Normes d'El Puig

Cartell de la Portada del llibre dels actes del XXX Aniversari de les Normes d'El Puig en l'any 2011

Les Normes d'El Puig, també conegudes com Normes de la Real Acadèmia o Normes de la RACV, són les normes ortogràfiques del valencià creades per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana en l'any 1979. La seua denominació és deguda a que foren presentades en el municipi valencià d'El Puig en 1981.

Antecedents

Acte de la firma de les Normes del Puig

La Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) naixqué en 1915 gràcies a l'impuls de la Diputació i l'Ajuntament de Valéncia –per aquell temps com a Centre de Cultura Valenciana– en l'objectiu fonamental d'efectuar una investigació científica de la llengua i cultura valencianes. Els resultats d'eixes investigacions se traduïxen en posterioritat en publicacions que busquen la seua màxima difusió. En l'actualitat, la RACV pertany a la Confederació Espanyola de Centres d'Estudis Locals del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC) junt a uns atres organismes i acadèmies similars de l'Estat.

A conseqüència del caràcter provisional de les Normes de Castelló o del 32 i la necessitat d'un model més pròxim i fidel a la realitat llingüística del Poble Valencià, la Secció de Llengua i Lliteratura Valencianes de la RACV confeccionà una nova codificació ortogràfica per a la llengua valenciana, partint dels treballs i indagacions científiques i llingüístiques del juge i escritor Miquel Adlert i del filòlec Lluís Fullana. Esta nova normativa fon ratificada el sèt de març de 1981 per un miler de personalitats aixina com per diferents institucions. L'acte d'adhesió tingué lloc en el monasteri de Santa Maria del Puig; per açò que popularment les normes de la RACV són també conegudes com a Normes del Puig.

Us i oficialitat

Reconeiximent otorgat en l'any 2022 per la RACV a l'Enciclopèdia per la seua contribució al desenroll, utilisació i consolidació de les Normes del Puig

Les Normes d'El Puig foren oficialisades pel Consell del País Valencià (l'orgue preautonòmic) en l'etapa del president Enrique Monsonís (Unió de Centre Democràtic) a partir de juny de 1980 i foren especialment impulsades per la seua Consellera d'Educació Amparo Cabanes. És en esta época quan se publicà l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana de 1982 en la seua versió en valencià seguint les Normes d'El Puig. Ademés, s'oficialisaren els títuls de valencià expedits per les entitats divulgadores d'esta normativa com Lo Rat Penat i serviren com model llingüístic per a l'ensenyança del valencià en l'educació.

No obstant, res més arribar a la presidència de la Generalitat el PSPV-PSOE substituint a Monsolís en decembre de 1982, se reimplantaren les Normes de Castelló (que ya foren utilisades pels socialistes en la primera etapa del Consell preautonòmic), se despidí als mestres de valencià en formació en la normativa de la RACV i s'invalidaren els seus títuls. Ninguna iniciativa llegislativa en favor de les Normes d'El Puig tornà a prosperar fins 2015, quan les Normes de la RACV foren protegides llegalment i se'ls otorgà reconeiximent públic com part de l'identitat valenciana. Esta llei fon aprobada en els últims moments del govern del Partit Popular davant una previsible derrota electoral i fon derogada en 2016 per una majoria parlamentaria distinta.

A pesar de l'arribada a la Generalitat del Partit Popular de la ma dels valencianistes d'Unió Valenciana en 1995, els populars apostaren per continuar en la catalanisació llingüística i cultural de Valéncia sellant-la en la firma del Pacte de Reus, entre els nacionalistes catalans de Convergència i Unió (CiU) de Jordi Pujol, i el Partit Popular de la Comunitat Valenciana (PPCV) en Eduardo Zaplana, Francisco Camps i Pons. L'acort el redactà Fernando Villalonga i va supondre l'entrega de la llengua valenciana al proyecte polític i cultural del nacionalisme català a canvi del seu soport al govern espanyol de José María Aznar per a que puguera governar en Espanya. Açò comportà la creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) en 1998 per a consolidar la suplantació de l'idioma valencià, reforçada en l'introducció de la AVL en l'Estatut d'Autonomia en 2006 com a organisme regulador de l'idioma valencià. Actualment, els organismes oficials de la Comunitat Valenciana, aixina com les universitats i bona part del món cultural, utilisen sempre en els seus escrits les Normes de Castelló unitaries en el català en alguna adaptació afegida per al territori valencià, regulades per la AVL.

