Xavier Casp

De L'Enciclopèdia, la wikipedia en valencià
(Redirigit des de «Xavier Casp i Verger»)
Anar a la navegació Anar a la busca
Francesc Xavier Casp i Verger
Xaviercasp34.jpg
Xavier Casp
Nacionalitat: Espanyola
Ocupació: Escritor, poeta i activiste polític
Naiximent: 1915
Lloc de naiximent: Carlet, Regne de Valéncia, Espanya
Defunció: 2004
Lloc de defunció: Valéncia, Regne de Valéncia, Espanya

Francesc Xavier Casp i Verger (Carlet, 1915 - † Valéncia 11 de novembre de 2004), conegut com a Xavier Casp, fon un escritor, poeta i activiste polític valencià.

Biografia i activitat política[editar | editar còdic]

En 1982, Xavier Casp fon candidat al Senat per Unió Valenciana

En els anys de la República s'afilià a Acció Nacionalista Valenciana, de la qual fon secretari general, i es feu soci de Lo Rat Penat. Durant la Guerra Civil, com molts valencians, lluità en el bando republicà i, una volta perduda la guerra, fon empresonat en Torremolinos (Màlaga). Pel seu republicanisme fon expulsat de Lo Rat Penat durant la posguerra.

Casp publicà els seus primers poemes en la revista El Vers Valencià i en 1943 fundà com a director la revista lliterària i trimestral Esclat. En 1944 fundà en el seu gran amic Miquel Adlert l'editorial Torre, que conseguí publicar en regularitat els primers llibres en valencià del franquisme. En esta editorial publicaren obres Jaume Bru i Vidal, Joan Fuster, Josep Iborra, Emili Beüt, Enric Valor, Manuel Sanchís Guarner, Maria Beneyto, Vicent Andrés Estellés...

Tingué un lloc destacat en el valencianisme de la posguerra, en tertúlies clandestines, posant en contacte a gent destacada com per eixemple Joan Fuster.

RACV[editar | editar còdic]

Retall de prensa

Entre els xixanta i els setanta, fon readmés en Lo Rat Penat i, en Miquel Adlert, mostrà postures cada volta més pròximes al valencianisme, sent un dels impulsors de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, la RACV, i de les normes d'El Puig. L'amistat en alguns pancatalanistes convençuts, com per eixemple Joan Fuster, se mantingué, encara quan se convertiren en els símbols culturals i lliteraris més importants dels dos bandos del conflicte llingüístic. Arribà a ser diputat en les Corts Valencianes per Unió Valenciana.

En 1994 rebé el Premi Nacional de Lliteratura en llengua valenciana en la seua primera edició; l'Alta Distinció de la Generalitat Valenciana, i el Premi Ciutat de Valéncia - Roís de Corella de poesia. En 1995, fon guardonat en el Premi Ausias March de poesia de Gandia.

III. La Real Academia de Cultura Valenciana, integrada en el Instituto de España i en el Consejo Superior de Investigaciones Científicas, considera que es l'institucio competent i llegitimada per a definir, des de fonaments historics i cientifics, les qüestions llingüistiques valencianes, aixina com les normes gramaticals que s'ajusten a la purea de la nostra llengua i a la seua realitat historica i actual. Esta competencia es correspon en l'establida, d'acort en les seues autoritats autonomiques, en les atres comunitats bilingües (Academies Vasca, Gallega, Institut d'Estudis Catalans, etc.). Com a llogica conseqüencia, la Real Academia de Cultura Valenciana no pot acceptar, en lo relatiu a la Llengua Valenciana, l'atribucio de competencies normatives a un organisme o institucio a on s'integren persones o entitats que no assumixquen la naturalea diferencial de la nostra llengua, en els térmens definits en el punt 1er d'esta declaracio.
Manifest de la Real Academia de Cultura Valenciana (Diario de Valencia, 15.12.2000). Xavier Casp, President de la Real Academia de Cultura Valenciana

AELLVA[editar | editar còdic]

Xavier Casp fon un dels fundadors de la AELLVA (Associació d'Escritors en Llengua Valenciana).

CVC[editar | editar còdic]

Des de giner del 1989 fins a juny del 2002 pertanygué al Consell Valencià de Cultura.

