Biologia d'Aristóteles

Història animalium, un dels llibres d'Aristóteles sobre biologia. Manuscrit de el XII.

La biologia d'Aristóteles és la teoria de la biologia, basada en l'observació sistemàtica i la recopilació de senyes —principalment zoològics—, incorporada en els llibres d'Aristóteles sobre la ciència.

Naixcut en una família de meges, iniciadores del método científic en Grècia, Aristóteles subralla la proximitat de la medicina en la filosofia de la naturalea. Moltes de les seues observacions varen ser fetes durant la seua estància en l'illa de Lesbos, incloent especialment les seues descripcions de la biologia marina de l'estany Pirra, ara el Golf de Kalloni. La seua teoria es basa en el seu concepte de forma, que es deriva de la teoria de les formes de Platón. Va fomentar l'estudi d'esta ciència escrivint que "en totes les coses de la naturalea hi ha alguna cosa maravellós".

Aristóteles va tractar sistemàticament camps com la botànica, zoologia, anatomia, embriologia, teratología i fisiologia. El seu método s'assemblava a l'estil de ciència utilisat pels biòlecs moderns en explorar una nova àrea, en la recopilació sistemàtica de senyes, el descobriment de patrons i l'inferència de possibles explicacions causals a partir d'estos. No va realisar experiments en el sentit modern, sino que va fer observacions d'animals vius i va realisar dissecció. Aristóteles va ser un gran observador, estudiós i considerat pare de la biologia, va descriure més de 500 Las partes de los animales i va disseccionar més de 50 espècies. Va justificar el seu estudi del regne animal afirmant que fins a les inferiors tenen alguna cosa admirable. El filòsof va recopilar eixe material gràcies a escrits mèdics hipocráticos i informació de peixcadors, pastors, caçadors, apicultors... El mateix biòlec Charles Darwin va remarcar que els seus "dos deus", Linneo i Cuvier, eren "simples chiquets" comparats en el vell Aristóteles.

Els escrits d'Aristóteles sobre biologia, els primers en el història de la ciència, es troben dispersos en varis llibres, formant aproximadament una quarta part dels seus escrits que han sobrevixcut. Els principals texts de biologia varen ser Història dels animals, Generació dels animals, Moviment dels animals, Progressió dels animals, Les parts dels animals i Sobre l'ànima. Ademés d'estes obres, es troba la Parva Naturalia, un grup de sèt obres de contingut biològic i sicològic.

Ademés del seu alumne, Teofrasto, qui va escriure una Història de les plantes, no es va realisar cap investigació d'alcanç comparable en l'antiga Grècia, encara que la medicina helenística en Egipte va continuar l'investigació d'Aristóteles sobre els mecanismes del cos humà. La biologia d'Aristóteles va influir en el món islàmic medieval. La traducció de versions i comentaris àraps al llatí va tornar el coneiximent d'Aristóteles a Europa occidental, pero l'únic treball biològic àmpliament ensenyat en les universitats medievals va ser Sobre l'ànima. L'associació del seu treball en l'escolàstica medieval, aixina com els errors en les seues teories, varen causar el rebuig d'Aristóteles en científics moderns com Galileo, Descartes i William Harvey. La crítica dels seus errors varen continuar durant sigles. No obstant, algunes de les seues observacions en biologia marina s'han trobat en els temps moderns com a certes.

Context

Aristóteles va passar uns 20 anys en l'Acadèmia de Platón en Atenes.

La biologia d'Aristóteles es construïx sobre la base de la seua teoria de la forma, que es deriva de la teoria de les formes de Platón, pero significativament diferent d'ella. Les formes de Platón eren eternes i fixes, sent "plans en la ment de Deu". Les coses reals en el món podrien, en opinió de Platón, en el millor dels casos ser aproximacions a estes formes perfectes. Aristóteles va escoltar l'opinió de Platón i la va desenrollar en un conjunt de tres conceptes biològics. Ell usa la mateixa paraula grega, εἶδος (eidos), per a referir-se en primer lloc al conjunt de característiques visibles que caracterisen de manera única a un tipo d'animal. Aristóteles va usar la paraula γένος (génos) per a referir-se a un tipo. Per eixemple, el tipo d'animal cridat pardal té plomes, un pico, ales, un ou de clafoll dur i sanc tébea.

Aristóteles va senyalar ademés que hi ha moltes formes d'aus dins del tipo d'aus: grullas, àguiles, cuervos, avutardas, cheus, etc., aixina com hi ha moltes formes de peixos dins del tipo de peixos. A voltes els va cridar atoma eidē, formes indivisibles. El ser humà és una d'estes formes indivisibles: Sócrates i el restant de nosatres som diferents individualment, pero tots tenim forma humana.

