Acacia sensu clapixc
Acacia s.l. (pronunciatPlantilla:IPAc-en o Plantilla:IPAc-en), coneguda comunament com a mimosa, acacia, thorntree o wattle,[1] babul [Índia/hindi] és un gènero polifilético de arbustos i arbres pertanyents a la subfamília Mimosoideae de la família Fabaceae. Va ser descrit pel botànic suec Carl Linnaeus en 1773 a partir de l'espècie africana Acacia nilotica. Moltes espècies no australianes tendixen a ser espinoses, mentres que la majoria de les acacias australianes no ho són. Totes les espècies tenen baïnes, i la llacor i els fulls solen contindre grans cantitats de taninos i taninos condensados que històricament s'han utilisat com a productes farmacèutics i conservants.
El gènero Acacia constituïx, en la seua circumspecció tradicional, el segon gènero més gran de Fabaceae.[2] (Astragalus és el més gran), en aproximadament 1.300 espècies, de les quals unes 960 són natives d'Austràlia, i el restant estan repartides per les regions tropicals a templat-càlides d'abdós hemisferis, incloent Europa, Àfrica, el sur d'Àsia i Amèrica (vejau Anex:Espècies de Acacia). El gènero es va dividir en cinc gèneros separats baix la tribu "Acacieae". El gènero ara cridat Acacia representa la majoria de les espècies australianes i unes poques natives del surest asiàtic, Reunió i les illes del Pacífic. La majoria de les espècies fòra d'Austràlia, i un chicotet número d'espècies australianes, es classifiquen en Vachellia i Senegalia. Els dos últims gèneros, Acaciella i Mariosousa, contenen cada u al voltant d'una dotzena d'espècies d'Amèrica (pero vejau més alvance "Classificació" per al debat en curs sobre la seua taxonomia).
.jpg){kind=link}
Classificació
[editar | editar còdic]El botànic i jardiner anglés Philip Miller va adoptar el nom de Acacia en 1754. El nom genèric deriva de ἀκακία (akakia), el nom donat pel botànic-físic grec Pedanius Dioscorides (mediats-finals de el I) a l'arbre medicinal A. nilotica en el seu llibre Matèria Medica.[3] Este nom deriva de la paraula grega antiga que designa les seues característiques espines, ἀκίς (akis; "espina").[4] Linnaeus va donar el nom d'espècie nilotica a la zona de distribució més coneguda d'este arbre a lo llarc del ric Nilo. Es va convertir en l'espècie tipo del gènero.
La circumscripció tradicional de Acacia va aplegar a contindre unes 1.300 espècies. No obstant, varen escomençar a acumular-se proves de que el gènero, tal i com estava descrit, no era monofilético. El botànic de Queensland Els Pedley va propondre que el subgénero Phyllodineae passara a cridar-se Racosperma i va publicar els noms binomiales.[5][6] Esta proposta va ser adoptada en Nova Zelanda, pero en general no va ser seguida en Austràlia, a on els botànics varen declarar que era necessari realisar més estudis.
Eventualment es va aplegar al consens de que Acacia devia dividir-se, ya que no era monofilética. Açò va dur als botànics australians Bruce Maslin i Tony Orchard a impulsar la retipificación del gènero en una espècie australiana en lloc de l'espècie tipo africana original, una excepció a les normes tradicionals de prioritat que requeria la ratificació del Congrés Botànic Internacional.[7] Eixa decisió ha segut controvertida[2][8] i el debat va continuar, en alguns taxónomos (i molts atres biòlecs) decidint seguir utilisant la circumscripció tradicional Acacia sensu clapixc del gènero,[7] desafiant les decisions d'un Congrés Botànic Internacional.[9][10] No obstant, un segon Congrés Botànic Internacional ha confirmat la decisió d'aplicar el nom Acacia a les plantes majoritàriament australianes, que alguns havien estat cridant Racosperma, i que havien format la marejant majoria de Acacia sensu clapixc.[11][12][13] Continua el debat sobre les acacias tradicionals d'Àfrica, possiblement situades en Senegalia i Vachellia, i algunes de les espècies americanes, possiblement situades en Acaciella i Mariosousa.
Les acacias pertanyen a la subfamília Mimosoideae, els principals de la qual clados poden haver-se format en resposta a les tendències de dessecació i als règims d'incendis que varen acompanyar a l'aument de la estacionalidad durant l'Oligoceno tardà i el Mioceno enjorn (25 mya).[14] Pedley (1978), seguint a Vassal (1972), va considerar que Acacia comprenia tres grans subgéneros, pero posteriorment (1986) va elevar el ranc d'estos grups als gèneros Acacia, Senegalia (s.l.) i Racosperma,[5][6] lo que va ser respalat per estudis genètics posteriors.
