Indalecio Prieto

Indalecio Prieto Tuero (Oviedo, 30 d'abril de 1883-Ciutat de Mèxic, 12 de febrer de 1962) va ser un polític espanyol del Partit Socialiste Obrer Espanyol (PSOE), titular de les carteres ministerials de Facenda, Obres Públiques, Marina i Aire i Defensa Nacional durant la Segona República. Exiliat en Mèxic despuix de la derrota republicana en la guerra civil espanyola, va eixercitar la presidència del PSOE entre 1948 i 1951.

Indalecio Prieto

Biografia

Orígens

Naixcut en Oviedo el 30 d'abril de 1883, va quedar orfe de pare molt pronte. D'orige humil, molt pronte es va anar a viure a Bilbao, a on va estudiar en un centre religiós protestant. Autodidacta, es va vore obligat a treballar des de molt jove en els més diversos oficis per a guanyar-se la vida. Quan a penes tenia catorze anys va començar a assistir al Centre Obrer de Bilbao, a on es va relacionar en els socialistes, i va ingressar en 1899 en l'Agrupació Socialista de Bilbao. Va iniciar la seua vida laboral com taquígraf en el diari La Veu de Viscaya. Ya convertit en periodiste, va escomençar a treballar com a redactor del diari Elliberal, del que en el temps aplegaria a ser director i propietari, i que seria l'altaveu de les seues opinions polítiques.

Entrada en la política

Com a periodiste, en la primera década del sigle XX, Prieto es convertix en figura destacada del socialisme en les Províncies Vasques. En este ofici va deprendre els recursos de l'oratòria que tan importants varen ser en la seua carrera política posterior. Va ser fervent partidari de la Conjunció Republicà-Socialista, a través de la qual va conseguir els seus primers càrrecs públics —diputat provincial per Viscaya en 1911— per a lo que va tindre que enfrontar-se en el núcleu socialiste contrari, liderat per Facundo Perezagua, al que va expulsar del partit en 1914. Va ser elegit regidor del Ajuntament de Bilbao en 1917. És est un periodo marcat per la Primera Guerra Mundial, en la que Espanya es va mantindre neutral, lo que va reportar grans beneficis a l'indústria i al comerç del país. Pero estos beneficis no es varen vore reflectits en els salaris dels obrers, per lo que es va ser generant una gran agitació social, que va culminar el 13 d'agost de 1917 en el començ d'una folga general revolucionària que, davant el temor de la repetició en Espanya dels fets ocorreguts en Rússia per eixes dates, va ser reprimida durament per mig de l'intervenció de l'Eixèrcit i la detenció en Madrit del comité de folga. Prieto, involucrat com estava en l'organisació d'esta folga, va fugir a França abans de ser detingut i ya no tornaria fins al més d'abril de 1918, despuix d'haver segut elegit diputat. Intervenció de Prieto en el Congrés dels Diputats el 20 de novembre de 1918 sobre les aspiracions reals del Socialisme:

¿És que nosatres aspirem en estos moments a que la classe treballadora s'apropie dels destins d'Espanya i socialise la propietat? ¡Ixcà fora això hacedero! Nosatres veem en el règim monàrquic, (...) el dic per als progressos polítics, i per això (...) estem més lligats que mai a estes forces republicanes; perque si ací hi havia hagut eixos alvanços (...) nosatres sense perdre la nostra fe en el règim republicà, creent que el règim republicà és aquell en que pot plasmar-se més característicamente la voluntat popular, nosatres no sentiríem el problema republicà. (...) Necessitem una República creadora; no simplement un canvi de ròtul; necessitem alguna cosa fecundo i alguna cosa social, perque hui una República netament individualista, profundament individualista, no supondria absolutament cap alvanç (...) Nosatres no desdenyarem ni desertarem el paper que les circumstàncies nos imponguen. (...) Mentres eixa ocasió no aplega [derribar el règim monàrquic], calleu ya, deixeu les paraules i substituïu-les per les obres; vengen ací proyectes, vengen lleis profundament democràtiques, renovadoramente socials, que nosatres, els nostres vots, entre el règim actual i el règim que vullgau implantar, si sou sincers i veraços, estaran en eixos proyectes i eixes lleis.

I. Prieto, Congrés dels Diputats. Extracte oficial, 38

Molt crític en l'actuació del Govern i de l'Eixèrcit en la guerra de Marroc, va tindre frases molt dures en les Talles en motiu del denominat desastre d'Annual de 1921, aixina com sobre la més que provable, encara que no provada, responsabilitat d'Alfonso XIII en l'imprudent actuació militar del general Manuel Fernández Silvestre en les operacions de la zona de la comandància de Mella.

