Repartiment d'aigües del riu Mijares

Pla comarcal de la província de Castelló. Les comarques de la Plana Alta i la Plana Baixa formen la comarca natural de la Plana, a on es troba la zona del Baix Mijares.

El repartiment de les aigües del riu Mijares és el procediment que fa possible el regadiu en la zona del Baix Mijares de la comarca natural de la Plana, en la província espanyola de Castelló, a l'est de la península Ibèrica en la costa del mar Mediterrànea. L'aprofitament del cabal de l'única corrent d'aigua permanent de la zona des de temps possiblement inmemorials va provocar el naiximent i cecimiento de la major extensió d'horta de la comarca i el desenroll de les localitats que depenen d'este riu.

Els térmens municipals d'Almazora, Burriana i Vila-real són ribereños del Mijares, constituïxen el seu tram de desembocadura que efectivament es produïx en forma de delta, cridat popularment els Gols, entre els dos primers municipis. El restant de municipis goja de les aigües del riu gràcies a la ret de séquies i canals que distribuïx el líquit fins a les hortes d'estes localitats. Castelló de la Plana ho fa a lo manco des de l'época de dominació musulmana o l'immediatament posterior a la conquista cristiana a través de la séquia Major que pren les seues aigües del azud compartit en Almazora, i goja dels mateixos drets històrics que les poblacions ribereñas. Nules se sortix del Mijares a través del repartiment de les aigües de la séquia Sobirana en la ciutat de Burriana des del XV, pese a tindre dret a elles des del XIII. Mentres que Alquerías del Chiquet Perdut es va segregar de Vila-real en 1985 i les seues hortes seguixen integrades en el sistema propi del seu antic municipi. Sigles més vesprada, en el XX, la construcció dels embassaments de María Cristina i del Sichar, va estendre l'alcanç de les aigües del Mijares a Borriol i Benicasim per la marge esquerra, i a Ona, Bechí i Villavieja per la dreta.

Antecedents

Existixen vestigis que podrien indicar l'aprofitament de les aigües del Mijares en época romana en les séquies del Diable i dels Argamases, i alguns autors han cregut que l'orige d'alguns dels sistemes, com els de Burriana, Almazora o Castelló, eren d'este moment històric, ya que és conegut que els musulmans varen trobar vàries séquias en funcionament quan es varen establir en el lloc.

En qualsevol cas, l'época de major desenroll del regadiu al sur del Mijares va ser durant l'época andalusí quan la medina de Burriana era l'únic centre urbà de la comarca, la ret de la qual que ya estava consolidada en el X transportava el líquit cap a les alquerías situades en el Caminás. El nort del riu presentava un caràcter rural en chicotetes poblacions disperses de les que es coneix que disponien d'hortes en un sistema de regadiu al seu entorn, com en Benirabe, pero es desconeix l'orige de les seues aigües podent vindre del Mijares a través de la séquia Major de Castelló o procedir d'aigua subterrànea. Sí se sap que la alquería de Fadrell, el principal assentament en esta vora del riu, estava circundada d'importants camps de cultiu nutrits d'aigua procedent directament del Mijares a través de la séquia d'Almalafa. Per estos motius se senyala que Burriana era la propietària casi absoluta del Mijares fins al XIII.

