Catalunya

Plantilla:Vegeu lliure Plantilla:Redirecció Plantilla:Protegida Plantilla:Infotaula de Comunitat Autònoma Catalunya (Catalonha en occità i Cataluña en castellà) és un país europeu de la Mediterrània occidental constituït com a comunitat autònoma d'Espanya. És situat a la costa nord-est de la Península Ibèrica limitant al nord amb Andorra i França, a l'oest amb Aragó, al sud amb el País Valencià i a l'est amb el mar Mediterrani. Catalunya és la part més extensa del territori històric i cultural del Principat de Catalunya i de tot el conjunt de terres de parla catalana o els Països Catalans. Per diferenciar-la del territori històric, sovint es denomina comunitat autònoma de Catalunya. Amb un estimat de 7.364.078 d'habitants del 2008, és la segona comunitat autònoma més poblada d'Espanya, i agrupa el 51,55% de la població total de les comunitats on el català és llengua pròpia.

Catalunya va ser una possessió de l'imperi Romà que va passar a mans dels gots i els alans el segle V. Els musulmans la van conquerir el 712, però en van ser expulsats de la riba nord del Llobregat a finals del mateix segle i el començament del següent amb el suport de Carlemany. Amb el temps, els comtes francs van convertir Catalunya en un domini independent i es van confederar el 1137 amb la Corona d'Aragó, acabant la conquesta dels territoris musulmans de Catalunya el 1154. La Corona d'Aragó es va unir a la Corona de Castella el 1476 i va conservar les seves institucions autònomes de govern fins a l'acabament de la Guerra de Successió Espanyola el 1714, uns anys després del seu desmembrament per la cessió al Regne de França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya. El 1978, va recuperar autonomia i es va constituir com a comunitat autònoma del Regne d'Espanya.

El Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació d'una manera àmpliament majoritària en el Preàmbul de l'Estatut d'autonomia. Tanmateix, la Constitució espanyola, en l'article segon, reconeix la realitat nacional de Catalunya com a nacionalitat.

En l'actualitat, Catalunya és una de les comunitats més riques i pròsperes d'Espanya La capital és Barcelona. La població de Catalunya el 2006 superava els 7 milions d'habitants, en un total de 947 municipis dels quals 59 superen els 20.000 habitants. Dos terços de la població viuen a la regió metropolitana de Barcelona.

Toponímia

El nom de Catalunya, com a tal, es va començar a utilitzar a mitjan del segle XII per designar el conjunt de comtats que formaven la Marca Hispànica que es van desvincular, gradualment, de la tutela franca fins esdevenir sobirans. L'origen del mot, Catalunya, encara és incert i obert a interpretacions. Una teoria és que es deriva de "terra de castells", i que hagi evolucionat del terme castlà, el governador d'un castell. D'acord amb aquesta teoria, el terme castellà en seria homòleg. Una altra teoria suggereix que Catalunya prové de "Gotholàndia" és a dir la terra dels gots; de fet, els francs sovint anomenaven el territori català (o fins i tot, la península ibèrica) com a Gòtia.

Talunya o Taluniya fou una localitat musulmana a la regió d'Ath-Thaghr al-Alà pròxima a Lleida. És esmentada per l'historiador i geògraf musulmà Al-'Udrī (1002 — ~1085) en la seva obra Tarsi al-akhbār. Segons aquest, estava situada a meitat de camí entre Lleida i Osca, fet que fa que molts experts la identifiquin amb Montsó. El nom atorga al poblat un origen ibèric. Durant l'època sarraïna disposà d'una fortificació o castell (kalat en àrab), que donà kalat Talunya o, usant la contracció ka- per referir-se a castell, ka Talulnya (en català castell de Talunya). Segons aquesta hipòtesi, els àrabs anomenarien els habitants de la Marca Hispànica com «els que viuen més enllà de ka Talunya». L'origen àrab, a través d'un topònim iber, podria explicar la falta de correspondència exacta entre el gentilici català i el topònim Catalunya.

Altres teories suggereixen que prové d'un mític príncep alemany, Otger Cataló, o del mot laketani, tribu que habitava les terres del que avui són el Vallès i el Barcelonès, i que per influència italiana va evolucionar a katelans i d'aquí a catalans.

El Principat de Catalunya és un terme jurídic (en llatí principatus) que aparegué al segle XIV per indicar el territori sota jurisdicció de les Corts Catalanes, el sobirà del qual (en llatí, princeps) era el rei del Casal de Barcelona, sense ser formalment un regne sinó una agrupació de comtats amb unes lleis uniformades per les Corts. Tot i que el territori del Principat fou posteriorment confederat amb la corona d'Aragó i aquesta amb el regne de Castella, i que una porció en va ser annexionada per França (en l'actualitat, territori conegut com la Catalunya del Nord), el terme "Principat" sovint ha estat utilitzat per referir-se a les quatre províncies catalanes que conformen la comunitat autònoma, de manera informal, fins l'actualitat.

Geografia física

thumb|Imatge de satèl·lit de Catalunya Catalunya té una superfície aproximada de 32.000 km². Limita al nord amb Andorra (65,3 km) i França—el Departament dels Pirineus Orientals—(315 km), a l'oest amb l'Aragó (359,9 km), al sud amb el País Valencià (52,9 km) i a l'est amb la Mar Mediterrània. La seva situació geogràfica ha afavorit, des de temps medievals, una relació propera i intensa amb la resta dels països mediterranis i alhora amb l'Europa continental.

Aproximadament el 28,7% del sòl de Catalunya es dedica als conreus; el 15,7% son prats i pastures, l'1% correspon a rius; el 43,4% a boscos, el 6,7% a àrees urbanes o urbanitzables, i el 4,6% a altres activitats no especificades.

Vore també: Llista de rius de Catalunya, Llista de platges de Catalunya, i Llista de muntanyes de Catalunya

Topografia

Catalunya té una diversitat geogràfica molt marcada, tenint en compte la superfície relativament petita del seu territori. La geografia està condicionada pel litoral mediterrani, aquest, amb 580 quilòmetres de costa, i les grans unitats de relleu dels Pirineus al nord. El relleu català presenta, a grands trets, tres unitats morofestructurals generals:

• els Pirineus: la formació muntanyosa que connecta la Península Ibèrica amb el territori continental europeu, i situats al nord de Catalunya;
• el Sistema Mediterrani Català o les Serralades Costaneres Catalanes: una alternança d'elevacions i planes paral·leles a la costa mediterrània; i
• la Depressió Central Catalana: unitat estructural que configura el sector oriental de la Vall de l'Ebre.

