Emilio Castelar

Emilio Castelar i Ripoll (Càdis, 7 de setembre de 1832-Sant Pedro del Pinatar, 25 de maig de 1899) va ser un polític, historiador, periodiste i escritor espanyol, president del Poder Eixecutiu de la Primera República entre 1873 i 1874. Durant el regnat d'Isabel II va militar en l'oposició a la monarquia des de diversos periòdics, al mateix temps que impartia classes d'Història en l'Universitat de Madrit. Un dels seus artículs li va costar la càtedra, sent condenat a mort en 1865. Va conseguir escapar a l'exili en París, pero va retornar a Espanya en la Revolució de 1868, que va destronar a Isabel II. Ya en sol espanyol es va opondre al Govern provisional de Prim i a la monarquia d'Amadeo I com un dels principals líders dels republicans. En el advenimiento de la Primera República en 1873 va ser nomenat ministre d'Estat, despuix president del Congrés dels Diputats i per últim cap d'Estat el 7 de setembre del mateix any. Partidari d'un republicanisme unitari i conservador, no va tindre objeccions en pospondre les reformes socials i en utilisar la força per a establir l'orde, provocant una moció de censura en contra seua de la majoria federal, lo que va precipitar el colp d'Estat del general Pavía el 3 de giner de 1874. Durant la Restauració borbònica va tornar a l'escan en Corts des de posicions pròximes al dinàstic Partit Lliberal. Recordat inequívocament com un dels oradors més importants de l'història d'Espanya, ha segut també reconegut en el seu aspecte general d'escritor i atenent al seu pensament sobre la lliteratura.

Emilio Castelar

Biografia

Orígens i primers anys

Placa en la casa de Castelar en Elda.

Va nàixer en Càdis el 7 de setembre de 1832. Els seus pares, Manuel Castelar, un agent de canvis, i María Antonia Ripoll, d'ideologia lliberal i amics de Rafael de Rec, eren oriunts de la província d'Alacant. la restauració absolutista de Fernando VII va obligar al seu pare a exiliar-se en Gibraltar durant sèt anys per haver segut condenat a mort, acusat d'afrancesado. A la mort repentina del seu pare, Castelar contava solament en sèt anys i va retornar a Elda en la família de la seua mare, ciutat a on va estudiar i va viure la seua infància. Castelar, pese a nàixer fòra de casa per l'exili forçós del seu pare, sempre es considerarà un eldense més, alguna cosa que reflectirà en la seua madurea, quan escriu ellibre Recorts d'Elda o les Festes del meu Poble.

Ya de chicotet, gràcies a la biblioteca del seu pare i a l'influix de la seua mare, María Antonia Ripoll, era un llector insaciable, lo que es traduïa en un rendiment escolar molt alt. Es va iniciar en els seus estudis de Segona Ensenyança en l'Institut d'Alacant en 1845. Va estudiar Dret i Filosofia en l'Universitat de Madrit, junt en hòmens que serien els seus adversaris polítics més tarde com Antonio Cánovas del Castell. Es va llicenciar en Dret als vint anys i va fer el doctorat un any més tarde (1853-1854), i va obtindre una càtedra de Història filosòfica i Crítica d'Espanya (1857). Durant el temps dels seus estudis va poder colaborar en l'Escola Normal de Filosofia, lo que li va permetre ajudar a salvar les penúries de la seua família.

Entrada en política

Erro al crear miniatura:

Emilio Castelar en L'Ilustració de Madrit, 1870.

