Manuel Sanchis Guarner (Valéncia, 9 de setembre de 1911 - † 16 de decembre de 1981) fon un filòlec, historiador i escritor pancatalaniste.
Discurs en l'any
1971 d'En Vicent Hervàs, d'Alginet, en la presentació del poemari titulat Poemes Home-Terra, d'En Josep Lozano i Lerma, en
Alginet. De dreta a esquerra: Manuel Sanchis Guarner, Josep Lozano i Lerma i Vicent Espí.
Naixqué en la plaça de l'Almoina, Valéncia i al morir sa mare, fon adoptat per son tio, el canonge i arqueòlec José Sanchís Sivera. Ademés, era nebot del poeta valencià Lluís Guarner. Feu el bachillerat en les Escoles Pies i posteriorment se llicencià en dret per l'Universitat de Valéncia, i fon u dels fundadors de la Federació Universitària Escolar de Valéncia (1928) i d'Acció Cultural Valenciana (1930).
Posteriorment estudià fonètica i dialectologia en l'Universitat de Madrit, i treballà en el Centro de Estudios Históricos junt a Ramón Menéndez Pidal i Tomás Navarro Tomás. Ans d'acabar la carrera s'incorporà a l'equip de l'Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI), per a poder catalogar el català i el valencià. Al contrari que Guarner, Pidal sempre defengué l'independència del valencià respecte del català. [1]
Durant la Guerra Civil Espanyola, com que vivia en Valéncia, li tocà participar defenent la República. Per este motiu, fon capturat i dut al camp de concentració franquiste de Salamanca i estigué en un penal de Madrit fins a l'any 1943. En acabar la condena, per a evitar-se problemes, s'establí en Mallorca. Allí, colaborà en Francesc de Borja Moll en l'elaboració del pancatalaniste Diccionari català-valencià-balear (DCVB) i en la revista lliterària Raixa (1953)). També estudià el valencià de la comarca murciana d'El Carche. Ya en 1959 decidí tornar a Valéncia de professor de francés en l'Institut Sant Vicent Ferrer fins que en l'any 1960 fon nomenat professor no numerari de l'Universitat de Valéncia. En acabant, ingressà en l'Institut d'Estudis Catalans, i per este motiu fon expulsat de Lo Rat Penat i del Centre de Cultura Valenciana.
En l'any 1966 ingressà en la Real Acadèmia de l'Història, i al morir Franco fundà l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, una superestructura creada expressament per a implementar el pancatalanisme entre els jóvens universitaris valencians. Entre els anys 1978 i 1979, els pancatalanistes i els nostàlgics del franquisme es retroalimentaren mútuament, i Guarner patí dos atacs en bombes casolanes, provablement per part de gent de l'ultradreta franquista. Guarner ixqué indemne d'estos atacs, i el juge no trobà als autors.
Son fill, Manuel Sanchís-Guarner Cabanilles, fon membre del Consell Valencià de Cultura (CVC).
Sanchis Guarner i la llengua valenciana[editar | editar còdic]
Fotocòpia de la transcripció de la Biblia Valenciana per Sanchis Guarner, on pot vore's entre les llínees huit i dèu que diu: "fon arromançada, en lo Monestir de Portaceli, per lo molt reverend micer Bonifaci Ferrer". Quan en el text original lo que diu és: "fon arromançada en lo monestir de portaceli de lengua latina en la nostra valenciana per lo molt reuerend micer bonifaci ferrer" (el fragment omés s'ha senyalat en negreta) (Revista Valenciana de Filologia, Tom VI, nº 2-3) Sanchis Guarner fon u dels promotors crucials del conflicte llingüístic valencià, al dedicar tota la seua obra a fomentar el pancatalanisme entre els valencians, arribant inclús a la manipulació i ocultació de fets i documents que contradien les tesis que ell propugnava. Per eixemple, en la seua obra més publicada, "La llengua dels valencians", Guarner tergiversà l'us panoccitaniste que feen alguns escritors valencians del terme llemosí, omití que tradicionalment el català fon considerat un dialecte de l'occità pels propis catalans, i defengué que, prenent com a base el paregut i l'inteligibilitat mútua, el català i el valencià eren una sola llengua; omitint que, pel mateix criteri, l'occità deuria formar part d'eixa suposta sola llengua, i que aixina i tot és universalment considerat una llengua independent del català.
Per una atra banda, en l'any 1964, Guarner publicà un artícul en la Revista Valenciana de Filologia (Tom VI, nº 2-3) sobre la Biblia Valenciana de Bonifaci Ferrer, en el qual Guarner transcriví el text original omitint intencionadament la frase "de lengua latina en la nostra valenciana" ; lo que denota la mala fe i la nula objectivitat de Guarner com a investigador.
Fon autor d'estudis sobre la llingüística, lliteratura, història, etnografia i cultura popular dels valencians, aixina com d'estudis sobre la Corona d'Aragó i la Península Ibèrica en general. La seua obra més coneguda, "La llengua dels valencians", fon publicada en l'any 1933 i reeditada per Eliseu Climent. D'atres obres seues són: una enganyosa "Gramàtica valenciana" (1950) feta en clau pancatalanista, "Els pobles valencians parlen els uns dels altres", "La Ciutat de Valéncia" (1979) o "Aproximació a l'història de la llengua catalana" (1980). En l'any 1974, en Catalunya, fon premiat en el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, per haver fomentat el pancatalanisme en la Comunitat Valenciana a lo llarc de tota sa vida.
