Principat d'Asturies
Lo Principat d'Astúries (En asturià Principáu d'Astúries) es una comunitat autònoma uniprovincial d'Espanya. Reu el nom de Principat per raons històriques, al ostentar l'hereder de la Corona d'Espanya el títul de Príncip d'Astúries. La seua capital es la ciutat d'Oviedo, sent Gijón la seua ciutat més poblada.
Context Geogràfic
El seu territori és d'uns deu mil quilómetros quadrats i conta en una població que supera llaugerament el milló d'habitants. L'idioma oficial es l'espanyol, pero també s'utilisa l'asturià o bable. Este no té oficialitat, pero si una especial protecció d'acort al Estatut D'Autonomia d'Astúries.
Les principals poblacions asturianes es concentren en la zona central del principat, des de la costa al interior, seguint els valls miners. LA ciutat més poblada es Gijón, en 274.037 hab., seguida de la capital autonòmica, Oviedo, en 216.607 hab. i de Avilés, que té 83.200 hab. Atres municipis o consells del qual la població ronda els 50.000 habitants son Siero (49.491 hab.), Langreo (450.668) i Mieres (44.992 hab). Les senyes son del INE, a 1 de giner de 2007.
Localisació
Astúries es troba situada a la costa septentrional d'Espanya. Llimita al oest en la província de Lugo (Galícia), al est en Cantàbria, al sur en la província de Lleó (Castella i Lleó) i al nort en lo mar Cantàbric.
Després la mort del rei Don Pelayo (any 737), lo territori asturià compren des de lo riu Eo al riu Asón.
En la majoria dels mapes cartogràfics fets des de el segle XVI es veu una Astúries dividida en dos: L'Astúries de Oviedo i l'Astúries de Santillana. Les de Oviedo tenien la seua frontera occidental en el riu Eo i per la part oriental en el consell de Ribadesella, on escomençaven les de Santillana. Esta aplegada poc fins més allà de Santander, situant-se la seua frontera oriental en el riu Asón, Per el sur les Asturies llimiten en la Cordillera Cantàbrica.
En lo mapa cartogràfic editat en 1700 per Charles Hubert (primer geógraf del rei d'Espanya) escomença a dir-se'n com Principat d'Asturies, estant dividit encara en la de Oviedo i la de Santillana. En l'any 1778 les Astúries de Santillana s'integren definitivament en la Província dels Nou Valls de Cantàbria.
El contorn actual s'establix en la divisió territorial de 1833, que dividix Espanya en províncies a imitació de al francesa. Compren els territoris de la comarca històrica de les Astúries de Oviedo, afegint els consells de Ribadedeva, Penyamellera Alta i Penyamellera Baixa que pertanyien a les Astúries de Santillana, ara en la Província de Cantàbria.
Etimologia
El terme Asturies, reu el nom de els seus antics pobladors, els Astures, primitius habitants de les vores del Astura (Esla) fins la denominació romana. El nom d'Astures era no solament als de la Meseta (Cismontans) sino també als del nort (Transmontans).
Astura (que més arrere de l'invasió romana, se dia Estura o Estula) prendria el arrel de céltic -stour, que vol dir <<riu>>. Dit topònim apareix en Bretanya, on Plinio parla del riu <<Stur>>; hui en dia existixen tres rius Stour en Kent, Suffolk i Dorset. En la desembocadura del Elba hi ha atre riu Stör, cridat antigament <<Sturia>>. Així mateix, en lo Piamonte s'ubicava la tribu celta dels Esturi i un riu Stura. La mateix raïl perduda encara hui en el gaèlic i el bretó en les paraules ster i stour en el significat de <<riu>>.
Història
Ocupada per grups humans des de el Paleolític Inferior, durant el superior Astúries es va caracterisar per les pintures rupesres del orient de la Comunitat. Al Mesolìtic es desenrollà una cultural original, el asturià; a continuació es va introduir l'Edat de Bronze, caracterisada per els megalits i túmuls. Durant l'Edat de Ferro, en raïls en la tradició local del Bronze Final Atlàntic, es va desenrollar un conjunt de comunitats que construirien i habitarien en castros. Estes poblacions evolucionarien localment durant tot el primer milenari ans de la nostra era, fins la aplegada dels romans al Noroest peninsular, que sentirien ad estes gents com part d'una realitat ètnica (els astures) que no es correspondria en la realitat, ya que difícilment eixes comunitats mantindrien una consciencia clara de pertinença ad una estructura soci-política més allà d'unitats locals, comarcals, estructurades en unitats territorials com valls o conques fluvials.
