Valente

Valente (en llatí, Valens; 328 en Cibalae - 9 d'agost de 378 en Adrianópolis) va ser emperador romà de 364 a 378, en acabant de que el seu germà Valentiniano I li cedira la part oriental de l'imperi.

Valente

Vida

Ascens a emperador

• Valente i el seu germà Valentiniano (Valentiniano I) varen nàixer 72 quilómetros a l'est de Sirmio, en la ciutat de Cibalae en 328 i 321, respectivament. Havien ascendit en els llocs comprats pel seu pare, Graciano el Vell, en Àfrica i Gran Bretanya. Mentres que Valentiniano havia gojat d'una carrera militar encertada abans de convertir-se en emperador, Valente no la tenia, segons pareix, ya que havia passat gran part de la seua joventut en la facenda familiar i s'havia unit a l'eixèrcit tart, entorn a la década dels 60, participant en el seu germà en la campanya persa de l'emperador Juliano en l'any 363. En febrer de 364, l'emperador reinante Joviano, mentres es dirigia a Constantinopla per a assegurar el seu tro, va morir asfixiat durant una parada en Dadastana, 161 quilómetros a l'est d'Ancira. Entre els oficials de Joviano estava Valentiniano, un scutariorum del tribuno, que va ser proclamat Augusto el 26 de febrer de 364. Valentiniano va sentir que necessitava ajuda per a governar l'imperi, gran i complex; i, el 28 de març del mateix any, va designar al seu germà Valente com coemperador en el palau d'Hebdomon. Valente va obtindre la mitat oriental de la península balcànica, Grècia, Egipte, Síria i Àsia Menor. Valente va establir la seua capital en Constantinopla abans de decembre de 364.

Rebelió de Procopio

• Valente va heretar la part oriental d'un imperi que s'havia retirat recentment de la major part de les seues possessions en Mesopotamia i d'Armènia per un tractat que el seu precursor Joviano havia firmat en Sapor II de l'imperi persa. La primera prioritat de Valente despuix de l'hivern de 365 era alvançar cap a l'est en esperances de millorar la situació. Pero en l'autumne de 365 mentres alcançava Capadocia va rebre notícies d'un usurpador que s'havia proclamat en Constantinopla. Quan va morir Juliano havia deixat un parent viu, un cosí matern cridat Procopio. Procopio havia segut encarregat de la supervisió d'una divisió nortenya de l'eixèrcit de Juliano durant l'expedició persa i no hi havia estat present en les eleccions imperials quan el successor de Juliano va ser nomenat. Encara que Joviano li va concedir ventages per a assossegar a este potencial pretenent, pronte varen caure sobre Procopio sospites durant el primer any de regnat de Valente. Despuix d'escapar de la detenció, es va ocultar reapareixent en Constantinopla a on va ser capaç de convéncer a dos unitats militars de la capital per a proclamar-li emperador el 28 de setembre de 365. La seua acceptació primerenca en la ciutat sembla no obstant que va ser tébea, encara que Procopio va guanyar el seu favor ràpidament usant propaganda en el seu benefici: va aïllar la ciutat de notícies exteriors i va començar a propagrar el rumor de que Valentiniano I havia mort; va començar a defendre l'invenció de conexions en la dinastia constantiniana; i va explotar més llunt les seues demandes usant a la viuda i a la filla de Constancio II com a peons per al seu règim. Este programa va tindre un cert èxit, particularment entre els soldats lleals a la família constantiniana i als intelectuals de l'est que havien començat ya a témer la persecució de Valentiniano I.

• Valente, mentrestant, vacilava. Quan varen aplegar les notícies de que s'havia rebelat Procopio, Valente va considerar l'abdicació i potser el suïcidi. Inclús despuix de resoldre lluitar, els esforços de Valente de derribar a Procopio varen ser obstaculisats pel fet de que la major part de les seues tropes havien creuat ya les portes de Cilicia en Síria quan ell va saber de la rebelió. No obstant, Valente va enviar dos legions en març contra Procopio, qui les va persuadir fàcilment per a que li abandonaren. Més alvance eixe any, Valente mateix va ser casi capturat en una emboscada prop de Calcedonia. Les corruixes varen aumentar pel refús de Valentiniano I per a fer més en el seu propi territori contra l'usurpació. La falta de resistència imperial va permetre a Procopio apropiar-se en 365 de les diòcesis de Tracia i d'Àsia Menor. Solament a principis de 366 tenia Valente prou tropes per a plantar cara a Procopio en eficàcia. Va marchar d'Ancira cap a Pesino, Valente va alvançar per Frigia, derrotant a Gomoario, general de Procopio en la batalla de Tiatira (Brega). Despuix va véncer al propi Procopio en Nacoleia i va convéncer a les seues tropes de que li abandonaren. Procopio va ser eixecutat el 27 de maig i el seu cap va ser enviat a Valentiniano I en Tréveris.