- Sanchis Guarner en el seu llibre titulat La llengua dels valencians (Valéncia, 1933), en la pàgina 10, diu lo següent:
Nosaltres hem nascut a València i som valencians. El País Valencià, el Poble Valencià, té una personalitat ben definida pels quatre factors abans esmentats; Geografia, Història, Economia i Cultures pròpies. Té també un idioma autòcton. Amb aquestes premisses es dedueix lògicament i forçosa el següent postulat, que, exposat d´aquesta senzilla forma, sembla irrefutable: La Llengua dels Valencians és el valencià. Som Valencians i el nostre idioma és el valencià; en ell devem parlar i en ell devem escriure. Devem i podem, i perquè devem, volem.
- És també molt famosa la cita que apareix en eixe llibre, en la pàgina 11, que diu lo següent:
La llengua dels valencians és el valencià... Som valencians, i el nostre idioma es el valencià ... Qui renuncia a la seua llengua, renuncia a la seua pàtria i el qui renega de la seua pàtria és com el qui renega de la seua mare.
Manuel Sanchis Guarner en
La llengua dels valencians (
Valéncia,
1933)
Del seu llibre La llengua dels valencians (Valéncia, 1933), de dit llibre s'han fet durant els anys moltes reedicions.
Nadie nos podrá rebatir este dato porque también otro de los contumaces contrarios a la lengua valenciana, como es Sanchis Guarner, en la página 20 de su libro la lengua de los valencianos es el que recoge y nos da esa cita de Rubio i LLuch, y confirma (ya son por tanto dos documentos y los prueba), que en 1362 Pedro el Ceremonioso ordenó la traducción del Lançalot a la lengua catalana. Y añade “Es la primera vegada que apareix aquesta explicita denominacio”.
[...] Demos pues gracias eternas a los señores Rubio i Lluch y Sanchis Guarner, porque ellos nos han dado el dato fabuloso que nos permite ahora a los valencianos no solo demostrar, sino con él probar y por tanto afirmar de una manera rotunda y definitiva que, científica y documentalmente no existe la lengua catalana antes de 1362. Por esta circunstancia, si Valencia se conquista en 1238 y el catalán no existe hasta 1362 nadie de los que vinieron a la conquista podría hablar una lengua que aún no existía: la lengua catalana. Porque faltaban nada menos que ¡124 años! para que tal lengua empezara a existir.
En el Atlas lingüístico de Sanchis Guarner ningún encuestado dijo hablar catalán. En el Atlas lingüístico de Sanchis Guarner, todos los encuestados al sur del Cenia contestaron que hablaban valenciano, ninguno dijo que hablaba catalán. Entre el catalán y el valenciano existen zonas de tránsito, tierras de nadie y una de estas zonas es Vinaroz. Un hablante medio e incontaminado de Vinaroz le dirá que habla valenciano, aunque lo que dice se parezca mucho a la forma de hablar de San Carlos de la Rápita.
Mentres no es publique per l'autoritat competent la Gramatica normativa de la Llengua Valenciana, es deu estar alerta en no acceptar, com a valencianes, gramatiques que, circulant baix el nom de valencianes, se subjecten en tot a la codificacio de la llengua catalana. La gramatica de Sanchis Guarner es aprofitable en molts conceptes; pero, si be posa a vegades les dos formes, la valenciana i la catalana, acaba sempre aconsellant la catalana. La gramatica de
Carles Salvador, tambe en part aprofitable, no està lliure d'excessives concessions al catala. La de Lo Rat Penat es molt breu. La de P. Fullana, la mes segura, necessita chicotets retocs en l'ortografia. No cal dir que oferixen plena garantia les gramatiques que es publiquen baix dels auspicis de l'Academia de Cultura Valenciana i de Lo Rat Penat.
1964.El proces d'extermini de la Llengua Valenciana en publicacions i facsimils està ya en marcha. En la 'Revista Valenciana de Filologia',
M. Sanchis Guarner, reproduix en imprenta el colofo de la Biblia de Micer Bonifaci Ferrer 'traslladada... de lingua latina en la nostra valenciana...' (1478) i elimina esta ultima expressio, en un cas flagrant de falsificacio historica textual. Moltes imprentes catalanes, seguint la mateixa pauta, a l'editar facsimils dels nostres classics del Sigle d´Or valencià, substituixen l'expressio 'Llengua Valenciana' per la de 'catalana'. Aixina resolia Catalunya, per mig de la suplantacio, el seu historic complex d'inferioritat respecte al nostre historic Regne de Valencia.
'¿Llengua Valenciana o dialecte barceloní? (Neocatala). La suplantació d'una llengua. Segles XIX i XX' (Valéncia, 2005) per
Mª Teresa Puerto FerreTotes les ideologies fascistes o totalitaries s'alimenten de la creacio de mits. Igual que els alemans consideraven a Hitler el seu guia (führer) infalible o que els russos omplien els carrers en l'image de “papà Stalin”, el catalanisme te en
Joan Fuster al seu guia i pare, figura totemica intocable. El mateix esquema se repetix en totes les arees ocupades, completant-se el panteo panca en
Sanchis Guarner –l'historiador i llingüiste–,
Enric Valor –el gramatic i escritor (arribaren a postular-lo per al premi Nobel)–, i
Vicent Andrés Estellés –el poeta–, de manera que resulta difícil pensar en un historiador, gramatic o poeta que no siga u d'estos, eclipsant en la seua artificial lluentor a tots els demes
- ↑ "Es la Lengua Valenciana la primera lengua romance literaria de Europa, de cuyos clásicos no sólo aprendieron los catalanes, sino incluso los castellanos". MENÉNDEZ PIDAL, Ramón, "Gramática Histórica", Madrit, 1977
.jpg)
