Magdala

Magdala

Poble del Mejdel en la mar de Galilea a finals de el XIX o inicis de el XX. En primer pla, la tomba de Mohamed El-ʿAjami.

Magdala (en arameo מגדלא, pronunciat 'Magdǝlá' en arameo targúmico o 'Magdála' en arameo siríaco, ocasionalment escrit com מגדלה [cf. i. Erub. 4:3]; , de מִגְדָּלָהּ, romanizado: migdālā́h) va ser una ciutat judeua situada en la vora occidental del Llac de Genesaret que va florir sobretot des de el II fins al IV De dita ciutat provenia María Magdalena, discípula de Jesús de Nazaret i primera testic de la seua resurrecció. Lo més provable és que la ciutat fora coneguda en el món grecolatino com Tariquea (Ταριχαία en grec, Tarichaea en llatí). Fins a la guerra àrap-israelita de 1948, el llogaret palestí del-Majdal ( en àrap : المجدل ) s'ubicava en l'emplaçament de l'antiga Magdala. Actualment, el municipi israelita de Migdal s'estén per eixa zona.  

Nom

El nom arameo מגדלא (Magdǝlá) significa “la Torre”, provablement per la gran torre helenística els fonaments de la qual els arqueòlecs varen trobar en el port. Segons pareix este és el lloc que escrits rabínicos que mencionen esta ciutat la criden també מגדל נוניא (Migdal Nunayya) o מגדל צבעיא (Migdal Ṣabʿayya); la primera significa “la Torre dels Peixos”, la segona, “la Torre dels Tintores”. Possiblement el complement “dels Peixos” o “dels Tintores” s'afegia per a distinguir esta Magdala d'atres ciutats en el mateix nom, indicant que la ciutat era coneguda pel negoci de la peixca o de la tintoreria, i no tant perque la torre de la ciutat tenia que vore necessàriament en estos negocis. De l'indústria de la tintoreria no es fa menció en la lliteratura ni hi ha evidència d'ella en l'arqueologia.

El nom grec Μαγδαλά (Magdalá) o Μαγδαλάν (Magdalán) apareix en la majoria dels manuscrits grecs que contenen Mt 15, 39: "Llavors, despuix de despedir a la gent, va entrar en la barca i va anar a la regió de Magdala" (Reina Valera 1995). No obstant, les edicions crítiques del Nou Testament solen preferir la variant Μαγαδάν (Magadán) per trobar-se esta en els tres manuscrits més antics i en les versions llatines. En Mc 8, 10 (passage paralel de Mt 15, 39), encara que uns pocs manuscrits tenen Μαγδαλά (Magdalá), la majoria es referixen al lloc en el nom de Δαλμανουθά (Dalmanuta), que sol ser la versió preferida en les edicions crítiques. Ni Magadán ni Dalmanuta són conegudes en tota la lliteratura fòra d'estos texts. No es pot descartar que tant Dalmanuta com Magadán siguen corrupció primerenques de Magdal Nunayya i Magdala respectivament. De fet, com explica Bauckham, les semblances en la tipografia manuscrita de ΜΑΓΑΔΑΝ (Magadan) i ΜΑΓΔΑΛΑ (Magdala) és notable, de manera que és molt fàcil que un copista haja copiat mal el text molt pronte.

Cicerón, Flavio Josefo i Plinio el Vell parlen d'una ciutat anomenada en grec Tariquea (Ταριχαία) a sis quilómetros de Tiberiades, famosa per la producció de peix salat (d'a on ve el nom, que significa “l'indústria”. Esta mateixa ciutat hauria segut un foc de rebelió contra els romans en la guerra del s. I d. C. La majoria dels estudiosos consideren que Tariquea no és més que el nom grec de Magdala. No obstant, Plinio diu que Tariquea es trobava al sur del llac (mentres que Tiberias està a l'oest); per esta raó alguns autors proponen que Tariquea era una ciutat diferent que es trobava entre Tiberiades i Senabris.

Història

Segons una tradició hebrea que es remonta per lo manco a l'época rabínica, en Migdal Ṣabʿayya es trobava Job quan va rebre les notícies de les seues successives desgràcies (cf. Job 1; cf. Pesiq. Rab Kah. 7:10; Lev. Rab 17:4; Rut Rab. 2:10, Pesiq. Rab. 17:6). Possiblement la tradició àrap que crida a una de les fonts de la propenca Tabgha Ein Eyov (font de Job) reflectix esta tradició.