L'us de les Normes d'El Puig ha segut minoritari. L'etapa en major número d'obres publicades en la normativa de la RACV coincidix en el periodo en el que Unió Valenciana fon soci del Partit Popular en els diferents governs valencians. Les Normes del Puig son ensenyades en els Cursos de Llengua i Cultura Valencianes de Lo Rat Penat, entitat senyera en la recuperació i difusió del nostre idioma des de la seua creació en 1887 de la mà de Constantí Llombart. Centenars d'obres publicades i l'existència d'una activa Associació d'Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA) concedixen la natural majoria d'edat a unes normes usades en normalitat per un important sector de la societat valenciana. L'esforç de les editorials –L'Oronella, Lo Rat Penat, Del Sénia al Segura, la RACV, l'Editorial Aitana o Acció Bibliogràfica Valenciana, entre unes atres –per a traure a la llum publicacions en llengua valenciana de tota classe: teatre clàssic, novela, ensaig, poesia, història, etc, resulta inestimable. De igual forma, L'Enciclopèdia en valencià escrita per voluntaris i que utilisa el software Mediawiki, creada en diciembre de 2007, se troba escrita en les Normes d'El Puig. S'han celebrat diversos aniversaris de les Normes del Puig aixina com el centenari de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana en l'adhesió de numeroses personalitats públiques, entitats culturals i civiques. Les Normes d'El Puig son l'única normativa que representa la llengua valenciana actual, la seua tradició i la seua singularitat i per tant són les seues reguladores.

Normes Ortogràfiques

El nom de les lletres

L’ALFABET

En valencià l'alfabet consonàntic és el següent:

b, be

c, ce

ch, che

ç, ce trencada

d, de

f, ef

g, ge

h, hac

j, jota

k, ca

l, el

ll, ell

m, em

n, en

ny, eny

p, pe

q, cu

r, er

rr, doble er

s, es

t, te

v, ve

w, ve doble

x, xe

y, i grega

z, zeta

En Valencià el sistema vocàlic és el següent:

a de "dacsa "

e tancada de "fe "

ɛ oberta de "mel "

i de "melic "

o tancada de "Sorolla "

ɔ oberta de "por "

u de "tramús "

S'escriu B (batre)

1. En inicial i interior de paraula: badalla, acaba, dubte.

2. En els prefixos AB-, OB-, ABS-, OBS-, SUB-: abces, obtús, abstracte, obstaculisar, subproducte.

3. Davant de D, en diferent sílaba, posarem B i no P: abdica, abdomen.

4. Mai en posició final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforme en B:

- àrap, no arab, pero arabisar

- verp, no verb, pero verbal

- mossàrap, no mossarab, pero mossarabisme

S'escriu C

1. En sò de [k] (colp)

1.1. Inicial i interior de paraula davant de A, O, U: casa, cosa, cult, ficar, recort, ocult.

1.2. En principi de sílaba formant els grups consonàntics CR, CL: crida, clau, dimecres,_ -. proclamà.

1.3. Davant de C, D, S, T, Z: acció, anècdota, dacsa, actua, eczema.

1.4. En final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforme en G o es conserve:

- atac, no atag, pero ataca

- pròlec, no pròleg, pero prologa

- fanc, no fang, pero fangos

2. En sò de [s] (cendra)

2.1. Inicial i interior de paraula, davant de E, I: cel, cinc, incert, província.

2.2. Davant de A, O, U, escriurem c (ce trencada): caçar, llançol, vençut.

2.3. En posició final de paraula, escriurem ç, sempre que en derivar s'escriga c:

- capaç, capacitat

- comerç, comerciar

2.4. En els sufixos -ac/-aça, -uç/-uça (aumentatius, despectius) i -iç/-iça (matèria o tendència):

- bonaç, malaltuç, pastiç.

S'escriu Ç

(Vore C, 2.2, 2.3 12.4.)

S'escriu CH

1. En sò de [tʃ] (chic)

1.1. Inicial i interior de paraula entre vocals i darrere de consonants:

- chufa, Chirivella, clòchina, archiu.

1.2. En final de paraula escriurem IG o G (vore G, 3).

2. En sò de [k] (March)

2.1. En posició final de paraula, en els pobles i llinages que la tenen per tradició:

- Albuixech, Albiach.