La conquista romana entre 29 i 19 a.C. va fer entrar ad Astúries en l'Història. Durant eixe periodo romà destaquen les labores mineres realisades per l'Estat Romà, en l'or del Occident asturià com centre del esquema territorial en época alt-imperial. L'explotació minera de les riquees auríferes decauria entre els segles II-III d.C., en favor de les mines romanes de la regió de la Dàcia, conquistada per l'Imperi llavors. El atre esquema complementari d'estos moments serien les explotacions agropecuàries de multitut de viles romanes com les de Veranes (Gijón) o Memorana (Lena), ademés del sorgiment de núcleus urbans fortificats com Gijón.
Després de varis segles sens presencia estrangera, els sueus i visigots ocuparen lo territori durant el segle VI, que terminaria a principis del segle VIII en l'invasió musulmana. Lo territori, com havia succeït en Roma i Toledo, no fon fàcil de sometre, establint-se en 722 una independència de fet com Regne d'Astúries després de la victòria de Pelayo en la batalla de Covadonga. La monarquia asturiana donaria pas en el segle X al Regne de Lleó. Durant els segles mijans, l'aïllament propiciat per la cordillera cantàbrica fa que les referències històriques siguen escases. Després de la rebelió del fill d'Enrique II de Trastàmara, s'establix lo Principat d'Astúries. Si va haver varis intents d'independència, els més coneguts foren el comte Gonzalo Pelàez o la reina Urraca (la asturiana), que encara conseguint importants victòries al fi foren derrotats per les tropes castellanes.
En el segle XVI el territori va atényer per primera vegada els 100.000 habitants, número que es va duplicar en l'aplegada de la dacsa americana al segle següent.
El 8 de maig de 1808, la Junta General del Principat d'Astúries declara la guerra a França i es proclama sobirana, creant eixèrcit propi i enviant embaixadors al estranger, sent el primer organisme oficial d'Espanya en donar eixe pas. En eixe moment es formen corps militars propis com el Regiment de Candàs i Luanco. El 1 de giner de 1830, l'oficial Rafael de Riego, oriundo de Tuña (Tineo), es subleva en Càdiz proclamant la Constitució de 1812.
A partir de 1830 escomença l'explotació del carbó, iniciant la revolució industrial en la comunitat. Més tart s'establix l'industria siderúrgica i naval.
El 6 d'octubre de 1934 escomençà un alçament revolucionant en la conca minera provocada perque els revolucionaris no van admetre l'entrada de la CEDA en el govern, una cosa que entendrien com un avanç del fascisme en Espanya. La Revolució de 1934 va tindre ad Astúries per l'escenari principal.
Durant la revolució de 1934, protagonisada per els miners de les Conques, Oviedo queda assolada en bona part: resulten incendiats, entre atres edificis, el de l'Universitat, que la seua biblioteca guardava fondos bibliogràfics d'extraordinari valor que no es pogueren recuperar, o el teatre Campoamor. La Càmara Santa en la Catedral, per la seua part, fon dinamitada.
La Guerra Civil va produir la divisió d'Astúries en dos bandos, al sumar-se Oviedo al alçament el 19 de juliol. El 25 d'agost de 1937 es proclama Gijón el Consell Sobirà d'Asturies i Lleó presidint per el dirigent sindical i socialiste Belarmino Tomàs, terminant el conflicte el 20 d'octubre de 1937. Després de vint anys d'estancament econòmic, es va produir la definitiva industrialisació d'Asturies.
Fortament afectat per la reconversió industrial de la década de 1990, el Principat intenta actualment potenciar els seus abundants recursos paisagístics i naturals en vistes al turisme.
