Afrohondurenys

Erro al crear miniatura:

Chiqueta afrohondurenya de la Costa de Mosquits, Hondures.

Els afrohondurenys o els hondurenys negres són hondurenys descendents dels esclaus provinents del Àfrica subsahariana. L'investigació d'Henry Louis Gates i atres fonts considera que la seua població ronda l'1-2%. Descendixen d'africans esclavizados pels espanyols, aixina com d'aquells que varen ser esclavizados de les Antilles i s'identifiquen com pobles criollos, i els garifuna que descendixen dels exiliats zambos cimarrones de Sant Vicente. El poble criollo era originari de Jamaica i atres illes del Carib, mentres que el poble garífuna era originari de Sant Vicente i les Granadines. Els garífunas varen aplegar a fins del sigle dèsset i els criollos varen aplegar durant el sigle díhuit. Aproximadament 600.000 hondurenys són d'ascendència garífuna, que són una mescla d'africans i indígenes com afrolatinoamericàs. Hondures té una de les comunitats africanes més grans d'Amèrica Llatina.

Història

Erro al crear miniatura:

Bàner en el Carnestoltes de la Ceiba

Un dels primers esclaus africans que varen aplegar a Hondures, Juan Bardals, va participar en la conquista espanyola de la província, especialment en Trujillo. Poc despuix, Berdals va obtindre la seua llibertat. En Hondures, els esclaus varen jugar un paper important en l'indústria minera. Molts d'ells venien d'Àfrica, de llocs com Angola o Senegambia, mentres que uns atres venien del Carib. En 1542 varen aplegar 165 esclaus via Portugal i 150 de Sant Dumenge. En Hondures, varen ser importats esclaus Mandinga kangkurao del riu Gàmbia en Senegambia.

A mitan del XVI, entre 1000 i 1500 esclaus negres treballaven en els llavats d'or d'Olancho, esclaus que possiblement procedien d'Àfrica. En Hondures, en 1590, varen aplegar a Olancho i al Riu Guayape trescents africans per a treballar en la mineria. Una colla d'angoleños treballava en les mines i negocis de Sant Miguel. Encara que molts mulatos i morenos també varen treballar en Tegucigalpa en les mateixes dates. Entre 1750 i 1779, un grup més gran d'esclaus africans, Carabali i mondongos (una tribu de Kongo), varen ser duts a Hondures per a construir el fort militar San Fernando d'Omoa, el més important de la regió.

En 1796, aproximadament 300 "negres francesos" de la colónia francesa de Saint Domingue varen aplegar a Trujillo, en el context del conflicte que va donar lloc a l'independència d'Haití. En 1797, els anglesos varen exportar entre 2.000 i 4.000 caribes negres - mescla d'indis caribes i negres africans - a l'illa de Roatán en Hondures, perque es varen rebelar contra ells en Illa de Sant Vicente. Despuix d'açò, estos garífunas, com es dien a sí mateixos, varen emigrar a Trujillo i d'allí es varen dispersar per les costes de tot el territori continental centroamericà fins a Costa Rica (sense aplegar a este lloc), especialment per les persecucions a les que varen ser somesos. per les autoritats espanyoles. Alguns d'ells varen estar involucrats en les guerres civils de l'época.

A finals del XVIII els registres parlen de percentages significatius de negres i mulatos en Tegucigalpa. Pero al final del periodo colonial, els esclaus ya eren majoritàriament mulatos. Entre finals del XVIII i mediats del XIX, els britànics varen introduir esclaus negres de Jamaica, Illes Caiman i Belize en Hondures.

Segons Luis Pedro Taracena, en estos anys, Tegucigalpa estava poblada per un 80% de mulatos i este percentage va ser aumentant en el temps, a lo manco fins a 1815 (quan eren el 86% de la població). Durant el XX, els mulatos i pardos varen ser progressivament neutralisats baix la categoria de "Ladino". Segons l'historiador Marbin Barahona, la mescla racial entre negres en blancs i amerindis es va donar des de la década de 1520, pel decliu de la població indígena, l'escassa immigració espanyola i l'exigua arribada d'esclaus africans. La recuperació de l'hegemonia de l'argent i el añil, la prohibició de que grups no indígenes vixquen en pobles d'indis i el creiximent demogràfic registrat en el mateix sigle, el mestiçage, principalment entre amerindis i espanyols, no solament va aumentar significativament en esta época sino que es va concentrar en certes regions, especialment en l'actual departament de Francisco Morazán, i els departaments de Choluteca i Comayagua.

