Barco de la mar de Galilea

Erro al crear miniatura:

Barco de la mar de Galilea

Erro al crear miniatura:

Un model cobert de la mateixa bromera que servia per a l'extracció del barco.

Erro al crear miniatura:

Vista de l'exhibició

Erro al crear miniatura:

Image detallada dels tipos de fusta usats en distintes parts del caixco.

El barco del mar de Galilea és una antiga embarcació de peixca de el I, descoberta en 1986 en la costa noroest del mar de Galilea, al nort d'Israel. Es tracta d'un de les troballes arqueològics més importants relacionats en les activitats peixqueres de les poblacions de Galilea al començament del primer mileni i, des de la perspectiva de la historicidad bíblica, per ser el tipo d'embarcacions usades en eixe lloc en temps de Jesús de Nazaret. És precisament per esta datació, que se li ha donat també el nom de barco de Jesús, encara que no existixen òbviament indicis que fora usat per ell o cap atra persona específica.

Descripció

Es tracta dels restants del caixco d'una embarcació de peixca, de 8,2 metros de llarc, 2,3 metros d'ample i una altura màxima preservada d'1,3 metros —en lloc per a 5 a 10 persones—, del tipo que segons estudis es construïa en l'Alce mediterràneu entre 100 a. C. i 200. La seua estructura de baixa altura i fondo pla feya possible la peixca prop de la costa, a on es troben els frezaderos d'algunes espècies. Presenta una disposició per a quatre remadores assentats en tàndem, i també té encaix per a un màstil, la qual cosa sugerix que servia ademés per a faenar en alta mar (en els punts més alluntats de la costa del llac, la superfície del qual és de 166 km²). Si be, no sembla que era molt adequada per a creuar el llac quan este estava expost a forts vents del surest (coneguts com sharquía), típics de les estacions d'estiu i autumne, ni durant les esporàdiques tormentes hivernals.

L'embarcació va ser construïda d'estrets taulons de fusta, principalment de cedre, ensamblados a caixa i mechó i posteriorment ajustats en taches. El procés de construcció començava per la quilla i terminava per la cuaderna, en ajusts adicionals usant fusta de roure per a conferir estabilitat a l'estructura. Una característica interessant és l'us de varis tipos adicionals de fusta —dèu en total— per a algunes parts del barco, la qual cosa sugerix una escassea de fusta, be per motius econòmics (l'us d'una mescla de restants de fusta i fusta reciclada era comuna en estos casos) be per problemes d'abastiment estacionals. En tot cas, per la complexitat de l'estructura, sembla que el constructor de l'embarcació era una persona experta en este tipo de llabors. El caixco presenta importants reparacions i apanys visibles, que per la seua forma i ubicació sembla que es varen realisar a lo llarc d'un llarc periodo de temps, sugerint que el barco servira als seus amos durant décades, pugues inclús que fins a un sigle.

Provablement, quan va alcançar un estat en el que ya no va poder servir més, se li varen llevar les parts reutilisables (coberta, màstil, rems, extensions, etc.) i es va deixar que afonara a la vora del llac prop de la població, a una distància que en aquella época tenia profunditat suficient. Allí es va quedar enterrat en fanc profunt, la qual cosa va protegir a l'estructura de la putrefacció bacteriana durant dos milenis. Les parts externes al caixco, que quedaven expostes a l'aigua, ya no estan, havent sobrevixcut solament les taches que les subjectaven.

Datació

Dins del barco es varen trobar peces d'alfarería (una cacerola i una llàntia, abdós d'argila, i alguns atres fragments), ademés de taches, que, junt en les tècniques de construcció del caixco, ho situa entre el 50 a. C. i 50 d. C. A la seua volta, la datació per radiocarbono ha tirat resultats d'entre 120 a. C. i 40 d. C., en més provabilitat cap a la mija d'este lapsus.

Per una atra part, segons l'arqueòloga Orna Cohen, experta en conservació d'objectes antics, la forma en la que algunes peces varen ser reusadas en l'estructura, sugerix que va estar en us cap al final del citat interval, és dir que va poder haver coincidit en l'estància de Jesús en la regió.

Descobriment i excavació

El descobriment de l'antiga embarcació es va deure a un important periodo de sequia que va resultar en una baixada récort (per a aquell llavors) del nivell de l'aigua del llac de Tiberíades, deixant expostes franges costeres abans sumergides en aigües més profundes. Va ser realisat per dos germans aficionats a l'arqueologia del kibutz Ginosar (cognado de Gennesaret), en la vora nort-occidental del llac, que estaven recorrent les aigües baixes del llac en busca de peces de ceràmica quan es varen trobar en el caixco mig sumergit. Els dos es varen posar en contacte en l'Autoritat d'Antiguetats d'Israel, que va enviar a un equip d'investigadors al lloc. Hores despuix, es va revelar la gran importància de la troballa i la seua edat estimada.

En els dies següents es va establir el protocol d'excavació, que requeria de la presència de distints professionals. Tant rebombori instigava el rumor de que es tractava d'un antic barco ple d'or, fent necessària una vigilància contínua al voltant del lloc. El procés d'extracció del caixco va resultar complex i desafiant, no solament per la fragilitat de l'estructura per l'esponjositat de la fusta, sino que ademés va deure realisar-se ans que les aigües del llac tornaren a cobrir el lloc, cosa que ya començava a ocórrer, i s'aveïnaven pluges en la regió de l'alt Jordán. Es va optar per l'us d'una manta aïllant de bromera de fibra de vidre que evitava l'exposició del caixco a l'atmòsfera, el seu secat i per això la seua desintegració, i facilitava la seua flotació. El caixco en sí es va reblir en molt conte de bromera de poliuretano, i es va introduir una capa de polietileno per a assegurar-se poder apartar la bromera de l'interior del caixco quan aplegue el moment sense causar dany a l'estructura. En total, el procés va tardar 12 dies i nits, realisant-se molt llentament i en múltiples descansos per a controlar l'integritat de la matèria cada poc temps.

Erro al crear miniatura:

El respal metàlic del caixco del barco.

Restauració i conservació

Erro al crear miniatura:

El gorc i llàntia d'argila trobades en el barco, i les taches trobades a la seua entorn.

Una volta rescatat del fanc, el caixco va ser espentat llentament, a flotació, cap al moll de Magdala, des d'a on es va dur a una barraca propenca construïda especialment a este fi, en un chicotet laboratori montat per l'Autoritat d'Antiguetats. Allí es va procedir a prendre proves de la fusta abans de sumergir el caixco en una banyera de cera i polietilenglicol, una mescla que —en un procés molt llent— va ser reemplaçant l'humitat inherent en els voltons per material conservant. En la fase final es varen reemplaçar els respals de fibra de vidre per l'armassó de metal que actualment recolza l'estructura. La llentitut del procés era tal que solament a la veta de dotze anys des del seu descobriment, la barca va poder ser presentada al públic en una exposició museística.

Exhibició

Actualment, el caixco es troba en el Museu Igal Alón, prop d'a on va ser trobat. La presentació inclou una image de «ombra» de la forma original i completa de l'embarcació, basant-se en les investigacions realisades durant el procés de restauració. Una atra image relata la relació de materials en el caixco (els distints tipos de fusta), la seua ubicació i els apanys que es varen realisar en el transcurs dels anys pels seus propietaris. També es descriu en una paret el història de la troballa i la complexitat del procés d'extracció, restauració i conservació.