Llengües d'Oc

Occità Occitan, lenga d'òc
Pronunciació:	AFI:
Atres denominacions:
Parlat en:	Espanya, França, Itàlia i Mònac
Regió:
Parlants:	1.939.000
Rànquing:	No està entre els 100 primers.
Família:	Indoeuropea   Itàlica    Llatí     Romanç      Occidental       Galo-ibèric        Galo-romanç         Occitano-romànic           Occità
estatus oficial
Llengua oficial de:	En la Vall d'Aran, Catalunya, Espanya. A on se li diu Aranés, subdialecte del Gascó
Regulat per:	Conselh de la Lenga Occitana
còdics de la llengua
ISO 639-1	oc
ISO 639-2	oci
ISO/FDIS 639-3	oci
SIL
300px
vore també: llengua

L'Occità o Llengües d'oc (occitan, lenga d'òc pronunciat: uksi'ta, 'lengɔ dɔk) son les llengues romàniques pròpies de la zona Sur de França. El domini llingüístic actual de les Llengües d'Oc s'estén per quatre estats:

• El terç sur de França
• La Vall d'Aran en Catalunya (Espanya)
• Les Valls Occitanes, en Itàlia (una franja del Piemont i un tros de la Ligúria)
• El Principat de Mónaco (a on l'occità coexistix en el monegasc)

Introducció i definició

De forma genèrica, es denomina occità al conjunt de llengües romàniques que es parlen en Occitània. La llarga persecució per part de l'estat francés, la falta d'un estàndart suficientment escampat i l'evolució i diferenciació natural que patix tota llengua del mon han eixercit una relativa fragmentació de la llengua a nivell dialectal, més forta que en català pero manco forta que en francés o en italià. Aixina una part de filòlecs especialistes de l'occità no dubten de la unitat d'esta llengua, mentres que una atra part no prenen a l'occità com a una única llengua sino com a un conjunt de llengües molt paregudes pero diferenciades. En l'actualitat s'estima que hi ha entre 2 i 10 millons de parlants natius en el conjunt de llengües occitanes, i 7 millons de persones que poden entendre'l pero no parlar-lo.

Existix una part de llingüistes que creuen que l'occità, junt al català i la llengua valenciana, formen part del "diasistema occitano-romànic". Juli Ronjat caracterisà aixina a l'occità atenent-se a 19 criteris llingüístics: onze fonètics, cinc morfològics, un sintàctic i dos morfològics. El nom de la llengua, occità, aparegut cap al 1290, ve d'òc (pronunciat [ɔ(k)]) del llatí hoc ("això"), que ve a dir "sí" en occità, i més exactament dels térmens següents que Dant va crear a la fi del segle XIII: la "llengua d'oc" (l'occità) en contrast a la "llenga d'oïl" (el francés) i a la "llengua de si" (l'italià). Es considera que la variant llenguadociana de l'occità és la parla més propenca al català que existix, degut, llògicament, a que el català naix com a dialecte de dita llengua occitana.

Extensió

L'occità no a soles es parla en els antics territoris de l'Occitània i terres veïnes, sino també a atres llocs a on varen emigrar occitans, a causa de les persecucions religioses (veeu l'artícul sobre el catarisme) o per atres motius. A continuació es detalla una llista de les zones a on es parla occità dins dels territoris de l'antiga Occitània:

• Aquitània: exceptuant la part bascòfona i una chicoteta àrea al nort del departament de la Gironda. Convé fer notar que des de l'edat mijana les ciutats de Biàrritz, Anglet i Baiona són també occitanòfones, pero en els moviments de població deguts a la revolució industrial i el dinamisme del moviment vasc, passà a predominar el vasc.
• Migdia-Pirineus.
• Llenguadoc-Rosselló: exceptuant-ne la major part dels Pirineus Orientals, ya que es parla català a tot el departament excepte en la Fenolleda (en occità Fenolheda).
• Provença-Alps-Costa Blava: pero en la vall de Ròia (Alps Marítims) hi ha un parlar de transició de l'occità cap al ligur.
• Poitou-Charentes. Hui en dia només es conserva l'us en la mitat oriental de la Charanta.
• Llemosí.
• Alvèrnia.
• Roine-Alps: exceptuant el Lionés, el Forés i el Delfinat septentrional, que formen part del domini històric del francoprovençal.
• Piemont: només algunes valls altes (conegudes en occità com a les Valadas Occitanas); a la resta de valls es parla italià i piamontés, un dialecte galorromànic.
• Vall d'Aran.
• Mónaco (a on l'occità coexistix en el monegasc)

