestoltes.

Danses tradicionals del carnestoltes de Barranquilla
Dansa del Garabato Dansa de les marimondas Dansa dels monocucos Dansa de les Negreta Puloy
Dansa dels Cabezones Dansa del mapalé Dansa de la cumbia Dansa de la Caimà Cienaguero
Dansa del Garabato
Artícul principal → Dansa del Garabato.

La dansa del garabato caracterisa un enfrontament entre la vida i la mort.

La paraula garabato és el nom donat a la dalla (pal en forma de gancho en un dels seus extrems que identifica a la Mort), que du penjades unes cintes de colors roig, groc i vert (colors de la bandera de Barranquilla), i que duen els integrants masculins de la dansa.

Est integra els diferents aspectes que es demostra en les creències que representa en garabato. El disfràs es diferencia grandemente si és masculí o femení.

L'home du la cara pintada de blanc en els cachetes de roig, du posat un capell blanc adornat en cintes i flors, un pantaló fins als genolls de color negre, miges altes de color blanc, una camisa groga en un devantal blau i una capa roja decorada en diferents formes, i el bastó. Les dònes duen una falda gran en els colors negre (este color cobrix casi tota la falda), roig, groc i vert, una brusa en els mateixos colors i un apany de flors en el pèl.

Esta dansa té també un atre personage que és la mort que té un disfràs de cap a peus negre en ossos pintats, i maquillage blanc en la cara. Algunes de les comparses més importants són "El garabato del Country" i "El garabato de l'Universitat Lliure (Colòmbia). La música que acompanya esta dansa és el chandé.

Comparsa de les marimondas
Artícul principal → Marimonda.

Posseïx un disfràs creat en el que es busca burlar-se de la classe alta i els funcionaris corruptes de la Barranquilla d'antany.


Es diu que va nàixer quan un barranquillero, al no tindre diners per a disfrassar-se, se li va ocórrer vestir-se en un sac, una corbata i un pantaló vells, posats al revés i, com careta, un costal de farina al que li va obrir tres forats, per a burlar-se del restant dels seus conciutadans.

El disfràs actualment consistix en un pantaló, camisa mànega llarga, corbata, sac o jupetí i una careta feta en una espècie de bossa de tela en tres buits, vorejats en tubos farcidures de tela, un nas molt llarc, semblant a un membre viril, i unes orelles paregudes a les dels elefants, en figures de colors.

Este disfràs deu anar sempre acompanyat d'un chiulet de caucho, conegut com “pea pea”, el sò del qual destemplado servix per a expressar el malbarat i l'alegria de qui es disfrassa de marimonda.

Molt conegut és el dit barranquillero: «No és na' el disfràs de marimonda, sino els brincos que cal donar».

Alguns dels seus passes són el de Michael Jackson, el de conejito i del rem.

Una de les comparses més representatives és la de "Les Marimondas del barri Avall". El ritme que acompanya esta dansa és el fandango.

Comparsa dels monocucos

Esta dansa té orígens en el carnestoltes des de l'any 1965. La paraula "monocuco" ve, segons l'historiador Alfredo de la Espriella, de les mones (animal), els qui en la Barranquilla d'antany, mossegaven i llançaven el menjar que furtaven de les persones. D'allí ve la popular frase "Monocuco guayabero, trau assuts del caldero, pren-llet i embustero", adaptació del vell dit popular espanyol "¡Zapatero remendero, menja budells de moltó, menja-te-les tu, que yo no les vullc!".

El disfràs de monocuco posseïx una caraça i una capucha, el trage, en botons grans, és colorit i ample per a que siga fàcil el desplazamieno.

Este disfràs, d'orige europeu, ajuda a reservar l'identitat del que ho usa, i es dona la llibertat de revelar veritats a les persones que se li travessen i que coneix en la vida quotidiana parlant en una veu fingida, i si esta persona intenta llevar-li la caraça per a saber quí és la persona que usa el disfràs, el monocuco li pega en una vara de totumo.

De la mateixa manera, el disfrassat té llicència per a distorsionar la veu i deixar encara més desconcertat al curiós interlocutor.[39]

Una de les comparses més tradicionals són "Els Autèntics Monocucos de les Nieves", el director del qual és Roberto Guzmán Núñez. El ritme que acompanya esta dansa és el porro paliteao.

Comparsa de les Negreta Puloy

Va sorgir com a disfràs individual en la década de 1960, i estava inspirat en una publicitat d'un detergent veneçolà de nom Puloy.

Per als anys 1970, este trage i dansa ya havia desaparegut.

En 1983, Natividad López de Altamar i la seua nora Isabel Muñoz Vásquez decidixen rescatar esta dansa creant la comparsa de "Les Negreta Puloy del barri Montecristo”.

Generalment és usat per dònes, no obstant també hi ha hòmens que ho usen, alguns membres de la comunitat LGBTI.

Originalment, a les negreta puloy no els veen el rostre perque usaven una caraça que li cobria tot el cap.

Era de tela i tenia pintats els llavis de color roig i uns grans ulls.

El trage de brusa i falda era roig en punts blanc chicotets i es posava sobre unes licras negres per a les cames i per als braços.

Actualment es visten en una trusa mànega llarga en licra negra que simula la pell, un vestit curt i coqueto en tela de boletes blanques i fondo roig, miges velades negres, sabates de tacons, collars i candongas de colors negre, blanc i roig.

Duen un llaç elaborat en la mateixa tela del vestit i una peluca tipo afro de color negra.

El trage antic, no obstant no ha desaparegut del tot, ya que molts membres de la comunitat trans continuen utilisant la caraça per a ocultar l'identitat.

El ritme que dansen les negreta puloy és el merecumbé.

Dansa del Caimà Cienaguero

Esta dansa s'origina en Ciènaga (Magdalena). Es basa en l'història que transcorre un 20 de giner, dia de Sant Sebastià, quan Guillermo Jato li celebra el natalici a la seua filla Tomasita.


La llegenda conta que la mare descuidada va deixar a la seua filla sola ballant i que un caimà li la va menjar. Es dansa en círculs i/o per parelles, i un dels membres del grup es passeja en una estructura en forma de caimà.

Alguns dels passos del ball són la rutina, la baixada, gir a l'esquerra i gir a la dreta.

Tant hòmens com a dònes marquen el ritme en palmes, muscles i peus mentres es mouen llaugerament en files paraleles i un disfràs de caimà balancejant-se en el centre.

Quan el pare de la menor pregunta per la seua filla, el caimà es passeja per a fer alusió al tràgic destí de la chiqueta.

És comú que els ballarins criden la següent frase "Hui, dia de Sant Sebastià, complix anys Tomasita i este malaït animal s'ha menjat al meu hijitica! El meu hijita lindo, ¿on està la teua germana?, ¡el Caimà li la va menjar!" No es deu confondre en la llegenda de l'Home-Caimà de Plat.

El ritme que acompanya esta dansa és el perillero.

Dansa dels cabezones

Es diu que esta dansa naix despuix de que l'empresari Celio Villaba Rodríguez retornara del seu viage d'Alemània en 1930 en busca de nous mercats per a la Cafeteria Armela Tropical, empresa de la que ell era amo.

Este viage va coincidir en carnestoltes en els que va vore desfilades de persones disfrassades en caps jagants que li varen cridar prou la seua atenció. A Villaba es va ocórrer fer alguna cosa similar per al carnestoltes de Barranquilla i ací naix esta dansa.

L'empresari va contractar a varis artesans per a fer els caps jagants i va fer un en concurs per a triar dins dels seus empleats als que eixirien dsfrazados de cabezones.

Per molt temps va ser tradició que esta dansa fora la primera en aparéixer durant la gran desfilada de la Batalla de Flores, açò en part pel fet de que Villaba fora part de la Junta Organisadora del Carnestoltes.

Abans els cabezones solien posseir un capell que tenien un buit; els danzantes es ficaven dins del cap i pel buit és que podien vore l'exterior. Hui en dia els cabezones estan fets de diferents formes en la tècnica del paper maché.

Els ballarins agarren els grans caps en les seues mans mentres ballen i tenen més llibertat per a ajustar-se el gran cap. El ritme que acompanya esta dansa és la gaita.

Dansa del mapalé

El mapalé és un ball afrocolombiano que va sorgir en el llitoral Carib gràcies a l'influència cultural dels esclaus africans traficats durant la conquista d'Amèrica.

El mapalé ha segut descrit també com "ritme del frenesí" i s'ha parlat en no menys abundància d'arguments, d'una espècie de "bruixeria" que conseguix que els ballarins es vagen sentint atrets per alguna cosa inexplicable que sembla eixir dels colps del tambor o l'agut sò d'una canya, fins a fer-los caure lliteralment parlant, en un desenfré de passió, de desig carnal. Eixa és una coreografia molt representada.

Usualment en estes danses, les dònes duen faldes curtes, i la seua brusa és mànega curta generalment de color negre, cabell solt en el cap turbants senzills, van descalces.

Els hòmens Usaven pantalons peixcadors, en alguns casos usen camisa blanca arremangada, en la vestimenta d'est fan un paper clau els colors lluents i vius. despuix d'una creació que es va fer per a proyectar el mapalé la gent hui dia pensa que és una falda curtes, en flequillos o volants chicotets que adornen el moviment accelerat de les seues caderes. Aixina mateix, com Edith González en els seus balls i demés persones que han fet història a lo llarc de les seues vides Balle. El ritme que acompanya esta dansa és el mapalé.

Dansa dels Nanos

Esta dansa té els seus orígens en el municipi de Cicuco, departament de Bolívar, d'a on partixen grups cap a Barranquilla per a participar en el seu carnestoltes.

El disfràs posseïx un armassó d'aram, un capucho que oculta la verdadera estatura del disfrassat.

Este gran armassó es recobrix de tela en la que es dibuixen grans cares gracioses de personages imaginaris i d'estes ixen chicotets braços.

Els nanos visten camises mànega llarga en dissenys tropicals i pantalons d'un sol color.

Este disfràs es caracterisa també per tindre grans anques fetes en esponja que per mig d'un sistema rudimentari de cordes fan que es moguen descontroladas i d'esta manera es mofan del públic mentres ballen.

Una de les grans fomentadoras d'esta dansa és Agripina Paula Turizo, qui també és cantaora.


Els ritmes que ballen els nanos de Cicuco són el bullerengue i la puya atlanticense.

Dansa de la cumbia

La cumbia té un lloc molt important en el carnestoltes sent una de les seues danses més importants. Rep influències de tres alvertents culturals distintes: indígena, negra, blanca (espanyola), sent frut del llarc i intens mestiçage entre estes cultures durant la Conquista i la Colónia.

En l'instrumentació estan els tambors d'orige africà; les maracas, el guache i els chiulets (flauta de millo i gaites) d'orige indígena; mentres que les vores i coples adaptats de la poètica espanyola.

Hi ha una forta presència de moviments sensuals, marcadament galants, seductors, característics dels balls d'orige africà. Les vestidures tenen clares traces espanyoles: llargues polleras, encaixos, llentilles, candongas, i els mateixos tocats de flors i el maquillage intens en les dònes; camisa i pantaló blancs, pañolón roig nugat al coll i capell en els hòmens. El ritme que acompanya esta dansa és la cumbia.

Dansa de les Pilanderas

És una dansa en la qual els ballarins usen com a part de la seua coreografia un pilón o morter per a majar la dacsa o l'arròs. També se li crida dansa de les Piloneras.

En els pobles que interactuen en el riu Magdalena els danzantes ixen de nit a recórrer els carrers dansant i actuen front a les cases dels seus amics que els reben en licor. Les piloneras és la dansa símbol del Festival de la Llegenda Vallenata que inicia la desfilada en el qual s'inaugura tal festival.

El vestit, cridat chambra, està compost per dos peces, la brusa de mànegues tres quartes, estampada en flors, de brot llarc que termina en un alfardó, de flors de distints tamanys, i la falda o pollera, que té tres boleros terminats en encaixos o letines.

Les baletas és el calcer elaborat en lona i solga plana de cuiro. Com a adorn del cap, la dòna sol dur una pañoleta de flors com el lliri, la del cañaguate, trinitària, coral o cayena. El vestit masculí està compost per pantaló i camisa blancs, pañoleta roja nugada en el coll de la camisa.

Ademés, lluïx la conya, tocat del cap adornat en flors de distints colors elaborades en paper cometa. De calcer usa les baletas, elaborades en lona i solga plana de cuiro. El ritme que acompanya esta dansa és el porro tapao.

Danses patrimonials

En 2013 es classifiquen 10 danses "patrimonials" en el marc dels 200 anys de la ciutat i en homenage al Carnestoltes de Barranquilla en els seus 10 anys d'haver segut declarada Patrimoni Oral i Immaterial de l'Humanitat. Esta declaració és un esforç per a conservar estes 10 danses en perill de desaparéixer.[13]

Danses Patrimonials del Carnestoltes de Barranquilla
Dansa del Congo Dansa dels Coyongos Dansa dels Diables Arlequines
Dansa dels Goleros Dansa dels Indis Farotos Dansa de les Aus
Dansa del Congo
Mural de congo en el barri Avall.

Para molts, és la dansa símbol del carnestoltes de Barranquilla.

És originària d'Àfrica i es creu que és la dansa més antiga que té el carnestoltes de Barranquilla. Es diu que es practicava en les festes de la Candelaria en Cartagena i migró al carnestoltes de Barranquilla.


