Vanguard 1

Erro al crear miniatura:

Vanguard 1

El Vanguard 1 és el quarto satèlit posat en òrbita en el història, el segon per part d'Estats Units, i el satèlit més antic que en l'actualitat permaneix en òrbita ya que els seus predecessors (Sputnik 1, Sputnik 2 i Explorer 1) es varen destruir al reingresar en l'atmòsfera poc temps despuix del seu llançament. L'última comunicació del Vanguard 1 es va rebre en 1964.

Va ser dissenyat per a estudiar la viabilitat d'una llançadora espacial de tres fases, com a part del Proyecte Vanguard, i per a realisar diversos experiments científics. Entre ells cal destacar el fet de que el Vanguard 1 va ser el primer artilugio que fera us de l'energia solar en l'espai.

Precedents

El Proyecte Vanguard, com indica el seu propi nom, pretenia representar la «vanguarda» en l'exploració espacial per part dels Estats Units; a pesar d'això, les expectatives no es varen complir despuix d'un parell de fracassos per problemes en la llançadora espacial. El predecessor del Vanguard 1, el Vanguard TV3, va anar el primer intent de llançament d'un satèlit a l'espai per part dels nortamericans. Era un satèlit molt similar al Vanguard 1, pero una explosió en l'eixida va impossibilitar la seua posada en òrbita el 6 de decembre de 1957 (2 mesos despuix del llançament del Sputnik 1). Este fracàs va ser un revés per a la credibilitat a l'indústria aeronàutica nortamericana, per l'expectació que havia despertat el llançament i als èxits collits prèviament pels soviètics. El Proyecte Vanguard va ser promogut per tres organisacions: l'Eixèrcit dels Estats Units, que va controlar les estacions terrestres de rastreig, la Força Aérea dels Estats Units, que va facilitar l'escenari per al llançament del satèlit, i el Naval Research Laboratory (NRL), responsable del disseny, desenroll i verificació tant del satèlit com de la llançadora espacial. El satèlit Vanguard 1 va ser la culminació dels esforços del primer programa oficial per al llançament d'un satèlit espacial, que va començar en setembre de 1955. Pels fracassos inicials del programa, tan sol va conseguir ser el segon satèlit americà (despuix de l'Explorer 1) i el quarto de la carrera espacial. L'aeronau va ser una de les formes en les que Estats Units va participar del Any Geofísico Internacional (AGI), que tinguera lloc entre juliol de 1957 i decembre de 1958.

Aspectes tècnics

Implementació

L'aeronau és una esfera d'alumini en un pes d'1,47 kg i un diàmetro de 16,5 cm. De l'esfera ixen sis fines antenas de 30 cm de llongitut. El satèlit conté dos transmissors: un de 10 mW de potència que treballa a una freqüència de 108 MHz, banda utilisada pels satèlits científics en el AGI, i que s'alimenta per mig d'unes bateries de mercuri; i un atre de 5 mW que emet a una freqüència de 108,03 MHz, lo que permetia el rastreig del satèlit via radi, i que s'alimenta per mig de 6 cèlules solars fabricades per Laboratoris Bell. Pel seu reduït espai, no va ser possible contar en una superfície més àmplia per als panels solars. El satèlit també es va equipar en un contador Geiger (per a la llectura de radioactivitat), un detector de micrometeoritos i un magnetómetro (per a la llectura de senyals magnètiques). Els transmissors es varen usar principalment per a enviar les senyes tècniques registrades, pero també per a determinar el contingut total d'electrons entre el satèlit i diverses estacions terrestres. També es varen instalar dos termistors per a medir la temperatura interior de l'aeronau durant setze dies i aixina poder determinar l'eficàcia del sistema d'aïllament tèrmic en la que el satèlit estava dotat. En el Kansas Cosmosphere and Space Center, situat en Hutchinson (Kansas), s'expon una rèplica del Vanguard 1.

El seu reduït tamany en comparació al Sputnik 1 (de 83,6 kg de pes) va ser objecte de burla per part del dirigent soviètic Nikita Jrushchov, denominant-ho «el satèlit naronja», encara que el succeït no va tindre molt èxit ya que els soviètics de l'época, somesos a tota classe de privacions, no coneixien esta fruta.

Senyes transmeses

L'única telemetría que es va transmetre va ser la temperatura interior del satèlit. La diferència de freqüència entre les dos senyals variava en funció d'eixa temperatura. Durant els primers dies en òrbita la freqüència variava llaugerament en el moment en que el satèlit s'exponia o ocultava respecte al Sol. Esta diferència de freqüència era abrupta quan l'únic emissor en funcionament era el basat en les cèlules solars, aplegant a perdre-se la senyal en el moment en que el satèlit deixava d'estar expost al Sol.

Els científics de el NRL també varen incloure en l'aparat un sistema de rastreig mundial, denominat Minitrack, que va assentar les bases per al desenroll posterior d'un sistema de vigilància que detectara els satèlits espies que orbitaran sobre territori nortamericà.