Diferència entre les revisions de "Miquel Adlert i Noguerol"
(→Cites) |
(→Cites) |
||
| (No se mostren 9 edicions intermiges del mateix usuari) | |||
| Llínea 10: | Llínea 10: | ||
| lloc_mort = [[Valéncia]], [[Regne de Valéncia]], [[Espanya]] | | lloc_mort = [[Valéncia]], [[Regne de Valéncia]], [[Espanya]] | ||
}} | }} | ||
| − | '''Miquel Adlert i Noguerol''' ([[Paterna]], [[L'Horta]], [[1911]] - † [[Valéncia]], [[1988]]) fon un advocat, juge, escritor i editor valencià. | + | '''Miquel Adlert i Noguerol''' ([[Paterna]], [[L'Horta]], [[1911]] - † [[Valéncia]], [[1988]]) fon un advocat, juge, escritor i editor valencià. És un dels més brillants intelectuals del [[sigle XX]]. Està considerat un dels pares del [[valencianisme]] modern. |
== Biografia == | == Biografia == | ||
| Llínea 23: | Llínea 23: | ||
En l'any [[1944]] fundà junt a [[Xavier Casp]] l'[[Editorial Torre|editorial Torre]], en la ciutat de [[Valéncia]], que donà a conéixer a la major part dels escritors valencians de la postguerra, aixina com la revista [[Revista Esclat|Esclat]] (1948). En [[1956]] s'enfrontà dialècticament a [[Joan Fuster]] i trencà definitivament en ell despuix de la publicació del llibre titulat ''[[Nosaltres els valencians]]'' en [[1962]]. | En l'any [[1944]] fundà junt a [[Xavier Casp]] l'[[Editorial Torre|editorial Torre]], en la ciutat de [[Valéncia]], que donà a conéixer a la major part dels escritors valencians de la postguerra, aixina com la revista [[Revista Esclat|Esclat]] (1948). En [[1956]] s'enfrontà dialècticament a [[Joan Fuster]] i trencà definitivament en ell despuix de la publicació del llibre titulat ''[[Nosaltres els valencians]]'' en [[1962]]. | ||
| + | |||
| + | {{Cita|L'ocultació de l'història és un arma terrible i eficacíssima per a la mentira.|Miquel Adlert}} | ||
Durant la [[Batalla de Valéncia]], foren acallats i apartats, ell i atres molts grans valencianistes i ideòlecs de l'época, impedint que esta Rebelió Popular Valencianista poguera derivar en un moviment nacionaliste, estructurat i coherent. | Durant la [[Batalla de Valéncia]], foren acallats i apartats, ell i atres molts grans valencianistes i ideòlecs de l'época, impedint que esta Rebelió Popular Valencianista poguera derivar en un moviment nacionaliste, estructurat i coherent. | ||
| Llínea 55: | Llínea 57: | ||
La seua obra lliterària fon sempre en prosa i destaca la constància en constituir un registre lliterari ric i cult per a la llengua valenciana. Sa obra sempre versà al voltant de la Pàtria Valenciana, podent considerar a Adler com u dels principals ideòlecs del valencianisme de postguerra i de la transició. | La seua obra lliterària fon sempre en prosa i destaca la constància en constituir un registre lliterari ric i cult per a la llengua valenciana. Sa obra sempre versà al voltant de la Pàtria Valenciana, podent considerar a Adler com u dels principals ideòlecs del valencianisme de postguerra i de la transició. | ||
| + | |||
| + | {{Cita|¡Infortunada Pàtria nostra valenciana que inclús son contorn desfiguren l'imperialisme de ponent i l'imperialisme de tramontana!|Miquel Adlert i Noguerol}} | ||
== Obres == | == Obres == | ||
| Llínea 77: | Llínea 81: | ||
{{Cita|Perque l'idioma es el parlat i no l'escrit. Per aixo se li diu llengua per ser esta orgue indispensable per a parlar. La llengua escrita es la reproduccio grafica de la parlada com el retrat ho es de la persona. I aixina com l'essencia humana es la persona i no el retrat, l'essencia de l'idioma es el parlat i no l'escrit… La llengua parlada es anterior a l'escrita… La base de la llengua valenciana es la parlada i no lescrita.|''[[En defensa de la llengua valenciana]]'' (Valéncia, [[1977]]), per Miquel Adlert Noguerol}} | {{Cita|Perque l'idioma es el parlat i no l'escrit. Per aixo se li diu llengua per ser esta orgue indispensable per a parlar. La llengua escrita es la reproduccio grafica de la parlada com el retrat ho es de la persona. I aixina com l'essencia humana es la persona i no el retrat, l'essencia de l'idioma es el parlat i no l'escrit… La llengua parlada es anterior a l'escrita… La base de la llengua valenciana es la parlada i no lescrita.|''[[En defensa de la llengua valenciana]]'' (Valéncia, [[1977]]), per Miquel Adlert Noguerol}} | ||
