Albert Einstein

Albert Einstein
Nacionalitat:	{{{nacionalitat}}}
Ocupació:	Físic
Naiximent:	14 de març de 1879
Lloc de naiximent:	Ulm, Wurtemberg
Defunció:	18 d'abril de 1955 (als 76 anys)
Lloc de defunció:	Princeton, Nova Jersey

Albert Einstein (Ulm, Alemanya, 14 de març de 1879 – Princeton, Estats Units, 18 d'abril de 1955) fon un físic alemà d'orige judeu, nacionalisat despuix suís i nortamericà. Està considerat com el científic més important del sigle XX.

Albert Einstein

En l'any 1905, quan era un jove físic desconegut, empleat en l'Oficina de Patents de Berna, publicà la seua teoria de la relativitat especial. En ella incorporà, en un marc teòric simple fonamentat en postulats físics senzills, conceptes i fenòmens estudiats abans per Henri Poincaré i per Hendrik Lorentz. Com una conseqüència llògica d'esta teoria, deduí la equació de la física més coneguda a nivell popular: l'equivalència massa-energia, E=mc². Eixe any publicà atres treballs que assentarien bases per a la física estadística i la mecànica quàntica.

En l'any 1915 presentà la teoria de la relativitat general, en la que reformulà per complet el concepte de gravetat. Una de les conseqüències fon el sorgiment de l'estudi científic de l'orige i l'evolució del Univers per la branca de la física denominada cosmologia. En l'any 1919, quan les observacions britàniques d'un eclipse solar confirmaren les seues prediccions al voltant de la curvatura de la llum, fon idolatrat per la prensa. Einstein se convertí en un icon popular de la ciència mundialment famós, un privilegi a l'alcanç de molt pocs científics.

Per les seues explicacions sobre l'efecte fotoelèctric i les seues numeroses contribucions a la física teòrica, en l'any 1921 obtingué el Premi Nobel de Física i no per la Teoria de la Relativitat, puix el científic a qui s'encomanà la tasca d'evaluar-la, no l'entengué, i varen tindre por de correr el risc de que despuix es demostrarà errònea. En eixa época era encara considerada un tant controvertida.

Davant l'ascens del nazisme, el científic abandonà Alemanya cap a decembre de l'any 1932 en destí a Estats Units, a on impartí docència en l'Institut d'Estudis Alvançats de Princeton. Se nacionalisà estatunidenc en 1940. Durant els seus últims anys treballà per integrar en una mateixa teoria la força gravitatòria i la electromagnètica. Morí en Princeton, Nova Jersei, el 18 d'abril de 1955.

Encara que està considerat per alguns com el «pare de la bomba atòmica», advocà en els seus escrits pel pacifisme, el socialisme i el sionisme. Fon proclamat com el «personage del sigle XX» i el més preeminent científic per la revista Clave .

Biografia

Infància

Naixqué en la ciutat alemana de Ulm, cent quilómetros a l'este de Stuttgart, en el si d'una família judeu. Els seus pares eren Hermann Einstein i Pauline Koch. Hermann i Pauline s'havien casat en l'any 1876, quan Hermann tenia casi 29 anys i ella 18 anys.La família de la chiqueta vivia prop de Stuttgart, concretament en la ciutat de Cannastatt, allí son pare Julius Koch explotava, en el seu germa Heinrich, un comerç molt pròsper de cereals. Pauline tocava el piano i li transmet al seu fill el seu amor per la música, entre atres com la seua "perseverança i paciència". De son pare, Hermann, també heretà certs caràcters com la generositat i l'amabilitat que caracterisà a Albert. En l'any 1880 la família se mudà a Múnich, a on creixeria durant 14 anys i son pare i el germà d'este: Jakob, qui influí intelectualment sobre Albert, fundaren en octubre una empresa dedicada a l'instalació d'aigua i gas. Com el negoci marchava be, en el soport de tota la família decidiren obrir un taller propi d'aparats elèctrics (Elektrotechnische Fabrik J. Einstein & Cie.), que suministraven a centrals elèctriques en Munich-Schwabing, Varese i Susa en Italia la que fracassaria despuix d'endeutar a tota la família. Açò causà un trauma no solament a Albert sino també al restant de la família. En el fi de saldar els deutes i finançar el trasllat, el volgut jardí de la casa de Munich fon venut a un promotor immobiliari.

