Escut dels Reis Catòlics

Escude dels Reis Catòlics (1492-1504) despuix de l'obtenció de Granada

Escut dels Reis Catòlics en un excelent d'or falcat en Sevilla entre 1497 i 1504.

Portada del palau dels Reis Catòlics de l'Aljafería de Saragossa (c. 1492). L'escut, ya en Granada incorporada, està timbrat de corona real oberta i sostingut per lleons tenantes, soport usual en les representacions aragoneses de l'escut.

El escut dels Reis Catòlics va ser establit en el primer acte de govern de Fernando II d'Aragó i Isabel I de Castella el 15 de giner de 1475 entre les disposicions de la Concòrdia de Segòvia. En ella es va dispondre que les armes combinades les durien en iguals drets, de modo que pertanydrien conjuntament tant al rei com a la reina i no dispondrien d'armes personals diferenciades, lo que és un cas extraordinari en Espanya i, en casi total seguritat, en Europa.

Encara que l'escut va ser incorporant diversos elements heràldics a mida que els Reis Catòlics varen ser adquirint noves possessions, va contar mentres varen regnar junts en un blasonado cuartelado format, en els seus quarters primer i quarto, per un contracuartelado de les armes de Castella i León i, en el segon i tercer, per un partit d'Aragó i Sicília.

En el temps, a esta disposició inicial se li afegirien les armes de Granada (entado adoptat en 1492), i en el segon quarter (despuix de la mort d'Isabel en 1504) les de Nàpols, Jerusalem i Hongria; i des de 1513, Navarra.

L'inclusió del símbol de Granada en l'escut es va acompanyar de l'adició de la titulació conjunta, que va quedar com seguix:

Rei i reina de Castella, de León, d'Aragó, de Sicília, de Granada, de Toledo, de Valéncia, de Galícia, de Mallorca, de Sevilla, de Cerdenya, de Còrdova, de Múrcia, de Jaén, dels Algarves, d'Algecires, de Gibraltar, comtes de Barcelona, senyors de Viscaya i de Molina, ducs d'Atenes i de Neopatria, comtes de Rosselló i de Cerdanya, marquesos de Oristán i de Gociano.

Les cinc primeres dignidades de la seua titulació (reis de Castella, León, Aragó, Sicília i Granada) tenen reflex exacte en la jerarquia dels emblemes heràldics de l'escut. D'esta manera, les armes dels reis Fernando i Isabel estan concebudes com la representació de les sobirania que eixercixen, i ya no simplement com a armes de linaje.

Medallón de la frontera de l'Universitat de Salamanca. Pot apreciar-se sobre l'efigie de Fernando la divisa del jou en el nuc gordiano tallat, i sobre la d'Isabel, el fes de fleches.

En els sagells dels dos reis, l'escut du per timbre una corona real oberta, com era usual en esta época per a senyalar la monarquia, i està sostingut pel àguila de Sant Joan Evangelista. La divisa de l'àguila sanjuanista ya havia segut usada per Isabel sent princesa i mai apareix, regnant abdós, en les armes de Fernando solament, puix era pròpia de la reina. A canvi, l'escut del rei apareix en ocasions timbrat pel yelmo en la cimera aragonesa del dragó.

A sovint acompanyen a l'escut atres dos divises: el jou en el nuc gordiano tallat en el malnom «tant monta...» de Fernando i el fes de fleches d'Isabel. Cada una d'estes divises homenajava en el seu inicial al consorte: «F» de Fernando en les fleches d'Isabel, i «I» de la reina —Ysabel, en la grafia de l'época— en el jou fernandino, que apareixia a abdós costats de l'escut o del seu efigie en les seues monedes aragoneses.

Armes personals

Dibuix de 1473 del sagell d'Isabel de Castella com a princesa d'Astúries. L'escut personal d'Isabel tenia per divisa el soport del àguila de Sant Joan en nimbo abans de la Concòrdia de Segòvia en que s'unifiquen les armes d'abdós monarques.

Encara que des de la Concòrdia de Segòvia fins a la mort d'Isabel (del 15 de giner de 1475 al 26 de novembre de 1504) l'emblema heràldic va ser compartit per abdós monarques en iguals drets, pot rastrejar-se l'existència d'indicis d'armes personals, especialment tenint en conte els testimonis anteriors a la Concòrdia i, en el cas de Fernando, despuix de la mort de la reina.