| + | |||
| + | {{Cita|L'Idioma no es una qüestio cientifica en el sentit de ser un producte d'una ciencia, sino al reves: una ciencia - la filologica - es producte de la llengua; no es una llengua merament especulativa (...). Ara els filolecs valencians pancatalanistes s'han apoderat de la llengua com a cosa seua i en acte dominant fan una llengua i volen imposar al poble l'artificialitat de sa factura cientifica.|''[[En defensa de la llengua valenciana]]'' (Valéncia, [[1977]], pàgs. 18 i 19), per Miquel Adlert Noguerol}} | ||
{{Cita|La finalitat que busca l'interés pancatalaniste en el topònim [[País Valencià]] és l'anulació de la personalitat valenciana independent de Catalunya. País Valencià és la denominació bàsica per a donar credibilitat a l'afirmació de que Valéncia ha segut i és una part de Catalunya; u dels [[Països Catalans]]. Perqué ningú, per poca inteligència que tinga, pot creure que un Regne formava part i depenia d'un Principat, com ara li diuen a Catalunya, i manco encara d'un comtat.|''[[En defensa de la llengua valenciana]]'' (Valéncia, [[1977]]), per Miquel Adlert Noguerol}} | {{Cita|La finalitat que busca l'interés pancatalaniste en el topònim [[País Valencià]] és l'anulació de la personalitat valenciana independent de Catalunya. País Valencià és la denominació bàsica per a donar credibilitat a l'afirmació de que Valéncia ha segut i és una part de Catalunya; u dels [[Països Catalans]]. Perqué ningú, per poca inteligència que tinga, pot creure que un Regne formava part i depenia d'un Principat, com ara li diuen a Catalunya, i manco encara d'un comtat.|''[[En defensa de la llengua valenciana]]'' (Valéncia, [[1977]]), per Miquel Adlert Noguerol}} | ||
{{Cita|La realitat és que l'autèntica llengua valenciana en sa evolució, en l'estat actual, ha segut desconeguda pels lliterats valencians, primer per arcaïsants, i després, i ara, per catalanisants. I així s'han condenat, com a incorrectes, formes evolucionades de la llengua valenciana, substituint-les, primer per les arcaiques i després per les catalanes evolucionades.|''[[En defensa de la llengua valenciana]]'' (Valéncia, [[1977]]), per Miquel Adlert Noguerol}} | {{Cita|La realitat és que l'autèntica llengua valenciana en sa evolució, en l'estat actual, ha segut desconeguda pels lliterats valencians, primer per arcaïsants, i després, i ara, per catalanisants. I així s'han condenat, com a incorrectes, formes evolucionades de la llengua valenciana, substituint-les, primer per les arcaiques i després per les catalanes evolucionades.|''[[En defensa de la llengua valenciana]]'' (Valéncia, [[1977]]), per Miquel Adlert Noguerol}} | ||
| + | |||
| + | {{Cita|Miquel Adlert Noguerol: Un atre teoric, en qui no acaba el cicle, les ensenyances del qual les hem vixcut de prop, es Miquel Adlert Noguerol (1911-1988). La seua figura es l'unica que ocupa en plenitut el s. XX i sense dubte es clau en el moment de la Transicio, un periodo turbulent en una Valencia crispada i convulsa per les qüestions identitaries. El renaixer de grupusculs valencianistes que, estimant l'autonomia i sentint-se hereus d'una complexa historia, no dubtaren en devorar ansiosament la seua obra ''En defensa de la llengua valenciana. Perqué i cóm s'ha d'escriure la que es parla'' (1977). En ella denuncia l'engany de la catalanisacio en que personalment havia caigut i cóm abandona tant torta drecera, iniciant un nou cami esperançador i netament valencià, a mes de fer una proposta normativisadora de la Llengua valenciana. En esta i en unes atres obres seues, tal volta mes especialisades, va aportant idees i pensaments constructius, d'eixos que ajuden a afermar sentiments o a crear-los quan es carix d'ells, en este sentit ''Del periodisme meu'' es un compendi d'articuls sense cap desperdici.|''Valencianisme: regionalisme o nacionalisme. Una aproximacio als conceptes i ad alguns teorics del valencianisme'' (2016), per [[Juli Moreno]]}} | ||