Estos departaments varen atraure a molts mestizos (mestizo, mulato, pardo, ladino, etc.), a diferència dels departaments de concentració indígena de l'Oest. En 1775 vivien en Sant Fernando d'Omoa entre 300 i 400 africans i unes 75 famílies blanques. Varen permanéixer allí fins a principis del XIX. Aixina, a fins del XVIII, la població d'orige espanyol hauria segut una minoria en comparació a les poblacions mestizas ("ladinas").

La Corona espanyola considerava als ladinos com aquells súbdits de la Corona, originalment no hispans, i deprenien les llengües oficials de l'imperi o llatí vulgar. En les Américas, els ladinos a sovint s'identificaven com aquells grups de no blancs que eren amerindis o de parla hispana (i la majoria de les persones que no eren blanques o amerindies en les Américas en eixe moment eren mestizos i afrodescendientes), incloses possibilitats com " ladino negre", "ladino mulato", etc. Segons Barahona, els ladinos eren la majoria de la població en 1800 (60% de la població).

Perque en estos dies, la majoria dels africans - hondurenys eren mulatos, sambo i morenos. Encara que el XVII tenia cinc categories en el cens de l'Amèrica espanyola, "blancs", "indis", "mestizos", "negres" i "mulatos", ya en el XVIII, les tres últimes categories soles en un destret: "Ladino". Durant els sigles XIX i XX, les autoritats espanyoles consideraven hondurenyes inclús a regions sanceres poblades majoritàriament com mulatos, sambos o morenos. Tal és el cas de llocs com Olancho, Yoro, Colón i Atlántida, regions que eventualment podrien haver-se remezclado en blancs, amerindis i mestizos.

Va ser a principis del XIX quan es va abolir l'esclavitut en Hondures i despuix de 1820 els afrohondureños varen ser considerats simplement ciutadans i varen obtindre els drets de qualsevol ciutadà a ser exclosos de la categoria de "negres lliures" potser perque el general Francisco Ferrera, polític hondureny que formava part del govern d'Hondures en eixe moment, tenia antepassats mulatos. De tots modos, va decretar l'expulsió dels garífunas del país (pero finalment açò no es porta a terme).

Diu l'historiador hondureny, Antonio Canelles Díaz, que per a l'any de 1870, es va organisar en la ciutat de La Ceiba -punt a on, va sorgir a gran escala la producció bananero en Hondures- una empresa denominada "Nova Orleans i Illa de la Baïa". Empresa” els eixecutius de la qual, varen importar els primers negres criollos contractats per fruta, ya que eren mà d'obra “[…] més calificada que l'hondurenya” en el cultiu del banano, i que prèviament havien treballat en les seues respectives nacions eixe sector. Atres contingents negres anglófonos varen aplegar a Hondures en l'arribada de treballadors negres de Jamaica i atres illes de parla anglesa que varen aplegar a treballar per a les transnacionals bananero.

En 1931, l'intelectual hondureny Alfonso Guillén Zelaya va plantejar l'enorme presència negra en la costa nort i el temor de que aumentara lo que va cridar la "importació negra" Hondures va terminar sent un país de mulatos, no obstant, ya llavors, el país era majoritàriament mestiza i la població indígena havia anat creixent a lo llarc dels anys.

Demografia

Trasfondo

El llegat Cultural Africà és evident en alguns llocs d'Hondures. Trujillo realisava certes festes bailables, els ballarins de les quals porten caraces específiques. Tant la dansa com les caraces són d'orige mandinga kangkurao. Ademés dels afrohondureños descendents d'esclaus importats pels espanyols, existixen atres comunitats afro en Hondures, també presents en Nicaragua i Guatemala: misquitos, criollos i garífunas.

