Vigiles
Els vigiles (singular: vigil), o més pròpiament en la seua versió llatina original: vigiles urbani ("guardians de nit" o "vigilants") i també cohortes vigilum ("cohortes de vigilants") eren els equivalents a bombers i policia nocturna de l'Antiga Roma.
Història
En temps de la República romana, els triunviros nocturns (en llatí, triumviri nocturni que significa tres hòmens de la nit), en un principi, varen anar els primers que, ademés de ser responsables de la seguritat, es varen organisar incipientement en grup per a combatre els incendis cada volta més freqüents en Roma. S'utilisaven esclaus de propietat privada, organisats en colla que combatia els problemes comuns que es donaven davant un incendi. Este sistema privat era poc eficaç, per lo que davant l'interés de mantindre la ciutat fòra de perill, Augusto va instituir una nova força pública d'extinció d'incendis anomenada vigiles. Augusto els va modelar inspirant-se en el cos de bombers d'Aleixandria, Egipte. Els vigiles també eren coneguts pel seu renom de espártolos (spartoli o 'chics de la gaveta') pels gavetes en els que duyen l'aigua, que estaven fets de corda sagellada en alquitrà.
En l'any 6, Augusto va establir un impost del 4 % sobre la venda d'esclaus i va utilisar els ingressos per a establir este nou cos.[1] Les primeres unitats de vigiles varen estar baix el mando dels ___protected_title_12___ i els ___protected_title_13___. Existien llavors 6000 ___protected_title_14___ i tots eren esclaus.[2] D'esta manera, Augusto va consolidar tres tipos diferents d'unitats en Roma: els vigiles, les cohortes urbanes i la guàrdia pretoriana.[3]
En l'any 22 eren comandados pel ___protected_title_15___ (prefecto dels ___protected_title_16___), de classe eqüestre, i el ___protected_title_17___ i varen ser dividits en sèt cohortes comandadas per un tribuno. Per lo general, els tribunos començaven la seua carrera al mando d'una unitat de ___protected_title_18___.[4] Cada cohorte estava dividida en sèt centurias, cada una de 70 a 80 hòmens comandados per un centurión. Cada cohorte patrullava dos de les catorze ___protected_title_19___ administratives de la ciutat. Les cohortes es varen duplicar en tamany en el 205 i els ___protected_title_20___ estaven composts majoritàriament per llibertes.[5]
Els vigiles també actuaven com a guàrdies nocturns, vigilant als lladres i caçant esclaus fugitius, i en ocasions s'utilisaven per a mantindre l'orde en els carrers. El seu prefecto més famós, Nevio Sutorio Macrón, va succeir a Lucio Elio Sejano com prefecto de la Guàrdia pretoriana en acabant de que l'emperador Tiberio utilisara als seus hòmens per a recuperar el control de la ciutat, en mans dels soldats de Sejano.
També hi havia ___protected_title_1___ en les ciutats portuàries d'Ostia i Portus. Una ___protected_title_2___ (destacament) de quatre centurias es va traure de Roma durant quatre mesos seguits, estacionant dos centurias en cada ciutat. Durant el Gran Incendi de Roma, els ___protected_title_3___ es varen dedicar a saquejar la ciutat en lloc de fer complir la llei i combatre els incendis.[6]
En algun moment, a principis de el III, els vigiles sembla que varen perdre la seua condició d'unitat independent i varen quedar baix l'autoritat dels prefectos del pretori.
Organisació
Al principi, el cos va tindre dificultats per a reclutar hòmens. En un esforç per atraure gent a allistar-se, la Lex Visellia, aprovada en l'any 24, otorgava la ciutadania completa i un estipendio en efectiu als vigiles despuix de sis anys de servici. En el II, també es va permetre allistar-se als ciutadans.
En el lema Ubi dolor ibi vigiles ("Allí a on hi ha dolor estan els vigiles"), i fundats per a proporcionar un servici públic, se'ls estajava en quarters i patrullaven els carrers, especialment de nit, en busca d'incendis sense supervisió. Cada propietari d'una vivenda estava obligat a mantindre un equip per a combatre els incendis, i els vigiles disponien de bombes, gavetes, ganchos (per a tirar del material en flames), picos, azadones i astrals. També usaven balistas els denominats ballistarius per a derribar cases en flames i crear tallafocs. Inclús tenien el seu propi respal mèdic (medici), en quatre meges assignats a cada cohorte, i els seus propis capellans (victimarii).