Isabel de Castella

Abans de la Concòrdia de Segòvia Isabel va usar un sagell personal, que s'atesta en 1473 i que data provablement de 1468, quan s'hauria gravat, despuix de morir el seu germà Alfonso de Castella i quedar ella com a pretenent al tro i, per tant, princesa d'Astúries. És conegut pel dibuix de Luis de Salazar que presenta un blasón cuartelado de Castella i Lleó en soport d'àguila de Sant Joan nimbada, que era la divisa personal d'Isabel anterior a la seua proclamació com a reina. Este soport va passar a l'escut conjunt d'abdós monarques. En la representació d'eixe sagell figura l'epígraf «Yo la princesa».

Escut atribuït a Fernando II d'Aragó com a armes personals en un plat de ceràmica de Manises.

Fernando d'Aragó

Escut de Fernando el Catòlic posterior a 1513 en la porta del perdó de la catedral de Granada. En el segon quarter apareix un terciado en pal en una primera partició tallada d'Aragó i Navarra (puix el regne de Navarra va pensar Fernando II en un principi incorporar-ho a la Corona aragonesa), la segona en les armes de Jerusalem i la tercera en les de Hongria.

Les armes de Fernando II d'Aragó abans d'obtindre els drets del tro castellà són prou confuses. El seu pare, Juan II d'Aragó, ya havia adoptat com a escut distintes combinacions de les armes d'Aragó, Castella, León, la Casa de Lara, Sicília i Navarra-Évreux a lo llarc de la seua vida, ya que va ser senyor de Lara, comte de Mayorga i duc de Peñafiel en Castella; també va ser membre de la Casa d'Aragó i consorte real de Navarra, corona que va retindre a pesar de que el seu fill Carlos de Viana va ostentar els drets a este tro. D'esta manera, com a eixemple de l'escut de Fernando II d'Aragó abans de la Concòrdia de Segòvia, podria aduir-se el que apareix en les monedes d'entre 1468 i 1475 del seu regnat en Sicília. En una d'elles apareix un cuartelado d'Aragó (primer quarter), Castella (segon i tercer) i León (en el quarto). Unes atres consistixen en un cuartelado de Castella, Sicília (només en l'àguila imperial), Aragó i León. En totes elles el revers adopta el blasón privativo de Sicília, la figura de l'àguila dels antics Hohenstaufen, com la que va dur Enrique VI com rei de Sicília. cal destacar, per tant, que les armes de Castella i Lleó d'estos escuts no representen a Isabel, sino que són heretades de Juan I de Castella per via de varó i de Juan II d'Aragó, el pare de Fernando el Catòlic, que també va usar les armes de Castella i Lleó; açò es demostra ademés en el fet de que varen ser adoptades també per l'arquebisbe de Saragossa Juan d'Aragó i Leonor d'Aragó, filla de Catalina Álvarez, germans de Fernando tinguts pel rei Juan II d'Aragó fòra dels seus matrimonis canònics.

En Espanya es podrien considerar armes personals de Fernando un sagell de placa de 1472, que adopta un cuartelado en aspa d'Aragó i Sicília, i les armes d'un plat de ceràmica de Manises del Museu Victoria i Alberto partit i en 1, tallat de Castella i Lleó i 2, en aspa les armes d'Aragó i Sicília. Seria molt estrany que corresponguera a les armes dels dos per la manera d'abreviar el cuartelado de Castella i Lleó.

cal mencionar que la divisa de l'àguila sanjuanista mai apareix en les armes de Fernando solament, puix era pròpia de la reina, i les de Fernando apareixen a voltes timbrades pel yelmo en la cimera del rei d'Aragó. Junt a açò cal tindre en conte que la divisa del jou en el nuc gordiano tallat i el malnom «tant monta» pertany a Fernando, precisament perque en el jou està amagat un homenage al seu consorte: l'inicial «I» era la lletra en que s'escrivia usualment el nom d'Isabel.

Escut de Fernando el Catòlic en el palau dels Reis Catòlics de l'Aljafería de Saragossa. Despuix de les incorporacions del regne de Nàpols i del regne de Navarra, Fernando II «mantenint els quarters 1, 3 i 4 i el entado en punta de Granada, el 2 es canvia per un partit: 1, Aragó tallat de Navarra; 2, Jerusalem partit de Hongria. Aixina apareix, tingut per dos aixetes, soport aragonés, i timbrat per una corona en un tímpan del castell de l'Aljafería». Vore image en notes explicatives en passar la busca de la rata.