[[Fitxer:Els Encantats.JPG|thumb|Els Encantats, dos pics emblemàtics dels Pirineus i l'estany de Sant Maurici.]] [[Fitxer:Montserrat des del Bages.jpg|thumb|left|Montserrat]] Els Pirineus catalans representen gairebé la meitat, en longitud, de tot el Pirineu espanyol, ja que s'estén per més de 200 km. Tradicionalment s'ha diferenciat el Pirineu Axial, el principal del Prepirineu (meridional al territori català) i que son formacions muntanyoses paral·leles a les serralades principals però amb altituds menors, menys escarpades i d'una formació geològica diferent. Ambdós unitats són més amples a l'occident que no pas a l'orient, on es presenten els pics més elevats. L'elevació més alta de Catalunya, que es troba al nord de la comarca de Pallars Sobirà, és la Pica d'Estats amb 3.143 m, seguida del Puig Cedrós (2.914 m) i el Puigmal (2.910) tots dos en la frontera amb França. Al Preprineu hi destaquen diverses serralades com la serralada del Cadí o la de Pedraforca.

El Sistema Mediterrani Català té la seva base en dues serralades més o menys paral·leles amb la costa, en una orientació del nord-oest cap al sud-oest. Aquestes dues serralades són la Serralada Litoral i la Serralada Prelitoral. La Serralada Litoral és de menor extensió i amb altituds menors, mentre que la Serralada Prelitoral és major tant en extensió com en altitud. Dins el sistema es troba una sèrie de terres planes, les entitats majors de les quals formen la Depressió Litoral i la Depressió Prelitoral. La Depressió Litoral se situa a l'est de la Serralada Prelitoral cap a la costa. La Depressió Prelitoral, per contra, se situa a l'interior, entre les dues serralades, i constitueix la base de les terres planes del Vallès i el Penedès. Altres planes majors són la Depressió de la Selva i la Plana de l'Empordà, majoritàriament a les comarques de la Selva i l'Alt i el Baix Empordà respectivament. Finalment, el Sistema també inclou la Serralada Transversal i el Subpirineu, que són formacions tardanes al nord de la Serralada Prelitoral i amb contacte amb els Pirineus i Prepirineus que originen altituds mitjanes i, en el cas de la primera, volcans a l'àrea de la Garrotxa.

La Depressió Central Catalana és una plana situada entre els Pirineus i la Serralada Prelitoral. Les comarques del sud de la província de Lleida i les centrals de Barcelona ocupen aquest territori. Les terres de la Depressió se situen entre els 200 i els 600 m d'altitud. Les planes i les aigües que descendeixen dels Pirineus han fet que el territori sigui fèrtil pels camps de conreu i s'hi han construït nombrosos canals d'irrigació.

Hidrografia

[[Fitxer:Spain Ebre river in Miravet.jpg|thumb|L'Ebre a Miravet]] Gairebé la totalitat de Catalunya pertany a la conca mediterrània. La xarxa hidrogràfica catalana està integrada per dues conques hidrogràfiques importants, la de l'Ebre i les conques internes de Catalunya, totes desguassant al Mediterrani. A més, hi ha la conca del Garona que desemboca a l'oceà Atlàntic, però només abasta el 1,73% del territori català.

La xarxa hidrogràfica es pot dividir en dos sectors, un de vessant occidental o de l'Ebre i un de vessant oriental format per rius menors que desemboquen al Mediterrani al llarg del litoral català. El primer aporta una mitjana de 18.700 hm³/any, mentre que la segona només aporta una mitjana de 2.020 hm³/any. La diferència és deguda a la gran aportació de l'Ebre, del qual el Segre és un important tributari. A Catalunya hi ha, a més a més, una relativa riquesa d'aigües subterrànies, tot i que també existeix la desigualtat entre comarques, atesa l'estructura geològica complexa del territori. Als Pirineus catalans hi ha molts estanys petits, restes de l'època glacial. El major n'és el de Banyoles.

La costa catalana és gairebé rectilínia, amb una longitud superior als 500 km i amb pocs accidents geogràfics—els més rellevants són el cap de Creus i el golf de Roses al nord, i el delta de l'Ebre al sud. On la Serralada Litoral se submergeix dins el mar, ho fa en dos segments, un entre l'Estartit i la població de Blanes (la costa Brava) i més al sud, les costes de Garraf.

Clima

Plantilla:Article principal Catalunya gaudeix d'un clima mediterrani temperat propi de la seva latitud a l'hemisferi septentrional. Tot i així, atesa la seva variada topografia, hi ha una diversitat de climes i trets particulars. Les temperatures mitjanes anuals oscil·len des del 0 °C als Pirineus, fins als 17 °C a la costa del sud; les temperatures màximes poden arribar als 43 °C (a les Garrigues), i les mínimes als -30 °C (als Pirineus).

Quant a la pluviositat, Catalunya pot dividir-se en dues regions:

• la Catalunya humida, integrada pels Pirineus, els Prepirineus, el Subpirineu i alguns illots muntanyosos de la serralada Prelitoral, on la pluviositat és superior als 700 mm anuals; i
• la Catalunya seca; la resta del territori, on la pluviositat és inferior als 700 mm anuals.

La pluviositat té una tendència equinoccial. Al mediterrani, els estius són secs i hi ha pluges primaverals. Als Pirineus, les precipitacions hi són abundants durant maig i juny, i els estius, en general, són humits.

En considerar tant les temperatures com la pluviositat, Catalunya es divideix en tres grans dominis climàtics:

• un de clima alpí (als alts Pirineus);
• un de clima atlàntic (a la conca de la Garona);
• i un de clima mediterrani (la resta del territori), que se subdivideix en una àrea de muntanya alta i una de muntanya baixa.

Protecció de la natura

El 1990 el govern català va crear el Consell de Protecció de la Natura, un òrgan consultiu en matèria de protecció de la natura i del paisatge, amb el propòsit de conèixer, estudiar, protegir i gestionar el medi natural català. Existeixen a Catalunya onze parcs naturals: el Parc Natural de l'Alt Pirineu, Aiguamolls de l'Empordà, el Parc Natural del Cadí-Moixeró, el Cap de Creus, els Ports, Parc Natural del Montseny, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, la Serra de Montsant i la Zona volcànica de la Garrotxa; un parc nacional, Aigüestortes i Estany de Sant Maurici; una reserva natural, la Delta del Llobregat; i una reserva marina, les Illes Medes.

