Anar al contingut

Alfredo Pérez Rubalcaba

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
Alfredo Pérez Rubalcaba

Alfredo Pérez Rubalcaba (Solars, 28 de juliol de 1951-Majadahonda, 10 de maig de 2019)[1] va ser un químic i polític espanyol del Partit Socialiste Obrer Espanyol (PSOE), que va eixercir de vicepresident del Govern durant el segon govern de José Luis Rodríguez Zapatero ademés de titular de diverses carteres ministerials durant els governs de Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero. Va ser, des de febrer de 2012 fins a juliol de 2014, líder de l'oposició i secretari general del PSOE, pel que va anar candidat a la presidència del Govern en les eleccions generals de 2011. Doctor en Química per l'Universitat Complutense de Madrit i professor titular de Química Orgànica en el mateix centre, va ser ministre d'Educació i Ciència (1992-1993) i ministre de la Presidència (1993-1996) en els governs de Felipe González. En la V llegislatura, va ser diputat per la circumscripció electoral de Toledo (des de 1993), passant a ser-ho per Madrit despuix de les eleccions de 1996 i 2000, per Cantàbria en 2004 i per Càdis en 2008.[2] En abril de 2006 va ser nomenat ministre de l'Interior. El 21 d'octubre de 2010 va prendre possessió com vicepresident primer i portaveu del Govern d'Espanya, conservant ademés les seues responsabilitats en el Ministeri de l'Interior. Va renunciar a elles en juliol de 2011 per a presentar-se com a candidat del PSOE a la presidència del Govern en les eleccions generals d'eixe any. En setembre de 2014 va abandonar la política per a retornar a les classes de Química orgànica en l'Universitat Complutense despuix de 32 anys d'excedència en el seu lloc,[3][4] classes que va impartir fins al seu decés en maig de 2019.

Biografia

Inicis i formació acadèmica

Va nàixer en 1951 en Solars, localitat pertanyent al municipi càntabre de Mig Cudeyo, a través de l'agrupació local del qual va estar afiliat al Partit Socialiste de Cantàbria.[5] Pronte es va traslladar junt a la seua família al madrileny barri de Salamanca. Criat en el sí d'una família acomodada,[6] era fill d'un oficial tècnic de vol o oficial tècnic d'a bordo d'Iberia, càrrec en el que es va jubilar en 1978. El seu ingrés en Iberia es produïx despuix d'haver-se allistat voluntari al bando nacional'1 d'octubre de 1938 lluitant en la batalla de l'Ebre i obtenint les medalles al mèrit militar i la creu de guerra. En 1939 es va passar a l'eixèrcit de l'aire i posteriorment ya en la vida civil va ingressar en Iberia.[7] També era net d'un capità de l'eixèrcit republicà.

Va estudiar en el Colege del Pilar de Madrit.[8] Va ingressar en el PSOE en 1974, en el que va escomençar a colaborar en la Federació Socialista Madrilenya i, més vesprada, en les comissions d'Ensenyança i Investigació tant del partit com del Grup Parlamentari Socialiste. Compatibilisava estes colaboracions en els seus estudis i la pràctica del atletisme, aplegant a córrer en 1975 els 100 metros plans en 10,9 segons en els Campeonats d'Espanya Universitaris,[9][10][11] defenent els colors de la secció d'atletisme del Celta de Vigo.[12][13]

Va contraure matrimoni en 1979 en Pilar Goya, companyera seua en la Facultat de Ciències Químiques de la UCM i a qui ya coneixia des de chicotet.[14]

Va accedir en 1984 a la plaça de professor titular en l'àrea de Química Orgànica.[15][16] També va treballar en l'Universitat de Constanza (Alemània), en l'incipient Colege universitari de Ciutat Real i en l'Universitat de Montpeller (França). Els seus treballs d'investigació es varen centrar en els mecanismes de reacció publicant una vintena d'artículs científics.[17] Parlava castellà, anglés i francés en fluïdea, i tenia coneiximents d'alemà per la seua estància en l'Universitat de Constanza.[18]

Carrera política en el govern de Felipe González

En abril de 1996.