S'escriu D (dit)

1. En principi i mig de paraula: donar, idea. Excepte en derivats de AT grec (atles, atleta, atmòsfera, etc.) i davant de Z (batzoles, dotze).

2. En el grup consonàntic DR: dragó, moldre.

3. Mai en posició final de paraula, encara que en derivar s'escriga D:

- vert, no verd pero verdor.

- reverent, no reverend pero reverenda.

S'escriu F (farina)

1. Inicial, interior i fi de paraula:

- fer, corfa, bufa, baf.

2. En posició final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva) se transforme en V o es mantinga:

- serf, no serv, pero servir.

- tuf, no tuv, pero atufar.

S'escriu G

1. En sò de [g] (gat)

1.1. Inicial i interior de paraula davant de A, O, U (solament G):

- gàbia, got, gust, regal, engolir, aigua.

1.2. Inicial i interior de paraula davant de E, I (GU):

- guerra, guisar, figuera, esguita.

1.3. Davant de UE, UI, portarà diéresis la U quan se pronuncie:

- aigües, llingüístic.

1.4.En principi de paraula o de sílaba, en els grups consonàntics GR, GL:

- gràcies, glop, agrana, regle.

1.5. Davant de D, M, N:

- Magdalena, fragmentar, insignificància.

Excepte en cultismes com:

- acme, dracma, estricnina, iconografia, tècnic, anècdota, sinècdoque i derivats.

1.6. Mai en posició final de paraula, encara que en derivar (en plural se conserva) s'escriga G:

- amic, no amig, pero amigar.

- rec, no reg, pero regar.

- amarc, no amarg, pero amargar.

- sanc, no sang, pero sangonera.

2. En sò de [dʒ] (girar)

2.1. En posició inicial de paraula i interior davant de E, I:

- argila, gel, giner.

Excepte davant de -ecc-, -ect-:

- objecció, objectiu i algunes més

i en uns atres noms de procedència grega o bíblica:

- Jesús, Jeroni, Jeremies, Jerusalem, jerarquia, jeroglífic.

2.2. En el grup -IG- en mig de paraula davant de G (formes dels verps acabats en -gir):

- afigga, rigga, frigga.

2.3. En posició final de paraula la G darrere de I no és sonora, encara que en derivar se transforme:

- mig, pero miger.

- oreig, pero orejar.

2.4. No escriurem TG/TJ perque en valencià no hi ha més que un sò africat sonor, representat per G/J en qualsevol posició:

- viage, no viatge.

- juge, no jutge.

- llenguage, no llenguatge.

- correja, no corretja.

3. En sò de [tʃ] (roig)

3.1. En final de paraula en el grup IG darrere de A, E, O, U o de consonant, sempre que la I siga àtona i muda:

- vaig, veig, goig, fuig, Elig, Barig. (Excepte Càlig i Tírig en les que la I del grup se pronuncia.)

3.2. En posició final de paraula, darrere de I tònica:

- desig, frig.

3.3. En posició final de paraula apareix sempre [tʃ], representat per IG, G, encara que en derivar se transforme en la sonora corresponent (G davant E, I i J davant A, O, U), o es mantinga (CH en tots els casos):

- trepig, trepigen.

- mig, mija.

- despaig, despachar.

S'escriu H (heretar)

No te cap de sò.

l. En principi i mig de paraula, en les que sent etimològica s'ha conservat per l'us: herba, hui, hivern.

2. No l'escriurem en aquelles paraules que a pesar del seu orige etimològic, s'han escrit aixina des d'un principi: avorrir.

S'escriu J (jardí)

1. En posició inicial i interior de paraula davant de A, O, U:

- jaqueta, jove, jugar, puja, rajola, ajunta.

2. Davant de -ecc-, -ect-:

- objecte, objecció, subjecte, objectiu (vore Y, 4).

3. Davant de E (vore G, 2.1.)

4. No escriurem TJ (vore G, 2.4.), sino J:

- plaja, no platja.

- mija, no mitja.

5.- Darrere del prefix AD: adjacent.

S'escriu K (York)

1. Nomes en paraules d'orige estranger o tècniques:

- Kant, kilo.

S'escriu L (lenta)

1. En inicial de paraula:

- local, líquit.

2. En interior i fi de paraula:

- almagasén, dol.

3. En els grups consonàntics BL, CL, FL, GL, PL:

- blau, clau, flama, glop, plat, noblea, aclamar, unflar, aglutinar, aplanar.