Política i govern

Plantilla:Article principal thumb|Façana de la seu del Parlament de Catalunya [[Fitxer:RJ-Barcelona2.jpg|thumb|Palau de la Generalitat ]] [[Fitxer:Artur Mas.jpg|thumb|Artur Mas i Gavarró, actual president de Catalunya]]

La Generalitat de Catalunya

La comunitat autònoma de Catalunya exerceix el seu autogovern que la constitució espanyola li garanteix com a nacionalitat. La norma institucional bàsica de Catalunya és l'Estatut d'Autonomia. D'acord amb aquest, l'autogovern de Catalunya s'organitza políticament en l'administració de la Generalitat de Catalunya. La Generalitat de Catalunya està formada per diverses institucions de govern, entre elles:

• el Parlament de Catalunya: el poder legislatiu del govern català; al parlament es realitza el debat polític i es controla i impulsa l'acció política i de govern. Entre les seves potestats, el Parlament aprova els pressupostos de la Generalitat. Està constituït per un mínim de 100 diputats i un màxim de 150, elegits per representació proporcional amb llistes de partits tancades, per un termini de quatre anys;
• la Presidència de la Generalitat, encapçalada pel president. El president és la més alta representació de la Generalitat i alhora de l'Estat espanyol a Catalunya. La seva funció és dirigir les accions del Govern; per tant és el representat del poder executiu de Catalunya; i
• el Govern o Consell Executiu és l'òrgan superior col·legiat que dirigeix l'acció política i l'administració de la Generalitat. El Govern està presidit pel president de la Generalitat, el conseller primer i els altres consellers. D'acord amb aquest, les competències principals del Govern són en l'àmbit de l'educació, la sanitat i la cultura. El finançament de la Generalitat és regulat per la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes i per l'Estatut d'Autonomia de Catalunya.

A més d'aquestes institucions, les altres institucions de la Generalitat són totes les que creï el Parlament mateix. Com a òrgans de garantia i control, en l'actualitat formen part de la Generalitat, el Síndic de Greuges, el garant dels drets i les llibertats dels ciutadans, la Sindicatura de Comptes de Catalunya que controla els comptes econòmics de les institucions públiques de Catalunya, i el Consell de Garanties Estatutàries, que vetlla per l'adequació a l'Estatut i a la Constitució de l'Estat espanyol de les disposicions de la Generalitat.

La màxima institució del poder judicial a Catalunya recau sobre el Tribunal Superior de Justícia, segons l'Estatut del 2006. Les competències del Tribunal Superior de Justícia inclouen conèixer els recursos i procediments en els diversos ordres institucionals i tutelar els drets reconeguts per l'Estatut. En tot cas, és competent en els ordres jurisdiccionals, civil, contenciós administratiu i social, i en els altres que es puguin crear en el futur.

El Govern és part integrant de la Generalitat de Catalunya. La capital i seu del Govern és la ciutat de Barcelona. El President de la Generalitat entre 1980 i 2003 ha estat Jordi Pujol i Soley, de Convergència i Unió, que fou seguit per Pasqual Maragall i Mira, del Partit dels Socialistes de Catalunya, entre el 2003 i el 2006, i per José Montilla Aguilera, entre el 2006 i finals del 2010, també del Partit dels Socialistes de Catalunya. Després de les eleccions del 20 de novembre del 2010, un cop constituït el nou Parlament, el 23 de desembre va ser elegit nou president Artur Mas i Gavarró, de CiU.

Catalunya també disposa d'una policia pròpia, els Mossos d'Esquadra, la força de policia civil més antiga d'Europa, els orígens de la qual es remunten al segle XVIII. Des de 1980 està sota les ordres de la Generalitat, i des del 1994 fins al 2008 va fer un procés de desplegament substituint a la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional, cossos dependents directament del Ministeri de l'Interior d'Espanya. L'Estat, però, conserva un nombre limitat d'agents a Catalunya per exercir altres funcions específiques: vigilància dels ports, aeroports, costes, fronteres, duanes, règim general d'estrangeria, documents d'identitat, tràfic d'armes i explosius, protecció fiscal de l'Estat i d'altres funcions que la Constitució estableix.

També en l'àmbit de la seguretat, existeixen en les localitats més importants les Policies Locals, que són cossos policials depenent dels Ajuntaments. En aquests moments existeixen aproximadament 200 d'aquests cossos. Cada Policia Local, també denominat en alguns municipis Policia Municipal (per exemple al Vendrell) o Guàrdia Urbana( per ex. a Barcelona o Reus), és un institut armat, de naturalesa civil amb estructura i organització jerarquitzada.

Exerceixen funcions com:

• Protegir a les autoritats de les corporacions locals, i vigilància o custòdia dels seus edificis i instal·lacions.

Ordenar, senyalitzar i dirigir el tràfic en el casc urbà, d'acord amb l'establert en les normes de circulació.

• Instruir atestats per accidents de circulació dins del casc urbà.

Policia administrativa, quant a les ordenances, bàndols i altres disposicions municipals dins de l'àmbit de la seva competència.

• Participar en les funcions de policia judicial.
• La prestació d'auxili, en els casos d'accident, catàstrofe o calamitat pública, participant, en la forma prevista en les Lleis, en l'execució dels plans de protecció civil.
• Efectuar diligències de prevenció i quantes actuacions tendeixin a evitar comissió d'actes delictius en el marc de col·laboració establert en les juntes de seguretat.
• Vigilar els espais públics i col·laborar amb les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat i amb la policia de les Comunitats Autònomes la protecció de les manifestacions i el manteniment de l'ordre en grans concentracions humanes, quan siguin requerits per a això.
• Cooperar en la resolució dels conflictes privats quan siguin requerits per a això.

Els símbols nacionals

Artícul principal → Símbols de Catalunya.

Catalunya té tres símbols representatius i distintius propis anomenats estatutàriament símbols nacionals: la bandera, l'himne i la festa nacional.

La bandera o senyera, va sorgir de la translació del senyal de l'escut dels comtes de Barcelona a un teixit. Encara que no n'hi ha cap referència documental abans del segle XIII, és una de les banderes més antigues d'Europa. La bandera catalana és una faixada amb cinc faixes grogues i quatre de vermelles, totes del mateix gruix.