Finalment, Aristóteles va observar que el chiquet no pren qualsevol forma, sino que li'l donen les llavors dels pares, que es combinen. Estes llavors contenen, per lo tant, forma o, en térmens moderns, informació. Aristóteles deixa en clar que a voltes té l'intenció d'este tercer sentit en donar l'analogia d'un tallat en fusta. Pren la seua forma de la fusta (la seua causa material); les ferramentes i la tècnica de talla utilisades per a fer-ho (la seua causa eficient); i el disseny establit per a això (els seus eidos o informació incrustada). Aristóteles emfatisa encara més la naturalea informativa de la forma argumentant que un cos està compost d'elements com la terra i el fòc, aixina com una paraula està composta de lletres en un orde específic (ab i ba té les mateixes lletres, causa material, pero un distint orde, causa formal).

Teleologismo

Artícul principal → Argument teleológico.

Aristóteles va continuar la tradició socrática de criticar als científics naturals, que com Demócrito, buscaven (com en la ciència moderna) explicar tot en térmens de matèria i moviment azaroso. Va ser molt influent en el desenroll futur del creacionisme clàssic, pero no va ser un «creacionista» directe perque no va requerir cap intervenció de la creació en la naturalea, lo que significa que «va aïllar a deu de qualsevol requeriment d'intervindre en la naturalea, ya siga com a creador o com a administrador». En lloc de l'intervenció directa d'un creador, és «a penes una exageració dir que per a Aristóteles tot el funcionament del món natural, aixina com també dels cels, deu entendre's com un esforç compartit cap a una realitat divina». I mentres que el mit en el Timeo sugerix que tots els sers vius estan basats en un únic paradigma, no un per a cada espècie, i inclús conta una història de «devolució» en la que atres sers vivents es desenvolvieron des dels humans, va anar Aristóteles qui va presentar l'influent idea de que cada tipo de ser viu normal devia basar-se en un paradigma o forma fixos per a eixa espècie.

Aristóteles sentia que la biologia era un eixemple particularment important d'un camp a on les ciències naturals materialistes ignoraven l'informació que es necessitava per a entendre be als sers vius. Per eixemple, les aus usen les ales per al vol; per això l'explicació més completa sobre lo natural, aixina com a lo artificial, seria en la seua major part teleológica. De fet, les propostes de que les espècies han canviat per casualitat sobrevivint el més apte, similar a lo que ara es diu biología de Aristóteles, ya eren conegudes per Aristóteles i les rebujava en la mateixa llògica. Va reconéixer que les monstruosidades (noves formes de vida) podrien sorgir per casualitat, pero no estava d'acort en aquells que atribuïen tot lo natural a la casualitat perque creïa que la ciència solament pot proporcionar una descripció general de lo que és normal, De sensu et sensibilibus. La distinció entre lo que és normal, o per naturalea, i lo que és "accidental", o no per naturalea, és important en la comprensió d'Aristóteles de la naturalea. Com senyala Sedley, «vivientes».

Segons Aristóteles, els canvis que succeïxen per naturalea són causats per les seues «causes formals». Per eixemple, en el cas de les ales d'un au, també existix una causa final que és el propòsit de volar. Va comparar explícitament açò en la tecnologia humana:

Si llavors lo que ve de l'art és pel be d'alguna cosa, està clar que lo que prové de la naturalea també [...] Açò està clar sobretot en els atres animals, que no fan res per art, investigació o delliberació; per lo que algunes persones estan completament perdudes, ya siga per inteligència o d'alguna atra manera que les aranyes, les formigues i eixes coses funcionen. [...] És absurt pensar que una cosa no succeïx pel be d'una cosa si no veem qué és lo que la posa en moviment deliberando. [...] Açò és més clar quan algú practica la medicina per sí mateixa; perque la naturalea és aixina.

If then what menges from art is for the sake of something, it is clear that what menja from nature is too [...] This is clear most of all in the other animals, which do nothing by art, inquiry, or deliberation; for which reason some people llaure completely at a loss whether it is by intelligence or in some other way that spiders, ants, and such things work. [...] It is absurd to think that a thing does not happen for the sake of something if we do not see what sets it in motion deliberating. [...] This is most clear when someone practices medicine himself on himself; for nature is like that.

Física (II 8.37), Aristóteles

Vore també

• Corpus Aristotelicum
• Història de la biologia
• Herència genètica mixta

Bibliografia

• Bloch, David. Aristotle on Memory and Recollection. ISBN 978-90-04-16046-0.
• Carruthers, Mary. The Book of Memory: A Study of Memory in Medieval Culture. ISBN 978-0-521-42973-3.
• (2007) Creationism and Its Critics in Antiquity (en anglés), University of Califòrnia Press. ISBN 9780520934368.
• Leroi, Armand Marie (2014). The Lagoon: How Aristotle Invented Science (en en), Bloomsbury Publishing. ISBN 978-1-4088-3621-7.
• Mosterín, Jesús (2006). Aristóteles: història del pensament, Aliança Editorial. OCLC 434349812. ISBN 84-206-5836-7.
• Warren, Howard C.. A History of the Association of Psychology. OCLC 21010604.