En el llenguage comú, el terme "acacia" s'aplica ocasionalment a espècies del gènero Robinia, que també pertany a la família dels pésols. Robinia pseudoacacia, una espècie americana coneguda localment com langosta negra, es denomina a voltes "falsa acacia" en els cultius del Regne Unit i de tota Europa.
Descripció
[editar | editar còdic]
En general, els fulls de les acacias són pinnadas compostes. No obstant, en algunes espècies, sobretot en les australianes i les de les illes del Pacífic, els foliolos se suprimixen i els pecíols es aplanan verticalment per a complir la funció de fulls. Es denominen "filodios" i la seua orientació vertical els protegix de la llum solar intensa, ya que en les seues vores cap al cel i la terra no intercepten la llum tan plenament com els fulls colocats horisontalment. Algunes espècies (com la Acacia glaucoptera) carixen per complet de fulls o filodios, pero posseïxen cladodios, brots fotosintéticos modificats semblats a fulls que funcionen com a fulls.
Les chicotetes flors tenen cinc pétals molt menuts, casi amagats pels llarcs estams, i es disponen en arracades denses, globulars o cilíndrics; són de color groc o crema en la majoria de les espècies, blanquecinas en algunes, o inclús púrpures (Acacia purpureopetala) o roges (Acacia leprosa 'Scarlet Blaze'). Les flors de la Acacia es distinguixen de les d'un gran gènero emparentat, la Albizia, pels seus estams, que no estan units en la base. Ademés, a diferència de les flors individuals de Mimosa, les de Acacia tenen més de dèu estams.[15]
Les plantes solen tindre espines, especialment les espècies que creixen en regions àrides. Estes a voltes representen branques que s'han tornat curtes, dures i punchants, encara que atres voltes representen estípulas foliares. La Acacia armata és l'espina de cangur d'Austràlia, i la Acacia erioloba (sense. Acacia eriolobata) és l'espina de camello d'Àfrica.
Les llavors de Acacia poden ser difícils de germinar. Les investigacions han descobert que sumergir les llavors a vàries temperatures (normalment entorn als 80 °C) i astillar manualment la coberta de la llavor pot millorar el creiximent entorn al 80%.[16]
Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Transactions of the Royal Society of South Africa.65(1)
- 48–64.doi:10.1080/00359191003652066.
- ↑ 2,0 2,1 Taxon.60(1)
- 194–198.ISSN 0040-0262.doi:10.1002/tax.601017.Consultat el 6 de novembre de 2015.
- ↑ «Acacia nilotica (acacia)» (en en). Plants & Fungi. Royal Botanic Gardens, Kew. Archivat des d'el original, el 2010-01-12. Consultat el 28 de giner de 2010.
- ↑ Quattrocchi, Umberto (2000). CRC World Dictionary of Plant Names (en en), CRC Press, p. 6. ISBN 978-0-8493-2675-2.
- ↑ 5,0 5,1 Maslin, Bruce R. (2004). Classification and phylogeny of Acacia. In: Evolution of ecological and behavioural diversity: Australian Acacia thrips as model organisms. (en en), Australian Biological Resources Study and Australian National Insect Collection, CSIRO, pp. 97–112.
- ↑ 6,0 6,1 Boland, D. J. (2006). Forest trees of Austràlia, Quinta edició (en en), CSIRO Publ. [o.a.], p. 127. ISBN 978-0-643-06969-5.
- ↑ 7,0 7,1 Taxon.60(5)
- 1504–1506.doi:10.1002/tax.605033.
- ↑ Terra Australis.34
- 197–219.Consultat el 29 de setembre de 2015.
- ↑ Taxon.47(2)
- 391–400.doi:10.2307/1223768.
- ↑ Evolution: Education and Outreach.2(2)
- 303–309.doi:10.1007/s12052-009-0122-7.
- ↑ «Wattles – genus Acacia» (en en). Australian National Herbarium. Archivat des d'el original, el 2 d'agost de 2018. Consultat el 24 d'octubre de 2013.
- ↑ «The Acacia debat». IBC2011 Congress News. Archivat des d'el original, el 2022-10-09. Consultat el 5 de maig de 2016.
- ↑ «Conserving Acacia Mill. with a conserved type: What happened in Melbourne?» (en en). Taxon. Consultat el 5 de maig de 2016.
- ↑ Molecular Phylogenetics and Evolution.57(2)
- 495–508.doi:10.1016/j.ympev.2010.07.019.
- ↑ Singh, Gurcharan (2004). Plant Systematics: An Integrated Approach (en en), Science Publishers, p. 445. ISBN 978-1-57808-351-0.
- ↑ Australian Journal of Botany.25(3)
- 269–276.doi:10.1071/BT9770269.
- Este artícul conté una traducció derivada de «Acacia sensu lato» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.