Guerra Creek (1813-1814)

La Guerra Creek (1813-1814), també coneguda com a Guerra dels Bastons Rojos i Guerra Civil Creek, va ser una guerra regional entre faccions Creek opostes, els imperis europeus i els Estats Units, que va tindre lloc principalment en l'actual Alabama i a lo llarc de la Costa del Golf. Els principals conflictes de la guerra varen tindre lloc entre les unitats de la milícia estatal i els Bastons Rojos.

Guerra Creek (1813-1814)

La Guerra Creek va ser part de les guerres índies que varen durar sigles. Per lo general, es considera part de la guerra anglo-nortamericana de 1812 perque va estar influenciada per la Guerra de Tecumseh en el Vell Noroest, va coincidir en la guerra entre Estats Units i Gran Bretanya i va involucrar a molts dels mateixos participants. Els Bastons Rojos havien buscat el respal britànic i havien ajudat a l'almirant Cochrane en el seu alvanç cap a Nova Orleans.

La Guerra Creek va començar com un conflicte dins de la Confederació Creek, pero les unitats de la milícia local es varen involucrar ràpidament. Els comerciants britànics en Florida, aixina com el govern espanyol, varen proporcionar armes i suministraments als Bastons Rojos pel seu interés compartit en evitar l'expansió dels Estats Units en les seues àrees. El govern d'Estats Units va formar una aliança en la Nació Choctaw i la Nació Cheroqui (els enemics tradicionals dels Creek), junt en els Creek restants per a sofocar la rebelió.

La guerra va terminar efectivament en el Tractat del Fort Jackson (agost de 1814), quan el general Andrew Jackson va obligar a la Confederació Creek a cedir més de 21 millons d'acres en lo que ara és el sur de Geòrgia i el centre d'Alabama.

Trasfondo

La militància Creek va ser una resposta a la creixent invasió cultural i territorial dels Estats Units en les seues terres tradicionals. La designació alternativa com la Guerra Civil Creek prové de les divisions dins de la tribu sobre assunts culturals, polítics, econòmics i geogràfics. En el moment de la Guerra Creek, els Upper Creek controlaven els rius Coosa, Tallapoosa i Alabama que conduïen a Mobile, mentres que els Lower Creek controlaven el riu Chattahoochee, que desembocava en la baïa Apalachicola. Els Lower Creek eren socis comercials dels Estats Units i, a diferència dels Upper Creek, havien adoptat més de les seues pràctiques culturals.

Conflicte territorial

Les províncies del este i oest de Florida estaven governades per espanyols, i firmes britàniques com Panton, Leslie i Cía. Proporcionaven la major part dels productes comercials en el territori dels Creek. Pensacola i Mobile, en la Florida espanyola, controlaven les eixides dels rius del territori de Mississipi (establit en 1798).

Els conflictes territorials entre França, Espanya, Gran Bretanya i els Estats Units a lo llarc de la Costa del golf que prèviament havien ajudat als Creek a mantindre el control sobre la major part del territori suroest dels Estats Units havien canviat dramàticament per les guerres napoleòniques, la rebelió de Florida i la guerra de 1812. Açò va fer que les antigues aliances comercials i polítiques dels Creek anaren més fràgils que mai.

Durant i despuix de la Revolució de les Tretze Colónies, Estats Units desijava mantindre la Llínea Indígena que havia segut establida per la Proclamació Real de 1763. La Llínea Indígena va crear un llímit per als assentaments colonials en la finalitat d'evitar l'invasió illegal de terres indígenes i també va ajudar al govern dels Estats Units a mantindre el control sobre el comerç indígena. Els comerciants i colon varen violar a sovint els térmens dels tractats que establien la Llínea Indígena, i els assentaments fronteriços dels colon en terres indígenes va ser un dels arguments que va utilisar Estats Units per a expandir el seu territori.

En el Tractat de Nova York (1790), el Tractat de Colerain (1796), el Tractat de Fort Wilkinson (1802) i el Tractat de Fort Washington (1805), els Creek varen cedir el seu territori de Geòrgia a l'est del riu Ocmulgee. En 1804, Estats Units va reclamar la ciutat de Mobile en virtut de la Mobile Act. El tractat de 1805 en els Creek també havia permés la creació d'una Carretera Federal que unia Washington en la ciutat portuària recent adquirida de Nova Orleans, que s'estenia parcialment a través dels territoris dels Creek.