L'himne nacional de Catalunya és Els Segadors, escrit en la seva forma actual per Emili Guanyavents el 1899. La versió musical és de Francesc Alió de l'any 1892. Els orígens darrera l'himne es remunten a una primitiva cançó nascuda arran dels fets històrics de 1640 durant la guerra dels catalans contra el rei Felip IV, en la qual els pagesos van protagonitzar episodis importants. És oficial per llei del Parlament des del 25 de febrer, 1993.

La festa nacional de Catalunya es va constituir com a primera llei que va aprovar el Parlament restaurat de Catalunya el 1980. La diada nacional o Festa de Catalunya, se celebra l'11 de setembre, recordant la pèrdua de les llibertats del mateix dia de l'any 1714, després del Setge de Barcelona, i alhora l'actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l'opressió: l'esperança d'un total recobrament nacional.

Divisió territorial i administrativa

Plantilla:Article principal [[Fitxer:Catalunya+Prov+Català.jpg|thumb|Províncies de Catalunya]] [[Fitxer:Catalunya+Comarques+Català.jpg|thumb|Comarques de Catalunya]] [[Fitxer:Mapa municipal de Catalunya.svg|right|thumb|Mapa municipal de Catalunya]] Catalunya s'organitza territorialment en províncies. L'Estatut d'Autonomia del 2006 estableix l'organització administrativa de Catalunya en tres ens locals: els municipis, les comarques i les vegueries.

Províncies

Catalunya està dividida administrativament en quatre províncies, l'òrgan rector de les quals és la Diputació.

• Província de Barcelona
• Província de Girona
• Província de Lleida
• Província de Tarragona

Les capitals de província són les poblacions del mateix nom: Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona.

Els municipis

L'Estatut defineix el municipi com l'ens local bàsic i el mitjà essencial de participació de la comunitat local en els afers públic. A més, li garanteix autonomia per a l'exercici de les seves competències i la gestió dels seus interessos respectius. Hi ha a Catalunya a l'actualitat 947 municipis. Per sota d'aquests ens locals hi ha les entitats municipals descentralitzades, que també gaudeixen d'una certa autonomia tot i dependre dels municipis respectius; actualment a Catalunya n'hi ha un total de 58.

Els municipis amb més habitants són (vegeu la Llista Completa):

Posició	Municipi	Comarca	Població
1	20px|Escut de Barcelona Barcelona	Barcelonès	1.619.337
2	20px|Escut de l'Hospitalet de Llobregat L'Hospitalet de Llobregat	Barcelonès	258.642
3	20px|Escut de Badalona Badalona	Barcelonès	218.886
4	20px|Terrassa Terrassa	Vallès Occidental	212.724
5	20px|Sabadell Sabadell	Vallès Occidental	207.338
6	20px|Tarragona Tarragona	Tarragonès	140.184
7	20px|Lleida Lleida	Segrià	137.387
8	20px|Mataró Mataró	El Maresme	122.905
9	20px|Santa Coloma de Gramenet Santa Coloma de Gramenet	Barcelonès	120.060
10	20px|Reus Reus	Baix Camp	106.622
11	20px|Girona Girona	Gironès	96.236

Les vegueries

La vegueria, una nova divisió territorial, es defineix com un àmbit territorial específic per a l'exercici del govern intermunicipal i de cooperació local amb personalitat jurídica pròpia, i és la divisió territorial que ha adoptat la Generalitat, d'acord a l'Estatut del 2006, per a l'organització territorial dels seus serveis. També gaudeix d'autonomia per a la gestió dels seus interessos. L'administració de les vegueries correspon als Consells de Vegueries que van substituir les diputacions.

Les comarques

Finalment, les comarques són entitats integrades per municipis per a la gestió de les seves competències i serveis locals. L'actual divisió comarcal té el seu origen en un decret de la Generalitat de Catalunya de 1936 en vigència fins al 1939 quan seria suprimida pel franquisme. El 1987 la Generalitat tornà a adoptar aquesta divisió territorial i el 1988 s'hi afegiren tres noves comarques. A l'actualitat n'hi ha 41.

L'Aran

La comarca de l'Aran disposa d'un règim jurídic especial amb autonomia per ordenar i gestionar els afers públics del seu territori. La seva institució de govern és el Conselh Generau, format pel Síndic, el Plen des Conselhèrs e Conselhères Generaus i la Comission d'Auditors de Comdes. El síndic hi és la més alta representació i l'ordinària de la Generalitat a l'Aran. La llengua pròpia de l'Aran és l'occità aranès, el qual també és oficial a Catalunya.

Economia

Indicadors econòmics

Plantilla:Economia Catalunya és un país de tradició industrial des del segle XIX. En l'actualitat la indústria, el turisme i els serveis són els principals sectors econòmics de Catalunya. El creixement mitjà anual del període 1995-2004 en termes reals va ser inferior a la mitjana espanyola. No obstant això, el 2005 va créixer un 3,3%, el mateix percentatge que la mitjana espanyola i per damunt la mitjana europea. Segons les mateixes fonts, Catalunya es troba a la quarta posició de la classificació de comunitats segons llur Producte Interior Brut per capita en paritat de poder adquisitiu i aporta el 18,8% del PIB total d'Espanya, 25,5% del sector industrial del PIB i el 17,5% del sector dels serveis. La taxa d'atur catalana, el 2005 era del 6,6%.

Durant el 2008, el creixement del PIB de Catalunya ha anat minvant de forma molt clara, passant del 3,6% d'evolució interanual durant el 2007, a 2,5% el primer trimestre i a 1,5% el segon trimestre.

Com a percentatge del total espanyol, les exportacions d'alta tecnologia de Catalunya representaren, el 2005, el 34,6%. El mateix any les importacions de Catalunya van representar el 29% del total espanyol i les exportacions el 26,8%. De les despeses per a la recerca i el desenvolupament de l'Estat, el 22,8% es van realitzar a Catalunya.

Catalunya és la primera destinació turística d'Espanya; el 2005 va rebre 13,2 milions de turistes entre gener i novembre, equivalent al 25,3% de tots els turistes que van arribar a Espanya, un increment del 12,7% en un any. Les principals destinacions turístiques de Catalunya són la ciutat de Barcelona i les platges de Costa Brava, les platges de Costa Barcelona des de Mataró a Vilanova i la Geltrú i les platges de Costa Daurada a Tarragona, així com els Pirineus amb 10 estacions d'esquí: Vaquèira-Beret, La Molina, Espot Esquí, La Masella, Port Ainé, Vall de Núria, Boí Taüll, Port del Comte, Rasos de Peguera, Tavascan Pleta del Prat i Vallter 2000.