S'escriu LL (llanda)

1. En inicial, interior i final de paraula:

- llet, lliberal, fillia, rella, poll, manoll, bolletí, ralla.

S'escriu M (manà)

1. En inicial, interior i final de paraula:

- mar, mestre, flama, camí, fum, estem.

2. Davant de P, B, M:

- rompre, gamba, immortal.

Excepte en paraules compostes que ajunten N final a M inicial:

- enmig, granment.

3. En el prefix circum- quan li seguix una atra consonant:

- circumstància, circumnavegació, circumferència.

4. Mai davant de V ni F:

- enveja, enfrontar (excepte triumvir. Vore N 2 i M 3).

5. No escriurem el grup TM, representant M doble, que ha desaparegut en la llengua valenciana.

- semana, no setmana.

- sometre, no sotmetre.

6. No escriurem el grup MP sino solament N quan la pronunciem, encara que per raons etimologiques s'haja usat:

- atentar, no atemptar.

- pronte, no prompte.

S'escriu N (nas)

1. En inicial, interior i fi de paraula:

- niu, lluna, món.

2. Davant de F en els prefixos CON, EN, IN:

- confiar, enfadar, inflamar.

Excepte els cultismes:

- émfasis, emfisema, emfiteusis, àmfora.

3. Davant de consonant, excepte B, M, P:

- enveja, confit, planta, gandul.

4. Davant de M per excepció, en paraules que ajunten N final a M inicial:

- enmig, granment.

S'escriu NY (pany)

1. En inicial, interior i fi de paraula:

- nyespla, pinyó, riny.

S'escriu P (posar)

1. En posició inicial de paraula:

- puny.

2. En interior de paraula davant de T, C, Ç, S, N:

- concepte, concepció, capçal, hipnòtic, eclipse. Excepte: dissabte, dubte, sobte.

3. En posició final de paraula, encara que en derivar (en el plural se conserva) se transforme en B o es mantinga:

- cap, no cab, pero cabut.

- llop, no llob, pero lloba.

- colp, no colb, pero colpejar.

- adop, no adob, pero adobar.

S'escriu Q (quinze)

1. En inicial i interior de paraula, seguida de U muda, davant E, I:

- queixa, quilat, alqueria, séquia.

Si la U es pronuncia, du diéresis, com se diu en el número 3.

2. En inicial i interior de paraula, davant de U àtona seguida de A, O, formant diftonc:

- quatre.

Excepte:

- ipecacuana i els derivats de cuiro, cuina, evacuar, conspicu, perspicu, proficu, vacu, promiscu.

3. En inicial i interior de paraula, quan una U àtona vaja seguida de E, I, i s'haja de pronunciar, portarà diéresis:

- qüestió, obliqüitat.

S'escriu R

1. En sò de [r] (carreter)

1.1. En inicial de paraula:

- roda, rajola.

1.2. En interior de paraula darrere de L, M, N, S:

- somrís, enriquir, israelí.

2. En sò de [ɾ] (cara)

2.1. En interior i final de paraula:

- mira, cura, cor, dolor.

2.2.En els grups BR, CR, GR, TR, PR:

- brot, cru, gran, traure, propi, arbre, criar, agranar, batre, comprar.

S'escriu RR (guerra)

1. En posició intervocàlica:

- carro, errar.

S'escriu S

1. En sò de [s] (sap)

1.1. En inicial de paraula:

- solt, sabut.

1.2. Darrere de consonant:

- ansa, dacsa.

1.3. Darrere dels prefixos llatins i grecs:

- ante-, contra-, sobre-, supra-, uni-, bi-, tri-, anti-, hipo-, para-, mono-, di-, tetra-, poli-, etc.

i de la A- en valor negatiu:

- asilàbic.

1.4. En final de paraula encara que en derivar se conserve senzilla per transformar-se en sonora o es duplique per continuar sorda:

- mes, mesos.

- nas, nassos.

2. En sò de [z] (cosa)

2.1. En posició intervocàlica:

- casa, promesa.

2.2. En els prefixos DES-, DIS-, seguits de vocal, H o consonant sonora:

- desaiguar, desheretar, desviure.

2.3. En els participis:

- d'entés, entesa, entesos, enteses; d'imprés, impresa, impresos, impreses.

2.4. En derivats de gentilicis:

- andalús, andalusos.

- francés, francesos.