En l'actualitat el major moviment social que viu Astúries es el de al lluita per l'oficialitat del asturià (Com a Aragó, Lleó i la Comunitat Valenciana) i s'està vivint un aument del moviment nacionaliste, pese a que este mai va conseguir representació en la Junta General.
Llengua
Si be lo castellà es l'única llengua oficial del Principat, l'asturià es sovint la llengua autòctona del Principat d'Astúries que, si be no te estàtus oficial, si està reconeguda com tal per el Principat d'Astúries d'acort al seu Estatut d'Autonomia i la llegislació desenrollada.
L'asturià te el seu orige en la llengua romanç derivada del llatí parlada al regne mijà d'Astúries (on també hi estava Lleó). Lo text més antic que se coneix d'esta llengua es la Nodicia de Kesos que data del any 959, mentres que el document normatiu escrit en asturià mes antic que se conserva es el Fur d'Avilés de 1085. Té algunes variants locals. A partir de la Transició Espanyola, l'oficialitat del asturià es una de les reivindicacions de diversos moviments socials. En 1981 es va crear l'Academia de la Llingua Asturiana, institució del Principat d'Astúries que té com a fi l'estudi, la promoció i la defensa de l'asturià. Des de 2005 s'han oficialisat alguns topònims de localitats en asturià.
L'asturià es la llengua materna d'un 17,7% dels asturians, en tant que per a un 20,1% lo es també junt en el castellà. Ademés, es matèria d'estudi voluntària per als alumnes de primària i optativa per als de secundaria en quasi tot lo Principat d'Astúries. També té certa presencia mediàtica a través de seminaris i que usen esta llengua com vehicular. En els últims anys, la lliteratura asturiana ha gosat de gran desenroll des de lo que s'ha vingut en cridar el Surdimientu.
Ademés del asturià entre els rius Eo i Navia es parla gallec-asturià o eonaviego (Com el tortosí entre Valencià i Català). Filològicament, el gallec-asturià es definit com un conjunt dialectal de transició entre el gallec oriental i l'asturià occidental, sent difícil assignar este un conjunt dialectal a qualsevol de les seues dos llengües veïnes. Com en el cas del asturià el gallec-asturià no gosa de l'estatus jurídic de llengua oficial.
Política
| Partido | 1983 | 1987 | 1991 | 1995 | 1999 | 2003 | 2007 | |
| PSOE | 26 | 20 | 21 | 17 | 24 | 22 | 21 | |
| PP | 14 | 13 | 15 | 21 | 15 | 19 | 20 | |
| IU | 5 | 4 | 6 | 6 | 3 | 4 | 4 | |
| CDS | 8 | 2 | ||||||
| CA | 1 | |||||||
| URAS/PAS | 1 | 3 | 0 | 0 | ||||
| Total | 45 | 45 | 45 | 45 | 45 | 45 | 45 | |
Partits polítics més representatius en Asturies (per orde de resultats electorals):
- Partido Socialista Obrero Español
- Partido Popular
- Izquierda Xunida d'Asturies, Bloque por Asturies
- Unión Asturianista (Partíu Asturianista y Unión Renovadora Asturiana)
- Los Verdes-Grupo Verde
- Unidá (federación de partidos, entre los que está Izquierda Asturiana)
Organisació Territorial
Segons l'Estatut d'Autonomia d'Astúries, a efectes administratius, la Comunitat està dividida en 78 consells, figura que en l'actualitat conta en el mateix valor llegal que el municipi. L'entitat menor que el consell és la parroquia, que no té per que coincidir necessàriament en la parròquia eclesiàstica. Dins de cada parròquia es distingixen els diferents barris.
L'Estatut també parla de la possibilitat d'ordenació de comarques, encara que llegalment no s'ha desenrollat encara.
A efectes jurídics a Astúries trobem tres circumscripcions electorals, sent la major de totes elles a efectes poblacionals la central.
Des del punt de vista judicial Astúries es dividix en 18 partits judicials, en jujats de primera instància en la capital de cada un d'ells.
Des del punt de vista sanitari Astúries té 8 Àrees Sanitàries, 2 Districtes Sanitaris, 66 Zones Bàsiques de Salut i 15 Zones Especials de Salut. (Senyes: Institut d'Informació Sanitària, 2002).
Economia
- Artícul principal → Economía de Asturias.