| + | |||
| + | {{Cita|Començaré per u dels casos que també fa que el denigren els catalans [l'autor es referix a Jaume I]: 'regalar' Múrcia a Castella. No puc continuar sense recordar que ara hi ha catalans i valencians que propugnen retornar o 'regalar', a Múrcia el tros d'ella que Jaume II incorporà al Regne de Valéncia; aixi com volen també regalar atres trossos valencians a Castella i a Aragó, per mor del 'País Valencià' monolingüe integrant dels 'Països Catalans'. ¡Cosas veredes! Joàn Fustér (1), numen valencià del pancatalanisme, escrigué en 1962: '... les contrades no catalanes del País Valencià tindrien el lloc just en les demarcacions limítrofes amb les quals conserven una profunda afinitàt: Aragó, Castella i Múrcia'. No debades Elías de Tejada (2) ha escrít: '... Joan Fuster aspira a matar a Valencia...'; 'Quiere acabar de matar al Reino de Valencia'.|''L'espirit juridic del rei Don Jaume'' (Valéncia, 1980), per Miquel Adlert Noguerol}} | ||
| + | |||
| + | {{Cita|Miquel Adlert Noguerol, considera al rei Jaume I com un gran monarca, polític, governant, guerrer i home, sent els seus fets, en el context de sa profitosa i generosa vida, dignes d'alabança. Tant la Crònica com els Furs son espill del seu espírit jurídic que el du a un sentit autènticament lliberal i demòcrata en les explicacions que fa als seus súbdits sobre les seues decisions i conducta en accions militars o polítiques; i sobre les raons de les seues disposicions llegals. Entre els fets reveladors de l'espírit jurídic de Don Jaume, el més important i més trascendental per als valencians es la promulgació dels Furs de Valéncia. Donant una llegislació pròpia, codificada, territorial i no feudal, al Regne de Valéncia. En la promulgació de les lleis Don Jaume es trobà en l'oposició de les classes noble i eclesiàstica, sobretot davant el privilegi d'exenció de contribucions que gojaven d'antic en Aragó i en els comtats catalans. Entregà les terres que li reclamaren les ordens militars del Temple i de l'Hospital, durant la reconquista. | ||
| + | |||
| + | Diu Miquel Adlert que “… l'espirit juridic el que mou a Don Jaume, en tants casos com se'n donen en la conquista de Valéncia, a no impondre als que se li entreguen pacíficament, un Dret i una llegislacio que els siguen extranys; i els respecta els que ne tenen”.|''L'espirit juridic del rei Don Jaume'', per Miquel Adlert Noguerol (Valéncia, 1980), citat en el llibre ''[[Mosaic Castellonenc]]'' (Castelló, 2021) per [[Xavier Gimeno i Alonso]]}} | ||
| + | |||
| + | == Bibliografia == | ||
| + | |||
| + | * ''Miquel Adlert. Vida i obra'' (Valéncia, 2000) VV.AA. Editat per l'[[Associació d'Escritors en Llengua Valenciana]] (AELLVA) | ||
== Vore també == | == Vore també == | ||
Última revisió del 17:55 16 set 2024
| Miquel Adlert i Noguerol | |||
|---|---|---|---|
| |||
| Nacionalitat: | Espanyola | ||
| Ocupació: | Advocat, juge, escritor i editor. | ||
| Naiximent: | 1911 | ||
| Lloc de naiximent: | Paterna, Regne de Valéncia, Espanya | ||
| Defunció: | 1988 | ||
| Lloc de defunció: | Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya | ||
Miquel Adlert i Noguerol (Paterna, L'Horta, 1911 - † Valéncia, 1988) fon un advocat, juge, escritor i editor valencià. És un dels més brillants intelectuals del sigle XX. Està considerat un dels pares del valencianisme modern.