Des dels seus començaments, demostrà certa dificultat per a expressar-se, puix no començà a parlar fins l'edat de 3 anys, per lo que aparentava tindre algun retart que li provocaria alguns problemes. Al contrari que la seua germana menor, Maula, que era més carcanyola i alegre, Albert era pacient i metòdic i no agradava d'exhibir-se. Solia evitar la companyia d'atres chiquets de la seua edat i a pesar de que, com chiquets, també tenien de volta en quan les seues diferencies, únicament admetia a la seua germana en les seues soletats.

Cursà els seus estudis primaris en una escola catòlica; des de l'any 1888 assistí a l'institut de segona ensenyança Luitpold (que en 1965 rebria el nom de Gymasium Albert Einstein). Tragué bones notes en general, no tant en les assignatures d'idiomes, pero excelents en les de ciències naturals. Els llibres de divulgació científica d'Aaron Bernstein marcaren el seu interés i la seua futura carrera. Fon un periodo difícil que soportaria gràcies a les classes de violí (a partir de l'any 1884) que li donaria sa mare (instrument que li apassionava i que continuà tocant el restant dels seus dies) i a l'introducció a l'àlgebra que li descobriria el seu tio Jacop. El seu pas pel Gymnasium (institut de bachillerat), no obstant, no fon molt gratificant: la rigidea i la disciplina militar dels instituts de secundaria de l'época de Otto von Bismark li esperaven no poques polèmiques en els professors: en el Luitpold Gymnasium les coses aplegaren a un punt crític en l'any 1894, quan Einstein tenia 15 anys. Un nou professor, el Dr. Joseph Degenhart, li digué que «mai conseguiria res en la vida». Quan Einstein li respongué que «no havia comés ningun delit», el professor li va respondre: «la teua sola presencia ací mina el respecte que me deu la classe».

El seu tio, Jacop Einstein, un home en gran incentiva i idees, convenç al pare d'Albert per a que construirà una casa en un taller, a on portarien a fi nous proyectes i experiments tecnològics de l'época a modo d'obtindre uns beneficis, pero, degut a que els aparats i atifells que afinaven i fabricaven eren productes per al futur, en el present carien de compradors i el negocià fracassà.

El chicotet Albert va créixer motivat entre les investigacions que se realisaven en el taller i tots els aparats que allí havia. Ademés, el seu tio incentivà les seues inquietuts científiques proporcionant-li llibres de ciència. Segons relata el propi Einstein en la seua autobiografia, de la llectura d'estos llibres de divulgació científica naixeria un constant qüestionament de les afirmacions de la religió; un lliure pensament decidit que fon associat a atres formes de rebuge cap al Estat i l'autoritat. Un escepticisme poc comú en aquella época, a dir del propi Einstein. El colege no ho motivava, i encara que era excelent en matemàtiques i física, no s'interessava per les demés assignatures.

Als 15 anys, sense tutor ni guia, mamprengué l'estudi del càlcul infinitesimal. L'idea, clarament infundada, de que era un mal estudiant prové dels primers biógrafs que escrigueren sobre Einstein, que confongueren el sistema de calificació escolar de Suïssa (un 6 en Suïssa és la millor calificació) en l'alemà (un 6 és la pijor nota).[www.blume.net]En este "Erziehungsrat" apareix en nota 6 en totes les assignatures: Àlgebra, Física, Geometria, Geometria Analítica i Trigonometria.En 1894 la companyia Hermann patia importants dificultats econòmiques i els Einstein se mudaren de Múnich a Pavia en Itàlia prop de Milan. Albert permaneixerà en Múnich per a terminar els seus cursos abans de reunir-se en la seua família en Pavia, pero la despartiment durà poc temps: abans d'obtindre el seu títul de bachiller decidí abandonar el Gymnasium. Sense consultar-ho en els seus pares, Albert se posà en contacte en un mege (el germà major de Max Talmut, un estudiant de medicina que anava tots els divendres a menjar a la casa dels pares d'Einstein) per a que certificara que patia d'agotament i necessitava un temps sense assistir a l'escola, i convenç a un professor per a que certificara la seua excelència en el camp de les matemàtiques. Les autoritats de l'escola li deixaren anar. Just despuix dels Nadals de l'any 1894, Albert abandonà Múnich i se fon a Milan per a reunir-se en les seues propis pares.