La economia del Principat d'Astúries, comunitat autònoma espanyola, conta en un sector primari en retrocés que ocupa al 6% de la població activa en ramaderia vacuna, agricultura (dacsa, creïlles i pomes) i pesca. Continua sent significativa la mineria de carbó encara que no gaudix del paper preponderant d'antany. El sector secundari empra al 30% de la població activa, sent importants la siderúrgia, l'alimentació, les drassanes, les armes, química, equips de transport, etc. En el sector terciari s'assenta el 65% de la població activa i va en aument, sent este fet simptomàtic de la concentració de la població en els centres urbans i de la importància que el turisme ha adquirit en la regió en els últims anys. A pesar de la relocalisació industrial que va colpejar a la comunitat en décades anteriors, la renda per habitant ha creixgut per damunt de la mijana nacional fins a ubicar-se en 19.868 € en 2006 (el 89,7% del PIB per capita del país).
Demografia
- Artícul principal → Demografía d'Asturias.
Astúries conta en 1.074.862 habitants (INE 2007), la qual cosa representa un 2,38% del total nacional. La seua densitat de població, de 101,4 habitants per km2, és llaugerament superior a la mijana espanyola.
La població es caracterisa per posseir la més alta taxa de mortalitat d'Espanya (12 per mil) i la més baixa taxa de natalitat (6 per mil), per la qual cosa des de 1987 la població està disminuint, atés que la natalitat, només representa el 42% de la taxa de manteniment de la població i encara que les ciutats grans mantenen la seua població. En l'últim any, la població d'Astúries ha patit un menut repunt que ha segut assumit principalment per Oviedo i Gijón (2.500 i 3.000 habitants respectivament) i atres 17 consells. En la resta dels municipis la població de decaigut. Significatiu és el despoblament en les conques mineres i el suau descens d'Avilés en 44 persones.
Lo percentage de extrangers és del 2,81% (INE 2006), tres vegades manco que la mijana nacional i només per davant de Galícia i Extremadura. Els principals col·lectius estrangers són el ecuatoriaà (14,76% del total estrangers), el colombià (9,01%) i el portugués (7,34%).
| Población del Principado de Asturias (1787-2006) | |||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Evolución 1900-2006[1] | Año | Habitantes | % respecto a la nacional | Año | Habitantes | % respecto a la nacional | |
| 400px | |||||||
| 1787* | 342.537 | 3,34% | 1960 | 989.344 | 3,23% | ||
| 1857 | 524.529 | 3,39% | 1970 | 1.045.635 | 3,08% | ||
| 1877 | 576.352 | 3,47% | 1981 | 1.127.007 | 2,99% | ||
| 1887 | 595.420 | 3,39% | 1991 | 1.098.725 | 2,79% | ||
| 1897 | 612.663 | 3,39% | 1996 | 1.087.885 | 2,74% | ||
| 1900 | 627.069 | 3,37% | 2001 | 1.075.329 | 2,62% | ||
| 1910 | 685.131 | 3,43% | 2002 | 1.073.971 | 2,57% | ||
| 1920 | 743.726 | 3,48% | 2003 | 1.075.381 | 2,52% | ||
| 1930 | 791.855 | 3,34% | 2004 | 1.073.761 | 2,48% | ||
| 1940 | 836.642 | 3,22% | 2005 | 1.076.635 | 2,44% | ||
| 1950 | 888.149 | 3,16% | 2006 | 1.076.896 | 2,41% | ||
| * Font: Les senyes de 1787 corresponen al cens de Floridablanca, citats per Mª del Carmen Ansón Calvo en Asturies en la Espanya de Carlos III. Demografia y societat, Universitat de Oviedo, Servici de Publicaciones. | |||||||
Cultura
- Artícul principal → Cultura de Asturias.
thumb|right|250px|San Julián de los Prados, en Oviedo
right|thumb|250px|Un hórreo en la parroquia de Deva, en Gijón
Astúries posseix un ric llegat artístic del que destaca una arquitectura autòctona prerrománica (Art asturià) en monuments com Santa María del Naranco, Santianes de Pravia i San Miguel de Lillo d'estil preromànic ramirense (a causa de Ramiro I) o San Julián de los Prados, coneguda com Santullano (Oviedo) d'estil preromànic alfonsí (a causa de Alfonso II el Cast), tots ells a Oviedo. En el consell de Villaviciosa hi ha l'església de San Salvador de Valdediós (familiarment coneguda pels asturians com el «Conventín»)i l'església de Sant Salvador de Priesca. En el consell de Cabranes, destaca Sant Julià de Viñón.