En 1233 Jaime I conquista Burriana dins de la seua campanya cap a Valéncia, i va posar tota la zona baix control de la Corona d'Aragó en els següents mesos. En els primers anys despuix d'este fet comença el repoblament cristiana de la comarca a través de donacions en el Llibre del Repartiment i la concessió de cartes pobles que varen donar orige al desenroll d'Almazora, al trasllat de la vila de Castelló al pla en 1251 i a la fundació de nova planta de Vila-real en 1275, en lo que va aumentar la pressió demogràfica en la Plana i que varen provocar els primers enfrontaments per l'aigua del Mijares per a regar unes hortes que havien expandit de forma molt ràpida. De 1266 consta la primera disputa documentada entre Burriana en Almazora i Castelló pel repartiment d'aigües en temps de sequia, la primera ciutat va obtindre el 25 d'abril d'eixe any llicencia per a derivar aigua de l'azud compartit entre les atres dos poblacions durant 6 dies i 6 nits al més. Les obres del sistema de séquies de Vila-real varen començar en 1272, abans de la fundació de la localitat, per designi real en l'objectiu de convertir al regadiu les terres altes de seca del municipi de Burriana. En 1273 el rei estableceió que Nules prenguera aigua d'esta séquia, pero els agricultors nulenses varen preferir fer-ho d'una de les de Burriana en lo que es va iniciar una disputa que es va pretendre resoldre en 1336, pero que verdaderament no se solucionaria fins a casi tres sigles despuix.

Els Furs de Valéncia arrepleguen que les aigües dels rius i séquies del Regne són de domini públic, i per tant el seu us és gratuït si està associat en la terra sempre que es faça conforme a la tradició. La necessitat de controlar l'aigua procedent del Mijares per al rec de les hortes ya ve documentada en la Carta Pobla de Benimahomet (Castelló de la Plana), en la que el senyor feudal Nuño Sánchez es reservava el dret per a nomenar acequiero, i que en 1283 és donat per l'iglésia de Sant Vicente de la Roqueta de Valéncia, els qui eixercien el señorío, a la vila de Castelló per a que ho nomenaren els veïns, sent esta la primera institució municipal. Eixe mateix any Pedro III autorisa el nomenament de sobresequiers segons els furs. Del 30 d'abril de 1307 són les primeres ordenances conegudes que regulen el rec per tandes entre les partides rurals del nort i del sur del terme de Castelló. En 1318 Jaime II va proclamar que els funcionaris encarregats de regular el rec eren independents i no devien ser somesos a la jurisdicció dels governadors de les viles. En el XIV en Burriana es va instaurar el Tribunal de la Taula que, de forma similar al Tribunal de les Aigües de la Vega de Valéncia, es va encarregar de dirimir les disputes sobre el repartiment de les aigües del municipi fins a 1907.

Les disputes sobre el repartiment de les aigües varen ser contínues en este periodo. Els conflictes més violents es donaven entre les poblacions de Vila-real i Burriana, veïnes i una fundada en territori de l'atra. Els conflictes entre Castelló i Almazora varen ser comuns en compartir un tram de la séquia Major que, segons els castellonencs, els almazorinos s'encarregaven d'embrutar o furtar el líquit, que es va intentar solucionar en les concòrdia de 1275, 1290, 1297, 1338, 1344 i 1355. En 1341 Burriana, l'últim municipi en prendre les seues aigües del caixer del riu, va elevar una queixa al rei Pedro IV en la demanda d'un repartiment just del cabal del Mijares.

Sentència arbitral de 1347

Azud de Vila-real

Anys despuix, en 1347, Burriana va tornar a posar una reclamació, i en eixe moment les viles enfrontades varen decidir posar solució definitiva al conflicte. Per a això cada una de les viles enfrontades va nomenar a dos representants, per Castelló Guillermo Berenguer i Arnaldo de Torrafrer, per Vila-real Miguel Galí i Guillermo Safont i per Almazora Bartolomé de Tapiols i Juan Matet i per Burriana Lorenzo de Monzó i Juan de Vallporcar, que reunits en Valéncia el 28 de febrer d'eixe any, varen acordar nomenar al tio del monarca, l'infant Pedro d'Aragó i Anjou, comte de Ribagorza i de les Montanyes de Prades, àrbit per a dirimir la disputa. Sentides les raons de totes les parts, finalment el 20 de març de 1347 l'infant, acompanyat com a assessors i testics de Jaime de Pertusa, Jaime Pallarés, Gilaberto de Centelles i de Juan de la Raga; va presentar el document redactat en forma de sentència arbitral en la que destaca que dita sentència jamai podrà ser anulada ni derogada, tal i com s'havien compromés els representants de cada població a respectar i complir el seu veredicte baix pena de 1000 marcs.

