Finlàndia
| Finlàndia | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
Finlàndia, oficialment República de Finlàndia (en finés Suomi o Suomen tasavalta; en suec Finland o Republiken Finland) és un país nòrdic situat en el nort d'Europa. Té fronteres al oest en Suècia, al est en Rússia i al nort en Noruega. Pel oest i el sur està rodejada per la mar Bàltica, que la separa de Suècia i Estònia, creuant els golfs de Bòtnia i Finlàndia respectivament. La capital i ciutat més important del país és Helsinki.
Història[editar | editar còdic]
- Artícul principal: Història de Finlàndia
L'important presència de població d'orige suec en Finlàndia s'explica perqué el país ha estat lligat tradicionalment en el Regne de Suècia, des del sigle XII, quan Eric X de Suècia invadí Finlàndia i convertí la població al cristianisme per la força; el territori finlandés fon subjugat completament durant els dos sigles subsegüents. Este periodo es caracterisà pel conflicte de poder intern i la competència entre els regnes nòrdics. La conquista de Finlàndia creà conflictes en els russos, que no tenien cap conexió en Suècia,[1] fins al 1808,[2] any en qué en la Guerra de Finlàndia fon conquerida pels eixèrcits d'Aleixandre I de Rússia, en algunes ocupacions anteriors per part de Rússia durant el sigle XVIII.
En l'ocupació russa, Finlàndia passà a ser un gran ducat en unió personal en l'Imperi Rus fins al final de l'any 1917. D'aquella época prové el desenroll d'un important moviment nacionalista finlandés (en 1835 es publicà el poema èpic nacional, el Kalevala; en 1892 el finés conseguix un estatus llegal paralel al del suec...).
El 6 de decembre de 1917, poc despuix de la revolució bolchevic a Rússia, Finlàndia declarà la independència, i en 1918, despuix de la Guerra Civil Finlandesa, es va elegir a Carles I com a monarca del Regne de Finlàndia. Pocs mesos despuix, el propi monarca renunciaria al tro, convertint-se Finlàndia en una república que fon reconeguda definitivament en el Tractat de Tartu de l'any 1920.
Durant la Segona Guerra Mundial, Finlàndia va ser ocupada per tropes soviètiques dos vegades, durant la Guerra d'Hivern de 1939–1940 i durant la Guerra de Continuació de 1941–1944. En esta darrera ocasió, contà en el soport de l'Alemanya nazi i fon seguida per la Guerra de Lapònia de 1944–1945, quan Finlàndia va forçar la retirada de les tropes alemanyes fora del nort del país.
Despuix de la Segona Guerra Mundial, Finlàndia va passar a ser un país no alineat, sobretot des del pacte d'amistat, cooperació i assistència mútua en l'Unió Soviètica de l'any 1948 (vore Finlandisació). Des de la dissolució de l'Unió Soviètica i del pacte mencionat, Finlàndia va entrar en l'Unió Europea en l'any 1995.
Política[editar | editar còdic]
Finlàndia és una democràcia parlamentària. La presidència de la República dispon de suficients poders, pero actualment juga un rol menys marcat en la vida política que fa vint anys. El govern (valtioneuvosto en finés) és dirigit pel primer ministre, que és escollit pel parlament. El govern està constituït pel primer ministre, diferents ministres del govern central i d'un membre d'ofici, el canceller de justícia.
El Parlament de Finlàndia (Eduskunta en finés o Riksdag en suec) és unicameral, està compost per 200 diputats i posseïx constitucionalment l'autoritat llegislativa suprema en Finlàndia. Pot modificar la constitució, revocar el govern, i opondre's als vets presidencials. Els seus actes no poden ser judicialment discutits. Les lleis poden ser propostes pel govern o per un dels membres de l'Eduskunta, que són escollits per sufragi proporcional per una duració de quatre anys. El sistema judicial comprén els tribunals de grans instàncies que jutgen assunts civils i penals, corts d'apelació i una Cort Suprema. El contenciós administratiu és responsabilitat dels tribunals administratius, de les corts administratives d'apelació i de la Cort administrativa Suprema. Algunes jurisdiccions administratives particulars estan encarregades de tractar llitigis, per eixemple, en el camp de les aigües.
El parlament, des que el sufragi universal va ser instaurat en l'any 1906 donant el vot a les dones, ha segut dominat pels partits agraris (Keskusta), socialdemòcrates (SDP) i socialistes democràtics (Vasemmistoliitto). S'ha de dir que la corrent política ha estat més marcada per la influència de corrents anti-socialistes (en el sentit soviètic) que en atres països similars tenint almenys un contacte en l'URSS.