El preu de l'habitatge a Catalunya és el segon més alt d'Espanya, després de Madrid. El 2005 es pagaven 3.397 euros per metre quadrat. No obstant això, per ciutat, Barcelona és la ciutat més cara d'Espanya, amb un preu mitja de 3.700 euros el metre quadrat.

Des del punt de vista financer, cal destacar la tradició i èxit de les caixes d'estalvis de Catalunya, major, fins i tot, que els bancs privats. De les 46 caixes d'estalvi espanyoles, 10 són catalanes. Destaquen, especialment, La Caixa, la primera caixa d'estalvis d'Europa i Caixa Catalunya. Dels bancs, el més important de Catalunya és el Banc de Sabadell, el quart grup bancari més gran de l'Estat.

Infraestructura

Catalunya està ben comunicada tant per terra, mar i aire. Per a accedir per terra existeix una àmplia xarxa d'autopistes i carreteres i la xarxa de trens.

Aeroports

[[Fitxer:Terminal B.JPG|thumb|Fotografia de la Terminal T2B de l'Aeroport del Prat.]]

• Aeroport Internacional de Barcelona - El Prat, situat a quinze quilòmetres de Barcelona, és el més important de Catalunya i el segon d'Espanya. L'aeroport disposa de dos grans terminals, la T1 i la T2, amb una capacitat per a més de 55 milions de passatgers a l'any.
• Aeroport de Girona-Costa Brava, utilitzat especialment per les companyies de baix cost, és la base del trasllat de turistes a la Costa Brava.
• Aeroport de Reus, orientat al turisme de la província de Tarragona. A poc més d'una hora de Barcelona.
• Aeroport de Sabadell, no té vols comercials però admet aviació executiva.
• Aeroport de Lleida-Alguaire, inaugurat el 2010.
• Aeroport de la Seu d'Urgell, tancat en 1984 i reobert el 2010.

Ports

Els dos principals ports de Catalunya, tant pel transport de passatgers com de mercaderies són el Port de Barcelona i el Port de Tarragona que, a més, estan considerats dos dels ports més importants d'Espanya i del Mediterrani.

A part, el litoral català té una gran quantitat de ports, tant de pescadors com d'esportius.

Xarxa viària

Vegeu també: Llista de carreteres de Catalunya i Llista d'autopistes i autovies de Catalunya

A Catalunya hi ha 12.000 quilòmetres de vies per al trànsit d'automòbils, tot i que 10.843 d'aquests quilòmetres corresponen a carreteres de calçada única. 962 són d'autopistes (665 amb peatge i 307 lliures de pagament). D'aquests 12.000 quilòmetres, 5.600 corresponen a carreteres la titularitat de les quals és de la Generalitat de Catalunya, 4.400 a les diputacions provincials i 1.955 al Ministeri de Foment de l'Administració central.

L'estructura de les autopistes està centralitzada cap a Barcelona. La principal autopista és l'AP-7, coneguda com "Autopista del Mediterrani", que travessa Catalunya unint, per un costat, Barcelona amb La Jonquera, passant per Girona, i Barcelona amb València, passant per Tarragona. L'AP-7 té un desviament que uneix Molins de Rei amb Montmeló, evitant passar per Barcelona ciutat. Aquesta carretera, la B-30, és el tercer cinturó de Barcelona i va de nord a sud del Vallès. L'AP-2, que uneix Barcelona amb Saragossa, passant per Lleida, és la segona autopista en trànsit de vehicles. La C-32, també coneguda com "Autopista Pau Casals", uneix Barcelona amb El Vendrell amb túnels que eviten el Parc Natural del Garraf. Amb una longitud total de 56,3 quilòmetres, la C-32 és l'autopista més cara d'Europa al tenir dos peatges. L'autopista de pagament de Barcelona a Palafolls també s'anomena C-32 tot i que és coneguda com "Autopista del Maresme". Finalment, la C-25 uneix Riudellots de la Selva (Girona) amb Cervera (Lleida) evitant Barcelona. Té 153 quilòmetres i és coneguda com "Eix Transversal". La C-15 , coneguda com a Eix Diagonal, uneix les ciutats històrica de Manresa amb Vilanova i la Geltrú i Mar Mediterrània

Ferrocarril

Artícul principal → Xarxa ferroviària de Catalunya.

Catalunya va ser el primer territori de la península en tenir ferrocarril, el 28 d'octubre de 1848, quan es va inaugurar la línia entre Barcelona i Mataró, d'una distància de 28,4 km. Els anys següents, abans de l'entrada del segle XX, es van construir més de 1.000 quilòmetres de via (quasi el 80% de les vies actuals), amb diverses rutes entre les principals ciutats catalanes i Barcelona. La majoria de les vies van ser finançades pel capital privat d'industrials que volien agilitzar el transport de les seves mercaderies fins la gran ciutat.

Actualment, tot i que s'han modernitzat els trens, la xarxa viària segueix sent pràcticament la mateixa que fa cent anys, amb una estructura molt centralitzada cap a Barcelona. Les dues rutes principals són la de la costa, que uneix França i el País Valencià pel litoral català, i la ruta cap a Saragossa, que uneix Barcelona amb Lleida passat per Manresa. [[Fitxer:Barcelona.Estacio.Sants.jpg|thumb|L'Estació de Sants.]] Les propietàries de les línies ferroviàries de Catalunya són l'ADIF i els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Operen a Catalunya les operadores Renfe i FGC.

Durant els primers mesos del 2008, va entrar en servei la línia d'alta velocitat (AVE) a l'Estació de Sants, amb tres línies de servei: Barcelona - Madrid, Barcelona - Sevilla i Barcelona - Màlaga. La línia d'alta velocitat serà prolongada fins la frontera francesa, on continuarà fins a connectar amb l'actual xarxa francesa d'alta velocitat, de manera que s'establirà, també, una connexió ferroviària ràpida entre Barcelona i París.

D'altra banda, el govern de la Generalitat de Catalunya va anunciar el desembre del 2005 un pla per a construir 1.100 quilòmetres de noves línies, 300 en vies convencionals i 800 en vies d'alta velocitat, que uniran les principals ciutats catalanes de forma transversal. El pla suposarà la inversió de 25.000 milions d'euros entre el 2006 i el 2026.