En la següent llista es detallen zones a on es parla occità o es parlà a causa de la forta emigració d'occitans fora d'Occitània:

• El poble de La Gàrdia (Guardia Piemontese en italià), en Calàbria, al sur d'Itàlia.
• Sant Sebastià en el País Vasc. Ací desaparegué a la primeria del segle XX.
• En les contornades de Heilbronn en Württemberg, Alemanya.
• Argentina.
• Uruguai.
• Idaho i Oregon en els Estats Units d'Amèrica.

Ortografia

Actualment, hi ha cinc ortografies occitanes, la més utilisada en tots els dialectes i conciliadora coneguda com la clàssica o alibertina, basada en l'occità medieval i avalada pel Conselh de la Lenga Occitana (i també per l'Institut d'Estudis Occitans); la mistralenca pel provençal (en concurrència en la clàssica) (també ha existit en gascó en la seua variant dita febusiana pero ara ha casi desaparegut), creada per Josèp Romanilha, Frederic Mistral i el Felibritge, la bonaudiana, feta per Pèire Bonaud per l'alvernès (en concurrència en la clàssica), la de l' Escòla dau pò, pel vivaroalpí de les Vallades Occitanes (en concurrència en la clàssica). La mistralenca (febusiana inclosa) està basada en l'ortografia del francés modern, la bonaudiana té trets francesos, atres de la clàssica i molts de nous i la norma de l'Escola dau Pò és independent en alguns trets compartits en la mistralenca i la clàssica. Hi ha alguns conflictes, pero no sistemàtics, entre els seguidors de cada sistema.

L'ortografia clàssica té la ventaja de mantindre la unió entre les primeres etapes de la llengua, i reflectix el fet que l'occità no és una varietat del francés. Al mateix temps, permet als parlants d'un dialecte escriure d'una manera inteligible als parlants d'atre dialecte. Per eixemple, en l'ortografia clàssica la paraula dia s'escriu jorn (i també dia), pero en la mistralenca, pot ser jour, joun o journ, en funció de la procedència de l'escritor. Ademés, la grafia clàssica té la ventaja per als catalaparlants i valenciaparlants de ser molt més semblant a les grafies catalana i valenciana. La Wikipèdia occitana està escrita en grafia clàssica.

En canvi, l'ortografia mistralenca té la ventaja de no forçar els parlants alfabetisats en francés a dependre un sistema completament nou. També l'han utilisada un gran número d'escritors eminents, particularment en el dialecte provençal.

Com a mostra de la diferència entre les dos grafies, podem vore un fragment del cant de la Copa Santa, de Frederic Mistral (en l'artícul Copa Santa estan els dos texts complets):

En grafia mistralenca (original): «Prouvençau, veici la Coupo / Que nous vèn di Catalan : / A-de-rèng beguen en troupo /Lou vin pur de noste plan (tornada) Coupo Santo / E versanto / Vuejo à plen bord, / Vuejo abord / Lis estrambord / E l'enavans di fort ! (...)»

En grafia clàssica: «Provençaus, vaicí la copa / Que nos ven dei catalans : / A de reng beguem en tropa / Lo vin pur de nòstre plant ! (tornada) Copa santa, / E versanta, / Vueja a plen bòrd, / Vueja abòrd / Leis estrambòrds / E l'enavans dei fòrts ! (...)»

L'adaptació de la grafia mistralenca al bearnes i al gascó en general se diu grafia febusiana i fon establida a final del segle XIX; actualment ha reculat prou davant la norma clàssica.