La constitució i el seu lloc en el sistema judicial són únics, en el sentit que no hi ha Cort constitucional i que la Cort Suprema no pot intervindre en una llei en el sol pretext que siga anticonstitucional. El valor constitucional d'una llei depén d'un simple vot parlamentari. Els atres països europeus que no disponen d'un òrguen suprem constitucional són els Països Baixos i el Regne Unit (este últim no té constitució).
El sistema judicial està dividit en dos branques: tribunals en jurisdicció criminal o civil i tribunals especials en la responsabilitat del pleit entre allò públic i els òrguens administratius de l'estat. La llei finlandesa està jerarquisada: els tribunals locals per baix dels tribunals d'apelació regionals, i estes per baix de la Cort Suprema.
D'acort en Transparency International, Finlàndia té el nivell més baix de corrupció política de tots els països analisats en este estudi.
Subdivisió administrativa[editar | editar còdic]
.png)
Fins a l'any 2009, Finlàndia es dividia en 6 províncies (lääni, en plural läänit), que al seu torn es dividien en 20 regions, dividides en 74 subregions, que a la vegada es dividixen en 432 municipis. Actualment, les províncies han segut abolides, i s'han constituït agències regionals administratives. Les províncies existents fins a l'any 2009 sorgiren d'una reforma administrativa que, en 1997, va reduir a 6 les 12 províncies tradicionals de Finlàndia:
- Finlàndia del Sud (capital en Hämeenlinna)
- Finlàndia Occidental (capital en Turku)
- Finlàndia Oriental (capital en Mikkeli)
- Oulu (capital en Oulu)
- Lapònia (capital en Rovaniemi)
- Åland (capital en Mariehamn)
Geografia[editar | editar còdic]
Finlàndia és coneguda com el país dels cent mil llacs, i en realitat en té, exactament 187.888, i també 179.584 illes. Un d'estes llacs, el Saimaa, és el quint més gran d'Europa. El païsage finlandés és majoritàriament pla, en alguns cerros, i el seu punt màxim, el Haltitunturi (1.328 m), es troba als Alps Escandinaus, en l'extrem nort de Lapònia, en la ralla de Noruega. A part de la flota de llacs i estanys, el païsage està dominat per extensos boscs boreals (un 68%) i pocs terrenys que es poden conrear. La majoria de les illes es troben al suroest, una bona part en l'archipèlec de les illes Åland, i a lo llarc de la costa meridional del golf de Finlàndia. Finlàndia és un dels pocs països del món que encara creix, i això és a raïl de l'ajustament isostàtic que se convertí en des de la darrera glaciació, que fa que la superfície del país creixca uns 7 km2 l'any.
El clima en la zona meridional és un clima nòrdic temperat. En la Finlàndia septentrional, particularment en Lapònia, hi domina un clima sub-àrtic, caracterisat per hiverns frets i ocasionalment severs, i estius relativament moderats.
Una quarta part del territori finlandés s'estén per damunt del Círcul Polar Àrtic, i com a conseqüència d'això s'hi pot experimentar el sol de mijanit durant unes semanes, sen més acusat el fenomen en les zones més septentrionals del país. En el punt més al nort de Finlàndia, el sol no es pon durant 73 dies en l'estiu, i no s'alça durant 51 dies en l'hivern.
Ciutats[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Llista de ciutats de Finlàndia.
Economia[editar | editar còdic]
Finlàndia té una alta industrialisació i en gran part una economia de lliure mercat, en una producció per capita similar a la del Regne Unit, França, o Itàlia. El nivell de vida en Finlàndia és alt. El seu sector econòmic clau és la manufactura - principalment la fusta, ingenieria, metals, telecomunicacions (especialment Nokia), i indústries electròniques. El comerç és important, en exportacions equivalent a quasi un terç del Producte Interior Brut. Excepte la fusta i alguns minerals, Finlàndia depén d'importacions, com ara matèries primeres, i alguns components per bens manufacturats.
A causa del clima, el desenroll de l'agricultura es llimita al manteniment de productes d'autosuficiència. La silvicultura, una important exportació beneficiosa, proporciona una segona ocupació per la població rural. Una ràpida i creixent integració en l'Europa occidental - Finlàndia va ser un dels 11 països que va adoptar l'euro - dominarà el panorama econòmic en els propencs set anys. El creiximent era anèmic el 2002, pero va disminuir en el 2003 a causa de la depressió global.