AVL[editar | editar còdic]

En juny del 2001 Xavier Casp accepta entrar, despuix de moltes reticències, en l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, fet que li supongué l'enemistat de certs sectors proclius al valencianisme llingüístic que ell mateix havia promogut en els anys huitanta. Fon acusat de traïdor en una concentració de valencianistes el 15 de juny del 2001 a les portes de la sèu de la RACV.

No obstant, poc més d'un any despuix, el 10 de setembre del 2002 presentà la seua dimissió com a membre de la AVL,[1][2] aduint motius de salut. La seua salut empijorà gradualment fins a la seua mort, que li va sobrevindre quan estava en una etapa de recuperació de la malaltia, i treballava en les seues obres completes.

Casp afirma que si un académico no cree en la lengua valenciana no debe estar en la AVL
(Levante-EMV, 23.9.2002)

La seua carta de dimissió[editar | editar còdic]

Honorable Sra. Presidenta de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua
Monasteri de Sant Miquel del Reis
Av. de la Constitucio, 284
46019 - Valencia

Benvolguda Ascensio: no pots ni imaginar-te cóm me dol, cor amunt, l'haver d'escriure´t esta carta que, per rao de consciencia, te l'he d'expressar en la responsabilitat de la paraula firmada.

Des del dia 24 de decembre de l'any 2001, en la meua salut física se m´han vengut i se me venen declarant motius de malaltia que m´han prohibit i em prohibixen atendre res que no capia en lo mèdicament necessari, motius que no em cal relatar perque no són ells per ells lo que importa, sino per les inevitables conseqüencies en la meua conducta personal.

Per això, es ben coneguda per tu (i suponc que també pels a penes estrenats colegues) la meua absencia i, per tant, inassistencia a les reunions i a les faenes que venen constituint l'existencia de l'Academia Valenciana de la Llengua. Vullc dir que la meua situacio personal deixa un buit inacceptable, i també irrecuperable en temps, en el cas de l'Academia i una actitud personal incomprensible per a la Valencia que espera o desespera de l'Academia.

He deixat passar un temps en silenci, crec que ya massa llarc, per a decidir-me, pero es per la confiança que sempre dona el sentir-se millorar. Pero ya no puc ni dec fugir de respondre´m a la pregunta que m´inquieta: ¿a qué pot arribar la milloria en els limits que cada dia m´impon la propia edat? Si soc vell d'anys i, naturalment, vaig envellint de facultats, ¿quínes aptituts tinc per a cada actitut? El sol fet de preguntar-me a mi mateix, ¿no es ya una minva?

Les poquetes sessions a les que vaig assistir, abans d'emmalaltir-me, tractaren de la constitucio de lo que podem dir el cos de l'Academia, i com les qüestions administratives, reglamentaries, formals no m´han importat mai massa, dec confesar que vaig assistir pero no havia entrat, perque l'Academia encara no havia començat a ser. En veritat de veritat, sobre lo essencial, que es tractar i prendre decisions sobre l'idioma valencià, no s´havia ni insinuat.

Lo que yo portava segur (i he de creure que també tots els atres) es que com a Academia per llei, partiem de la llei, l'Estatut que proclama: «Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autonoma són el valencià i el castellà», ben conscient de que el «son» rebuja qualsevol suspicacia; se tracta no de dos idiomes que se diuen valencià i castellà, sino que ho son, com aixina mateix ho confirma la Llei d'us i ensenyament del valencià que fa constar: «El valencià i el castellà son llengües oficials de la Comunitat Valenciana», i encara anticipa, en el punt anterior, que «El valencià, com a llengua propia de la Comunitat Valenciana...»

Com el meu callar des del 24-12-2001, ni reservadament ni publicament, no pot ni deu significar res, perque ni afirme ni negue, lo llògic i lo honrat per la meua part es dir-te, respectadissima presidenta, que aci te presente la meua renuncia irrevocable a la condicio d'Academic de l'Academia Valenciana de la Llengua, que vaig jurar en el solemne acte public del dia vintitres de juliol de l'any 2001 en la nostra Generalitat.

Espere, perque aixina t´ho pregue, que ho confirmes a on corresponga, si be des d'ara ya me considere desvinculat.

