Anar al contingut

Anex:Cronologia de l'astronomia solar

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià

S'arrepleguen a continuació, en forma de taula, els acontenyiments més rellevants en l'història de la de l'astronomia solar

Cronologia de l'astronomia solar
_
Any País[N 1] Autor Acontenyiment Época
450 a. C. [[Image:Plantilla:Bandera/Grècia|border|20px|Grècia]] Heráclides Póntico (c. 390-310 a. C.),
astrònom i filòsof		 Descriu un sistema solar, en el que alguns dels planetes orbitan al voltant del sol, pero el sol a la seua volta gira al voltant de la terra.[1] Abans de Crist
III a. C. [[Image:Plantilla:Bandera/Grècia|border|20px|Grècia]] Aristarco de Samos (310-230 a. C.,
astrònom i matemàtic		 Un dels primers en plantejar l'hipòtesis de que el sol és el centre del nostre sistema solar.[1]
850 Uzbekistan al-Farghani (805-880),
astrònom persa conegut com Alfraganus		 Escriu Kitab fi Jawani [Un compendio de la ciència de les estreles], principalment va donar un resum de la cosmografía ptolemica. No obstant, també corrig a Ptolomeo basant-se en les troballes d'astrònoms àraps anteriors. Al-Farghani dona valors revisats ​​per a la oblicuidad de l'eclíptica, el moviment de precesión dels apogeus del Sol i la Lluna, i la circumferència de la Terra. Els llibres varen circular àmpliament pel món musulmà i inclús es varen traduir al latin.[2] Abans de l'any 1000
900-929 [[Image:Plantilla:Bandera/Turquia|border|20px|Turquia]] Muhammad ibn Jābir al-Harrānī al-Battānī (Albatenius) (c. 858–929),
príncip, astrònom, astrólogo i matemàtic		 Descobrix que la direcció de l'excentricitat del Sol està canviant.
950-1000 [[Image:Plantilla:Bandera/|border|20px| ]] Ibn Yunus Observa més de 10 000 eixides de la posició del Sol durant molts anys utilisant un gran astrolabio en un diàmetro de prop d'1,4 metros.
1031 Uzbekistan Abū Rayḥān al-Bīrūnī (973-1050),
matemàtic, astrònom, geógrafo, físic, filòsof, viager, historiador i farmacèutic persa 		Calcula la distància entre el Terra i el Sol en el seu Cànon Mes’udicus 1000-1800
1530 [[Image:Plantilla:Bandera/Polònia|border|20px|Polònia]] Nicolás Copérnico (1473-1543),
polímata renaixentiste polac-prusiano		 Coloca el sol en el centre del sistema solar.[1]
XVII S'inicia l'observació solar en telescopis [3]
1610 [[Image:Plantilla:Bandera/Itàlia|border|20px|Itàlia]] Galileo Galilei (1564-1642),
astrònom, ingenier, matemàtic i físic		 Galileo Galilei en Pàdua i Johannes Fabricius en Wittenberg varen observar de forma independent les taques solars per primera volta.[1] Galileo va concloure, contràriament a lo que llavors es considerava una doctrina aristotèlica vàlida, que el sol no és immutable.[3]
1613 [[Image:Plantilla:Bandera/Itàlia|border|20px|Itàlia]] Galilei Usa observacions de les taques solars per a demostrar la rotació solar.[3]
1619 Alemània Johannes Kepler (1571-1630),
astrònom i matemàtic		 Postula un vent solar per a explicar la direcció de les coes dels cometes.[4]
XIX Comença l'observació sistemàtica del sol com a part de programes d'observació.[3] XIX
1802 [[Image:Flag_of_England.svg 20px|Anglaterra]] William Hyde Wollaston (1776-1828),
físic i químic		 Descobrix les llínees obscures (llínees d'absorció) en l'espectre del Sol.[5] Seran redescubiertas independentment en 1814 per Joseph von Fraunhofer i duran el nom d'este últim (llínees de Fraunhofer).
1814 Alemània Joseph von Fraunhofer (1787-1826),
astrònom, òptic i físic		 Construïx el primer espectrómetro precís i ho usa per a estudiar l'espectre de la llum del Sol, descobrint i mapeando centenars de fines llínees obscures.[3][5] En 1859 eixes llínees es varen relacionar en elements químics en l'atmòsfera del Sol. L'espectroscòpia es convertix en un método per a estudiar de qué estan fetes les estreles.
1834 Alemània Hermann Helmholtz (1821-1894),
mege i físic		 Propon la contracció gravitatoria com la font d'energia del Sol.
1843 Alemània Samuel Heinrich Schwabe (1789-1875),