Altres transports públics

L'única xarxa de metro de Catalunya és el Metro de Barcelona que comunica entre si les ciutats de Barcelona, l'Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Santa Coloma de Gramenet, Badalona, Sant Boi de Llobregat i Montcada i Reixac. Actualment hi ha nou línies en marxa comptant les que gestiona TMB i les de FGC. A la província de Barcelona també s'hi pot trobar el tramvia (Trambaix i Trambesòs) i el Bicing, un sistema de lloguer de bicicletes.

També hi ha una complerta xarxa d'autobusos arreu dels municipis catalans.

Geografia humana i societat

Demografia

[[Fitxer:Poblacio-cat.jpg|thumb|Evolució de la població de Catalunya en termes absoluts (barres) i en relació amb la població total d'Espanya (línia)]] thumb|Densitat de població absoluta de les comarques catalanes La població catalana en l'actualitat supera els 7 milions d'habitants. Segons l'Institut d'Estadística de Catalunya la població de Catalunya el 2005 era de 6.995.206 habitants, el 15,9% del total de la població espanyola. D'aquests, 603.636 o el 8,9% eren estrangers, el 22,3% del total d'estrangers que habiten a Espanya. Aproximadament 1,5 milions viuen a la capital, la ciutat de Barcelona (el 22,8% de la població de Catalunya); i 5 milions viuen a l'àrea metropolitana de Barcelona, (el 72,7% de la població total de Catalunya), fent-la una de les àrees metropolitanes més grans d'Europa. Per contra, les zones més despoblades de Catalunya són les comarques pirinenques.

Al voltant de 2,5 milions de persones viuen en un radi de 25 km des de la capital. Dins la primera corona metropolitana es troben ciutats com ara l'Hospitalet de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Cornellà. Les principals poblacions de la segona corona són Terrassa, Sabadell, Montcada i Reixac, Granollers, Martorell, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Gavà i Castelldefels.

Catalunya ha rebut diverses onades d'immigrants al llarg del segle XX. El 1900 la població de Catalunya era de dos milions d'habitants. En la dècada de 1960 ja comptava amb més de cinc milions d'habitants; aquest creixement no només va ser degut a l'explosió demogràfica natural ans també al gran contingent migratori des de diverses regions d'Espanya, especialment d'Andalusia, Múrcia i Extremadura. Una segona onada migratòria hi va arribar des de principis de la dècada de 1990, aquesta vegada no només d'altres regions d'Espanya sinó de l'estranger.

La taxa de natalitat, el 2005 era de l'11,6% i la taxa de mortalitat, del 8,9%. La taxa de creixement poblacional era del 2%. Pel que fa a la piràmide d'edats, el grup més nombrós es troba entre els 20 i 50 anys d'edat, i com és el cas de la majoria de les societats europees benestants, es percep un envelliment substancial de la població (és a dir, el cohort d'ancians cada vegada és major) i alhora un increment en l'esperança de vida, que arriba als 80 anys.

Llengua

Plantilla:Article principal La llengua pròpia de Catalunya és el català, excepte a la Vall d'Aran on ho és l'aranès. Tant el català com el castellà, llengua oficial de l'Estat espanyol, són oficials en tot el territori. L'occità, denominat aranès a la Vall d'Aran, és també oficial a Catalunya. Segons les dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya, el 36% dels catalans utilitza el català com a llengua habitual, el 46% el castellà, 12% ambdues i el 0,03% l'aranès. El 6% de la població resident de la comunitat utilitza habitualment altres llengües.

Coneixement del català

Segons dades del 2007, el 93,8% de la població de Catalunya coneix el català, tot i que el 31,6% la tenen com a llengua inicial i el 37,2% com a llengua d'identificació. La taula següent mostra el coneixement i ús del català a Catalunya:

Català
Coneixement	Persones	Percentatge
L'entén	6.610.202	93,8%
El sap parlar	5.331.000	75,6%
El sap llegir	5.143.100	73,0%
El sap escriure	3.967.500	56,3%
Població total major de 2 anys	7.049.900	100%

Coneixement del castellà

Segons dades oficials de 2008 publicats a la web de l'Institut d'Estadística de Catalunya, el castellà és la llengua més parlada de Catalunya, on supera el català tant com a llengua materna, d'identificació i habitual.

Castellà
Coneixement	Persones	Percentatge
L'entén	6.973.500	99,0%
El sap parlar	6.793.900	96,4%
El sap llegir	6.440.300	91,4%
El sap escriure	6.258.200	88,8%
Població total major de 2 anys	7.049.900	100%

Font: Idescat. Enquesta demogràfica

Coneixement de l'occità aranès

La taula següent mostra les dades sobre el nivell de coneixement de l'occità aranès a la Vall d'Aran (a l'any 2001). Els percentatges corresponen a la població total d'aquest territori i no pas a la població total de Catalunya.

Coneixement de l'aranès
Coneixement	Persones	Percentatge
L'entén	6.712	88,88%
El sap parlar	4.700	62,24%
El sap llegir	4.413	58,44%
El sap escriure	2.016	26,69%

Coneixement de llengües estrangeres

El març del 2011 el Baròmetre de la Comunicació en col·laboració amb l'IEC feren un estudi sobre l'ús social de les llengües a Catalunya i el seu coneixement entre la població amb els següents resultats:

Coneixement	Català	Castellà	Anglès	Francès	Àrab	Altres
L'entén	95,3%	99,9%	24,1%	13,2%	3,1%	9,6%
El sap parlar	77,5%	99,8%	18,8%	10,8%	3,0%	8,5%
El sap escriure	60,6%	99,0%	15,8%	8,2%	2,6%	6,7%

Cultura i oci

thumb|Perseu de Salvador Dalí [[Fitxer:Cathedral Sagrada Familia.jpeg|thumb|La Sagrada Família]]

Belles arts i arts populars

Plantilla:Article principal Catalunya ha donat al món moltes figures importants en els àmbits de la cultura. Els pintors catalans més coneguts internacionalment són Salvador Dalí, Joan Miró i Antoni Tàpies. Molt enllaçat amb l'ambient pictòric català, va ser el malagueny Pablo Picasso que va viure a Barcelona durant la seva joventut, formant-s'hi com a artista i iniciant-hi el moviment del cubisme. Altres artistes plàstics catalans són Ramon Casas, Josep Maria Subirachs i Marià Fortuny. Els museus pictòrics més rellevants de Catalunya són el Teatre-Museu Dalí, el Museu Picasso de Barcelona, la Fundació Antoni Tàpies, la Fundació Joan Miró, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i el CaixaFòrum.