Estos creixents acaparamientos territorials cap a l'oest en territori dels Creek (que incloïa parts de la Florida espanyola), junt en la compra de Luisiana (que ni els britànics ni els espanyols varen reconéixer en eixe moment), varen obligar als governs britànic i espanyol a enfortir les aliances existents en els Creek. En 1810, despuix de l'ocupació de Baton Rouge durant la Rebelió de Florida Occidental, Estats Units va enviar una força expedicionaria per a ocupar Mobile. Com a resultat, Mobile va ser ocupada conjuntament per dèbils soldats nortamericans i espanyols fins que el secretari de Guerra John Armstrong va ordenar al general James Wilkinson que obligara als espanyols a entregar el control de la ciutat en febrer de 1813.

Per mig de la guerra Patriota i la guerra seminola EE. UU. va ocupar parts de l'est de Florida entre 1811 i 1815. En acabant de que Fort Charlotte es va rendir en abril, els espanyols es varen enfocar en protegir a Pensacola dels Estats Units. Els espanyols varen decidir recolzar als Creek en un atac als Estats Units i en defensa de la seua pàtria, pero es varen vore molt obstaculisats per la seua dèbil posició en les Floridas i la falta de suministraments inclús per al seu propi eixèrcit.

Assimilació cultural i renaixença religiosa

Pintura (1805) de Benjamin Hawkins en la seua plantació, instruint als Muscogee Creek sobre la tecnologia europea.

L'escissió dels pobles creek a lo llarc de llínees progressistes i nativistas va tindre raïls que es remonten a el XVIII, pero va aplegar a un punt crític despuix de 1811. La militància del Pal Rojo va ser una resposta a les crisis econòmiques i culturals en la societat creek causades per l'adopció de la cultura i els bens comercials occidentals. Des de el XVI, els Creek havien format exitoses aliances comercials en els imperis europeus, pero la dràstica caiguda en el preu de la pell de cérvol de 1783 a 1793 va fer que als individus els resultara més difícil pagar el seu deute, mentres que al mateix temps el procés d'assimilació va fer que els bens nortamericans anaren més necessaris. Els Bastons Rojos varen resistir particularment els programes de civilisació administrats per l'agent indígena nortamericà Benjamin Hawkins, qui tenia aliances més fortes entre les ciutats de Lower Creek. Alguns dels Creek "progressistes" varen començar a adoptar pràctiques agrícoles nortamericanes conforme anava desapareixent la seua caça i més colon anglos s'assimilaven als pobles i famílies de Creek.

Entre els líders de les ciutats de Lower Creek en l'actual Geòrgia figuren Bird Tail King (Fushatchie Mico) de Cusseta; El Principito (Tustunnuggee Hopoi) de Broken Arrow, i William McIntosh (Tunstunuggee Hutkee, Guerrero Blanco) de Coweta. Molts dels caps creek més destacats abans de la Guerra dels Creek eren "mestizos" com William McGillivray i William McIntosh (que estaven en bandos oposts de la Guerra Civil Creek).

Abans de la Guerra Creek i la guerra anglo-nortamericana, la majoria dels polítics nortamericans consideraven que la removiment era l'única alternativa a l'assimilació dels pobles natius a la cultura occidental. Els creek, per un atre costat, varen mesclar la seua pròpia cultura en els bens comercials i els térmens polítics adoptats, i no tenien intenció d'abandonar les seues terres.

l'americanizaació dels Creek va ser més freqüent en l'oest de Geòrgia entre els Lower Creek que en els pobles de Upper Creek, i va provindre de processos interns i externs. La pressió del govern d'Estats Units i de Benjamin Hawkins sobre els Creek per a que s'assimilaren contrastava en la mescla més natural de cultures que provenia d'una llarga tradició de cohabitació i apropiació cultural, començant en els comerciants blancs en el país indígena.

