Sant Tomé i Príncip
República Democrática de São Tomé e Príncipe República Democràtica de Sant Tomé i Príncip | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
La República Democràtica de Sant Tomé i Príncip (o Sant Tomé i Príncep [1]) (en portugués: República Democràtica de São Tomé e Príncipe, és un país africà format per unes quantes illes localisades en el golf de Guinea, específicament al noroest de la costa de Gabó, molt prop de la llínea equatorial. Les illes de major importància són: Sant Tomé (São Tomé) i Príncip.
Història[editar | editar còdic]
Els primers europeus en arribar a les illes foren els navegants portuguesos João de Santarém i Pedro Escobar entre 1469 i 1472 junt en Annobón. La primera colonisació reeixida de Sant Tomé fon establida en 1493 en judeus sefardites exiliats d'Espanya per Álvaro Caminha, que va rebre la terra com una concessió de la corona portuguesa. Príncep fon colonisada en 1500 baix un acort paregut. Per a la mitat del sigle XVI, i en l'ajuda dels esclaus, els colons portuguesos havien convertit a les illes en el principal exportador de sucre d'Àfrica. Sant Tomé i Príncep varen ser dominades i administrades per la corona portuguesa en 1522 i 1573, respectivament.
El cultiu de sucre declinà en els següents 100 anys, i per la mitat del sigle XVII, Sant Tomé va passar a ser poc més que un port d'escala per a barcos proveïdors de carbó. A principis del sigle XIX, dos nous cultius, café i cacau, foren introduïdes. Els rics sols volcànics varen paréixer ser apropiats per a la nova indústria de collites. Com a conseqüència, grans plantacions (roças), apropiades per les companyies portugueses o terratinents absentistes, passaren a ocupar casi tot el bon cultivable. Per a 1908, Sant Tomé havia arribat a ser el productor mundial més gran de cacau, i ademés la collita més important del país.
El sistema roças, que donaren als administradors de les plantacions un alt grau d'autoritat, va conduir als abusos contra els grangers africans. Encara que Portugal abolí oficialment l'esclavitut en 1876, la pràctica del treball remunerat forçat va continuar. En els primers anys del sigle XX, una controvèrsia publicitada internacionalment descobrí que els contractistes angolenys estigueren subjectes a treballs forçats i a condicions insatisfactòries de treball. El desorde laboral esporàdic i el descontent varen continuar a lo llarc del sigle XX, culminant en un esclat de motins en 1953 en els que varis centenars de treballadors africans moriren en un enfrontament en els seus governadors portuguesos. Esta "Massacre de Batepa" contínua sent un fet important en l'història colonial de les illes, i el govern recorda oficialment el seu aniversari.
Per als últims anys de la década de 1950, quan atres nacions emergents en el continent africà estaven exigint l'independència, un chicotet grup de santomesos havien format el Moviment per a la lliberació de Sant Tomé i Príncipe (MLSTP), el qual establí finalment la seua base en Gabó. Prenent ímpetu en els anys xixanta, els acontenyiments es varen seguir ràpidament despuix del derrocament de la dictadura d'Salazar i Caetano en Portugal en abril de 1974. El nou règim portugués es va comprometre a la dissolució de les seues colònies d'ultramar. En novembre de 1974, els seus representants es reuniren en el MLSTP en Alger i varen elaborar un acort per a la transferència de la sobirania. Despuix d'un periodo de govern de transició, Sant Tomé i Príncip va conseguir l'independència el 12 de juliol de 1975, triant com a primer president al secretari general del MLSTP, Manuel Pinto da Costa.
