Bosc de Soignes

Bosc de Soignes

</noinclude>

El Bosc de Soignes (en francés: Forêt de Soignes; ) és un bosc belga situat entre les tres grans regions del país, Regió Valona, Regió Flamenca, i la Regió de Brusseles-Capital. Situat al surest de Brusseles, en la part central de Bèlgica, la seua principal característica és que està format en un 80% per un hayedo que els seus oquedales més alts donen lloc a lo que es coneix com la hêtraie cathédrale, el hayedo catedral. El bosc rebria eixe nom o be del riu belga, el Senne, o dels Segnos, poble celta que una volta vixquera en les afores.

La superfície actual del bosc pròpiament dit, vestigi d'una antiga floresta major que cobria gran part de Brabante, és de 4.383 hectàrees, que es poden ampliar a 5.000, si es consideren també atres formacions boscoses aledaño que formaven part del Bosc de Soignes en el passat. Entre elles, el bois de la Cambre en francés (Ter Kamerenbos en neerlandés) que s'adinsa en el cor de la ciutat, el Bosc dels Capuchinos (bois dones Capucins en francés, Kapucijnenbos en neerlandés) a on se situa l'arboretum de Tervuren, el parc Tournay-Solvay, els dominis del castell de La Hulpe (L' Elpe en valón, Terhulpen en neerlandés), el bosc de Tervuren i els dominis de l'abadia del Claustre Rojo (Rouge-Cloître en francés; Rood-Klooster en neerlandés) de la família Beruck.

Història

Vallejo.

Despuix de l'últim periodo glaciar (- 10 000 anys), la vegetació va evolucionar llentament en el pas d'un clima de tipo tundra a un clima forestal. Existixen rastres arqueològics d'establiments humans: astrals de pedra, puntes de fleches, raspadors, percutores i gots de boca ampla que es troben en el Museu Real d'Art i Història (Musées royaux d'art et d'histoire en francés; Koninklijke Musea voor Kunst en Geschiedenis en neerlandés). Daten de 3.000 a 2.200 anys abans de J.-C. i es varen trobar entre el Vallejo dels Chiquets Ofegats (Vallei van de Verdronken Kinderen en neerlandés, vallon dones Enfants Noyés en francés, nom originat per una traducció al francés de la família de molineros Verdoncken, ofegats en neerlandés) i el Vallejo del Vuylbeek (vallon du Vuylbeek en francés, valei van de Vuilbeek en neerlandés, Vuylbeek s'escrivia segons les antigues normes d'ortografia del neerlandés). Per esta época, el bosc ocupava gran part d'Europa occidental. S'observen túmulos (lomas de terra sobre les tombes) que es varen construir en el primer mileni abans de Crist. Durant els primers sigles de l'era cristiana, es va escomençar a explotar el bosc per a obtindre els seus fruts i com a lloc de caça, es va convertir en carbonería (Carbonaria silva) per a fabricar el carbó vegetal necessari per a treballar metals.

Entorn a l'any mil, el bosc de Soignes (l'etimologia del qual està lligada al nom celta del Senne, en francés Zenne, en neerlandés, «senna» o «sunnia», aigua calma), es va convertir en propietat de caça dels comtes de Lovaina, que més vesprada es convertirien en els ducs de Brabante, i dels seus hereus. Gràcies a açò, el bosc va poder salvar-se en part de la deforestació. Moltes abadies varen conseguir permís per a instalar-se en este bosc.

En l'época de Carlos V, la seua superfície tenia encara 20.000 hectàrees. Per la seua funció com a vedat de caça, es va escomençar una explotació de fusta menys sistemàtica, tallant tots els arbres al mateix temps parcela despuix de parcela, i despuix deixant que el bosc es renovara. Durant els periodos violents dels sigles XVI i XVII, el bosc es sobreexplotó i ya no es va poder regenerar naturalment, lo que va supondre una reducció important de la seua superfície.

Va ser durant el periodo austriaco (1714-1795), quan es va escomençar a repoblar per plantació sistemàtica d'hages que varen canviar dràsticament l'aspecte del bosc, fins a llavors compost d'una gran mezcolanza d'arbres frondosos, els oquedales més antics daten d'este periodo. Del periodo francés (1795-1814) daten el perímetro forestal i els rouredes. En 1822, baix el règim holandés, el bosc es va vendre i un 60 % va ser deforestat per propietaris privats. Les 4.400 hectàrees restants varen ser adquirides en 1843 pel govern belga. I esta superfície es voria disminuïda més vesprada per la creació de carreteres, ferrocarrils i dos hipòdroms.