I ara, desijar i confiar que eixa Academia sabra ser lo independentment academica per a fonamentar la realitat secular de la personalitat llingüistica dels valencians, als que servix entranyada en l'evolució del hui de tots els ahirs per al dema de cada dia. Crec que el cor i el cervell d'eixa Academia, despullada de prejuïns, harmonisarà el sentiment i l'enteniment per a la causa que fon creada. I desige i confie que, per a vigorisar l'espera del nostre poble, solidificarà en primicia certes senyes d'identitat llingüistica valenciana, pletoriques de vitalitat des dels nostres classics insenescents fins l'actualitat constant, com per eixemple el lo tan malevolament embargat de la nostra fortuna de matisos; el digraf che inseparable perque representa nomes un so consonantic, d'articulacio africada, palatal i sorda: chafar, changlot, che, chec, chic, chuplar, chufa, orchata; la y, sense la qual no tindriem semiconsonant per a escriure ya, yugular, proyecte, yo, inyectar, gayata, yayo...

Benvolguda Ascensio: un abraç ben sincer, de

Xavier Casp

P. D.- Me prenc la llibertat d'escriure´t aci mateix, perque m´interessa fondament que estes paraules queden inseparables, pero independents, de totes les anteriors. T´exponc unes consideracions menudetes, pero transparents per autentiques.

Hauras vist que, en la direccio, he escrit Monasteri i no Monestir, perque tot lo referent a monasteri resulta monacal, sense que aparega eixa e intrusa imitativament acceptada per perea mental; i en final de valencianissim criteri, com per eixemple cementeri. Monasteri, viva paraula nostra de sempre...

En veritat, vullc que consideres que el valencià que t´escric es el que respon a les meues conviccions, fermes perque no les prenc mai a lo llauger, pero que no són mai dogmatiques, per lo que a tota hora he estat i estic predispost i dispost a raonar, perque siga a on siga, si es tracta de la llengua valenciana per a millorar-la, enriquir-la i enfortir-la, yo aportare el meu amor actiu durant més de setanta anys d'usar-la parlant i escrivint. Dogmes nomes accepte, per catolic, els del Papa quan s´expressa ex cathedra...

I acabe adherint-me, ¡clar que si!, a lo que un cordobés famos, que fa 1999 anys que va nàixer, digué (en llati): «¡Quina gran follia es témer ser infamat pels infames!»

Perdona´m, Ascensio, l'haver -te escrit llargament. No m´he atrevit a acurtar res.[3][4]

Obra poètica[editar | editar còdic]

Obra poètica

Escrigué dos òperes:

  • Vinatea (estrenada en l'any 1974)
  • Maror.

La música era una de les passions familiars, pero la va d'haver d'abandonar per motius familiars, i, segons ell, es va refugiar des de molt jove en la poesia.

De les seues primeres llectures, va quedar emocionat pel Càntic Espiritual de Sant Joan de la Creu.

Les primeres obres varen ser escrites en les Normes de Castelló, encara que a partir dels setanta canviaria a les normes de la RACV, rescrivint part de la seua obra anterior en estes normes.

Els seus poemes foren traduïts a l'anglés, portugués, flamenc, italià, castellà i ucranià.

Entre les seues obres podem destacar:

Premis[editar | editar còdic]

  • Poesia de Castelló i de la Diputació de Valéncia
  • Jocs Florals de Benimaclet (1933)
  • Jocs Florals de Paterna (1987)
  • Jocs Florals de Valéncia (1983 i 1989)
  • Premi Nacional de Lliteratura en Llengua Valenciana (1994, otorgat en la primera edició).
  • Premi Ausiàs March de poesia de Gandia en l'any 1995.

Reconeiximents[editar | editar còdic]

Xavier Casp fon nomenat Fill Predilecte de Carlet (1969) i una plaça porta el seu nom en el seu poble natal.

Cites[editar | editar còdic]

U dels seus més famosos poemes de Xavier Casp, diu:

Va naixer

perque calia.

Ningu no ha sabut mai

el dia.

Valencia es el nom.

La patria es presencia

i essencia.

I yo estic i estare

on ella està.

Soc tant si vullc com si no vullc,

¡que si que vullc!, valencià.
  • Xavier Casp (1976)

Un atre eixemple d'un poema de Xavier Casp:

Hi ha qui té armeles en l'andana

i té l'almàssera en olives.

Yo només tinc la fam humana

de traure a llum les aigües vives.