El art romànic està molt present ya que tota Astúries estava encreuada per una de les rutes compostelanes, destacant lo monestir de Sant Pere de Vilanova (prop de Ceps d'Onís), les esglésies de San Esteban de Llauramil (Siero), San Juan d'Amandi (Villaviciosa) i Santa Maria de Junc (Ribadesella).
El gòtic no és abundant, encara que n'hi han bones mostres d'este estil com la Catedral de Sant Salvador a Oviedo.
Es troba més present el barroc, per mijà de l'arquitectura palatina, en eixemples tan notables com el Palau de Camposagrado i el de Velarde — Est últim seu del Museu de Belles Arts d'Astúries. De factura barroca destaca en obra civil pública el pont i portage (Olloniego); els miliars, cadires o canapés presents al llarc de la carretera a Madrid i l'edifici balneari de Caldes de Priorio (Oviedo).
En 1985, la UNESCO va declarar els Monuments de Oviedo i del Regne d'Astúries Patrimoni de la Humanitat. Esta declaració afecta: la Cambra Santa de la catedral d'Oviedo i la basílica de Santullano, modernament crida San Julián de los Prados, situades a Oviedo i de l'època d'Alfons II, San Miguel de Lillo, Santa María del Naranco, les dos en la falda de la muntanya Naranco en la contornada d'Oviedo i Santa Cristina de Lena prop de Pola de Lena, els tres d'època de Ramiro I i finalment la Foncalada, una font pública situada en el carrer de Foncalada en ple nucli urbà ovetense i d'època d'Alfons III.»
Quant a l'Arquitectura Popular, el sitja asturià destaca per la seua extensió demogràfica i per la seua evolució funcional, tenint com a característica bàsica el seu desmontabilitat, podent ser fàcilment trasportat a una atra ubicació. La panera es l'evolució d'este, donant-se eixemples que superen els 100 metres cuadrats de superfície coberta. La finalitat de la sija és la de graner i dependència on guardar objectes. En l'aplegada del cultiu de la dacsa i dels fabes li va dotar dels corredors exteriors i baranes per al «curat» de les collites.
Pintura
El millor mig per a dispondre d'una visió rigorosa de la història de la pintura a Astúries és visitant el Museu de Belles Arts d'Astúries, en presència dels principals pintors asturians del segle XX:
- Darío de Regoyos (1857–1913)
- Marià Vaig habitar (1899–1974)
- Evaristo Vall (1878–1951)
- Nicanor Piñole (1878–1978)
- Aurelio Suárez (1910-2003), pintor subrealiste.
- Pelai Ortega (1954)
- Inocencio Urbina Vilanova (1926) que, sense estar la seua obra present en lo citat museu, és un dels més destacats paisagistes asturians de la segona mitat del segle XX.
Fotografia
U dels principals museus en fotografia antiga asturiana és el Museu del Poble d'Astúries en Gijón. Els principals fotògrafs del segle XIX a Astúries són:
- Feliciano Pardo Campos (1876 - c. 1930)
- José Fernández Cuétara (1878 - 1928)
- Ramon del Fleix (1834 - 1899). A partir de 1889 Ramón del Fleix i fills
- Fernando del Fleix (1848 - 1929)
- Ramón García Duarte (1862 - 1937)
- Jean David, fotògraf francés actiu a Astúries en 1881 - 1905
- Marceliano Cuesta (1840 - 1903)
- Luis Muñiz Miranda (1850 - 1927)
- Modest Montoto (1875-1950)
- Baltasar Cué
Els fotògrafs destacats del segle XX són:
- Javier Bauluz (1960)( premi Puliser en 1995.)
- José Ferrero (1959)
Lliteratura
- Artícul principal → Lliteratura d'Asturias.