Biografia[editar | editar còdic]
Miquel Adlert fon membre de l'alta burguesia valenciana i profundament cristià, estudià Dret i més tart va eixercir com a juge.
Nacionaliste convençut i u dels més brillants intelectuals valencians del sigle XX. Destacà com a ensagiste, la seua obra és capital dins de les lletres valencianes. No mai volgué fer valencianisme "personal" ni "personaliste". Coneixedor de que la valencianitat no és una condició innamovible, sino més be fràgil i trencadora.
Fon un renovador de la llengua valenciana, un creador pero proscrit de les lletres, marginat i oblidat per qüestions polítiques, donat que sempre fon un patriota, defensor entre atres coses del terme Regne de Valéncia, rebujant de pla el terme País Valencià.
En 1935 fon militant d'Acció Nacionalista Valenciana (ACNV). En acabar la guerra civil espanyola formà part de la directiva de Lo Rat Penat i intentà reconstituir Acció Valenciana com a societat adherida al Movimiento Nacional, a la volta que contactà en membres de la Lliga Catalana i d'Unió Democràtica de Catalunya (UDC), pero en l'any 1940 fon dissolta per orde governativa.
En l'any 1944 fundà junt a Xavier Casp l'editorial Torre, en la ciutat de Valéncia, que donà a conéixer a la major part dels escritors valencians de la postguerra, aixina com la revista Esclat (1948). En 1956 s'enfrontà dialècticament a Joan Fuster i trencà definitivament en ell despuix de la publicació del llibre titulat Nosaltres els valencians en 1962.
Durant la Batalla de Valéncia, foren acallats i apartats, ell i atres molts grans valencianistes i ideòlecs de l'época, impedint que esta Rebelió Popular Valencianista poguera derivar en un moviment nacionaliste, estructurat i coherent.
Als començaments dels anys setanta derivà cap a posicions valencianistes i de defensa de la llengua valenciana, rebujant el terme Països Catalans, i reivindicant les institucions del Regne de Valéncia. A principis dels anys 1980 va participar en l'elaboració de les Normes d'El Puig per a la llengua valenciana.
La seua obra En defensa de la llengua valenciana (1977), expón les raons per les que s'aparta de l'imitació de certs models llingüistics per a poder escriure en valencià d'acort en la tradició escrita i parlada. Això supongué una autèntica revolució, donant pas a la codificació moderna de la llengua valenciana, perfilada i perfeccionada per la Secció de Llengua i Lliteratura de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), en la que ell participà.
La revista Murta (1978-1983) en la que escrivien els intelectuals de l'época, adoptà la reforma ortogràfica proposta per Adlert en el seu llibre En defensa de la llengua valenciana, posteriorment s'escrigué en la normativa ortogràfica de la RACV. En el número 1 d'esta revista Adlert criticà a Lo Rat Penat per utilisar "catalanades" en els seus escrits.