Lèxic

Taula de comparació de llengües romàniques:

Llatí	Francés	Italià	Castellà	Occità	Català	Valencià	Portugués	Rumanés	Sart	Cors	Francoprovençal
clave	clef	chiave	llave	clau	clau	clau	chave	cheie	crae	chjave/chjavi	clâ
noctem	nuit	notte	noche	nuèch (nuèit)	nit	nit	noite	noapte	notte	notte/notti	nuet
cantare	chanter	cantare	cantar	cantar (chantar)	cantar	cantar	cantar	cânta	cantare	cantà	chantar
capra	chèvre	capra	cabra	cabra (chabra, craba)	cabra	cabra	cabra	capra	cabra	capra	cabra / chiévra
lingua	langue	lingua	lengua	lenga	llengua	llengua	língua	limbă	limba	lingua	lenga
platea	place	piazza	plaza	plaça	plaça	plaça	praça	piaţă	pratza, pratha	piazza	place
pons	pont	ponte	puente	pont (pònt)	pont	pont	ponte	pod	ponte	ponte/ponti	pont
ecclesia	église	chiesa	iglesia	glèisa (glèia)	església	iglésia (església)	igreja	biserică	creia, cresia	ghjesgia	églésé
hospitalis	hôpital	ospedale	hospital	espital (espitau)	hospital	hospital	hospital	spital	ispidale	spedale/uspidali	hèpetâl
caseus llatí vulgar formaticum	fromage	formaggio	queso	formatge (hormatge)	formatge	formage	queijo	caş	casu	casgiu	tôma / fromâjo

Pronunciació de l'occità

Artícul principal → Pronunciació de l'occità.

Artícul principal → Característiques fonètiques de l'occità.

La pronunciació de l'occità, en norma clàssica occitana, es fa conforme a regles de llectura constants i regulars, en ben poques excepcions. A continuació hi ha un breu resum de la pronunciació de l'occità llenguadocià, considerat la base de l'occità estàndart. A banda de les lletres bases, l'occità té símbols modificadors que canvien la pronunciació de certes lletres o simplement marquen la tonicitat de la paraula sense haver de canviar la pronunciació com: l'accent tancat (´), l'accent obert (`) i la diéresis (¨).

Vocals

• a:
  • -a-, a- i à es pronuncia [a].
  • -a final àtona es pronuncia [ɔ / o̞].
  • á final es pronuncia [ɔ].
• e:
  • e o é es pronuncia [e].
  • è es pronuncia [ɛ].
• i o í es pronuncia [i] o [j].
• o
  • o o ó es pronuncia [u] o [w].
  • ò es pronuncia [ɔ].
• u es pronuncia [y] o [ɥ] en posició semivocàlica excepte quan va darrere d'una vocal [w].

Consonants

• b: [b]/[β]
• c: [k]. [s] davant "e" i "i". Quan és doble cc, [ts].
• ch: [tʃ]
• ç: [s]
• d: [d]/[ð]
• f: [f]
• g: [g]/[ɣ] davant "a", "o", "u". [dʒ] davant "e" i "i". Quan és final, es pronuncia [k] i en certes paraules [tʃ]. gu davant "e" i "i" és [g]/[ɣ]
• h: muda, [h] en gascó
• j: [dʒ], [dz]
• k: [k]
• l: [l]. Quan és doble ll, es pronuncia [ll].
• lh: [ʎ], a final de paraula [l].
• m: [m], a final de paraula [n]. Quan és doble mm, [mm].
• n: [n]. Muda a final de paraula. [m] davant "p", "b" i "m". [ŋ] davant c/qu i g/gu. [ɱ] davant "f". nd i nt [n]
• nh: [ɲ]. En posició final [n]
• p: [p]
• qu: [k] davant "e" i "i". [kw] la resta.
• r: [r] i [ɾ]. En posició final és muda en la majoria de paraules. rn i rm [ɾ].
• s: [s]. [z] entre vocals. ss és [s].
• t: [t]. tg/tj és [tʃ]. tl és [ll]. tn és [nn]. tm és [mm]. tz és [ts]
• v: [b]/[β], [v] en nord-occità i occità oriental
• w: [w], [b]/[β]
• x: [ts], [s] davant una consonant.
• y: [i]/[j]
• z: [z], [s] en posició final.

