Elf
Els elf[1] són criatures de la mitologia nòrdica i germànica. Originalment es tractava d'una deïtat menor de la fertilitat i representats com a hòmens i dònes alts d'estatura i jóvens, de tez clara i de gran bellea, que viuen en boscs, coves o fonts. Li'ls considerava com a sers de llarga vida o immortals i en poders màgics.[2]


Etimologia
La paraula elfo prové del proto-germànic albo-z, albi-z, i del nòrdic antic álfr, l'alt alemà mig elbe. El femení en espanyol és "elfina/elfa", "elfinas/elfas" (en plural).
L'etimologia primordial pot ser la raïl proto-indoeuropea albh- que significa "blanc", del com també prové el llatí albus "blanc".[3][4]
Els térmens corresponents en les llengües germàniques són:
- Germànic nòrdic
- Nòrdic antic: álfr, plural álfar.
- Islandés: álfar, álfafólk i huldufólk (gent amagada).
- Danés: Elver, elverfolk o alfer
- Noruec: alv, alven, alver, alvene / alvefolket
- Suec: alfer, alver o älvor
- Germànic occidental
- Inglés: elf, elfen, elven (d'anglés antic: ælf)
- Neerlandés: elf, elfen, elven, alven (de neerlandés mig: alf)
- Alemà: de l'anglés: Elf (m), Elfe (f), Elfen elfos. El masculí Elb és reconstruït del plural per Jacob Grimm, Deutsches Wörterbuch, qui rebuja Elfe com un anglicisme recent (en 1830).
.[5] Elb (m, plural Elbe o Elben) és un terme reconstruït, mentres que Elbe (f) està atestat en l'alt alemà mig. Alb, Alp (m), plural Alpe té el significat de "íncubo" (antic alt alemà alp, plural alpî o elpî).
- Gòtic albs, plural albeis
Elfos en la mitologia nòrdica
Les descripcions més primerenques preservades dels elfos provenen de la mitologia nòrdica. En nòrdic antic eren cridats álfar (singular, cas nominatiu: álfr), i a pesar de que no existixen descripcions més antigues o contemporànees, l'aparició de sers etimológicamente relacionats en els álfar en varis folklores posteriors, sugerix fortament que la creència en elfos era comuna entre tots els pobles germànics, i que no es llimitava als antics escandinaus.
A pesar de que el concepte en sí mateixa mai està definit clarament en les fonts existents, els elfos semblen haver segut concebuts com a sers o esperits poderosos i bells. Mai s'han registrat mits sobre els elfos. Varis hòmens famosos semblen haver segut elevats al ranc de elfos despuix de la seua mort, com el rei Olaf Geirstad-Alf. L'héroe ferrer Völundr (o Völund) és identificat com 'senyor, líder, o sabio dels elfos' (vísi álfa, de víss, "certer, sapient") en el poema Völundarkvida. Un segon títul de Völundr és més obscur: álfa ljóði, a on la raïl apunta a l'expressió poètica ljóðr o lýðr, "un poble, gent, hòmens".[6][7] Este títul s'ha interpretat com "líder dels álfar", pero més provablement com "un del poble dels álfar", indicant que Völundr és un d'ells i no simplement un humà.[7] En la Saga de Thidrek una reina humana se sorprén en descobrir que l'amant que la va embarassar és un elfo i no un home. En la Hrólfs saga kraka un rei cridat Helgi viola i embarassa a una elfina vestida de seda.
Conseqüentment, el creuament entre elfos i humans és possible en l'antiga creència nòrdica. La reina humana que va tindre un amant elfo va donar a llum a l'héroe Högni, i la elfina que va ser violada per Helgi va donar a llum a Skuld, qui es va casar en Hjörvard, l'assessí de Hrólfr Kraki. La Hrólfs saga kraka agrega que ya que Skuld era mig-elfo, era molt habilidosa en la fetilleria (seid), i a tal punt que era casi invencible en la batalla. Quan els seus guerrers caïen, ella els alçava novament per a que continuaren lluitant. L'única manera de derrotar-la era capturar-la ans que poguera convocar als seus eixèrcits, que incloïen guerrers élficos.[8]
Hi ha també declaracions en la Heimskringla i en la Þorsteins saga Víkingssonar d'una llínea de reis locals que varen governar Álfheim, que es corresponia en la província moderna sueca de Bohuslän i la província noruega de Østfold, i ya que tenien sanc élfica, es dia que eren més bells que la majoria dels hòmens.
- La terra governada pel rei Alf era cridada Alfheim, i tota el seu prole està relacionada en els elfos. Eren més bells que qualsevol atra persona...[9]
L'últim rei és cridat Gandalf.[10]
Ademés d'estos aspectes humans, li'ls descriu com a sers semi-divins associats a la fertilitat i el cult als ancestres. D'esta forma, la noció de elfo s'assembla a la creència animista en esperits de la naturalea i dels morts, comú a casi totes les religions humanes; lo que també es correspon l'antiga creència nòrdica en dísir, fylgjur i vörðar (esperits seguidors i protectors). Com els esperits, els elfos no estaven nugats a llimitacions físiques i podien travessar parets i portes, tal com succeïx en Norna-Gests þáttr.