Dirigent socialiste

La seua fama com a parlamentari va aumentar en paral a la seua influència en el partit, entrant en l'Eixecutiva del Partit Socialiste Obrer Espanyol (PSOE). Contrari a l'incorporació del partit a la Tercera Internacional, va permanéixer en el PSOE despuix de les escissions terceristas que varen acabar en la fundació del Partit Comuniste d'Espanya (PCE) en 1921. Opost a la facció liderada per Francisco Llarc Cavaller favorable a la colaboració del partit en la dictadura de Cosí de Rivera, va mantindre agres enfrontaments en Llarc, lo que li va dur a apartar-se de la direcció del partit. Al final de la dictadura primorriverista va prendre partit per la república com a eixida a la crisis del país, aplegant a comparéixer, a títul personal, davant l'oposició de Julián Besteiro, en la formació del cridat Pacte de Sant Sebastià en agost de 1930, format per una àmplia coalició de partits republicans que es proponia acabar en la monarquia. En esta qüestió, no obstant, sí que va contar en el respal de l'ala liderada per Llarc Cavaller, ya que este creïa que la caiguda de la monarquia era l'únic camí pel que, en eixos moments, el socialisme podria alcançar el poder.^{cita requerida}

Bienio transformador

Fotografia de Prieto publicada en 1931.

Proclamada la Segona República el 14 d'abril de 1931, Prieto va ser posat al front del Ministeri de Facenda del Govern provisional presidit per Niceto Alcalà-Zamora. Com ministre de Facenda, va firmar l'entrega de la Casa de Camp al Ajuntament de Madrit i l'Alcázar al municipi de Sevilla, per a us i fruïment dels seus veïns, i va tindre que fer front a les repercussions de la crisis internacional en l'economia espanyola, mantenint-se en una estricta ortodòxia lliberal. Pese a tot va afrontar l'oposició dels empresaris, que desconfiaven d'ell, i la del Banc d'Espanya, que es resistia a una major intervenció de l'Estat en este organisme.

Erro al crear miniatura:

Indalecio Prieto junt a Niceto Alcalà-Zamora i atres personalitats en la plaça de bous de Sant Sebastià en 1932.

En la seua activitat parlamentària Prieto es va abstindre de votar l'artícul del sufragi femení en els debats de redacció de la Constitució espanyola de 1931. Prieto no va assistir a la votació de l'artícul 36 que permetia el vot a les dònes i en contra de la posició a favor defesa per la majoria els diputats socialistes i que es va acabar imponent en les Corts, va considerar la votació «una punyalada per a la República».

Va cessar com a titular de la cartera de Facenda en decembre de 1931, i va passar a eixercitar la d'Obres Públiques. Durant el seu mandat com ministre d'Obres Públiques va continuar i va ampliar la política d'obres hidroelèctriques iniciades en l'época de la dictadura de Cosí de Rivera, aixina com un ambiciós pla de millora d'infraestructures en Madrit, com el dels enllaços ferroviaris, la construcció d'una nova estació en Chamartín i el túnel d'enllaç, baix el sol de Madrit, entre esta estació i la d'Atocha (que la prensa opositora va batejar com a Túnel de la Rialla, nom que aplega fins als nostres dies), obres estes que no vorien la llum fins a molts anys despuix, com a conseqüència de la guerra civil. En el XIII Congrés del PSOE, celebrat en octubre de 1932, va intervindre de forma destacada en els debats sobre la conveniència o no de mantindre la colaboració a nivell ministerial en els republicans. Igualment es manifestava escèptic sobre la possibilitat d'establir el socialisme en Espanya.

Va cessar com a ministre d'Obres Públiques en setembre de 1933.

Folga revolucionària de 1934

Columna de guàrdies civils en presoners durant la folga revolucionària d'octubre en Brañosera.