En terminar la seua formació es va dedicar de ple a la lluita política, canalisada a través del periodisme: va aplegar a ser president de l'Associació d'Escritors i Artistes Espanyols de 1877 a 1879; va passar per varis periòdics com El Tribuno del Poble, La Sobirania Nacional i La Discussió fins a fundar el seu propi en 1864: La Democràcia). El seu primer discurs ho va realisar el 25 de setembre de 1854 durant un mítin del Partit Democràtic en Madrit i des d'eixe moment, no solament els assistents, sino també la prensa madrilenya, ho enaltirien com un orador excepcional i un defensor a ultranza de la llibertat i la democràcia. Defenia un republicanisme democràtic i lliberal, que li enfrontava a la tendència més socializante de Pi i Margall. Des d'eixes posicions va lluitar tenazmente contra el règim d'Isabel II, aplegant a criticar directament la conducta de la reina en el seu artícul La traça (1865). En represàlia per aquell escrit va ser cessat de la seua càtedra d'Història crítica i Filosòfica d'Espanya en l'Universitat Central de Madrit, que ocupava des de 1857, circumstància que va provocar tumults estudiantils i de professors contra la seua cessació, que varen ser reprimides pel Govern de forma sanguinosa en lo que es va denominar la «Nit de Sant Daniel», el 10 d'abril de 1865. El Govern de Ramón María Narváez va dimitir i ho va substituir Leopoldo O'Donnell, que restituiria la càtedra a Castelar. Més vesprada va intervindre en la frustrada insurrecció del quarter de Sant Gil de 1866, i va ser condenat a garrot vil pero va conseguir fugir a França en un exili de dos anys.

Revolucionari

Va participar en la Revolució de 1868 que va destronar a Isabel II, pero no va conseguir que conduïra a la proclamació de la República. Va ser diputat en les immediates Corts constituents, en les que va destacar per la seua capacitat oratòria, especialment a raïl del seu defensa de la llibertat de cults (1869). Va seguir defenent l'opció republicana dins i fòra de les Corts fins que l'abdicació d'Amadeo I va provocar la proclamació de la Primera República Espanyola (1873). Durant el primer govern republicà, presidit per Estanislao Figueres, va ocupar la cartera d'Estat entre el 12 i el 24 de febrer, (tornaria a ocupar-ho de manera interina entre el 7 i l'11 de juny) des de la que va adoptar medides com l'eliminació dels títuls nobiliarios o l'abolició de l'esclavitut en Puerto Rico. Pero el règim pel que tant havia lluitat es descomponia ràpidament, esgarrat per les disensiones ideològiques entre els seus líders, aïllat per l'hostilitat de l'Iglésia, la noblea, l'Eixèrcit i les classes acomodades, i acossat per l'insurrecció cantonal, el recomençament de la guerra carlista i el recrudecimiento de la rebelió independentista en Cuba. La presidència va ser passant de mà en mà —de Figueres a Pi i Margall en juny i d'est a Salmerón en juliol— fins que en setembre, les Corts Constituents li varen nomenar president del Poder Eixecutiu de la República.

President de la República

Sagell de correus de l'II República dedicat a Emilio Castelar

Castelar va ser nomenat president en el respal de 133 diputats front als 67 que varen recolzar la tornada de Pi i Margall. Les Corts varen otorgar al president plens poders per a combatre als carlistas i estes varen suspendre les seues sessions fins al 2 de giner. Castelar va governar, per tant, per mig de decret i en poders absoluts. Entre les mides que va adoptar destaca el reforçament de l'Eixèrcit, movilisant als reservistas en el respal de militars sospitosos d'adscripció monàrquica. En les seues mides Castelar va buscar el respal a la República dels conservadors i del Partit Demòcrata-Radical de Cristino Martos. El 21 de setembre va suspendre les garanties constitucionals establides en 1869 i va decretar la censura en la prensa. En Cuba va intentar ampliar a l'illa el sistema de govern de la península, eliminant el poder omnímodo del capità general i racionalisant el sistema de justícia, homologant-ho al de la metròpoli. No obstant, la pressió de la Lliga Nacional d'Hacendados i propietaris esclavistes va pressionar per a que les reformes es pospongueren. L'influència d'estes oligarquies, tant en Espanya com en Cuba, era gran inclús dins de l'Eixèrcit i la debilitat del Govern impedia prendre mides més contundents.

Erro al crear miniatura:

Caricatura de Castelar en La Madeixa Política de Tomás Padró Pedret, novembre de 1873.

Aprofitant esta debilitat, els rebels cubans varen intensificar el contrabando d'armes des d'Estats Units a l'illa en la finalitat d'abastir la rebelió. Un d'eixos bucs de bandera nortamericana, el Virginius, va ser interceptat per l'Armada espanyola el 31 d'octubre. La reacció de l'autoritat espanyola va ser tallant, fusilant 36 tripulants i 16 passagers dels 155 que es trobaven en total en el barco. El govern d'Ulysses S. Grant va protestar i va exigir a Espanya la devolució d'el navío als seus amos i l'indemnisació a les famílies dels fusilats, a lo que Castelar va accedir en la finalitat d'evitar una guerra en el país nortamericà. El problema sobre l'estatus de Cuba va continuar i el poder dels hacendados esclavistes no solament no es va reduir sino que es feya evident que la conexió entre Espanya i la seua colónia depenia exactament d'ells.

