Champeta

La champeta és un gènero musical afrocaribeño, de connotació social i cultural. Culturalment, es va originar en els barris marginals de Cartagena d'Índies, Colòmbia i musicalment en les zones afrodescendientes. Està vinculat en la cultura del Palenque de Sant Basilio i influenciat per gèneros de procedència africana. Quan la Champeta incursionó en el món comercial, va trobar en els picós (grans sistemes de Sò naixcuts en Cartagena) la seua major plataforma de difusió. Actualment el gènero s'ha estat expandint pel restant de països americans.

Història

La Champeta criolla sorgix com a apelatiu o fet social en l'any 1930, com ball en els anys 70 i com gènero musical en els anys 80.

Gavinet champeta o machetilla.

Sense tindre's una data exacta, els investigadors socioculturals i els sociòlecs han determinat que des d'abans dels anys vint se li ha cridat champetúo als habitants de barris alluntats del centre de Cartagena, associats als estrats més pobres i de característiques afrodescendientes.

Este apelatiu va ser posat per l'èlit econòmica en un intent de menysprear a esta cultura supervivent. Este nom, antigament acceptat i transformat, es va originar per la relació de la mencionada població en la machetilla "champeta", i se li associava a elements de vulgaritat, pobrea i negritud. D'esta forma és una cultura en un passat històricament marcada per l'esclavitut i el maltracte, enfocada en els barris més antics ubicats en l'Illa Caimà, actualment cridada Olaya i el barri Pozón.

En els inicis dels anys 70 este procés cultural, que fins a eixe moment incloïa els seus entorns, el seu modo de parlar, el seu modo de ser i les seues festes; es fa més visible en Colòmbia pel desenroll d'una série de balls complexos en bases rítmiques procedents de gèneros com la salsa i el jíbaro, en el que després incursionó també el reggae. Esta música es posava a tot volum en grans altaveus, cridats per la seua població picós basant-se en el extranjerisme pick up; fenomen cultural en la música que des dels anys 60 emergia en tota Amèrica Llatina. Estos primers balls, per la seua condició relajante i desentender dels problemes econòmics del país, varen ser cridats teràpia.

Pero solament cap a 1981 naix per primera volta en Cartagena la música cantada i interpretada: la teràpia criolla, construïda per primera volta per personages cartageneros afrodescendientes i palanqueros de Sant Basilio, a on després incursionaron cantautors i mercats de Barranquilla i en atres llocs del país.

Esta nova música va acollir com a principal mig de difusió els altoparlantes "va picar" anteriorment utilisats per a salsa, jíbaro i reggaé; en la seua majoria es varen dedicar exclusivament a la difusió d'este nou gènero musical, que ara era inspirat com a resultat de discs duts als ports de Cartagena d'orige africà, aixina com colónies euroafricanas. Després, el gènero musical mateixa va passar de cridar-se teràpia criolla a teràpia colombiana i per últim va adoptar el seu nom associat en la cultura identitària champeta.

Persones relacionades en este nou gènero en Cartagena d'Índies viajaven a països de les Antilles i a França per a l'adquisició de nous discs que cridaven "champeta africana", que a la seua volta inspiraven el fenomen musical en Colòmbia.

Aspectes culturals i fet social

Afiches promocionals de concerts de Champeta en el Mercat de Bazurto, Cartagena d'Índies

La concepció clàssica de la champetería o champetudisme —champetuísmo en criollo espanyol posseïx quatre aspectes importants: l'expressió musical, la seua gerga distintiva, els picós i els perreos —festes i verbenes—. Hi ha els qui donen la mateixa importància a atres aspectes, com el ball, l'activisme polític, el disseny de la roba, l'aspecte audiovisual dels seus videos, i el restant d'elements culturals. Recentment esta cultura de fet social s'ha apropiat d'aspectes artístics diferencials al gènero musical mateix, com són els manifests en el cine, la lliteratura i en les arts plàstiques. En la conferència Champeta: la Veritat del Conte, l'investigador Enrique Luis Muñoz fa notar, com en els ambients salseros de Cartagena, ya s'amprava l'expressió champetúo fora del context culinari per a designar a la persona problemàtica i de modals rústics, açò és, com a sinònim de lleig i “coralibe” o “coralón”.

Revisar el nom dels picos més famosos és retrobar-se, revisitar, el predomini de la salsa des d'i en el món de la caseta o verbena: El Comte, El Timbalero, El Sibanicú, El pijuán, El Ché, El Fidel o El Rojo —pel disc Rojo de Ray Barretto— són evidències com des de la música i del ritme, els costeños es reconeixen no solament com a parts del Carib hispà, nomenat des de la latinoamericanidad, sino des d'eixe Gran Carib plurilingüe, més incluyente sobre l'herència de mare Àfrica.