Sant Vicent de la Roqueta
L'Iglésia de Sant Vicent de la Roqueta, també coneguda com Convent de la Roqueta, actualment nomenada de Crist Rei, és l'iglésia més antiga de Valéncia Ciutat. Els edificis que formen Sant Vicent de la Roqueta constituixen una de les primeres edificacions cristianes en la ciutat de Valéncia. Tenen el seu orige en el cult a Sant Vicent Màrtir cap al sigle IV.
Esta històrica i important iglésia primitiva fon construïda sobre un monticul de roca, a on se va construir un “martiryum” sobre la seua tomba, fòra de les muralles de la ciutat i junt a l'antiga Via Augusta que travessava la ciutat de Valéncia, a on va rebre martiri el diaca Vicent a principis del sigle IV. En ella se varen venerar les restes del màrtir durant sigles.
Els mossàraps valencians i la Roqueta[editar | editar còdic]
L'única iglésia de la Valéncia mossàrap[editar | editar còdic]
En l'época de dominació àrap, l'iglésia va permanéixer oberta al cult cristià i en el seu entorn se varen anar agrupant els cristians constituint una raval fora de les muralles que va rebre el nom de lloc de Sant Vicent o Rayosa.
L'existència dels cristians mossàraps de Valéncia, està documentada per distintes fonts aixina en una de les capitulacions del Sit en els de Valéncia, es varen convindre que la guarnició d'esta, fins a l'entrega definitiva, "Se compondría de cristianos, escogidos entre los mozárabes que habitan la ciudad y arrabales".
El Sit va restablir el cult cristia en distintes mesquites com la d'aljama i huit més. Igualment va fer en atres ciutats del Regne com Almenara, Puig i Murviedro (Sagunt). Mort el Sit i perduda Valéncia, varen ser profanades les iglésies i el cult es va llimitar als antics llocs.
Durant els 500 anys de dominació molts varen ser els que varen optar per convertir-se a l'Islam, prova d'això la trobem en els llinages d'alguns moros, mostra inequívoca de les seues arrels, és el cas dels Xempeteri, Aparten Vives, Sancte Marini, Aparten Lop, Aparten Sancho, Aparten Bono, Aparten Fortun, Ferriz, Aparten Calbo, etc. Pero molts atres, varen continuar professant la seua fe i, en l'entrega de claus del rei Zayan a Jaume I , se citaven aproximadament a un terç de la població com a cristiana.
Les senyes demostren que durant la dominació a soles va existir una iglésia oberta al cult i tot indica que va ser la de la Roqueta eixa iglésia, desmentint distints autors des de Beuter a Llorente.
Extramurs[editar | editar còdic]
Aixina sabem per les actes del martiri de Sant Vicent, que les seues despulles varen ser portats a un lloc immediat extramurs, lo que impossibilita que fora una atra de les iglésies de la ciutat.
Se varen portar les seues despulles extramurs i es varen colocar devall un altar ve a dir..
El sepulcre original segons les senyes va haver de ser semblant al de Santa Engràcia en Saragossa que és de la mateixa época i en el mateix motiu.
Els restos es trobaven en una ara o altar i en un lloc inferior, en data de hui, no s'ha descobert eixe lloc.
El raval mossàrap[editar | editar còdic]
Tenien els cristians al voltant del temple un barri propi, en les seues hortes i des d'allí acodien a l'iglésia pròxima. Si no és aixina i no contara en el soport dels fidels haguera desaparegut durant l'época musulmana.
Des d'Alfons II d'Aragó, 1172, a Jaume I, 1238[editar | editar còdic]
En enguany, Alfons II d'Aragó va posar sege a la ciutat i va conseguir que el Rei de Valéncia doblegara el tribut.
Entre les condicions posades per a alçar el sege destaquem:
Es dir, que estava oberta al cult perque el costum dels musulmans va ser no permetre l'edificació de noves iglésies.