El líder de la Tribu Shawnee, Tecumseh, va aplegar a l'àrea per a encorajar als pobles a unir-se al seu moviment per a expulsar als nortamericans dels territoris dels natius americans. Havia unit tribus en el noroest (Ohio i territoris relacionats) per a lluitar contra els colon nortamericans despuix de la guerra d'Independència. En 1811, Tecumseh i el seu germà Tenskwatawa varen assistir al consell anual Creek en Tukabatchee. Tecumseh va pronunciar un discurs d'una hora davant una audiència de 5000 creek, aixina com una delegació nortamericana que incloïa a Hawkins. Encara que els nortamericans varen rebujar a Tecumseh per considerar-ho una amenaça, el seu mensage de resistència a l'invasió anglosaxona va ser ben rebut entre els creek i els seminolas, especialment entre els vells i els jóvens més conservadors/tradicionals.

La movilisació de reclutes per a la causa de Tecumseh va ser reforçada pel Gran Cometa de 1811 i els terremots de Nou Madrit de 1811–12, que es varen prendre com a evidència dels poders sobrenaturals de Tecumseh. El grup de guerra es va unir als profetes que havien viajat en Tecumseh i varen permanéixer en els Creek i varen influenciar als líders religiosos recent convertits dels Creek. Peter McQueen de Talisi (ara Tallassee, Florida); Josiah Francis (Hillis Hadjo) (Francisco el Profeta) de Autaga, una ciutat de Koasati; i l'alt cap Jim (Cusseta Tustunnuggee) i Paddy Walsh, abdós Alabama, varen estar entre els líders espirituals que varen respondre a les preocupacions creixents i al mensage profètic. La facció militant de Creek es va opondre a les polítiques oficials del Consell de la Confederació Creek, particularment pel que fa a les relacions exteriors en els Estats Units. El partit de guerra en ascens va començar a cridar-se Bastons Rojos en eixe moment, (En la cultura Creek, els 'bastons' rojos o garrots de guerra simbolisen la guerra, mentres que els pals blancs representen la pau).

Curs de la guerra

Mapa dels llocs de batalla en la Guerra Creek.

Els creek que no recolzaven la guerra es varen convertir en blanc dels profetes i els seus seguidors, i varen començar a ser assessinats mentres dormien o cremats vius. Els guerrers del partit dels profetes també varen començar a atacar la propietat dels seus enemics, cremant plantacions i matant ganado. La primera gran ofensiva de la guerra civil va ser l'atac de Ret Stick en la ciutat de Upper Creek, i sèu del consell, en Tuckabatchee el 22 de juliol de 1813.

En Geòrgia, un grup de guerra Creek "amistós" organisat baix William McIntosh, Big Warrior i Little Prince va atacar a 150 guerrers Yuchi que viajaven per a reunir-se en els bastons rojos en el Territori de Mississipi. Despuix d'esta ofensiva a principis d'octubre de 1813, el partit va cremar vàries ciutats dels Bastons Rojos abans de retirar-se a Coweta.

Encara que va haver alguns atacs llimitats contra els blancs en 1812 i principis de 1813, Hawkins no creïa que l'interrupció en la nació Creek o l'aument dels balls de guerra foren un motiu de preocupació. En un cas, en febrer de 1813, un chicotet grup de guerra dels Bastons Rojos, dirigit per Little Warrior, retornava de Detroit quan varen matar a dos famílies de colon a lo llarc del riu Ohio. Hawkins va exigir que els creek entregaren a Little Warrior i als seus sis companyers, procediment operatiu estàndart entre les nacions fins a eixe moment.

Els primers enfrontaments entre els Bastons Rojos i les forces nortamericanes es varen produir el 21 de juliol de 1813. Un grup de milícies territorials va interceptar a un grup de Bastons Rojos que retornaven de la Florida espanyola, a on havien adquirit armes del governador espanyol en Pensacola. Els Bastons Rojos varen escapar i els soldats varen saquejar lo que varen trobar. Al vore els nortamericans saquejar, els creek es varen reagrupar i varen atacar i varen derrotar als nortamericans. La Batalla de Burnt Corn, com es va conéixer l'intercanvi, va ampliar la Guerra Civil Creek per a incloure a les forces nortamericanes.