Demografia i etnografia[editar | editar còdic]
- Artícul principal → Finlandesos.
La capital és Helsinki, en mig milló d'habitants, i un milló en l'aglomeració urbana que inclou ciutats com Espoo i Vantaa, estes dos tenen al voltant dels dos-cents mil habitants. Fora d'esta àrea, les ciutats principals, en més de cent mil habitants cadascuna, són Tampere, Turku i Oulu.
Hi ha dos idiomes oficials en Finlàndia: el suomi o finés, parlat majoritàriament (pel 91,9% de la població com a llengua materna) i el suec, parlat per la minoria més important del país, els suecs de Finlàndia (5,5% de parlants). Paralelament, existixen en Lapònia al voltant de 7.000 parlants de tres llengües diferents de lapó o saami.
El grup racial dominant és el caucàsic europeu del nort, els finlandesos. Hi ha chicotetes minories nacionals que inclouen a russos, judeus, gitanos i tàrtars.
Segons senyes de l'any 2004, la major part de finlandesos (83,8%) són membres de l'Iglésia Luterana de Finlàndia, en una minoria d'un 1,1% pertanyent a l'Iglésia ortodoxa. Les dos són iglésies oficials de l'estat. El restant consistix en grups relativament chicotets (1,1% en total) de protestants (no luterans), catòlics romans, musulmans, judeus, i un 14,0% no religiós; encara que ha baixat notablement el número de persones que van a l'iglésia en regularitat.
Despuix dels successius conflictes armats que varen afectar a Finlàndia en la década dels 40, un 12% de la població de Finlàndia va haver de tornar-se a ubicar. El cost de les reconstruccions, la desocupació i la incertea en quant a les possibilitats d'independència del país respecte de la Unió Soviètica varen conduir a una emigració considerable, que es va reduir a principis dels 70. Des de finals dels 90, les fronteres acollen refugiats i immigrants en una taxa similar a la dels països escandinaus, encara que el seu total numèric siga en Finlàndia molt menor. Una porció considerable d'estos immigrants procedix de l'antiga Unió Soviètica, alegant compartir en els finlandesos un parentesc ètnic (finés).
Referències[editar | editar còdic]
- ↑ Bagge, Sverre (2005) "The Scandinavian Kingdoms". In The New Cambridge Medieval History. Eds. Rosamond McKitterick et al. Cambridge University Press, 2005. ISBN 0-521-36289-X, p. 724: "Swedish expansion in Finland led to conflicts with Rus', which were temporarily brought to an end by a peace treaty in 1323, dividing the Karelian peninsula and the northern areas between the two countries."
- ↑ (1854) [1].
Enllaços externs[editar | editar còdic]
Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Finlàndia.
| Països d'Europa |
|---|
| Albània • Alemanya • Andorra • Armènia • Àustria • Bèlgica • Bielorrússia • Bòsnia i Herzegovina • Bulgària • Chipre • Ciutat del Vaticà • Croàcia • Dinamarca • Eslovàquia • Eslovènia • Espanya • Estònia • Finlàndia • França • Geòrgia • Grècia • Hongria • Irlanda • Islàndia • Itàlia • Kosovo • Letònia • Liechtenstein • Lituània • Luxemburc • Malta • Moldàvia • Mónaco • Montenegro • Noruega • Països Baixos • Polònia • Portugal • Regne Unit • República de Macedònia del Nort • República Checa • Romania • Rússia • San Marino • Sèrbia • Suècia • Suïssa • Ucrània |
| Portal UE | Unió Europea (UE) | 
|
|---|---|---|
|
Estats membres: Alemanya | Àustria | Bèlgica | Bulgària | Croàcia | Dinamarca | Eslovàquia | Eslovènia | Espanya | Estònia | Finlàndia | França |Grècia | Hongria | Irlanda | Itàlia | Letònia | Lituània | Luxemburc | Malta | Països Baixos | Polònia | Portugal | Romania | Suècia | República Checa | Chipre | ||
| Estats candidats a ingressar que ya han escomençat negociacions: Turquia | ||
|
Estats candidats a ingressar: República de Macedònia del Nort | ||
|
Estats potencialment candidats: Albània | Bòsnia i Herzegovina | Kosovo | Montnegre | Sèrbia | ||