Longevitat

Els térmens longevitat i duració de la vida aludixen a conceptes relacionats en la biologia i en l'evolució de les cèlules i òrguens que componen els cossos dels sers vius, i transformacions en el transcórrer de la seua vida. En el cas del ser humà la longevitat posseïx importants conexions en aspectes demogràfics de la societat, i aspectes sociològics de l'individu. En general té que vore en la duració de vida d'un ser humà o d'un organisme biològic i s'utilisa en més freqüència en referència a l'ancianidad o l'edat d'un ser viu, per eixemple la longevitat d'un arbre.

Les reflexions sobre la longevitat van habitualment lligades al reconeiximent de la brevetat humana i inclouen discussions sobre métodos per a estendre-la més allà del llímit tingut com a normal. El tema ha segut no solament una preocupació de la ciència, sino també de la lliteratura de viages, ciència ficció i noveles utòpiques.

Existix prou dificultat en trobar la major duració de la vida humana inclús en les modernes tècniques estandardisades de verificació, per dates de naiximent inexactas o incompletes. Múltiples llegendes en les diferents cultures i contexts religiosos han pretés extraordinàries longevitat, tant en el passat, com la de Matusalén en la Bíblia, com en el futur.

Història

El filòsof Epiménides de Creta del com es diu va viure més de 150 anys.

Pel que fa a l'Edat de bronze, la persona més longeva de la que es tinga constància, i que haja vixcut i mort en este periodo, va anar el faraó Ramses II, que va viure 91 anys, alguna cosa que ha segut corroborat rigusamente per anàlisis de el seu mòmia i atres evidències. S'han propost atres candidats, com Pepi II, que es creu va aplegar a viure 100 anys, no obstant, és objecte de debat si este faraó va alcançar dita edat (vejau Pepi II Neferkare i temps del seu regnat en Wikipedia en anglés).

Una notable declaració de Diógenes Laercio (al voltant del 250) és la més antiga referència sobre una plausible longevitat centenària acceptada per la ciència. Diógenes va declarar que l'astrònom Hiparco de Nicea (a. 185 a. C. - 120 a. C.) assegurava que el filòsof Demócrito d'Abdera havia vixcut 109 anys (va nàixer aproximadament entre el 470 a. C. i el 460 a. C. i va morir entre el 370 a. C. i el 360 a. C.). Atres referències d'atres pensandores de l'antiguetat grega corroboren la senya de que Demócrito havia vixcut més de cent anys. La possibilitat de que això siga cert també és respalada per la senya que la majoria dels filòsofs de l'Antiga Grècia varen viure més de 90 anys. Alguns eixemples:

• Jenófanes de Colofó, a. 570/565 — a. 475/470 a. C.
• Pirrón d'Elis, c. 360 — a. 270 a. C.
• Eratóstenes de Cirene, a. 285 — a. 190 a. C.

Pero el cas de Demócrito és diferent del cas de, per eixemple, Epiménides de Cnosos (va viure entre els sigles VII i VI) del com és referenciado inclús per pensadors del sigle passat, que es diu que va viure 154, 157 i inclús 290 anys, un cas que no ha segut verificat per la ciència.

Diu Mariano Torrent, en el seu Geografia universal física, política é històrica de 1827:

En 1726 va morir en la vila de Fefiñanes un pobre llauro cridat Juan Otero de 146 anys; i iguals eixemples es repetixen en freqüència ací i en atres províncies.

Esperanza de vida

Artícul principal → Esperança de vida.

L'esperança de vida és la mija de la cantitat d'anys que viu una certa població en un cert periodo. Se sol dividir en masculina i femenina, i es veu influenciada per factors com la calitat de la medicina, l'higiene, les guerres, etc, si ben actualment se sol referir únicament a les persones que tenen una mort no violenta. L'esperança de vida com indicador social és utilisada pels sociòlecs per a medir el grau de desenroll d'un país, pero les senyes poden ser relatius en tal sentit perque poden ser alterats per guerres, epidèmies, violència i atres fenomens diferents als indicadors econòmics. En molts casos persones de països subdesenrollats o en vies de desenroll o de cultures naturals poden tindre una gran longevitat que contradiu el supòsit de que a major desenroll, major esperança de vida.