En l'arribada al govern del PSOE en 1982, Rubalcaba va assumir distints càrrecs relacionats en l'Educació, tals com a director del Gabinet Tècnic de la Secretaria d'Estat d'Universitats i Investigació (1982-1985), i director general d'Ensenyança Universitària (1985-1986).[19] En 1986 va ser nomenat secretari general d'Educació, càrrec que va ser elevat al ranc de secretaria d'Estat en 1988, i en 1992 va ser nomenat ministre d'Educació i Ciència. Des d'estes posicions, Rubalcaba va colaborar en l'elaboració i posterior eixecució de la Llei Orgànica d'Ordenació General del Sistema Educatiu (LOGSE), norma transcendental en el sistema educatiu espanyol puix va modificar els antics nivells d'EGB i COU, passant a l'actual sistema d'Infantil, Primària, AIXÒ i Bachillerat, estenia l'educació obligatòria fins als 16 anys i potenciava la formació professional (FP). Igualment, en l'àmbit de l'educació superior va impulsar la Llei de Reforma Universitària aprovada en 1983.[19]

Despuix de les eleccions generals de 1993, el PSOE va eixir debilitat, molt llunt de les majories absolutes dels primers anys del felipisme. El per llavors president del Govern, Felipe González, li va nomenar ministre de la Presidència i de Relacions en les Corts i portaveu del Govern, càrrecs en els que es va mantindre fins a les eleccions generals de 1996. Durant estos tres anys, Rubalcaba va tindre que usar la seua personalitat negociadora per a mantindre unes bones relacions en un Congrés dels Diputats que ya no controlaven i el seu talent orador al front de la portavocía per a fer front a les reiterades acusacions contra el Govern socialiste en relació en els GAL i els escàndals sobre els papers del CESID, passant pel cas Filesa o la fuga de Roldán.[20]

En les eleccions generals de març de 1996, que el PSOE va perdre front al Partit Popular (PP), Rubalcaba va resultar elegit diputat per Madrit.

En l'oposició a José María Aznar

Un any més vesprada, en el XXXIV Congrés del PSOE, va ser elegit membre de l'Eixecutiva i secretari de Comunicació. La seua inclusió en les llistes del partit per part del per llavors secretari general del PSOE, Joaquín Almunia, va vindre a refrendar la seua notable importància en el partit en la nova etapa. De fet, va ser un dels principals encarregats de mantindre contactes en el govern popular sobre ETA a raïl de la treua de 1999. En el XXXV Congrés socialiste, en el que José Luis Rodríguez Zapatero va ser elegit nou secretari general del PSOE, Rubalcaba va entrar a formar part del Comité Federal del partit. En esta etapa, va encapçalar la delegació socialista que va acordar en el PP el denominat Pacte per la Llibertats i contra el Terrorisme, firmat en decembre de 2000, comunament conegut com a Pacte Antiterroriste i igualment va encapçalar les negociacions sobre la Llei de Partits Polítics.[21]

Govern de José Luis Rodríguez Zapatero

En les eleccions generals de març de 2004, Rubalcaba va ser responsable de l'estratègia electoral del PSOE. Alguns analistes polítics li atribuïxen un paper decisiu en la victòria socialiste.[22]

Despuix de la constitució de les Corts, Pérez Rubalcaba va ser nomenat portaveu del Grup Socialiste en el Congrés dels Diputats. Des de l'11 d'abril de 2006 substituïx a José Antonio Alonso al front de la cartera d'Interior. És en este ministeri a on va guanyant popularitat en el sí del seu partit, gràcies, entre atres mides, a l'aprovació del «carnet per punts» i a un canvi de rumbo en la lluita antiterrorista. No obstant, varis mijos de comunicació i partits polítics varen acusar a Rubalcaba d'estar involucrat en el case Faisà, fet que no ha segut constatat.[23]

