Vida política en l'Antiga Roma

En la "Antiga Roma" les "mores" eren les regles de la comunitat romana arcaica, les costums i usanzas que feyen del romà un civis (ciutadà) si les seguia en respecte, sent esta la major herència deixada pels progenitors i a transmetre als descendents. En la seua totalitat eren també símbol d'integritat moral i de l'orgull de ser de costums helenizantes.

El poder de la tradició

El Mos maiorum és el concepte bàsic del tradicionalisme romà. Era un còdic no escrit del que els romans varen derivar les seues normes socials. Estes costums eren distintes de les lleis que es registraven per escrit. La llei regulava alguns aspectes positius en la vida quotidiana romana, pero les costums tradicionals, en virtut de la auctoritas maiorum ("el prestigi o respecte dels antepassats"), formava la major part de les regles de conducta en Roma.

Eixe era el resultat de sigles de desenroll ans que els romans desenrollaren les lleis escrites. Les costums es varen crear a principis de l'història de Roma, ya que es necessitaven per a servir a funcions específiques de la societat. No obstant, l'importància d'algunes pràctiques tradicionals i rituals arcaics va decaure de la consciència colectiva progressivament a lo llarc de l'història de la República. Les Lupercalia, per eixemple, un festival que se celebrava en Roma cada 15 de febrer, va ser malinterpretado en l'época d'Augusto, a finals de el I En alguns casos, l'us de certes pràctiques simplement va minvar dins de la societat, tals com la pràctica dels matrimonis per confarreatio. Estos matrimonis arcaics varen ser abandonats per la rigidea de l'unió. A pesar de l'incomprensió o poca rellevància d'algunes d'estes costums, l'importància de tot el conjunt del Mos maiorum mai va estar en perill de sofrir la mateixa sòrt.

Tanta era l'importància de lo tradicional dins del món romà que varen aplegar a utilisar l'auctoritas maiorum per a validar els alvanços socials, el progrés. Suetonio relata un edicte dels censores del 92 a. C., que diu: «tot lo nou que es fa en contra dels usos i les costums dels nostres antepassats, no sembla ser correcte». Esta declaració reflectix el conservadurisme feroç dels romans, sagell distintiu de la seua societat.

La tradició en la vida política

La participació en la vida pública de l'Antiga Roma va conformar una part dominant en la vida dels ciutadans nobles de la República. La vida pública incloïa la política, lo militar, la llei i també el sacerdoci. En la política, el cursus honorum es va convertir en la via normal de progrés. L'observança estricta d'este va ser considerada com a convencional, encara que en ocasions, no obstant, va haver certes desviacions del cursus. Lucio Apuleyo Saturnino i Cayo Servilio Glaucia, en associació en Cayo Mario i les seues lleis, varen trencar la tradició per mig de la busca de tribunados consecutius. El mateix Cayo Mario va trencar la tradició acceptada per l'èlit romana. No només era un Homo novus, sino que Mario va obtindre sèt consulats, molts d'ells de forma consecutiva, contra les més estrictes lleis tradicionals. Estes sifres contrasten, per eixemple, en la carrera de Cicerón, que va seguir el cursus honorum estrictament i mantenint una gran cantitat de respals per als interessos de l'aristocràcia i els valors ancestrals que ell mateixa vigilava. Cicerón va conseguir la fama gràcies a les seues habilitats oratòria en calitat de defensor i fiscal en els tribunals.

Cicerón acusant a Catilina en el Senat romà. Fresca de el XIX

El Dret estava estretament lligat al cursus honorum i a les magistraturas que un ciutadà podia aspirar a alcançar. Les classes altes eren les que més coneiximent posseïen de la llei i de l'oratòria (ya que les dos eren part vital i habitual en la seua educació), per lo que les funcions d'acusació, defensa, i inclús el càrrec de juge (pretor) estaven destinades als rics. Estes funcions tradicionals de la classe alta permetien assumir als seus membres certa responsabilitat pública. Pero encara que existien una gran cantitat de responsabilitats en la vida civil, també s'esperava de tot bon ciutadà un bon servici en l'eixèrcit, com era comú en tot lo món antic.

Un atre aspecte clau dins de la política romana era la competència. Per a tot ciutadà romà, «l'essència de la vida era la competició, i la riquea i els vots eren les mides socialment acceptades per a calibrar l'èxit». La vida d'un romà era una constant lluita per a superar els guanys dels seus ancestros i els guanys dels demés. La República, tant en els seus principis com en la vida diària, era una meritocracia. La llibertat, per als romàs, estava basada en la dinàmica de la competència constant. Competència regida, això sí, per les normes inviolables del Mos maiorum. Per a ser un bon polític calia bregar constantment contra la competència i contra la tradició, ademés de tindre talent, dedicació, diners i contactes. La meritocracia, a pesar de ser desapiadada, servia per a fer que solament els rics es pogueren permetre una carrera política.

Vore també

• Cursus honorum
• Cònsul romà
• Dret romà
• Magistrat romà
• Mos maiorum
• República Romana

Bibliografia

• ABBOT, FRANK FROST A history and Description of Roman Political Institutions, Elibron Classics, 1901, ISBN 0-543-92749-0.
• ELLUL, J. Història de les institucions de l'Antiguetat, Madrit, 1970.
• GUILLÉN, J. Urbs Roma: Vida i costums dels romans, Salamanca, Seguix-me, 1980.
• HOLLAND, T. Rubicón: Auge i caiguda de la República romana, Barcelona, Editorial Planeta, 2005 ISBN 84-08-05709-X.