Els caps Peter McQueen i William Weatherford varen dirigir un atac al Fort Mims, al nort de Mobile, el 30 d'agost de 1813. L'objectiu dels Bastons Rojos era atacar als mestizos Creek de l'assentament Tensaw que s'havien refugiat en el fort. Els guerrers varen atacar el fort i varen matar a un total de 400 a 500 persones, incloses dònes i chiquets i numerosos colon blancs. L'atac es va conéixer com la massacre del Fort Mims i es va convertir en una causa d'unió per a la milícia nortamericana.

Posteriorment, els Bastons Rojos varen atacar atres forts en l'àrea, inclós el Fort Sinquefield. El pànic es va estendre entre els colon a lo llarc de la frontera suroest i varen exigir l'intervenció del govern d'Estats Units. Les forces federals estaven ocupades lluitant contra les tribus britàniques i del nort de Woodland, liderades pel cap Shawnee Tecumseh en el noroest. Els estats afectats varen convocar milícies per a fer front a l'amenaça.

Despuix de la batalla de Burnt Corn, el Secretari de Guerra dels Estats Units, John Armstrong, va notificar al general Thomas Pinckney, Comandant del 6.º Districte Militar, que Estats Units estava preparat per a prendre mides contra la Confederació Creek. Ademés, si es descobria que Espanya recolzava als creek, es produiria un assalt a Pensacola.

El general de brigada Ferdinand Claiborne, un comandant de la milícia en el territori de Mississipi, estava preocupat per la debilitat del seu sector en la frontera occidental del territori creek i va advocar pels atacs preventius. Pero el general de divisió Thomas Flourney, comandant del sèptim districte militar, va rebujar les seues solicituts. Tenia l'intenció de portar a terme una estratègia defensiva nortamericana. Mentrestant, els colon d'eixa regió varen buscar refugi en fortines.

La llegislatura de Tennessee va autorisar al governador Willie Blount a reunir 5.000 milicians per a un periodo de servici de tres mesos. Blount va cridar a una força de 2500 hòmens de l'oest de Tennessee baix el mando del coronel Andrew Jackson per a "repelir una invasió que s'acosta... i brindar ajuda i consol al Territori de Mississipi". També va convocar una força de 2.500 hòmens de l'est de Tennessee baix el mando del major general John Alexander Cocke. Jackson i Cocke no estaven llests per a mudar-se fins a principis d'octubre.

Ademés de les accions estatals, l'agent indígena nortamericà Hawkins va organisar l'amistós "Lower Town Creek baix el mando del major William McIntosh, un cap indi" per a ajudar a les milícies de Geòrgia i Tennessee en accions contra els Bastons Rojos. A demanat de l'Agent Federal Cap Return J. Meigs (cridat Àguila Blanca pels indígenes pel color del seu cabell), la Nació Cheroqui va votar per a unir-se als nortamericans en la seua lluita contra els Bastons Rojos. Baixe el mando del major cap Ridge, 200 Cheroquis varen lluitar en la Milícia de Tennessee baix el mando del coronel Andrew Jackson.

La força de l'els Bastons Rojos estava formada per 4000 guerrers, que posseïen potser 1000 mosquetes. Mai havien estat involucrats en una guerra a gran escala, ni tan sols contra els veïns indígenes americans. Al principi de la guerra, el general Cocke va observar que les fleches "formen una part molt important de les armes de l'enemic per a la guerra, cada home té un arc en un fes de fleches, que s'utilisa despuix del primer dispar en l'arma fins a un temps lliure per a carregar ofertes". Molts Creek varen intentar seguir sent amics d'Estats Units; pero, despuix de la Massacre del Fort Mims, pocs nortamericans en la regió varen distinguir entre els Creek amistosos i els hostils.

La Terra Santa (Econochaca), ubicada prop de l'unió dels rius Alabama i Coosa, era el cor de la Confederació dels Bastons Rojos. Varen ser unes 150 milles (240 km) des del punt de suministrament més propenc disponible per a qualsevol dels tres eixèrcits nortamericans. La ruta d'atac més fàcil era des de Geòrgia a través de la llínea de fortes en la frontera i després a lo llarc d'una carretera que conduïa a les ciutats dels Creek Superiors prop de Holy Ground, inclosa la propenca Hickory Ground. Una atra ruta estava al nort de Mobile a lo llarc del riu Alabama. La ruta d'alvanç de Jackson va ser al sur de Tennessee a través d'un terreny montanyós i sense camins.

