Arquitectura hoysala

Diferents elements en el temple de Kesava, en Somanathapura.

L'arquitectura hoysala és l'estil de les construccions desenrollades durant els sigles XI i XIV baix control del Imperi hoysala, en la regió coneguda com Karnata, hui dia Karnataka, estat al suroest de l'Índia. Són molts els temples, grans i menuts, edificats en el XIII que es conserven com a mostra de l'estil arquitectònic hoysala, entre uns atres: el temple de Chennakesava, en Belur; el temple de Hoysaleswara, en Halebidu; i el temple de Kesava, en Somanathapura. Una característica de l'arquitectura dels temples hoysalas és la seua atenció al detall i l'habilitat tècnica dels artesans, que també es veu en els temples de Belavadi, Amrithapura i Nuggehalli. Els estudis sobre l'estil revelen una escassa influència indoaria mentres l'impacte de l'estil de l'Índia meridional és més apreciable.

Els temples hoysalas, hui un dels principals destins turístics en Karnataka, permeten conéixer l'arquitectura migeval hindú de la tradició drávida. Eixa tradició va nàixer en el VIII baix el patronazgo de la dinastia chalukya de Badami, es va desenrollar durant el XI pels chalukyas occidentals de Basavakalyan i finalment, es va transformar en un estil independent en el XII, durant el regnat dels Hoysala. Inscripcions en canares migeval es mostren incisas en pedres dels temples, donant detalls sobre estos i informació sobra la dinastia dels Hoysala.

El 15 d'abril de 2014 el ben «Conjunts sagrats dels Hoysala» va ser inscrit en la Llista Indicativa de l'Índia —pas previ a ser declarat Patrimoni de la Humanitat—, en la categoria de ben cultural (n.º ref 5898). Aproximadament 100 temples del periodo hoysala perduren hui. La nominació comprén dos grups de monuments (en Belur i en Halebidu) ricament decorats en escultures i talles de pedra, construïts per seguidors del vaishnavisme, el shaivisme i el jainisme. El temple Chennakeshava en Belur seguix sent un important lloc de pelegrinage.

Per a mi, gojar dels temples de les dinasties chalukya tardana i Hoysala és un dels grans plaers de la vida. Ame estos temples perque els seus dissenys són llògics i naturals, perque la seua arquitectura és ingènua, perque la seua eixecució és rica...

Gerard Foekema, prefacio de la Complete guide to Hoysala temples

• Eixemples d'arquitectura hoysala
• 
  Planta estrelada del santuari en el temple de Chennakeshava, en Aralaguppe
• 
  El temple de Kesava en el complex de Chennakeshava en Belur ha estat actiu des de la seua fundació
• 
  Temple Kedaresvara en Balligavi (XI, ampliat en 1131)
• 
  Temple Brahmeshvara en Kikkeri (acabament en 1171)
• 
  Temple Kedareshwara en Halebidu
• 
  Temple de Chennakesava, en Somanathapura, consagrat en 1258

Història

L'influència d'este imperi es trobava en el seu cenit durant el XIII, quan dominava el sur del replanell de Decán. Han sobrevixcut prop d'un centenar de temples d'este estil en l'actual estat de Karnataka, majorment en el districte de Malnad, una regió dels Ghats occidentals, pàtria d'orige dels reis hoysala.

Els temples construïts abans de l'independència dels Hoysala, a mitan del XII, acusen significativament l'influència de l'arquitectura chalukya occidental, mentres els temples posteriors, retenen alguns aspectes, pero mostren inventives decoració i ornamentacions, producte únic dels artesans hoysala.

La vigorosa activitat constructiva de temples de l'imperi Hoysala es va deure als factors socials, culturals i polítics del periodo. La transformació estilística de la tradició, en els temples de Karnataka, reflectix les traces religioses popularisades pels filòsofs vaisnaistas i shivaístas, mostren el creiximent del poder militar dels sobirans de Hoysala, que desijaven alvançar als antics senyors de Chalukya occidental en mèrits artístics.

Investigació

Kirtimukha , cares de dimonis en banyes, ulls saltones, boca oberta i grans claus en la torre del temple de Amrutesvara, en Amruthapura.