En 1990, Sant Tomé es convertí en un dels primers països africans en incorporar-se a la reforma democràtica, i els canvis en la constitució -la llegalisació dels partits polítics de l'oposició- va conduir a eleccions en 1991 que foren pacífiques, lliures i transparents. Miguel Trovoada, un ex-Primer ministre que havia estat en l'exili des de 1986, va tornar com a candidat independent i fon triat president. Trovoada fon reelegit en la segona elecció presidencial multipartidista de Sant Tomé en 1996. El Partit de la Convergència Democràtica (PCD) va derrocar al MLSTP per a prendre la majoria dels bancs en l'Assamblea Nacional, en el MLSTP convertint-se en una minoria important i vocal. Eleccions municipals seguiren en 1992, en les que el MLSTP va tornar a guanyar una majoria de bancs en cinc dels set consells regionals.
En les primeres eleccions llegislatives en octubre de 1994, el MLSTP guanyà una majoria de bancs en l'Assamblea. Va reconquistar una majoria com toca de assents en les eleccions de novembre de 1998. Les eleccions presidencials es celebraren en juliol de 2001. El candidat abonat pel Partit Independent d'Acció Democràtica, Fradique de Menezes, fon triat en la primera volta i instalat en el govern el 3 de setembre. Despuix, en març del 2002, es varen celebrar unes eleccions parlamentàries que portaren a un govern de coalició despuix de que cap partit conseguira una majoria de bancs. Un intent de colp d'estat per uns membres dels militars i el Front Demócrata Cristià (majorment representants dels exvoluntaris santomesos de l'eixèrcit surafricà de l'era de l'apartheid) en juliol de 2003 fon revertit per mediació internacional, inclús l'estatunidenc, sense derramament de sanc. En setembre de 2004, el president Menezes va despedir al primer ministre i va nomenar a un nou gabinet, el qual fon acceptat pel partit majoritari.
Govern i política[editar | editar còdic]
Sant Tomé i Príncip funciona baix un sistema multipartidari des de 1990. El president de la República és electe per vot secret, universal i directe per un periodo de 5 anys. El president pot ser reelegit fins al terme de dos periodos consecutius. El primer ministre és nomenat pel president, i els catorze membres del gabinet són triats pel primer ministre.
L'Assamblea Nacional, l'orgue suprem de l'Estat i el més alt cos llegislatiu, està compost per 55 membres, els quals són electes per un periodo de 4 anys.
La Justícia és administrada per la Cort Suprema. El poder judicial és independent, segons el que establix l'actual Constitució.
Sant Tomé posseïx un bon nivell per lo que fa a Drets Humans, incloent la llibertat d'expressió i de prensa, igual que la de formar partits d'oposició.
Organisació polític-administrativa[editar | editar còdic]
El país està dividit en dos províncies: Sant Tomé i Príncip (esta última en autogovern des del 29 d'abril de 1995).
A la seua vegada està dividit en set districtes, sis en Sant Tomé i un en Príncep:
- Água Gran (Sant Tomé)
- Cantagalo (Santana)
- Caué (São João dos Angolares)
- Lembá (Neves)
- Lobata (Guadalupe)
- Mé-Zóchi (Trindade)
- Pagué (Santo António)
Geografia[editar | editar còdic]
Les illes de Sant Tomé i Príncip, situades sobre l'Atlàntic equatorial, a 300 km i 250 km respectivament de la costa noroest de Gabó, constituïxen el país més chicotet d'Àfrica. Les illes formen part d'una cadena montanyosa de volcans extints que inclouen també les illes d'Annobón al suroest i de Bioko al nordest, que pertanyen a Guinea Equatorial, i el Mont Camerun en la costa oest d'Àfrica.
L'illa de Sant Tomé té un tamany de 50 km de llarc i 32 km d'ample i és la més montanyosa de les illes. La seua màxima altura és de 2.024 m i en ella viu la major cantitat de població i es troba la capital del país, la ciutat de Sant Tomé.
L'illa de Príncip té un tamany de 16 km de llarc i 6 km d'ample, i és la segona en tamany. També n'hi han uns quants illots deshabitats més chicotets, que formen part del país: Illot de les Roles, Illot de les Cabres, Illot Bombó, Illot Espigot, Tinyosa Gran i Tinyosa Chicoteta.