Monuments i edificis

Castel dones Trois Fontaines-Drieborren.

Mémorial aux onze gardes forestiers.

• Els trois Fontaines en francés, Drieborren en neerlandés (Les tres Fonts) (Auderghem): en este lloc, el duc Juan III de Brabante va fer construir en 1323 un refugi fortificado rodejat d'adolixques i flanquejat per una torre i una capella. A principis de el XV, despuix de l'anexió d'un nou edifici, el chicotet fort es va convertir en la residència del gruyer, l'oficial encarregat de velar pels terrenys de caça del duc. Els caçadors furtivos es quedaven tancats en una chicoteta guarnició establia allí els seus quarters. En 1584, un incendi va destruir la torre, pero més vesprada va ser reconstruïda. L'edifici actual data d'esta época. La torre i atres edificis es varen destruir a començ de el XIX.
• Mémorial aux forestiers en francés, Boswachtersmonument en neerlandés (Monument commemoratiu als guardes forestals) (Uccle) : Este monument, compost d'un dolmen rodejat d'un círcul d'onze pedres alçades, va ser erigit en 1920 en commemoració als onze guardes forestals caiguts en la Primera Guerra Mundial.
• Onze-Lieve-Vrouw van Welriekende en neerlandés, Notre-Dona'm de Bonne Odeur en francés (Nostra Senyora de la Bona Olor) (Hoeilaart): En 1485, el canonge de l'abad de Groenendael, va fer construir una capella dedicada a La nostra Senyora de la Bona Olor, invocada llavors per a combatre les febres. Despuix de durar molts sigles i sobreviure als iconoclasta i les guerres, va ser destruïda en 1864 per trobar-se inoportunamente en el trayecte previst de la carretera del Mont Sant Joan (route de Mont-Saint-Jean en francés, Sint-Jansberglaan, en neerlandés). Reconstruïda cent metros més llunt, seguix sent un lloc de pelegrinage.

Gestió i economia

Étangs du Fer à cheval.

En la regionalisació de 1984, la superfície del bosc i la seua gestió es varen repartir entre les tres regions del país: 56% per a Regió Flamenca, 38% per a la Regió de Brusseles-Capital i 6% per a Regió Valona, les 347 hectàrees del Bois dones Capucins estan administrades per la Donation royale, lo que ha generat problemes pel que fa a la coherència de polítiques de regles i senyalisacions. Des de 2003, una plataforma independent es va organisar per a intentar facilitar la comunicació entre les diferents entitats gestionarias i els utilizadores.

Ocàs.

La localisació del bosc al costat d'una gran ciutat, fa d'ell un lloc molt freqüentat per visitants a peu, a cavall o en bicicleta i també un lloc d'oci per a moviments jovenils. Es considera el pulmó vert de Brusseles. Les 1657 hectàrees administrades per Bruxelles Environnement – IBGE, representen més del 10 % de la superfície total de la Regió Central de Brusseles i el 60 % dels espais verts oberts al públic. No obstant, l'explotació dels recursos del bosc seguix sent una activitat important. La tasca dels gestors en l'actualitat és de conciliar les funcions econòmiques i recreatives, preservant l'equilibri ecològic fràgil d'un mig sensible.

Per estes raons, la caça en el bosc de Soignes es va suspendre primer en 1974 i es va prohibir uns anys més vesprada. Arreplegar plantes i fongos també està prohibit en les regions flamenca i bruselense. Aixina mateix, certes parts estan tancades al públic per a permetre la seua regeneració. Les senyals organisen camins i senderes a paseantes, peatons, ginets de cavalls o ciclistes i en algunes zones està prohibit eixir-se de les senderes.

Silvicultura

Modo de poda.

El hayedo heretat del modo de gestió del XVII i mantingut despuix és el resultat d'una visió del bosc centrada exclusivament en la rendabilitat. Este monocultivo d'un 80% d'hages i un 10% de roures servia per a conseguir un bosc d'alta calitat. Els repoblaments es veen constantment mermades per a favorir els arbres més interessants comercialment. La poda natural i la busca de llum produïxen eixemplars alts i enhiestos. L'altitut màxima de les hages i els roures cessa als 80 anys, llavors només el diàmetro del tronc seguix creixent.