Elefants en la balaustrada del temple de Butxesvara, sense jagati, en Korvangla.

Estudis en temps moderns han indicat que mil o mil cinccentes estructures varen ser construïdes pels Hoysala, de les quals al voltant d'un centenar permaneixen hui en dia. L'estil hoysala és una derivació de l'estil Chalukya occidental, popular durant els sigles X i XI.

Encara que clarament drávida (açò és, basat únicament en les característiques d'este estil arquitectònic), l'arquitectura hoysala és calificada com un estil independent. Al mateix temps que els Hoysala introduïen característiques innovadores en la seua arquitectura, també incloïen traces preses dels primers grans constructors de Karnataka, com la dinastia Kadamba. Estes característiques varen ser l'us de talc com a principal material de construcció, finestres de pedra calada -molt populars en els temples de Hoysala- i la vimana de patró estrelat. Totes estes característiques eren populars ya en temps de les seues primeres dinasties, els chalukyas occidentals. Una atra característica va ser l'estil escalonat de la torre vímana, cridada kadamba shikhara, hereua de la dinastia Kadamba.

El coneiximent dels efectes llum-ombra en les parets tallades va estar arraïlat en l'artesania dels escultors hoysala i ho varen utilisar en el màxim efecte en les escultures colocades en numeroses hornacinas. L'escultura hoysala, en tota la seua riquea, es presenta com un bon repte per als fotógrafs. El mestrage dels hoysala en la pedra ha segut comparada en finura en els treballs d'orfebreria i talles de marfil. L'abundància de joyeria que lluïxen les figures esculpidas i la varietat de pentinats i «tocats» representats nos donen una idea clara dels estils contemporàneus.

Complex de temples

Un temple hindú és un lloc de contacte entre deus o deïtats, i humans. El foc espiritual d'un temple és el seu centre, el garbhagriha —el sancta sanctorum en el lloc més intern del temple— a on residix l'image de la deidad, la seua arquitectura està dissenyada per a permetre l'accés dels devots des de l'exterior fins a la garbhagriha travessant passadiços ambulatoris de circumvalació i mandapas (sales o cambres), que es convertixen tant més sagrades quant més prop de la deïtat es troben. Els temples de Hoysala es componen de vàries parts que sorgixen separadament per a integrar-se en un tot orgànic unificat, en contrast en els temples del país Tamil a on les diferents parts culturals permaneixen independents. A pesar de que superficialment són únics, els temples de Hoysala s'assemblen estructuralment. Es caracterisen per una complexa profusió d'escultures decorant cada part del temple, cinceladas en sabonet bla —un esquisto talcbaix, material òptim per a intrincadas talles— i eixecutades generalment per artistes locals, exhibixen caràcters arquitectònics que els distinguixen de les atres arquitectura religioses del sur de l'Índia.

Kalyan («piscina escalonada»), en Hulikere.

La majoria dels temples de Hoysala tenen un porche, sostingut per pilars tornejats de forma circular o acampanada que, a voltes, eren tallats en estrías més profundes i modelacions en motius decoratius. Les edificacions es construïen sobre plataformes, elevades un metro del sol, cridades jagati. Este element, ademés de protegir l'edificació d'inundacions i proporcionar al temple un aspecte més esvelt, servia com pradakshinapatha (deambulatorio) per a rodejar el temple, mentres el garbagriha quedava exclós d'esta funció. Estos temples tenen un conjunt adicional d'escalons que conduïxen a un mandapa (sala) obert, sense parets. Bon eixemple d'este estil és el temple de Kesava en Somanathapura. El jagati que està unit al restant de les parets del temple, seguint un patró de zig-zag en planta, una innovació de Hoysala. Una parella de hornacinas, cada una en una deïtat i una torre en miniatura directament encarada a l'entrada, poden embellir abdós costats de l'escalinata de la plataforma. Els fidels primer podien completar un regrés ritual sobre el jagati escomençant des de l'entrada principal, caminant cap a la dreta, en sentit de les agulles del rellonge, abans d'entrar al mandapa, seguint els relleus de les parets exteriors del temple, que mostren escenes èpiques de la tradició hindú secuenciadas cronològicament. Els temples que no estan situats damunt d'un jagati poden tindre l'escalinata, que conduïx del sol al mandapa, flanquejat per un antepecho decorat en elefants. Un eixemple de temple sense plataforma elevada és el temple de Bucesvara a Korvangla (districte d'Hassan). En temples dvikuta, els que tenen dos santuaris, les vímanas poden estar ubicades tant una al costat de l'atra com en llocs oposts. El temple de Laksmídevi a Doddagaddavalli té un santuari més chicotet en cada una dels cantons del complex amurallado de temples, que s'afig a cinc santuaris majors. També varen construir piscines d'immersió escalonades, cridades Pushkarni o Kalyan , la piscina de Hulikere és un eixemple, en les seues dotze capelles menors que contenen deïtats hindús.

