Contador Geiger
Archiu:Geiger calm.ogg Archiu:Geiger panic.ogg
Un contador Geiger és un instrument que permet medir la radiactivitat d'un objecte o lloc. És un detector de partícules, aixina com de radiacions ionizantes.
Descripció
[editar | editar còdic]Està format, normalment, per un tubo en un fi fil metàlic a lo llarc del seu centre. L'espai entre ells està aïllat i farcidura d'un gas, i en el fil a uns 1000 volts sobre el tubo.
Quan un ion o un electró penetren en el tubo (o be es llibera un electró de la seua paret per efecte dels rajos X o gamma), es desprenen electrons dels àtoms del gas que reblix el tubo. Pel voltage positiu del fil central, són atrets cap a ell, i en fer açò guanyen energia, colisionen en els àtoms del gas i lliberen més electrons, fins que el procés es convertix en una remugada que produïx un pols de corrent detectable. Farcidura d'un gas adequat, el fluix d'electricitat es para per sí mateix o inclús el circuit elèctric pot ajudar a parar-ho.
A l'instrument se li crida un "contador" degut a que cada partícula que passa per ell produïx un pols idèntic, permetent contar les partícules (normalment de forma electrònica) pero sense proporcionar senyes sobre el tipo de radiació o sobre la seua energia (excepto que tenen energia suficient com per a penetrar les parets del contador). Els contadors de Van Allen estaven fets d'un metal fi en conexions aïllades en els seus extrems.
Història
[editar | editar còdic]
El primer dispositiu cridat "contador Geiger", que solament detectava partícules alfa, va ser inventat pel físic alemà Hans Geiger i el seu companyer neozelandés Sir Ernest Rutherford en 1908.
No va ser fins a 1928 quan Geiger i Walter Müller (estudiant de doctorat de Geiger) varen desenrollar el tubo Geiger-Müller sagellat, basat en els principis bàsics de ionisació utilisats anteriorment de forma experimental. Es tractava d'un aparat relativament chicotet i robust, capaç de detectar varis tipos de radiació ionizante.[1] Varen conseguir dissenyar un instrument pràctic per a medir la radiació que podia ser produït de forma relativament barata, i aixina va nàixer el contador Geiger-Müller. Ya que la senyal d'eixida del tubo requeria molt poc processament electrònic (una clara ventaja en l'era de les vàlvules de buit per la senzillea del mecanisme de conteo i al baix consum d'energia del dispositiu), l'instrument va alcançar gran popularitat com a detector de radiació portàtil.
La versió actual del contador va ser desenrollada pel físic Sidney H. Liebson en 1947. Este dispositiu té una duració major que els dispositius originals de Geiger i precisa d'un voltage inferior.[2]
Vore també
[editar | editar còdic]Referències
[editar | editar còdic]- ↑ Vore:
- H. Geiger and W. Müller (1928), "Elektronenzählrohr zur Messung schwächster Aktivitäten" (Electron counting tube for the measurement of the weakest radioactivities), Die Naturwissenschaften (The Sciences), vol. 16, no. 31, pages 617–618.
- Geiger, H. and Müller, W. (1928) "Dones Elektronenzählrohr" (The electron counting tube), Physikalische Zeitschrift, 29: 839-841.
- Geiger, H. and Müller, W. (1929) "Technische Bemerkungen zoom Elektronenzählrohr" (Technical notes on the electron counting tube), Physikalische Zeitschrift, 30: 489-493.
- Geiger, H. and Müller, W. (1929) "Demonstration dones Elektronenzählrohrs" (Demostració del tubo contador d'electrons), Physikalische Zeitschrift, 30: 523 ff.
- ↑ History of Portable Radiation Detection Instrumentation from the period 1920-1960
Referències
[editar | editar còdic]
- Este artícul conté una traducció derivada de «Contador Geiger» de Wikipedia en castellà publicada baix la Llicència de documentació lliure de GNU i la Llicència Creative Commons Reconeiximent-CompartirIgual 4.0 Internacional.