Llenya.

Les hages ademés, generalment mermen despuix de 200 anys, encara que poden viure molt més, la calitat de la fusta ademés disminuïx i són vulnerables a insectes xilófagos (Scolytinae). Este tipo de cultiu que produïx sobre cada parcela formacions boscoses d'igual edat i calitat, obliga a efectuar podes a sac de tota la plantació al mateix temps que deixen el terreny nuet. Els grups d'hages molt altes no permeten que les noves hages ixquen avant.

Hui les funcions socials i ecològiques del bosc es tenen més en conte. Es fomenta un bosc irregular, a on hi ha una mescla d'arbres de diferent classe i edat, lo que llimita els canvis radicals del mig i la biodiversitat. Este tipo de floresta, més lluminosa i variada, dona casetes ecològiques a gran número d'espècies animals i vegetals i enriquix el sol en un humus de millor calitat. Ademés, conseguix una major resistència a malalties i a les tormentes.

S'han repoblat certes zones ademés en arbres resinosos en sols arenencs, pobres en rovines i minerals que no vénen be als arbres frondosos.

Topografia i geologia

Arbre derribat pel vent.

L'altitut del bosc sobre el nivell de la mar oscila entre els 65 i els 132 metros. La cobertura forestal permanent des de l'última glaciació va preservar els relleus i les diferents capes geològiques superficials de la regió, destruïts més vesprada per l'agricultura i atres activitats humanes. Sobre un soport rocós del Paleozoico es varen ser depositant a lo llarc del Terciario (fa entre 55 i 2 millons d'anys) diferents estrats arenencs de diferents composició i propietats en periodos a on la mar recobria la regió. La capa del Ypresiense (etapa del eoceno) rica en argila i que la seua impermeabilidad ha permés la formació d'estrats freàtics en els estrats arenencs menys profunts permet hui dia captar aigua potable en el bosc. Hi ha atres capes de regions de gres calcárea que s'han usat, per eixemple, per a construir la catedral de Sant Miguel i Santa Gúdula (Catedral Saints-Michel-et-Gudule en francés, Kathedraal van Sint-Michiel en Sint-Goedele en neerlandés). Totes estes capes són riques en plantes i animals marins de clima tropical.

Va ser en l'era cuaternaria, per les glaciacions, quan es va formar el relleu actual. En cada periodo de desgel superficial, l'aigua provoca una gran erosió, ya que no pot penetrar en el terreny gelat, donant lloc a la morfologia a ralles que perdura hui que per regions aplega a la capa dels aqüífers i que ha permés l'aparició de fonts i zones humides. A final d'esta era, es varen formar les capes limosas, en alguns llocs de molts metros de gruixa, constituïdes de partícules fines dutes pel vent. Sobre la capa superficial, mescla de rovines i humus, de trenta a quaranta metros de gruixa, es troba una capa molt compacta denominada fragipan, típica de climes polars, que subsistix només a on la terra estiga poc llaurada. Esta capa impedix que les hages s'ancoren profundament en el sol i deixa a estos jagants inestables. En cada ventolera i tempestat, decenes d'arbres cauen com dominós descobrint el seu sistema radicular.

Les característiques geològiques del bosc de Soignes expliquen la seua gran vulnerabilitat als desastres causats per les aigües de escorrentía i per l'assiduïtat de transeünts i ciclistes, el pas de les quals produïx una compactació i descompactación edàfica.

Fauna

Farda roja.

Hi ha documents històrics que descriuen un bosc ric en caça en l'Edat Mija, en una amplitut quatre o cinc voltes més important i en una pressió humana escassa. Numeroses espècies han desaparegut a lo llarc dels sigles a causa de la caça i la reducció de l'hàbitat. La llista és llarga: alce, gamo, orso pardo, uro, gat cerval o gat montés i entre els últims de lo que es considera caça major: javalí, cérvol, cabirol i llop abans del fi del periodo francés (1815). La llúdria, el teixó la marta, i la llebre han desaparegut més recentment.

Hui, dins dels grans mamífers, només queden cabirols, reintroducidos despuix de la seua completa desaparició. La seua població està llimitada a causa de numeroses dificultats i factors d'estrés en el bosc com la presència de persones i els seus gossos, un territori reduït i aïllat en mig d'un ambient fortament urbanisat, la divisió del bosc per les carreteres i els ferrocarrils i la falta de maleza i territoris boscosos de baixa talla a on refugiar-se fora del hayedo dominant.