Si una collita no madura,

és una séquia en rastell:

guanyar tarquim i podridura,

deixar que l'home es faça vell.


...Nàixer, fluir, desembocar...

¡El riu no mor si es torna mar!
Antologia. Poemes (1943-2000)
... es él, el primero que escribe en pura lengua valenciana, la de su pueblo, liberada por completo del lenguaje trovadoresco que se ha venido llamando provenzal; por eso es él, el que eleva a categoría literaria su lengua de cada día, la de su tierra, desde él, ya para siempre lengua valenciana en la historia de nuestra cultura, por obra y gracia de su monumental personalidad.
Xavier Casp parlant en castellà sobre Ausias March
Sense divagacions, dic que es una pena comprovar que sobre la llengua valenciana, hi ha valencians que són ignorants o pedants o pancatalanistes. I això es ben facil de descobrir; per eixemple, qui diu i escriu 'aquest, aquesta, altre, altra...

- Ignorant, si en 1988 encara no sap que la llengua d'un poble no es mai un producte cientific, sino un fet social viu que, com tot lo viu, està en constant evolucio. Nomes deixa d'evolucionar lo que està mort. I la llengua valenciana hem demanat i conseguit que se nos reconega com a propia, perque no ha deixat mai d'estar viva. [...] - Pedant, si s´atrevix en 1988 a escriure com s´escrivia en els sigles XIV o XV. ¿Qué diriem d'un castellà que, ara, escrivira 'aqueste, aquesta, dexar, fazer...' perque escriu la llengua de Cervantes? Diriem que es un 'quixote' pedant i cursi. [...] - Pancatalaniste, si en 1988 encara no sap que els que diuen i escriuen 'aquest, aquesta, altre, altra', etc... no ho fan perque això 'fon' valencià; tambe 'fon' valencià 'mia, tua, sua' i, en canvi, usen 'meua, teua, seua' i usarien encara mes a gust 'meva, teva, seva'. Utilisen això no per ignorants, pedants, cursis i 'quixotes', que no ho son, sino perque això 'es' català... [...]

En la qüestio de la llengua valenciana, el valencià que en 1988 no es ignorant ni pedant i escriu i diu 'aquest, aquesta, altre, altra, amb' etc... es perque indubtablement, es pancatalaniste.
"Es hora de raonar un poquet", per Xavier Casp (Las Provincias, 6.1.1988)
Pero es que tambe es pancatalaniste qui en 1988, a mes d'eixes paraules que vinc indicant, n' utilisen atres que no han segut mai valencianes com, per eixemple, 'amb'. La forma classica en valencians, catalans i mallorquins era 'ab', pero com els catalans pronuncien 'am', han donat per bona en català la forma mixta 'amb' i, clar, els valencians servidors de l'Institut d'Estudis Catalans (al front dels quals figura la nostra Conselleria de Cultura, Educacio i Ciencia), a escriure 'amb' i a procurar dir-ho quan parlem 'cientificament'. M´agradaria molt que els 'cientifics' valencians nos donaren raons valides per a l'us damb' en la llengua valenciana, i he dit valides, perque no ho són les de procurar lunitat de la llengua' assumint la catalana. ¡Que facil per als catalans i quina pauperrima submissio per als valencians! ¿Valencians?
"Es hora de raonar un poquet", per Xavier Casp (Las Provincias, 6.1.1988)
En la revista catalana 'L’Avenç' del 31 de març de 1891, els famosos Pompeu Fabra i Poch, Jaume Massó i Torrents i Joaquim Casas i Carbó digueren que una mateixa ortografia per al català, el valencià i el mallorquí és “impossible perque és contra natura”. Clar que açò últim ho han ofegat en el maremagnum dels anys.
Pròlec del llibre Biografia de Lluïs Fullana i Mira, per Xavier Casp, 1998
III. La Real Academia de Cultura Valenciana, integrada en el Instituto de España i en el Consejo Superior de Investigaciones Científicas, considera que es l´institucio competent i llegitimada per a definir, des de fonaments historics i cientifics, les qüestions llingüistiques valencianes, aixina com les normes gramaticals que s´ajusten a la purea de la nostra llengua i a la seua realitat historica i actual. Esta competencia es correspon en l´establida, d´acort en les seues autoritats autonomiques, en les atres comunitats bilingües (Academies Vasca, Gallega, Institut d´Estudis Catalans, etc.). Com a llogica conseqüencia, la Real Academia de Cultura Valenciana no pot acceptar, en lo relatiu a la Llengua Valenciana, l´atribucio de competencies normatives a un organisme o institucio a on s´integren persones o entitats que no assumixquen la naturalea diferencial de la nostra llengua, en els termens definits en el punt 1er d´esta declaracio.
'Manifest de la Real Academia de Cultura Valenciana' (Diario de Valencia, 15.12.2000). Xavier Casp, President de la Real Academia de Cultura Valenciana (RACV)
Com també s'expressà en tota claritat en l'entrevista que li feu Felip Bens per a la revista Lletraferit, en la que dia: "... ho vaig advertir. Si yo no veig una actuació valencianista de l'AVL, me n'aniré i faré una declaració pública de perqué me'n vaig...".
'Xavier Casp' per Mª Jesús Coves. Revista Renou, nº 78, març 2014, editada per l'Associació Cardona i Vives de Castelló