Llavors, la família Einstein intentà matricular a Albert en la Escola Politècnica Federal de Zúrich (Eidgenössische Technische Hochschule) pero, al no tindre el títul de bachiller, tingué que presentar-se a una prova d'accés que suspengué a causa d'una calificació deficient en una assignatura de lletres. Açò supongué que fora rebujat inicialment, pero el director del centre, impressionat pels seus resultats en ciències, li aconsellà que continuara els seus estudis de bachiller i que obtinguera el títul que li donaria accés directe al Politècnic. La seua família li envià a Aarau per a terminar els seus estudis secundaris en l'escola cantonal de Argovia, a uns 50 km a l'oest de Zúrich, a on Einstein obtingué el títul de bachiller alemà en 1896, a l'edat de 16 anys. Eixe mateix any renuncià a la seua ciutadania alemana, presuntament per a evitar el servici militar, passant a ser un apàtrida. Inicià els tràmits per a naturalisar-se suís. A fins de 1896, a l'edat de 17 anys el jove Einstein ingressà en la Escola Politècnica Federal de Zúrich, Suïssa, provablement el centre més important de l'Europa central per a estudiar ciències fora d'Alemanya, matriculant-se en la Escola d'orientació matemàtica i científica, en l'idea d'estudiar física.

Durant els seus anys en la políticament vibrant Zúrich, descobrí l'obra de diversos filòsofs: Baruch Spinoza, Davit Hume, Immanuel Kant, Karl Marx, Friedrich Engels i Ernst Mach. També prengué contacte en el moviment socialiste a través de Friedrich Adler i en cert pensament inconformiste i revolucionari en el que molt tingué que vore el seu amic de tota la vida Michele Besso. En l'any 1898 conegué a Mileva Maric, una companyera de classe serbia, també amiga de Nikola Tesla, de talant feministe i radical, de la que s'enamorà. En 1900 Albert i Mileva se graduaren en el Politècnic de Zúrich i en 1901 a l'edat de 22 anys conseguí la ciutadania suïssa. Durant este periodo discutia les seues idees científiques en un grup d'amics propencs, incloent a Mileva, en la qual tingué una filla en giner de 1902, cridada Liserl. Al dia de hui ningú sap que fon de la chiqueta, assumint-se que fon adoptada en la Sèrbia natal de Mileva, al voltant de l'any 1903, despuix que abdós contragueren matrimoni, el 6 de giner de 1903, en la ciutat de Berna. No obstant, esta teoria difícilment pot demostrar-se, ya que a soles se dispon de proves circumstancials. Els pares d'Einstein sempre s'opongueren al matrimoni, fins que en 1902 son pare caigué malalt de mort i consentí. Més sa mare mai se resignà al mateix.

Joventut

Se graduà en l'any 1900, obtenint el diploma de professor de matemàtiques i de física, pero no pogué trobar treball en l'Universitat, per lo que eixercí com tutor en Winterthur, Schaffhausen i en Berna. El seu companyer de classe, Marcel Grossmann, un home que més avant eixerciria un paper fonamental en les matemàtiques de la relativitat general, li oferí un ofici fix en la Oficina Federal de la Propietat Intelectual de Suïssa, en Berna, una oficina de patents, a on treballà de 1902 a 1909. La seua personalitat li causà també problemes en el director de l'Oficina, qui li ensenyà a "expressar-se correctament".