Guerra contra els godos

El poble godo havia recolzat a Procopio en la seua rebelió contra Valente, qui sabia que planejaven una sublevació. Este poble godo, més específicament el tervingio, estava baix la direcció d'Atanarico i havia seguit sent, segons pareix, pacífic des de la seua derrota contra Constantino en 332. En 367, en l'ajuda del seu nebot Graciano, l'emperador romà occidental, Valente, va creuar el Danubio i va marchar contra Atanarico. Est va fugir a les monts Cárpatos i va eludir a Valente, forçant-ho a tornar més alvance eixe estiu. A l'any següent, una inundació del Danubio va previndre a Valente. En lloc d'atacar va ocupar a les seues tropes en la construcció de fortificacions. En 369, Valente va creuar una atra volta i va atacar als tervingios, derrotant-els. Atanarico va subscriure un pacte els térmens del qual varen satisfer a Valente. El tractat va tallar en gran partix les relacions entre els godos i els romans, incloent lliure canvi i l'intercanvi de les tropes per a tribut. Valente sentiria esta pèrdua de mà d'obra militar en els anys següents.

Conflictes en l'Imperi sasánida

La pau precipitada i desfavorable subscrita per l'emperador Joviano era la principal raó de la deterioració en Orient. Joviano havia entregat el molt disputat control de Roma sobre Armènia en 363, i Sapor II estava impacient per aprofitar-se de la situació. L'auge dels sasánidas va començar a tentar a senyors armenis a unir-se a Sapor II i va forçar el destronamiento del rei armeni arsácida, Arsakes II, que va ser arrestat i encarcerat ràpidament. Sapor II va enviar llavors una força d'invasió per a anexionarse l'Iberia caucásica i una segona per a sitiar al fill d'Arsaces, Pap, en la fortalea d'Artogerasa, provablement en 367. En la primavera següent, Pap va conseguir trencar el sege i escapar-se per a reunir-se en Valente, qui es trobava en Marcianópolis mentres feya campanya contra els godos. Ya en l'estiu següent, Valente va enviar al seu general Arinteo per a reinstaurar a Pap en el tro armeni. Sapor II va reaccionar invadint i devastant Armènia. Pap, no obstant, va escapar i va recuperar el seu regne per segona volta en un contingent molt més gran en 370. A la primavera següent, es varen enviar forces més numeroses baix el mando de Terencio a Iberia caucásica per a recuperar-la i controlar Armènia des de la guarnició del mont Npat. Quan Sapor contraatacó en 371, els generals Trajano i Vadomario varen rebujar les seues forces en Bagavan. Valente va aprofitar el rumbo de la situació per a trencar el tractat de 363 i va defendre en èxit la seua ruptura. La victòria de 371 va permetre alcançar una treua, lo que es va traduir en una relativa pau durant els cinc anys pròxims, mentres Sapor II s'ocupava de rebujar una invasió de Kushan en la seua frontera oriental.

Sòlit romà en la efigie de l'emperador Valente.

Mentrestant, varen sorgir problemes en el rei Pap, que va començar a actuar de manera cada volta més independent, inclús eixecutant al bisbe armeni Narsés i exigint el control d'un número de ciutats romanes, inclosa Edesa. Pressionat pels seus generals i tement que Pap s'aliara en els perses, Valente va fer una tentativa fracassada de capturar al príncip, encara que poc despuix va conseguir capturar-ho. En el seu lloc, Valente va impondre a un atre arsácida, Varazdat, que va governar baix regència del sparapet Musel Mamikonean, aliat de Roma. En 375, el germà major de Valente, Valentiniano I, va sofrir un atac cerebrovascular que li va provocar la mort el 17 de novembre de 375. Dos fills de Valentiniano I, Graciano i Valentiniano II, varen ser proclamats Augusts per les tropes imperials en Panonia. Res d'açò va assentar be als perses, que varen començar a agitar-se intentant restablir la situació imposta pel tractat de 363. Com la frontera de l'est va tornar a estar en perill, en 375 Valente va començar els preparatius per a una gran expedició. No obstant, varen sorgir nous problemes. En Isauria, la regió montanyosa de Cilicia occidental, va explotar una rebelió important en 375, que va distraure a tropes colocades abans en Orient. Ademés, cap a 377, els sarracenos baix el mando de la reina Mavia desvastaron tot l'Alce. Encara que Valente va véncer en èxit abdós sublevació, les oportunitats per a actuar en la frontera de l'est varen quedar llimitades per estes escaramuzas.

Guerra gòtica

Artícul principal → Guerra Gòtica (Balcans).