Quan ballen, de llunt són una fila d'hòmens vestits de colors en teles lluentes i ulleres obscures. Els seus rostres estan pintats de blancs en dos círculs rojos i un elaborat turbant que duen sobre els seus caps adornat en flors i cintes, en una penca llarga que aplega fins als turmells.

En la seua mà solen tindre un machet fet en fusta i en l'atra tenen agarrada la bufa inflada d'un porc.

Per la seua banda les dònes duen un disfràs més senzill en una pollera i una brusa lluentes i un apany floral en el cabellam.

Fins als anys 40 les danses de congos portaven a terme encarniçats combats en llocs de la ciutat, que ells denominaven “conquistes”, a on cada grup devia demostrar la seua superioritat bèlica.

En ser prohibits estos combats, la competència en l'actualitat es manifesta en el vestuari, en les caraces, en el número d'integrants que cada dansa puga reclutar i en la disciplina i destrea en el ball.

En un passat, eren hòmens els que es vestien de dònes i representaven este gènero en esta dansa. Esta dansa posseïx també una colla d'animals (rucs, chivos, gossos, tigres, sent "El Torito", el més representatiu de tots) que van acompanyats pels cantadores, el tamborero, el guacharaquero i el del güiro.

En el ball de carrer la dansa alvança en files de dos en dos desenrollant círculs, culebreos i creuament de files. Les colles de dònes i animals es desplacen en major llibertat anunciant la presència de la dansa. Alguns dels passos d'esta dansa són el del perrito, el del guerrer i el del ball de casa. El ritme que les acompanya és el colp del congo.

Dansa dels goleros
Mural de goleros sitiant a un caimà, restaurant La Cova.

També és cridada la dansa del gallinazo. Es considera una dansa de teatre o de relació i és original del municipi de Sabanalarga. Naix en l'any de 1919 fundada pel senyor Pablo Palmera.

Va tindre una recessió des de 1950 fins a 1979 quan el senyor Apolinar Pol decidix rescatar-la. Els personages principals d'esta dansa són el Rei Golero, la laura (femella del Rei Golero), el aguacil, el gos, el caçador, els goleros (també cridats gallinazos) negres, el ruc pereós abandonat pel seu amo i els pichones.

Els goleros ballen en dos files, simulant volar i calcen miges altes negres i sabatilles planes d'igual color, acompanyats pel Rei Golero que du posada una caraça blanca en un pic i cresta de colors.

En desplaçar-se, els goleros marquen el pas alternant un peu davant i l'atre darrere, en els braços estesos horisontalment.

L'història fa referència a quan el ruc descansa perque està malferit, i els goleros, aus carronyeres, comandados pel altivo i majestuós Rei Golero miren si el ruc està mort.

El primer en acostar-se al ruc és el Rei Gallinazo. En eixe moment, el ruc desconcertat rep una nova visita per part del caçador qui va a revisar si el ruc seguix en vida i per a espantar als goleros, dispara cap al cel o en el seu defecte mata als goleros. En atres versions, el ruc en ser trobat pels goleros, ya està mort. En el desenroll de la dansa cada u dels animals, el caçador i el gos o ruc diuen versos. El ritme que acompanya esta dansa és la puya atlanticense encara que té una introducció en marcha.

Dansa de les farotas

Esta dansa és procedent del municipi de Talaigua Nou, departament de Bolívar, zona a on varen residir els indis chimilas i farotos.

La temàtica d'esta dansa se centra en la representació de la venjança indígena front a l'injustícia i la bestialidad comesa en contra de la seua tribu.

Segons la tradició, la dansa de les farotas representa la tàctica que varen utilisar els indígenes de la tribu dels farotos per a reprender i venjar-se dels espanyols, que havien abusat i violat sistemàticament a les seues dònes.

La dansa de les Farotas fa referència als temps de la colónia quan els espanyols sitiaven sexualment a les dònes natives abusant d'elles.


Els indígenes varons, per a protegir-les, varen decidir disfrassar-se de nit en els vestits de les seues dònes i varen esperar que els intrusos agressors se'ls acostaren per a en seguida, gavinetejar-los per sorpresa. Per tal raó esta dansa és masculina i crida l'atenció la seua travestisme (es recorda que el travestisme és l'acte performativo de vestir-se en paraments del gènero opost). Està composta per 13 hòmens, 6 a un costat i 6 a l'atre, i la mama que du un perrero o un juete per a operar la dansa de la mateixa manera que un paraigües o parasol.

Ballen en el cos en diagonal cap a davant sense doblar-se i alçant la barbeta. Les seues postures són masculines, en contradicció en el vestuari i el maquillage femenins. Esta dansa posseïx joc coreogràfic influenciat fortament per l'element indígena, sent alguns dels passos principals el "faroteo" que representa el balanceig de les aigües i el volar de les aus, el "perilleo" que fa referència a coqueteo als espanyols i el "sombrilleo", imitant els parasols com llances. El ritme que acompanya esta dansa és el sò de farotas.

Dansa dels Coyongos
Mural en coyongos en la Casa del Carnestoltes.

Es considera una dansa costumista, tradicionalment masculina i representa a les aus zancudas de les zones ribereñas del llitoral Carib en el moment en que estan caçant peixos.

Aixina mateix, és una alegoria en la que els caçadors són els espanyols, els coyongos són els indígenes i el peix és la terra. La dansa data de l'any 1812, despuix de l'independència de Colòmbia.

Els disfrassos de coyongos estan fets sobre una estructura piramidal forrada en tela de colors en chicotetes ales en abdós costats.

En la part superior va el cap i un pic de fusta, que per mig d'un mecanisme intern marca el ritme del ball en el soroll que fa en tancar-se.

Esta dansa agrupa tots els pardals (coyongo rei, ànet cúcharo, garza gris, garza blanca, garza morena, pisingo, entre uns atres) que es apostan en les vores de la ciènaga de Mallorquí a alimentar-se de peixos.

La Dansa dels Coyongos posseïx un caràcter imitativo i es encasilla baix la denominació genèrica de Danses de Relació perque es narra per mig de versos que són voceados alternativament pels danzantes.

Els passos bàsics de la dansa són un pas cap a avant i un atre cap a arrere.

La dansa és un joc coreogràfic a on els danzantes reproduïxen el vol de les aus. Els coyongos dansen representant que mengen el peix, el qual està en el centre. La coreografia també du atres moviments com el teixit, trena, fil, la roda i el círcul que representa el tancar el peix. Un dels seus grups representants és la Dansa Els Coyongos en el barri Les Flors. El ritme que acompanya esta dansa és la puya atlanticense.

Dansa dels Diables Arlequines
El arlequí, de la "Comèdia de l'art", va ser adoptat pel carnestoltes de Barranquilla i convertit en un disfràs que combina este personage, caracterisat per la seua personalitat irreverent, en un diable. Maurice Sand, en Mastegues et bouffons (1860).

La dansa es practicava generalment en les festes religioses i populars, en especial la del Corpus Christi, en els pobles de Bolívar, Magdalena i César, a on els diables ballaven en espuelas i sonajeros, acompanyant les processons religioses pero no els era permés entrar en les iglésies. Posteriorment varen aplegar a “capcionar el fòc” en el Carnestoltes de Barranquilla.

Esta dansa té influència de l'Espanya Medieval i inicia una marcha d'anades i vingudes sonant els cascabeles i les espuelas; els danzantes brincar creuant les cames i invertint els braços cap a arrere, fan malabares sobre botelles sense derribar-les i llancen llamaradas de fòc a llarga distància.

Duen capell ampli, el rostre pintat, castañuelas o sonajeros, espuelas o gavinets en les sabates, miges altes i sabates planes del mateix color tipo babuchas.

En llançar llamaradas s'accelera la música per a estimular als danzantes a botar i llançar grans raches de fòc per la boca. Els moviments del cos són frenètics i el gest desafiant d'escopinyar la flamerada cap al cel reptant a la figura simbòlica de Deu.


El ballarí es recalcarà més en quant major distància alcance la seua bocanada de canela. Despuix d'açò, és comú que liquiden el rito en un vers amenazador i una risotada estrident, desvergonzada i janglona. El ritme que acompanya esta dansa és la puya tradicional.

Dansa del paloteo

És una dansa de relació que representa l'enfrontament entre nacions. Cada danzante personifica un país duent una bandera i pregonando versos alusivos a la ciutat o a la nació que interpreta.

Esta dansa es diu d'esta manera, perque els ballarins duen el compàs a través d'uns pals curts, que en pegar-se uns en uns atres de forma uniforme van creant el ritme del ball; a mida que van colpejant els pals, van formant figures i desenrollant una coreografia.

En un principi, el Paloteo era una dansa netament masculina i s'organisava en un número màxim de sis “parelles” d'hòmens. Es presentaven de casa en casa per a rebre diners o licor a canvi de la seua actuació, pero l'expansió urbana i atres factors varen donar pràcticament per cancelada esta costum. Hui en dia, un Paloteo pot estar integrat per més de huit parelles de danzarines entre hòmens i dònes i les figures de la coreografia solen ser més complexes.

En esta dansa, els hòmens visten pantaló bombacho a mija cama, camisa mànega llarga, pechera i capa decorada. Les dònes per la seua banda duen falda curta i plisada, brusa mànega llarga, pechera adornada en encaix entorn, capa decorada i un turbant en el cap.

Consta de tres espais: Passejada, quadro i tancat.

El ritme que acompanya esta dansa és la "Marcha de Paloteo". El ensamble que toca este gènero musical es compon un redoblante i un acordeón. Consta de tres espais: Passejada, quadro i tancat. El ritme que acompanya esta dansa és la Marcha de Paloteo. El ensamble que toca este gènero musical es compon un redoblante i un acordeón.

Dansa de les aus

També cridada Dansa dels Pardals. És una dansa de relació en una posada en escena que narra el moment en que un grapat d'aus d distintes espècies apleguen a un jardí a menjar-se les pomes i les flors, les jardineres tracten que es vagen, pero no ho conseguixen i apareix un caçador en el seu gos, qui els dispara.

Esta dansa la prenen en base a un d'eixos passages que ells veen diàriament en el mercat, quan moltes aus ser acostaven a menjar i estes eren espantades a pedres. Els pardals carreguen una caraça de fusta pintada del mateix color del trage que duen lloc i la forma és també distinta reflectint la diversitat d'aus.

Cada pardal té un color distint que generalment són rojos, blaus, grocs i verts.

Els seus creadors varen ser Pedro Barreto i Pedro Berdugo, venedors de banana, els qui recordaven vistosos pardals en havien vist en la seua chiquea en el camp.

En 1930 els Peyos, com se'ls coneixia als amics, es varen dedicar a crear la coreografia inspirada en el vol de les aus estant ells vivint en el populós barri Rebolo.

En 1954 Pedro Barreto li va entregar la direcció a Berdugo qui li va canviar el nom i ho va cridar L'Imperi de les Aus. El ritme que acompanya esta dansa és la chalupa.

Dansa de sò de negre
Són de Negre.

És una dansa en marcada influència africana que arreplega el sentir dels pobles apostats en les vores del Canal del Dic, entre els departaments d'Atlàntic i Bolívar, lloc en el que té una enorme arraïlada.

És una de les expressions ancestrals que va aplegar fa molts anys al Carnestoltes de Barranquilla, gràcies als grups de pobles com Santa Lucía, Sant Estanislao, Malagana, Soplaviento, entre uns atres, que varen decidir mostrar més allà de les places i carrers dels seus municipis la riquea de la seua folclor.

La coreografia d'esta dansa és una burla dels esclaus negres cap als amos.

Els hòmens duen el tors descobert i el rostre marcat en pintura negra.

Ademés la boca i la llengua són realçades en colorant roig. Generalment tenen capells adornats en flors o papers de diferents colors, collars i un bastó.


Quan ballen solen fer caraces divertides i exagerades en el seu rostre. Tradicionalment era interpretada per hòmens i un d'ells cap a les voltes de dòna, qui era cridada Guillermina. Al moment de la dansa, el moviment es caracterisa per ser fort i ràpit, propi de l'herència africana, el dels hòmens s'assembla a convulsions en expressions de rígides mentres les dònes mouen les caderes.

El ritme que acompanya esta dansa és el són de negre.

Dansa dels indis farotos
Dansa dels indis farotos en la modalitat de trena.

Esta dansa posseïx dos modalitats: la primera es fa cridar "de Trena" i la segona "dels Indis Farotos".

Abdós provenen dels indígenes de les poblacions a la vora del riu Magdalena, i és ballada popularment en el municipi de Usiacurí.

Les chicones duen adorns de coloma en el cap de la mateixa manera que els hòmens.

El vestit consistix en una camisa de color en un escot gran i sense mànegues. Duen collars en llavors de frutes. Els hòmens poden dur arcs i fleches.

Abdós consistixen en un desplaçament de parelles en el que marchen pausadament i progressivament es fa més ràpit el moviment.

En la dansa dels Indis de Trena en algun moment es trenen cintes i es tornen a destrenzarse; en el dels Indis Farotos en lloc d'usar cintes utilisen cordes. Abdós modalitats dansen de forma dedicada i harmònica, duent la marcació del pas en coordinació en el entrellaçament de les cintes o cordes al són de la música, sent esta l'acció fonamental.

Esta tradició va estar en risc de desaparéixer cap a la segona mitat del XX, fins que, en l'ajuda dels seus germans, Baltasar Moixa, es va propondre a rescatar-les i les va dur en 1978 al Carnestoltes de Barranquilla, des de la seua natal població de Palomino (Bolívar).