Segons una atra tradició de l'época rabínica, de Migdal Ṣabʿayya provenia la fusta de acacia en la que Moisés va fer construir l'Arca de l'Aliança. Jacob i els seus fills haurien tallat fustes de acacia de Migdal Ṣabʿayya i les haurien dut en si a Egipte; en eixir els seus descendents del captiveri li les haurien entregat a Moisés quan este les va demanar (cf. Cant. R. 1:12:1 (12a), comentant Exod 36). Per este motiu, per respecte cap a l'arca de l'aliança, les acacias de Magdala en l'época rabínica no es podien utilisar per a traure d'elles fusta (cf. i. Pesah. 4:1, 30d i i. Ta’an. 1:6, 64c).

Encara que les fonts lliteràries no parlen de la fundació de la ciutat, l'arqueologia mostra que Magdala va ser fundada a mitan de el II, lo que coincidix en la conquista de Galilea per part dels asmoneos. Les belles construccions portuàries, que incloïen una gran torre (tal volta la que va donar orige a la ciutat: Magdala = la Torre), unes termes i provablement una palestra (el cuadripórtico) semblen indicar que el rei tenia interés en esta ciutat. Podria tractar-se d'un port per a facilitar el transport de mercaderies entre el camí real, que anava des d'Aràbia, passant per Petra cap a Damasc en el port d'Acre en el mediterràneu. O tal volta, simplement, l'un floreciente mercat de peix va permetre als ciutadans embellir d'esta manera la seua ciutat. Segons pareix, en esta época en Magdal Nunnaya vivia un dels 24 órdens sacerdotales en Galilea.

A inicis de l'época romana (mediats de el I) la ciutat es va expandir cap al nort. En eixa part hi ha cases molt ben construïdes, en pedres de sellar i paviments de basalt molt ben tallat. En un parell de cases es troben fins a quatre banys rituals (miqwe) que s'omplien des del sol mateix per filtració. Alguna cosa més al nort encara es va construir una sinagoga: si ben no està clar que des del primer moment l'edifici haja funcionat com a sinagoga, és evident que, en els anys successius, durant al voltant d'un sigle, este edifici tindrà un clar significat religiós. Durant esta época s'ampliarà el port: no solament es crearà una plataforma enfront de la torre i s'adaptarà per a conseguir una major funcionalitat: el moll s'estendrà per més de cent metros cap al nort.

De l'época romana tenim les primeres mencions de Magdala en la lliteratura. Per un costat Flavio Josefo conte que, despuix de la derrota de Craso davant els parts, Cayo Casio Longino va estar en Tariquea, que va atacar aquella ciutat, va passar a gavinet a Pitolao i va fer més de 30.000 presoners judeus (Ant. 14.120 i Guerra 1.179-182). No queda molt clara la causa d'esta acció, pero lloc que Josefo conte que va ser Antípater qui va instigar a Casio a fer açò i que Pitolao estava d'algun modo lligat a les accions d'Aristóbulo II, es pot supondre que en Tariquea s'havia reunit un eixèrcit en contra d'Hircano II, i, en conseqüència, dels romans que ho recolzaven. La ciutat era ya àmpliament coneguda com Tariquea, ya que el 7 de març de 43 a. C. Cayo Casio Longino, mentres reunia algunes legions per a enfrontar-se a Octavio César Augusto i Marco Antonio, va escriure una carta Cicerón "des del campament de Tariquea (ex castris Tarichaeis)".

En la primera mitat del s. I. Magdala apareix en els evangelios. Com s'ha dit, segons la majoria dels manuscrits, despuix de primera la multiplicació dels pans, Jesús es dirigix a Magdala, a on alguns lletrats li demanaran un signe del cel: “Va despedir a la multitut, va montar en la barca i es va dirigir a la regió de Magdala” (Mt 15:39). Molts manuscrits antics, en el seu lloc lligen “Magadán”. És el mateix lloc al que sant Marcos aludix com a “regió de Dalmanuta” (Mc 8:10). Per un atre costat, una discípula de Jesús, María Magdalena, sembla ser una dòna pudiente d'esta ciutat, ya que, junt en atres dònes, ajudava a Jesús i als seus seguidors “en els seus bens” (Lc 8:3); tal volta era un modo de mostrar la seua gratitut a qui li havia lliberat de sèt dimonis (cf. Lc 8:2). María de Magdala serà la primera entre els discípuls de Jesús que vorà la tomba de Jesús buida i a ell resucitat: “Resucitat en amanecer del primer dia de la semana, es va aparéixer primer a María Magdalena, de la que havia tirat sèt dimonis” (Mc 16:9).