Miskitos Zambos

Erro al crear miniatura:

Victor Trapp Manuel (un Miskito Zambo) representant al poble misquito en un fòrum de la conferència ACAL en la Universitat Nacional Autònoma d'Hondures

Els Miskitos són un grup ètnic indígena en América Central, molts dels quals són mestizos. En l'extrem nort del seu territori, la gent és principalment d'ascendència afroamericana nativa; uns atres són descendents mixts d'africans, natius americans i anglesos. El seu territori s'estén des de Cap Camarón, Hondures, fins a Riu Gran de Matagalpa, Nicaragua, a lo llarc de la Costa dels Mosquits, en la Zona del Carib Occidental. La seua població s'estima en 180.000 persones a partir de 2016.

Els indígenes parlen una llengua nativa miskita, pero grans grups també parlen criollo coster miskito, espanyol, que és l'idioma de l'educació i el govern, i atres idiomes. El criollo de la costa miskit és una llengua criolla en base en anglés que va sorgir a través del contacte freqüent en els britànics per al comerç que ya que predominaven en esta costa. Molts són cristians. Un acort de pau de 1987 els va otorgar drets territorials sobre les terres tradicionals. No obstant, a pesar d'importants lluites polítiques a lo llarc de la seua història, hui en dia els Miskito enfronten violacions de drets humans per disputes de drets territorials, com ho reconeix la Comissió Interamericana de Drets Humans. Abans de l'arribada dels europeus a la regió en la década de 1700, l'àrea estava dividida en numerosos grups indígenes chicotets i igualitarios, que possiblement parlaven llengües relacionades en les llengües sum. Els espanyols varen enumerar 30 "nacions" en Taguzgalpa i Tologalpa, segons entenien els espanyols la seua geografia. L'anàlisis de Karl Offen d'estes senyes històriques sugerix que hi havia al voltant de mija dotzena d'entitats, grups que es diferenciaven pels seus dialectes llingüístics, que estaven situats en les conques dels rius. En la Barraca Miskito en Nicaragua, els espanyols no varen poder conquistar esta regió durant el XVI. Gran part de la costa caribenya de Nicaragua i el noreste d'Hondures estava fora de qualsevol autoritat espanyola. La regió es va convertir en un refugi per als europeus del nort, especialment els corsaris holandesos, anglesos i galeses a principis del XVII, per eixemple, Henry Morgan, Daniel Montbars i William Dampier. Varis africans varen aplegar a la costa des de barcos d'esclaus naufragats, en particular un a mitan del XVII. Els sobreviviente de naufragis i els esclaus fugitius de la colónia d'Illa Providència, es varen assentar al voltant del cap Gràcies a Deu. Es varen casar en indígenes.^{cita requerida}

Els espanyols es varen referir als seus descendents mestizos com "Mosquit Zambo" (Mosquit era el seu transliteració de Miskito). Els miskitos que vivien en la regió sur (nicaragüense) eren menys mestizos. Els erudits moderns els han classificat com Tawira Miskito. Les rivalitats entre estos dos grups i la competència pel territori a sovint varen dur a guerres, que varen ser divisivas en el XVIII. Aliança Britànic-Miskito.

Els corsaris anglesos que treballaven per mig de Providence Island Company varen fer aliances informals en els Miskito. Estos anglesos varen escomençar a coronar als líders miskitos com a reis (o caps); el seu territori es va cridar Mosquit Kingdom (els anglesos varen adoptar el terme espanyol per als indígenes). Un relat escrit de 1699 del regne ho va descriure com distribuït en vàries comunitats a lo llarc de la costa, pero sense incloure tot el territori. Provablement no incloïa els assentaments de comerciants anglesos. El rei no tenia poder total. La descripció de 1699 senyalava que els reis i governadors no tenien poder llevat en temps de guerra, inclús en matèria de justícia. De lo contrari, les persones eren totes iguals. Els seus líders superiors varen ser nomenats pels anglesos com a rei, governador, general i, en la década de 1750, almirant. L'informació històrica sobre els reis sol ser obscura, ya que molts dels reis eren semimíticos.