També va usar Fernando en els seus sagells personals un terciado en pal que, en la seua primera partició conté el cuartelado de Castella i Lleó, en el segon les armes d'Aragó-Sicília i en el tercer les d'Aragó; el contrasello dispon un cuartelado en aspa d'Aragó i Sicília.

En la Corona d'Aragó l'escut va tindre formulació més flexibles, puix allí Fernando el Catòlic va usar els pals d'Aragó sols, també un partit del cuartelado de Castella i Lleó en Aragó i en els seus últims temps un terciado en: Aragó-Sicília; Aragó i contraterciado de Hongria, Anjou-Nàpols i Jerusalem.

En el regne de Nàpols Fernando va utilisar, en vida de la reina, un cuartelado format pels següents quarters: en el primer i quarto un contracuartelado dels blasones de Castella i de León, en el segon quarter un partit d'Aragó, Jerusalem i Hongria i en el tercer un partit d'Aragó en un atre partit de les armes d'Aragó i Sicília. Esta disposició va adoptar algunes variants. Una volta morta Isabel, va usar en Nàpols un cuartelado d'Aragó terciado de Hongria, Anjou i Jerusalem, en timbre ocasional de yelmo timbrat en corona i cimera d'Aragó.

Despuix de les incorporacions del regne de Nàpols i de Navarra, Fernando II afig al cuartelado habitual de Castella i Lleó dels quarters primer i quarto i d'Aragó i Sicília del tercer, ademés del entado de Granada, un segon quarter partit d'1. Aragó tallat de Navarra i 2. Jerusalem partit de Hongria, com es mostra, en dos aixetes tenantes (usual soport en Aragó) en un tímpan del palau dels Reis Catòlics de l'Aljafería de Saragossa. Note's que, a pesar de que el rei d'Aragó ya no posseïa els territoris de la Corona de Castella, els quarters heràldics de Castella i Lleó seguixen apareixent en el seu escut personal, en gran mida degut a que, com es va dir dalt, estes armes li venien per herència del seu antepassat Juan I de Castella i del seu pare Juan II d'Aragó, i varen ocupar lloc preferent inclús abans d'accedir al tro castellanoleonés. Ademés, en el blasón alusivo al regne de Nàpols s'ha eliminat l'escut de la casa d'Anjou, alguna cosa que no succeïx en els escuts que va usar en Catalunya. Finalment, la disposició que adopta l'emblema de Navarra sembla recordar al seu pare Juan II.

L'escut conjunt dels Reis Catòlics

La primera llaura heràldica de les armes dels Reis Catòlics es va realisar, en tota provabilitat, en l'iglésia de Sant Joan dels Reis (Toledo), que el seu tenante és l'àguila de Sant Joan nimbada, divisa ya usada com a princesa per Isabel.

Erro al crear miniatura:

Escut dels Reis Catòlics (1491). Encara sense la granada, la primera llegenda sobre el camp blau resa: «signe del rei i la reyna».

La Concòrdia de Segòvia va establir que les armes de Castella i León precediren a les d'Aragó i Sicília. Com indica Faustino Menéndez Pidal de Navascués, segurament les primeres llaures heràldiques que es varen fer dels Reis Catòlics despuix de la Concòrdia de Segòvia varen ser les de la travessia de l'iglésia del monasteri de Sant Joan dels Reis de Toledo.

Jou i nuc gordiano tallat, en el malnom tant monta… com a emblema personal de Fernando II d'Aragó en la techumbre d'una de les estàncies del palau dels Reis Catòlics de l'Aljafería de Saragossa, 1488-1492.

Un blasonado habitual de l'escut dels Reis Catòlics en eixe moment es presentaria com a escut timbrat en corona real oberta d'or i sostingut per l'àguila de Sant Joan Evangelista nimbada de sabre cuartelado. En el primer i el quart quarter figuraria un contracuartelado en les armes de Castella i Lleó i en el segon i el tercer, un partit en les d'Aragó i Sicília. Baixe l'escut i a abdós costats, es representarien les divises de Fernando (el jou en el nuc gordiano tallat) i Isabel (les fleches). Algunes voltes apareix acompanyant a l'àguila sanjuanista el lema sub umbra alarum tuarum protegix nos —'baix l'ombra de les teues ales protegix-nos'—, com s'observa en les monedes d'or falcades en Medina del Camp en 1497 per orde dels Reis Catòlics. En alguns sagells, ademés, es mostra la llegenda «Sant Joan» en l'orla nimbada que rodeja el cap de l'àguila de l'Evangeliste.