El ritme que acompanya esta dansa és el Sò Faroto.

Dansa dels Cucs

Fa referència a l'unió i el treball en equip i té per conseqüència un caràcter lúdic i recreatiu. Antigament quan hi havia festes ceremonials en les places dels pobles del Magdalena, la gent s'unia en una fila agarrant-se de les caderes i s'entrellaçava i a este ritual se li cridava "el ciempiés".

Quan va aplegar a Barranquilla el seu nom va canviar a dansa dels Cucs. Es balla en fila i els disfrassos posseïxen flequillos llarcs imitant les pates del cuc.

La dansa fa desplaçaments en semicírcul, imitant el cos del cuc i atres voltes permaneix queta. Els moviments de tots els ballarins deuen ser coordinats.

Hui en dia els integrants visten un bombacho de color vert adornat en flequillos verts i/o grocs, una camisa mànega llarga, de les que pender flequillos.[40] Duen coberta el cap en un gorro unit al enterizo.

La persona que esta al cap del cuc és la persona de major estatura i progressivament les persones que estan darrere del cap es fan més chicotets en estatura.

Tant el cap com la coa del cuc es distinguixen en els seus paraments, per a fer evident la seua funció de líder de comparsa i de la seua terminació.

El cap principal du una caraça en antenes que li identifica com la guia de la dansa. Alguns dels pas són el lateral, el de barbeta i l'avió. El ritme que acompanya esta dansa és la tambora.

Disfrassos individuals

És casi interminable la llista de disfrassos producte de l'imaginació del barranquillero durant el carnestoltes. Els disfrassos individuals no tenen cap dansa específica que els associe. Alguns d'estos disfrassos més típics i representatius del carnestoltes barranquillero són:

Disfrassos Individuals típics del Carnestoltes de Barranquilla
María Moñitos La loca El escapçat
El Mohicano Dorat Pallasso Carasucia Ventre 'i Drap
María Moñitos
Image de María Moñitos en la Casa del Carnestoltes.

Disfràs inspirat en María Moñitos, personage infantil del folclor iberoamericà creat per l'escritora veneçolana Teresa de la Parra en la seua obra Memòries de mare Blanca de 1929. El disfràs va ser creat per l'electriciste i albañil guajiro Emil Castellanos, fallit l'1.º de setembre de 2000 i qui residia en el barri les Neus.

Es va convertir ràpidament en un dels disfrassos individuals més representatius del carnestoltes. El seu disfràs és la caracterisació d'una dòna sexy i exagerada.

Usa un vestit en colors cridaners, tacons alts i en el seu cap du una peluca feta de castanyes de tots els colors en tires de paper metalizado. Es pinta els llavis i durant les desfilades, llança besos i carícies als assistents.

La peluca que tant caracterisa a este personage va resultar com a resposta als repetits robos de peluques convencionals als que es vea afectat durant els primers anys en els que apareixia vestit de dòna.

Este performance, diu la filla de Emil, representa la "mamadera de gall" i el "rebusque" del barranquillero. Emil Castellanos va morir l'1.º de setembre de 2000 als 50 anys, no obstant el seu personage coqueto ya és part essencial del carnestoltes barranquillero.

La loca
La loca.

Personage creat per la cosmetóloga i estilista Nimfa Fancs, natural del barri Cevillar, per al carnestoltes de Barranquilla de 1989, qui decidix disfrassar-se en harapos, la cara bruta els ulls desorbitats, una llàntia de gas de la seua besyaya, sabates apache vells, una cabuya, un pal trobat en el pati de la seua casa, una tula en péntols de cartó, gots d'icopor i flascos d'oli dins i una pedra en la que amenaça als espectadors de l'event.

En este disfràs Nimfa diu que va buscar trencar la por al ridícul i opondre's al trellat. En el temps es va tornar un dels personages més volguts del Carnestoltes, conseguint rebre en vàries ocasions el premi a millor disfràs individual.

Per a l'any de 2003, Nimfa va fer una promesa de salut a Deu per a demanar per la recuperació del seu únic fill, Fernando, qui es trobava patint càncer. La seua promesa es basava en lo següent: Si el jove es recuperava, Nimfa no tornaria a disfrassar-se de la Loca.

Com el seu fill va conseguir recuperar-se, Nimfa va abandonar este personage, tenint el carnestoltes del 2004 la seua última aparició.[41] El disfràs original de "La Loca" es troba actualment en el Museu Romàntic de Barranquilla.

El escapçat
El escapçat.

Personage creat en 1954 per Ismael Escorcia Medina, pintor originari del municipi de Calamar, departament de Bolívar, qui va comentar que El Descabezado va nàixer de les massacres ocorregudes en el país despuix del magnicidio de Jorge Eliécer Gaitán el divendres 9 d'abril de 1948 en a on era prou comú descabezar a machetazos a la gent com a acte per a crear por en la societat, drama que el mateix Ismael va sofrir en carn pròpia despuix de que la seua família fora perseguida per ser lliberal en un poble dominat per conservadors.


Desplaçat per la violència va aplegar a Barranquilla i va idear este personage per un costat per a homenajar a Jorge Eliécer Gaitán i per un atre costat per a crear consciència de les víctimes del conflicte.[42]

Este disfràs posseïx un cos fals el tors del qual oculta el cap del disfrassat, vestit en robes untades de pintura roja simulant sanc, un cap agarrat en una mà feta en icopor forrat en paper ciment i en pilotes de plàstic incrustades com a ulls i en l'atra mà du un machet fals en el que amenaça torpemente als espectadors.

El Mohicano Dorat

Personage creat en 1995 pel publiciste Carlos Cervantes Muñoz, natural del barri El Concord del municipi de Malambo, qui com molts uns atres atlanticenses gojaven del carnestoltes barranquillero i buscaven un disfràs que impactara i quedara en la memòria de tots els barranquilleros.

El disfràs es basa en una capa de betum dorat de cap a peus, en collars, nariguera i carregant un escut i una llança.

L'idea va nàixer despuix de vore la série de televisió canadenca basada en la novela L'últim dels mohicanos, escrita pel nortamericà James F. Cooper.

No obstant la seua idea és homenajar a la llegenda indígena colombiana del Dorat, que conta l'història d'una cacic del poble indígena chibcha que es despullava i es banyava en or per a dur, junt en varis sacerdots, ofrenes als deus en l'estany de Guatavita.

El personage reflectix el corage i la persistència de la raça indígena, representada en la seua lluentor i la seua força. L'Indi Dorat ho va fer a Carlos mereixedor de 22 Congos d'Or.[43] Carlos Cervantes, el Mohicano Dorat, va ser designat Rei Momo del Carnestoltes de Barranquilla 2015 en celebrar 20 anys d'haver creat este personage.

El Pallasso Carasucia
Pallasso Carasucia.

Personage creat en 1970 per José Fernando Herrera, originari de Cali, qui va aplegar al barri El Silenci de Barranquilla per a superar una forta depressió en la que vivia despuix d'haver segut abandonat per la seua esposa.

Va ser l'historiador i escritor Alfredo de la Espriella qui ho va ajudar a ingressar al carnestoltes de Barranquilla en el seu personage.

El disfràs té una peluca taronja, capell vert, vestit roig, rostre blanc, nas roig i un corbatín jagant de color negre.

Segons José Fernando Herrera, el Pallasso Carasucia representa a l'adult nuet que cobrix l'ànima de chiquet que tots tenim i que guardem secretament. Este personage ha guanyat quatre Congos d'Or a millor disfràs en diferents edicions del carnestoltes de Barranquilla.[44]

El Ventre 'i Drap i el Machomán
El ventre 'i drap.

Abdós personages provenen del fet insòlit que va ocórrer en el barri La Mànega de Barranquilla en novembre de 1997. Liliana Càceres, que en aquell llavors tenia 17 anys, va declarar davant el seu nóvio, Alejandro Ferrans, la seua família, meges i mijos de comunicació que esperava nou bebés.

Açò va fer que la comunitat i inclús el governador del departament de l'Atlàntic es movilisara per a conseguir fondos per a ajudar en les despeses als jóvens d'orige humil. Es dia que Alejandro no cabia de la dita i alardeaba dels seus increibles dots.


Liliana per la seua banda li tenia prohibit al seu espós qualsevol contacte físic incloent explícitament a les relacions sexuals lloc que temia que el moviment fera mal als bebés.

No obstant, el 29 de novembre d'eixe any quan li anaven a practicar una ecografia a Liliana, es va descobrir que l'embaràs múltiple era en realitat pantalons, camises, tovalles i fins a un pin de birles que feya les voltes de melic. La jove li va mentir a la seua parella per temor de perdre-ho.

La notícia va ser tan insòlita que en els anys posteriors es varen popularisar abdós personages i ara són comuns en el carnestoltes la dòna embarassada i ventre de draps que sofrix de forts marejos, nàusees i antoixos, i l'home que presumix de la seua virilitat i de la seua potència sexual. En l'actualitat, Liliana viu en Cartagena, a on va poder tindre els seus propis fills.

Drácula

Personage dut al carnestoltes de Barranquilla per Rebuig García Galindo, natural del barri L'Hipòdrom de Soledad, inspirat en la llegenda de Drácula.

Rebuig va quedar impactat en este personage despuix de vore en el teatre La Bamba la película "Drácula", protagonisada per Christopher Lee. La seua admiració pel personage va fer que per 33 anys ininterromputs es disfrassara durant el carnestoltes en capa negra, vestit de pany i dents esmolades.

En el temps, Rebuig va escomençar a presentar problemes de personalitat i a confondre el seu personage en el seu verdader yo. La seua filla, Regina Visbal, va descriure que Rebuig va escomençar a tindre comportaments estranys com penjar un rat penat de caucho en el seu quarto o voler dormir en un ataüt.

Per açò, un siquiatra li va ordenar a Rebuig no tornar a disfrassar-se de Drácula.[45] Este personage es va fer célebre en la ciutat i en tot el país gràcies a la película "L'últim carnestoltes" d'Ernesto McCausland, basada en la vida de Rebuig García.

El Pirata

Personage creat en 2003 per Jorge López, originari de Pereira, qui va aplegar a Barranquilla en 1976 en l'intenció d'oblidar a una dòna que ho feya sofrir.

Este personage és bàsicament un disfràs de pirata en més de 200 discs compactes pegats al seu parament, fent-ho molt lluent i vistós.

Havent passat per un sinnúmero de disfrassos com El Faraó i El Cavaller de la Pau, a Jorge López se li va ocórrer l'idea del disfràs quan passava per un lloc a on venien discs compactes "pirates" o "no originals".[46]

Este personage juga en la paradoxa de l'originalitat, ya que para molts lo que és original no és tan original, mentres que per a uns atres les còpies poden ser molt originals. Uns atres diuen que "El Pirata" és una burla al mateix Jorge qui intenta ser o semblar en les seues costums a un barranquillero del comú, pero sent pereirano, termina sent un "fals barranquillero" o simplement un "pirata".

Noves creacions
Pegàs Negre, disfràs original de Roberto Bolívar.

Com una mostra de l'ingeni i la creació popular del Carib colombià, la ciutadania li aposta a dissenyar i lluir trages originals basats en experiències particulars o frut de l'imaginació del desfilante.

Barranquilleros o foràneus, de diferents edats i classes socioeconòmiques, es motiven anualment en portar disfrassos nous, polèmics, fantàstics, estrambóticos o janglons en el que gasten dels seus propis ingressos en la finalitat d'aportar el seu gra d'arena al Carnestoltes.

Molts d'estos disfrassos originals estan inspirats en personages reals, de la farándula criolla o de la política nacional o internacional.


La seua creació, que en molts casos busca ridiculisar al personage del que es basa, és peça fonamental dels carnestoltes, ya que és producte de la manera com els barranquilleros es relacionen i expressen la seua idiosincràsia i la seua forma d'humor.

Entre els personages que més són representats estan presidents, alcaldes, cantants, actors i empresaris.

En atres ocasions estos disfrassos originals recorren d'elements vernàculs com els emmaixquerats típics de carnestoltes d'atres latitut, s'inspiren en sers fantàstics o bésties en traces d'animals locals o exòtics, o es valen de l'imitació de ritos sagrats en evocar deus i propiciar la vida i la fertilitat.

En l'actualitat és comuna trobar entusiasta que any rere any busquen impressionar en les seues creacions noves.

L'interés de molts d'ells és generar tal impacte que faça que algun dels seus disfrassos es convertixca en part clau i recurrent del carnestoltes. Encara que esta llabor pot ser difícil, es diu que el primer disfràs individual que va conseguir tal rellevància va ser el de la marimonda.

En este cas es diu que un home es va vore sense diners i va optar per fabricar-se un disfràs en lo primer que va trobar a la mà, fent una primera versió de la marimonda.[47]

Disfrassos colectius

De la mateixa manera que els disfrassos individuals, els colectius no tenen cap dansa específica que els associe. Alguns d'estos disfrassos més típics i representatius del carnestoltes barranquillero són:

Disfrassos Colectius típics del Carnestoltes de Barranquilla
Les Negres Bollongas Els Goriles
Els Indis Caribenys Els Rucs Corcoveones
Les negres bollongas
Negres bollongas.

Estos disfrassos colectius varen ser iniciativa de Francisco Solano, qui decidix crear el seu grup "La Negres Bollongas" en el centre poblat Juan Mina en 1984.

En la mort de Solano, la direcció del grup és presa pel senyor Alejandro Agámez qui conseguix realçar i donar importància a este grup.