Elements arquitectònics

Mandapa

Mandapa obert en pilars tornejats en el temple de Amrutheswara en Amruthapura.

Mandapa de planta quadrada escalonada en el temple de Kedaresvara, en Balligavi.

El mandapa és la sala a on grups de gent es reunixen durant les pregàries. La seua entrada normalment té un llindar molt ornado cridat mákara-torana, —el mákara és una béstia imaginària i una torana és qualsevol decoració situada en un lloc alt—. És normal que estiga obert sense parets que servix de sala exterior ademés en els grans temples tenen un d'interior, chicotet i tancat i el santuari. Els mandapas oberts tenen àrees en assents fets de pedra que utilisen com a respals el mateix parapete de la paret, els assents seguixen el mateix disseny quadrat i escalonat de l'antepecho. L'obert, és la part més espaciosa del temple i acollia grans congregació de gent. Ací el sostre està sustentat per numerosos pilars que originen molts intercolumnios; inclús les més chicotetes mandapas tenen tretze intercolumnios. La planta dels mandapas té forma de sala quadrada, o rectangular quan s'afig un pronaos, en quatre columnes en el centre que formen nou intercolumnios en les situades en el perímetro, i és l'estil usat en la majoria dels temples de Hoysala. Les parets tenen parapetos en semicolumnas que soporten els extrems de la teulada, lo que permet l'entrada de molta llum que fa visibles els detalls de les escultures. El sostre del mandapa generalment s'embellix en escultures mitològiques i florals, està format per una cúpula i conté representacions escultòriques de motius indígenes i atres decoració similars. El temple de Amruteswara en el districte de Txikmagalur té quarantahuit cúpules en la mahamandapa (gran sala oberta).

Si el temple és menut, està compost per un mandapa tancat —en les parets fins al sostre— i la capella. Este mandapa tancat, ben decorat per dins i per fòra, és major que el vestíbul que conecta la capella en el mandapa i té quatre columnes torneadas que sostenen el sostre, la cúpula del com pot ser prou profunda. Les quatre columnes formen nous intercolumnios en la sala, cada u dels quals es troba finamente decorat. Les celosías de pedra colocades entre els pilars per a filtrar la llum són un element característic de l'estil hoysala.

Celosías en el temple de Kesava, en Somanathapura.

Un porche adorna l'entrada al mandapa tancat, en el dosel sustentat per dos semicolumnas i dos parapetos, tot profusamente decorat. Este espai es comunica en la cela per mig d'un recibidor, una peça quadrada que també conecta les capelles, els seus paraments exteriors estan ben decorats pero, com el recibidor no és molt gran, no sol ser una part massa conspicua del temple. El recibidor té una torre baixa cridada sukanasi o «nas», sobre la que està instalada l'emblema dels Hoysala. En Belur i Halebidu, estes torres-escultures són més grans i es coloquen en totes les portes.

Els mandapa interiors o exteriors (tancats o oberts) tenen pilars circulares tornejats, en quatre soports damunt. Sobre cada soport reposa una, o vàries, figures esculpidas cridades salabhanjika o madanika. Els pilars poden exhibir delicades talles en la seua superfície i no hi ha dos iguals. Aixina és com l'art dels Hoysala diferix de l'arquitectura de les seues primeres dinasties, els chalukyas occidentals, que afegien detalls esculpidos en la base circular del pilar i deixaven neteja la part superior. Els pilars tornejats són 16, 32 o 64, alguns tenen forma acampanada i posseïxen propietats que els fa reflectir la llum. El temple de Parsvanatha Basadi en Halebidu és un bon eixemple. L'eix del pilar és un monolit en la base terminada com un quadrat i figures ben esculpidas embellint la part superior.