Dialectes de l'occità

Els dialectes occitans s’agrupen en tres blocs: nort-occità, occità meridional i aquità-pirinenc (que correspon aproximadament al gascó). El principal tret que diferencia el nort-occità és la palatalisació dels sons ca i ga llatins en cha i ja, mentres que l'occità meridional conserva els originals ca i ga (nota: cha es llig en occità com en valencià cha). Esta diferència entre els dos blocs és la continuació de les característiques de les llengües veïnes, ya que el francés i el francoprovençal fan la palatalisació com el nort-occità, mentres que el valencià, català, i el castellà no la fan. Per eixemple: llatí: cantat , oc. merid., val, cat, i cast.: canta, nort-oc: chanta, francès: chante. El gascó es diferencia de la resta de l'occità per numeroses senyes. Entre elles citem la transformació de la f en h aspirada (gascó: hilha, llenguadocià: filha, val:filla) i la pèrdua de la n intervocàlica (gascó: lua, llenguadocià: luna, val:lluna). thumb|350 px|Geografia supradialectal de l'occitàthumb|350 px|Dialectes de l'Occità, en els seus noms occitansL'occità presenta diversos dialectes:

• Nort-occità
  • Llemosí
    • Alt llemosí
    • Baix llemosí
  • Alvernés
    • Alt alvernés
    • Baix alvernés
  • Vivaro-alpí o gavot
    • Delfinés
    • Nort-vivarés
    • Transalpí
• Occità meridional
  • Llenguadocià
    • Baix llenguadocià
    • Llenguadocià mitjà
    • Alt llenguadocià
    • Guienés
  • Provençal
    • Niçart
    • Marítim
    • Rodanenc
    • Shoadit o Judeuprovençal (extingit al 1977)
• Gascó
  • Landés
  • Bearnés
  • Gascó oriental
    • Aranés

Història de la llengua

Orígens de l'occità

L'occità és la llengua més central de les llengües romàniques; a conseqüència d'això, mentres les influències exteriors han anat incidint sobre la perifèria llingüística romànica, esta zona central ha anat rebent manco influències, i aixina ha naixcut l'occità. Una atra hipòtesis sobre el naiximent de l'occità pot ser que fon una llengua vehicular entre tota la gent de les àrees veïnes. En qualsevol cas l'occità deu haver estat influenciat per circumstàncies úniques (pel que fa a Europa) com són:

• L'estructura orogràfica: l'occità està bloquejat per totes bandes per barreres naturals: la mar Mediterrànea, l'oceà Atlàntic, els Pirineus, el Massíç Central i els Alps.
• Abundància de zones poc tendents a l'agricultura, la qual cosa va influir decididament en el no-establiment de colònies estrangeres en l'antiguetat.
• La immovilitat dels pobles prehistòrics de la zona, la qual cosa generà un substrat prou homogéneu.
• Una menor celtisació que les regions veïnes.
• Una antiga i llarga romanisació.
• Una dèbil germanisació.

L'occità en l'Edat Mijana

L'esplendor de la civilisació occitana anà des del segle XI fins al XIII. A lo llarc d'este periodo, l'occità era una llengua unificada, i no a soles era una llengua vehicular, sino que també era una llengua jurídica i administrativa, utilisada en un immens territori. Fins i tot, hui en dia es desconeix com pugué ser que una llengua estiguera tan normalisada en aquella época.

L'occità havia segut la llengua de la lírica dels trobadors en l'Edat Mijana, i durant un temps fon considerada la llengua més apta per a la poesia en molts llocs d'Europa. De fet, els primers poetes catalans també escrivien en occità, o en un català en fortes influències occitanes (cosa ben llogica ya que el català naix com a dialecte de l'occità).

Finalment, quan Occitània passà baix el domini francés (vejau l'artícul sobre el catarisme per a més informació sobre este fet), l'occità pergué protagonisme en la llengua escrita en favor del francés.

La decadència

La decadència de l'occità com a llengua administrativa i lliterària va des del final del segle XV fins al XIX, en que l'occità anà perdent el seu estatut de llengua útil (fet accentuat per l'ordenança de Villers-Cotterêts). Pèire Bec precisa que en 1500 la pronunciació i la grafia encara es corresponien, pero ya en 1550 el divorç era patent.

El francés acabarà per impondre's a nivell oral en antigues províncies occitaparlants com el Poitou, la Saintonge o les Charenta, la Marca i la Baixa Alvèrnia, així com una part de l'actual regió de Roine-Alps. I sols s'impon als escrits administratius i jurídics en les regions actualment occitaparlants.

La Revolució Francesa empijorarà la situació de l'occità, perque els jacobins, baix el pretext de la unitat nacional, imponen el francés com l'única llengua oficial. La contradicció arriba quan, a l'hora que la lliteratura occitana va decaent i a soles es va utilisant en el nivell oral, l'occità s'utilisa com a llengua vehicular per a la propaganda revolucionària, a fi i efecte que fora ben entesa pel poble.