Retrat d'Emilio Castelar Ripoll (1901), per Joaquín Sorolla (Congrés dels Diputats).

Per un atre costat, continuava recrudecer la guerra civil en el nort, a on el general Ramón Nouvilas no va conseguir impedir la pren d'Estella i el domini rebel en tota Guipúscoa, sospitant de la possible conexió financera entre estos i els esclavista cubans. En Catalunya, el Maestrazgo i, inclús, en els monts de Toledo també es varen desenrollar activitats de partides carlistas menors. Castelar no va poder unificar políticament als republicans, mentres que els conservadors alfonsinos dirigits per Cánovas amenaçaven en sublevar-se si s'abolia l'esclavitut en Cuba o s'ampliaven les reformes democràtiques i socials. Castelar va pospondre dites reformes en l'objectiu d'esclafar a l'eixèrcit carlista, pero això ho enemistó en gran part dels seus correligionaris. El fet de que Castelar es recolzara en militars clarament monàrquics com Martínez Campos, Jovellar, López Domínguez i Pavía per a esclafar als cantonalistas, carlistas i independentistes cubans ho va enfrontar a antics companyers com Salmerón, que va passar a liderar l'oposició a Castelar com a president del Congrés. L'inici de les sessions parlamentàries el 2 de giner va fer prevore que la majoria federal seria hostil a Castelar. Est va solicitar a la cambra una ampliació dels poders concedits i va presentar una moció de confiança que es va votar la matinada entre el 2 i el 3 de giner. Castelar va perdre la votació 120 contra 100 i es va començar a negociar el nomenament del federal moderat antiesclavista Eduardo Palanca. No obstant, durant la votació parlamentària el capità general de Madrit, Manuel Pavía, va ocupar els carrers de la capital en les seues tropes i es va dirigir al palau de les Corts. Castelar, encara president, va destituir a Pavía, pero est va fer entrar als soldats al saló de plens entre dispars dissolent la sessió per la força. El general va oferir a Castelar un govern d'aliança en el conservador Cánovas i el radical Martos, opció que este va rebujar. Al fi els republicans unitaris, els conservadors i els radicals es varen unir en un gabinet presidit pel general Serrano.

Restauració monàrquica

Erro al crear miniatura:

«Entre els noms dels meus lleals ya no és POSSIBLE este» (Don Quixot, 1892).

El corteig fúnebre d'Emilio Castelar al seu pas per la Porta del Sol, mentres travessava el centre de Madrit, en maig de 1899.

Liquidada aixina la Primera República, el pronunciament de Martínez Campos (decembre de 1874) va vindre a restablir la monarquia, proclamant rei a Alfonso XII. Castelar es va exiliar en París. Despuix de retornar d'un llarc viage, Castelar ingressaria en la Real Acadèmia Espanyola i en la Real Acadèmia de l'Història i va tornar a la política, encarnant en les Corts de la Restauració l'opció dels republicans «posibilistas» que aspiraven a democratizar el règim des de dins. En estos anys acaudilló el cridat Partit Demòcrata Posibilista. Aplegaria a eixercir com a conseller-delegat de la Algecires-Gibraltar Railway Company.

Quan en els anys noranta es varen aprovar les lleis del jurat i del sufragi universal, Castelar es va retirar de la vida política, aconsellant als seus partidaris l'integració en el Partit Lliberal de Sagasta (1893). Va morir el 25 de maig de 1899 en la casa palatina de Servet-Spottorno en la localitat murciana de Sant Pedro de Pinatar i va ser enterrat en el cementeri de Sant Isidro de Madrit, en el pati de Santa María del Cap.