2.5. En el femení dels substantius que signifiquen ofici, professió, dignitat, títul o càrrec.

- abat, abadesa.

- duc, duquesa.

- príncip, princesa.

- mestre, mestresa.

S'escriu SS (passar)

1. En posició intervocàlica:

- posseir, massa.

2. En les paraules començades pels sòns a + s (ass) + atra vocal:

- assimilar. Excepte: ase, Asia, asil

També darrere del prefix negatiu A (que es pronuncia S sorda):

- asimètric.

3. En els sufixos -íssim, -íssima:

- boníssim, cregudíssima.

4. En alguns derivats de les paraules que acaben en -as, -es, -is, -os, -us.

- fracàs, fracassos.

- castís, castissos.

- gos, gossos.

- tramús, tramussos.

- espés, espessos.

5. Darrere dels prefixos des-, dis-, seguits de paraula que comence per S:

- dessecat, dissoldre.

S'escriu T (tornar)

1. Inicial i interior de paraula:

- toca, costella, setze.

2. En el grup consonantic TR:

- truc, atraure.

3. En el prefix grec AT- :

- atmòsfera (vore D, 1).

4. Davant de Z:

- dotze.

5. En posició final de paraula posarém sempre T encara que en derivar se transforrne en D o es conserve:

- fort, fortalea.

- cert, certea.

- càlit, no càlid pero caliditat.

- abat, no abad pero abadia.

S'escriu V (vindre)

1. En inicial i interior de paraula:

- velocitat, cavall.

2. En les terminacions del pretèrit imperfecte d'indicatiu:

-AVA, -AVES, -AVA, -AVEN, -AVEU, -AVEN

De tots els verps acabats en -AR.

3. Mai en posició final de paraula encara que en derivar s'escriga V:

- serf, no serv, pero servir.

S'escriu X

1. En sò de [ʃ] (eixida)

1.1. Darrere dels diftoncs decreixents AI, EI, OI, UI:

- caixa, créixer, coixo, afluixar.

1.2. Darrere de I:

- pixar, seguixen, vixca.

1.3. En els increments incoatius de la 3.ª conjugació (-ixc, -ixqu-):

- oferixca, servixques.

1.4. En final de paraula:

- exigix, ix.

2. En sò de [ks] (text)

2.1. Entre vocals:

- reflexió, axial.

2.2. En posició final, en algunes paraules:

- perplex, prefix.

3. En sò de [gz] (exacte)

3.1. En el prefix EX-, seguit de vocal, H o consonant sonora:

- examinar, exhortar, exlibris.

S'escriu Y (yo)

1. En posició inicial de paraula davant de vocal:

- yuxtaposar.

2. Entre vocals:

- epopeya, apoyar.

3. En el digraf NY per a representar el sò de [ɲ]:

- pinya, puny.

4. Davant de -ecc-, -ect- (vore en J, 2 les excepcions):

- inyecció, abyecció, proyecte.

5. En final de paraula en els pobles i llinages que la tenen per tradicio:

- Alcoy, Montroy, Gay.

S'escriu Z (zero)

1. En inicial i interior de paraula:

- zona, atzucac.

2. En totes les paraules començades pel prefix ZOO-:

- zoologia.

3. En les terminacions -zoari, -zoic:

- protozoari, benzoic.

Apòstrof

Es un signe ortogràfic (') que es posa en unir certes paraules, eludint una vocal. Les paraules que poden presentar la forma apostrofada son:

1. Els pronoms personals dèbils, ME, TE, SE, LO, LOS, NE.

1.1. Darrere de verp que acabe en vocal:

- porta'm, penja'n

1.2. Davant de verp que comence per vocal o hac:

- s'entén, s'haguera.

1.3. En les combinacions binàries i ternàries de pronoms:

- se'n va, se'ls hi menja.

2. Els artículs determinats EL/LO i LA davant de paraula que comence per vocal o hac:

- l'home, l'industrial, l'espiritista.

Excepte:

a) EL/LO o LA davant paraula començada per semiconsonant.

b) LA davant de la una (hora).

c) LA davant del nom de les vocals i de les consonants començades per vocal: la a, la e, la er, etc.

d) LA davant de les paraules començades per a privativa: la anormalitat, etc.

Les preposicions A, DE, PER més l'artícul EL/LO formen les contraccions AL, DEL, PEL.

3. La preposició DE davant de paraules que comencen per vocal o hac:

- d'estar, d'ahir, d'haver.