L'historiador islandés Snorri Sturluson es referix als nanos (dvergar) com "elfos obscurs" (dökkálfar) o "elfos negres" (svartálfar); pero és incert si açò reflectix la creència escandinava en el seu conjunt.[11] Es referix a atres elfos com "elfos de la llum" (ljósálfar), la qual cosa s'ha associat a la conexió dels elfos en Frey, el deu del sol (d'acort en Grímnismál, Edda poètica). Snorri descriu les diferències dels elfos d'esta manera:
- "Allí [en el cel] hi ha un lloc que és cridada Llar dels elfos (Álfheimr). Les persones que viuen allí són cridades elfos de la llum (Ljósálfar). Pero els elfos obscurs (Dökkálfar) viuen baix la terra, i no s'assemblen en apariència ad ells - i tampoc s'assemblen en la realitat. Els elfos de la llum són més lluentes que l'apariència del sol, pero els elfos obscurs són més negres que l'obscuritat en sí." (Snorri, Gylfaginning 17, Edda prosaica)
- "Sá er einn staðr þar, er kallaðr er Álfheimr. Þar byggvir fólk þat, er Ljósálfar heita, en Dökkálfar búa niðri í jörðo, ok eru þeir ólíkir þeim sýnum ok miklu ólíkari reyndum. Ljósálfar eru fegri en sól sýnum, en Dökkálfar eru svartari en bik."[12]
Major evidència de la presència de elfos en la mitologia nòrdica prové de la poesia escáldica, la Edda poètica i de les sagues llegendàries. En elles, els elfos estan relacionats en els Æsir, particularment per la frase comuna "Æsir i els elfos", que presumiblement signifique "tots els deus".[13] Alguns erudits han comparat als elfos en els Vanir.[14] Pero en Alvíssmál ("Dits de Alvíss"), es considera als elfos com a sers distints dels Vanir i els Æsir, com es revela per una série de no mbres comparatius en els quals es dona les pròpies versions de vàries paraules per als Æsir, els Vanir, i els elfos com a reflex de les seues preferències racials individuals. És possible que estes paraules marquen una diferència d'estatus entre els majors deus de la fertilitat, els Vanir, i els menors, els elfos. La Grímnismál conta que el Van Frey era el senyor de Álfheim ("món dels elfos"), i llar dels elfos de la llum. La Lokasenna conte com un gran grup de Æsir i elfos s'havien reunit en la cort de Ægir per a un convit. Hi havia present varis sirvientes dels deus, com Byggvir i Beyla, que pertanyien a Frey, senyor dels elfos, que eren provablement elfos en sí, ya que no eren contats entre els deus. Es mencionen també atres dos sirvientes, Fimafeng (assessinat per Loki) i Eldir.
Un poema de prop de 1020, el Austrfaravísur ('Versos de viages a l'est') de Sigvat Thordarson, menciona que, com a cristià, se li va negar l'entrada a una residència pagana, en Suècia, perque s'estava portant a terme un álfablót ("sacrifici als elfos"). No obstant, no es té més informació confiable sobre a lo que un álfablót implica,[15] pero com uns atres blóts, és provable que incloguera ofrena d'aliments.
Ademés, en la Saga de Kormák s'evidencia la creència de que sacrificar per als elfos podia curar greus ferides de combat:
- Þorvarð es va curar llentament; i quan es va poder parar va ser a vore a Þorðís, i li va preguntar qué podria ajudar-li a curar-se millor.
- "Hi ha un tossal", li va respondre, "no llunt d'ací, a on els elfos tenen el seu refugi. Fes-te en el bou que va matar Kormák, i enrogix el tossal en la seua sanc, i fes un festí en la seua carn per als elfos. Aixina seràs curat."[16]
Vore també
Referències
- ↑
- ↑ Laia San José Beltrán, Quienes fueron realmente los vikings, Quarentena, 2015, ISBN 978-84-16229-16-1 pp. 322-23.
- ↑ Hall, Alaric Timothy Peter. 2004. The Meanings of Elf and Elves in Medieval England (Ph.D. University of Glasgow). pp. 56-57.
- ↑ IE root albh-, en "American Heritage Dictionary of the English Language 2000". «Copia archivada». Archivat des de l'original, el 26 de octubre de 2006. Consultat el 5 de noviembre de 2006.
- ↑ El masculino Elb es reconstruido del plural por Jacob Grimm, Deutsches Wörterbuch, quien rechaza Elfe como un anglicismo reciente (en 1830).
- ↑ «Old Norse Online». Archivat des de l'original, el 2 de julio de 2016. Consultat el 10 de junio de 2008.
- ↑ 7,0 7,1 Alaric Hall (2007). Elves in Anglo-Saxon England: Matters of Belief, Health, Gender and Identity (Anglo-Saxon Studies, 8). Boydell & Brewer: Cambridge.
- ↑ Setr Skuld hér til inn mesta seið at vinna Hrólf konung, bróður sinn, svá at í fylgd er með henni álfar ok nornir ok annat ótöluligt illþýði, svá at mannlig náttúra má eigi slíkt standast.«Copia archivada». Archivat des de l'original, el 8 de mayo de 2007. Consultat el 8 de mayo de 2007.
- ↑ Traducción libre de la versión inglesa Þorsteins saga Víkingssonar (original en nórdico antiguo: Þorsteins saga Víkingssonar). Capítulo 1.
- ↑ Saga de Harald Fairhair en Heimskringla.
- ↑ Hall 2004, pp. 31-35
- ↑ Sturluson, Snorri. Edda prosaica, Traducción de Rasmus B. Anderson (1897). Capítulo 7.
- ↑ Hall 2004, pp. 37-46
- ↑ Hall 2004, pp. 43-46
- ↑ Hall 2004, p. 40
- ↑ Traducción libre del inglés "The Life and Death of Cormac the Skald"
- Archivat el 13 de octubre de 1999 archivat en Wayback Machine. (Original en nórdico antiguo: Kormáks saga). Capítulo 22.