Anar al contingut

Amanita regalis

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Amanita regalis (Amanita regalis)

Artícul bo


Amanita regalis és una espècie de fongo pertanyent a la família Amanitaceae, molt comuna en els països escandinaus i en l'est i nort d'Europa. En Amèrica del Nort, la seua distribució es restringix a Alaska. És un fongo micorrizal que establix una relació simbiòtica en certes espècies d'arbre. Els basidiocarpos d'este fongo s'assemblen als de l'espècie Amanita muscaria, de la qual va ser considerada una varietat despuix del seu descobriment. A. regalis diferix de A. muscaria en el seu major tamany, en un píleo marró-rojós soportant numeroses làmines, i en que té un estipe (peu) de color groc-ocre en la base, en restants al seu entorn. Les espores són entre elipsoidales i esfèriques, translúcidas i planes. A. regalis pot ser confosa en atres espècies com Amanita rubescens o Amanita pantherina. Per mig d'un anàlisis químic s'ha pogut demostrar que esta espècie conté àcit iboténico i muscimol, els mateixos components tòxics trobats en A. muscaria, pero no s'han detectat derivats de muscarina o triptamina.

Etimologia i taxonomia

[editar | editar còdic]

Amanita regalis va ser inicialment descrit com Agaricus muscarius ß regalis per Elias Magnus Fries en la seua obra Systema Mycologicum, publicada en 1821.[1] En 1887, Pier Andrea Saccardo ho va identificar com una variant de Amanita muscaria.[2] En 1903, Edmund Michael va ser el primer en considerar a A. regalis una espècie distinta.[3] En 1941, Edouard-Jean Gilbert va sugerir portar a terme una reorganisació completa del gènero Amanita en la seua monografia mundial sobre este gènero, i va traslladar esta espècie al gènero Amanitaria com A. muscaria var. regalis.[4] En la seua versió original (1949) de Agaricales in Modern Taxonomy, Rolf Singer la va considerar una subespecie de A. muscaria, pero va fer notar que podia ser considerada una espècie aparte; de fet, en la seua quarta edició de l'obra (1986), la va classificar com una espècie diferent.[5] A. regalis és classificada dins del gènero Amanita, en un grup d'Amanita relacionades que posseïxen anell en el estipe i un bulbo en la base del mateix.[6] Més recentment, un grup japonés que va estudiar la biogeografía de A. muscaria i espècies relacionades per mig d'anàlisis filogenético moleculars, va concloure que el tàxon deuria ser considerat un grup de A. muscaria, més que una espècie distinta.[7] A pesar d'això, en 2009, tant el Index Fungorum com el MycoBank seguixen classificant a A. regalis com una espècie diferent.[8][9]


L'espècie ha segut batejada en diversos noms vernàculs segons el país. En països de parla anglesa ha segut denominat com "royal fly agaric",[10] "king of Sweden Amanita",[11] "brown fly agaric" o "king fly agaric".[12] En França és conegut com Amanite royale,[13] mentres que en Alemània és cridat Königsfliegenpilz.[14] L'epítet específic és derivat de la paraula llatina regalis, que significa "real".[15] En l'any 2000, este fongo va ser seleccionat per la Societat Alemana de Micología com el "Fongo de l'Any".[10]

Descripció

[editar | editar còdic]

De la mateixa manera que en totes les espècies del gènero Amanita, la major part de l'organisme es troba baix el sol, en simbiosis de certes espècies d'arbre. El esporocarpo del fongo és una estructura reproductora que apareix quan les condicions ambientals d'humitat, temperatura i disponibilitat de nutrients són les adequades. El capell de A. regalis és d'entre 10 i 25 cm d'ample i, depenent de la fase de desenroll, pot variar en la seua forma des d'esfèrica a convexa o aplanada. És de color marró groguenc i està densament cobert en costres barrugoses, que es troben dispostes en anells concèntrics casi regulars.[16] Estos anells són restants de la volva, com a conseqüència del creiximent i expansió del cos fructificante. El capell és carnoso i quan està madur presenta regates en els extrems, els quals poden estendre's fins a 1,5-2 cm. La cutícula del capell pot separar-se fins a casi el centre del propi capell per descamación.


Les làmines es disponen en el himenio lliures, amontonades i molt juntes, mostrant un color entre blanc i groc cremoso. Els extrems de les làmines tenen mechones d'una espècie de pèl suau i algodonoso, com a reminiscència de lo que va anar anteriorment la volva. El estipe o peu d'un individu madur sol medir uns 10-14 cm d'alt i 1,5-2 cm d'ample,[17] i s'estén fins a la base a on s'inserta en un bulbo ornamentado en 2-4 anells de menudes barrugues escamosas de color entre groc-ocre i llima. El estipe i l'anell no són d'un color blanc pur, sino que tenen un dèbil matís groguenc. La carn del fongo és blanquecina, llaugerament groguenca en el estipe i dorada dins de la cutícula del capell. El color no varia quan la carn és exposta a l'aire, i té un sabor i una olor insignificants.[16]