En esta época, Einstein se referia en amor a la seua dona Mileva com «una persona que és el meu igual i tan fort i independent com yo». Abram Joffe, en la seua biografia d'Einstein, argumenta que durant este periodo fon ajudat en les seues investigacions per Mileva. Açò es contradiu en atres biógrafs com Ronald W. Clark, qui afirma que Einstein i Mileva portaven una relació distant que li brindava la soletat necessària per a concentrar-se en el seu treball.En maig de 1904, Einstein i Mileva tingueren un fill de nom Hans Albert Einstein. Eixe mateix any conseguí un treball permanent en la Oficina de Patents. Poc despuix finalisà el seu doctorat presentant una tesis titulada Una nova determinació de les dimensions moleculars, consistent en un treball de 17 folis que sorgí d'una conversació mantinguda en Michele Besso, mentres se prenien una tassa de te; a l'ensucrar Einstein el seu, li preguntà a Besso:

«¿Creus que el càlcul de les dimensions de les molècules de sucre podria ser una bona tesis de doctorat?».

En 1905 redactà varis treballs fonamentals sobre la física de chicoteta i gran escala. En el primer d'ells explicava el moviment browniano, en el segon el efecte fotoelèctric i els dos restants desenrollaven la relativitat especial i l'equivalència massa-energia. El primer d'ells li valgué el grau de doctor per l'Universitat de Zúrich en 1906, i el seu treball sobre l'efecte fotoelèctric, li faria mereixedor del Premi Nobel de Física en 1921, pels seus treballs sobre el moviment brownià i la seua interpretació sobre l'efecte fotoelèctric. Estos artículs foren enviats a la revista Annalen der Physik i son coneguts generalment com els artículs del Annus Mirabilis (any extraordinari).

Madurea

En l'any 1908 a l'edat de 29 fon contractat en l'Universitat de Berna, Suïssa, com professor i conferenciant (Privatdozent). Einstein i Mileva tingueren un nou fill, Eduard, naixcut el 28 de juliol de 1910. Poc despuix la família se mudà a Praga, a on Einstein obtingué la plaça de Professor de física teòrica, l'equivalent a Catedràtic, en l'Universitat Alemana de Praga. En esta época treballà estretament en Marcel Grossmann i Otto Stern. També començà a cridar al temps matemàtic quarta dimensió.En 1913, just abans de la Primera Guerra Mundial, fon elegit membre de la Acadèmia Prussiana de Ciències. Establí la seua residencia en Berlin, a on permaneixeu durant dèsset anys. L'emperador Guillem, li invità a dirigir la secció de Física del Institut de Fisica Káiser Wilhelm. El 14 de febrer de 1919, a l'edat 39 anys, se divorcià de Mileva, despuix d'un matrimoni de 16 anys, i alguns mesos despuix, el 2 de juny de 1919 se casà en una cosina seua, Elsa Loewenthal, el qual llinage de fadrina era Einstein: Loewenthal era el llinage del seu primer marit, Max Loewenthal. Elsa era tres anys major que ell i li havia estat cuidant despuix de patir un fort estat d'agotament. Einstein i Elsa no tingueren fills. El destí de la filla d'Albert i Mileva, Lieserl, naixcuda abans de que els seus pares se casaren o trobaren treball, és desconegut. Dels seus dos fills, el primer, Hans Albert, se mudà a Californi, a on aplegà a ser professor universitari, encara que en poca interacció en son pare; el segon, Eduard, patia esquizofrènia i fon internat en l'any 1932 en una institució per a tractament de malalties mentals en Zúrich. Fon el primer de molts ingressos. Eduard vixqué 10 anys més que son pare, morint en el centre siquiàtric en 1965.En els anys 1920, en Berlin, la fama d'Einstein despertava acalorades discussions. En els diaris conservadors se podien llegir editorials que atacaven a la seua teoria. Se convocaven conferències-espectàcul tractant d'argumentar lo desficaciada que resultava la teoria especial de la relativitat. Inclús se li atacava, en forma velada, no obertament, en la seua condició de judeu. En el restant del món, la Teoria de la relativitat era apassionadament debatuda en conferencies populars i texts.

Davant l'ascens del nazisme, (Adolf Hitler aplegà al poder en giner de 1933), decidí abandonar Alemanya en decembre de 1932 i anar cap a Estats Units, país a on impartí docència en el Institut d'Estudis Alvançats de Princeton, agregant a la seua nacionalitat suïssa la estatunidenc en 1940 a l'edat de 61 anys.