naturaliste, botànic i astrònom aficionat		 Schwabe, que havia estat estudiant el Sol durant els últims 17 anys, anuncia el seu descobriment del cicle regular de dèu anys en el número de taques solars —que ara du el seu nom—, la primera pista sobre l'estructura interna del Sol.[1][6]
1851-1861 Introducció del número relatiu de taques solars, des de llavors observació i reconte diari de taques solars.[6]
1851 Primera fotografia de la corona solar durant un eclipse solar total.[7]
1852 [[Image:Plantilla:Bandera/Irlanda|border|20px|Irlanda]] Edward Sabine (1788-1883),
astrònom, geofísico, botànic, ornitólogo i explorador		 Mostra que el número de taques solars estan correlacionadas en el camp magnètic terrestre.[3]
1854 Alemània von Helmholtz Propon que la font d'energia del sol és la contracció del gas solar per la gravetat (→ mecanisme de Kelvin-Helmholtz).[8]
1859 [[Image:Flag_of_England.svg 20px|Anglaterra]] Richard Carrington (1826-1875),
astrònom aficionat i
Richard Hodgson (1804-1872),
editor i astrònom aficionat		 De modo independent, realisen la primera observació d'una erupció solar l'1 de setembre en la tormenta solar de 1859.[1] Carrington i Hodgson compilaron informes independents que es varen publicar un al costat de l'atre en Monthly Notices of the Royal Astronomical Society, i varen mostrar els seus dibuixos de l'event en la reunió de novembre de 1859 de la Royal Astronomical Society.[9][10]
1860 [[Image:Plantilla:Bandera/|border|20px| ]] Gustav Kirchhoff i Robert Wilhelm Bunsen Descobrixen que cada element químic té el seu propi conjunt particular de llínees espectrals i usen este fet per a explicar les bandes obscures de l'espectre solar.[3][5]
1861 Alemània Gustav Spörer (1822-1895),
astrònom		 Spörer, especialisat en l'estudi dels cicles de les taques solars, descobrix la variació de latitut de les taques solars durant el cicle solar, coneguda com llei de Spörer.
1862 Irlanda del Nort Lord Kelvin (1824-1907),
físic i matemàtic		 Calcula incorrectament que l'edat del Sol està molt per baix dels 100 millons d'anys. Inclús quan a principis de el XX es varen descobrir proves clares d'una edat més alvançada, va insistir en l'exactitut de la seua hipòtesis.[8]
1863 [[Image:Flag_of_England.svg 20px|Anglaterra]] Carrington Descobrix la naturalea rotació diferencial solar per mig d'observacions de les taques solars.[3]
1868 [[Image:Plantilla:Bandera/França|border|20px|França]]
[[Image:Flag_of_England.svg 		20px|Anglaterra]] Pierre Janssen (1824-1907),
astrònom i
Norman Lockyer (1836-1920),
científic i astrònom		 Descobrixen al mateix temps una llínea groga sense identificar en l'espectre d'una protuberància solar i sugerixen que ve d'un nou element que criden «heli». Janssen va idear un sistema per a observar prominència solars sense necessitat d'utilisar els elipses.
1868 Primera protuberància en la vora del sol que no s'observa durant un eclipse solar.[11]
1890 Estats Units George Ellery Hale (1868-1938),
astrònom solar		 Comença a desenrollar l'espectroheliógrafo i obté els primers espectroheliogramas utilisables uns anys més vesprada.[3][12]
1893 [[Image:Flag_of_England.svg 20px|Anglaterra]] Edward Maunder (1851-1928),
astrònom		 Descobrix el mínim de Maunder de taques solars (1645-1715)
1897 Estats Units Henry Augustus Rowland (1848-1901),
físic experimental		 Completa el seu Atles de l'espectre solar, que conté totes les llínees de Fraunhofer.[5]
1904 [[Image:Flag_of_England.svg 20px|Anglaterra]] Maunder Traça el primer «diagrama de palometa» d'una taca solar XX
1906 Alemània Karl Schwarzschild (1873-1916),
físic, matemàtic i astrònom		 Publica un criteri d'estabilitat que pot utilisar-se per a explicar l'equilibri del sol i la seua estructura en les zones de radiació i convecció; observa el oscurecimiento de la vora del sol[13]
1908 Estats Units Hale Descobrix la divisió de les llínees espectrals en les taques solars (desdoblament o efecte Zeeman), lo que evidencia una conexió entre els camps magnètics i les taques solars.[5][12]
1920 [[Image:Flag_of_England.svg 20px|Anglaterra]] Arthur Stanley Eddington (1882-1944),