Característiques microscòpiques

[editar | editar còdic]

Les esporas són des de elipsoidales fins a aproximadament esfèriques, translúcidas, planes, i medixen entre 9 i 12 µm. Són no amilodes, és dir, no absorbixen el yodo quan són teñir en el agent d'tinción Melzer.[16] Les cèlules productores d'espores tenen forma de bastó, en unes dimensions de 38-46 per 3-13 µm, i presenten una espècie de abrazadera en les seues bases.[18]

Espècies similars

[editar | editar còdic]

Amanita regalis és fàcilment distinguible de A. muscaria per l'absència de colors rojos en el capell, i per la presència de barrugues sobre el estipe. En el cas d'un individu que siga de color pàlit i en un capell marró groguenc, podria confondre's en l'espècie Amanita rubescens (comestible), la qual pot ser distinguida pel color que adquirix la carn quan es veu exposta l'aire, o pel color de la carn baixe la cutícula: A. regalis és groguenc mentres que A. rubescens és blanc. Una atra espècie semblant és Amanita pantherina, que posseïx un color similar, pero té la carn blanca baixe la cutícula del capell, aixina com un bulbo en forma de copa.[17]

Hàbitat i distribució

[editar | editar còdic]

Amanita regalis és una espècie poc comuna, que sol trobar-se creixent en el sol de boscs de montanya, tant en boscs caducifolios, com en boscs de coníferes.[7] És un fongo micorrizal que establix una relació simbiòtica en certes espècies d'arbre. El micelio envol les raïls dels arbres i els suministra minerals, elements traça i aigua del sol, mentres que l'arbre li suministra al fongo alimente de les seues pròpies reserves, produïdes per mig de fotosíntesis. A. regalis ha demostrat experimentalment formar micorrizas en betula, Pinus sylvestris, Pinus mugo i Picea abies.[19][20] Cossos functíferos han revelat creiximent en anells de fades.[21]

En Europa, es distribuïx principalment en el nort, no havent-se descrit ni en el sur ni en l'oest europeu.[16] Ademés, sent molt comú en els països escandinaus,[17] s'ha pogut trobar en Alemània,[22] Hongria,[23] Letònia,[12] Rússia,[24] Eslovàquia[25] i Coreja.[26] En Amèrica del Nort, la seua distribució es restringix a Alaska,[18] a on pot ser trobat normalment baixe la llínea arbolada.[11]

Toxicitat

[editar | editar còdic]

Amanita regalis és un fongo venenós. En 2006 es va produir un enverinament per fongos en Noruega, a on tres individus varen consumir eixemplars de A. regalis en confondre'ls en el fongo comestible Macrolepiota procera. Els síntomes d'enverinament, que varen escomençar entre 1 i 2 hores despuix de l'ingestió dels fongos, varen consistir en nàusees i bossadas. Dos d'ells varen manifestar ademés síntomes colinérgicos en el sistema nerviós central, incloent alucinacions, confusió, o pèrdua de consciència, aixina com salivació profusa i suorés. Els tres individus es varen recuperar entre les 4 i les 24 hores següents sense sofrir cap dany en fege, renyons o sistema nerviós central. Tal i com demostra este incident, el fet de cuinar els fongos no neutralisa completament els components tòxics de A. regalis.[27] Per mig d'anàlisis químic s'ha demostrat que esta espècie conté àcit iboténico i muscimol,[17] els mateixos constituents tòxics que posseïx A. muscaria.[28] No obstant, no es varen trobar derivats ni de muscarina ni de triptamina.[10]

A. regalis té la capacitat de bioacumular un metal pesat, el vanadi, fet que va ser descrit per primera volta en 1939, en #espècimen de A. muscaria.[29] Un estudi de camp portat a terme en #espècimen escandinaus va poder detectar este metal en un ranc de 38 a 169 mg de vanadi per kg de fongo sec (és dir, una mija de 119 mg/kg).[30] En comparació, la concentració de vanadi en la majoria dels fongos sol estar per baix dels 2 mg/kg.[31]

Vore també

[editar | editar còdic]