El disfràs és vestit per hòmens els qui imiten a les dònes que venen pels carrers de la Costa Carib colombiana els bollos, envolts a pur de dacsa típics de la regió. Consta de pols "juver" preparat en oli, pintalabio i crema de mà humectante, ademés d'una ponchera plena de "bollos" i frutes, i un vestit ampli i colorit, en una brusa mànega llarga en volants o alfardons, una falda ampla en tres alfardons, en adorns alegòrics al Carnestoltes. Com a accessoris duen collars, aretes, una pañoleta.

Actualment este disfràs colectiu participa de desfilades com el Bando, la Guacherna, la Pren de la Ciutat, la Guacherna Gai, la Desfilada de la 44, la Gran Parada per la 21 i en les desfilades de Fundicaba.[48]

Els goriles
Goriles.

La primera aparició d'este disfràs data del carnestoltes de 1942 per part d'Enrique Salcedo, qui en el seu temps va ser famós per disfrassar-se de diferents maneres cada carnestoltes i va decidir per a la seua primera desfilada dur el disfràs de Gorila.


Décades més tart Fernando Certain conta que el seu amic Álvaro Jaramillo Buitrago, cansat de vore els mateixos disfrassos i comparses, va decidir caminar solament en el carnestoltes de 1987 no de gorila sino de mort.

Per al següent any, Álvaro es trobava vivint en Bogotà, no obstant va animar als seus amics per a conseguir caraces de mort que segons ell venien en el barri El Pueblito i aixina disfrassar-se tots de la mateixa manera en el pròxim carnestoltes.

Els seus amics al no trobar estes caraces varen comprar les úniques que varen conseguir conseguir: les de goriles.

Aplicant el refrà "Més val coloma en mà que cent volant", les varen apropiar i es varen empenyorar a confeccionar el vestit.[46]

D'esta manera es diu va reviure la costum de disfrassar-se colectivament de Gorila.

Els indis caribenys

Este disfràs colectiu va ser idea d'Héctor Molinares, qui vivint en el barri El Bosc i desfilant en molts carnestoltes disfrassat de congo, decidix crear el colectiu de disfrassos “Els Indis Caribenys” junt en els seus amics propencs en 1994.

El disfràs obliga a que els desfilantes es pinten tot el cos en maquillage color negre fum, el qual mesclen en oli i aigua de panela o mel d'abelles. En el rostre es maquillan de colors minerals roig, vert, groc al que mesclen en vaselina i es pengen argollas en el nas i en les orelles.

Este disfràs du ademés una llança fabricada en fusta d'arbre de corozo, la punta del qual és feta en tubo de PVC.

L'escut també està fet en fusta del mateix arbre. Hugo Alvarado conta que el vestit du un guayuco en tela de tigre, un cinturó en una carabela de gos i collars fabricats en ossos de gos o gat i carabelas de icotea, que arrepleguen quan s'enteren de que l'animal ha mort, ho enterren i esperen per a trobar l'esquelet, llavar-ho i netejar-ho per al seu us.[48]

Els micos

Els micos són disfrassos l'orige dels quals es remonta a les antigues danses dels indígenes que habitaven el territori.

Es diu que la tradició d'anar disfrassat en grup com micos té o més de 120 anys i que fa presència permanent en el Carnestoltes de Barranquilla des de fa uns 70 anys.

El disfràs consta d'una caraça en la cara del primat elaborada en fusta de balso tallada, a la que despuix li resalten els orificis dels ulls nas la boca en pintura roja.

Els qui porten del disfràs solen dur tarros, pals i diversos objectes i intentar furtar-li pertinences als espectadors, tenint en conte la fama que tenen estos animals d'entrar a les cases i prendre les coses sense permís. Des de 1967 la família Pérez Barranc del municipi de Soledad (Atlàntic), comandada per Vicente Pérez Barranc, manté esta tradició pese a les grans dificultats econòmiques que posseïx.

Es diu que este disfràs està en procés d'evolució cap a una dansa en estar acompanyat per caixa vallenata i acordeón, no obstant degut a que no posseïx coreografia i els moviments són lliures sense relació alguna en la música, açò encara no és molt clar.[49]

Els Rucs Corcoveones
Artícul principal → El Ruc Corcoveón.
Ruc Corcoveón.

Este disfràs colectiu va ser creat pels germans Adolfredo i Julián Antonio Plans de l'Asunción en companyia de Luis Barris, procedents de Pital de Megua (Municipi de Baranoa). Julián Plans explica els orígens del disfràs colectiu de la següent manera:


“Hi havia uns flocs que eixien de les màquines i eren considerats com a rebujos i vaig dir, —d'ací vaig a fer un disfràs de ruc —. Llavors em vaig preguntar —¿qué faig?— I automàticament em vaig respondre: —és que vaig a representar a la meua regió a través del ruc, al llaurador pitalero, perque el ruc és la ferramenta de treball del llaurador— ” [50]

Segons els seus creadors, este disfràs colectiu va ser creat en l'any de 2000 i ha participat en el Carnestoltes de Barranquilla ininterrompudament. La comparsa dirigida per Adolfredo Plans De l'Asunción ha guanyat des de llavors 13 Congos d'Or.

Títaros i Porritos

Muñecona front a la Casa del Carnestoltes.

En l'univers del Carnestoltes de Barranquilla no solament desfilen danses, disfrassos i comparses: també ho fan els títaros i els porritos, protagonistes singulars que han acompanyat l'història de la festa des de mediats del XX. La seua aparició es remonta a 1948, quan Jorge Altamiranda va construir un jagantesc Joselito Carnestoltes de tres metros i mig, considerat el primer ninot del carnestoltes. A partir d'eixe moment varen sorgir les primeres gigantonas —patrocinades per la Cerveseria Àguila en 1950— i, en elles, una tradició que hui és inseparable de les desfilades. [51]

Els títaros del carnestoltes no es llimiten a un sol estil: existixen ninots cabezones, ginets i humanoides que mesclen cos humà i estructura artificial. Els materials amprats són diversos —cartó, fusta, tela, plàstic, aram, esponja— i l'imaginació dels seus creadors no té llímits. Gràcies a això han cobrat vida en les calles criatures com una immensa Mare Diabla alletant als seus fills, un còndor ferit, iguanes i tortugues jagantes manipulades per decenes de braços, gallines d'ulls lluminosos o elefants colossals que recorren la Via 40 i la 44. Estos ninots posseïxen un valor poètic i simbòlic: transformen objectes inanimats en figures en vida pròpia, capaces de narrar històries, despertar emocions i dialogar en l'espai urbà convertit en escenari. Segons el mestre titareter Juan Falca, el títaro no és solament un objecte, sino una “image plàstica capaç d'actuar i representar”, que en el carnestoltes adquirix tota la seua potència expressiva en mesclar-se en danses, comparses i música. Ademés de poblar desfilades i carrosses, els títaros reforcen la dimensió creativa i comunitària del carnestoltes.[51] Cada barri, grup o creador busca destacar en ninots originals que funcionen com a emblemes colectius i símbols d'identitat. Aixina, insectes jagants, sers fantàstics o figures humanes caricaturescas irrompen en l'espai públic, desbordant la llògica del disfràs i expandint les fronteres de la festa. [51]

Hui en dia, els títaros i porritos són reconeguts com a part essencial del carnestoltes: un patrimoni visual i escènic que combina tradició, innovació i art popular, i que seguix inspirant tant a titareters professionals com a cultores espontàneus, reafirmant la vitalitat i el caràcter inagotablemente creatiu de la festa barranquillera.[51]

Les Muñeconas
Muñecona durant la desfilada.

Entre els disfrassos colectius més emblemàtics del Carnestoltes de Barranquilla es troben les Muñeconas, creades en 1948 per l'artesà i hacedor barranquillero Jorge Altamiranda, oriunt del barri Cevillar. La seua història va escomençar quan Jorge, en a penes 22 anys, va decidir construir un Joselito Carnestoltes de més de tres metros d'alt per a les desfilades. El seu pare, també cridat Jorge Altamiranda, un reconegut escultor i pintor que elaborava carrosses, es va negar a ajudar-ho perque considerava que era perillós: un ninot tan gran podia caure i causar-li dany. No obstant, Adela, l'esposa de Jorge, va recolzar en entusiasme l'iniciativa i va convertir el pati de la seua casa en un taller improvisat. L'enrossinament del jove va donar fruts: aquell primer ninot va guanyar el primer lloc en la competència de disfrassos i un premi de 200 pesos, obrint el camí a una tradició que marcaria l'imaginari festiu.[52]

En 1949, Altamiranda va tornar a innovar en un Rei Momo jagant, al que va vestir en capa, corona i ceptre, obtenint un nou triumfo.Poc despuix, a petició de la Cerveseria Àguila, va crear per primera volta a les nines jagantes, en la marca estampada en el pit i l'esquena. Estes figures, cridades popularment muñeconas, varen conquistar al públic per la seua gràcia i sensualitat en menejar les caderes, i varen conseguir el prestigiós Congo d'Or. Des de llavors, es varen fer cada volta més visibles en la festa, al punt de convertir-se en un disfràs colectiu imprescindible, inclús representant personages famosos i líders de la vida nacional.[53] Estes enormes estructures de més de tres metros d'altura estan elaborades en varetes grosses, arams, fusta, cartó i paper maché. Pesen al voltant de 20 quilos i es componen de tres parts: cap, tronc i caderes, que s'articulen per a simular el moviment de ball al ritme de papayeras. Són alçades per dos hòmens que es turnan per a sostindre-les. A lo llarc de les décades, Altamiranda va perfeccionar la seua tècnica fins a consolidar un disseny original en més de 60 anys de tradició, creant "Les Gigantonas" que va batejar en noms propis com Timotea (la rossa) i Fedora (la morena), inspirades en la bellea de les reines del carnestoltes.[52]

Els investigadors del Carnestoltes, com César Martínez i Danny González, han destacat el valor cultural de les Muñeconas, en senyalar que estes creacions no solament són un disfràs colectiu, sino també una posada en escena de lo popular. Les seues influències poden rastrejar-se en tradicions europees de jagantes i cabezones, com els de les festes ibèriques, La Gigantessa del cine de Fellini o els personages lliteraris dels viages de Gulliver. En este sentit, el seu aporte és doble: rescaten i transformen imaginaris universals a l'hora que exalten l'exuberància de la dòna costeña. En paraules de Altamiranda: “Est és el meu homenage monumental a l'exuberància de la dòna de la Costa i en elles he segut molt feliç”.[52]

Teatre de Títaros
Teatre de Títaros durant la desfilada del sepeli de Joselito.

A esta tradició de ninots jagants i cabezones se sumixca, en els últims anys, una aposta escènica del Teatre de Títaros, que ha buscat narrar l'història del Carnestoltes i transmetre-la a noves generacions. El montage del Teatre de Títaros varia depenent de si és estàtic, sobre un escenari, o és mòvil, desplaçant-se per una desfilada. Quan és estàtic pot combinar diferents tècniques —títaros de guant, de taula i teatre d'ombres— per a recrear desfilades, danses i escenes tradicionals del carnestoltes, invitant a l'audiència a reflexionar sobre el sentit de la festa. Quan és mòvil, els titareters visten de negre i duen ulleres obscures en la finalitat de donar-li protagonisme als títaros. Un eixemple de montage sobre escenari és l'obra creada en 2021 durant la Pandèmia del Coronavirus "Checho: Un ball de Carnestoltes", produïda per la corporació Baül Polisèmic, guanyadors del Congo d'Or.[54] Concebuda primer en format virtual, i despuix duta a escena en 2022, l'obra conta l'història d'un chiquet foràneu que deu descobrir per qué el Carnestoltes de Barranquilla és Patrimoni Oral i Immaterial de l'Humanitat, missió que solament pot complir vivint i gojant la festa. En esta posada en escena, títaros com Checho, la Reina del Carnestoltes, Joselito, el Congo, la Marimonda i figures de Danses de Relació busquen generar un pont entre tradició i pedagogia.[55]

L'experiència del Teatre de Títaros no solament rescata personages icònics, sino que també integra un component de formació ciutadana: ensenyar als chiquets i chiquetes el valor històric i cultural del carnestoltes, al mateix temps que es fomenta la creativitat i l'apropiació de la festa. L'iniciativa reflectix cóm el Carnestoltes de Barranquilla, en el seu caràcter viu i dinàmic, obri espai a propostes innovadores que enriquixen les seues formes d'expressió. Els títaros i porritos, ya siga en les desfilades galliponteres o en el teatre popular, consoliden un patrimoni visual, escènic i pedagògic, que conecta generacions, inspira a la comunitat i reafirma la vitalitat inagotable de la festa.[56]

Personages emblemàtics

La Monarquia Carnavalera

En el Carnestoltes de Barranquilla, la festa no s'entén sense la seua cort real: un conjunt de personages que, en les seues corones i bandes, representen distintes tradicions, públics i escenaris de la celebració. Esta Monarquia Carnavalera reunix sobirans que reflectixen diferents rostres del carnestoltes: la majestuosidad i lluentor de la Reina de les Carrosses, la rodalia i complicitat de la Reina del Rastell, la tradició i l'experiència del Rei Momo, l'innovació i la força del Rei de l'Asfalt, la pluralitat i l'arraïlada de les Reines Populars i la resistència i transgressió dels Reis LGBTI. Tots compartixen la mateixa picardía, el talent desbordant i un compromís genuí en la comunitat.