Ecològicament, les dos illes formen part de l'ecorregió denominada selva de terres baixes de Sant Tomé, Príncep i Annobón.
Economia[editar | editar còdic]
Des de 1800, l'economia de Sant Tomé i Príncip es va basar en l'agricultura. En el temps de l'independència, les plantacions que posseïen els portuguesos ocupaven el 90% de les terres cultivables. Despuix de l'independència, el control d'estes plantacions passaren a unes quantes empreses agrícoles estatals, que se varen anar privatisant en el temps. El cultiu dominant en Sant Tomé i Príncip és el cacau, que representa un 95% de les exportacions. Atres productes són la copra, margallons, banana i café.
La producció domèstica és inadequada per al consum local, per lo qual el país importa part d'este menjar. Han segut mampresos els esforços que ha vengut fent el govern en els últims anys per a expandir la producció alimentària i atres grans proyectes, la majoria d'ells, finançats per donants estrangers.
Ademés de l'agricultura, la principal activitat econòmica és la peixca i chicotetes indústries del sector alimentari. Els païsages de les illes tenen un potencial atractiu turístic, i el govern està tractant de millorar l'infraestructura del lloc, que fins al moment és precària. El sector del govern representa un 11% de l'ocupació.
Despuix de l'independència, el país ha centralisat la seua economia i la majoria dels mijos de producció són i estan controlats per l'Estat. La Constitució garantisa una economia mixta, en cooperatives privades combinades en propietat i mijos de producció pública. En la década dels 80 i els 90, l'economia de Sant Tomé travessà grans dificultats. L'economia es va vore estancada, i les exportacions de cacau varen caure tant en valor, com en volum, creant grans dèficits. Els esforços per redistribuir les terres per a la plantació resultaren en un descens de la producció del cacau. Al mateix temps, els preus internacionals del cacau varen caure.
En resposta a la crisis econòmica, el govern dugué a terme una série de reformes. En 1987, es va implementar un programa d'ajust del Fondo Monetari Internacional (FMI) i es va invitar a capitals privats a participar en activitats relacionades en l'agricultura, el comerç, els bancs i el turisme. Les reformes dels noranta es centraren en la privatisació, especialment en l'agricultura i els sectors industrials.
El govern santotomenc obté ajuda estrangera de diversos donants, inclòs el Programa de les nacions Unides per al Desenroll, el Banc Mundial, l'Unió Europea, Portugal, Taiwan, i el Banc de Desenroll Africà. A l'abril del 2000, el FMI va aprovar una reducció de la pobrea i instalació del creiximent per a Sant Tomé que tenia com a resultat reduir l'inflació a un 3% en 2001, creiximent de l'economia a un 4% i reducció del dèficit fiscal. A finals de 2000, el país fon reconegut per la seua significant reducció en el seu deute.
En 2001, Sant Tomé i Nigèria varen arribar a un acort per a l'exploració conjunta de les aigües reclamades per abdós països en la província del delta nigerià.
Actualment s'està intentant potenciar el turisme encara que per ara l'existència d'estes illes és pràcticament desconeguda per a la majoria de les agències de viages no portugueses.
Demografia[editar | editar còdic]
La població de l'archipèlec s'estima en 165.000 habitants, en la següent composició ètnica:
- Negres: 88%
- Mestiços: 10%
- Blancs: 2 %
Tots són descendents d'emigrants que aplegaren a les illes des de 1485. El primer poblament exitós (forçós) es va fer en judeus sefardites espanyols per orde del rei Joan II de Portugal. Casi tota la població viu en l'illa de Sant Tomé, el restant de les illes inclosa Príncep no suma més de 10.000 habitants.