Campanya de Geòrgia

En agost, l'Eixèrcit de Voluntaris de Geòrgia i la milícia estatal s'havien movilisat en previsió de la guerra en els Creek. La notícia del Fort Mims va aplegar per primera volta a Geòrgia el 16 de setembre i es va prendre com a base llegal per a iniciar una ofensiva militar. Ademés, Benjamin Hawkins li va escriure a Floyd el 30 de setembre que el grup de guerra dels Bastons Rojos hi havia "rebut 25 armes menudes" en Pensacola. La preocupació immediata de la força va ser la defensa de la "Llínea Indígena" de Geòrgia, que separava el territori indígena del territori nortamericà en el riu Ocmulgee.

La proximitat dels comtats de Jasper i Jones a les ciutats hostils dels Creek va resultar en un regiment de milícies voluntàries de Geòrgia baix el mando del major general David Adams. John Floyd va ser nomenat general del principal eixèrcit de Geòrgia (en setembre de 1812 i contava en 2.362 hòmens). L'Eixèrcit de Geòrgia va ser ajudat per Cheroquis i aliats independents dels Creek, aixina com per vàries milícies voluntàries de Geòrgia. La tasca de Floyd era alvançar fins al creuament dels rius Coosa i Tallapoosa i unir-se a l'Eixèrcit de Tennessee.

Degut a que l'estat no va conseguir els suministraments lo suficientment enjorn en l'any, Floyd va guanyar uns mesos per a entrenar als seus hòmens en el Fort Hawkins. El 24 de novembre, el general Floyd va creuar Chattahoochee i va establir el Fort Mitchell, a on es varen unir a ell entre 300 i 400 Creek de Coweta, organisat baix McIntosh. En estos aliats i 950 dels seus hòmens, Floyd va començar el seu alvanç cap a l'unió dels rius Coosa i Tallapoosa, a on se suponia que devia reunir-se en Jackson. El seu primer objectiu va ser la ciutat principal de Autossee en el riu Tallapoosa, un bastió dels Bastons Rojos a sol 20 milles del riu Coosa. El 29 de novembre va atacar Autossee. Les pèrdues de Floyd varen ser 11 morts i 54 ferits. Floyd va estimar que varen morir 200 creek. Havent conseguit la destrucció de la ciutat, Floyd va retornar al Fort Mitchell.

El segon grup va alvançar cap a l'oest de les tropes de Floyd, va partir del Fort Mitchell en una força de 1100 milicians i 400 creek amics. En el camí fortificaron el Fort Bainbridge i Fort Hull en la carretera federal. El 26 de giner de 1813, varen establir un campament en Callabee Creek prop del lloc abandonat de Autossee. Els caps dels Bastons Rojos, William Weatherford, Paddy Walsh, High-head Jim i William McGillivray varen reunir una força combinada d'a lo manco 1300 guerrers per a detindre l'alvanç. Esta va ser la força combinada més gran reunida pels creek durant tota la guerra. El 29 de giner, els Bastons Rojos varen llançar un atac contra el campament nortamericà en amanecer. Despuix de l'amanecer, l'eixèrcit de Floyd va rebujar l'atac. Les sifres de baixes varien per a la força de Floyd, de 17 a 22 morts i 132 a 147 ferits. Floyd va estimar que les baixes dels Bastons Rojos varen ser 37 morts, inclós el Cap Alt Jim. Geòrgia es va retirar al Fort Mitchell en Floyd, qui va resultar greument ferit en la cama. La "Batalla de Calebee Creek" va ser l'última operació ofensiva de la Campanya de Geòrgia.

Milícia de Mississipi

En octubre, el general Thomas Flourney va organisar una força d'al voltant de 1000 hòmens —composta per la Tercera Infanteria dels Estats Units, milícies, voluntaris i indígenes choctaw— en el Fort Stoddert. El general Claiborne, a qui se li va ordenar devastar la propietat Creek prop del creuament d'Alabama i Tombigbee, va alvançar des de Fort St. Stephen. Va conseguir una miqueta de destrucció pero cap combat militar. Aproximadament al mateix temps, el capità Samuel Dona-li va deixar el Fort Madison (prop de Suggsville) en direcció sur cap al riu Alabama. El 12 de novembre, un chicotet grup va remar per a interceptar una canoa de guerra. Dona-li va terminar solament en la canoa en un combat cos a cos en quatre guerrers, una trobada que es va conéixer com Canoe Fight.