Vímana

Estructura estrelada d'una Vímana en Somanathapura.

La vímana és la torre que corona la garbhagriha també cridada sancta sanctorum, conté la més sagrada de les capelles a on residixen les imàgens dels deus presidint l'espai. La vímana està a sovint coronada per una torre diferent per la part interior i per l'exterior. En l'interior la cambra és plana i quadrada, mentres l'exterior està profusamente decorada i pot ser de forma estrelada o com a espais fraccionats, o com una combinació d'abdós, que li proporcionen molts eixints i entrantes, que semblen multiplicar-se quan l'incidix la llum. Cada eixint i entrante, posseïx una ornamentació completa, que és rítmica i repetitiva, i està composta per sellars i molduras que formen el perfil de la torre. Depén el número de capelles el número de torres, els temples es classifiquen com ekakuta (una), dvikuta (dos), trikuta (tres), txatushkuta (quatre) i pantxakuta (cinc). La majoria dels temples de Hoysala són ekakuta, dvikuta o trikuta. En temples de múltiples capelles, totes les parts essencials estan duplicades per a conseguir simetria i equilibri. Les capelles menors del temple solen tindre la seua pròpia torre. Hi ha casos en que un temple és trikuta pero solament té una torre damunt de la capella principal, en el centre de l'edificació. Aixina, la terminologia no sempre és precisa. Capelles més chicotetes adossades a les parets exteriors i cap a fòra d'una vímana major són una traça comuna.

El kalasa és el punt més elevat del temple, té forma d'un vell recipient de líquits i s'alça sobre el cim de la torre. Este component de la vímana a sovint ha segut reemplaçat, pel seu estat en ruïna, per un pináculo metàlic. Baix la kalasa es troba una estructura esculpida que sembla una cúpula, formada per grans blocs de pedra, que sembla un caixco. La seua planta sol fer uns quatre metros quadrats i seguix la forma de la capella. Baix esta estructura hi ha sostres abovedados, en sales de planta quadrada, totes més chicotetes que la principal i coronades per chicotetes kalasas. Estos sostres es mesclen en atres chicotets de formes diferents i ornamentadas. La torre de la capella generalment té tres o quatre nivells de files de sostres decorats mentres la torre damunt del sukanasi té un nivell menys, fent que la torre semble una extensió de la torre principal (el «nas»). Un nivell de sostre decorat recorre per damunt de la paret d'un mandapa tancat per damunt dels pesats ràfols eixints de la coberta d'un atre mandapa obert i per damunt dels porches.

Mur exterior en sis molduras horisontals en el temple de Kesava, en Somanathapura.

Per baix de la superestructura de la vímana estan els voladizos del temple proyectant-se mig metro de la paret. Per baix dels ràfols es poden trobar dos esquemes decoratius diferents, depenent de que el temple es construïra a l'inici o al final del periodo de l'imperi. En els primers temples, construïts en anterioritat al XIII, hi ha un ràfol i baix d'ell torres en miniatura decorades, per baix d'estes torrecillas hi ha un panel de deïtats hindús en els seus assistents i a continuació, un conjunt de cinc molduras diferents que formen la base de la paret. En els últims temples es troba un segon ràfol, recorrent prop d'un metro per baix dels ràfols més alts, en torres en miniatura decorades colocades entre elles. Les imàgens dels deus en la paret estan per baix dels ràfols inferiors, seguides per sis diferents molduras del mateix tamany. Açò és cridat generalment «tractament horisontal». Les sis molduras en la base estan dividides en dos seccions. Escomençant per l'inferior, la primera capa conté una processó d'elefants, per sobre ella hi ha cavallers i damunt una banda de fullage. La segona secció horisontal té representacions èpiques hindús i escenes del puránica —text religiós en genealogia de deus, héroes, sagues, i descripcions de la cosmologia, filosofia i geografia hindú— eixecutades en detall. Per damunt d'estes seccions hi ha dos frisos de yallis —lleons imaginaris en claus d'elefant i coa de serp— o mákaras —béstia de la mitologia hindú en la part anterior d'animal terrestre i la posterior d'animal aquàtic en coa de peix— i hamses (cisnes). La vímana, en una traça particular de l'arquitectura Hoysala, es dividix en tres seccions horisontals i està inclús més ornamentada que les parets.