astrofísic i filòsof		 Propon processos subatòmics, aniquilació o creació de parells, com a explicació de la lliberació d'energia del Sol , lo que permetria una vida útil solar de varis mils de millons d'anys.[3]
1925 [[Image:Flag_of_England.svg 20px|Anglaterra]] Cecilia Payne-Gaposchkin (1900-1979),
astrònoma i astrofísica anglo-nortamericana		 Descobrix que l'hidrogen és l'element més abundant en l'atmòsfera del Sol (no el ferro) i, en conseqüència, l'element més abundant en l'univers en relacionar les classes espectrals de les estreles en les seues temperatures reals i en aplicar la teoria de l'ionisació desenrollada pel físic indi Meghnad Saha. Açò obri el camí per a l'estudi de les atmòsfera estelars i les abundància químiques, contribuint a comprendre l'evolució química de l'univers.
1929 [[Image:Plantilla:Bandera/França|border|20px|França]] Bernard Lyot (1897-1952),
astrònom		 Inventa el coronógrafo —dispositiu per a acoplar a un telescopi en la finalitat de bloquejar la llum d'un objecte central, permetent observar objectes débilmente allumenats prop d'una estrela[14]— i en 1933 inventa el filtre Lyot, un tipo de filtre òptic que utilisa birrefringencia per a produir una banda de pas estretix de les llongituts d'ona transmeses. En eixos dispositius observa la corona solar, creant «eclipses artificials»[15] i registra els moviments de les protuberàncies solars utilisant una cambra cinematogràfica. La película, «Flammes du Soleil» (produïda per la S.F.R.S)[16] va ser mostrada en 1938 a l'International Astronomical Union.
1935 [[Image:Plantilla:Bandera/|border|20px| ]] Max Waldmeier Descriu una relació entre el màxim de taques solars i la duració de l'ascens i descens del cicle de les taques solars: l'efecte Waldmeier.[17]
1938 [[Image:Plantilla:Bandera/|border|20px| ]] En l'auge de la mecànica quàntica l'investigació se centra en la creació de parells; Hans Bethe i Carl Friedrich von Weizsäcker desenrollen teories sobre la fusió de núcleus d'hidrogen en núcleus d'heli (→ fusió nuclear) com a font d'energia solar.[3][18]
1942 [[Image:Plantilla:Bandera/|border|20px| ]] James Stanley Hey (1909-2000) Detecta ones de radi provinents del Sol.[19]
1949 Estats Units Herbert Friedman (1916-2000),
científic pioner en aplicacions d'eixida sonda a la física solar, aeronomía, i astronomia		 Detecta rajos X provinents del Sol.[3]
1960 [[Image:Plantilla:Bandera/|border|20px| ]] Robert Leighton, Robert Noyes i George Simon Descobrixen oscilacions solars de cinc minuts observant l'efecte Doppler en les bandes obscures solars. És el primer pas cap a la heliosismología .[20]
1961 Estats Units Horace W. Babcock (1912-2003),
astrònom		 Propon la seua teoria magnètica de les taques solars
1968 [[Image:Plantilla:Bandera/|border|20px|]] Raymond Davis Jr. Descobrix els neutrinos, produïts per reaccions nuclears en l'interior del Sol.[21]
1970 [[Image:Plantilla:Bandera/|border|20px| ]] Roger Ulrich, John Leibacher i Robert Stein Deduïxen dels models solars teòrics que l'interior del Sol podria actuar com una cavitat acústica resonante
1975 [[Image:Plantilla:Bandera/|border|20px| ]] Franz-Ludwig Deubner Fa la primera medició fiable del periodo i llongitut d'ona horisontal de les oscilacions solars de cinc minuts
1981 Estats Units NASA Recupera senyes de 1978 que mostren un cometa colisionant en el Sol
1995 NASA/EIXA La sonda espacial SOHO, proyecte conjunt de la NASA/EIXA es llança al punt de Lagrange L1, a on observa el Sol en dotze instruments.[22] En una vida estimada de dos anys, encara contínua operativa.
2002 Estats Units NASA El satèlit RHESSI estudia les llamaradas en l'espectre dels rajos X i gamma en alta resolució espacial i espectral. La missió va finalisar el 16 d'agost de 2018 i la NASA la va precipitar sobre la Terra el 20 d'abril de 2023. XXI
2006 Estats Units NASA Es llança la nau espacial STEREO de la NASA per a explorar l'evolució i les conseqüències interplanetàries de les erupció solars.
2004 Succeïxen les erupció solars més gran i la quarta més gran jamai registrades.