La cort es completa en els Reis Infantils, encarregats de contagiar a les noves generacions en l'alegria i l'amor per la tradició. Junts conformen una estructura simbòlica que reflectix la riquea cultural del carnestoltes, a on tradició i canvi, carrer i escenari, es fonen en un mateix regnat.

  • Reines del Carnestoltes
Artícul principal → Reina del Carnestoltes de Barranquilla.
Reina del carnestoltes 2018 Valeria Abuchaibe Rosers
La dissenyadora de modes barranquillera Silvia Tcherassi, reina del carnestoltes de Barranquilla de l'any 1986.

En el vast univers del Carnestoltes de Barranquilla, la figura de la reina no és única ni homogénea. La festa conta en dos grans sobiranes que, encara que compartixen el mateix esperit de liderage i alegria, representen escenaris i formes distintes de viure el carnestoltes. Per un costat, està la Reina oficial, coneguda com a Reina de les Carrosses, símbol de la pompa i la proyecció internacional de la celebració; per l'atre, la Reina del Rastell, hereua de la tradició popular que clapix en els carrers del Carnestoltes de la 44 (Carnestoltes del Rastell). Esta dualitat no és frut d'una divisió artificial, molt manco d'una disputa com ha afirmat a voltes,[57] sino el resultat de dinàmiques naturals pròpies d'una festa en constant evolució, que ha buscat comprendre nous espais davant el creixent número de visitants i les diverses maneres d'apreciar i participar en el Carnestoltes. Juntes, estes reines conformen un espill dual a on es reflectixen tant la lluentor institucional com la força viva de la festa gallipontera.


La Reina de les Carrosses és la sobirana oficial del Carnestoltes de Barranquilla, elegida anualment per la Junta Directiva de la Fundació Carnestoltes de Barranquilla, entitat organisadora d'una gran part del carnestoltes.[58] La seua designació s'anuncia en el segon semestre de l'any, normalment entre agost i setembre, i marca l'inici de l'expectativa per la temporada festiva. Per mig de la tradicional Llectura del Bando, realisada a mitan de giner, la Reina promulga l'única “llei” que rig durant les festes: ballar i gojar fins que el cos aguante. Durant el Carnestoltes, la seua presència s'impon en la Via 40, artèria principal a on es desenrolla la desfilada de la Batalla de Flors el dissabte de carnestoltes, encapçalant la processó des de lo alt de la seua carrossa, rodejada de cumbiambas, comparses i grups folklòrics. En els precarnavales participa en actes com la Dansa del Garabato, la Guacherna i les verbenes populars, i en els dies centrals presidix la Gran Parada, el Festival d'Orquestes i el sepeli simbòlic de Joselito Carnestoltes. Més allà del seu paper en els carrers de Barranquilla, la Reina de les Carrosses complix una funció clau com a embaixadora cultural del Carnestoltes a nivell internacional. Representa la festa en fires de turisme, trobades culturals, embaixades i events diplomàtics, duent el mensage de la tradició barranquillera a escenaris de tot lo món. Embaixadora cultural i rostre visible de l'event, la Reina de les Carrosses representa la tradició oficial, la proyecció mediàtica, l'elegància, la pomposidad, la grandea i la lluentor escènica del carnestoltes. [59] La seua image i la seua agenda oficial són part de l'estratègia de posicionament del Carnestoltes com a patrimoni cultural de l'humanitat, enfortint el turisme cultural i proyectant l'identitat caribenca en contexts globals. Entre les reines del Carnestoltes de Barranquilla que s'han convertit en referents de la cultura barranquillera es troben la dissenyadora de modes Silvia Tcherassi, les senyoretes Colòmbia Martha Ligia i Llum Helena Restrepo, i l'escritora feminista Marvel Moreno. L'història, els paraments i demés material sobre les Reines de les Carrosses poden conéixer-se visitant el Museu del Carnestoltes, administrat per la Fundació Carnestoltes de Barranquilla. [60][61]


Per la seua banda, la Reina del Rastell és la sobirana del Carnestoltes de la 44 o simplement Carnestoltes del Rastell, considerat el carnestoltes “d'avall” pel seu caràcter eminentment popular i comunitari.[62][63] Esta figura sorgix com una resposta i complement al carnestoltes oficial, reivindicant les raïls galliponteres de la celebració barranquillera. La seua història està lligada al moviment cultural que en les décades de 1970 i 1980 va buscar rescatar el carnestoltes de barri, quan grups comunitaris i gestors culturals varen decidir organisar desfilades independents en la carrera 44, llunt de la formalitat i els costs de la Via 40. En el temps, la Reina del Rastell ha pres força, i la seua finalitat no és competir en la Reina de les Carrosses, sino impulsar el carnestoltes des d'atres mirades, des de la rodalia, la complicitat i la senzillea. La Reina del Rastell recorre els carrers sobre l'asfalt, sense carrosses que la separen del públic, alvançant entre comparses, cumbiambas, lletanies i disfrassos elaborats de forma artesanal. Més que presidir, acompanya a la seua comunitat, compartint balls i rialles en els qui s'amontonen en les vores per a vore-la passar. En ella se sintetisa l'esperit democràtic del carnestoltes: la celebració com a patrimoni viu, construït des de la gent per a la gent, en el mateix fervor que en les grans desfilades, pero en el sabor irrepetible del carrer.[64]

  • Reis del Carnestoltes
Artícul principal → Rei Momo del Carnestoltes de Barranquilla.

El Rei Momo és una de les figures centrals del Carnestoltes de Barranquilla, considerat la contrapart masculina de la Reina i companyer inseparable en les activitats i desfilades més importants. La seua figura afona les seues raïls en la mitologia grega, a on Momo era el deu de la burla, la sàtira i el sarcasme, fill del Somi i de la Nit, encarregat de recordar que inclús en els moments solemnes hi ha espai per a l'humor i la crítica. En la tradició barranquillera, el Rei Momo és elegit cada any, casi sempre entre personalitats que han estat profundament lligades a la festa, ya siga per la seua trayectòria artística, cultural o el seu compromís en el folclor. Generalment es tracta d'un home major, l'experiència del qual i carisma ho convertixen en un referent per a la comunitat carnavalesca. La seua coronació s'oficialisa durant la Llectura del Bando, quan, junt a la Reina, rep simbòlicament les claus de la ciutat i queda investit com a sobirà del festeig. Des d'eixe moment, la seua missió és encarnar l'alegria, l'ingeni i l'esperit irreverent que donen vida al carnestoltes.


El Rei Momo, elegit anualment per la Fundació Carnestoltes de Barranquilla, és la contrapart masculina de la Reina del Carnestoltes i una de les figures centrals de la festa oficial. La seua designació es fa normalment entre agost i setembre, junt en la designació de la Reina (de les Carrosses). Generalment es tracta d'una personalitat reconocidacon gran trayectòria i estretament vinculada a la cultura popular, el folclor, la música o l'història de la ciutat. La seua coronació oficial es realisa durant el Bando, acte en el que junt a la Reina rep les claus de la ciutat i queda investit com a sobirà de la festa. Durant els quatre dies de Carnestoltes, el Rei Momo acompanya a la Reina en tots els grans events de la Via 40, encapçalant la Batalla de Flores, la Gran Parada i atres desfilades oficials. Ademés, complix una funció diplomàtica: representar l'humor, l'alegria i l'identitat del barranquillero en events nacionals i internacionals, enfortint l'image del Carnestoltes com a patrimoni de l'humanitat i generant vínculs culturals en atres celebracions del món. El Rei Momo va aparéixer per primera volta en 1881 en José Enrique De la Rosa, “El Pobre”, com a antecedent d'esta figura masculina que complementa a la Reina del Carnestoltes, encara que pronte va caure en l'oblit durant gran part del XX. El seu resorgiment es va donar en 1995 en Enrique Salcedo, artiste i dissenyador de disfrassos, lo que va marcar la revitalisació d'un personage que des de llavors va tornar a ocupar un lloc central en la festa.[65]

Per la seua banda, el Rei Momo de l'Asfalt o simplement el Rei de l'Asfalt és el sobirà masculí del Carnestoltes de la 44 (Carnestoltes del Rastell), una figura que, de la mateixa manera que la Reina del Rastell, encarna l'esperit galliponter, popular i participatiu de la festa. Esta figura no busca competir en el Rei Momo oficial, sino oferir una atra mirada sobre el liderage festiu, més pròxim a la comunitat i lliure de la formalitat institucional.[64] A diferència del Rei Momo, el Rei de l'Asfalt sol ser un home jove que ha demostrat un gran compromís en caranval. La seua joventut ho convertix en un referent de renovació i innovació, capaç d'aportar noves idees sobre la manera de viure i proyectar la festa, en contrast en el caràcter més ceremonial i tradicional del Rei Momo, abdós elements fonamentals del carnestoltes.[66]La seua figura és particularment especial perque podria aportar a la festa revivint velles tradicions que s'han perdut o inclús creant noves, en propostes innovadores en molts sentits: des de la reflexió sobre cóm deu eixercir-se un carnestoltes que manté al seu públic “en el rastell”, fins als temes que s'aborden en les seues desfilades o el paper que tenen elements com les flors en la desfilada inaugural. Tot això aprofitant el caràcter viu i dinàmic del Carnestoltes de Barranquilla, que rep en els braços oberts noves propostes i l'innovació.[62]

Reines populars

Estes sobiranes emergixen del cor dels barris, vereda i comunitats de la ciutat i la seua àrea metropolitana. Cada reina popular encarna l'esperit del seu veïnat, convertint-se en portaveu de les alegries, lluites i orgull colectius. La seua elecció no solament és un acontenyiment cultural, sino també social: les candidates organisen comparses, bazares i presentacions per a demostrar el seu talent, el seu compromís en el carnestoltes i, sobretot, la seua capacitat de movilisar a la comunitat que les respala. Entre elles es tria finalment a la Reina Popular, coronada per la Reina de les Carrosses, i rep un premi que normalment és econòmic.[67][68]

Més que portadores de corones i vestits, les reines populars són gestores culturals que animen als seus barris a mantindre viva la tradició. Elles rescaten danses, recolzen als grups folklòrics, promouen la música de tambora, cumbia, mapalé i garabato, i mantenen encesa la flama de la festa en els espais a on el carnestoltes és vixcut en major autenticitat: els carrers, els rastells, els cantons i els patis. El seu protagonisme en l'agenda oficial es consolida en la Coronació de la Reina Popular, un event que reconeix a la guanyadora com a “embaixadora del poble” dins del carnestoltes. Pero, més allà del títul, lo que permaneix és la chafada que deixen en la seua comunitat: són símbol de resistència cultural, d'organisació barrial i de l'alegria colectiva que fa del Carnestoltes de Barranquilla una celebració incluyente i diversa. En elles es reflectix l'essència de la festa: un carnestoltes que no solament es balla en les grans desfilades, sino que se somia, s'organisa i es viu en cada barri, en cada cantó, en cada família. [69] cal destacar que este regnat popular va ser inicialment patrocinat per la desapareguda cadena de grans superfícies "Almagasenes Viver".

  • Rei Momo i Reina LGBTI

Des de fa alguns anys, el Carnestoltes de Barranquilla va obrir un espai especial per a visibilizar la diversitat sexual i de gènero en les figures del Rei Momo i la Reina LGBTI. Esta corona representa l'inclusió, la creativitat i la irreverencia, valors que ya són part natural de la festa, pero que ací es fan explícits com a gest de reconeiximent cap a la comunitat LGBTI. Estos personages convoquen a gran cantitat de persones sobretot en el Carnestoltes Gai, que és un de les desfilades del precarnaval més concorreguts. Per lo general, el Rei Momo és un home homosexual i la reina és una dòna transexual. Fins al moment, no s'han destacat dònes lesbianes com a Reina LGBT (o simplement Regna Gay).[70]


L'elecció del Rei Momo i la Reina LGBTI no solament és un certamen de bellea i talent, sino un acte d'afirmació política i cultural. Qui rep este títul es convertix en vocera de la diversitat, utilisant el llenguage del carnestoltes —el disfràs, la dansa, la fantasia, la paròdia— per a celebrar identitats que històricament varen ser marginades. Aixina, el Rei Momo i la Reina LGBTI són símbol de resistència i visibilitat i d'un carnestoltes obert, plural i en constant transformació, a on l'orgull es mescla en el goge i a on el carrer es convertix en escenari de llibertat.[71]

  • Reis Infantils

Els Reis Infantils -Rei Momo infantil i Reina infantil- són la llavor del Carnestoltes de Barranquilla i el reflex de cóm la tradició es proyecta cap al futur. En les seues corones i disfrassos colorits, encarnen l'alegria genuïna de la chiquea i transmeten la màgia de la festa a les noves generacions. El seu paper no es llimita a desfilar: els chicotets sobirans es convertixen en embaixadors de la tradició en coleges, comparses i activitats culturals, animant a chiquets i chiquetes a participar activament en el carnestoltes. Ballen cumbia, mapalé i garabato en la mateixa entrega que els majors, mostrant que l'amor per la festa es deprén des de primerenc i es compartix en comunitat. [72]

Els Reis Infantils recorden que el carnestoltes no és solament herència, sino també promesa: en cada somriure, en cada pas de dansa i en cada crit de ¡Que vixca el Carnestoltes!, asseguren que la celebració seguirà viva en el temps, renovant-se en la frescura i la creativitat de l'infància. Els reis infantils complixen la funció de convocar als chiquets durant les activitats del Carnestoltes de Barranquilla. Tenen un paper molt important durant el Carnestoltes dels Chiquets, ubicat durant el Precarnaval.[73] [74]

Joselito Carnestoltes

És un dels personages més volguts i emblemàtics del Carnestoltes de Barranquilla, carregat de simbolisme i d'humor popular. En la tradició carnavalesca, Joselito representa al parrandero empedernido, alegre, femellut i festiu, que “resucita” el Dissabte de Carnestoltes per a gojar a plenitut de la festa, i “mor” l'últim dia, exhaust i enguayabado (en ressaca), per a tornar a renàixer l'any següent. La seua figura està present en diferents posades en escena i comparses, pero el moment central és el seu sepeli simbòlic el dimarts de carnestoltes. Eixe dia, els carrers s'omplin de cortejos fúnebres satírics en els que viudes inconsolables —interpretades tant per dònes com per hòmens disfrassats— ploren a crits la seua partida, mentres músics, danzantes i veïns acompanyen el fèretre en un ambient de luto festiu.[75]

Joselito complix una doble funció:

  • Tancament de la festa – marca el final del Carnestoltes, mesclant l'alegria dels últims balls en la nostàlgia pel fi de la celebració.
  • Ritual de renovació – simbolisa el cicle vital del carnestoltes: vida, fruïment, mort i resurrecció, recordant que la festa sempre tornarà.