Aixina tenim que en l'any 1177, Alfons II va concedir a l'Abad Dodón i als monges del convent de Sant Joan de la Peya, l'iglésia de Sant Vicent de Valéncia, és dir que indubtablement, en Sant Vicent havien fidels, “que era llavors l'iglésia matriu i com a catedral, al prelat del qual, que és el bisbe i al seu capítul, pertanyen els delmes.”
En 1212 Continuava el monasteri de Sant Joan de la Penya en possessió de l'iglésia, sent en eixe any quan el Rei Pere “va lloar i va aprovar la dita donació : indici manifest de que la posseïa aquella comunitat en el seu temps”
Aixina en l'any 1232, quan Jaume I encara es trobava en Monzón, i darrere del pacte en el moro Zeit, i quan ya es preparava la conquista del Regne de Valéncia:
i del que es prendria possessió darrere de la conquista.
Posteriorment a la Conquista de Jaume I[editar | editar còdic]
Posteriorment a la reconquista de Jaume I, este va ordenar construir un nou temple, un hospital i un monasteri. Varen passar pel complex els Benedictins de Sant Victorian de Torren (1238-1255); Frares Mercedaris (1255-1259); i de nou els monges de Torren (1259-1287/89) fins que els cistercencs varen quedar en possessió del conjunt com a priorat dependent de Poblet.
Durant els sigles XIV i XV es varen alçar unes quantes capelles al voltant de l'iglésia major. A mitat del sigle XV residien en el monasteri 11 monges, en el monasteri tenien distintes dependències entre elles cuina, dormitoris, sala capitular i sagristia.
Durant els sigles XVIII i XIX el recint va patir distintes i importants reformes arribant durant les guerres carlistes a derrocar-se la torre, i atres zones del complex en el convent i l'iglésia.
En 1701 es va construir la capella de la Mare de Deu de Belem, hui coneguda com de la Comunió. Les tropes de Napoleó ho varen utilisar com a quarter, igual que moltes atres iglésies. Despuix en la desamortisació i l'exclaustració dels monges en 1837 les autoritats municipals varen ordenar derrocar una part del monasteri. En això es va perdre la capçalera del temple i la seua torre.
Quasi a mitat del sigle XIX, en l'any 1838, l'iglésia, el monasteri i els horts varen ser adquirits per a edificar vivendes. Ya en 1879 les mares agustines, del convent de Sant Josep, que havia segut derruït, i Santa Tecla, varen comprar este monasteri en l'ajuda del marqués d'Arborar. I es va iniciar la seua rehabilitació a càrrec de l'arquitecte Antonio Martorell donant-li l'aspecte que actualment es pot observar.
Va patir les ires dels exaltats durant la guerra civil de 1936 i va ser incendiada. Despuix de la guerra va passar a les mans dels Agustins que ho varen vendre en l'any 1973 per a construir vivendes. La pressió dels valencians i el soport mediàtic d'alguns mijos escrits varen conseguir que no es portara a cap el derrocament i actualment l'edifici pertany a l'Arquebisbat.
Senyes arquitectòniques[editar | editar còdic]
Actualment el monasteri està molt degradat i són diversos els proyectes que mai arriben a bon fi de restauració. En idees molt variades, com fer un museu dedicat a Sorolla, el gran pintor valencià. Si be la societat valenciana i sobretot les associacions vicentines reclamen que es restaure i dedique com mai va haver de deixar de ser al sant màrtir, patró de la ciutat, el diaca Vicent.
La planta és rectangular, si be les successives modificacions li donen un aspecte irregular. El temple és d'una nau, dividida en quatre zones, en capelles entre els contraforts. El transmetre, és a dir la nau que creua a la principal formant una creu llatina, disposta d'una cúpula sense tambor i en cor alt en els peus. El traspol es troba cobert per una volta de canó en revoltons en forma de mija lluna oberta per a l'accés de la llum, denominades llunetes. L'interior en columnes adossades al mur d'estil corinti i entaulament de forma denticulada. En decoració esgrafiada podem vore els fusts de les pilastres, fris, intradós dels arcs i la l'interior de la cúpula.