Els plans de Valente per a una campanya en l'est mai varen ser portats a terme. La transferència de tropes a l'imperi occidental en 374 va debilitar les forces estacionades en Orient. A l'objecte d'una guerra en l'est, Valente va iniciar un ambiciós programa de reclutament dissenyat per a reforçar les forces orientals. De tal modo, no li varen semblar mals notícies quan varen dir que les tribus godas havien segut expulsades de la seua pàtria per una invasió d'hunos en 375 i buscaven asil en l'Imperi romà. En 376, els visigodos travessen el Danubio envien a Fritigerno com a embaixador a Valente que havia instalat la seua capital en Antioquía. Fritigerno va solicitar abric i terres en la península balcànica. S'estima que prop de 200.000 visigodos estaven en Moesia i l'antiga terra de Dacia. Ràpidament els consellers de Valente li varen sugerir que els visigodos (cristians arrianos com el propi emperador) podrien proveir de tropes que immediatament aumentarien les files de Valente i disminuirien la seua dependència de les levas provincials. Encara que un número de grups godos varen solicitar segons pareix l'entrada, Valente va concedir l'admissió solament a Fritigerno i als seus seguidors qui havia recolzat a Valente en la seua guerra contra Atanarico. Açò, no obstant, no va evitar que uns atres els seguiren. Quan Fritigerno va mamprendre la travessia, les forces mòvils de Valente varen ser situades en l'est; en la frontera persa i en Isauria. Açò va significar que solament els riparienses estaven presents per a supervisar el seu establiment. El chicotet número de tropes imperials presents va evitar que passaren atres grups de godos i més alvance hunos i alanos. Lo que havia començat com un establiment controlat degeneró ràpidament en una afluència massiva. I la situació va empijorar. Quan els comandants dels riparienses varen començar a abusar dels visigodos baix el seu càrrec, es varen rebelar en 377 i varen derrotar a les unitats romanes en Tracia. Despuix d'unir forces en els ostrogodos i finalment hunos i alanos, el grup bàrbar combinat va marchar abans de fer front a una força anticipada dels soldats imperials enviats de l'est i de l'oest. Despuix d'una batalla realisada en Ad Salices , els godos varen véncer i es varen fer en el control del sur de Tracia. Per 378, Valente mateixa es va dispondre a marchar a l'oest des de la seua base en Antioquía en totes les forces disponibles pero esquelètiques —algunes d'elles godos—, alcançant Constantinopla abans del 30 de maig de 378. Mentrestant, els consellers de Valente, el menges Ricomero, i els seus generals Frigerido, Sebastián i Víctor varen advertir a Valente i varen intentar persuadir-li a que esperara l'arribada de les legions victorioses de Galia, algunes que havia aportat Graciano ràpidament. Valente, celós de l'èxit del seu nebot Graciano, va decidir actuar per a obtindre per sí mateixa la victòria.

Batalla d'Adrianópolis i mort de Valente

Artícul principal → Batalla d'Adrianópolis.

Derrota d'Adrianópolis en la que va fallir Valente.

Despuix d'una breu pausa dirigida a reunir el seu eixèrcit i guanyar un punt de respal en Tracia, Valente es va dirigir cap a Adrianópolis. Des d'allí, va marchar contra l'eixèrcit bàrbar confederado el 9 d'agost de 378 en lo que es coneixeria com la batalla d'Adrianópolis. Encara que es varen portar a terme negociacions, estes es varen trencar quan una unitat romana va atacar i va dur abdós costats a la batalla. Els romans anaven guanyant al principi pero varen ser destrossats per l'arribada per sorpresa de la cavalleria visigoda que va partir les seues files. La font primària sobre la batalla és Amiano Marcelino. Valente havia deixat el seu guàrdia al càrrec del bagage i del tesor lo que va agotar a les seues forces. La seua ala dreta, formada per cavalleria, va aplegar al camp de batalla gòtic ans que l'ala esquerra aplegara. Era un dia molt càlit i la cavalleria romana va ser enviada sense ajuda estratègica, mentres patien la calor. Mentrestant Fritigerno va enviar de nou a emissaris de pau en una continuada manipulació de la situació. El resultat va ser un significatiu retart que va dur a que els romans sucumbiren per la calor en el camp. Les forces de l'eixèrcit varen ser diezmades per un inoportuno atac dels arqueros que va fer necessària l'intervenció del comte Ricomero. la cavalleria goda al mando d'Alateo i Sáfrax va envestir a la cavalleria romana i, lo que seria provablement l'acontenyiment més decisiu de la batalla, la desbandó. Ací Amiano dona dos relats del decés de Valente. En el primer, Amiano indica que Valente "va ser ferit mortalment per una flecha, i va expirar", (XXXI.12) el seu cos mai va ser trobat. En el segon, Amiano descriu que varen abandonar a l'infanteria romana, rodejada, i que va ser massacrada. Valente va ser ferit i dut a una chicoteta barraca de fusta. La barraca va ser rodejada pels godos que li varen capcionar fòc, sense saber quí estava dins. Per a Amiano, aixina és com Valente va fallir (XXXI.13.14-6). Quan la batalla va terminar, dos terços de l'eixèrcit de l'est estaven morts. Molts dels seus millors oficials també havien caigut. L'ala esquerra de l'eixèrcit de Valente va ser retirada del camp a cobert de nit pel Comte Ricomero i el general Víctor.

Enllaços externs

Commons

• Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Valente.
• (en anglés) Lenski, Noel, "Valens (364-378 A. D)", d'Imperatoribus Romanis
• (en anglés) Valens http://www.livius.org