Per a la colla nazi els judeus no son soles un mig que desvia el resentiment que el poble experimenta contra els seus opressors; veuen també en els judeus un element inadaptable que no pot ser dut a acceptar un dogma sense crítica, i que en conseqüència amenaça la seua autoritat –pel temps que tal dogma existixca– en motiu del seu encabotament en clarificar a les masses.
La prova de que este problema toca el fondo de la qüestió la proporciona la solemne cerimònia de la cremada de llibres, oferida com espectàcul pel regim nazi poc temps despuix de fer-se en el poder.

Einstein. Nova York. 1938.

En Alemanya, les expressions d'odi als judeus alcançaren nivells molt elevats. Varis físics d'ideologia nazi, alguns tan notables com els premis Nobel de Física Johannes Stark i Philipp Lenard, intentaren desacreditar les seues teories. Atres físics que ensenyaven la teoria de la relativitat, com Werner Heisenberg, foren vedats en els seus intents d'accedir a posats docents. Einstein, en l'any 1939 decidix eixercir la seua influencia participant en qüestions polítiques que afecten al mon. Redacta la celebre carta a Roosevelt, per a promoure el Proyecte atòmic i impedir que els «enemics de l'humanitat» ho feren abans: cita|...posat que donada la mentalitat dels nazis, haurien consumat la destrucció i l'esclavitut del restant del mon.Durant els seus últims anys, Einstein treballà per integrar en una mateixa teoria els quatre Forces Fonamentals, tasca encara inconclusa.

Mort

El 17 d'abril de 1955, Albert Einstein experimentà una hemorràgia interna causada per la ruptura d'un aneurisma de la aorta abdominal, que anteriorment havia segut reforçada quirúrgicament pel Dr. Rudolph Nissen en l'any 1948. Prengué el borrador d'un discurs que estava preparant per a una aparició en televisió per a commemorar el sèptim aniversari de l'Estat d'Israel en ell a l'hospital, pero no vixqué lo suficient per a completar-ho. Einstein rebujà la cirugia, dient: "Vullc anar-me quan vullc. Es de mal gust prolongar artificialment la vida. He fet la meua part, és hora d'anar-se. Yo ho faré en elegància." Morí en l'Hospital de Princeton (Nova Jersei) a primera hora del 18 d'abril de 1955 a l'edat de 76 anys. Els restos d'Einstein foren incinerats i les seues cendres foren enramades pels terrenys de l'Institut d'Estudis Alvançats de Princeton. Durant l'autòpsia, el patologiste de l'Hospital de Princeton, Thomas Stoltz Harvey extrague el cervell d'Einstein per a conservar-ho, sense el permís de la seua família, en l'esperança de que la neurociència del futur fora capaç de descobrir lo que feu a Einstein ser tan inteligent. Ho conservà durant vàries décades fins que finalment ho tornà als laboratoris de Princeton quan tenia més de huitanta anys. Pensava que el cervell d'Einstein «li revelaria els secrets de la seua genialitat i que aixina se faria famós». Fins ara, l'única senya científica mijament interessant obtingut de l'estudi del cervell és que una part d'ell - la part que, entre atres coses, està relacionada en la capacitat matemàtica - és més gran que la mateixa part d'atres cervells. Són recents i escassos els estudis detallats del cervell d'Einstein. En l'any 1985, per eixemple, el professor Marian Diamond d'Universitat de Californi Berkeley, informà d'un número de cèlules gliales (que nutrixen a les neurones) de superiora calitat en àrees de l'hemisferi esquerre, encarregat del control de les habilitats matemàtiques. En 1999, la neurocientífica Sandra Witelson informava que el lòbul parietal inferior d'Einstein, una àrea relacionada en el raonament matemàtic, era un 15% més ample de lo normal. Ademés, trobà la clavill de Slyvian, un regata que normalment s'estén des de la part davantera del cervell fins la part posterior, que no recorria tot el camí en el cas d'Einstein.

Tots contra Einstein

La controvertida figura del científic alemany Albert Einstein suscità agres debats en la seua época. Un grup d'enemics de les seues teories en l'Alemanya nazi aplegà a crear una associació en la seua contra, e inclús un home fon acusat de promoure el seu assessinat. Per si fora poc, se publicà el llibre titulat Cent autors en contra d'Einstein , el qual objectiu era evident. El geni se llimità a dir: "Si yo no tinguera raó, bastaria en un a soles".