Escultura

Madanika en el temple de Txennakesava, en Belur.

Els escultors de Hoysala són famosos pel seu detallismo, aplicat en les representacions d'aspectes de la vida diària, com l'eròtic, i de l'èpica hindú, yallis, deïtats, kirthimukha. El material, l'esquisto - clorita, permet un estil de talla virtuós. Les seues obres presten especial atenció en els detalls precisos, cada aspecte, fins a les ungles dels peus, és tractat en perfeccionisme.

Salabhanjika, un disseny comú en l'escultura hoysala, és una antiga tradició que es remet a l'escultura budista: "Sala" es referix a l'arbre sala i «bhanjika» és la casta donzella. En l'idioma de Hoysala, les figures madanika són objectes decoratius ubicats en els ànguls dels murs exteriors dels temples prop del sostre per a que els adoradores que circunvalan el temple els puguen vore. Fan la funció de figures de respal, en forma de pilars, dins de les mandapa. Estes madanika es esculpieron, de manera aparentment compromesa, en activitats artístiques, com a músics en els seus instruments i danzantes. Kirthimukhas, a sovint en cares de dimonis, adornen les torres de les vímanas d'alguns temples. Algunes voltes, els artistes escultors firmaven les seues creacions.

Sthamba buttalika, influència chola en l'art Hoysala, en Belur.

Els sthamba buttalikas són pilars que mostren traces de l'art de la dinastia Chola en els tocs chalukya. Alguns dels artistes que treballaven per als Hoysala devien ser del país Chola, conseqüència de l'expansió de l'imperi cap a les regions d'idioma tamil del sur de l'Índia. L'image de Mohinī en un dels pilars del mandapa (sala tancada) del temple de Txennakeshava és un bon eixemple de l'art chola.

Els temes de la vida quotidiana estan exposts en murals. Trobem representades la manera en que els cavalls duyen les regnes, la classe de estribos que usaven, la talla escultòrica de ballarins, músics instrumentistes, i frisos d'animals preferentment lleons i elefants, a on cap d'ells és idèntic. Potser cap atre temple del país reflectix en més fidelitat l'èpica dels Ramayana i Mahabharata —les dos poesies èpiques principals de l'antiga Índia, en texts religiosos— que el temple de Hoysaleshwara d'Halebidu.

l'erotisme va ser un tema que els artistes de Hoysala varen tractar en discreció, a diferència dels d'atres regions de l'Índia. Ací no hi ha exhibicionisme i les talles d'escenes eròtiques estan en hornacinas, generalment miniaturisades i discretes. Estes representacions eròtiques s'associen a la pràctica Shaktí. La porta del temple està profusamente gravada en adorns cridats mákara-torana (el mákara és un animal imaginari) i a cada costat de la porta s'exhibixen salabhanjika (donzelles).

A banda d'estes escultures, es esculpieron seqüències de l'èpica hindú —principalment del Ramaiana i del Majábharata— seguint un orde, en direcció de les agulles del rellonge, començant des de l'entrada principal; l'orde de la seqüència és el mateix del sentit en que els fidels fan les seues circumvalacions dirigint-se a l'espai sagrat en l'interior de l'edifici, el sancta sanctorum. Representacions mitològiques tals com la de l'héroe épico Áryuna disparant a peixos, el deu en cap d'elefant Ganesha, el deu del sol Suria, el deu de la meteorologia i la guerra Indra, i Brahmá en Sárasuati són freqüents. Es veu a sovint en estos temples a la deesa Durga, en varis braços sostenint armes que atres deus li han otorgat, en el moment de matar a un búfalo —en «realitat» un dimoni en forma de búfalo— Jari Jara una fusió dels deus Shivá i Visnú, sostenint una closca, una roda i una fitora. Molts d'estos frisos varen ser firmats pels artesans que els varen elaborar i són les obres d'art més antigues firmades de l'Índia.