A finals del XVII i principis del XVIII, els Miskito Zambo varen iniciar una série d'incursions atacant els territoris controlats pels espanyols i els grups indígenes encara independents de la zona. Els assaltants miskitos varen aplegar tan al nort com Yucatán i tan al sur com a Costa Rica. Molts dels seus captius varen ser venuts com a esclaus a traficants d'esclaus europeus, i molts d'ells varen terminar treballant en les plantacions de sucre de Jamaica. Ademés, a partir de 1720, les autoritats colonials jamaicanes varen encarregar als misquitos capturar cimarrones en les Montanyes Blaves, ya que eren efectius rastrejadors.

El rei Miskito i els britànics varen concloure un Tractat formal d'Amistat i Aliança en 1740. Els britànics varen nomenar a John Hodgson Superintendente de la Costa. Els britànics varen establir un protectorat sobre la Nació Miskito, a sovint cridada la Costa dels Mosquits (relacionada en el nom espanyol original).

El regne Miskito va ajudar a Gran Bretanya durant la Guerra d'Independència dels Estats Units en atacar les colónies espanyoles per a retirar les seues forces. Va obtindre vàries victòries junt als britànics. Pero, en concloure la pau en 1783, Gran Bretanya va tindre que cedir el control de la costa a Espanya. La retirada britànica es va completar a fins de juny de 1787. Per a compensar als seus partidaris miskitos, els britànics varen reubicar a 537 miskitos, junt en els seus 1.677 esclaus, des de Mosquitia fins a l'assentament de Bay en Hondures Britànica, lo que hui és Belize. A pesar de la seua retirada oficial, Gran Bretanya va mantindre un protectorat no oficial sobre el regne. A sovint varen intervindre per a protegir els interessos de Miskito contra les invasions espanyoles.

Miskito Zambo durant l'época de l'Independència

Ademés de l'aïllament geogràfic de l'àrea, la capacitat militar miskita i el respal britànic varen permetre que la gent mantinguera la seua independència quan Espanya controlava el costat Pacífic d'América Central. La Costa Miskita es va mantindre independent durant gran part del periodo de la República Federal de Centroamérica, pero Nicaragua finalment va absorbir el territori en 1894.^{cita requerida}

Una volta que les repúbliques centroamericanes es varen independisar a principis i mediats del XIX, tenien menys poder en relació en atres nacions que Espanya i varen lluitar per a protegir els seus propis interessos territorials contra els filibusteros i el govern dels Estats Units, que va prendre un interés estratègic cada volta major. en l'àrea.^{cita requerida}

Gran Bretanya es va interessar en els assunts de la Costa dels Mosquits, ya que tenia posicions comercials en Belize/Hondures Britàniques i Jamaica. Ademés, els interessos comercials nortamericans varen escomençar a desenrollar-se en la regió. Els governadors britànics en Belize varen escomençar a otorgar comissions i nomenaments als reis misquitos i atres funcionaris, com el rei Robert Charles Frederick, coronat en Belize en 1825. Els funcionaris britànics reconeixien oficialment els diversos càrrecs misquitos; va treballar per a protegir els interessos misquitos front a les repúbliques centroamericanes i front a Estats Units.^{cita requerida}

Este últim va qüestionar l'influència britànica segons la doctrina Monroe. La participació d'Estats Units en la guerra en Mèxic li va impedir fer complir la doctrina. A mida que Gran Bretanya gradualment es va tornar menys interessada en encarregar a la noblea Miskito, Miskito va escomençar a operar efectivament com un estat independent. Per l'interés econòmic britànic en América Central (particularment en Hondures Britànica, ara Belize), comerciaven regularment en els Miskito.^{cita requerida}

En acabant de que Nicaragua va declarar la seua independència en 1821, assaltants combinats Miskito-Zambo varen escomençar a atacar els assentaments hondurenys. A voltes varen rescatar a Miskitos esclavizados ans que pogueren ser transportats fòra del seu alcanç. També esclavizaron a dònes d'atres tribus per a usar-les com a parelles sexuals.^{cita requerida}

La seua societat permetia la poligàmia. La població miskita va créixer a mida que els hòmens tenien més fills en les seues esclaves. Estos bols varen continuar durant molts anys en acabant de que terminara l'animositat entre Gran Bretanya i Espanya a nivell internacional. Durant molt temps, els Miskitos es varen considerar superiors a atres tribus indígenes de la zona, a els qui es referien com "salvages". Els Miskito comunament varen adoptar vestimenta europea i noms en anglés.^{cita requerida}