La crisis de setembre de 1933 va provocar l'eixida dels socialistes del Govern i que concorregueren en solitari a les eleccions de novembre. La victòria electoral de la dreta i la possibilitat de que la CEDIXCA accedira en poder va orientar al PSOE a preparar la folga general revolucionària d'octubre de 1934, en la que Prieto va tindre una participació molt activa. La seua pròpia opinió sobre la mateixa i la seua participació en ella la va expondre posteriorment en l'exili, en una conferència que va tindre lloc en la Ciutat de Mèxic l'1 de maig de 1942:

Em declare culpable davant la meua consciència, davant el Partit Socialiste i davant Espanya sancera, de la meua participació d'aquell moviment revolucionari. Ho declare, com a culpa, com a pecat, no com a glòria. Estic exent de responsabilitat en la génesis d'aquell moviment, pero la tinc plena en la seua preparació i desenroll [...].

Ans que la folga general revolucionària es portara a terme es va posar fòra de perill fugint a París. Prieto representava un punt de vista lliberal dins del partit, i recolzava la colaboració en els partits republicans d'esquerres per a tornar al poder, i com a garantia d'estabilitat de les institucions republicanes. Per això es va opondre a les idees revolucionàries de l'esquerra del seu partit —reflectides pel diari Claritat— a la radicalisació de les joventuts i a la colaboració en el PCE i la CNT.

Eleccions de 1936

En les eleccions de 1936 Prieto va resultar elegit diputat per la circumscripció de Bilbao en 00000000006919369193 vots d'un total de 000000000143868143868 votants, de 000000000184787184787 electors: a la postre el tercer candidat més votat, despuix de Mariano Ruiz-Funes i Julián Zugazagoitia. Despuix de les eleccions va ser nomenat president de la Comissió d'Actes formada el 17 de març en el sí de les Corts. En motiu de la repetició d'eleccions a diputats en la província de Conca (en les que els candidats del Front Popular s'enfrontarien entre els candidats de la dreta a José Antonio Primer de Rivera, i, despuix de la renúncia del general Francisco Franco com a candidat, a Manuel Casanova), va intervindre en Conca l'1 de maig de 1936 en un vibrant mítin de campanya del Front Popular en el que va fer alusió als problemes del país, duent ecos del regeneracionisme i proponent mides keynesianas per a impulsar el mercat interior. En paraules dirigides cap a la facció caballerista, «don Inda» es va mostrar contrari a la violència o el desorde. També va advertir de la preparació d'una imminent sublevació militar liderada per Franco, informació que el govern ya coneixia a raïl del coneiximent de vàries arengas golpista pronunciades pel general Orgaz dies arrere en diversos aquarteraments militars. Finalment, Prieto va fer gala d'un fondo patriotisme espanyol —va afirmar «dur a Espanya en el cor» i «en el tuétano dels seus ossos»— i va manifestar que, «encara que internacionalista», se sentia «cada volta més profundament espanyol». El discurs va ser celebrat per la prensa republicana i també va ser valorat positivament per José Antonio, llavors en presó. Pero va ser rebut en hostilitat entre els caballeristas, acreixent la divisió del partit.

L'enfrontament en els caballeristas va alcançar el seu clímax en el mítin d'Écija que va tindre lloc el 31 de maig. El mítin va ser boicotejat violentament pels partidaris de Llarc Cavaller fins al punt que Prieto va tindre que abandonar la localitat sense haver pogut pronunciar el seu discurs per a evitar ser agredit. Un dispar va impactar en una finestreta del coche a on es marchava a tota velocitat escoltat per milicians socialistes de «La Motorisada».

Guerra civil

Prieto era un ferm convençut de que la situació política i social d'Espanya en 1936 necessàriament desembocaria en una guerra civil, i aixina ho va escriure i va publicar en diverses ocasions a lo llarc de la primavera de dit any.

Gabinet ministerial de Llarc Cavaller.