Notes

[editar | editar còdic]
  1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  2. ↑ Dallal (1999), pg. 164
  3. ↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  4. ↑ Govert Schilling (2011). Atles of Astronomical Discoveries, Springer, pp. 17–18.
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 J. B. Hearnshaw (1990). The Analysis of Starlight: One Hundred and Fifty Years of Astronomical Spectroscopy, Cambridge University Press, pp. 23–26 44–47, 232, 338.
  6. ↑ 6,0 6,1 Alan Julian IzenmanJournal of the Royal Statistical Society: Séries A (General).
  7. ↑ Reinhard Schielicke, Reinhard, Axel D. WittmannActa Historica Astronomiae.(25)
    128–147.
  8. ↑ 8,0 8,1 Crosbie Smith, M. Norton Wise (1989). «15 The age of the sun controversies», Energy and Empire: A Biographical Study of Lord Kelvin, Cambridge University Press, pp. 526, 550.
  9. ↑ Carrington, R.C. (1859). “Description of a singular appearance seen in the Sun on September 1, 1859”. Monthly Notices of the Royal Astronomical Society 20: 13–15. doi:10.1093/mnras/20.1.13.
  10. ↑ Hodgson, R. (1859). “On a curious appearance seen in the Sun”. Monthly Notices of the Royal Astronomical Society 20: 15–16. doi:10.1093/mnras/20.1.15. Bibcode: 1859MNRAS..20...15H.
  11. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  12. ↑ 12,0 12,1 Plantilla:Literatur
  13. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}. Hans-Heinrich Voigt (ed.): . Springer.
  14. ↑ Asimov, Isaac (1988). Enciclopèdia biogràfica de ciència i tecnologia: la vida i l'obra de 1197 grans científics des de l'antiguetat fins als nostres dies, Aliança Editorial Mexicana, pp. 907-908. ISBN 9686001786.
  15. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  16. ↑ film online Observatoire de Paris, SFRS /CERIMES
  17. ↑ Max Waldmeier(1935).Astronomische Mitteilungen der Eidgenössischen Sternwarte Zürich.(14)
    105-136.
  18. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  19. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  20. ↑ Arnab Rai Choudhuri (2015). Nature’s Third Cycle: A Story of Sunspots, Oxford University Press, pp. 72–75, 266.
  21. ↑ Erro en la seqüencia d'órdens: no existix el mòdul «Citas».
  22. ↑ Plantilla:Internetquelle


Erro en la cita: Existixen etiquetes <ref> per a un grup nomenat "N", pero no es trobà una etiqueta <references group="N"/>

Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Anex:Cronologia_de_l%27astronomia_solar&oldid=687644»