Joselito és, en el fondo, una alegoria de l'ànima i la resiliencia cultural de Barranquilla: per més que la rutina i les responsabilitats “maten” la festa, l'esperit carnavalero sempre renaix en la mateixa força cada any. [76][77]

Lletanies

Grup de lletanies.
Artícul principal → Lletania (Carnestoltes de Barranquilla).

Les lletanies del carnestoltes de Barranquilla són versos senzills de característic entonament d'oració catòlic en els quals es satirizan, ventilen, critiquen i es fa burla de temes i personages de l'actualitat local, nacional i internacional durant la celebració.

Les lletanies del Carnestoltes de Barranquilla són una paròdia o contraposició a les oracions catòliques en que s'invoquen a Jesucrist, a la Verge o als Sants com a mediadors.[78]

Les lletanies consten de dos parts. La primera és l'oració que consta de quatre versos, i és entonat per solament un dels integrants del grup de lletanies. Quan este termina, ve el cor i llança una sentència de 2 versos.

El següent és un eixemple de lletania:

  • REZO: Si tu et vols casar // perque diuen que eres mascle // lo primer que deus comprar // és un serrucho pa' els cachos.
  • CORO: Qui posa la nota // són Els llengua mocha.[79]

Atres influències

Des dels seus inicis, el carnestoltes de Barranquilla s'ha caracterisat per ser una festivitat que involucra corrents de diverses procedències.

Estes influències han segut conseqüència de l'immigració que ha rebut Barranquilla a lo llarc del temps.

Colónies com l'àrap, la chinenca i la judeua han mostrat propostes la finalitat de les quals és vore's representats dins d'este carnestoltes incluyente.

Estes atres influències, han colaborat d'alguna o una atra manera en la consolidació del carnestoltes i en la creació de noves propostes folklòriques producte de la mescla en les tradicions ya existents.

Influència alemana

Disfrassos de "Schwellköpp" en Magúncia (Alemània) inspiració per al disfràs utilisat per la dansa dels Cabezones.

Es diu que el disfràs dels Cabezones naix despuix de que Celio Villaba Rodríguez retornara del seu viage d'Alemània en 1930 en busca de nous mercats per a la Cafeteria Armela Tropical, empresa de la que ell era amo. El viage de l'empresari va coincidir en els carnestoltes d'eixe país en els que va vore desfilar persones disfrassades en caps jagants que li varen cridar prou la seua atenció.

Hui en dia, estos disfrassos són nomenats en Alemània "Schwellköpp" (que traduït a l'espanyol seria com "cap unflat") i són prou comuns en el "Rosenmontagszug", que és la desfilada final d'alguns carnestoltes d'Alemània. De la mateixa manera que el disfràs alemà, els Cabezones estan fets en la tècnica de paper maché, poden aplegar a pesar al voltant de 25 quilograms i mostren, satíricamente exagerades, les fisonomia típiques de personages coneguts o ficticis.

Influència àrap

La contribució de la comunitat àrap (principalment libanesos, siris i palestins) al carnestoltes ha segut constant des del mateix moment en el que les migracions els varen dur a les terres barranquilleras.

Prova d'açò és la participació de la reina del Club Alhambra, Evelyn Deccarett, durant les desfilades del carnestoltes de 1953. A saber, el Club Alhambra va ser un dels espais més importants per a esta colónia:


Un dels elements a resaltar sobre els aportes dels àraps al carnestoltes se centra en l'adquisició de teles per a alguns dels disfrassos. Açò pel talant empresarial que sempre va caracterisar a esta colónia. També és important mencionar que la primera reina del carnestoltes és d'orige àrap.[80]

Influència chinenca

León i dragó chinencs en el carnestoltes de Barranquilla.

Per a l'any 2016, la colónia chinenca, recolzada per l'embaixada d'este país i el seu consulat en Barranquilla, es va propondre dur danses i disfrassos típics del país oriental per a que participaren en el carnestoltes.

D'esta manera, emigrants chinencs i la seua descendència que viuen en Barranquilla -que es calcula són aproximadament unes 1000 persones- varen participar en este festeig en danses que rendien cult a dragons i lleons asiàtics, aprofitant que enguany coincidien les festes de carnestoltes en el Nou Any Chinenc.

En esta ocasió, la firma chinenca de tecnologia Huawei va dispondre d'una carrossa.


No obstant, esta no va ser la primera aparició de la colónia chinenca en un carnestoltes. Encara que històricament ha mantingut un perfil baix i reservat, la colónia chinenca ha tingut una influència notable i perdurable en el Carnestoltes de Barranquilla, que es remonta a les primeres décades del XX.[81] Esta participació es va estructurar en dos etapes: una privada i comercial; i una atra oficial en respal diplomàtic de la República de China (Taiwan).


L'incursió inicial va ser una iniciativa privada en 1962, l'epicentre de la qual va ser el restaurant Chop Suey.[82] Fundat en 1935 pels immigrants hongkoneses George Makong i Rubén Yi, el Chop Suey ya era para llavors el ícono cultural i social de Barranquilla.[81] Ubicat en un vast jardí en cabanyes i un pont chinenc, l'establiment funcionava com un renomenat night club a on, anys abans, havien actuat figures de la talla de Celia Cruz i La Sonora Matancera, definint aixina el seu caràcter com a espai señero de la festa en la ciutat.[82] Per això, el seu "Gran Caseta Oriental" per al Carnestoltes no va ser una novetat, sino la culminació llògica del seu rol com a punt neuràlgic de l'espargiment barranquillero. La prensa de l'época va calificar d'èxit l'inauguració, assegurant que es convertiria en un punt clau de les festivitats. Açò va permetre a la comunitat chinenca entrevore el Carnestoltes com una oportunitat per a mostrar-se i integrar-se a la ciutat i les seues tradicions, sense descuidar els seus negocis durant els dies de festa. Més avant, atres restaurants chinencs s'unirien a esta iniciativa. La bona recepció de la Caseta Oriental va dur a la comunitat a involucrar-se encara més en el Carnestoltes.

La Caseta Oriental en la seua ubicació original va deixar de funcionar en 1967, quan el predi va ser demolit per a donar pas a un almagasén comercial.[82]

La comunitat chinenca ya contava per a llavors en una institució organisativa, el Centre Social de la Colónia China, fundat a principis de la década de 1920.[81] En la década de 1970, la participació en el Carnestoltes es va oficialisar en respal diplomàtic de la República de China (Taiwan), consolidant-se a través d'esta institució. Fites destacades inclouen el triumfo de la capitana Lina Wood en 1970, la carrossa de la qual en forma de Pagoda va guanyar el premi a la millor carrossa; en triar la seua capitana i princeses la colónia chinenca es va unir com a comunitat a les tradicions del carnestoltes. L'establiment del consulat en 1972 que va impulsar la participació; la coronació de Hsu Ching-ying (en chino tradicional, 許婧瑩; pinyin, Xǔ Jìngyíng), assafata de China Airlines presentada en la prensa local colombiana com Kathy Hsu,[nota 1] representant de la colónia, com a Reina Internacional del Carnestoltes de Barranquilla el Dimarts de Carnestoltes, 2 de març de 1976; i la participació de Amy Chu chíng en 1977, qui va utilisar la seua plataforma per a desafiar estereotips. Esta etapa va concloure en 1980 per la ruptura de relacions de Colòmbia en la República de China (Taiwan) i el posterior tancament del consulat, encara que la presència es va reprendre puntualment en carrosses en 1975, 2007 i 2012.[83]


La presència chinenca en el Carnestoltes també s'estén a la cultura popular i musical de la ciutat. Un eixemple emblemàtic d'esta fusió cultural és el reconegut Va picar El Concord,[nota 2] que va ser batejat en alusió a l'avió supersònic Concort, un nom que reflectia l'intenció de Wong de proyectar innovació i un sò de vanguarda. El va picar va ser fundat en 1969 i operat per Kai Hoen Wong (en chino tradicional, 黃啟漢; jyutping, Wong4 Kai2 Hon3), conegut per tots com Tony Wong, un membre de la colónia chinenca barranquillera naixcut en la província de Cantó (en chino tradicional, 廣東; pinyin, Guǎngdōng), qui es va eixercitar com el seu tècnic i innovador. Testimonis de l'época i anàlisis posteriors senyalen que Wong va implementar una configuració tècnica híbrida en l'equip, utilisant preamplificadores de transistors junt a etapes de potència de tubos de buit.[84] El seu desenroll més célebre va ser la "regadera", un apany elevat de parlantes per a mijos i aguts que, segons el seu propi testimoni, buscava que "aplegara el cantant" en resoldre els problemes de claritat en el sò de les verbenes. El Concord es va convertir en un dels picós més emblemàtics i llegendaris de la ciutat en l'época dorada dels picós, molt recordat perque va realisar importants contribucions a la cultura picotera de la regió Carib, fonamental en les verbenes de Carnestoltes i la difusió de la música africana i tropical, demostrant una influència que va més allà de la desfilada principal. Esta innovació, mantinguda per un equip operatiu estable que incloïa al reconegut picotero Hugo Barraza, va establir nous estàndarts de fidelitat que varen anar àmpliament influents.[84] La seua estètica és també partix del seu llegat, sent un referent i gran exponent de la gràfica picotera. En el seu disseny més emblemàtic, la tela del bafle representava l'avió Concort sobre el mont Fuji, integrant la tecnologia de vanguarda i les raïls orientals. No obstant, la seua gràfica es va caracterisar per la seua variabilitat i per l'ús de motius del folclore local i la cultura popular, més allà de l'avió Concort. La seua icònica gràfica va ser pintada per Belimastth.[84] Va ser el va picar de preferència en l'emblemàtica verbena "Una Nit de Acordeón", balle insígnia del Barri Sant Josep, aixina com en numerosos balls privats en clubs socials, inclós el Centre Social de la Colónia China.[81] Se li recorda per tindre una colecció musical selecta, ompli de vinils africans (soukous, highlife), música de les Antilles Menors(Cadence-lypso, compas haitià) i salsa brava. Entre el repertori exclusiu del Concord es trobaven joyes com 'La Cumbia Africana (Oh Mie Libie A No J’a Wan Kama)', el disc àrap 'Ya Habibi (My Love)' de Mohamed El Bakkar, i 'La Violina', aixina com el tema haitià «Homenage als Embassadores» (comunament conegut en Colòmbia com a «Homenage als Embaixadors»), gravat originalment pels Ambassadeurs d'Haïti i llançat en 1975.[85] entre molts atres èxits verbeneros.[86][87][88] El cas del Concord, per tant, transcendix l'anècdota històrica. Des d'una perspectiva etnomusicológica i de la diàspora cultural, ilustra el patró per mig del qual la comunitat chinenca va incidir de forma determinant en la cultura del Carnestoltes: des de la creació d'espais socials fins a la transferència tecnocultural en les seues infraestructures clau —els picós i els sistemes de sò—, deixant una chafada indeleble en la música i l'identitat caribenca.