La llengua, a pesar d'algunes tentatives lliteràries del segle XVI (Pèir de Garròs, Isaac Despuech Sage), no s'utilisa més que per a usos populars, rarament escrits, hasda el segle XIX, en l'arribada del resorgiment del Felibritge.

Per a una gran majoria, l'occità era l'única llengua parlada hasda el començament del segle XX, hasda que l'escola republicana francesa escomença en una campanya de denigració i culpabilitat cap als occitaparlants.

Les renaixences

Primera Renaixença

Mentres que la llengua estava fortament atacada, anaren apareixent diferents moviments de defensa de la lliteratura occitana. Durant el periodo 1650-1850 la llengua va renàixer. Aparegueren diferents corrents lliteraris que intentaven retornar el prestigi a l'occità. El reconeiximent de la lliteratura occitana pot ser atribuït, notablement, a Jacques Boé (Jasmin) i a Jean Reboul. Esta primera renaixença preparà l'adveniment del Felibritge. Es pot distinguir entre:

• El moviment dels sabis

Després de l'oblit dels trobadors, sorgix un grup d'erudits a la segona mitat del segle XVIII, en els círculs aristocràtics meridionals. Este grup es dedica a la investigació llingüística i lliterària de l'Edat Mijana, el folclor, les noveles i els contes campestres, la croada dels albigesos i la història del Migdia francés.

• El moviment obrer

"Apelavam ma lenga una lenga romana". Este vers és la unió de dos corrents de l'occità renaixent. Els lemes d'estos dos corrents eren, l'un, la "llengua": el seu patuès quotidià; i l'atre: la "llengua romana", que és una marca d'erudició. El patuès (cal fer notar que alguns aragonesos diuen patués a l'aragonés) és vist com una llengua d'un ranc prou alt. Víctor Gelu era un cantant representant d'este moviment.

• El moviment burgués i esteta

Al contrari que els "sabis", que es dedicaren al passat en un sentit de investigació erudita, i dels "obrers", que usen el seu dinamisme de proletaris, els poetes burguesos (o de la chicoteta noblea) es situaren entre estes dos. És un moviment amateur, pero en una gran passió per la llengua.

• El moviment utilitari

El Dr. Simon Honnorat comprengué la necessitat de més realisme llingüístic. La llengua havia perdut la codificació ortogràfica i morfològica, i la indisciplina en la gramàtica o la grafia també era reivindicada en el moviment obrer. Aixína, Honnorat publicà el seu diccionari provençal-francés al 1840. Actualment se'l considera un precussor que dotà a l'occità de coherència.

Segona Renaixença

La segona renaixença lliterària de l'occità tingué lloc al segle XIX, baix el liderage de Frederic Mistral i el Felibritge (Loïs Romieu, Teodòr Aubanèl, Josèp Romanilha) . En esta época, la llengua era utilisada essencialment per la gent rural. Mistral i els seus contemporàneus retornaren el prestigi perdut, dotaren l'occità d'una normativa i d'obres lliteràries. La seua acció estigué barrejada, a vegades, en una voluntat política. Els felibres digueren: «una nació que solament té una lliteratura, una nació que destruix les llengües perifèriques, és una nació indigna del seu destí de nació». L'occità, baix la forma del provençal i la grafia avinyonesa, fon difòs més allà de les fronteres de l'antiga Occitània, i encara, hui en dia, la lliteratura mistraliana és estudiada als països escandinaus i al Japó.

Mistral ha segut l'únic autor occitaparlant recompensat al més alt nivell per la seua obra. Li fon otorgat el premi Nobel de Lliteratura en 1904, compartit en el dramaturc madrileny José Echegaray y Eizaguirre. La reforma llingüística mistraliana trobà el seu millor activista en August Fourès (1848-1891), el qual, en els seus múltiples reculls poètics, aclimatà la reforma al Llenguadoc. Més tart, atres escritors del Llenguadoc i del Llemosí, com Antonin Perbòsc (1861), Prospèr Estieu (1860) i Josèp Ros (1834-1905), intenten unificar la llengua. Restauraren la grafia clàssica i porgaren l'occità de galicismes. El sistema Perbòsc-Estieu es va convertir en la base de la grafia de l'occità modern. Més tart Loïs Alibert publicà en 1935, a Barcelona, la Gramàtica occitana segon los parlars lengadocians, a on perfecciona la grafia.