Referències

[editar | editar còdic]
  1. ↑ Fries EM. (1821). [1], ex officina Berlingiana, p. 16.
  2. ↑ Saccardo PA.(1887).«Sylloge Hymenomycetum, Vol. I. Agaricineae».Sylloge Fungorum.5
  3. ↑ Michael I. (1903). , p. pl. 75.
  4. ↑ Gilbert I-J.(1940).«The Amanita of the world».Iconographia mycologica.27(Suppl. 1)
  5. ↑ Singer R. (1986). , 4th edició, Koenigstein: Koeltz Scientific Books, p. 450. ISBN 3-87429-254-1.
  6. ↑ Jenkins, p. 16.
  7. ↑ 7,0 7,1 Oda T, Tanaka C, Tsuda M.(2004).«Molecular phylogeny and biogeography of the widely distributed Amanita species, A. muscaria and A. pantherina.».Mycological Research.108(8)
    885–96.doi:10.1017/S0953756204000620.
  8. ↑ [enllaç trencat]
  9. ↑ «Amanita regalis». MycoBank, the fungal website. International Mycological Association. Consultat el 3 de giner de 2010.
  10. ↑ 10,0 10,1 10,2 (2000).«De koningsvliegezwam, Amanita regalis (Fr.) Michael, de paddestoel van het jaar 2000».AMK Mededelingen.(2)
    46–51.ISSN 0771-9884.
  11. ↑ 11,0 11,1 Tulloss RE. «Amanita regalis (Fr.) Michael». Amanita studies. Archivat des d'el original, el 14 de juliol de 2011. Consultat el 3 de giner de 2010.
  12. ↑ 12,0 12,1 Mukins I, Mukina Z.. «Amanita regalis». Latvijas sēnes [Fungi of Latvia]. Consultat el 3 de giner de 2010.
  13. ↑ DanelV, Barriot P. (1999). [2], 2 edició (en francés), Arnette, p. 539. ISBN 978-2718409771.
  14. ↑ Terpes W, Täufel A, Tunger L, Zobel M. (2005). [3] (en alemà), Behr, p. 707. ISBN 3-89947-165-2.
  15. ↑ Manser MH, Turton ND. (1999). [4], Wordsworth Editions Ltd, p. 584. ISBN 1-85326-763-5.
  16. ↑ 16,0 16,1 16,2 16,3 Pilat Á, Ošák O. (1961). [5], Londres: Peter Nevill, p. 148.
  17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 Bresinsky A, Besl H. (1989). [6], Londres: Manson Publishing Ltd, pp. 105–106. ISBN 0-7234-1576-5.
  18. ↑ 18,0 18,1 Jenkins, p. 38.
  19. ↑ Maijala P, Fagerstedt KV, Raudaskoski M.(1991).«Detection of extracellular cellulolytic and proteolytic activity in ectomycorrhizal fungi and Heterobasidion annosum (Fr.) Bref.».New Phytologist.117(4)
    643–48.Consultat el 3 de giner de 2010.
  20. ↑ Modess O.(1939).«Experimental studies in Hymenomycetes and Gasteromycetes as mycorrhiza-producers on Pine and Spruce (Preliminary note)».Svensk Botanisk Tidskrift.33
    91–93.
  21. ↑ Dietrich W, Krause I.(2010).«Pilzfunde im Mittleren Erzgebirge».Boletus.32(1)
    13–25.ISSN 0232-4598.
  22. ↑ Dorfelt H, Bresinsky A.(2003).«Distribution and ecology of selected Macromycetes in Germany».Zeitschrift für Mykologie.69(2)
    177–286.ISSN 0170-110X.
  23. ↑ (1991).«Interesting mushrooms from Hungary III. Basidiomycetes Agaricales».Annales Historico-Naturals Musei Nationalis Hungarici.83
    87–89.ISSN 0521-4726.
  24. ↑ Kirikova VOS.(2006).«Agaricoid fungi of the National Park "Russky Sever" (Vologda Region). I».Mikologiya i Fitopatologiya.40(5)
    377–86.ISSN 0026-3648.
  25. ↑ Lizon P.(1989).«Maps of distribution of fungi in Slovakia Czechoslovakia 1».Zbornik Slovenskeho Narodneho Muzea Prirodne Vedy.35
    17–28.ISSN 0374-1168.
  26. ↑ Park SS, Cho D-H.(1992).«The mycoflora of higher fungi in Mt. Paekdu and adjacent areas I».Korean Journal of Mycology.20(1)
    11–28.ISSN 0253-651X.
  27. ↑ Elonen I, Tarssanen L, Härkönen M.(1979).«Poisoning with brown fly agaric Amanita regalis.».Acta Medica Scandinavica.205(1–2)
    121–23.
  28. ↑ Brvar M, Mozina M, Bunc M«Prolonged psychosis after Amanita muscaria ingestion».Wien Klin Wochenschr.118(9-10)
    294–297.
  29. ↑ Ter Meulen EV.(1931).«Sur la repartition de molybdene dans la nature».Recueil dones Travaux Chimiques dones Pays-Bas.50
    491–504.
  30. ↑ Meisch H-O, Reinle W, Schmitt JA.(1979).«High vanadium content in mushrooms is not restricted to the Fly Agaric (Amanita muscaria)».Naturwissenschaften.66(12)
    620–21.ISSN 0028-1042.
  31. ↑ Sigel A, Sigel H. (1995). [7], Nova York: M. Dekker, p. 408. ISBN 0-8247-9383-8.

Bibliografia

[editar | editar còdic]
  • Jenkins DB. (1986). , Eureka, Califòrnia: Mad River Press. ISBN 0-916422-55-0.

Enllaços externs

[editar | editar còdic]
Obtingut de «https://www.lenciclopedia.org/w/index.php?title=Amanita_regalis&oldid=617290»