Els rabosots, que també es varen extinguir i després varen reaparéixer, contribuïxen a la llimitació de conills i es van adinsant cada volta més en els barris que llimiten en el bosc.

Els chicotets mamífers estan representats per rosegadors: campañols, musgaños i rates i els seus depredadors, comadrejes, arminis o turones, aixina com per la farda roja arborícola i des del primer quarto del XX, per la farda llistada de Siberia, introduïda accidentalment i que ha proliferat molt aplegant a desplaçar no només a la seua homòloga local, sino a molts pardals en els que compartix caseta ecològica.

Orejudo.

El bosc de Soignes alberga ademés 14 varietats de rat penats dels que alguns estan amenaçats d'extinció. l'avifauna està representada per una centena d'espècies, sedentarias o migratòries, la població de les quals disminuïx sobretot pel que fa a paseriformes com el petirrojo. També hi ha distintes rapaces, diürnes i nocturnes, columbiformes, cucales, gayos o aus aquàtiques com pollas d'aigua, gallaretes o garzas reals.

Els ecosistemes aquàtics estan poblats per peixos com les carpas, dels que el ródeo ( Rhodeus sericeus) és una espècie protegida i també existixen batracios en perill d'extinció a causa de la contaminació i d'espècies exòtiques que s'adapten be, com algunes tortugas, granotes i serps.

No s'han estudiat molt els invertebrats, existixen investigacions científiques, en especial referent als coleòpters i aràcnits que demostren la seua importància en este bosc, a on es calcula que hi ha 38 espècies de coleòpters (Lucanus cervus, protegit; Carabus auronitens var. putzeysi, endemisme belga; etc.) i 137 espècies d'aràcnits (Philodromus praedatus, endemisme belga; Achaearanea simulans i Walckenaeria corniculans entre uns atres o Atypus affinus, descobert fa poc). Pel que fa als lepidòpters, – Polyommatus icarus, Papilio machaon, etc.. S'ha observat una forta disminució deguda a la desaparició dels seus biòtops i s'han vist 16 espècies de formigues i espècies d'abelles com Apis mellifica entre els himenòpters.

La presència d'espècies autòctones s'ha reduït per la presència d'espècies exòtiques invasivas, com la cameraria (Cameraria ohridella), una plaga defoliadora. Hi ha més plagues com els coleòpters xilòfecs de la subfamília Scolytinae o la vaquita multicoloreada asiàtica (Harmonia axyridis). També es poden trobar colémbolos, dípters com els Empidida, i en atres grups d'invertebrats, crustacis com els cladóceros, moluscs, nemátodos, etc.

Flora

Amanita fulva .

Erro al crear miniatura:

Les extensions d'hages no permeten que atres plantes s'instalen. Les hages formen un arc que no deixa passar casi la llum del sol i els fulls que cauen es descomponen molt llentament i acidifican el sol permetent només que algunes plantes herbàcies s'acomoden.

Campanule gantelée.

En les zones deteriorades, poden prosperar làrixs, pi selvat o falagueres. Sempre que hi haja terrenys diversificados, poden prosperar be el roure albar, el fresno, l'arce sicómoro, el carpe, l'abedull o una flora encara més diversa, en anémones dels boscs, caledonies falsos ranúnculs, jacints, madreselva dels boscs, farolillo dels Cárpatos o nometoques, conegut pels seus fruts que quan estánmaduros proyecten les seues llavors.

Les zones humides i fangosas presenten un gran interés botànic. El vallejo del Vuylbeek va ser replantado en chops i oms que han atret a insectes com les parots.

Existixen ademés més de 1000 espècies de fongos, que a pesar de les prohibicions sobre la seua recollida i de la contaminació, es mantenen sobretot en zones apartades. Ademés en les zones més fredes i humides, apareixen numerosos líquens i briòfits

Notes i referències

La font principal d'este artícul és l'IBGE, Institut Bruselense per a la Gestió del Mig ambient.

Enllaços externs

• Pla, fiches pédagogiques, balades en forêt de Soignes
• La forêt de Soignes sur li site de Bruxelles Environnement – IBGE
• Plateforme de la forêt de Soignes