Els vigiles estaven especialisats en diverses llabors. El sifonario (siphonarius) manejava una bomba d'aigua, l'aquari (aquarius) supervisava el suministrament d'aigua i organisava la cadena de gavetes d'aigua per a tirar-l'al fòc. Els centonarius (centones) s'encarregaven de les mantes empapades en vinagre per a ofegar les flames, els que duyen antorches (sebaciarii) si fora necessari per a allumenar les afores o els que es dedicaven a desestajar els edificis veïns. Els bombers ordinaris eren cridaven milites (soldats).
Els ___protected_title_19___ estaven organisats en sèt cohortes de 1000 hòmens cada una. Les cohortes tenien sèt centurias, cada una comandada per un centurión i un tribuno manava cada cohorte. El comandant dels ___protected_title_20___ era el ___protected_title_21___.[5][7][8] Els centuriones dels ___protected_title_22___ a sovint ascendien a centuriones en les cohortes urbanes, i si reunien condicions, a centuriones en la Guàrdia pretoriana. Després podien transferir-se a les legions, a on podrien alcançar el ranc de ___protected_title_23___.[5]
El prefecto també era conegut com prefecto dels vigilants. El prefecto era un eqüestre (___protected_title_0___) designat per l'emperador per a comandar les sèt cohortes. No va ser un càrrec particularment solicitat fins al III. Destacats juristes en formació llegal varen començar a accedir al lloc de prefecto per a complir en la capacitat magisterial del càrrec. Com a juge, el prefecto dictaminava en el seu tribunal sobre els lladres comuns capturats durant la nit. Eventualment, al prefecto se li donava també jurisdicció sobre delictes menors durant el dia. Segons Justiniano, en el cas de delictes més greus, la decisió era presa pel ___protected_title_1___: "Si el delinqüent anara una persona de caràcter tan matón i infame com... el cas s'enviaria al prefecto de la ciutat"___protected_title_2___praefectus vigilum aplegava a ser prefecto de la Guàrdia pretoriana.[9]
Més allà del càrrec del prefecto, els vigiles estaven ordenats per un ranc similar al dels militars. Si ben alguns servici podrien estendre's més allà dels vint anys, la majoria dels rancs comissionats eren molt més curts. Ya que els vigiles mai varen alcançar el prestigi de la guàrdia pretoriana o de les cohortes urbanes, servir en este cos solia ser solament un mig d'alcançar llocs més honorables i lucratius.
A un conegut praefectus, Juliol Placidiano, se li va posar al front d'una força expedicionaria enviada a la Galia per Claudio II (Gothicus) en 269 per a assegurar la vall del Baix Ródano contra el cridat Imperi gal. Est és l'únic cas conegut en el que un titular d'este càrrec rep un mando important anara de Roma. Es desconeix si dins de les seues tropes va incloure a vigiles de la ciutat.
Tampoc se sap a ciència certa si el praefectus vigilum tenia la seua sèu en algun dels sèt quarters (stationes) identificats anteriorment o si tenia una praefectura completament separada. Si està associat en un dels quarters, és provable que haja segut el de la I Cohorte en la Via Llanda.
Vore també
Referències
- ↑ Estrabón, ___protected_title_11___, V, 3, 7.
- ↑ Nippel, Wilfried (21 de setembre de 1995). Public Order in Ancient Rome (en en), Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-38749-1.
- ↑ Kate Gilliver (2007). Paul Erdkamp (ed.). A companion to the Roman Army (en en), Oxford: Blackwell Publishing, pp. 196. ISBN 978-1-4051-2153-8.
- ↑ Harvey (3 de juny de 2015). Roman Lives, Corrected Edition (en en), Hackett Publishing. ISBN 978-1-58510-975-3.
- ↑ 5,0 5,1 5,2 Southern, Pat (2006). The Roman Army: A Social and Institutional History (en en), ABC-CLIO. ISBN 978-1-85109-730-2.
- ↑ Erdkamp, Paul (5 de deptiembre de 2013). The Cambridge Companion to Ancient Rome (en en), Cambridge University Press. ISBN 978-0-521-89629-0.
- ↑ Sheldon, Rose Mary (27 d'octubre de 2018). Kill Caesar!: Assassination in the Early Roman Empire (en en), Rowman & Littlefield. ISBN 978-1-5381-1489-6.
- ↑ Fuhrmann, Christopher J. (12 de giner de 2012). Policing the Roman Empire: Soldiers, Administration, and Public Order (en en), Oxford University Press, USA. ISBN 978-0-19-973784-0.
- ↑ Rabb, Theodore K. (14 de juliol de 2014). Industrialization and Urbanization: Studies in Interdisciplinary History (en en), Princeton University Press. ISBN 978-1-4008-5655-8.
Bibliografia
- Baillie-Reynolds, P. K. 1926. The Vigiles of Imperial Rome. Oxford.
Referències
- Este artícul conté una traducció derivada de «Vigiles» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.