Les persones més longeves del món

Persones que sobrepassen els cent anys no són solament de l'interés científic, sino també del públic en general interessat en allargar de manera saludable els seus anys de vida.

El Grup Gerontológico d'Investigació, fundat entre 1990 i 1992 en Los Àngeles, busca persones que hagen superat els 110 anys d'edat i ha inclós el nom de les següents persones:

• Jeanne Calment (1875-1997): És la dòna i persona de la contemporaneidad que ha segut científicament documentada que va viure exactament 122 anys i 164 dies, sent la persona més longeva de tots els temps.
• Jirōemon Kimura (1897-2013): L'home més longeu verificat de l'història va viure 116 anys i 54 dies.

Estadístiques

Els llocs en més longeus del món, les cridades zones blaves, són Acciaroli (en Cilento, Campània, Itàlia), a on de 800 habitants 81 superen els cent anys, segons pareix pels seus baixos índexs d'adrenomedulina. L'illa japonesa d'Okinawa; la Península de Nicoya en Costa Rica (sent esta la més extensa i en una expectativa de vida superior a la de Japó), l'illa de Cerdenya (Itàlia) i la grega d'Icària (en que la mija de decés és de 90 anys) i Loma Lindo, Califòrnia, a on residix una comunitat d'adventistas del sèptim dia.

Està demostrada estadísticament la correlació entre llarga vida i el trinomi eixercici, dieta i apropiat descans, i ademés:

• Els centenaris tendixen a ser prims i ingerir, de mija, menys calories que el restant de la població.
• El vino tinto, una curta sesta, practicar "Hara hachi bu" (costum de les gents de Okinawa de deixar de menjar quan l'estòmec està ple en un 80 per cent), prendre temps suficient per a relaixar-se o rodejar-se de gent afí, incrementen la longevitat.Plantilla:Reference needed
• L'esperança de vida del ser humà s'ha incrementat tres mesos a l'any des de 1840 gràcies als canvis introduïts per a reduir les amenaces de l'entorn (dieta equilibrada, alvanços mèdics, seguritat social, jornada de huit hores...) en quatre generacions, l'esperança de vida ha alvançat més que en 6,6 millons d'anys d'evolució.

Narrativa

El llibre egipcíac dels morts. Papir de Ani. Capítul 125.

La preocupació per allargar el periodo vital humà ha omplit de llegendes i històries les cultures mundials en relats espectaculars. Històries de llargues longevitat es presenten des de l'antiguetat i moltes de la mà de les religions que descriuen les divinitats com sers immortals. Per lo tant, sers mortals que viuen més allà de lo esperat, són vists en relació en dites divinitats.

En les religions judeocristianes, Adán i Eva varen ser creats en l'orde de no menjar de el "arbre de la ciència del ben i del mal, perque el dia que menjares d'ell, moriràs sense remei". Despuix del pecat de l'home, Deu acurta i establix els anys en que un ser humà pot viure:

Llavors va dir Jehová: «No contendrà el meu esperit en l'home per a sempre, perque certament ell és carn; pero viurà cent vint anys».

Per a les religions hindús com el Budisme i el Hinduisme, aixina com en les antigues religions egipcíaques, l'ànima del ser humà i de tots els sers vivents té més d'una vida, en lo que es coneix com la reencarnació.

Numerosos sistemes filosòfics a través de l'història, per eixemple el gnosticisme, han buscat també l'immortalitat i el mit de la Font de la joventut. Moltes d'elles plantegen que esta es conseguix per mig de la busca del saber i el domini del cos mortal, pero unes atres sugerixen l'existència de substàncies, fonts o llocs que detenen la deterioració biològica del cos humà.

Certes idees no demostrades científicament plantegen que certes races o pobles tenen una major longevitat que unes atres.

Culturalment, molts pobles naturals d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina, tendixen a venerar a la persona més vella com a depositario d'experiència i saber.

Vore també

• Centenari
• Envelliment humà
• Medicina regenerativa
• Radicals lliures
• Velocitat d'escape de la longevitat
• Taxa bruta de mortalitat
• Zones blaves
• Shou, concepte chinenc de longevitat

Enllaços externs

• «longevitat». Diccionari General de la Llengua Valenciana . Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV).