Œ

Œ

Œ (minúscula œ) és una vocal i una lletra usada en llatí medieval i modern, aixina com en l'alfabet francés modern. L'orige de la lletra és una lligam d'O i I.

La combinació descriu un diptongo, AFI /oe/, que tenia un valor similar al espanyol OI. S'usava en préstams del grec, paraules que contenien el diptongo ΟΙ, οι. En llatí clàssic representava un sò similar al diptongo oi. Pero el llatí vulgar va reemplaçar este sò pel de una i llarga ([i:]). Per esta raó, les paraules llatines que posseïxen Œ i que han aplegat al castellà s'escriuen en I, V.G. fœderal es convertix en «Œ» i fœles teues en «Œ».

En alemà, Ö (O en Umlaut) és l'equivalent. En danés, feroés i noruec la lletra equivalent és Ø. No és intercanviable per Ö en suec, finlandés, islandés, estonio, hongarés i turc, ya que la Ö no representa O en Umlaut en estes llengües.

En el francés, l'us de œ no és qüestió d'estètica, sino de llingüística: œ i les vocals separades oe no es lligen de la mateixa manera (cœlacanthe [selacãt] coefficient [kɔefisjã]). Notem que si el dígraf francés œo es pronuncia [ø] o [œ], els œ de les paraules provinents del grec deurien sentir-se com [i] (œdème com édème, œsophage com ésophage, œcuménique com écuménique, Œdipe com Édipe); l'us actual preferix algunes voltes la pronunciació [ø], pero no en tots els casos (fœles teues, cœlacanthe).

El símbol «œ» també s'usa en l'Alfabet fonètic internacional per a la vocal semiabierta anterior redonejada. La mayúscula chicoteta &#; correspon a un sò diferent, la vocal oberta anterior redonejada.

Els còdics Unicode són respectivament Œ 338 (152 en hexadecimal) i œ 339 (153 en hexadecimal). En HTML el còdic Œ i œ també pot ser usat. Per a l'entorn Windows és alt + 0156 per a la minúscula (œ) i alt + 0140 per a la mayúscula (Œ).