Deïtats dels temples

Escultura Laksmi-Naraiana (Visnú en Laksmí assentada en la seua falda, en el temple de Hoysaleshwara, en Halebidu.

L'hinduisme és una combinació de creències sagrades seculars en rituals i pràctiques periòdiques tradicionals, que han evolucionat a lo llarc de més de dos mil anys i encarna un complex simbolisme que combina el món natural i la filosofia. Els temples hindús varen escomençar sent simples santuaris que albergaven una deidad i en temps dels hoysala havien evolucionat convertint-se en edificis ben articulats en els que els fidels buscaven la transcendència del món diari.

Els temples hoysalas no es llimitaven a ser usats per membres d'una tradició específica del hinduisme sino que atreen fidels de diferents confessions hindús. Els hoysala solien dedicar els seus temples a Shivá o a Visnú —dos dels principals deus hindús— pero, ocasionalment, triaven una atra deidad. Als adoradores del deu Shivá se'ls crida shivaístas i els de Visnú, visnuistas. Mentres el rei Visnú-Vardhana i els seus descendents varen practicar la fe dels visnuistas, es constata que la dinastia Hoysala va mantindre l'equilibri i l'harmonia construint igual números de temples dedicats a Shiva com Visnú. La majoria d'estos temples tenen característiques seculars en temes generals representats en les seues escultures, lo que es pot observar en el famós temple de Txennakesava de Belur dedicat a Visnú i en el temple de Joisalésuara d'Halebidu dedicat a Shiva. El temple de Kesava en Somanathapura és diferent ya que la seua ornamentació és estrictament visnuista. Generalment els temples visnuistas es dedicaven a Keshavá, mentres uns quants advoquen a Laksmi-Naraiana i Laksmi-Narasimja (abdós, Nara Naráiana i Narasimja, són avatars de Visnú) en una representació de Laksmi, consorte de Visnú, assentada als seus peus.

Escultura de Shiva, Parvati i Nandi en el Temple de Joisaléshuara, en Jalebidu.

Els temples dedicats a Visnú són sempre cridats segons la deidad. Els temples dedicats a Shiva a sovint acaben en el sufix íshuara (‘senyor de’), per eixemple Hoysaleswara significa ‘senyor de Hoysala’. Els temples poden ser cridats, també, en el nom del creent que comissionava la seua construcció, una mostra és el temple de Bucesvara en Koravangala, cridat aixina pel devot Buci. Els temples Shaiva tenen un linga de Shiva, amulet de fertilitat i símbol universal de Shiva en el santuari. Les més estridents decoració esculturals són els frisos horisontals aen els panels dels panys exteriors dels temples, d'exquisit detallismo, en intrincadas talles d'imàgens dels deus, les deeses i els seus assistents. El Temple de Doddagaddavalli Laksmi Devi (deesa de l'abundància), excepcionalment, no es dedica ni a Visnú ni a Shiva.

La derrota de la dinastia de l'oest de Ganga (actual sur de Karnataka) per cholas a inicis del XI i l'increment dels seguidors dels hinduisme visnuista i virashaiva el XII es va reflectir en un decreixent interés pel jainisme. No obstant, dos notables llocs d'adoració jainista varen ser construïts en territori dels hoysala, Shravanabelagola i Kambadahalli, ya que aixina ho varen decidir els seus governants per a satisfer les necessitats espirituals i socials de la població jainista, varis dels quals han sobrevixcut en Halebidu que contenen icons del jainismo tirthankares.

Les dos principals deïtats representades en els temples de hoysala són Shivá i Visnú en les seues variades formes i avatars. A Shivá se li representa normalment en quatre braços, sostenint una fitora i un chicotet tambor, entre atres emblemes que simbolisen objectes adorats independentment de les imàgens divines als que estan associats. Qualsevol icon masculí en esta característica representa Shiva, llevat en alguns casos en que una figura femenina, Parvati —-la consorte de Shiva—, presenta els mateixos atributs. Algunes representacions del Senyor Shiva ho mostren en acció, tal com assessinant a un dimoni o dansant sobre el cap d'un elefant. A sovint li acompanya Parvati o el bou Nandi. Aixina mateix pot manifestar-se com Bhairava.