Trayectoria cientifica

En l'any 1901 aparegué el primer treball cientific d'Einstein: tractava de la atracció capilar. Publicà dos treballs en 1902 i 1903, sobre els fonaments estadístics de la termodinàmica, corroborant experimentalment que la temperatura d'un cos se deu a l'agitació de les seues molecules, una teoria encara discutida en eixa época.

Els artículs de 1905

En l'any 1905 finalisà el seu doctorat presentant una tesis titulada Una nova determinació de les dimensions moleculars. Eixe mateix any escrigué quatre artículs fonamentals sobre la física de chicoteta i gran escala. En ells explicava el moviment browniano, l'efecte fotoelectric i desenrollava la relativitat especial i l'equivalència massa-energia. El treball d'Einstein sobre l'efecte fotoelèctric li proporcionaria el Premi Nobel de fisica en 1921. Estos artículs foren enviats a la revista "Annalen der Physik" i són coneguts generalment com els artículs del "Annus Mirabilis" (del Llati: Any extraordinari). L'Unió internacional de física pura i aplicada junt en la Unesco commemoraren 2005 com el Any mundial de la fisica celebrant el centenari de publicació d'estos treballs.

Efecte fotoelèctric

Artícul principal → Efecte fotoelèctric.

El primer dels seus artículs de 1905 se titulava Un punt de vista heurístic sobre la producció i transformació de llum. En ell Einstein proponia l'idea de "quanto" de llum (ara cridats fotons) i mostrava com se podia utilisar este concepte per a explicar el efecte fotoelèctric. La teoria dels quants de llum fon un fort indici de la dualitat ona-corpuscul i de que els sistemes físics poden mostrar tant propietats ondulatòries com corpusculars. Este artícul constituí un dels pilars bàsics de la mecànica quàntica. Una explicació completa de l'efecte fotoelèctric solament pogué ser elaborat quan la teoria quàntica estigué més alvançada. Per este treball, i per les seues contribucions a la física teòrica, Einstein rep el Premi Nobel de Física de 1921.

Moviment browniano

Artícul principal → Moviment browniano.

El segon artícul, titulat Sobre el moviment requerit per la teoria cinètica molecular de la calor de menudes partícules suspeses en un líquit estacionari, cobria els seus estudis sobre el moviment browniano. L'artícul sobre el moviment browniano, el quart en grau d'importància, està estretament relacionat, en l'artícul sobre teoria molecular. Se tracta d'una peça de mecànica estadística molt elaborada, destacable pel fet que Einstein no havia sentit parlar de les medicions de Brown de la década de 1820 fins finals d'eixe mateix any (1905); aixina puix, escrigué este artícul titulant-ho "Sobre la teoria del moviment browniano" L'artícul explicava el fenomen fent us de les estadístiques del moviment tèrmic dels àtoms individuals que formen un fluït. El moviment browniano havia desparat a la comunitat científica des del seu descobriment unes décades arrere. L'explicació d'Einstein proporcionava una evidencia experimental incontestable sobre l'existència real dels àtoms. L'artícul també aportava un fort impuls a la mecànica estadística i a la teoria cinètica dels fluïts, dos camps que en aquella época permaneixien controvertits. Abans d'este treball els àtoms se consideraven un concepte útil en física i química, pero al contrari de lo que conte la llegenda, la majoria dels físics contemporàneus ya creïen en la teoria atòmica i en la mecànica estadística desenrollada per Boltzmann, Maxwell i Gibbs; ademés ya s'havien fet estimacions prou bones de les radies del nucleu i del número d'Avogadro. L'artícul d'Einstein sobre el moviment atòmic entregava als experimentalistes un mètodo senzill per a contar àtoms mirant a través d'un microscopi ordinari. Wilhelm Ostwald, un dels líders de l'escola antiatòmica, comunicà a Arnold Sommerfeld que havia segut transformat en un creent en els àtoms per l'explicació d'Einstein del moviment browniano.