Esta ciutat, segons les senyes arqueològiques, va ser abandonada cap a l'any 70 d. C., coincidint en la rebelió dels judeus contra Roma. Hi ha poques senyals de forts combats, a no ser una barricada construïda tancar l'accés a un carrer pel nort. Esta barricada està construïda en materials provinents de la sinagoga, que segons pareix no va ser destruïda, sino desmantellada. Flavio Josefo descriu varis episodis de la guerra que varen succeir en Tariquea; si és la mateixa ciutat, els romans varen portar a terme una tremenda massacre. L'arqueologia mostra que, despuix de la guerra, la població retorna a la ciutat, encara que la part septentrional ya no serà habitada.

Segons pareix en el terremot de 376 Magdala va quedar desolada, i va permanéixer en ruïnes durant aproximadament un sigle. En este temps la ciutat no destaca en particular. Pot ser que a este terremot es referixquen les fonts rabínicas quan parlen de la destrucció de la gran ciutat de Migdal Ṣabʿayya a causa de la seua fornicaació (“מִפְּנֵי הַזְּנוּת”, Lam. Rab. 2:2:4, 21c; cf. i. Ta‘a. 4:5, 69a), encara que és impossible determinar a qué es referix en concret en este terme.

Alguns peregrins migevals passen per Magdala i donen testimoni d'un cult a Santa María Magdalena. Sant Burcardo, en el s. VIII, diu que va vore allí la casa de María Magdalena i va entrar en ella. En el s. IX Epifanio diu que a dos milles de Tabgha hi ha una iglésia que conté la casa de la Magdalena. L'apócrifa Vida d'Elena i Constantino atribuïx la construcció a la santa mare de l'Emperador; encara que esta obra és de l'al voltant del s. X, indica que en eixa época l'Iglésia de Magdala era venerable per la seua antiguetat. Per lo tant, encara que no se sap la data de la construcció de l'Iglésia, està clar que ya existia per lo manco abans de el IX.

Passat el temps de les creuades, en el XIII Ricoldo afirma que Iglésia de la Magdalena seguia en peu, encara que havia segut Magdala (convertida en un estable) o “la Torre” (¿bloquejada en trancas de fusta?), lo que va suscitar les llàgrimes i planys dels peregrins seues i dels seus companyers: no obstant, els peregrins varen cantar i varen proclamar el evangeli de la Magdalena. El lloc va seguir habitat pels àraps durant els sigles successius en el nom de المجدل (el-Mejdel), que preserva l'antic nom de Magdala. A les afores del poble, cap al sur, estava el cementeri a on es venerava la tomba de Mohamed El-ʿAjami. Els viagers que varen passar per allí buscant relíquies de la vida de Jesús solien reconéixer en el-Mejdel l'antiga Magdala.

En 1889 la Custòdia Franciscana va comprar una propietat al nort de la tomba de Mohamed El-ʿAjami. Encara que el P. Bellarmino Bagatti va fer algunes visites de reconeiximent, les excavacions en eixa zona no varen començar sino fins als anys 70 de el XX, i han segut realisades, en vàries campanyes, pel Studium Biblicum Franciscanum de Jerusalem.

A principis de el XX una comunitat de judeus provinents de Rússia va fundar, al nort de l'antiga Magdala, un chicotet assentament al que varen cridar מגדל (Migdal). El poble àrap va desaparéixer en 1948.

En 2005 la congregació religiosa catòlica dels legionaris de Crist varen adquirir el terreny que està al nort de la propietat de la Custòdia Franciscana. Des de 2005 s'han subseguido les campanyes d'excavació per part de l'Autoritat d'Antiguetats d'Israel i l'Universitat Anáhuac de Mèxic, liderades per l'arqueòloga Marcela Zapata Engrunse.