En l'àmbit de l'arquitectura es van desenvolupar i adaptar a Catalunya els diversos estils artístics predominants a Europa, deixant petjada en les moltes esglésies, monestirs i catedrals, d'estils romànic (els millors exemples de la qual es troben a l'antiga Gòtia o Marca Hispànica) i gòtic (els millors exemples de la qual es troben a les ciutats i a la Catalunya Nova). Altres exemples són l'arquitectura renaixentista, barroca i neoclàssica. El modernisme, a la fi del segle XIX es presenta com l'art nacional, en especial en les arts decoratives. Els arquitectes catalans de renom mundial d'aquest estil són Antoni Gaudí, Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch. En l'àmbit del racionalisme arquitectònic, destacaren Josep Lluís Sert, Torres Clavé, i altres. Més recentment, destaquen els urbanistes Josep A. Coderch i Ricard Bofill entre molts altres.

En la literatura, destaquen dos moments històrics d'esplendor de les lletres catalanes. El primer comença amb les cròniques historiogràfiques dels segles XIII i XIV contemporànies a les novel·les cavalleresques del valencià Joanot Martorell i la poesia del també valencià Ausiàs March. El segon moment d'esplendor va començar durant el segle XIX amb la Renaixença cultural i política. Destacaren Jacint Verdaguer, Narcís Oller, Joan Maragall i Àngel Guimerà. Durant el segle XX es van desenvolupar el noucentisme i els moviments d'avantguarda i hi destacaren els poetes Josep Carner, Carles Riba i J.V. Foix. Durant la Guerra Civil i el període del franquisme destacaren Josep Pla, Mercè Rodoreda i Salvador Espriu.

L'àmbit de la música és un dels sector més vigorosos de la indústria cultural catalana, pel nombre d'activitats i esdeveniments musicals així com per la xarxa de recintes musicals, productores, compositors, intèrprets i grups de diferents gèneres que van néixer a Catalunya. Entre els compositors de música culta catalana més hom pot citar el violoncel·lista Pau Casals, la pianista Alícia de Larrocha i el violinista de gamba i musicòleg Jordi Savall. Entre els cantants d'òpera destaquen Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Jaume Aragall i Josep Carreras.

Entre els cantautors de música popular en llengua catalana destaquen els artistes del moviment de la Nova Cançó, com ara Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet i Francesc Pi de la Serra; en castellà van destacar Serrat, Luis Eduardo Aute i Manolo García. En el jazz destaca Tete Montoliu, i en el rock Companyia Elèctrica Dharma El Último de la Fila, Sopa de Cabra, Els Pets i amb un estil més pop, Gossos. La música electrònica, experimental i independent s'ha vist beneficiada amb la celebració de festivals com ara LEM, el Sònar o el Primavera Sound.

Costums i tradicions

[[Fitxer:3d10 fm de vilafranca.jpg|thumb|200px|Tres de deu amb folre i manilles dels Castellers de Vilafranca]] La sardana es considera la dansa nacional de Catalunya. És una dansa de grup que es balla en rotllana, on els balladors s'agafen de les mans, si és possible home-dona-home-dona... mirant tots al centre de la rotllana. S'acompanya amb el so dels instruments de vent de la cobla. El ball de bastons i la jota de les Terres de l'Ebre també són danses populars catalanes, així com les cantades d'havaneres, pròpies de la costa.

Una manifestació molt rellevant i molt coneguda internacionalment és l'aixecament de castells (torres humanes), tradició original del Camp de Tarragona, i que s'ha estès a altres regions de Catalunya. Els participants rivalitzen per formar-ne es més alts i de millor estructura, coronats amb l'enxaneta, un nen o nena que aixeca el braç.

El 23 d'abril, se celebra Sant Jordi, patró de Catalunya. Aquesta festa se celebra amb la tradició de regalar roses i llibres als familiars i amics.

El 23 de juny, vigília del dia de Sant Joan, se celebra la revetlla de San Joan. La tradició antiga popular inclou cremar fogueres per a allunyar els dimonis, les malalties i altres desgràcies; es menja coca i es beu cava.

El 28 de juliol del 2010, Catalunya va aprovar una llei per abolir les curses de braus. Aquesta nova llei, que serà efectiva a partir de l'1 de gener de l'any 2012, va partir d'una Iniciativa Legislativa Popular en la què van firmar unes 180,000 persones.

Esports

Artícul principal → Esport a Catalunya.

[[Fitxer:Barcelona 296.JPG|thumb|Estadi Camp Nou]] Catalunya és un país amb gran tradició esportiva, especialment des de finals del segle XX, data en què s'hi van fundar els grans clubs en tots els àmbits que, en alguns casos, van ser els primers a fundar-se d'Espanya. Els esports més populars són el futbol, el bàsquet, el tennis, l'hoquei i d'altres. Cal esmentar també l'afició per l'esquí, i les nombroses estacions d'esquí situades als Pirineus catalans.

Els clubs de futbol més importants de Catalunya són el Futbol Club Barcelona i el RCD Espanyol, ambdós de Barcelona, que jugen a la primera divisió del futbol espanyol. Altres equips importants són el CE Sabadell i el Girona FC, de la segona divisió. El FCB ha guanyat 21 vegades el títol de campió de la Lliga Espanyola i quatre vegades la Lliga de Campions, a més d'altres títols importants. Destaca la consecució en una mateixa temporada (2008-09) dels sis títols possibles (Liga BBVA,Copa del Rei, Lliga de Campions, Supercopa d'Espanya, Supercopa d'Europa i Mundial de Clubs de la FIFA per part del Barça, estant el primer equip de la història que ho aconsegueix.

Catalunya ha organitzat dos dels esdeveniments esportius internacionals més importants: els Jocs Olímpics d'estiu, i sent-ne l'única seu espanyola a fer-ho, el 1992, els Jocs Mediterranis de 1955, els campionats del món d'atletisme i natació, i l'Eurobasket. Catalunya va ser seu local per a la Copa del Món de Futbol d'Espanya el 1982. S'hi celebren també el Gran Premio de España de Fórmula 1, i el Gran Premi de Catalunya de MotoGP en el Circuit de Catalunya de Montmeló; així com el Ral·li Costa Brava.

Dotze federacions esportives catalanes són oficialment reconegudes per les federacions internacionals. Aquestes federacions compten amb seleccions en catorze disciplines, cap d'elles olímpica, que participen a nivell internacional de manera oficial, representant Catalunya. Les catorze seleccions catalanes són de futbol sala, corfbol, pitch & putt, futbol australià, fisicoculturisme, taekwondo, twirling, kickboxing, karate, icestock, raquetball, cursa de muntanya, esquí de muntanya i escalada.