Relativitat especial

Artícul principal → Teoria de la Relativitat Especial.

Una de les fotografies preses de l'eclipse de 1919 durant l'expedició de Arthur Eddington, en el que se pogueren confirmar les prediccions d'Einstein al voltant de la curvatura de la llum en presencia d'un camp gravitatori.

El tercer artícul d'Einstein d'eixe any se titulava Zur Elektrodynamik bewegter Körper ("Sobre l'electrodinàmica de cossos en moviment"). En este artícul Einstein introduïa la teoria de la relativitat especial estudiant el moviment dels cossos i el electromagnetisme en absència de la força de interacció gravitatòria.La relativitat especial resoldria els problemes oberts pel experiment de Michelson i Morley en el que s'havia demostrat que les ones electromagnètiques que formen la llum se movien en absència d'un mig. La velocitat de la llum és, per lo tant, constant i no relativa al moviment. Ya en l'any 1894 George Fitzgerald havia estudiat esta qüestió demostrant que l'experiment de Michelson i Morley podia ser explicat si els cossos se contrauen en la direcció del seu moviment. De fet, algunes de les equacions fonamentals de l'artícul d'Einstein havien segut introduïdes anteriorment (1903) per Hendrik Lorentz, físic holandés, donant forma matemàtica a la conjectura de Fitzgerald. Esta famosa publicació està qüestionada com treball original d'Einstein, degut a que en ella omet citar tota referencia a les idees o conceptes desenrollats per estos autors aixina com els treballs de Poincaré. En realitat Einstein desenrollava la seua teoria d'una manera totalment diferent a estos autors deduint fets experimentals a partir de principis fonamentals i no donant una explicació fenomològica a observacions desconcertants. El mèrit d'Einstein estava per lo tant en explicar lo succeït en l'experiment de Michelson i Morley com conseqüència final d'una teoria completa i elegant basada en principis fonamentals i no com una explicació ad-hoc o fenomenologica d'un fenomen observat. El seu raonament se basà en dos axiomes simples: En el primer va reformular el principi de simultaneïtat, introduït per Galileu sigles abans, pel que les lleis de la física deuen ser invariants per a tots els observadors que se mouen a velocitats constants entre ells, i el segon, que la velocitat de la llum es constant per a qualsevol observador. Este segon axioma, revolucionari, va més allà de les conseqüències previstes per Lorentz o Poincaré que simplement relataven un mecanisme per a explicar l'acurtament d'un dels braços de l'experiment de Michelson i Morley. Este postulat implica que si una llampada de llum es llança al creuar-se dos observadors en moviment relatiu, abdós voran alluntar-se la llum produint un círcul perfecte en cada un d'ells en el centre. Si a abdós costats dels observadors se posara un detector, ningú dels observadors se posaria d'acort en que detector s'activà primer (se perden els conceptes de temps absolut i simultaneïtat).La teoria rep el nom de "teoria especial de la relativitat" o "teoria restreta de la relativitat" per a distinguir-la de la teoria de la relativitat general, que fon introduïda per Einstein en 1915 i en la que se consideren els efectes de la gravetat i l'acceleració.

Equivalència massa-energia

Artícul principal → Equivalència entre massa i energia.

El quart artícul d'aquell any se titulava Ist die Trägheit eines Körpers von seinem Energieinhalt abhängig i mostrava una deducció de la fòrmula de la relativitat que relaciona massa i energia. En este artícul s'exponia que "la variació de massa d'un objecte que emet una energia L, es:

<math>frac{L}{V^2}</math> a on V era la notació de la velocitat de la llum usada per Einstein en 1905.

Esta fòrmula implica que l'energia I d'un cos en repòs és igual a la seua massa m multiplicada per la velocitat de la llum al quadrat:

<math> I = mc^2 ,</math>Mostra com una partícula en massa posseïx un tipo d'energia, "energia en repòs", distinta de les clàssiques energia cinètica i energia potencial. La relació massa–energia s'utilisa comunament per a explicar com se produïx l'energia nuclear; mesurant la massa de núcleus atòmics i dividint pel número atòmic se pot calcular l'energia d'enllaç atrapada en els núcleus atòmics. Paralelament, la cantitat d'energia produïda en la fissió d'un núcleu atòmic se calcula com la diferencia de massa entre el núcleu inicial i els productes de la seua desintegració, multiplicada per la velocitat de la llum al quadrat.