Excepte quan li seguixca una paraula que comence per U semiconsonant:

- de hui.

Diéresis

Es un signe ortogràfic (¨) que es coloca damunt de la I o de la U, indicant l'existència o no de diftonc: següent, païsage.

Colocació:

1. Quan la I o la U van darrere d'una atra vocal i no formen diftonc en elles:

- veïnat, raïmer, aürtar.

2. Quan la U -no muda- va darrere de G o Q seguida de E, I:

- següent, llingüística.

No la posarem en els següents casos:

1. En l’infinitiu, el gerundi, el futur i el condicional dels verps que acaben en -air, -eir, -oir, -uir:

- agrair

- beneint

- oiré

- destruiria

2. Quan va darrere dels prefixos:

- coincidix (co-in-ci-dix)

- reimprimir (re-im-pri-mir)

- contraindicar (con-tra-in-di-car)

3. Quan la I forme part dels sufixos -isme, -ista, -iste, -ible tots ells en I tonica:

- egoisme (e-go-is-me).

- altruista (al-tru-is-ta).

- altriste (al-tru-is-te).

- conduible (con-du-i-ble).

4. Quan la I forme part dels sufixos -isar, -isant, -isat:

- europeisar (eu-ro-pe-i-sar).

- europeisant (eu-ro-pe-i-sant).

- europeisat (eu-ro-pe-i-sat).

5. Quan la U forme part de la terminació llatina -um:

- simpòsium (sim-po-si-um).

- harmònium (har-mo-ni-um).

Accents

1. Classificació de l'accent:
L’accent és un signe ortogràfic –també convencional– que es representa per (´) o (`) que, segons el definim, servix per a indicar la tonicitat de la paraula, posant-lo damunt d’aquella vocal de la sílaba sobre la qual recau la major intensitat de pronunciació (lo que es denomina accent fonètic o prosòdic).

L’accent gràfic pot ser greu (`) i agut (´). L’accent greu senyala les vocals tòniques obertes, quan estes s’accentuen gràficament; l’accent agut senyala totes les demés vocals, quan estes s’accentuen gràficament. El valencià té sèt vocals: a, e, ɛ, i, o, ɔ, u. La a es considera sempre oberta. La i i la u es consideren sempre tancades. La e i la o poden ser obertes o tancades i, si són obertes, sempre seran tòniques (excepte en dèsset i dèneu), encara que no sempre s’accentuaran gràficament: tècnica, perla, tònica, porta.

2. Regles d'accentuació:
a) S’accentuen gràficament les paraules agudes que acaben en vocal tònica -a, -e, -i, -o, -u, en vocal tònica més s (-as, -es, -is, -os, -us ), i les acabades en -en : tornà, escàs, vingué, perqué, congrés, entén, bochí, cafís, cantó, amorós, arròs, ningú, tramús ; pero no les acabades en diftonc decreixent, seguit o no de -s: renou, virrei, espai, conreu, estiu, esclau, Eloi, etc. per no ser tònica l’última vocal. Com tampoc Llombay , Alcoy, etc.

b) S’accentuen gràficament les paraules planes que no acaben en les terminacions anteriors i les que contenen en l’última sílaba un diftonc seguit o no de -s : cànem, hòmens, teléfon, esporàdic, dígraf, ascètic, càncer, còdex, idòneus, voríem, cantàvem, cantàreu, parlàveu, veníeu, cóncau, etc..

c) Totes les paraules esdrúixoles s’accentuen gràficament: música, ciència, Valéncia, sénia, història, contínua, àgora, dèficit, cóncava.

d) En general, els monosílaps no duen accent gràfic: baix, ells, creu, tres, cant, ab, en, les...

e) Les paraules agudes acabades en -ment seguixen la regla general d’accentuació gràfica: monument, depriment, ajuntament, document, medicament; no obstant, els adverbis en -ment duen accent gràfic únicament si aixina li correspon a l’adjectiu del qual deriven: contínuament (de contínua), poèticament (de poètica), esporàdicament (de esporàdica), mèdicament (de mèdica), pero bonament (de bona), fredament (de freda), amplament (de ampla).

f) Les formes compostes de verp i pronom enclític separat per un guionet no es consideren una sola paraula a efectes d’accentuació, i el verp seguix la regla general: cantàrem-li una cançó, diga-se-li lo més convenient, compre-nos-la, sorprén-lo.