Despuix de la victòria socialista en les eleccions generals de 2008, Pérez Rubalcaba va ser renovat en la cartera ministerial, ocupant de nou el càrrec de ministre de l'Interior durant l'IX Llegislatura. Entre el 20 de maig i el 30 de juny de 2008 va assumir interinamente les funcions de ministre de Defensa durant la baixa per maternitat de la titular del departament, Carme Chacón, compaginant dites funcions en la seua llabor al front d'Interior.[24]

Erro al crear miniatura:
María Teresa Fernández de la Vega entrega la cartera de vicepresident primer i portaveu del Govern a Pérez Rubalcaba

El 21 d'octubre de 2010 va substituir a María Teresa Fernández de la Vega com vicepresident primer i portaveu del Govern, acumulant dits càrrecs al de titular de la cartera d'Interior. El balanç dels cinc anys que Rubalcaba va estar al front del Departament d'Interior va ser positiu en dos aspectes principals; primer, en lo que a la política vial es referia. Com ya s'ha mencionat i, en estreta colaboració en el director general de Tràfic, Pere Navarro Olivella, Rubalcaba va impulsar el carnet per punts, va impulsar la reforma del Còdic Penal per a endurir les penes als conductors temeraris,[25] va aumentar la ret de radars, va ampliar la plantilla de guàrdies civils i va centrar les campanyes publicitàries de la DGT en la concienciació dels conductors. En totes estes mides, el Ministeri de l'Interior, en Rubalcaba al front, va conseguir rebaixar al mortalitat per accidents de tràfic d'una mija de 6000 víctimes anuals a 1500 anuals en 2011.[26]

El segon aspecte tan positiu com a polèmic va ser la lluita contra el terrorisme d'ETA. Rubalcaba va centrar la lluita antiterrorista en dividir a la banda terrorista, acabant en les organisacions més dures de la banda com eren Ekin, Segi i Askatasuna i beneficiant a aquells etarres que es desmarcaren de la banda en mides com la «via Nanclares».[27] En octubre de 2011, ETA va anunciar la «cessació definitiva de la seua activitat armada».[28]

Candidat a la presidència del Govern

El 27 de maig de 2011 va ser propost pel Comité Federal del Partit Socialiste Obrer Espanyol com a candidat a la presidència del govern en les següents eleccions generals.[29]

El 8 de juliol de 2011, dia anterior a la seua proclamació oficial com a candidat del PSOE a les eleccions generals que es varen celebrar el 20 de novembre de 2011, va anunciar la seua dimissió dels càrrecs de vicepresident primer del Govern, ministre de l'Interior i portaveu del Govern per a dedicar-se en exclusivitat al seu nou paper de candidat.[30]

El PSOE va perdre les eleccions generals de 2011 front al Partit Popular liderat per Mariano Rajoy. Va obtindre 7 millons de vots per al Congrés dels Diputats, lo que es va traduir en 110 assents en la cambra. En aquell moment va constituir el pijor resultat electoral a nivell nacional per al PSOE des de la Transició.[31]

Secretari general del PSOE

En febrer de 2012 durant el 38.º Congrés Federal del PSOE

Despuix de la derrota en les eleccions generals del 20 de novembre de 2011, Rubalcaba va presentar la seua candidatura a la secretaria general del Partit Socialiste Obrer Espanyol.[32]

El 4 de febrer de 2012, durant el XXXVIII Congrés del PSOE, es va convertir en el nou secretari general socialiste despuix de véncer per 22 vots a la candidatura liderada per Carme Chacón.[33]

El 25 de maig de 2014, despuix dels mals resultats collits pel PSOE en les eleccions europees, va anunciar que abandonaria el seu càrrec de secretari general. No obstant, esta decisió es va juntar en una atra transcendental, l'abdicació del rei Juan Carlos I, lo que va forçar que retardara la seua dimissió per a conseguir que el Partit Socialiste aprovara la Llei orgànica d'abdicació.[34] La llei va ser aprovada i el sobirà va abdicar el 19 de juny.[35]

Una volta conseguit el seu últim gran objectiu polític, el 26 de juny va anunciar que en setembre renunciaria a la seua acta de diputat en el Congrés dels Diputats.[36] El 13 de juliol d'eixe mateix any es va elegir al seu successor en la secretaria general del partit per mig de primàries, el madrileny Pedro Sánchez, fent-se efectiu el relleu el 26 de juliol.[37]