Des de mediats del XIX, l'interés britànic per la regió va escomençar a decaure. En el Tractat de Managua en 1860, Gran Bretanya va permetre que Nicaragua tinguera un reclam indiscutible sobre la Costa dels Mosquits. El tractat prevea una reserva Miskitu, una entitat autònoma que gojava de drets semisoberanos. Les forces nicaragüenques varen ocupar l'àrea en 1894 i es varen fer càrrec de l'estat. Els britànics varen restaurar la Reserva Miskita en juliol, pero les forces nicaragüenques la varen tornar a ocupar en agost de 1894 i varen terminar en la seua independència.^{cita requerida}

Vàries empreses frutícolas nortamericans importants, com la United Fruit Company, que havia començat la producció de banano a gran escala en la reserva miskita, varen recolzar la pren de poder de Nicaragua en la zona. Les empreses nortamericanes preferien l'autoritat nicaragüenca a la miskita, especialment perque l'èlit miskita estava més preparada per a protegir els drets dels chicotets propietaris que el govern nicaragüenc.^{cita requerida}

Criollos de l'Illa de la Baïa

Erro al crear miniatura:

Un menjar criolla de l'illa de la Baïa en el Saloon Rotan en Roatán, Hondures.

Els negres o criollos britànics varen aplegar originalment en l'introducció d'esclaus africans en Jamaica, les Illes Caiman i Belize per part dels britànics a fins del XVIII i mediats del XIX, els qui despuix varen aplegar a Hondures. Els criollos també varen aplegar en l'immigració de treballadors negres de Jamaica, Illes Caiman, Trinitat i Tobago i atres illes de parla anglesa, que varen aplegar a principis del XX per a treballar en empreses bananero transnacionals, treballadors en la construcció de vies férrees, estibadores i en alguns casos "costers", es concentren principalment en el departament d'Illes de la Baïa, especialment l'Illa de Roatán i Guanaja i algunes ciutats hondurenyes costeres del Carib com Port Cortés, Tela i La Ceiba.

En la década de 2000, alguns criollos varen emigrar a les principals ciutats de Tegucigalpa, Sant Pedro Sula i atres centres urbans de l'interior. De la mateixa manera que els garífunas, molts treballen com a mariners i varen emigrar als Estats Units a l'Illa Gran Caimà en els qui existixen fortes relacions comercials i culturals. En el temps, els negres duts pels anglesos varen ser deprenent les costums i l'idioma anglés, lo que va conseguir mantindre's al dia d'hui. De la mateixa manera que els ciutadans blancs, els negres llarcs no eren considerats hondurenys. Encara que les Illes de la Baïa finalment varen ser reconegudes com a territori hondureny pels britànics en 1861, per mig del Tractat "Wike-Cross", en 1904, la gent seguia creent que estes terres eren possessions angleses.

Inclús en la década de 1930, durant la dictadura del Gral. Tiburcio Carias (1933–1949), molts isleños es varen negar a ser ciutadans hondurenys, i encara aferrant-se a les seues tradicions angleses, practicant la religió protestant. i parlant sol anglés. Com es mostra, este procés representa el primer contingent de negres assentats en Hondures Britànica, el qual va ser resultat del trasllat d'esclaus dels anglesos a les Illes de la Baïa i alguns llocs de la costa hondurenya entre finals del XVIII i mediats del sigle.

En el temps, els anglesos negres originalment varen vindre en l'ilusió de la riquea i despuix varen retornar als seus països, varen caure en Hondures i evidentment varen ser adquirint algunes costums hondurenyes, pero en essència varen dur moltes manifestacions de les seues terres, com la religió, la música, Les tradicions i la llengua en molts casos, encara es conserven i això fa que, per lo tant, es constituïxca en una ètnia diferenciada del restant de la població hondurenya, no obstant, naturalment se senten hui els hondurenys i, de fet, una de les principals instàncies per les quals s'han anat “integrant”. l'hondureny ha passat pel deport. De fet, molts negres britànics han segut en les últimes décades alguns dels principals atletes nacionals, especialment en els clubs de fútbol i la selecció nacional d'Hondures, pero també s'han destacat en atres deports com l'atletisme, el béisbol i el bàsquet. Finalment, molts britànics negres, abans del decliu de l'indústria bananero i el sorgiment d'atres sectors productius, varen emigrar a partir de la década de 1950 als Estats Units i es enrolaron en flotes peixqueres comercials marines en tot el Carib. Actualment, s'estima que el número de negres anglesos o criollos ronda les 32.000 persones.