El 20 de febrer de 1987, Lo Rat Penat li oferí un emotiu homenage. L'homenage se celebrà en el Saló d'Actes del Centre Cultural de la Caixa d'Aforros, en el qual intervingué Vicent Ramon Calatayud.
En l'última etapa de sa vida, a l'arribar la Transició, divulgà amplament el valencianisme i els punts sensibles de l'història valenciana més desconeguts pel gran públic.
Les JJ.RR. li dedicaren un homenage pòstum, el qual donà lloc al llibre Miquel Adlert, que fon editat per Lo Rat Penat en l'any 1990, dins de la colecció titulada Al Vent.
Transició espanyola[editar | editar còdic]
La seua figura és l'única que ocupa en plenitut el sigle XX i sense dubte és clau en el moment de la Transició, un periodo turbulent en una Valéncia crispada i convulsa per les qüestions identitàries. El renaixer de grupusculs valencianistes que, estimant l'autonomia i sentint-se hereus d'una complexa història, no dubtaren en devorar ansiosament la seua obra En defensa de la llengua valenciana. Perqué i cóm s'ha d'escriure la que es parla (1977). En ella denuncia l'engany de la catalanisació en que personalment havia caigut i cóm abandona tant torta drecera, iniciant un nou camí esperançador i netament valencià, a més de fer una proposta normativisadora de la Llengua Valenciana.
Pensament[editar | editar còdic]
Per a Adlert, el catolicisme no podia ser separat de l'acció política nacionalista, d'eixa manera és més fàcil, per eixemple, poder establir semblança entre polítics i religiosos.
Sempre comentava que no se pot guanyar res estant a la defensiva, hi ha que eixir al carrer a lluitar per les conviccions pero sense violència, la qual sempre rebujà en totes les seues modalitats. Fon un dels primers i més complets teòrics del valencianisme.
Una frase molt coneguda d'ell, diu: "Sense ilusió, no pot haver esperances". Recomanant sempre actuar de cara al futur, que és a on s'encaminen les esperances.
Per a llegir a Adlert hi ha que tindre coneiximents històrics, i eixe és u dels grans problemes del poble valencià, la seua ignorància pel seu propi passat.
El mensage i la obra d'Adlert és tot un referent sense cap discusió del valencianisme. Publicà dèsset llibres en tan sols una dècada (1977-1987), encara que llamentablement, tingué que pagar ell mateix la publicació de gran part de la seua obra.
La seua obra lliterària fon sempre en prosa i destaca la constància en constituir un registre lliterari ric i cult per a la llengua valenciana. Sa obra sempre versà al voltant de la Pàtria Valenciana, podent considerar a Adler com u dels principals ideòlecs del valencianisme de postguerra i de la transició.
Obres[editar | editar còdic]
- I la pau (1953)
- El dia torna (novela)
- Ventijol (relat)
- El salze a la sendera (novela) (1953)
- Cor al nu (1956)
- En defensa de la llengua valenciana (Valéncia, 1977)
- L'espirit juridic del rei Don Jaume (Valéncia, 1980)
- Ventijòl. Narracions (Valéncia, 1982)
- De la meua catacumba (Colecció de pensaments) (Valéncia, 1984)
- El compromis de Casp, qüestio juridica (1984)
- Del periodisme meu (Valéncia, 1984) Esta obra és en realitat una colecció de diversos artículs que s'extenen cronològicament des de 1935 a 1983.
- Semblança del mes. Evocacions de la Valencia de quan yo era jove (Valéncia, 1986)
Cites[editar | editar còdic]
Bibliografia[editar | editar còdic]
- Miquel Adlert. Vida i obra (Valéncia, 2000) VV.AA. Editat per l'Associació d'Escritors en Llengua Valenciana (AELLVA)
Vore també[editar | editar còdic]
- En defensa de la llengua valenciana
- Acció Nacionalista Valenciana
- Xavier Casp
- Revista Murta
- Valencianisme