Notícies en prensa[editar | editar còdic]

Acadèmia de la llengua. Casp afirma que "si un académico no cree en la lengua valenciana no debe estar en la AVL". El escritor dice que las editoriales catalanas quieren "aniquilarla" para tener más mercado. El poeta llama "fascistas" a los que le acusaron de catalanista por entrar en la AVL.
(Levante-EMV, 23.9.2002)
... la AVL "ha nacido" para defender la singularidad del valenciano, por lo que "si hay algún académico que no cree en la personalidad de la lengua valenciana no debería estar en la Academia" y los académicos "aunque crean en la unidad de la lengua no pueden manifestarlo". En este punto, el poeta desvela que hay "discusiones" en el seno de la AVL porque "varios académicos tienen el prejuicio de que la lengua es una, la catalana, y ya está"... Para Casp la AVL debería "limpiar la lengua valenciana de palabras extrañas, que nadie del pueblo emplea". Así defiende que la ortografía "ha de estar al servicio de lo que se habla, no lo que se habla al servicio de la ortografía.
(Levante-EMV, 23.9.2002)

María Consuelo Reyna[editar | editar còdic]

En una entrevista realisada a María Consuelo Reyna i publicada en dos parts en el periòdic Levante-EMV, en octubre de l'any 2010, diu lo següent sobre Xavier Casp:

Cuentan que, en los arranques de Canal 9, hubo un intento de pacto secreto por la lengua entre Universidad, partidos y colectivos sociales que usted no rechazó, pero Vicente González Lizondo sí.

Es verdad que cené con Ramón Lapiedra y Pérez Casado en casa de éste último y que aquella noche se habló de todo. Pero yo no estaba para pactar nada. El pacto lo hicieron Amadeu Fabregat y Xavier Casp, y fue aquello de las 500 palabras, con mucho sentido común, además, por ambas partes. Todo lo que vino después fue bastante peor, incluida la Academia Valenciana de la Lengua que nació con un texto ambiguo e infumable.

Ahora que habla de Xavier Casp, y otro de sus caballos de batalla fue la lengua, la familia del poeta, cuando murió, reconoció que su padre había fallecido dolido, incomprendido y abandonado por muchos de los suyos. Que se había ido decepcionado e incluso traicionado.

Si se quiere llamar traición.. Lo que está claro es que no se le mimó lo suficiente. Le agredieron. Era un hombre muy humano y convencido de lo que hacía. Nunca reconocimos lo que teníamos con él.

¿Fueron injustas la propia Academia de Cultura Valenciana, así como otras instituciones próximas?

Hubo un momento en la Academia en el que entraron personas que no deberían haberlo hecho y que tuvieron un mal comportamiento con Casp. Él merecía un lugar de honor en la Academia. He visto cartas de Pujol insistiéndole que escribiera en catalán y ofreciéndole todo lo que podría tener una persona. Pero no era ambicioso, ni tenía la intencionalidad de traicionar todo aquello en lo que creía. Unos querían manejarlo y otros, cambiarle hasta su forma de escribir. Y eso no podía ser.
Entrevista a María Consuelo Reyna (Levante-EMV, 10.10.2010)

Referències[editar | editar còdic]

Bibliografia[editar | editar còdic]

Enllaços externs[editar | editar còdic]