3. Accentuació diacrítica:
La necessitat o conveniència de diferenciar algunes paraules homógrafes du, al marge de les normes generals, a l’us mesurat d’una accentuació que, per la seua funció, se diu diacrítica.

3.1. Regles d'accentuació diacrítica:
a) Entre dos o més monosílaps homógrafs i homòfons de diferent tonicitat s’accentuaran els de major tonicitat: M’agrada el més de maig, més no el que més. Te vol donar un té que té guardat. Són les paraules de son pare les que li lleven la sòn.

b) Entre dos o més paraules homógrafes, pero no homòfones (és dir, en relació vocal tònica oberta/tancada), s’accentuarà aquella o aquelles que duguen vocal oberta: El forment no està molt ben mòlt. No sòlc fer mai un solc dret. Lo que aquella dòna li dona no és bo.

c) Fòra dels casos anteriors, les paraules homógrafes i homòfones d’igual tonicitat i diferent significat no es distinguixen per l’accent, sino pel context, i seguixen la normativa general: Ell vol que el vol del colom siga més ràpit. El sol no sol calfar massa el sol del meu terrat, i no del meu terrat sol. Li roba la poca roba que té. Els ràpits d’este riu no són més ràpits que els de qualsevol atre.

4. Antigues regles d'accentuació:

1. En valencià, segons a on recaiga l'accent fonètic, les paraules poden classificar-se en: agudes, planes i esdrúixoles.

Les paraules agudes porten l'accent fonètic en l'última sílaba: escr(í)u, cant(à), ag(ú)t; les planes porten l'accent fonètic en la penúltima sílaba: ll(í)bre, escr(í)ure, r(ò)ges; en les paraules esdrúixoles recau l'accent fonètic en l'antepenúltima sílaba: gram(à)tica, (à)nima, T(ú)ria.

2. Hi ha dos classes d'accents gràfics: agut(´) i greu(`), que es colocaran respectivament sobre les vocals tancades (i, u, e, o) i obertes (a, ɛ, ɔ), quan siga necessari, d'acort en els següents apartats:

2.1. S'elimina l'accentuació gràfica, i queda de forma optativa per a les paraules que tenint igual grafia recau l'accent fonètic en una sílaba diferent (paraules homógrafes no homòfones).

2.2. En el cas de creure's necessari l'accent gràfic, este tindrà el següent orde preferent: agudes front a planes i esdrúixoles (canóns/c(à)nons, tindré/t(í)ndre, ultimà/ult(í)ma/(ú)ltima), i planes front a esdrúixoles (pronuncía/pron(ú)ncia, ult(í)ma/(ú)ltima).

Uns atres eixemples:

a) pensà (3.ª pers., sing. del perfecte d'indicatiu, 1.ª Conjugació).

p(é)nsa (3.ª pers., sing. del present d'indicatiu. l.ª Conjugació).

b) passarà (3.ª persona, sing. del futur d'indicatiu. l.ª Conjugació).

pass(à)ra (1.ª/3.ª persona, sing. de l'imperfecte de subjuntiu. 1.ª Conjugació).

dormirà (3.ª pers., sing. del futur d'indicatiu. 3.ª Conjugació).

dorm(í)ra (1.ª/3.ª pers. sing, de l'imperfecte de subjuntiu. 3.ª Conjugació).

c) tindré (1.ª pers., sing. del futur d'indicatiu. 2.ª Conjugació).

t(í)ndre (Infinitiu. 2.ª Conjugació).

d) està (3.ª pers., sing, del present d'indicatiu. 1.ª Conjugació).

(é)sta (adjectiu pronominal)

3. Pot ser recomanable l'accent gràfic en partícules interrogatives o exclamatives, en els pronoms interrogatius forts:

¿Que qué vols dir? / ¿Qué que vols dir?

¿Qué com ho vols? / ¿Que cóm ho vols?

¿Qué quina en vols? / ¿Que quína en vols?

Dis-me de qué he parlat

Tu saps en qué penses.

Guió

El guió és el signe ortogràfic (-) que es coloca entre dos o més elements d'una paraula per a distinguir-los.

Usarem el guió:

1. Per a separar les paraules per sílabes en final de llínea.

2. Per a unir els pronoms que van darrere (enclítics) del verp.

2.1. Quan el verp acaba en diftonc o en consonant i li seguix un pronom:

mireu-les, penjar-se'n.

