Congrés de L'Haya de 1948
El Congrés de L'Haya de 1948 o Congrés d'Europa va ser la reunió convocada pel recent creat Moviment Europeu per a alcançar alguna forma de cooperació o de federació dels Estats europeus basada en el reconeiximent dels drets humans i en els principis democràtics, i que fera impossible el regrés als horrors vixcuts durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945) que acabava de terminar. D'este congrés reunit en L'Haya en maig de 1948 va sorgir l'iniciativa de formar el Consell d'Europa que es va fundar poc despuix, el 12 de juliol de 1949.[1]
Història
[editar | editar còdic]En finalisar la Segona Guerra Mundial, en que Europa va quedar completament arruïnada, diverses veus es varen alçar per a impedir que una tragèdia similar es tornara a repetir. Una de les primeres va ser la de Winston Churchill, qui, en un memorable discurs pronunciat en Zuric (Suïssa) el 19 de setembre de 1946, va dir:
Este Congrés, posteriorment denominat «Congrés d'Europa», va començar les seues sessions el 7 de maig de 1948, a les que varen assistir més de mil delegats d'una vintena de països, ademés de numerosos observadors. Es varen adoptar una série de resolucions per a «la creació d'una unió econòmica i política en la finalitat de garantisar la seguritat, l'independència econòmica i el progrés social, la convocatòria d'una assamblea consultiva elegida pels parlaments, l'elaboració d'una carta europea de drets humans i d'un tribunal per a aplicar les seues decisions…».
En el Congrés es va aprovar un «Mensage als Europeus» a on s'incloïa l'exigència de «una Carta de Drets Humans que garantisara la llibertat de pensament, de reunió i d'expressió, aixina com el dret a formar una oposició política». Ademés es demanava la creació d'un Tribunal de Justícia que sancionaria les violacions de la Carta.[1]
No obstant, des de l'inici també varen sorgir els primers conflictes entre els partidaris d'una federació europea (com França, Bèlgica i Itàlia) i els defensors d'una cooperació intergovernamental tradicional (com el Regne Unit, Irlanda i els Països Escandinaus).
El naiximent del Consell d'Europa
[editar | editar còdic]- Artícul principal → Consell d'Europa.
La tensió creixent entre Est i Oest, separats pel denominat Teló d'Acer, i marcada pel colp de Praga i el bloqueig de Berlín, va precipitar l'associació real entre els Estats occidentals. Dos mesos despuix de la celebració del Congrés d'Europa, Georges Bidault, ministre d'Assunts Exteriors de França, va invitar als seus socis, en el Tractat de Brusseles que establix l'Unió Occidental (Regne Unit, Benelux) i a tots aquells que ho desijaren, a seguir les propostes de L'Haya. Robert Schuman, que li va succeir dies més vesprada, va mantindre esta invitació.
El Govern francés, en el respal de Bèlgica representada pel seu primer ministre Paul Henri Spaak, desijava la creació d'una assamblea europea dotada d'una competència ampliada, composta per parlamentaris dels diferents Estats i les decisions dels quals s'adoptaren per majoria de vots. Alguna cosa que va ser rebujat pel Govern britànic, que considerava que esta assamblea únicament devia tindre una funció consultiva. No obstant, les negociacions varen continuar i finalment, el 27 i 28 de giner de 1949, els cinc ministres d'Assunts Exteriors dels països del Tractat de Brusseles, reunits en Londres, varen alcançar un compromís: «un Consell d'Europa compost d'un comité ministerial que es reuniria en privat i un cos consultiu les reunions del qual serien públiques.»cita requerida En l'acort, l'assamblea es va constituir en naturalea consultiva i es va atribuir el poder de decisió a un Comité de Ministres. Els membres de l'assamblea devien ser independents dels seus governs i deurien tindre completa llibertat de vot (propost pels federalistes). Esta decisió va ser revisada a proposta del Regne Unit, ya que va solicitar que anaren els seus Governs els qui els designaren. Per això, a partir de 1951, els parlaments serien els encarregats de designar a estos representants.[1]
El tractat que constituïx l'Estatut del Consell d'Europa va ser firmat el 5 de maig de 1949, en el Palau de Saint James, en Londres, rubricat per dèu Estats: Bèlgica, França, Luxemburc, Països Baixos i Regne Unit, als que es varen unir Irlanda, Itàlia, Dinamarca, Noruega i Suècia. En l'artícul 3 de l'Estatut es va establir el compromís dels Estats membres a l'acceptació dels «principis del govern de la llei i el goge per totes les persones baix la seua jurisdicció dels drets humans i llibertats fonamentals».[1]
Prèviament, el Consell Internacional del Moviment Europeu havia aprovat en febrer de 1949 una Declaració de Principis de l'Unió Europea i havia creat una Secció Jurídica Internacional, baix la presidència de Pierre-Henri Teitgen, encarregada d'elaborar un proyecte de convenció europea dels Drets Humans. El 12 de juliol de 1949 la Secció Jurídica de Teitgen va presentar la seua proposta al Comité de Ministres del Consell d'Europa, i a principis de setembre va ser discutit. En l'informe de Teitgen s'enumeraven els drets i llibertats que devien ser garantisats:[2]
Finalment, el 4 de novembre de 1950, els Estats membres del Consell d'Europa varen firmar en Roma la Convenció Europea de Drets Humans, que va entrar en vigor el 3 de setembre de 1953.
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Congreso de La Haya de 1948» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.