Entre les seues personalitats es menester destacar:
- Gaspar Melcior de Jovellanos (1744–1811)
- Leopoldo Ales Clarí (1851–1901)
- Armando Palau Valdés (1853–1938)
- Ramón Pérez d'Ayala (1880–1962)
- Alfonso Camín (1890–1982)
- Alejandro Casalot (1903–1965)
- Carlos Bousoño (1923)
- Ángel González (1925-2008)
- Corín Tellado (1927)
- Marià Antolín Estona (1943)
- Rafael Reig (1963)
- Xuan Bello (1965)
- Jordi Dotze (1967)
- Jorge Moreno (1973)
Música
- Artícul principal → Música d'Asturies.
La música i la dansa són variades i pròpies.
L'instrument més característic és la gaita de tres tubos, un d'insuflació (bufador) i dos sonors (ronquàs i punteru), que s'utilisa en moltes danses populars, tocant-se acompanyada de tambor, encara que també d'atres instruments com l'acordeó o el clarinet.
El cant tradicional més representatiu del Principat és la tonada en les seues múltiples variants. En este camp destaca la llabor de Joaquín Pixán, també conegut per ser un gran tenor.
Les formacions musicals més abundants són les diferents tendències expressives entorn de la música folk: gaiters tradicionals com Xuacu Amieva, grups de la crida «música celta» (Llan de Cubel, Nuberu o Felpeyu com els més coneguts), nombroses bandes de gaites, el Colectivu Muyeres, o la fusió que representa Hevia, sens faltar els cantautors com Toli Múrgola, el showman Jerónimo Granda o Víctor Manuel, autor de cançons que ya quasi formen part de la música popular asturiana, com La romeria, El cuélebre o Astúries. No obstant el Principat d'Astúries és també prolífic en grups de rock i pop com Els Berrones (agre-rock, del que són creadors), Els Stukas (el tema deAtrapado els quals va ser triat en 2007 per la TPA com el millor de la història), Illegals (rock-punk), Warcry (heavy metall), Avalanch (epic metall), Fe de Rates (punk-rock), Meinhoff, Jacky Trap (Nu-Metal, rock) i rock radical com Dixebra. No cal oblidar al conegut Melendi, l'estil del qual va des de la rumba al pop més comercial, o El Son de Morfeu.
A principis de la dècada de 1990, un moviment de música alternativa, molt relacionat en el gènere indie que escomençava a sorgir en la resta d'Espanya i conegut com Xixón Sound, va portar incorporacions destacables com Australian Blonde o Manta Ray. Este planter no ha deixat d'aportar nous noms, com Jr, Viva les Vegas, Mus, Nosoträsh o el cantautor Nacho Vegas, antic component de Manta Ray.
Mitologia
- Artícul principal → Mitologia d'Asturies.
A Astúries s'han creat mits que des de molt antic s'han fet populars, arribant fins als nostres dies els més coneguts:
Xanes
Són nimfes de cabell ros i molt belles que viuen prop de les fonts. Visten túniques de lli blanc i captiven en la seua veu. Són caprichoses, en general temibles, perquèe atrauen als mossos per a ofegar-los en les fonts dels rius. No poden donar de mamar els seus fills, que es crien deteriorats, i a vegades els canvien pels fills més robustos dels mortals. Poden produir mals enxisos. També poden se regalar maneges o estàtues d'or.
El Trasgu
És un personage chicotet, coix i en un gorro encarnat. Li agrada fer maldats. Entra en les cases canviant. Perquè no torne se li demana que faça coses que no pot i al no poder, per vergonya no torna.
El Ñuberu
És el geni conductor del núvol i la tempestat i és l'equivalent en la mitologia asturiana del Zeus grec o el Júpiter Romà, sol representar-se'n com un ancià fornit de llarga barba i cabells blancs cobert en un manto i barret de color gris i una vara en la mà
El Cuélebre
És una gran serp alada (equivalent al mite del dragó) que viu en el fons de les coves guardant tesors.
Les Ayalgas
Són belles, però manco que les Xanas. La seua bellesa és Terrena sens gens diabòlic. En definitiva, pertanyen al grup de dones encantades obligades a viure en misteriosos palaus plens de grans riqueses, guardats per horrorosos cuélebres (enormes colobres en ales) que pareixen escapats de l'ampli catàlec dels rèptils prehistòrics.