Ciència i tecnologia

La recerca científica i tecnològica ha estat un dels pilars del desenvolupament econòmic i industrial de Catalunya. Alguns dels científics més cèlebres de Catalunya són Narcís Monturiol, l'astrònom Josep Comas i Solà, el climatòleg Eduard Fontserè i el bioquímic Joan Oró. En la recerca científica econòmica destaca Andreu Mas-Colell.

Actualment tant el govern com les empreses privades estan realitzant grans inversions econòmiques per a potenciar les recerques científiques i tecnològiques, no només dels centres universitaris ans també en les institucions de recerca privades. Destaca en aquest cas el Consell Superior d'Investigacions Científiques de Catalunya.

Història

Plantilla:Article principal La història de Catalunya, tant al nord com al sud dels Pirineus es pot dividir en les següents etapes:

• Història geològica de Catalunya
• Prehistòria a Catalunya
• Període iber a Catalunya
• Període romà a Catalunya
• Període visigot a Catalunya
• Edat mitjana de Catalunya
• Edat moderna de Catalunya
• Història contemporània de Catalunya
• Segle XX a Catalunya

[[Fitxer:1714-defenderse cataluña por el rey y por la patria.jpg|thumb|250px|right|El 1714 la radicalització política catalana accentuà els plantejaments republicans. L'opúscle Lealthad Catalana publicat el 1714 sostenía que a la Nació només la representen les Corts, soles, com a reunió dels tres braços, sense la necessària presència del rei: «Solo las resoluciones que se toman en cortes de un reyno o provincia son las que se atribuyen a la Nación [...], que sólo se representa en sus braços unidos. Toda la Nación Cathalana, junta en sus Braços, resolvió el defenderse por el rey, en cuyo dominio estava [...]» ]] El territori que ocupa Catalunya fou conquerit per l'imperi Romà el 218 aC i formà part de la província Tarraconense; al segle V la Tarraconense fou conquerida pels gots i formà part del Regne de Toledo. Els 712 els musulmans derrotaren els gots i ocuparen la Tarraconense, però a finals d'aquell mateix segle en foren expulsats de la part nord pels francs amb el suport de Carlemany. La Gòtia franca fou organitzada en comtats, que a l'extinció de la dinastia carolíngia no renovaren el vassallatge a la nova dinastia reial franca. El comte de Barcelona va fer-se amb el control de diversos comtats i el 1137 es casà amb Peronella, filla del rei d'Aragó, constituint una unió dinàstica entre ambdós llinatges. Alfons el Cast, el primer en ser rei d'Aragó i comte de Barcelona, unificà políticament l'heterogeni grup de comtats catalans que estaven sota la jurisdicció mitjançant tres documents de caràcter legislatiu, jurídic i cultural: els Usatici Barchinonae (Usatges de Barcelona), el Liber domini regis (Llibre del domini del rei), i la Gesta Comitum Barchinonensium (Gestes dels comtes de Barcelona), documents que configuraren Catalunya com un estat medieval amb un corpus legislatiu i judicial unificat, uns referents culturals comuns, i unes fronteres que foren definides com «la terra que va des de Salses fins a Tortosa i Lleida» («de Salsis usque Dertusam et Ilerdam cum suis finibus»). Administrativament Catalunya fou articulada mitjançant una estructura jurisdiccional d'àmbit territorial, les vegueries, al capdavant de les quals hi havia un representant de l'autoritat reial, el veguer. La fundació de Catalunya com a estat es veu representada per l'aparició del terme Cathalonia en la documentació legal de la cancelleria del rei d'Aragó, que passà de tenir la mera i vaga accepció geogràfica anterior a esdevenir la denominació oficial d'un espai polític i ètnic definit.

El 1319 el rei Jaume el Just consagrà la «Unió» indissoluble d'Aragó, València i Catalunya, transformant la unió dinàstica en una potent federació d'estats anomenada Corona d'Aragó respectant les singularitats de cada territori i desenvolupant-hi una estructura política equivalent i similar entre sí: Parlaments, Generalitats i sistema constitucional. La unió dinàstica del Casal d'Aragó amb la Dinastia Trastàmara i la Dinastia dels Habsburg no alterà el sistema constitucional dels estats de la Corona d'Aragó. El 1640 el projecte centralista del comte duc d'Olivares desencadenà la Guerra dels Segadors, que acabà ocasionant la separació del regne de Portugal i pèrdua per cessió al Regne de França dels Comtats de Rosselló i Cerdanya. L'entronització de la Dinastia borbònica desencadenà la Guerra de Successió Espanyola a nivell europeu i el 1705 la vulneració del sistema constitucional català desencadenà un aixecament que convertí el conflicte en una guerra interna entre els estats de la Monarquia Catòlica. La guerra acabà amb la cessió de estats hispànics d'Itàlia, de Flandes, de Menorca i Gibraltar, i la imposició de l'absolutisme borbònic amb els Decrets de Nova Planta.

El col·lapse de l'Antic règim absolutista al llarg del segle XIX i l'establiment de règims lliberals no suposà la recuperació del sistema constitucional propi de Catalunya i dels altres estats de la Corona d'Aragó, sinó que consagraren el Regne d'Espanya com un règim polític centralitzat. Al llarg del segle XX s'assajaren diferents mètodes de descentralització administrativa com la Mancomunitat de Catalunya o la Generalitat republicana, però no fou fins a la promulgació de la Constitució Espanyola de 1978 i l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia quan es consolidà l'actual sistema espanyol de delegació político-administrativa en les comunitats autònomes. L'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006 estatueix en el seu preàmbul que «el Parlament de Catalunya, recollint el sentiment i la voluntat de la ciutadania de Catalunya, ha definit Catalunya com a nació», tot i que la vigent Constitució espanyola limita el reconeixement de la realitat nacional de Catalunya al d'una nacionalitat històrica.

Bibliografia

• (2000) , Caja de la Inmaculada. ISBN 84-95036-80-8.
• (2006) , Editorial NEREA. ISBN 8489569991.

Vegeu també

• Catalunya Nord
• Fauna de Catalunya
• Vegetació de Catalunya

Enllaços externs

• Pàgina de la Generalitat de Catalunya
• Institut d'Estadística de Catalunya Informació estadística detallada de Catalunya
• Catalonia a la Classic Encyclopedia, basada a l'edició de l'Encyclopaedia Britannica de 1911
• Atles Nacional de Catalunya