La sentència arbitral dicta que el repartiment d'aigües del Mijares entre les 4 viles implicades deu efectuar-se de la següent manera:

• En temps de carestia, l'aigua es deuria dividir en 60 files iguals en el azud de Vila-real —per estar aigües dalt—, distribuïdes de manera que Almazora rep 12,5; Burriana 19; Castelló, 14,5: i Vila-real, 14 files.
• En cas d'agravament de la sequia en que no hi haguera suficient cabal per a ser dividida en les files iguals dites, es repartiria tota l'aigua en 60 files iguals, mantenint la proporció anterior, segons la disponibilitat del moment. Qualsevol repartiment que s'efectuara deurà mantindre sempre la mateixa proporció.
• Suponent que el volum d'aigua es reduïra tant que no donara ni per a alcançar el nivell d'una part en Almazora, tota l'aigua s'hauria de derivar a una sola séquia segons les següents tandes horàries: a Vila-real durant 28 hores seguides; a Castelló durant 29; a Almazora durant 25 i a Burriana durant 38 hores, repetint-se el cicle el temps necessari fins que el riu recuperara el seu cabal habitual.
• Si fora necessari, qualsevol municipi podria solicitar una nova partició d'aigües reunint als representants de les 4 poblacions alterant l'orde del repartiment pero no la proporció senyalada en la sentència.

Esta sentència, que va tindre que ser aprovada posteriorment pel consell de cada u dels 4 municipis implicats, va ser molt ben rebuda per totes les parts, i gràcies al seu us continuat va poder sobreviure a l'abolició del dret feudal del Decrete de Nova Planta del rei Felipe V, va servir per a resoldre diversos pleits en el Tribunal Suprem i ha aplegat en vigor fins a l'actualitat sense a penes canvis.

Gràcies a la promulgació d'este decret es va resoldre la disputa entre Burriana i Nules, en un intent en 1445 en la sentència de Pere de Cabanyelles confirmada per Alfonso V en la que les aigües es repartien entre les dos poblacions de manera que Burriana les rebia durant 11 dies i 11 nits i Nules durant 5 dies en les seues respectives nits, en un acequiero nomenat pel rei i el manteniment a càrrec de Nules. Pero esta distribució solament va incrementar les disputes entre abdós viles, fins que la Concòrdia de 1662 va posar una solució que va ser refrendada per Felipe IV el 18 de decembre d'eixe any. Pese a això, Nules va seguir elevant constants queixes sobre l'actuació de Burriana al respecte, que no trobarien remei fins que en 1880 es va crear la séquia Nova en un caixer separat.

L'únic canvi en el repartiment d'aigües es va produir el 23 de març de 1789 quan el rei Carlos III va autorisar la separació de les séquies majors de Castelló i Almazora, i que també va establir que Castelló prendria 17,2 files de l'aigua i Almazora 9,8.

El concepte de fila és d'ampli us en el regadiu del Regne de Valéncia i aludix tant al cabal com a una proporció alícuota de temps, que per lo general correspon a 2 hores que equival a entre 1500 i 2000 litros per minut, que dona per a regar 1800 hanegadas. Este repartiment es va establir en funció d'un hipotètic creiximent de les terres cultivades en regadiu que no es va donar en Almazora ni en Castelló, per lo que gogen proporcionalment d'un cabal major que les atres dos poblacions. Encara que en conjunt el sol agrícola va créixer de les 930 Ha censades a principis del XV, a les 9000 Ha de començos del XVII, per a posteriorment estabilisar-se entorn a les 10 000 ha.

Sigle i mig més vesprada, el 27 de febrer de 1489, els quatre municipis varen reclamar davant el governador el seu dret en exclusivitat a l'aprofitament de les aigües del riu segons la costum, lo que va reduir els enfrontaments entre ells i la defensa front a l'us de les aigües per part d'atres poblacions alienes.