2.2. Quan el verp acaba en vocal i el pronom comença per consonant:

menja-te'l, prengau-ne.

2.3. Quan el verp acaba en vocal i seguixen els pronoms HO, HI:

mira-ho, porta-hi.

3. En alguns noms composts a on els elements dels quals no estan totalment integrats:

critic-bibliografic, historic-cientific.

Interrogació i admiració

Els signes ortogràfics d'entrada en l'interrogació i en l'admiració no han de suprimir-se per a imitar ortografies estrangeres que a soles usen el signe final. Tal supressió du, en la majoria dels casos, a la confusió sobre a on comença l'interrogació o l'admiració.

El signe de principi s'ha de colocar a on comença la pregunta o el sentit admiratiu, encara que allí no comence el periodo.

La pràctica d'estos criteris ortografics dona claritat a l'escritura i ajuda en la llectura a la correcta entonació de la frase, que, d'una atra forma, podria arribar tart. Ademés de ser d'us generalisat en els escrits valencians des de fa molt de temps.

-ADA, -ADET i derivats

Les terminacions en -ADA, -ADET i derivats tenen la caracteristica de que la seua D intervocàlica no es pronuncia.

Més informació

Les Normes d'El Puig (normes ortogràfiques) - oficialisades per la RACV - han segut descalificades des del món pancatalaniste per mig de la falsetat de dir que són regles ortogràfiques fetes en base al valencià apichat, quan és precisament tot lo contrari - estan basades en el valencià general - puix no mantenen moltes de les senyes principals de l'apichat com són:

• Transformació de la G i J en Ch: Mege /Meche/, Plaja /Placha/, Orage /Orache/.

• No reconeiximent de les pronunciacions de "au" en conte de "o" al principi de certes paraules com: olor, ofegar, olorar...

• No reconeiximent de verps com per eixemple: péndrer.

• No reconeix el terme -ista per al masculí (típic de l'Horta).

• No reconeix el terme -esa per a paraules com fortalea, riquea, pobrea... (Que se diu en certes zones de l'Horta)

• Reconeiximent de: em, et, es que son poc comuns en les zones de l'apichat.

Respecte als atres dialectes

• No admet la forma ixe, ixes, ixa...

• No admet la desinència -o de la primera persona del valencià tortosí (Yo parle > Yo parlo)

• No admet la forma de la tercera persona del castellonenc i del tortosí (Ell parla > Ell parle, Ell parlava > Ell parlave)

• No admet la NO pronunciació de la "i" seguides per -x com: això, aixina, caixa...

Vore també

• Normes d'El Puig. XL Aniversari. 40 anys de resistencia valenciana
• XL Aniversari Normes d'El Puig
• Llengua Valenciana
• Real Acadèmia de Cultura Valenciana
• Proyecte:Escriure en valencià
• Sigle d'Or Valencià

Bibliografia

• Documentació de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
• Ortografia del valencià en L'Enciclopèdia
• Ortografia de la llengua valenciana, en Valencian.org
• Els verps, els pronoms i els numerals en llengua valenciana
• Documentacio formal de l’ortografia de la llengua valenciana. Ed. Ajuntament de Valencia. Valencia 1994.
• NEBOT PÉREZ, J. Tratado de ortografía valenciana clásica. Ed. Angel Aguilar, Editor. Valencia 1910.
• Normes d’ortografia valenciana. Ed. Ajuntament de Valencia 1933 (edicio facsimil de 1981).
• Ortografia de la llengua valenciana. Ed. Ajuntament de Valencia. Valencia 1994.
• FULLANA MIRA, Lluis (1914) Normes ortogràfiques
• FULLANA MIRA, Lluis (1921) Vocabulari Ortogràfic Valencià-Castellà
• FULLANA MIRA, Lluis (1932) Ortografia Valenciana

Enllaços externs

• Documentació de la Secció de Llengua i Lliteratura de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
• Diccionari de valencià de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana
• Ortografia de la Llengua Valenciana, en Valencian.org
• Discurs de En Juli Moreno el 5 de Març de 2006 en el XXV Aniversari de les Normes d'El Puig
• Els verps, els pronoms i els numerals en Llengua Valenciana
• Artícul d'opinió que compara les Normes d'El Puig en les de Castelló
• Vídeo explicatiu de l'història de les Normes d'El Puig
• Fa 22 anys mig milló de valencians demanaren les Normes d'El Puig - Cultura Valenciana