Roberto Stand Tang, un membre d'esta comunitat comenta:

Influència judeua

L'aporte judeu en el Carnestoltes de Barranquilla es manifesta de maneres diverses, no obstant cal destacar el respal econòmic que la seua comunitat ha otorgat, descollant el de la família Caridi. Puntualment es resalta la seua llabor en brindar respal a la comparsa de les Marimondas del Barri Avall, potser hui la comparsa més gran i una de les més famoses del Carnestoltes de Barranquilla.[89] Este respal naix en l'any de 1990 quan el disfràs de Marimonda que lluïa César Morales ‘Paragüitas’, el creador de la comparsa, va captivar a León Caridi Anav (1951-2006), qui era un industrial exitós d'orige judeu propietari d'Indústries Cannon de Colòmbia i directiu de vàries entitats empresarials. cal resaltar que este respal va ser important per a la preservació no solament de la comparsa, sino del disfràs de Marimonda, que en aquell llavors estava casi desaparegut. El patrocini a la comparsa de les Marimondas del barri Avall per part de la família contínua vigent. Este respal inclou la Quinta de Torí, una casona rescatada en 1999 per la família Caridi per a ser la sèu de les Marimondas del Barri Avall i que hui funciona com la Casa del Carnestoltes de Barranquilla. Per tot lo anterior, a León Caridi i a la seua esposa Elsa Mitrani se'ls sol malnomenar "Els mecenes del Carnestoltes". [90]

També cal destacar que dos de les dònes més importants de l'història barranquillera varen ser reines del Carnestoltes de Barranquilla i són d'orige judeu. La primera és la dissenyadora de modes Silvia Tcherassi (1965-), el llinage de les quals Tcherassi procedix del seu yayo Samuel Tcherassi Behar, judeu sefardí emigrat dels Balcans. La segona és Marvel Llum Moreno (1939-1995), escritora triada per la revista Cromos com una de les cent dònes més influents de l'història de Colòmbia. En la seua novela més famosa "En decembre aplegaven els oragets" ella descriu en uns passages el Carnestoltes de Barranquilla, sent esta potser l'obra lliterària més important del país en retratar al carnestoltes. [91]

Institucionalisació

Museu del Carnestoltes

Segons les investigacions realisades per María M. Escobar Ramírez, el carnestoltes de Barranquilla s'institucionalisa en l'any 1959 a través d'estes organisacions:


  • Al començament del XX funcionaven les cridades Comissions organisadores del Carnestoltes
  • Feya 1938 existia la Junta de Festejos del Carnestoltes, establida per decret expedit per l'Alcaldia. Per una atra part, es va integrar el Comité Femení de Festejos, conformat per distinguides dames, en la finalitat de donar-li a les festes major esplendor i entusiasme.
  • La Governació de l'Atlàntic crea en 1941 la Junta Organisadora del Carnestoltes de Barranquilla.
  • En 1946 existix la Junta Organisadora del Carnestoltes.
  • En 1947, per mig d'acort, es crea la Junta Municipal del Carnestoltes, integrada per tres membres del Consell Municipal.
  • En 1958 es crea la Junta Organisadora del Carnestoltes de Barranquilla, la qual es adiciona al departament de l'Atlàntic.
  • En 1959 es va crear la Junta Permanent del Carnestoltes.
  • A principis de l'any 1990 es crea la Fundació Carnestoltes de Barranquilla, ent que regula el carnestoltes.
  • El 18 de decembre de 2019 s'inaugura el Museu del Carnestoltes de Barranquilla, ubicat en barri Avall.

Indústria del carnestoltes

Casa del Carnestoltes, sèu de la Funfación Carnestoltes de Barranquilla, ent organisador de la festa

A lo llarc de tota la seua evolució, el carnestoltes de Barranquilla ha tingut la finançació de l'empresa pública i privada, ademés es destaca en la creació de les artesania que en diversos gèneros li donen vistositat i elegància a la festa, donant-li un entramat de cultura i tradició, en la creació de suntuosos vestits, creació de caraces, disfrassos, mochiles, instruments musicals, etcétera. Els artesans provinents de diferents municipis es reunixen en fires artesanals i comercialisen els seus productes. Les seues creacions artístiques són realisats en diferents materials: ceràmica, fusta, closques, caragols, fique, pita, bisuteria, tela, llentilles, entre uns atres, a on es destaca lo característic de la nostra festa i la nostra regió Carib. Molts dels productes originals alusivos al carnestoltes de Barranquilla es troben de venda en els diferents almagasens d'art, miscelànees i inclús en llocs de venda ambulants.

Durant la temporada del carnestoltes estos productes són molt venuts i formen part de l'albor i dinàmica comercial citadina. La varietat de productes és exòtica, hi ha des de miniatures de caraces, ninots i accessoris fins a lo més complet de disfrassos, instruments musicals, adorns i utensilis per a alegrar la festa carnavalera.

Segons Fundesarrollo, en el periodo 2002-2008, els grups (comparses, cumbiambas, danses, etcétera) varen passar de 350 a 539, en una taxa de creiximent geomètrica promig anual de l'11.8% i els seus participants de 17.231 a 29.870 en una taxa de creiximent geomètrica anual del 9.6%.

En relació en l'any 2003, any en que l'Unesco va declarar al carnestoltes de Barranquilla com a obra mestra del patrimoni oral i intangible de l'humanitat, en 2008 es va conseguir un creiximent de 56.9%. Del 2008, els hacedores del Carnestoltes (músics, confeccionistas de trages i disfrassos, auxiliars, etc.) varen passar d'11.633 en 2002 a 22.715 en 2008, en una taxa de creiximent geomètric promig anual de l'11.8%.

En relació en el 2003, el creiximent en 2008 va ser de 62.6%. Açò mostra un nivell important d'ocupació de gran número de persones, generalment pobres, la majoria desocupats.

A valors reals del 2008, en el periodo analisat 2002-2008, l'inversió social va ser de $23.130.000.000, en una taxa de creiximent geomètric anual del 18.2%; si es compara el creiximent de la mateixa con relació al 2003, esta va ser de 68.6%.

Açò respala l'idea de que gran part del desenroll que ha tingut l'indústria del Carnestoltes s'ha donat gràcies a la proclamació del Carnestoltes de Barranquilla per part de l'Unesco com a obra mestra del patrimoni oral i immaterial de l'humanitat en l'any 2003.[92]


El carnestoltes de Barranquilla genera guanys bruts calculats en $13.473 millons de pesos (2001-2007), per mig de l'aument de l'activitat comercial, com a venda de menjars, begudes alcohòliques i refrescants, teles, passamaneria, papereria, capells i tocats, transport i instruments, i la publicitat que comercialisen els operadors, sense contar en els servicis de hoteleria que servixen als múltiples turistes.[93]

En 2024 va haver 34 grans events, varen participar més de 2 millons d'espectadors, 28 mil hacedores de 845 grups folklòrics. També es varen presentar més de 100 artistes musicals locals, nacionals i internacionals.Els ingressos generats a la ciutat per l'event varen ser de 850 mil millons de pesos, es varen generar 53 mil ocupacions directes, varen aplegar 710 000 visitants i va haver i una ocupació hotelera del 80%.[94][95][96]

En la lliteratura

Les següents són algunes obres lliteràries (noveles, contes, cròniques, entre atres) a on s'aborda o es recrea en la seua narrativa al carnestoltes de Barranquilla:[97]

Noveles
Contes
Teatre
Atres
  • "Carnestoltes saborós i ardent" [relats de Carnestoltes i de barri], 2001, Fabio Osorio
  • "Carnestoltes que corre per les venes" [relat autobiogràfic], 2004, Fabio Osorio

Vore també

Notes

  1. ↑ El nom formal de la reina, segons la font primària contemporànea, és Hsu Ching-ying («Regna China en Colòmbia» (en es). Taiwan Today (16 de març de 1976). Consultat el 2 de Febrer de 2026.). El renom Kathy Hsu és l'utilisat per la prensa i la memòria local en Barranquilla, com es documenta en cròniques posteriors («El Regnat Internacional del Carnestoltes de Barranquilla» (en es). Diari La Llibertat (27 de giner de 2023). Consultat el 2 de Febrer de 2026.).
  2. ↑ La majoria de les referències periodístiques i fotografies contemporànees, com les publicades per L'Heralt i els blog d'especialistes citats per L'Heralt, corresponen a les múltiples rèpliques o equips successors que varen resucitar el nom i la gràfica décades despuix del va picar original operat per Tony Wong en els anys setanta. Esta circumstància és un desafiu comú en la documentació de la cultura picotera històrica.