Época contemporànea

A la primeria del segle XX, l'escola republicana va jugar un gran paper en la desaparició de l'us de la llengua oral. De fet, es va tendir a culpabilisar als parlants occitans i fer-los entendre que per anar per la vida havien de parlar en francés. La repressió de l'us de la llengua en el si de l'escola fon molt intens, fins i tot en castics físics i humiliacions. En esta época, es dia: «Està prohibit escopir a terra i parlar patués». El terme patués des d'eixe moment es torna despectiu i pejoratiu. La finalitat de tot era fer oblidar que l'occità era una llengua, i fer creure que l'us de l'occità era obscur i roïn.

Els canvis socials de l'escomençament de segle són també l'orige del menyscabament de la llengua. En la Revolució Industrial i la urbanisació, l'occità era un obstacul per a accedir als llocs de treball, per tant, numerosos pares prengueren la decisió de parlar en francés als seus fills.

Pero, a pesar d'este periodo de forta desvalorisació de la llengua, aparegueren numerosos autors:

• Fèlix-Marcel Castan (1923-2001), este filòsof es va convertir en el dirigent de les reflexions sobre l'occitanisme i la descentralisació cultural. Ell fon el primer a establir:
  • L'antinarcissisme històric de la gent del Llenguadoc.
  • La llògica antiunitarista.
  • Donà als trobadors un paper, lliteràriament parlant, ineludible.
  • Recordà la importància d'Olympe de Gouges (1748-1793), pionera en el feminisme.
• Bernat Manciet (1927), este diplomàtic i empresari gascó és un dels poetes paradoxals més ben considerats.
• Robèrt Lafont, llingüiste, historiador de la lliteratura occitana, poeta, noveliste, i dramaturc.
• Pèire Bec, especialiste de la llengua i la lliteratura d'oc i escritor. Publicà, al 1997, Le Siècle d'or de la poésie gasconne (1550-1650).
• Francés Fontan, fundador dels principis de l'etnicisme.
• atres jovens valors occitans, com Rotland Pecot, Silvia Berger, Jacme Landier (1952), Amarillis Fernandez i Joan-Frederic Brun

Entre 1931 i 1936 l'autonomia adquirida per Catalunya, que donava soport a l'occitanisme, revivà i dinamisà este moviment social. Al mateix temps, la faena de destacats llingüistes com Jùli Rounjat o Loïs Alibert permeteren la normalisació llingüística, si més no, de les parles provençal i llenguadociana.

L'Institut d'Estudis Occitans (IEO) es va establir al 1945 per a la defensa i la promoció de la llengua occitana. La seua acció és responsable en gran part de la salvaguarda i el desenroll de l'occità. Promou la investigació, estudis, coloquis, publicacions i l'ensenyança de l'occità, ademés de moltes atres activitats, totes orientades al mateix fi. També convé mencionar les calandretas, que són unes escoles bressol des d'a on s'està introduint la llengua als més jovens.

Situació actual de la llengua

A on més es parla de manera proporcional és als tres territoris occitans que no formen part de l'estat francés: la Vall d'Aran (Catalunya), Mónaco i el Piemont (Itàlia). Tant en la Comunitat Autònoma de Catalunya (des de l'aplicació d'un nou estatut el 9 d'agost del 2006), com en Mónaco, l'occità té l'estatus de llengua cooficial. En el Piemont s'està preparant la seua cooficialitat i s'espera obtindre pronte. En França, l'occità no és cooficial i és prou complicat que algun dia ho aplegue a ser, ya que l'estat francés no té ni tan sols l'intenció de ratificar la carta europea de les llengües regionals o minoritàries.

Com ya s'ha dit en la introducció, en França encara hi ha de 2 a 10 millons de parlants natius, pero majoritàriament en generacions majors, i 7 millons que l'entenen pero no li parlen. El seu número de parlants en l'Occitània baix jurisdicció francesa, conforme a una enqüesta publicada per Baldit en 1980, era:

• 1.500.000 (13%) són parlants habituals.
• 3.500.000 (30%) el parlen a sovint.
• 4.500.000 (38%) el parlen rarament.
• 6.000.000 (50%) no el parlen mai.