Eixida de la política

Erro al crear miniatura:
Fotografiat en giner de 2019 junt a Josep Piqué

Despuix de fer-se efectiva la seua renúncia a l'escan de diputat el 2 de setembre de 2014,[38][39] Rubalcaba es va reincorporar a la seua plaça de professor en el Departament de Química Orgànica I de l'Universitat Complutense de Madrit,[40] i en setembre de 2016 es va integrar també en el consell editorial del periòdic El País, del que va formar part fins a juliol de 2018.[41][42]

El 8 de maig de 2019 va sofrir un ictus. Ingressat en estat greu en l'Hospital Porta de Ferro de Majadahonda, va fallir dos dies despuix.[43]

Va ser despedit en honors d'Estat en un velatori instalat en el Palau de les Corts.[44]

El 3 de novembre de 2020 el ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, a proposta del director general de la Policia Nacional, Francisco Pardo, va comunicar que se li anaven a otorgar les condecoracions més altes del Cos Nacional de Policia i de la Guàrdia Civil, la medalla d'or de l'Orde del Mèrit Policial i la gran creu de l'Orde del Mèrit de la Guàrdia Civil, respectivament. El otorgamiento d'estes distincions es va deure al respal de Pérez Rubalcaba a la lluita policial contra la delinqüència organisada i el terrorisme, sent de significar que en el seu mandat es va produir la cessació definitiva de l'activitat armada d'ETA mentres ocupava el càrrec de ministre de l'Interior durant el govern de José Luis Rodríguez Zapatero.[45]