Continuant fins a un punt d'unes 85 milles (140 km) al nort del Fort Stoddert, Claiborne va establir el Fort Claiborne. El 23 de decembre, es va trobar en una chicoteta força en Econochaca i va cremar 260 cases. William Weatherford casi va ser capturat durant este enfrontament. Les baixes per a la Milícia de Mississipi varen ser 1 mort i 6 ferits. No obstant, 30 soldats creek varen morir en l'enfrontament. Per l'escassea de suministraments, Claiborne es va retirar a a el Fort St. Stephens.

Milícia de Carolina del Nort i Carolina del Sur

La brigada de tropes del general Joseph Graham de Carolina del Nort i del Sur (inclosa la milícia de Carolina del Sur del coronel Nash) es va desplegar a lo llarc de la frontera de Geòrgia per a fer front als Bastons Rojos. El regiment de milícies voluntàries de Carolina del Sur del coronel Reuben Nash va viajar des de Carolina del Sur a fins de giner de 1814. La milícia va marchar fins a l'inici de Federal Road en Augusta, Geòrgia caminant cap al Fort Benjamin Hawkins (en l'actual Macon, Geòrgia) en ruta per a reforçar les diverses fortalees, inclós el Fort Mitchell (en la moderna Phenix City, Alabama). Atres companyies del regiment de Nash estaven en el Fort Mitchell en juliol de 1814. La brigada de Graham va participar en solament unes poques escaramuzas abans de retornar a casa.

Campanya de Tennessee

Encara que la missió de Jackson era derrotar als creek, el seu objectiu més ampli era alvançar cap a Pensacola. El pla de Jackson era moure's cap al sur, construir carreteres, destruir les ciutats dels Creek Superiors i després procedir a Mobile per a organisar un atac contra Pensacola, ocupada pels espanyols. Tenia dos problemes: llogística i allistament curts. Quan Jackson va començar el seu alvanç, el riu Tennessee estava baix, lo que dificultava el trasllat de suministraments i hi havia poc forraje per als seus cavalls.

El 10 d'octubre, Jackson, junt en 2.500 soldats, va partir en l'expedició duent el braç en cabestrell i va establir el Fort Strother com a base de suministraments. El 3 de novembre, el seu principal oficial de cavalleria, el general de brigada John Coffee, va derrotar a una banda de Bastons Rojos en la batalla de Tallushatchee. Va ser una batalla brutal, i molts Bastons rojos, incloses algunes dònes i chiquets, varen morir. Despuix d'açò, Jackson va rebre una cridada d'ajuda de 150 creek aliats sitiats per 700 Bastons Rojos. Jackson va marchar en les seues tropes per a aliviar el sege i va obtindre una atra victòria decisiva en la Batalla de Talladega el 9 de novembre.

Tropes nortamericanes assalten el parapete en Horseshoe Bend.

No obstant, despuix de Talladega, Jackson es va vore afectat per l'escassea de suministraments i els problemes de disciplina derivats dels allistament a curt determini dels seus hòmens. Cocke, en la Milícia de l'est de Tennessee, va eixir al camp el 12 d'octubre. La seua ruta de marcha va ser de Knoxville a Chattanooga i després a lo llarc del riu Coosa cap al Fort Strother. Per la rivalitat entre les milícies de l'Est i Oest de Tennessee, Cocke no tenia pressa per unir-se a Jackson, particularment en acabant de que va enfurir a Jackson en atacar per error un llogaret amic el 17 de novembre. Quan finalment va aplegar al Fort Strother el 12 de decembre, als hòmens de l'est de Tennessee solament els quedaven 10 dies d'allistament. Jackson no va tindre més remei que despedir-los. Ademés, el General Coffee, que havia retornat a Tennessee per a tornar a montar, li va escriure a Jackson que la cavalleria havia desertat. A fins de 1813, Jackson tenia un sol regiment els allistament del qual devien expirar a mitan de giner.