L'avatar Varaja (javalí), en Halebidu.

Una representació d'una figura masculina que sosté diversos objectes com una closca —símbol d'eternitat, d'espais celestials— i una roda —símbol dels temps eterns i del poder destuctiu— és Visnú. Si una figura femenina es troba representada en estos símbols, s'entén que és el seu consorte, Laksmi. En totes les figuració Visnú sosté quatre objectes: una closca, una roda, un loto i una maza. Els pot dur en qualsevol de les vàries mans que té, fent possible vintiquatre combinacions diferents i conseqüentment, vintiquatre formes de Visnú, cada una en el seu nom propi. A banda d'estes formes, Visnú està representat en qualsevol de les seues dèu avatars, inclós el deu assentat sobre Ananta Shesha —la serp celestial i guardiana de l'energia vital—; Visnú en Laksmi assentada en el seu regazo (Laksmi-Naraiana); en cap de lleó destripando un diable en el seu regazo (Narasinja); en cap de javalí caminant sobre un dimoni (Varaja); en l'avatar Krisná —com Venugopala o el vaquer interpretant la venu (flauta travesera de tradició karnataka); ballant sobre el cap de la serp Kaliya o pujant un tossal com la de Góvardhana—; en els peus sobre el cap d'una chicoteta figura —Vamana—; en Laksmí assentada sobre Garudá i com a àguila furtant el «arbre parijata» (Pandanus fascicularis).

Artesans notables

Mentres els artesans hindús migevals varen permanéixer en l'anonimat, els de la dinastia Hoysala varen firmar les seues obres, el qual ha proporcionat als estudiosos detalls fascinants sobre les seues vides, famílies, gremis, etc. A banda d'escultors i arquitectes, els membres d'atres gremis, com a joyers, talladores de marfil, ebanistas o plateros, també varen contribuir a la ultimación dels temples. Els artesans procedien de diferents llocs i entre ells hi havia professionals locals reconeguts. Alguns dels més prolífics varen ser: Amarashilpi Jakanatxari, natiu de Kaidala, en el districte de Tumkur, que també va construir temples per als chalukyas. Ruvari Malithamma va construir el temple de Kesava en Somanathapura, en el districte de Mysore, i va colaborar en atres quaranta monuments, inclós el temple de Amruteshwara en Amruthapura, es va especialisar en ornamentacions i va treballar durant sis décades, normalment firmava les seues escultures en el nom «Malli», o simplement «Ma». Dasoja i el seu fill Chavana, procedents de Balligavi varen ser els arquitectes del temple de Chennakesava en Belur; Kedaroja era l'arquitecte cap del temple de Hoysaleswara en Halebidu. Les seues influències poden observar-se en atres temples construïts pels hoysala. Atres noms que apareixen són Maridamma, Baicoja, Caudaya, Nanjaya, Bama, Malloja, Nadoja, Siddoja, Masanithamma, Chameya i Rameya.

Vore també

• Arquitectura de l'Índia
• Arquitectura chalukya occidental
• Arquitectura mogola
• Grans temples vivents Chola

Referències

• (1980, edició 2001) A concise history of Karnataka: from pre-historic claves to the present (en anglés), Bangalore: Jupiter books. OCLC 7796041.

• Foekema, Gerard (1996). Complete guide to hoysala temples, Nova Delhi: Abhinav. ISBN 81-7017-345-0.

Bibliografia

• Chitralakshana (ed.): «Hoyasala architecture in Somanathapura» (en anglés). History of Indian art. Archivat des d'el original, el 4 de decembre de 2007. Consultat el 23 d'abril de 2012.

• Nilakanta Sastry (2002). A history of South Índia from prehistoric claves to the fall of Vijayanagar, Nova Delhi: Indian Branch, Oxford University Press. ISBN 0-19-560686-8.
• Frontline (ed.): «Hoysala heritage» (en anglés). History and craftsmanship of Belur and Halebid temples. Archivat des d'el original, el 12 de febrer de 2012. Consultat el 22 d'abril de 2012.