Llegat

Erro al crear miniatura:

Erro al crear miniatura:

Considerat com el més eloqüent orador d'Espanya, ha segut també un dels grans prosistas d'el Sistema d'Informació sobre Lliteratura Gris a Europa (SIGLE). Marcelino Menéndez Pelayo descrivia de la següent manera l'estil de Castelar en el seu Història dels heterodoxos espanyols:

En cada discurs del senyor Castelar es recorre (dos o tres voltes), l'universal història humana, i ellector, com un atre judeu errante, veu passar la seua atònita contemplació tots els sigles, desfilar totes les generacions, afonar-se els imperis, alçar-se els siervo contra els senyors, caure l'Occident sobre l'Orient, peregrina per tots els camps de batalla, s'embarca en tots els navío descobridors i veu llaurar-se totes les estàtues i escriure's totes les epopeyas. I, no satisfet el senyor Castelar en comprendre aixina els térmens de la terra, descendix unes voltes a les seues entranyes i atres voltes súbese a les esferes siderals, i des del ferro i el carbó de pedra fins a l'estrela Siri, tot ho nuga i entreteje en eixe enorme ramillete, a on les idees i els sistemes, les heroïcitats i els crims, les plantes i els metals, són unes atres tantes jagantesques flors retòriques.

Influït pel Romanticisme, del que també hi ha chafades en la seua oratòria, es recorden entre les seues obres els Recorts d'Itàlia, alguna novela com Ernesto, Fra Filipo Lippi i coleccions d'artículs, discursos i diversos estudis jurídics, històrics i de crítica lliterària i artística, ademés d'ensajos sobre ideologia política. Se li ha senyalat com una de «les dos figures principals del hegelianisme espanyol», junt a Pi i Margall.

Encara reconeixent la seua eloqüència com a orador, va rebre també grans crítiques per part dels sectors més tradicionalistes i catòlics. Per eixemple, el bisbe de Còrdova José Processe Pozuelo i Herrero va considerar que Castelar havia dedicat la seua vida a «calumniar» sobre l'història d'Espanya i de l'Iglésia, a elogiar als «heresiarcas» i a enaltir als Estats Units, acusant-li del desprestigie d'Espanya davant les nacions estrangeres, lo que hauria terminat causant la pèrdua de les últimes colónies espanyoles. Segons Pozuelo, a Castelar s'havia degut principalment la debilitación del «vigoroso esperit nacional» espanyol i va afirmar que «erigir un monument á la memòria de D. Emilio Castelar equival á tirar un guant á la monarquia i á les institucions monàrquiques vigents, i á escarnecer en estos dies de luto nacionals penes i dolors del poble per la pèrdua de les nostres possessions en Amèrica i en Àsia».

En homenage a Emilio Castelar existix en Argentina, en el Gran Buenos Aires, una ciutat en el seu nom. En un principi el nom va ser donat a l'estació de ferrocarril a 29 km a l'oest del centre de Buenos Aires, que cap a 1913 va donar orige al poble. Va ser declarada oficialment Ciutat de Castelar en 1971, quan va superar els 70 000 habitants. Passat l'any 2000, superava els 100 000 habitants.

Bibliografia

• Alberola, Ginés de. Emilio Castelar: memòries d'un secretari. Madrit, 1950.
• Araquistáin, Luis. El pensament espanyol contemporàneu. Buenos Aires, 1962.
• Esteve Ibáñez, Luis. El pensament d'Emilio Castelar. Universitat d'Alacant, 1990. Tesis doctoral.
• García Casanova (1978). [1], Madrit: Fundació Juan March. ISBN 84-7075-103-4.

• (2004) Història d'Espanya XVI. Història Contemporànea. Història política, 1808-1874, Madrit: Edicions Istme.
• Llorca, Carmen. Discursos parlamentaris de Castelar. Madrit, 1973.
• Ramos, Vicente. Història parlamentària, política i obrera de la província d'Alacant. 4 vols. Alacant, 1992.
• (2017) L'art de la representació de l'espai. Mapes i plans de la colecció Medinaceli, Servici de Publicacions de l'Universitat d'Huelva.
• <cite style="font-style:normal" id="CITAREFUrquijo i Goitia2008">Urquijo i Goitia, José Ramón de (2008). Governs i ministres espanyols en l'edat contemporànea, CSIC. ISBN 978-84-00-08737-1.

• Valero, José Ramón. La paraula política d'Emilio Castelar: quatre discursos i un artícul. Elda, 1984.
• Vilches, Jorge. Emilio Castelar. La pàtria i la república. Madrit, 2001.