Encara que el governador Blount havia ordenat un nou dic de 2500 soldats, Jackson no estaria en plena forma fins a finals de febrer. Quan un reclutament de 900 soldats va aplegar inesperadament el 14 de giner, Jackson es va reduir a un quadro de 103 soldats i Coffee, que havien segut "abandonats pels seus hòmens".

Ya que els nous hòmens tenien contractes d'allistament de sol xixanta dies, Jackson va decidir aprofitar al màxim la seua força no provada. Va partir des del Fort Strother el 17 de giner i va marchar cap al poble de Emuckfaw per a cooperar en la Milícia de Geòrgia. No obstant, esta va ser una decisió arriscada. Va ser una llarga marcha a través d'un terreny difícil contra una força numèricament superior, els hòmens eren inexpertos, indisciplinados i insubordinados, i una derrota hauria prolongat la guerra. Despuix de dos batalles indecises en Emuckfaw i Enotachopo Creek, Jackson va retornar al Fort Strother i no va recomençar l'ofensiva fins a mediats de març.

L'arribada de la 39° Infanteria dels Estats Units el 6 de febrer de 1814, va proporcionar a Jackson un núcleu disciplinado per a la seua força, que finalment va créixer a uns 5.000 hòmens. En acabant de que el governador Blount va ordenar el segon reclutament de la milícia de Tennessee, Cocke, en una força de 2.000 hòmens durant sis mesos, va marchar una volta més des de Knoxville al Fort Strother. Els hòmens de Cocke es varen amotinar quan varen saber que els hòmens de Jackson solament tenien allistament de tres mesos. Cocke va tractar d'assossegar als seus hòmens, pero Jackson va entendre mal la situació i va ordenar l'arrest de Cocke com a instigador. La milícia de l'est de Tennessee va informar al Fort Strother sense més comentaris sobre el seu periodo de servici. Cocke va ser absolt més vesprada.

Jackson va passar el més següent construint carreteres i entrenant a la seua força. A mitan de març, es va moure contra la força dels Bastons Rojos concentrada en Tallapoosa. Primer es va traslladar cap al sur a lo llarc del riu Coosa, aproximadament la mitat de la distància fins a la posició Creek, i va establir un nou lloc d'alvançada en el Fort Williams. Deixant una atra guarnició allí, es va traslladar a Tohopeka en una força d'uns 3000 combatents efectius aumentada per 600 aliats Cheroqui i Creek Inferiors. La Batalla de Horseshoe Bend, que va ocórrer el 27 de març, va ser una victòria decisiva per a Jackson, que va posar fi a la resistència dels Bastons Rojos.

Bibliografia

• Braund, Kathryn E. ed., Tohopeka: Repensar la guerra de la cala i la guerra de 1812. Tuscaloosa, Alabama: Prensa de l'Universitat d'Alabama, 2012.
• Adams, Henry, Història dels Estats Units d'Amèrica durant les administracions de James Madison (1889)
• Andrew Burstein Les passions d'Andrew Jackson (Alfred A. Kopf 2003), p. 106ISBN 0-375-41428-2
• Holland, James W. "Andrew Jackson i la guerra Creek: Victoria en Horseshoe Bend", Alabama Review, 1968 21 (4): 243-275.
• Kanon, Thomas. "'Una matança llenta i laboriosa': la batalla de Horseshoe Bend". Tennessee Historical Quarterly, 1999 58 (1): 2-15.
• Lossing, Benson J. (1869). «XXXIV: War Against the Creek Indians.», Pictorial Field-Book of the War of 1812, New York: Harper & Brothers. útil per a ilustracions
• Mahon, John K., La guerra de 1812, (University of Florida Press 1972)ISBN 0-8130-0318-0
• Remini, Robert V. (1977). Andrew Jackson and the Course of American Empire, 1767–1821, New York: Harper & Row Publishers, Inc.. ISBN 0-8018-5912-3.
• Waselkov, Gregory A. Un esperit conquistador: Fort Mims i la guerra del pal roig de 1813-1814. Tuscaloosa, Alabama: Prensa de l'Universitat d'Alabama, 2006.

• Wilentz, Siguen (2005). Andrew Jackson, New York: Henry Holt and Company. ISBN 0-8050-6925-9.