Les Bugaderes
Són també de la mateixa família dels Nuberos. El seu físic és desagradable; són velles de rostre ressec i angulós, que contrasta estranyament en una cabellera abundant i blanca, semblant a una esfilagarsada cua de bromera. Els ulls aguts s'entretanquen térbolament, en mirada fugissera. Veu monòtona i rovellada. Viuen a la vora dels rius o davall les aigües espumoses. Tota la seua aparent decrepitud desapareix a l'agitar-se febrilment i alegradament, mesclant-se en els remolins de les aigües en les crescudes.
Les Almas en Pena
Molt freqüents són estes aparicions que en les seues gemegoses peticions de misses o reparació de faltes, etc., aterrixen els familiars. Els relats sobre ànimes en pena suspenien l'ànim, inevitablement, en les reunions hivernals a l'amor de la llar.
Busgosu
Molt freqüent en els boscos que rodegen a Siero. Se li pot observar ajudant als llenyaters de la zona o a propis animals de l'ambient. És un ser pacífic. Es caracterisa per tindre potes de cabra, cap desproporcionat en dos banyes en la part superior i peüngles.
Festes
Mire Festas de interés turístic d'Asturies
Gastronomia
- Artícul principal → Gastronomía d'Asturias.
Té elements que l'emparenten en la cuina gallega, normanda i bretona.
El plat més conegut és la fabada, potent guisat fet en fabes, una varietat de fesol blanc o fesol, acompanyades per choriç, botifarra, lacàs i cansalada. Açò se servix a banda i es coneix en el nom de companage. Ademés destaca la varietat de peixos frescos i mariscos del cantàbric i la qualitat de la seua carn de vedella i de bou.
Existixen més de cent varietats diferents d'excelents quesos artesans, dels que el de cabrales és el més popular i conta en denominació d'origen. Si es preferix unes postres dolces, el més tradicional és l'arròs en llet i les casadiellas (un tipus de crepés farcides d'una barrejada de fruites seques com a nou, almela o avellana, prèviament triturats, barrejades en sucre i regat per anís) ben fregides o al forn.
La beguda asturiana per excelència és la sidra, el procés de elaboració i formes de consum de la qual s'han integrat totalment en la vida social d'Astúries. En els seus pocs graus d'alcohol, entre quatre i sis, la sidra va alegrar i alegra romerias'i reunions i continua exercint en gigres'i palmas l'indiscutible paper de beguda típica d'Astúries. Als últims anys han aparegut, en notable acceptació, les sidres de nova expressió i l'esperada denominació d'orige.
Manco intregat, però no manco important, en l'occident també és típic el vi que es produix en eixa zona com per exemple el vi de Ceps del Narcea, encara que Astúries no té cap denominació d'origen de vins.
Entorn Natural
[[Imagen:Ref.0202.jpg|300px|right|thumb|Embalse de Alfilorios y Sierra del Aramo (Morcín)]] thumb|right|300px|Llanes, en el Principado de Asturias
- Artícul principal → Lista de espais naturals d'Asturies.
Asturies es una comunitat montanyosa i costera que conta en numerosos i coneguts enclaus naturals (alguns d'ells protegits com Parcs Nacionals, Naturals o com Reserves de la Biosfer); es menester destacar:
- Cima de l'Angliru
- Naranjo de Bulnes (Picu Urriellu)
- Parc Nacional dels Pics de Europa
- Cordillera del Sueve y Mirador del Fito
- Ruta del Cares
- Cap de Peñas y Cap Vidio
- Cap de Torres
- Plaja del Silenci
- Bufons de Llanes
- Llacs de Covadonga (Pics de Europa) y Llacs de Saliencia (Somiedo)
- Reserves de la Biosfera
- Parc Natural de Ponga
- Parc Natural de Redes
- Parc Natural de Somiedo
- Reserva Natural Integral del Bosque de Muniellos
Deport
- ↑ «Instituto Nacional de Estadística» (en español). Consultat el 10/05/2007 de 2007.