Això mostra una llengua en franca recessió i en vies de lenta desaparició, ya que dades més recents indiquen que només li parlen un 28%, un 9% l'usa quotidianament, un 13 % li pot llegir, i l'escriuen un 6 %, tot i que entre el 40 i el 50% l'entenen.

L'Alt Consell Nacional de Llengües de França feu una enqüesta en 1994, de la qual es desprén que el 77% dels francesos eren partidaris d'adoptar una llei que reconeguera i protegira les parles regionals, i el 68% creïa que les llengües regionals favorien els intercanvis fronterers.

Pel que fa a la Vall d'Aran, l'aïllament tradicional ha segut la causa principal de la forta solidaritat interna i del sentiment remarcable d'identitat autònoma que caracterisen la seua comunitat. No són catalans ni tampoc ciutadans francesos, i els és totalment desconegut el procés de substitució llingüística característic de França. Mentres que en Occitània la reculada de l'occità es deu a l'abandonament de la llengua pels seus parlants, si en la Vall una part de la població no coneix l'aranés només és conseqüència de la presència d'un número important de forasters. Conforme a una enqüesta efectuada en 1984, d'un total de 5.297 habitants de més de 5 anys, dels quals només el 61,18 % ha naixcut en la vall, el 79,19% són capaços de parlar aranés, el 60,44 % el parlava habitualment en els veïns i un 13,94 % més l'entenia. Ací s'observaria una regressió de la llengua que va dels habitants de més de 70 anys (88,2 % occitaparlants) als compresos entre els 11 i els 20 anys (59,5 % occitaparlants), pero en un aument de la tendència entre els més jovens entre 5 i 10 anys (65,7 % occitaparlants). Ademés, hi ha un aument dels parlants que han adquirit l'aranés com a segona llengua a partir del grup d'edats comprés entre els 11 i 20 anys (12%) en contrast en el grup comprés entre els 21 i 30 anys (10,4%).

Esta recuperació es pot atribuir tant al moviment d'opinió que va precedir les normes llingüístiques de 1982, la capacitat socialisadora de la llengua i que el 72 % dels més jovens són naixcuts en la Vall. Segons les enqüestes fetes per la Generalitat de Catalunya el 1993, la parla principal dels habitants era:

• 64 % Aranés
• 28 % Castellà
• 8 % Català

Notícies recents sobre l'occità

• El 17 de març té lloc en Besièrs la manifestació per la llengua occitana. La policia dona una sifra d'uns 18.000 manifestants i l'organisació uns 21.000.
• El 27 de giner de 2007 te lloc en diverses ciutats occitanes i en Barcelona la Dictada Occitana.
• Convocada la manifestació d'enguany per a demanar el reconeiximent de la llengua en Besiers, el 17 de Març de 2007, en el mateix lema "Anem, òc, per la lenga occitana!".
• El 22 d'octubre de 2005 en Carcassona, manifestació de més de 12.000 persones demanant el reconeiximent de la llengua.
• El govern francés reduïx el número d'escoles a on s'ensenya l'occità (febrer 2004): per problemes en la reducció dels presuposts en l'ensenyança, es passa de 13 escoles a 4. La reacció adversa de diferents colectius, polítics i acadèmics, deixa indiferent el govern francés.
• Occità, llengua olímpica (març de 2004): els Jocs Olímpics d'Hivern del 2006 se celebraren en valls italianes de parla occitana (Val Pelis, Val Cluson i Val Susa, en la província de Torí). L'occità fon "llengua olímpica", pero no oficial.
• L'Institut d'Estudis Catalans i l'Institut d'Estudis Occitans escomencen a colaborar (juliol de 2004): estos dos centres d'estudis es posen a treballar junts en l'objectiu de publicar, en el 2005, quatre lèxics de vocabulari en occità, en els dominis de biologia, matemàtiques, ecologia i Internet i telefonia mòvil.

Vejau també

• Vall d'Aran
• Aranés
• Literatura occitana

Enllaços relacionats

• “Occitanismo y Catalanismo:elementos para una comparación con especial referencia al Provenzal y al Valenciano”
• Artícul original en Viquipèdia
• Oc-Valéncia