Càrrecs ocupats

Referències

  1. ↑ «Mor Alfredo Pérez Rubalcaba» (en és). eldiario. és. Consultat el 10 de maig de 2019.
  2. ↑ Ficha en la Web del Congrés dels Diputats.
  3. ↑ «Rubalcaba abandonarà el Congrés i la política en setembre.» El Periódico. Consultat el 27 de juny de 2014.
  4. ↑ «Rubalcaba tindrà que posar-se al dia despuix de més de 30 anys llunt de la ciència.» [1] archivat en Wayback Machine. La Sexta. Consultat el 27 de juny de 2014.
  5. ↑ «va fer sempre lo possible» per visitar Solars, el poble a on va nàixer El Diari Montañés, 10 de maig de 2019.
  6. ↑ El Nort de Castella.
  7. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. elconfidencial. com. Consultat el 2026-04-21.
  8. ↑ Juan José Millás, «Rubalcaba privat.» El País. 27 de juny de 2010.
  9. ↑ L'Opinió Coruña (ed.): «Rubalcaba era un gran esprínter». Archivat des d'el original, el 4 de març de 2016. Consultat el 20 d'octubre de 2015.
  10. ↑ «Rubalcaba, cara i creu». Archivat des d'el original, el 4 de març de 2016. Consultat el 20 d'octubre de 2015.
  11. ↑ Els matins de RNE. 20 d'octubre 2015. Entrevista a Alfredo Pérez Rubalcaba.
  12. ↑ «Rubalcaba: 40 anys en la política». Archivat des d'el original, el 5 de març de 2016. Consultat el 20 d'octubre de 2015.
  13. ↑ L. Bacariza, Marcos. «Rubalcaba, l'atleta celest». www. moiceleste. com. Archivat des d'el original, el 17 de novembre de 2018. Consultat el 17 de novembre de 2018.
  14. ↑ «Pilar Goya, tota una vida al costat de Rubalcaba».20minuts. és.
  15. ↑ «Alfredo Pérez Rubalcaba, un home d'Estat per a temps de crisis. Apunt d'urgència».L'Obrer.Consultat el 11 de maig de 2019.
  16. ↑ Cf. Resolució de 30 d'agost de 1984 [2] archivat en Wayback Machine., BOE, 27-9-1984.
  17. ↑ Cf. «Rubalcaba, un químic mediador en els conflictes d'Educació.» ABC, 23-6-1992.
  18. ↑ «Rubalcaba vol que les cadenes de televisió emeten en anglés com a primera opció la seua programació infantil.» Europa Press.
  19. ↑ 19,0 19,1 «Rubalcaba, el ministre que va impulsar la Logse» (en és). Magisnet. Consultat el 15 de maig de 2019.
  20. ↑ «Dels GAL a l'11-M i el 'cas Faisà': els punts obscurs de la carrera d'Alfredo Pérez Rubalcaba» (en és). ELMUNDO. Consultat el 15 de maig de 2019.
  21. ↑ «Els Ministres de Zapatero». www. elmundo. es. Consultat el 15 de maig de 2019.
  22. ↑ «Rubalcaba: el socialiste que ho va anar tot, menys president del Govern» (en és). infoLibre. és. Archivat des d'el original, el 10 de maig de 2019. Consultat el 11 de maig de 2019.
  23. ↑ «El «Cas Faisà», «Cas Rubalcaba».» ABC. Consultat el 27 de juny de 2014.
  24. ↑ i personal
  25. ↑ «[3]». Consultat el 15 de maig de 2019 (en és).
  26. ↑ «[4]». Consultat el 15 de maig de 2019 (en és).
  27. ↑ «El dia que ETA es va topar en Rubalcaba» (en és). eldiario. és. Consultat el 15 de maig de 2019.
  28. ↑ «ETA anuncia el "cessació definitiva de la seua activitat armada" i demana "diàlec" al Govern i França» (en és). RTVE. és. Consultat el 15 de maig de 2019.
  29. ↑ «Sabater i els barons proponen a Rubalcaba com a candidat per a les generals» El Món. Consultat el 27 de maig de 2011.
  30. ↑ Públic. «Rubalcaba comunica a Zapatero la seua decisió d'abandonar el Govern».
  31. ↑ «Rubalcaba assumix la derrota i demana un congrés ordinari del PSOE». Consultat el 29 de novembre de 2011.
  32. ↑ 20minuts. és. «Rubalcaba es postula a líder del PSOE oferint un proyecte de "canvi i unitat"».
  33. ↑ Rubalcaba guanya a Chacón per 22 vots i fa una crida a "l'unitat i al canvi". RTVE. és. Consultat el 4-2-2012.
  34. ↑ «Mor Alfredo Pérez Rubalcaba: Em ve fatal, pero conteu en mi"» (en és-és). www. larazon. es. Archivat des d'el original, el 13 de maig de 2019. Consultat el 15 de maig de 2019.
  35. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. abc. Consultat el 15 de maig de 2019.
  36. ↑ Infolibre. «Rubalcaba deixa el seu escan en setembre i abandona la política». Archivat des d'el original, el 15 de juliol de 2014. Consultat el 14 de juliol de 2014.
  37. ↑ «[5]». Consultat el 15 de maig de 2019 (en és).
  38. ↑ «Copia archivada». Archivat des d'el original, el 16 d'abril de 2020. Consultat el 6 de juliol de 2020.
  39. ↑ [6] El Món.
  40. ↑ «Rubalcaba: el socialiste que ho va ser tot menys president del Govern».InfoLibre.Consultat el 10 de maig de 2019.
  41. ↑ eldiario. és. «Alfredo Pérez Rubalcaba s'incorpora al consell editorial del País». Consultat el 18 de setembre de 2017.
  42. ↑ «Pérez Rubalcaba: 40 anys al servici d'Espanya».La Raó.Consultat el 10 de maig de 2019.
  43. ↑ El Huffington Post.
  44. ↑ «Espanya despedix a Rubalcaba en honors d'home d'Estat» (en és). www. canalsur. es. Archivat des d'el original, el 11 de maig de 2019. Consultat el 11 de maig de 2019.
  45. ↑ Tens que especificar títul = i url = al usar {{cita web}}.. heralt. és. Consultat el 2020-11-04.
Obtingut de «https://lenciclopedia.org/w/index.php?title=Alfredo_Pérez_Rubalcaba&oldid=1423475»