Les portades conservades són tart romàniques. Una d'elles, la que coincidix en la capella de Sant Vicent, es troba en el claustre, en la part nort de l'iglésia. En els capitells es poden observar distintes escenes, representant seqüències del martiri del sant. “Es tracta d'una portada d'arc de mig punt abocinada en arquivoltes que baixen en fines columnes els capitells dels quals estan historiats.” En la zona oest de l'iglésia, comunicant en les dependències de la parròquia, trobem l'atra, i va ser construïda en selleria.
L'accés al temple és per un pati interior a que s'entra des d'uns dels carrers laterals.
El Claustre[editar | editar còdic]
Va ser acabat en el sigle XVIII. Sobre els pedestals hi ha unes pilastres estil dòric en les quals es recolzen uns arcs de mig punt. En la planta superior, balcons de forja en vans de forma rectangular.
La capella de la Comunió[editar | editar còdic]
De planta rectangular té en el centre una cúpula que es recolza sobre pechines, quatre triangules curvilíneus que conformen l'anell de la cúpula. Decorada en caps d'àngels i en motius vegetals que recorren tota la capella.
La reconstrucció del sigle XVII[editar | editar còdic]
En la restauració del sigle XVII, que es va realisar utilisant sellars de l'antiga fàbrica, també es varen condicionar les dependències del monasteri entorn del claustre.
Reconstrucció de Martorell[editar | editar còdic]
Esta va ser realisada a finals del sigle XIX Es va consolidar l'iglésia, es va tancar la capçalera en un mur en vans ogivals, es varen realisar les dos galeries del claustre que s'havien perdut, en motius semblants a la nort i oest, que es conservaven en acceptable estat, i se li va afegir una planta.
En la planta inferior es trobaven els servicis: el refectori, el locutori, l'aula capitular i el cor devall. En el primer pis les celes, i en el superior les celes de les novícies i la enfermeria.
La frontera va ser restaurada donant-li un aspecte neogòtic, Podem vore tres plantes en vans, uns buits oberts en el mur, en uns arcs apuntats o conopials que es troben tancats en zelosies.
El campanar està realisat en rajola. Té planta quadrangular i vans de mig punt.
Referències[editar | editar còdic]
- GVA Patrimoni Cultural Valencià. Generalitat Valenciana]
- Cabanes Pecourt, M. D., Los monasterios valencianos. Su economia en el siglo XV, vol. I, pàgs, 148-157
- Llorens, Els mossàraps valencians, 1891. Real Academia de Historia
- Malo de Molina, Rodrigo el Campeador p 122, 1857. Imprenta Nacional. Madrit ISBN 84-8339-208-9
- Martínez Aloy, J., Geografía del Reino de Valencia: Provincia de Valencia Tom I. Vol. 2, pàg 259.
- Soriano Sánchez, R., La arqueología cristiana en la ciudad de Valencia: de la leyenda a la realidad, pàgs. 13-16
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Benito Goerlich, D., "Iglesia y Monasterio de San Vicente de la Roqueta, actual parroquia de Cristo Rey", Catálogo de Monumentos y Conjuntos de la Comunidad Valenciana, Vol. II, p. 613-618, Ed. Generalitat valenciana, Valéncia, 1983
- Puga, M., "Trazado armónico del templo de san Vicente de la Roqueta en Valencia", Primer coloquio de arte valenciano, p. 95-101, ed. Universitat de Valéncia, Valéncia
- Sanchis Sivera, J., "La diócesis valentina. Nuevos estudios históricos", Anales del Instituto General y Técnico de Valencia, t. IX, pàgs 149-170, 1923
- Serra, A i Soriano, F. J., San Vicente de la Roqueta, ed. Iglesia en Valencia, Valéncia, 1993
- Ubieto Arteta, Antonio. Origenes del Reino de Valencia. Zaragoza. 1981. Facsimil. ISBN 84-7013-155-9
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Sant Vicent de la Roqueta.
- Sant Vicent de la Roqueta - Òscar Rueda - Las Provincias