Garifunas

Erro al crear miniatura:

Un chiquet garifuna en la seua casa en La Mosquitia, Hondures.

En 1797, els britànics varen exportar entre 2.000 i 4.000 caribes negres -una mescla de caribes indígenes i africans- a l'illa de Roatán en Hondures, perque es varen rebelar contra ells en Illa Sant Vicente. Mentres els barcos britànics que duyen a Caribes Negres a l'illa es dirigien a ella, els espanyols varen capturar un dels barcos britànics, duent-ho a Trujillo, Hondures a on els garífunas varen ser lliberats. Ademés, els espanyols varen capturar 1.700 garífunas en l'illa de Roatán i li'ls varen dur a Trujillo a on carien de mà d'obra, els garífunas eren considerats hàbils per a les collites, per lo que es varen ser a treballar i varen prosperar prou en Trujillo, alguns d'estos varen ser reclutats per l'eixèrcit espanyol a on varen servir en distinció.

Molts garífunas de Trujillo, especialment per les persecucions a que varen ser somesos per les autoritats espanyoles, varen emigrar i es varen dispersar per les costes de tot el continent centroamericà fins a Costa Rica (sense aplegar a este lloc), Més tart, pel gran resentiment contra els espanyols, molts atres garífunas varen fugir a la costa de Belize a on ya vivien atres garífunas. És esta migració la que se celebra anualment el 19 de novembre com a Dia de l'Assentament Garífuna, i és la celebració més gran d'esta comunitat. Alguns d'ells varen estar involucrats en les guerres civils de l'época.

Durant el XX, alguns garífunas varen treballar en barcos nortamericans i britànics durant la Segona Guerra Mundial i varen viajar per tot lo món. Com a resultat d'estos viages, ara hi ha chicotetes comunitats garífunas en els Àngeles, Nova Orleans i Nova York que envien remeses mensuals a Hondures per un valor de $360,000.^{cita requerida}

La cultura garífuna és molt forta, en gran émfasis en la música, la dansa i l'història. Tenen la seua pròpia religió, el dugu, que consistix en una mescla de catolicisme i creències africanes i caribenyes.^{cita requerida}

Hui els garífunas en Hondures lluiten per no ser despullats de les seues terres en la costa per emprendimientos turístics i tracten de mantindre a tota costa les seues costums i cultura. La música garífuna, Punta (punta), és una música molt rítmica, acompanyada d'un ball sensual de ritme ràpit en molt moviment de cadera. Esta música ha segut llançada recentment per bandes en la seua majoria hondurenyes, incloent les més famoses: Kazabe, Garifuna Kids, Banda Blanca, Silver Star, i Els Roland. Especialment la cançó Sopa de Caragol, de Kazabe ha popularisat esta música a nivell internacional. És difícil determinar el número exacte de garífunas negres angloparlantes perque, en les últimes décades, la categoria ètnica no ha segut considerada en els censos nacionals de població. Els garífunas han format 47 comunitats en els departaments de Cortés, Atlántida, Illes de la Baïa, Colón i Gràcies a Deu. El 12 d'abril de cada any es commemora el dia de l'ètnia garífuna recordant la seua arribada a Hondures.

Controvèrsia sobre el nom dels garifunas

En març de 2014, membres de la comunitat garífuna varen presentar una denúncia formal davant el Ministeri Públic per l'us del terme afro en relació en membres de la comunitat garífuna per part de l'estat d'Hondures, alegant que el terme “afrohondureño” és incorrecta perque els negres en Hondures varen nàixer allí i són ciutadans del país tant com a membres d'atres races. Afirmen que dit terme està sent utilisat per a acabar en l'identitat ètnica de les 46 comunitats que habiten la costa nort de l'Atlàntic.

Drets civils

El racisme contra els afrohondureños ha segut un problema ben documentat, inclús rebent atenció internacional en varis casos d'alt perfil.