Acompanyen freqüentment a l'escut dos divises: el jou en el nuc gordiano tallat en el malnom «tant monta» de Fernando i el fes de fleches d'Isabel. Cada una d'estes divises homenajava en el seu inicial al consorte: «F» de Fernando en les fleches d'Isabel i «I» de la reina —Ysabel, com és usual en la grafia de l'época— en el jou fernandino. Fernando havia usat abans com a divisa un atre emblema parlante que la seua inicial era la «I»: l'enclusa. Esta empresa o figura heràldica s'acompanyava del lema «com a enclusa sofrixc i durícia, pel temps en que em trobe», i en esta divisa havia participat en justes i tornejos tocat en una cimera de «ayunque» ('enclusa') o «bigornia» ('enclusa en dos puntes opostes', del llatí bicornia 'en dos banyes') sobre el yelmo. Més alvance va creure convenient canviar la seua divisa i va demanar consell, segons sembla, al humaniste Antonio de Nebrija, qui li'l va proporcionar proponent-li un emblema alusivo al jou nugat en el nuc gordiano, de raigambre clàssica, i que aludia a l'importància que tenia resoldre les qüestions polítiques sense reparar en els mijos que s'utilisaven per a fer-ho, tal com ho va fer Alejandro Magne quan va tallar el nuc en Gordio en lloc de desnugar-ho, segons l'invenció de Quint Curcio introduïda en la biografia del héroe macedonio, exclamant que tant montava (tenia igual) tallar-ho com desnugar-ho. El malnom o primeres paraules del lema que formava part de la divisa de Fernando va ser, per tant, «tant monta».

Escut dels Reis Catòlics en branques de granades en la clave de la volta de la Sala Gòtica de la Casa de la Cordonera de Vitòria.

Quan en 1492 és conquistada Granada, els monarques varen decidir incloure el nou regne entre els seus títuls, despuix de Sicília i abans que Toledo, i varen incorporar l'emblema parlante d'una granada alusiva a la nova expansió territorial al entado de l'escut. Esta nova partició representaria una granada tallada i hojada de sinople, rebentada i en els seus grans a la vista de gules, en camp d'argén. Sobre este aspecte alguns autors consideren que l'us de la granada va molt més que una simple alusió territorial, i provablement volgueren representar lo agridulce o extrem que resulta governar un regne, recordant el malnom d'Enrique IV Agro dolç, i el seu divisa de les granades. D'esta manera va ser tempranament representat junt al jou i les fleches, conformant l'idea de que els qui no se someteren per les bones, baix el jou, deurien fer-ho per les males, les dates, podent mostrar misericòrdia o rigor, sent el final agre o dolç. També es localisen representades les granades a abdós costats de l'escut dels reis en dos branques, a l'estil d'Enrique IV i molt llunt de la versió moderna inserta en entado, com pot vore's en la Casa de la Cordonera de Vitòria. Ademés, este símbol no va ser adoptat pels reis oficialment fins a les ordenances de Medina del Camp de 1497, quan varen acordar l'acunyament de la moneda cridada excelents de la granada.

Bibliografia utilisada

• Manso Porte, Carmen i Luis Suárez Fernández (dirs.), Isabel la Catòlica en la Real Acadèmia de l'Història, Real Acadèmia de l'Història, 2004. ISBN 978-84-95983-54-1. Cfr. per a el heràldica d'Isabel i Fernando les [1]
• Menéndez Pidal de Navascués, Faustino, «Els Reis Catòlics», L'escut d'Espanya, Madrit, Real Acadèmia Matritense de Heràldica i Genealogia; Edicions Hidalguía, 2004, pág. 207 i ss. ISBN 978-84-88833-02-0
• — «Tant monta. L'escut dels Reis Catòlics», en Luis Suárez Fernández, Isabel la Catòlica vista des de l'Acadèmia, Real Acadèmia de l'Història d'Espanya, (Estudis, 16), 2005, págs. 99-138. ISBN 978-84-95983-65-7