Relativitat general

Artícul principal → Teoria general de la relativitat.

En novembre de 1915 Einstein presentà una série de conferencies en l'Acadèmia de Ciències de Prússia en les que descrigué la teoria de la relativitat general. L'última d'estes conferencies conclogué en la presentació de l'equació que reemplaça a la llei de gravetat de Newton. En esta teoria tots els observadors estan considerats equivalents i no únicament aquells que se mouen en una velocitat uniforme. La gravetat no és ya una força o acció a distancia, com era en la gravetat newtoniana, sino una conseqüència de la curvatura del espai-temps. La teoria proporcionava les bases per al estudi de la cosmologia i permetia comprendre les característiques essencials del Univers, moltes de les quals no serien descobertes sino en posterioritat a la mort d'Einstein. La relativitat general fon obtinguda per Einstein a partir de raonaments matemàtics, experiments hipotetics (Gedanken experiment) i rigorosa deducció matemàtica sense contar realment en una base experimental. El principi fonamental de la teoria era el denominat principi d'equivalencia. A pesar de l'abstracció matemàtica de la teoria, les equacions permetien deduir fenòmens comprovables. El 29 de maig de 1919 Arthur Eddington fon capaç de mesurar, durant un eclipse, la desviació de la llum d'una estrela al passar prop del Sol, una de les prediccions de la relativitat general. Quan se feu publica esta confirmació la fama d'Einstein s'incrementà enormement i se considerà un pas revolucionari en la física. Des de llavors la teoria s'ha verificat en tots i cada un dels experiments i verificacions realisats fins el moment. A pesar de la seua popularitat, o potser precisament per ella, la teoria contà en importants detractors entre la comunitat científica que no podien acceptar una física sense un Sistema de referencia absoluta.

Estadístiques de Bose-Einstein

Artícul principal → Estadística de Bose-Einstein.

En 1924 Einstein rep un artícul d'un jove físic indi, Satyendranath Bose, denominat "La llei de Plank i l'hipòtesis del quant de llum", descrivint a la llum com un gas de fotons i demanant l'ajuda d'Einstein per a la seua publicació. Einstein se donà conte de que el mateix tipo d'estadístiques podien aplicar-se a grups d'àtoms i publicà l'artícul, conjuntament en Bose, en alemà, la llengua més important en física en l'época. Les estadístiques de Bose-Einstein expliquen el comportament dels tipos bàsics de partícules elementals denominades bosones.

La Teoria de Camp Unificat

Einstein dedicà els seus últims anys a la busca d'una de les més importants teories de la física, la cridada Teoria de Camp Unificat. Dita busca, despuix de la seua Teoria general de la relativitat, consistí en una série d'intents tendents a generalisar la seua teoria de la gravitació per a conseguir unificar i resumir les lleis fonamentals de la física, específicament la gravitació i l'electromagnetisme. En l'any 1950, expongué la seua Teoria de camp unificat en un artícul titulat «Sobre la teoria generalisada de la gravitació» (On the Generalized Theory of Gravitation) en la famosa revista Scientific American. Encara que Albert Einstein fon mundialment celebre pels seus treballs en física teòrica, paulatinament fon aïllant-se en la seua investigació, i els seus intents no tingueren èxit. Perseguint l'unificació de les forces fonamentals, Albert ignorà alguns importants desenrolls en la física, sent notablement visible en el tema de les forces nuclear fort i nuclear dèbil, les quals no s'entengueren be sino despuix de quinze anys de la mort d'Einstein (prop de l'any 1970) mediant numerosos experiments en física d'altes energies. Els intents proposts per la Teoria de cordes o la Teoria M, mostren que encara perdura el seu ímpetu d'alcançar demostrar la gran teoria de l'unificació de les lleis de la física.

Referències

• Est artícul fon creat a partir de la traducció de l'artícul es.wikipedia.org/wiki/Albert_Einstein de la Wikipedia en espanyol, baix llicència Creative Commons-BY-SA.