Referències

  1. ↑ . diarioadn.co. Archivat des de l'original, el 4 de març de 2014.
  2. ↑ «DECLARATORIA UNESCO - Carnestoltes de Barranquilla, Patrimoni de la Humanitat». carnavaldebarranquilla.org És considerat el segon carnestoltes més popular en Colòmbia i conegut internacionalment, despuix dels que se celebren en Rio de Janeiro (Brasil).. Archivat des de l'original, el 7 de febrer de 2013. Consultat el 4 de febrer de 2013.
  3. ↑ És sense dubte el segon carnestoltes més gran de Colòmbia .«El Carnestoltes de Barranquilla». colombiaaprende.edu.co. Archivat des de l'original, el 23 de setembre de 2015. Consultat el 4 de febrer de 2013.
  4. ↑ «Carnestoltes de Barranquilla és considerat el quint més important del món despuix del de Rio de Janeiro, Veracruz, i Venècia». colombiacontact.com. Archivat des de l'original, el 19 de giner de 2013. Consultat el 4 de febrer de 2013.
  5. ↑ «Festivitats - ATLÁNTICO». sinic.gov.co. Consultat el 18 de febrer de 2012.
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 Peter Wade, Carlos Páramo. «Música, raça i nació. Música tropical en Colòmbia, de Peter Wade» (en es). www.bibliotecadigitaldebogota.gov.co. Consultat el 2026-05-22.
  7. ↑ «Les sifres que va moure el Carnestoltes de Barranquilla – ElDato» (en es-co) (2025-03-05). Consultat el 2025-03-08.
  8. ↑ «El carnestoltes de Barranquilla». Consultat el 31 de març de 2017.
  9. ↑ González, A.(2005).«Vinyetes sobre el Carnestoltes de Barranquilla».Chafades.(71, 72, 79, 74,75)
  10. ↑ Van Rensselaer, R. (1829). A Legacy of Historical Gleanings: Carta de R. van Rensselaer a Salomó ca Rensselaer, Barranquilla, 1.° de maig de 1829, Albany, pp. 467-468.
  11. ↑ Sourdis Nájera, Adelaida(1999).«Els judeus sefardíes en Barranquilla: El cas de Jacob i Ernesto Cortissoz».Bolletí Cultural i Bibliogràfic, Banc de la República de Colòmbia.35Consultat el 1999.
  12. ↑ 12,0 12,1 [enllaç trencat]
  13. ↑ 13,0 13,1 «Regna del Carnestoltes i 10 danses Patrimonials» (5 de març de 2016). Archivat des de l'original, el 5 de març de 2016. Consultat el 3 de febrer de 2017.
  14. ↑ Redacció del periòdic. «Este és el Bando que decreta 'una sola gozadera' en el Carnestoltes de Barranquilla 2016». Consultat el 2 de març de 2016.
  15. ↑ 15,0 15,1 15,2 VELÁSQUEZ ARCHIBOLD, TATIANA. «El pols per la reina coronada». Consultat el 7 d'octubre de 2016.
  16. ↑ PULGARIN, CARLOS A.. «GAY DESFILARÍAN EN EL CARNAVAL DE BARRANQUILLA». Consultat el 7 d'octubre de 2016.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 ROMERO ACOSTA, NISTAR. «GAYS, EN EL CARNAVAL DE BARRANQUILLA». Consultat el 7 d'octubre de 2016.
  18. ↑ RÍOS LÓPEZ, LEIDYS. «Carnestoltes Gai 2016 presenta la seua programació». Consultat el 7 d'octubre de 2016.
  19. ↑ Oviedo, Álvaro. «NOCHE DE GUACHERNA». Consultat el 24 de febrer de 2017.
  20. ↑ Fundació Carnestoltes de Barranquilla. «Història». Archivat des de l'original, el 27 de febrer de 2009. Consultat el 2 de març de 2009.
  21. ↑ Candela, Mariano (2011). José Antonio Carbonell Blanco (ed.). Dies de carnestoltes. Carnestoltes de Barranquilla: La festa sense fi, Barranquilla: Maremágnum, p. 112. ISBN 978-958-99788-0-1.
  22. ↑ De la Espriella, Alfredo (2003). Carnestoltes de Barranquilla: centenari de la Batalla de Flores (1903-2003), Barranquilla: Millores.
  23. ↑ «Programació 2017». Archivat des de l'original, el 17 d'abril de 2017. Consultat el 31 de març de 2017.
  24. ↑ Fundació Carnestoltes de Barranquilla. «Programació». Archivat des de l'original, el 27 de febrer de 2009. Consultat el 2 de març de 2009.
  25. ↑ «El ‘swing’ dels temps de la verbena | Revistes». revistes.elheraldo.co. Consultat el 3 de febrer de 2017.
  26. ↑ Stevenson Samper, Adlai. «El ‘swing’ dels temps de la verbena». Consultat el 2 de març de 2016.
  27. ↑ (Jorge Abello, Diari del Comerç, 14 de febrer de 1926, cit, per Friedemann 1985, Carnestoltes en Barranquilla. Bogotà: Ed. La Rosa).
  28. ↑ Perea, Jorge. «SALONES BURREROS DEL CARNAVAL DE BARRANQUILLA (Primera Part)» (en es-co). reocities.com. Archivat des de l'original, el 1 de febrer de 2014. Consultat el 3 de febrer de 2017.
  29. ↑ Rei Sinning, Edgar. 1992. Joselito Carnestoltes. Barranquilla: Eds. Costa Carib
  30. ↑ González Henríquez, Adolfo.1989a. Influència de la música cubana en el Carib colombià. Chafades. 25: 34-42
  31. ↑ Fundació Carnestoltes de Barranquilla. «Tradició». Archivat des de l'original, el 8 de febrer de 2010. Consultat el 7 de giner.
  32. ↑ «Estes han segut les cançons 'més pegades' en el Carnestoltes de Barranquilla» (28 d'abril de 2014.). Consultat el 20 de febrer de 2017.
  33. ↑ <spantitle= "més (adverbi comparatiu de cantitat), mes (conjunció adversativa equivalent a pero)" style="background-color: rgb(255, 145, 145);">mes-que-la-cancion-del-carnestoltes-de-barranquilla-és-tota-una-moda/416755https://www.elheraldo.co/entretenimiento/se-solto-la-locada-carnavalera-241048
  34. ↑ <spantitle= "darrere"style="background-color: rgb(255, 145, 145);">detras-de-pemba-laka-el-exito-africà-que-es-viralizo-323071
  35. ↑ <spantitle= "cançó"style="background-color: rgb(255, 145, 145);">cancion-feta-entorn-del-món-326063
  36. ↑ «¿Quin creu que és la cançó del Carnestoltes 2018?». Consultat el 15 d'abril de 2018.
  37. ↑ «L'homenajada de les festes del 2019 serà Esthercita Forero: Carnestoltes SA» (en espanyol). ZonaCero. Consultat el 7 de març de 2019.
  38. ↑ Tikitakas. «'Pa que ho vixca la gent', cançó del Carnestoltes de Barranquilla». Consultat el 6 d'octubre de 2020.
  39. ↑ Brito, Paul. «L'història darrere dels disfrassos del Carnestoltes de Barranquilla». Consultat el 11 de març de 2019.
  40. ↑ «DANZA DEL GUSANO - Archiu Digital de Notícies de Colòmbia i el Món des d'1.990 - eltiempo.com», eltiempo.com. Consultat el 3 de febrer de 2017.
  41. ↑ «MILAGRO SACÓ A LA LOCA DEL CARNAVAL - Archiu Digital de Notícies de Colòmbia i el Món des d'1.990 - eltiempo.com», eltiempo.com. Consultat el 3 de febrer de 2017.
  42. ↑ «Disfràs El Descabezado» (14 de març de 2016). Archivat des de l'original, el 14 de març de 2016. Consultat el 3 de febrer de 2017.
  43. ↑ «Personages del Carnestoltes de Barranquilla - Archiu Digital de Notícies de Colòmbia i el Món des d'1.990 - eltiempo.com», eltiempo.com. Consultat el 3 de febrer de 2017.
  44. ↑ «Zonacero.info - ‘Cara bruta’: vaig traure alvance a la meua família i la meua carrera a punta de payasadas» (3 de setembre de 2014). Archivat des de l'original, el 3 de setembre de 2014. Consultat el 3 de febrer de 2017.
  45. ↑ «BENJAMN GARCA, DE TEMIBLE VAMPIRO A INOFENSIVO PAYASO - Archiu Digital de Notícies de Colòmbia i el Món des d'1.990 - eltiempo.com», eltiempo.com. Consultat el 3 de febrer de 2017.
  46. ↑ 46,0 46,1 Guerrer, Lauris M. (4 d'abril de 2011). «carnestoltes de barranquilla... una festa de colombia per al món: disfràs del gorila!!». carnestoltes de barranquilla... una festa de colombia per al món. Consultat el 3 de febrer de 2017.
  47. ↑ Brito, Paul. «L'història darrere dels disfrassos del Carnestoltes de Barranquilla» (en espanyol). Consultat el 11 de març de 2019.
  48. ↑ 48,0 48,1 Alvarado Olaya, Hugo. ¿Ajá...! ¿I quin és el teu disfràs?, Barranquilla. ISBN 9789584430557.
  49. ↑ «barranquillabierta.com» (en en). www.barranquillabierta.com. Archivat des de l'original, el 13 de maig de 2015. Consultat el 3 de febrer de 2017.
  50. ↑ Ortega, Diana (Divendres, 18 Març , 2022). «El Ruc Corcoveón, el disfràs orgull de Pital de Megua» (en espanyol). Consultat el 14 de març de 2024.
  51. ↑ 51,0 51,1 51,2 51,3 Gómez Peralta, Roberto. «Conferència Els Títaros en el Carnestoltes Barranquilla» (en espanyol). Consultat el 16 d'agost de 2025.
  52. ↑ 52,0 52,1 52,2 Roures Lujan, Lina. «'Este és el meu homenage monumental a la dòna': creador de les Gigantonas», L'Heralt, 18-01-2015. Consultat el 16 d'agost de 2025.
  53. ↑ «DISFRAZ DE MUÑECOTAS I CABEZONES». www.carnavalesbarranquilla.com. Archivat des de l'original, el 1 d'abril de 2016. Consultat el 3 de febrer de 2017.
  54. ↑ Guerra, Luis. «Els títaros varen dur el teatre a la Batalla de Flors de la 44 'Sonia Osorio'», Zona Zero, 01-03-2025. Consultat el 16 d'agost de 2025.
  55. ↑ Baül Polisèmic. «En títaros es contarà l'història del Carnestoltes». Consultat el 16 d'agost de 2025.
  56. ↑ Lora Cueto, Eduardo. «CON LA MANO ARRIBA: Un Carnestoltes de títaros naix en Barranquilla» (en espanyol). Consultat el 16 d'agost de 2025.
  57. ↑ Ceballos, Andrea. «Polèmica en el Carnestoltes: videos de les reines enfronten a seguidors en les rets», Caragol, 22-01-2025. Consultat el 16 d'agost de 2025.
  58. ↑ Alvarez Peñaloza, Camilo Andres. «Michelle Char Fernández, elegida Reina del Carnestoltes de Barranquilla 2026, promet una celebració plena de tradició, art i orgull barranquillero», El Temps, 15-08-2025. Consultat el 15 d'agost de 2025.
  59. ↑ «Recordem algunes reines del Carnestoltes de Barranquilla» (en espanyol). PROCOLOMBIA. Consultat el 15 d'agost de 2025.
  60. ↑ Stefanell, Sheiyla. «Museu del Carnestoltes té una joya que data de fa 50 anys», L'Heralt, 07-02-2025. Consultat el 15 d'agost de 2025.
  61. ↑ «Museu del Carnestoltes de Barranquilla» (en espanyol). Consultat el 15 d'agost de 2025.
  62. ↑ 62,0 62,1 Alvarez Peñaloza, Camilo Andres. «El Carnestoltes del Rastell inicia la seua ruta de tradició, inclusió i alegria: homenage al natalici de ‘Gabo’ per a 2026», El Temps, 14-08-2025. Consultat el 16 d'agost de 2025.
  63. ↑ Redacció El Bocon. «El «Carnestoltes del Rastell» té la seua reina versió 2026», 12-08-2025. Consultat el 15 d'agost de 2025.
  64. ↑ 64,0 64,1 Mall González, Daniella. «Esta és la nova reina del Carnestoltes de la 44 que posarà a ballar a tot el “rastell”», Infobae, 12-08-2025. Consultat el 16 d'agost de 2025.
  65. ↑ Equip de redacció. «Rei Momo 30 anys: Un ícono perdut i rescatat del Carnestoltes de Barranquilla», Oimpica Stereo, 25-02-2025. Consultat el 16 d'agost de 2025.
  66. ↑ Lugo Suárez, Jesús. «El Momo de la 44, Juan Rivera Alvarado, homenaja el patrimoni en ‘Realisme del Carnestoltes’», 01-03-2025. Consultat el 16 d'agost de 2025.
  67. ↑ Uribe, Jesús. «¿On i quàn serà la coronació de la reina popular del Carnestoltes 2025?: ací li contem», Caragol, 04-02-2025. Consultat el 16 d'agost de 2025.
  68. ↑ Mercat, Mónica. «Regnat Popular 2025: totes són guanyadores», Notes d'Actualitat, 20-03-2025. Consultat el 16 d'agost de 2025.
  69. ↑ Altamar Perez, Nicolle Andrea. «La coronació de la Reina Popular ya té data: serà el dilluns de Carnestoltes en la Plaça de la Pau», El Temps, 04-02-2025. Consultat el 16 d'agost de 2025.
  70. ↑ «El Carnestoltes Gai de Barranquilla, un event que celebra la diversitat», Infobae, 14-01-2023. Consultat el 16 d'agost de 2025.
  71. ↑ Stefanell, Sheyla. «Va arrancar la festa de mil colors en la presentació dels reis del Carnestoltes Gai 2025», L'Heralt, 15-01-2025. Consultat el 16 d'agost de 2025.
  72. ↑ Redacció ELHERALDO.CO. «Plaça de la Pau va ser el planeta de l'alegria per als chiquets», L'Heralt, 02-02-2025. Consultat el 16 d'agost de 2025.
  73. ↑ Altamar Perez, Nicolle Andrea. «Reis del Carnestoltes dels Chiquets oferixen una aventura intergaláctica en el seu Bando i Coronació», El Temps, 21-01-2025. Consultat el 16 d'agost de 2025.
  74. ↑ Redacció. «Reis del Carnestoltes infantil de Barranquilla varen gojar de la coronació i llectura del Bando», L'Informador, 04-02-2025. Consultat el 16 d'agost de 2025.
  75. ↑ Caparroso, José(2017).«¿Quí és ‘Joselito’, el mort que Barranquilla plora en el seu Carnestoltes?».Carnestoltes de Barranquilla S.A.S.Consultat el 16 d'agost de 2025.(en espanyol)
  76. ↑ Herrera Delgans, Leonardo. «¿Quí és Joselito Carnestoltes i per qué el seu sepeli és la despedida més festiva de Barranquilla?», El Temps, 04-03-2025. Consultat el 16 d'agost de 2025.
  77. ↑ Quadros Rojano, Jimmy Andrés. «Joselito Carnestoltes, el personage simbòlic del Carnestoltes de Barranquilla», 01-03-2025. Consultat el 16 d'agost de 2025.
  78. ↑ Colege Distrital Camilo Torres Tenorio. «Càtedra Carnestoltes de Barranquilla - Àrees integrades». Archivat des de l'original, el 8 de setembre de 2017. Consultat el 26 de decembre de 2011.
  79. ↑ María José Martínez. «Carnestoltes de Barranquilla S.A.». Archivat des de l'original, el 17 de giner de 2013. Consultat el 27 de juny de 2013.
  80. ↑ «¡La guacherna! Barranquilla s'allista per al seu Carnestoltes» (en espanyol). RCTV Notícies. Consultat el 11 de juliol de 2022.
  81. ↑ 81,0 81,1 81,2 81,3 «Centre Social de la Colónia China: el reflex d'una comunitat perseverante» (en es). L'Heralt (2024-11-11). Consultat el 2025-11-30.
  82. ↑ 82,0 82,1 82,2 Awad Virviescas, David (18 d'agost de 2024). ««El Restaurant ‘Chop Suey’ que no vaig conéixer»: Solament en tertúlies de grups d'història, guarden el recort dels seus inicis en Barranquilla». Diari La Llibertat. Consultat el 3 de decembre de 2025.
  83. ↑ Moya Guerra, Laura de ({). «Els chinencs en el carnestoltes de Barranquilla, Colòmbia 1960-1980» (vídeo){{#if:Archiu Històric de l'Atlàntic|, Archiu Històric de l'Atlàntic.
  84. ↑ 84,0 84,1 84,2 Sidney Reis (Fukafra) (2026-01-25). «Fragmente d'entrevista a Tony Wong». Facebook. Consultat el 27 de Giner de 2026.
  85. ↑ «Els Ambassadeurs – Proverbs (1975)» (en en). Discogs. Consultat el 27 de Giner de 2026.
  86. ↑ «[https://www.elheraldo.co/tendencias/2014/02/28/en-carnestoltes-sona-dur-la-champeta-del-pique/ En Carnestoltes sona dur la champeta del va picar]» (en es). L'Heralt (2014-02-28). Consultat el 2025-11-28.
  87. ↑ Flores, Joana(2012).«La diàspora chinenca: un acostament a la migració chinenca en Colòmbia».Revista d'Estudis Socials.(41): 111-125.
  88. ↑ Álvarez, Rosa (10 d'agost de 2021). «L'art en els picós: l'estètica del sò». L'Universal. Consultat el 3 de decembre de 2025.
  89. ↑ De la Hoz Serrano, Jorge Enrique (Març 5 del 2019). «La família va tornar el valor a la festa més important de Colòmbia. Va aportar a la seua cultura i tradició» (en espanyol). Consultat el 14 de març de 2024.
  90. ↑ Brodmeier, Keryl (Ene 27, 2020). «20 anys de la casa de la gozadera» (en espanyol). Consultat el 14 de març de 2024.
  91. ↑ Fortich Fancs, Gabriel (27 març, 2019). «Judeus sefardíes un linaje destacat en Colòmbia» (en espanyol). Consultat el 14 de març de 2024.
  92. ↑ Grup d'Investigació Pentápolis, - (2011). José Antonio Carbonell Blanco (ed.). Carnestoltes, l'indústria cultural que es pren la ciutat. EN: Carnestoltes de Barranquilla: Una festa sense fi, Barranquilla: Maremágnum, pp. 216-218. ISBN 978-958-99788-0-1.
  93. ↑ Fundesarrollo (2007). Carnestoltes de Barranquilla. Impacte econòmic local..
  94. ↑ «El carnestoltes, una travessia cultural de 300 anys». noticiascaracol.com. Archivat des de l'original, el 4 de novembre de 2012. Consultat el 18 de febrer de 2012.
  95. ↑ Heralt, El (2024-02-13). «Barranquilla va moure 850 mil millons de pesos pel Carnestoltes» (en es). ELHERALDO.CO. Consultat el 2024-02-15.
  96. ↑ Heralt, El (2024-02-14). «Carnestoltes 2024 deixa balanç positiu en sostenibilitat i economia» (en es). ELHERALDO.CO. Consultat el 2024-02-15.
  97. ↑ Ariel Castell Mier (Giner, 2014). «Carnestoltes i lliteratura». Carrus Navalis. Consultat el 9 d'octubre de 2014.

Enllaços externs