Iniciada la guerra, encara que no va formar part del govern, va tindre una gran activitat política i en el sí del propi govern. Es va mostrar contrari a la violència revolucionària que es va desnugar en la zona republicana, i quan es va produir la matança de la presó Modele de Madrit va aplegar a dir: «La brutalitat de lo que ací acaba d'ocórrer significa, res menys, que en açò hem perdut la guerra». Despuix de la caiguda de Talavera de la Reina en setembre de 1936, Llarc Cavaller es va convertir en president del Consell de Ministres, sent nomenat Prieto ministre de Marina i Aire del nou govern. Despuix dels successos revolucionaris de maig de 1937 en Barcelona, va caure el gabinet de Llarc Cavaller per l'oposició del Partit Comuniste d'Espanya i del propi Prieto, qui va ser elegit unànimement per la Comissió Eixecutiva del PSOE per a que presidira el nou govern; este no va acceptar i va propondre per al càrrec a Juan Negrín, de la seua mateixa facció dins del partit, per considerar-ho l'home més idòneu en eixos moments per a dirigir el país. Finalment Negrín va ser nomenat president del Consell per Manuel Azaña, sent Prieto designat ministre de la Defensa Nacional encara que, en el seu fur intern, reconeixia que la guerra no podia guanyar-se per carir la República del respal de les potències democràtiques (durant el seu ministeri, l'accés marítim per als suministraments soviètics va quedar tallat pels atacs dels submarins italians i la frontera francesa estava tancada). Durant el temps que va estar al front del Ministeri de Defensa, va intentar combatre el predomini comuniste en les forces armades. Va viajar per varis països Amèrica, entre ells Argentina, Uruguay, Chile, on va viajar en representació d'Espanya en la pren de possessió del president Pedro Aguirre Cerda, i Mèxic, en una campanya de propaganda promovent la causa de la República espanyola. Despuix de la caiguda del Front Nort en octubre, va presentar la dimissió que no li va ser acceptada, encara que en abril de 1938, despuix del derroque del front d'Aragó i els seus enfrontaments en Negrín i en els ministres comunistes, va eixir del govern.

Vore també: Segona República espanyola en guerra

Exilie

Vore també: Exili republicà espanyol

Visat d'entrada en els Estats Units expedit a Indalecio Prieto (1941).

Erro al crear miniatura:

Mausoleu d'Indalecio Prieto en el cementeri de Derio (Viscaya).

Prieto es va apartar de la política activa el restant de la guerra, encara que va acceptar una embaixada extraordinària en varis països de Sudamérica, a on li va sorprendre el fi de la guerra. Des del seu exilie en Mèxic va passar a liderar la fracció majoritària del PSOE. En 1939 es va fundar la Junta d'Auxili als Republicans Espanyols (JARE), rival del SERE controlat per Negrín. Això va donar lloc a un sinfín d'agres disputes entre abdós organisacions i els seus respectius líders pel control del Tesor del Vita. En 1943 Prieto va ser nomenat secretari general de la Junta Espanyola de Lliberació. En el congrés de Toulouse del PSOE en 1946 varen triumfar les seues tesis: condena de Juan Negrín i la seua política, fervent anticomunisme i colaboració en els monàrquics per a restaurar la democràcia en Espanya. En maig de 1948 va assistir, invitat per Salvador de Madariaga, al congrés de L'Haya. Prieto, que en octubre de 1947 s'havia reunit en Londres en José María Gil-Roures, va efectuar negociacions en els monàrquics partidaris de Juan de Borbón, que varen culminar en la ratificació el 29 d'agost de 1948 per part de representants d'abdós postures d'un fràgil acort que es va conéixer com «pacte de Sant Joan de Llum». El pacte monàrquic-socialiste acabaria sent formalment abandonat en agost de 1951. La consolidació de la dictadura franquista va invalidar els seus proyectes i li va dur a dimitir del seu lloc de l'eixecutiva en novembre de 1950. Va fallir en Ciutat de Mèxic en els primers minuts de la matinada del 12 de febrer de 1962.

Els seus restants mortals descansen en el cementeri de Vista Alegre, en Derio, en la part reservada com a cementeri civil.

Posicions i ideologia

Socialista atípic en volences lliberalés —el propi Prieto va fonamentar la naturalea de la seua pertinença al PSOE descrivint-se en repetides ocasions com a «socialista a fuer de lliberal»— dins d'un partit de raigambre obrerista i puritana, va aplegar a ser durament criticat pel seu rival Llarc Cavaller sostenint que «per a mi, Indalecio Prieto mai ha segut socialiste».

Va aplegar a confessar en el Congrés en 1920 que «m'esglaya el nacionalisme vasc, més que com a element separatiste, com a element reaccionari». Va apostar no obstant per la compatibilitat entre fuerisme i constitucionalisme, aplegant a defendre als furs com «una anticipació de casi totes les conquistes lliberals modernes». Encara que era favorable a l'autogovern de les Províncies Vasques i Navarra, Prieto va mostrar una oposició frontal cap al separatisme aixina com als plans del nacionalisme vasc en el proyecte d'Estatut d'Estella, tement la possibilitat de que el territori es convertira en un «Gibraltar reaccionari i un reducte clerical».