Ciutats principals[editar | editar còdic]
La capital, Sant Tomé té uns 53.300 habitants, i Sant Antoni de Príncep 8.000.
atres indicadors[editar | editar còdic]
- Esperança de vida (2002):
- Dones 68,9 anys
- Hòmens 65,7 anys
- Mija 67,31 anys
Cultura[editar | editar còdic]
Idiomes[editar | editar còdic]
A pesar que és un país chicotet, es parlen quatre idiomes nacionals: la llengua oficial és el portugués (parlat pel 95% de la població), i els creoles portuguesos: el forro (85%), l'angolar (3%) i el principenc (0,1%). El país és membre de la Comunitat de Països de Llengua Portuguesa.[2] A causa de la seua proximitat en Guinea Equatorial (i que este oficialisara el portugués) i Gabó, aixina com per ser membre de la Francofonia,[3] en Sant Tomé i Príncip s'ha desenrollat un gradual interés a deprendre francés i espanyol, el primer sobretot.
Festivitats[editar | editar còdic]
Festes i firats nacionals
Data | Nom | Nom local | Observacions |
1 de giner | Any nou | Anus Novo | |
4 de giner | Festa del Rei Amador | Rei Amador | |
3 de febrer | Festa dels màrtirs de la lliberació | Màrtirs da Liberdade | |
1 de maig | Dia del treball | Internacional do Trabalhador | |
12 de juliol | Festa nacional | Dia nacional | |
6 de setembre | Dia de les forces armades | Forças armades | |
30 de setembre | Dia de les nacionalisacions | Nacionalizações | |
21 de decembre | Acort d'Alger | Acordo d'Alger | |
25 de decembre | Nadal | Natal o també Dia da família |
Festes i firats locals
Data | Nom | Nom local | Observacions |
22 d'abril | Festa de la ciutat de Sant Tomé | Cidade de São Tomé |
Firats en dia variable
Data | Nom | Nom local | Observacions |
febrer | Carnestoltes | ||
abril | Divendres Sant | Sexta Feira Santa | |
abril | Pasqua | Pascoa | |
novembre | Dia dels morts | Finats |
Educació[editar | editar còdic]
En Sant Tomé i Príncip n'hi han tres nivells d'educació:
- Educació elemental
- Educació secundària
- Educació superior
- Taxa d'alfabetisació (2001):
- Dones 62%
- Hòmens 85%
- Total 75%
- Televisors 2.5%
Referències[editar | editar còdic]
- ↑ Nova Gramàtica de la Llengua Valenciana. Anex III. Toponímia i gentilicis internacionals. Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat. Any 2015. ISBN 978-84-96068-63-6
- ↑ Comunitat de Països de Llengua Portuguesa, Estats membres.
- ↑ Francophonie.Org. Secció "qui som". Consultat el 10 d'octubre del 2009.
Enllaços externs[editar | editar còdic]
- Wikimedia Commons alberga contingut multimèdia sobre Sant Tomé i Príncip.
- Presidència da República Democràtica de São Tomé e príncep - President de la República (lloc oficial (en portugués)).
- Pàgina oficial del Parlament (Assamblea Nacional).
- Institut Nacional d'Estatística
- Banc Central de Sant Tomé i Príncip
- Pàgina oficial de la Direcció de turisme i hosteleria de Sant Tomé i Príncip
Àfrica del Nort : Algèria • Egipte • Líbia • Marroc • Mauritània • República Saharaui • Sudan • Tunísia Àfrica Occidental : Benin • Burkina Faso • Camerun • Cap Vert • Costa d'Ivori • Gabó • Gàmbia • Ghana • Guinea • Guinea Bissau • Guinea Equatorial • Libèria • Mali • Níger • Nigèria • República del Congo • Sant Tomé i Príncip • Senegal • Serra Lleona • Togo Àfrica Central : Burundi • República Centreafricana • Chad • República Democràtica del Congo • Ruanda Àfrica Oriental : Eritrea • Etiopia • Jibuti • Kènia • Seichelles • Somàlia • Sudan del Sur • Tanzània • Uganda Àfrica Austral : Angola • Botsuana • Comores • Eswatini • Lesoto • Madagascar • Malaui • Maurici • Moçambic • Namíbia • Suràfrica • Zàmbia • Zimbàbue |