Bibliografia

• (2010) Comentaris de texts històrics, tercera edició, Madrit: càtedra, p. 169. ISBN 978-84376-1591-2.
• (1981).«Sentir a Espanya, conquistar i defendre Espanya».El País.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCaps2005">Caps, Octavio (2005). Indalecio Prieto, socialiste i espanyol, Algaba Edicions. ISBN 9788469753392.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCaps2017">Caps, Octavio (2017). Indalecio Prieto en la Guerra Civil, Ministeri de Defensa; Fundació Indalecio Prieto. ISBN 84-9610-745-0.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFCampoamor2001">Campoamor (2001). El meu pecat mortal. El vot femení i yo, Sevilla: Institut Andalús de la Dòna. ISBN 84-7921-082-6.

• (2018).«Indalecio Prieto: un socialiste atípic».Revista de Llibres.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFGarcía Lahiguera1983">García Lahiguera, Fernando (1983). Ramón Serrano Súñer: un document per a l'història, Argos Vergara.
• (2007).«Socialisme i qüestió nacional en l'Espanya de la Restauració».Revista d'Estudis Polítics.Centre d'Estudis Polítics i Constitucionals.Madrit:(137)

183-216.ISSN 0048-7694.

• (2008) Nacionalisme i II República en el País Vasc: Estatuts d'autonomia, partits i eleccions. Història d'Acció Nacionalista Vasca, 1930-1936, Madrit: Sigle XXI. ISBN 978-84-323-1309-7.

• (2006).«Buscant el compromís: la negociació del Pacte de Sant Joan de Llum».Espai, Temps i Forma, Série V, Història Contemporànea.Universitat Nacional d'Educació a Distància.Madrit:18

225-244.ISSN 1130-0124.Consultat el 14 de març de 2017.

• (1999).«Indalecio Prieto en Conca: comentaris al discurs pronunciat el 1º de maig de 1936».Añil.(19)

14-21.ISSN 1133-2263.

• (1982).«Causes de la Radicalisació Socialista en l'II República».Revista d'Història Contemporànea.Editorial Universitat de Sevilla.Sevilla:1

178-224.ISSN 0212-4416.

• (1982).«Socialiste a fuer de lliberal».El País.
• (2000).«Intervenció d'Enrique Múgica Herzog».Texts triats d'Indalecio Prieto.Junta General del Principat d'Astúries.Oviedo:

20-43.Consultat el 14 de març de 2017.

• (1981).«Indalecio Prieto, 1883-1962».Temps d'història.Edicions Pléyades.Madrit:(82)

4-15.ISSN 0210-7333.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFPreston1999">Preston (1999). , Penguin Random House Grup Editorial. ISBN 978-84-9793-061-1.
• (2013) L'Holocaust Espanyol. Odi i Extermini en la Guerra Civil i despuix, Barcelona: Debolsillo.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFPrieto1991">Prieto (1991). Discursos en Amèrica. Confessions i rectificacions, Barcelona: Editorial Planeta.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRanzato2006">Ranzato, Gabriele (2006). , Madrit: Sigle XXI d'Espanya Editors. ISBN 84-323-1248-7.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFRedó1993">Redó, Gonzalo (1993). Història de l'Iglésia en Espanya, 1931-1939. Tom I. La Segona República. 1931-1936, Madrit: Edicions Rialp. ISBN 84-321-2984-4.
• (1999).«Un episodi poc conegut de l'emigració republicana espanyola en França: el pacte de Sant Joan de Llum».Anals d'Història Contemporànea.Universitat de Múrcia.Múrcia:15

451-464.ISSN 0212-6559.Consultat el 14 de març de 2017.

• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFSala2016">Sala, Luis (2016). Indalecio Prieto. República i socialisme (1930-1936), Madrit: Tecnos.
• (2013).«Una història diferent, 80 anys en acabant de que les dònes votaren per primera volta. Dònes conservadores, catòliques i radicals».Aportes.82

101-123.ISSN 0213-5868.

• (2015).«Requiem en Mèxic per un exiliat espanyol. La mort de don Indalecio Prieto en 1962 i el seu tractament en la prensa mexicana».Tzintzun. Revista d'Estudis Històrics.Universitat Michoacana de Sant Nicolás d'Hidalgo.(62)

212-241.ISSN 1870-719X.Consultat el 6 de novembre de 2015.

• (1984) Indalecio Prieto: crònica d'un cor, Barcelona: Planeta. ISBN 84-320-5699-5.
• (2001) Guerra i vicissituts dels espanyols, Barcelona: Tusquets Editors. ISBN 84-8310-760-0.